Ens han explicat com va sorgir la idea de fer Discordants; em parlat a fons amb el seu
creador i director; em viscut el canvi d’una de les actrius de l’obra per
qüestions de feina; hem presenciar un assaig en el qual els tres actors (un
d’ells, el substitut: el mateix director i actor) se centraven en les escenes
més delicades… I, per fi, vam assistir a l’estrena a la sala Atrium.
Veure una obra de la qual ho saps tot t’obliga
a veure-la amb uns altres ulls. El del costat riu, s’emociona, s’indigna (tots
sentiments que provoca la historia) sense saber què vindrà després. Sabent-ho,
un lliga fils. La visió de l’obra acabada és la constatació de que la feina
s’ha fet bé. No penso fer una crítica aquí de la peça (la trobareu en el
corresponent apartat de Recomana), simplement puc dir que el mètode posat en
pràctica per David Marín funciona. La naturalitat dels actors que ja vam
percebre als assajos va quedar confirmada. El fet de treballar no sobre un text
(totalment) escrit sinó sobre la temàtica i expressant cada professional els
seus sentiments a la seva manera ajuda a enriquir un guió que resulta fresc i
molt proper.
També és interessant veure com els dubtes
sobre la posada en escena. A la Nau Ivanow tenien assenyalat amb cinta adhesiva
sobre el terra les dimensions de l’escenari de la Atrium. Allà, en mig de la
gran nau de la Sagrera, corrien el David Teixidó, la Irene Hernández i el David
Marín, “sense passar-se de la ratlla”, per fer-se a la idea. L’escenografia és
multifuncional, representa la casa d’ell, la casa d’ella, la consulta de
l’hospital, el pati de veïns… I, tal com en els assajos, funciona. Donar la
idea de tots aquests espais no és fàcil
L’obra, que va obtenir la Beca Desperta (que
organitzen la Nau Ivanow i aPortada Comunicació oferint un espai per a
la creació, producció i exhibició i els recursos necessaris per a la difusió i
comunicació del projecte), combina el drama amb l’humor i plasma retrats
generacionals (la generació dels nois i la dels pares…) molt il·lustratius.
Tot amb una situació molt tensa de fons. En aquest sentit, la informació sobre el
què significa tenir la sida, ser portador (portadora, en aquest cas) del VIH,
el càstig social que encara pateixen persones normals (persones, simplement)
com la Cati i el Nacho era un dels punts forts de la trama. David Marín, molt
implicat en el tema, ho va tenir clar des del principi: calia ser rigorosos amb
la documentació i didàctics però, a l’hora, naturals en la forma de
comunicar-la. Els consells del doctor a ella, primer, als dos, després, i a
ell, per últim, són una autèntica i documentada font d’informació. Les situacions (trencant el mite de la parella homosexual), properes, molt familiars, molt “normals”, ajuden a desestigmatitzar socialment aquesta malaltia.