Sin categoría

by Deixa un comentari

La planta baixa de la Fabra i Coats està cap
per avall. El col·lectiu Insectotròpics, juntament amb aquesta fàbrica de
creació en la qual estan de residents fins a finals d’any, preparen La baixada als inferns, de Dante. Una
visió absolutament lliure de la primera part de la Divina Comèdia que busca els punts de vista més diversos a través
de les arts més variades: dansa, pintura, escultura, performances, teatre,
transformisme, vídeo, música… es barrejaran d’una manera improvisada aquest
dissabte, 17 de maig, entre les cinc de la tarda i les deu de la nit.

Per a això, Insectotròpic, grup format per sis
artistes que dominen i juguen amb el vídeo i la pintura (sobretot), tot amanit
amb música, comptaran amb la col·laboració d’altres creadors amb els quals ja
han treballat anteriorment o que han estat seleccionats en una convocatòria
oberta. El motiu: l’infern de Dante. Des de l’entrada del poeta en els inferns
(Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate!)
Dante i Virgili (dos actors -el que fa de poeta clàssic, una drag queen amb patins-) faran de
conductors pels cercles dels pecats. Travessarem els llimbs, passarem pels
inferns de la luxúria, de la gola, de l’avarícia, passejarem entre heretges…
Tot plegat, per descomptat, serà una reinterpretació actual: “La luxúria, per a
Dante, era una altra cosa del que pot significar per a nosaltres, i no parlem
ja de la heretgia”, explica Xavi Xanuart, Xanu, pintor i insectotròpic. El què
està clar és que ningú no caurà en el recurs (moooolt temptador) d’abocar a les
brases diabòliques els polítics en plena campanya perquè sí: “Seria massa
fàcil”, opina la Maria, una altra insctotròpica.

“Els grups ‘convidats’ faran el que vulguin,
no ho sabem”, ens diu el Xanu. Experimentaran tots plegats en una creació
oberta i lliure de la qual sorgiran, a ben segur, nous projectes per a cada
grup. Insectotròpics, que des de finals del 2011 han creat i passejat pel món
dos projectes –La caputxeta galàctica
i Bouazizi-), representaran també a
la Fabra i Coats el Purgatori de
Dante (el 4 de juliol) i el Paradís (el 4 d’octubre). “Encara no sabem quins
formats adoptarem, potser no tindran res a veure amb aquest i farem una mena d’streaming,
ves a saber”, adverteix la Maria.

“El públic no té cap zona prohibida, es
passejarà per la instal·lació i, si vol, interactuarà amb les obres. Haurà
d’anar amb compte, perquè és un work in
progress, és a dir, estarem treballant, creant, construint. Jo estaré
pintant i potser els taco i tot”. La música és responsabilitat (principalment)
dels Za!, grup que (juntament amb Mishima) també són residents ara mateix a la
Fabra i Coats. Ells donaran coherència melòdica a la representació de cada
cercle infernal.

De tota manera, veient com es troba la sala,
ens podem fer a la idea del què ens espera, tot i que, encara, de manera molt
difusa. Els artistes estan preparant les dues grans pantalles en les quals
s’explicarà, de manera més o menys guionitzada, què està passant, en quin
cercle de l’infern ens trobem, en quin punt es troben les escultures, quines
visions zenitals es veuran, per quines maquetes es passejaran les càmeres…
“Tot el que estem treballant ara és només l’estructura del projecte, la gràcia
és guardar l’energia de la improvisació”, insisteix el Xanu.

Hi ha maniquins, hi ha una mena d’habitació
plastificada, estris de pintura, objectes molt diversos. Veiem un munt de
bitllets d’euros d’algun joc, és fàcil deduir que els diners hi tenen molt a
veure, en l’infern. Hi ha monitors de televisió escampats, caps de bèsties
robòtiques, escales obertes, caixes d’eines i ordinadors i sintetitzadors aquí
i allà… “no és res amb el què ens trobarem dissabte al matí, quan hi serem
tots”, adverteix la Maria. Doncs dissabte al matí vindrem a fer la segon
crònica de seguiment. Poca cosa podrem afegir perquè, ja sabeu, l’important
estarà en la improvisació. Visca el risc!

(El final de la Lliga de futbol, que
coincideix en bona part de l’horari, ni interessa ni fa por: potser esdevé un
altre tipus d’infern i s’afegeix en algun lloc una pantalla, encara que potser
no cal…)

by Deixa un comentari

David Marín es defineix actor i professor de
l’escola Eòlia. Però és mentida. És també director de teatre i dramaturg
(col·lectiu) en la companyia La retorcía. Ell va crear Discordants, una història sobre la sida i tots els tòpics i les
hipocresies que l’envolten. Tres actors donen vida a cinc personatges en una
història molt quotidiana i molt natural sobre una parella heterosexual en la
qual ella és portadora del virus d’aquesta malaltia.

Desestigmatitzar
la sida

Marín està molt conscienciat en la lluita
contra la sida i amb aquesta obra pretén desestigmatitzar-la. Per això, el
primer repte va ser trencar totes les idees preconcebudes al respecte: “Per
començar, la parella protagonista és heterosexual”, diu. “La sida no és una
malaltia d’homosexuals, com moltíssima gent es pensa”. El segon repte va ser
parlar del tema amb naturalitat: “De la sida només es parla en termes de
xifres, de vacunes, d’estadístiques… Sembla que la societat, quan la gent va
deixar de morir directament per la malaltia, s’hagués rentat les mans. Aquí el
que fem és parlar de les persones”.

Documentació

Dues persones s’han encarregat de documentar a
l’equip en el delicat tema clínic. Alberto Pérez, farmacèutic especialitzat en
el VIH, i Félix Pérez, psicòleg, han supervisat una mena de taller
(roll-playing) sobre la prova de la sida, aquell moment en el que una persona
espera el diagnòstic: “Què sent, què es pregunta, quines pors té, com es
comporta durant l’espera, quina part de la seva intiumitat ens descobreix…”,
explica Marín.

El
procés

Ara mateix, el procés de creació ja ha
començat. Es podria dir que està acabat, de fet. Però també seria mentida. És
veritat que ja s’han fet tres representacions en dos dies (per a programadors i
per a associacions vinculades a la lluita contra la sida), però el procés no ha
acabat…

Llicència
per matar

Els assajos van començar el novembre passat, a
partir d’una idea que va sorgir de les pàgines del còmic Píldoras azules,de Fred Peters, que va caure a mans de Marín: “Vaig
jugar amb el llibre i vaig començar a arreplegar material i actors”, explica el
director. David Teixidor (provinent de l’Institut del Teatre), i Irene
Hernández i Maria Àngels Sánchez (d’Eòlia), els tres actors originals de Discordants, no es coneixien entre ells
i, per descomptat, no coneixien l’obra. Ningú no en sabia res, de l’obra. Ni
tan sols el seu creador, David Marín, que sempre ha defensat un procés de
creació obert i col·lectiu basat en la capacitat d’improvisació i en el debat. “No
vaig saber com acabava l’obra fins que vam arribar als últims assajos”, reconeix
Marín. I potser encara no ho té clar del tot… “Vaig donar als actors un
esquema d’escenes, però no un text per memoritzar”, explica l’autor. “Tenen la
seva memòria professional i sensorial, tenen llicència per matar!”

Un
intensiu nocturn

“La manera d’arribar a la idea no és
definible: en parlem, actuem, tirem cap endavant i així sorgeixen nous
personatges, noves escenes”, explica Marín. “Vaig escoltar els actors en tot
moment… Es tractava d’estar a gust, còmodes”. Tot i que la situació no era la
millor: “Ens vam anar motivant entre nosaltres, trobant-nos quan i on podíem
(per sort, teníem una sala a l’escola Eòlia)… Al Nadal vam haver d’aprofitar
els dies de festa per fer un autèntic intensiu nocturn”. El pa nostre de cada
dia de tantes companyies de teatre…

En aquestes circumstàncies ha estat impossible
assajar seguint la cronologia de l’obra. Ho han fet per blocs, en funció de la
disponibilitat dels actors. Això comporta que quan s’assaja una escena del
principi després que ja se n’hagin assajat altres de posteriors, hi pugui haver
canvis que fan que aquestes darreres escenes perdin el seu significat. “Ens hem
carregat moltes escenes, la veritat…”

El manà
de la beca

Però la consecució, a última hora, de la Beca
Desperta (que organitzen la Nau Ivanow i aPortada Comunicació oferint un espai per a
la creació, producció i exhibició

i els recursos necessaris per a la difusió i
comunicació del projecte) va millorar la situació. “De cop, teníem 3.000 euros,
sis setmanes de residència a la Nau Ivanow i temporada de dues setmanes a ala
Sala Atrium…”

Tornem
a començar…

Després de les sessions per a programadors, el
5 de maig reprenen els assajos a la Nau Ivanow amb la mirada posada en
l’estrena a la Sala Atrium, el 4 de juny. Hi haurà canvis, avança el director.
Per començar, els recursos ajudaran a la posada en escena. L’escenografia, de
Ramon de las Heras, no deixarà de ser senzilla, adaptable també a sala gran. “A
priori”, adverteix Marín, “no té cap sentit; l’hi donen els actors (o els
personatges) i no deixa de formar part de l’obra. Esdevé un bany, una cuina,
una balcó que dóna al carrer, un hospital…”.

El
director, a escena.

Però el canvi més gran serà la irrupció del
mateix Marín sobre l’escenari. “Per desgràcia, la Maria Àngels Sánchez no podrà
participar per qüestions laborals i la substituiré jo. Per tant, començarem
assajant aquestes escenes, les meves. M’he ficat a la boca del llop!”.

Seguirem informant, en directe (com qui diu),
quan reprenguin els assajos.

by Deixa un comentari

Ja fa quinze dies de l’estrena a la
Flyhard, funció de Divendres sant. Com en els assaigs, els actors
reben el públic voltant pel pis de la Ruth (Laura López) on també
hi dorm el Jacob (Guillem Motos). I un magnètic niu on l’Alba (Marta
Aran) s’hi deixa caure tant com pot. La peça és àgil i va
insinuant forats negres dels personatges: tots tenen una part amagada
(sigui la seva incapacitat a ser constant; a una crisi nerviosa
adolescent; o a una sensació de culpa, d’emmirallar-se amb l’avi que
va fer desgraciat el pare). Les transicions amb la complicitat
musical de The New Raemon estan molt ben mesurades, són un dels
encerts de la peça. Els 90 minuts de l’espectacle permeten explicar
moltes coses, deixar-les apuntades, sense enfocar, és un cau de
decepcions en els que un s’hi pot emmirallar.

Llàtzer Garcia cita i emula tot un
John Steinbeck que sap fer literatura poètica amb metàfores de
ponis roigs, que evoca una esperança i alhora i una gana absoluta
del 1929 als Estats Units rurals (com la d’El raïm de la ira,
que quasi ni se cita). Però el seu text i els seus personatges no
són ni pretenen ser brillants, ni massa lúcids. Sí que pretenen
ser honestos, reals, humans. El pare acaba de morir i aquesta
realitat tant contundent convida a l’hora de la veritat. El pare ja
no pot explicar-se ni justificar-se. Sembla que la mare no està
massa disposada a sincerar-se, massa patidora d’assolir un estatus
social que només ha dut agror als seus fills; si més no al Jacob i
a la Ruth, perquè l’Abel (advocat que prospera a Madrid) respon a la
genètica de la família materna.

Si tot radica en estar un a dalt o en
un abaix: en treure la pols a les copes els moments de dubte. Si tot
és passar la vida sense excessos per controlar l’energia infantil:
conviure amb l’Abel i no fallar-li als còctels. Si només es tracta
de gaudir mentint, tot i saber que l’interlocutor sap que tot és
fantasia. Si tot és fer grans elogis dels que no hi són, però
oblidar de mirar-li les mans, però ignorar les preguntes pendents,
però evitar mesurar l’amor cap a altres persones de l’entorn (mare,
germans, Alba…). Si tot això és el que compta, efectivament, la
vida (com els trofeigs) són pura quincalla, enganyifa de la bona,
cagarrina de la fina. Però com que les tres ànimes de l’escena (que
imploren l’atenció dels altres a qui els hi aboquen les seves
contradiccions) s’hi revolten La pols esdevé
un cant poètic des de la vulgaritat a una esperança ingènua però
il·lusionant. Un viatge a l’emoció. Un petit singlot que porta a un
respir alleujat, quasi amable, còmplice, gratificant. Punt final.

18 d’abril de 2014

Jordi Bordes

Recomana

by Deixa un comentari

Per què no poden haver, com a mínim,
dos paletes il·lustrats que, a més de saber pujar una paret amb un
fil i un plom, pensen en raons elevades? Rodrigo García també
fabulava sobre la capacitat intel·lectual de filòsof amant de l’art
de l’home que vestia la mascota de l’Atlètic de Madrid a Goya,
(Espai Lliure , 2005). Doncs ara és Ernesto Collado i Piero Steiner
els que, sota l’empremta de la Fundació Collado Van Hoestenberghe,
plantegen una reflexió entre còmica i profunda sobre els falsos
déus de l’arquitectura a Constructivo. Després d’una setmana
de treball de residència enmig de la runa de La Farinera,
aquest parell de personatges (amb un aire de clown per ser una escena
prou insòlita) ja intueix quins són els passatges que sumarà
aquesta peça. La tesi és inqüestionable: només té dret a
mantenir-se en peu allò que estigui reservat a ser habitable.

De fet, aquests paletes filòsofs
coincideixen amb el gust pel pragmatisme i per les ganes de fer amb
les seves pròpies mans d’altres personatges que autoconstrueixen el
seu somni, dia a dia, quasi sense plantejar-s’ho, només pel plaer
d’embrutar-se les mans amb ciment. La Fundació Collado Van
Hoestenberghe té clar quin són els subjectes que els interessa:
aquelles persones anònimes que viuen per fer alguna cosa que els
sigui gratificant, que generi recompensa a la comunitat i que
s’estalvii generar cap conflicte. És clar que no tots els
arquitectes tenen la culpa d’aquestes aeroports impersonals,
d’aquests vestíbuls de teatres mastodòntics ni de museus de formes
amorfes que podrien ben bé ser una mena d’instrument ancestral per
comunicar-se amb els extraterrestres!

Collado i Steiner no construeixen uns
personatges realistes, els fabulen. Però tot i la caricatura
descarnada a la política cultural (un oxímoron, un impossible
similar a la d’intel·ligència militar, com cita l’acudit
provocador) aporten espais a la intimitat. Perquè tot i la duresa de
les mans que s’esquerden amb la massa, també són capaços de
regalar flors, i es prenen torrades amb melmelada per esmorzar. I
també signen la mort en accidents anònims a peu d’obra. O quan
menys, sacrifiquen la ronyonada per a la mirada pretensiosa d’un
gratacels. Per això, segurament, es confessen (fins ara) en
l’arrencada del muntatge. I busquen el sentit de la vida, en una
cabana de circumstàncies (res a veure amb El lado más bestia de
la vida d’Albert Pla).

Per cert, Ernesto Collado es mou en una
autocaravana de factura artesanal. És coherent fins a la
incomoditat. Tot i que possiblement, arraulir-se en un espai conegut
deu ser més càlid que el sistema de climatització més avançat de
l’habitació impersonal d’hotel. Leviten per habitar. Eviten allò
que no és habitable: “lo que no aloja, se arroja”. Contundent i
cacofònic.

by Deixa un comentari

Hi ha un moment en què, un cop armat l’armari, cal afinar les motllures, reforçar els visos. També succeeix en un muntatge teatral. Aquesta visita a la companyia Arcàdia, quan fa poc que s’està comprovant les dimensions exactes a l’escenari de la Flyhard, coincideix en un dels dies de ribot. De controlar pauses i mirades. De donar major èmfasi al “real” en “…alguna cosa real” i en canvi deixar més plana la cita que parla “…del tòpic de la vida”. A escena, es fa molt sonor i evident, però és molt més complicat traspassar-ho a paper. Intentem-ho:
-”Quan dius que el pare l’observa, no miris cap a dalt, si no cap abaix. Perquè has donat la imatge que el fill petit està al seu costat i ha de girar molt el coll per veure la cara del pare. Aquest, doncs, haurà de baixar bé el cap”, comenta l’autor i director Llàtzer Garcia.

I com és allò de “real”? Molt senzill, agafa aire, “dóna’t un temps perquè quedi ben remarcat que demanes una “cosa real”. Cal imaginar-se al pare mort, al davant. Ja mai més transitarà. La Ruth (Laura López) s’ha d’adonar en aquell moment que a ningú li importa gaire la mort del pare. Que no es respecta el silenci per convocar al record. Que fastigueja comprovar com tothom, fins i tot, un mateix, només sap parlar en primera persona del singular. Necessita explotar i parla a la mateixa velocitat que els pensaments s’amunteguen al cervell. S’adona que, en realitat, l’únic sincer és Jacob (Guillem Motos), aquell que l’Abel i la mare i la família per part materna, increpen. Quasi tant important a la manera de dir de Ruth aquesta vivència expressionista, és com el germà petit i la misteriosa Alba (Marta Aran) l’escolten, com si fos el primer cop que veuen l’explosió d’una atleta que es veu desprovista dels seus trofeigs (la clau es trobarà en les escenes anteriors). Ells han de seguir connectats.

Escriure com es transforma i es fixa, en qüestió de segons, el canvi de to, de gest, de mirada és una feina impossible. Sobta comprovar la plasticitat que, com un ballarí en té prou amb dibuixar un jeroglífic amb els braços per repetir-lo instantàniament amb els peus, els actors van i tornen amb un text, com qui pitja del botó “pantalla anterior” per tornar a matisar cada nota des de direcció, provar cada idea des de l’ajudantia de direcció. “Alguna cosa real” sona molt diferent a “alguna cosa… rrreal”. Però imprimir-ho en paper és feina titànica. És com explicar un acudit de mim en un disc de vinil, com ho intentava un dels personatges de The Muppet Show. Quan Kermit li advertia que en el disc no es veien les cabrioles del barret sobre del seu cap ell deia, incrèdul “però no se sent com bellugo les orelles?”…

La música de The New Raemon ja respira entre escenes. Al final, en els blancs de la cançó, es disparen les rèpliques. I mentre sona el vers, els personatges de l’escena respiren, preparen l’actitud, digereixen la resposta. Mentre, es va coent la il·luminació, atenuant l’espai sonor, reduint el gest. Com no és comèdia, cal absorbir l’expressivitat, utilitzar-la amb comptagotes, per garantir intensitat. Es pot anar de pressa però no es poden perdre les pauses. Aquest és el trofeig preuat, ara.

by Deixa un comentari

A la sala d’assaig de la Flyhard es comprova que s’ha anat de compres. Els de la companyia Arcàdia, que estan preparant La pols des de finals de novembre  (però que són des de finals de gener a la sala d’assaig), es troben novetats. D’entrada, els actors a partir d’ara, tenen un linòleum clar provisional que els ajuda a comprovar les limitacions que hi haurà a l’escenari real: Una cinta negra marca els límits (cinc centímetres de més o de menys són importants per no donar una puntada de peu a l’espectador de la primera filera els dies de funció). També posen a prova el sofà del menjador de pis d’estudiants on es dóna cita la història. El sofà s’enfonsa per un costat i caldrà valorar si  s’integra com a gag en la peça, o si es fa un arreglo domèstic,com succeiria en aquest piset de rellogats. També hi ha l’estanteria en la que lluiran una pila de copes guanyades en competicions esportives. Per ara, són botelles mig plenes d’aigua i un trofeu, el primer, per anar fent proves.

Són quarts de quatre de la tarda del divendres 7 de març. El director Llàtzer Garcia ha vingut en bici. L’ajudant de direcció, Muguet Franc, arriba de seguida, reordena la taula i comprova l’estabilitat d’e l’estanteria que, probablement necessitarà un reforç. Se sent molt bé en aquest nou paper perquè, en realitat, a part de donar peu als actors els primers dies, es dedica aportar solucions, com actriu que també és, perquè cada escena tingui el to i la intensitat per a mantenir l’atenció del públic. De seguida, van arribant els actors. Guillem Motos ve d’una revolada dinant amb tres mossegades perquè just surt de treballar a l’Institut del Teatre. Jacob, el seu personatge, marca el primer detonant: És el germà que rep l’avís que, finalment, el pare  ha mort,… però se n’oblida de comunicar-li a la seva germana gran, la Ruth (Laura López). Ja s’intueix un personatge simpàticament despreocupat. Ell el defensa, “però no m’he plantejat si em cau simpàtic, o no”. Mentre, es calça les vambes i comprova el sofà. Es comença a notar l’escalfor del radiador i quan ja sigui un pèl més notable apagaran l’estufa de butà, imprescindible els dies de fred més rigorós d’aquest hivern a la sala d’assaig. La darrera en arribar és Marta Aran, que és l’amiga Alba, un enigmàtic personatge feble al costat dels dos germans. Les cartes, per ara, no es poden ensenyar més.

L’endemà han de gravar unes cançons a l’estudi de The New Raemon. Seran quatre peces fetes expressament i que complementen la història a més de permetre unes transicions d’escena. Llàtzer comenta l’hora que sortirà el tren de Sants. Guillem pregunta si també passarà pel Clot. I Laura si el tren també para a Granollers. Els actors es troben a escena i són com una família però, en realitat, vénen de places ben diverses, comprovat.

Llàtzer Garcia ha construït la segona part de la seva trilogia sobre la família a partir d’aquell escandalós oblit. La terra oblidada (2012) també es va estrenar a la Sala Flyhard. En ella, el pare decidia deixar de parlar. Aquest silenci marcava un cataclisme entre els germans, que el tenien prou abandonat al seu poble, atès per una sobreprotectora i esgotadora filla. L’obra que va patir una tràgica baixa, es va rependre, mesos més tard a l’Atriumlab. La trilogia s’acabarà amb la que, en realitat, va ser l’arrencada d’aquest univers dramatúrgic, inspirat en la família. Es tracta d’una peça de gran format, amb rulots a escena i un ampli repartiment que aparentment, el convertirà en el projecte  més ambiciós. Per ara, el conte s’acaba amb el primer trofeu en l’estanteria, amb una tonada de The new Raemon incidental mentre el tren va recollint membres de la companyia Arcàdia, direcció a l’estudi de gravació. Continuarà.