Sin categoría

by Deixa un comentari

Un últim assaig al Graner abans d’encaminar-se cap a Terrassa: els tempos s’han quadrat, els moviments són més precisos i les paraules suavitzades però l’energia es manté intacta, amb un crescendo imparable de moviments, gestos i gotes de suor que després de cinquanta minuts recull la tovallola. El final és apocalíptic, tal com prometia.

Amb només dues setmanes de diferència la peça ha cristal·litzat amb totes les facetes esperables de la particular combinació escènica de Sònia Gómez, una fusió complexa entre el pop i el conceptual a través de la pista giratòria d’una disco. El ball significa deixar-se portar pel joc del ritme i del cos lliure, és un vehicle de trànsit entre la simplicitat de l'”aquí estic” i la complexitat del discurs sobre el “què faig aquí”, que és la dansa contemporània. També hi ha poesia visual en escena: un cervell sense closca i el flamenc que s’ho mira tot.

Bailarina és una peça formada per moltes petites peces que cadascú ha de fer encaixar mentre observa els moviments de Sònia Gómez . La seva és una activitat programada i organitzada en forma de bucle que la condueix al deliri fins fer-la volar. Així es mou també la mirada de l’espectador, enfocant el recorregut ampli de la ballarina, els seus moviments interessants, els detalls que troba per l’espai. Les sensacions plaents del moviment i, de cop, una punxada de dolor. Sònia Gómez s’intenta mesurar, però l’energia és massa forta per posar-hi un límit.

by Deixa un comentari

Poder seguir fent anys i no llençar la tovallola és un èxit,
et trobis com et trobis. Després, veure que hi ha gent que tampoc no la llença
malgrat tenir-ho més difícil perquè la seva feina es basa en el reconeixement
públic, és l’èxit de debò. Que tu siguis part del públic i et puguis reconèixer
en aquest esforç i valorar-lo, aquest és l’èxit de la cultura que avui he sentit
de prop.

Sònia Gómez ara fa 10 anys dalt l’escenari, mantenint la seva
personalitat i manera de fer independent, fresca, bolcada a la recerca,
permeable a l’entorn i des del seu interior, sincera. Abans de llençar la
tovallola -que insinua haver pensat algun cop- celebra no haver-ho fet amb una
nova peça titulada “Bailarina”. M’autoconvido a un dels primers assajos oberts,
sense saber poc més que aquest títol i, coneixent-la, disposada a qualsevol
cosa, des de l’autobiografia al ballau-vos-ho vosaltres mateixos. 

Però no,
és ella qui balla com mai no l’havíem vist abans, amb una tenacitat que l’amara
de suor des del minut 10 de l’espectacle. Les idees, no poques, van encaixant
les unes sobre les altres a mesura que avança per les diferents parts d’aquest
puzzle (d’una ballarina vestida de rosa, al Delta de l’Ebre, amb un cervell de
plàstic i una barra de majoret) pràcticament fet. La darrera peça, però,
prefereix no posar-la encara. Esperarem. 

Vídeo teaser

by Deixa un comentari

Rifa
republicana

El 25 de maig de 1939, 1.599 persones
van guanyar una rifa: aparèixer en la llista per a embarcar al
Sinaia destí Mèxic i abandonar el periple de misèria del seu
primer exili. Van embarcar a França amb el vistiplau del Servei
d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE), una dels darrers vestigis
encara actius d’una República partida pel jou feixista. Durant el
viatge d’escapada de Franco van anar desprenent-se del que els
semblava menys imprescindible. El periodista madrileny Alfredo Muñiz
no va abandonar mai el Romancero gitano que li havia signat el
propi Garcia Lorca. La mare de Carmen Rayo, que va anar a raure a
Mèxic després d’un periple per França i Àfrica, va guardar el seu
ventall.

27 d’agost de 2014. La companyia
catalana Obskené i la mexicana Teatro Ojo forcen una segona rifa i
una nova tria d’objectes. Dins de la fira de teatre al carrer de
Tàrrega, munten una rifa (tal com sona) entre les persones que
responen a una fàcil enquesta i cedeixen, argumentant, un element en
exposició fins el 14 de setembre, que serà tornat posteriorment.
Aquest és el repte de l’acció performàtica-instal·lació Què
t’emportaries per sentir la teva llar lluny de la teva terra?
Només hi ha fins el 7 de setembre per optar a un tiquet d’aquesta
rifa que es premia amb un viatge per a una persona, tot pagat, de 10
dies per Mèxic, resseguint les passes dels prop de 25.000 exiliats
espanyols que van tenir l’oportunitat d’una segona vida (tot i que
amb moltes estretors, d’arrencada). El sorteig es farà el diumenge
de clausura del festival, a partir de les vuit del vespre. Durant la
fira, el públic, tindrà l’oportunitat de consultar i estudiar què
és vital per poder viure segons els candidats de la rifa. Dimecres
passat, l’acció va començar amb una cercavila a la plaça Sant
Antoni fins arribar a l’espai Sinaia, al carrer del Mestre Martí.
Una mare alliçonava al seu fill “I tu que te’n duries? El Budy?
Els hi deixaries uns dies perquè ho exposessin?” El nen no
semblava gens conforme de despendre’s durant aquest breu lapse de
temps del que deuria ser la seva mascota.

A les set de la
tarda ja tenien un primer objecte. Es tractava d’unes claus que
obrien la casa dels pares. Guardar unes claus familiars porta
implícit la necessitat de tornar a les arrels. Diuen que Margarida
Xirgu, que estava fent una gira sud-americana quan va esclatar la
Guerra Civil, sempre més va guardar les seves claus de la casa de
Badalona. Ella havia pensat de tornar, per donar suport a la
república. Però va ser el mateix Federico García Lorca que li va
recomanar que fes campanya per la democràcia i la llibertat des de
l’estranger, sent-ne una excel·lent ambaixadora cultural. Un cop
superat ell conflicte, podria fer servir les claus. Xirgu mai més va
poder tornar a casa seva. Només uns anys després de recuperar la
democràcia, es van traslladar les seves despulles a la seva terra.

Obskené
és una companyia que tensa la corda de la veritat. Que busca noves
formes per explicar la història, un passat, i mirar de treure-li,
aparentment, el seu pes de dolor. Ho va fer anteriorment a Trossos
(Fira Tàrrega i TNT 2012), a partir de les històries d’immigrants
llatinoamericans. També a la relació malaltissa entre uns germans
bessons sota el domini de la colònia espanyola: Redaliz,
(Grec 2013). Ara, d’una manera aparentment lúdica, mostren les
troballes de la seva investigació de sang i de sentiment. De vida i
d’emocions. El viatge serà un capítol més d’aquest treball (no
descarten fer més rifes en altres teatres, si compten amb el suport
dels programadors) de recerca. Qui vulgui quedar-se a casa però
intuir les dificultats d’aquell viatge de l’esperança al buit, podrà
rebre un bagul ple de material que en fa inventari. Aquest paquet
anirà viatjant, mes a mes, d’una llar a una altra.

Més
informació a www.granrifa.org

by Deixa un comentari

Es coincideix a identificar un canvi de paradigma en les arts escèniques.

Teatre i crisi sempre han estat lligats, sentenciava el veterà Mingo Ràfols: Continuo sent actor, malvisc i estic a l’atur. Aquest va ser un dels testimonis més colpidors d’un debat que a iniciativa de la revista Entreacte va reunir ahir a SGAE una nodrida representació de la professió escènica per parlar del moment actual del sector. Teatre en temps difícils. L’hora dels artistes va comptar amb la participació, a més de Ràfols, dels actors Arnau Marín, Estel Solé, Pep Cruz i Iván Morales, i també d’un públic farcit de periodistes especialitzats i gestors culturals. 

En la mateixa línia, Ràfols va insistir que la professió teatral és per a corredors de fons i que el més important passa ara per recuperar el públic perdut, la davallada del qual és conseqüència directa d’un canvi de paradigma. Segons Ràfols, la clau per superar aquest moment rau en guanyar pes institucional: Com és que els professionals del teatre no estan als òrgans de gestió? Es menysprea les associacions del gremi en les taules on es decideix la política teatral del país, va retreure.

Més contundent es va mostrar Pep Cruz, que va atacar frontalment la política teatral desenvolupada al país en les darreres dècades: Hem creat un model copiat dels francesos i d’aquí ens venen tots els mals. Cruz es qüestiona si cal una inversió milionària per fer un Marivaux, o si convé que hi hagi dos centres de producció enormes que cada vegada produeixen menys, que es gasten el 80% del pressupost en estructura? Potser els hauríem de deixar caure. Finalment, l’actor va identificar la pèrdua d’espectadors amb un problema de comunicació associat al canvi identitari de la professió: Em van dir que aquesta professió era de putes i maricons i s’ha tornat de burgesos i funcionaris. Se’ns ha podrit el cervell.

NOVES TENDÈNCIES

En clau menys apocalíptica van discórrer les intervencions dels representants de joves companyies. Arnau Marín va aportar el punt de vista de la formació Teatre de l’Enjòlit, forjada durant la crisi: Fem un tipus de teatre conseqüent amb el que estem vivint i mirem cap a fora com a solució de manteniment, buscant coproduccions internacionals. Entre les tàctiques que els han donat fruit, Marín destaca la taquilla inversa, que van adoptar com a forma de protesta contra el sistema.

Estel Solé, per la seva banda, va aportar l’exemple del seu muntatge Animals de companyia, que va agafar volada a través de representacions a domicilis particulars: Cal inventar-se la manera de fer teatre, va proposar. Els intermediaris han desaparegut, la relació amb el públic és directa. Tot i valorar l’experiència de forma molt positiva, Solé també va reconèixer que, malgrat l’èxit de la proposta, cap dels membres de la companyia viu del teatre.

Un altre testimoni d’èxit va arribar de banda de la companyia Prisamata, responsable de muntatges tan comentats com Sé de un lugar. Segons el seu director, Iván Morales, tot i no haver-hi recursos els artistes estem obligats a fer la nostra feina, i front a la crisi apunta que hi ha un nou paradigma, noves maneres d’arribar al públic. S’ha de canviar la jerarquia de poder entre sales, companyies, gestors culturals i la resta dels agents. Cal treballar amb transparència, que la gent ens vegi com a treballadors. Cal una mirada nova per un nou món.

FILA ZERO, MÉS PERSPECTIVES

Un cop llançades el gruix de les reflexions des de la taula, el debat va acostar-se al públic. Un dels primers a intervenir-hi va ser el periodista Santiago Fondevila qui va posar l’accent en el model de finançament: Qui pensi en subvencions pensa en un paradigma antic. Les subvencions desapareixeran. Per a Fontdevila el teatre mai serà un art de presència massiva, i pel que fa als artistes alguns se’n sortiran i altres no, com ha passat sempre, va reblar.

Nèlida Falcó, directora de l’àrea d’Arts Escèniques de l’ICEC, va subratllar la importància de les polítiques culturals: Ens hem d’acostumar a treballar plegats. Les administracions han de facilitar eines i instruments. Un dels assistents va agafar el fil de la conversa responent: Les polítiques culturals evidentment són imprescindibles però sempre i quan hi hagi un sindicat fort que ens representi i planti cara al poder. Cal la unitat del sector.

by Deixa un comentari

Cal canviar el paradigma quan diuen que viure DEL teatre és impossible i, en canvi, els artistes han decidit que aquella serà la seva pedra filosofal. Ara es tracta de viure AMB el teatre. Serà on, com a mínim provisionalment, ells abocaran les seves energies creatives, conscients que caldrà garantir la subsistència també amb altres camps laborals. L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) va convocar dilluns  artistes, productors, pedagogs, periodistes i socis del sindicat per debatre sobre la fragilitat econòmica del sector teatral. De la denúncia evident (cap país vol renunciar a la cultura però les aportacions institucionals que s’hi destinen són insultantment diferents) cal passar a  les noves línies de flotació, començant per reconèixer el canvi de sistema, admetent l’autocrítica i indagant en fórmules que van ser l’embrió d’un sector cultural que s’ha anat fent fort des dels anys 60 fins ben entrat el segle XXI.

En una professió on el que procura és comunicar, cal reconèixer la incapacitat de dominar el discurs (sovint, massa encaparrats en què un no es pugi sobre les espatlles de l’altre) en afers com l’increment de l’IVA cultural. Ja van pels dos anys d’escarni i la població només percep que el teatre és més car. No és cert. Des de la temporada passada, les companyies i productores han assumit aquest increment per mirar de mantenir unes ocupacions i una recaptació que no fa més que caure. En el debat de dilluns es discutia si caldria, o no, exigir responsabilitat a les Administracions. Des de la proposta maximalista de l’actor i director Pep Cruz que convidava a què es deixés caure el TNC, per exemple, a obviar-les, seguir treballant des del petit camp de l’entorn. 

La veritat és que, avui, en general, la cultura no interessa. Ni a les Administracions (que només li dedica un 1% del pressupost i no és capaç de retirar l’increment de l’IVA ni d’aprovar lleis esperades pel sector, teòricament, com són la de mecenatge i la de l’IVA), ni tampoc a la societat en general que no pressiona a la política. Els ciutadans no entenen la cultura com la crossa indispensable per a la construcció d’una societat  ben travada i com el complement a una educació en valors i coneixements, que no deixa de fer aigües  per moltes lleis que vagin aprovant d’ensenyament.

Al costat de la caiguda de l’interès de la majoria dels espectacles de gran format hi ha les propostes petites, quasi insignificants que sí que estan combregant amb el públic. És el cas d’Animals de companyia, d’Estel Solé i la Mandanga, que es fa als menjadors de casa perquè no hi va haver cap teatre que volgués acollir-lo i ara ja porten més de 60 bolos. O de Pulmons de Sixto Paz que s’ha aconseguit recuperar inversió i pagar el que cada membre de l’equip, amb honradesa, esperava cobrar. Amb les gires podran ingressar més encara. O dels camins que obren els de Prisamata (Sé de un lugar, Jo mai) d’Ivan Morales, si cal a l’Amèrica Llatina. Els activistes d’aquestes propostes troben un públic que estava allunyat del fet teatral que ara s’hi sent interessat. Perquè s’hi identifiquen. Parlen el seu llenguatge. Respiren les seves pors i emocions. De manera semblant a la que moltes companyies històriques (Comediants Joglars, Dagoll Dagom, Teatre Lliure, La Fura dels Baus…) van fer al voltant de la transició  Avui, l’aparador és molt més complex i dinàmic i cal saber jugar amb la persuasió de sempre però la determinació i la intel·ligència d’avui. Trobant aire en aquest estret paradigma. En aquest camí, també els mitjans de comunicació tenen molta feina. Una labor afegida a la lluita dels quioscos, que no paren de tancar (o de variar el seu producte estrella). 

Cal donar espai al públic en el fet teatral perquè se senti corresponsable i també privilegiat de poder compartir, aprendre i opinar. Cal enfortir els contextos teatrals, mirant de mantenir i difondre el patrimoni (actoral i dramatúrgic) però també fent que artistes i crítics es puguin asseure a una taula amb els espectadors i els facin partícips de l’experiència. Perquè explicar una història és transmetre una experiència. Que sigui vital, indispensable, constructiva és el que fa despertar la gana teatral de les ments dels espectadors. Dels que hi ha i dels que hi ha d’haver. No per garantir l’ecosistema teatral actual, si no per donar-li millors eines amb les que bastir una societat més exigent. Preocupats per la crisi? Potser sí però més per saber respondre a aquesta oportunitat.

by Deixa un comentari

A la nau de la sitja de Tàrrega els actors de
la companyia Laminimal semblen disposats a assajar un capítol de la sèrie Cuéntame. Pantalons ‘pata de elefante’,
patilles fins al coll, els colls de les camises fins al pit… Hi ha una sala
plena de cadires. Serà l’escenari. Els actors prenen la paraula dirigint-se
cadascú a un grup determinat d’espectadors que, ara per ara, són simplement
cadires, en una mena de monòlegs que se solapen uns a altres: comença a parlar
un, després un altre sense que el primer calli. Al cap de pocs minuts, el caos
oratori és total.

“Parem”. La veu és la de la Daniela de Vecchi,
l’única vestida amb texans del segle XXI entre els personatges anacrònics. La
directora. “Està bé, està bé… Però hi ha hagut un moment en què…” Els
actors diuen la seva: “Jo no m’he quedat amb el meu peu”, diu un. El peu és la
frase que diu el que parla abans i que serveix com a senyal per començar ell a
dir el seu text. “‘Murió por defenderlo’, és quan dic això, que has d’entrar”,
li aclareix el company. Hi ha alguna cosa que no convenç alguns actors.
L’escena sembla, tot plegat, un complicat ‘encaje de bolillos’, però no, la
Daniela ho veu tot clar: “Vosaltres dos sembla que us molesteu una mica perquè
esteu bastant a prop, però tranquils perquè no molesteu els espectadors, ells
ho escoltaran tot perfectament”, diu.

L’assaig es reprèn, amb la Daniela mirant a la
cara cada actor quan pren la paraula, bellugant-se per la sala sense perdre
detall. És el que passa quan dirigeixes una obra que has creat tu mateixa (amb
un parell de textos de Juan Mayorga i de Sanchís Sinisterra) i actors de la
teva companyia la representen: la complicitat i la confiança són totals. Així
es respira.

“Els actors es capfiquen en els seus
personatges i, en certa manera, li donen el seu caràcter, fins i tot mantenen
els propis noms”. El mètode de la companyia LaminimaL presuposa sistemes,
accions físiques que es repeteixen, variacions de gestos pautats, però amb
llibertat. Tot comença a partir d’una partitura física i és un espectacle de
teatre, però fronterer amb la dansa i la música. “No improvisem, treballem molt
els gestos. És una espectacle lliure dins d’una pauta, com el jazz, que té la
seva partitura però es deixa endur, dins d’uns patrons”.

“Adelante hombre del 600 (pum, pum) la
carretera nacional es tuya”…, canten tots els intèrprets, movent-se pel mig
de la sala. Ritme i diversió. Sembla que tot i el missatge reivindicatiu de
l’obra, riurem. “En l’obra hi ha deu històries de supervivència”, ens explica
Daniela mentre els actors passen a una segona sala, on assajaran una altra
escena. “Crec que a la generació que ara tenen entre gairebé 30 i 40 anys, com
aquests actors, se’ls ha negat parlar del seu passat recent. Aquí ho fan”. La
directora ha dramatitzat alguns fets dels anys 70 extrets de diaris de l’època.
Per això en l’obra no hi ha una narrativa lineal sinó de representacions que
portaran a cada espectador als seus propis records o a moments històrics. “Els
estarem parlant de la seva història recent!”, diu la directora.

“La llum de la democràcia se’ns va menjar la
resistència”, diu De Vecchi, parlant en primera persona tot i que remarca que
ella és brasilera. Perquè l’obra parla de la Transició espanyola, un període
que fins ara ningú no ha gosat criticar. No és gens fàcil. Es veu en l’assaig,
que ja ho tenen molt rodat, de fet, una versió molt primitiva d’aquesta obra va
obrir l’Àtic 22 del Tantarantana el passat mes de novembre. Res a veure amb el
que ha esdevingut l’obra, ens diu Daniela.

L’escena que ara assagen representa la nit de
cap d’any del 1975, l’any en què morirà Franco. Amb Gloria Gaynor cridant “I
will survive!”, els actors fan una coreografia arriscada: una cosa és l’assaig,
una altra cosa serà la funció, que pot portar més d’una sorpresa per al públic
(sorpresa divertida, no diem més…).