Sin categoría

by Deixa un comentari

Bernat Quintana: “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor és una responsabilitat”

Bernat Quintana és un jove actor que porta tota la vida, com aquell qui diu, en la professió. Ara mateix està preparant la versió castellana d’ El joc de l’amor i de l’atzar, que es va representar la temporada passada al TNC, per portar-la al Teatro María Guerrero de Madrid, sota la direcció de Josep Maria Flotats.

El seu debut professional va ser a la televisió, amb actors consolidats com Anna Lizaran o Pere Arquillué, veterans del teatre. . Sempre ho ha vist com una feina associada a la llibertat, a les expressions, a un espai on pots sentir i fer sentir moltes coses. I tot i que també l’interessa el cinema, sempre ha pensat que el teatre dóna més eines com a actor, per formar-se, tot i que sap que els processos de treball del cine i del teatre són molt diferents. Ell, en tot cas, és un espectador inquiet. Que veia obres per a adults, amb 12 anys, que protagonitzaven els companys de sèrie. O que, amb 21, va disfrutar coneixent el teatre de la Volksbühne a Berlín. També com a espectador està nerviós quan s’apaguen les llums de sala: Sap que el muntatge buscarà l’emoció i l’espera amb ànsia.

La seva visió sobre la relació entre la joventut i el teatre, com a persona que porta des de petit sobre els escenaris, és molt interessant: “Crec que hi ha bon teatre i mal teatre, no un teatre per a joves i un altre per a adults”, explica. “Cadascú connecta amb el teatre a la seva manera, només has de trobar algun dia allò que connecti amb tu.”

De companyia jove a seguir, posa d’exemple, Les Antonietes, de la qual no n’és integrant, però amb la que té una relació molt estreta, ja que ha participat en les seves produccions alguna vegada. “Amb les Antonietes hem fet textos clàssics. Amb allò que connectes no és tant amb allò que es diu sinó amb com t’ho presenten.” I explica que tota la companyia participa molt en el procés creatiu de les obres. Busquen textos que els agradin, que els estimulin…i creu que si ells connecten amb allò que fan, per força hi ha d’haver espectadors, encara que siguin joves, que hi connectin també.

Quintana creu que són les persones que treballen a la cultura qui han de donar-li empenta. “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor és una responsabilitat. El teatre és comunicar, transmetre. La cultura ens fa una mica més civilitzats, més rics”.

Elisabet R.Luján

by Deixa un comentari

Bernat
Quintana: “A mi m’agrada transmetre, crec que
com a actor és una responsabilitat”

Bernat
Quintana és un jove actor que porta tota la vida, com aquell qui
diu, en la professió. Ara mateix està preparant la versió
castellana d’ El
joc de l’amor i de l’atzar,
que es va representar la temporada passada al TNC,
per portar-la al Teatro
María Guerrero de Madrid, sota la
direcció de Josep Maria Flotats.

El
seu debut professional va ser a la televisió, amb actors consolidats
com Anna Lizaran o Pere Arquillué, veterans del teatre. .
Sempre ho ha vist com una feina associada a la llibertat, a les
expressions, a un espai on pots sentir i fer sentir moltes coses. I
tot i que també l’interessa el cinema, sempre ha pensat que el
teatre dóna més eines com a actor, per formar-se, tot i que sap que
els processos de treball del cine i del teatre són molt diferents.
Ell, en tot cas, és un espectador inquiet. Que veia obres per a
adults, amb 12 anys, que protagonitzaven els companys de sèrie. O
que, amb 21, va disfrutar coneixent el teatre de la Volksbühne a
Berlín. També com a espectador està nerviós quan s’apaguen les
llums de sala: Sap que el muntatge buscarà l’emoció i l’espera amb
ànsia.

La
seva visió sobre la relació entre la joventut i el teatre, com a
persona que porta des de petit sobre els escenaris, és molt
interessant: “Crec que hi ha bon teatre i mal teatre, no un teatre
per a joves i un altre per a adults”, explica. “Cadascú connecta
amb el teatre a la seva manera, només has de trobar algun dia allò
que connecti amb tu.”

De
companyia jove a seguir, posa d’exemple, Les
Antonietes, de la qual no n’és
integrant, però amb la que té una relació molt estreta, ja que ha
participat en les seves produccions alguna vegada. “Amb les
Antonietes hem fet textos clàssics. Amb allò que connectes no és
tant amb allò que es diu sinó amb com t’ho presenten.” I
explica que tota la companyia participa molt en el procés creatiu de
les obres. Busquen textos que els agradin, que els estimulin…i creu
que si ells connecten amb allò que fan, per força hi ha d’haver
espectadors, encara que siguin joves, que hi connectin també.

Quintana
creu que són les persones que treballen a la cultura qui han de
donar-li empenta. “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor
és una responsabilitat. El teatre és comunicar, transmetre. La
cultura ens fa una mica més civilitzats, més rics”.

Elisabet
R.Luján

by Deixa un comentari

Passió. Sense terme mig. Aquesta és la millor prescripció que van donar les germanes Peya en la primera trobada de joves de Escena 25 i Recomana. L’acte, que va tenir lloc al teatre del Rei de la Màgia, era la primera sessió d’una sèrie de xerrades entre artistes i prescriptors del portal web Recomana.cat per a joves pertanyents al club de Escena 25. L’objectiu: trencar barreres entre públic, crítics teatrals i artistes, fer barrila i teixir una xarxa de recomanacions teatrals per aquests joves de 18 a 25 anys.

Els periodistes Xavi Pardo i Aïda Pallarés van ser els encarregats d’obrir foc amb les germanes Peya com a invitades artístiques. La Clara és coneguda sobretot per la seva faceta de cantautora; l’Ariadna és una ballarina. Les dues van fundar el 2011 la companyia de L’era de les Impuxibles i compten amb el suport de la directora escènica Míriam Escurriola,, amb la voluntat d’investigar i crear a partir de la dansa, la música i nous suports visuals. L’any passat van estrenar (A)Murs, un espectacle on es fusionava bé tots tres llenguatges sobre una truculenta història d’amor. Fent un pas endavant en la investigació i la creació s’han associat amb el dramaturg Marc Rosich per construir un relat sobre la transexualitat. És Limbo i s’estrenarà cap a febrer. Amb elles s’ajuntarà un cop més la cantant i actriu Mariona Castillo. Precisament les tres participaran també en un musical de petit format que al novembre s’estrenarà al Círcol Maldà,Mares i filles dirigides pel David Pintó i amb la Nina de partenaire de la Mariona.

Les germanes Peya viuen en les mateixes coordenades artístiques, tal com va dir la Clara les dues entenen l’art de la mateixa manera. “Si ella fes cançons, les faria com jo, i viceversa”. Les dues viuen amb delit les seves dues disciplines i d’aquí en va sortir una defensa aferrissada de les possibilitats de la dansa i la música en les arts escèniques. La Clara va començar a descobrir la seva vocació amb musicals com West Side Story, Sweeney Todd o amb la impactant pel·lícula Bailar en la oscuridad de Lars Von Trier, i l’Ariadna veia com referents diverses companyies de dansa contemporània com Peeping Tom o Kulbik Dance Company.

Un cop es van començar a donar noms, els dos prescriptors van fer pressió per descobrir cap on anaven les filies i les fòbies teatrals de les artistes. La Clara es va decantar pel teatre que remogui i l’Ariadna hi va sumar el teatre que ofereix experiències estètiques, que és bell per si sol, sense buscar uns grans missatges darrera. Les dues van posar com a exemple d’ambdues actituds la obra de Llibert de Gemma Brió i Norbert Martínez. Pel contrari, van dir sense por que els desagrada cert teatre “intel·lectual, que està fet per agradar al sector”. I posant-se a la pell del públic objectiu van recordar espectacles com els de Jo Mai de l’Iván Morales, Marabunta de Guillem Albà, companyies de dansa com La Intrusa o La Veronal o els creadors més gamberros, Nao Albet i Marcel Borràs, que parlen en les mateixes coordenades que els joves d’ara. Amb convenciment i energia les dues germanes van actuar de prescriptores animant al consum de la dansa i els musicals (sobretot els de creació i no tant els grans musicals recuperats o refregits) i declarant que no hi ha espectacles per joves ni per adults, sinó per tothom. Prenem nota.

Martí Figueras Martínez

by Deixa un comentari

Passió. Sense terme mig. Aquesta és
la millor prescripció que van donar les germanes Peya en la primera
trobada de joves de Escena 25 i Recomana. L’acte, que va tenir lloc
al teatre del Rei de la Màgia, era la primera sessió d’una sèrie
de xerrades entre artistes i prescriptors del portal web Recomana.cat
per a joves pertanyents al club de Escena 25. L’objectiu: trencar
barreres entre públic, crítics teatrals i artistes, fer barrila i
teixir una xarxa de recomanacions teatrals per aquests joves de 18 a
25 anys.

Els periodistes Xavi Pardo i Aïda
Pallarés van ser els encarregats d’obrir foc amb les germanes Peya
com a invitades artístiques. La Clara és coneguda sobretot per la
seva faceta de cantautora; l’Ariadna és una ballarina. Les dues van
fundar el 2011 la companyia de L’era de les Impuxibles i compten amb
el suport de la directora escènica Míriam Escurriola,, amb la
voluntat d’investigar i crear a partir de la dansa, la música i nous
suports visuals. L’any passat van estrenar (A)Murs, un
espectacle on es fusionava bé tots tres llenguatges sobre una
truculenta història d’amor. Fent un pas endavant en la investigació
i la creació s’han associat amb el dramaturg Marc Rosich per
construir un relat sobre la transexualitat. És Limbo i
s’estrenarà cap a febrer. Amb elles s’ajuntarà un cop més la
cantant i actriu Mariona Castillo. Precisament les tres participaran
també en un musical de petit format que al novembre s’estrenarà al
Círcol Maldà,Mares i filles dirigides pel David Pintó i amb
la Nina de partenaire de la Mariona.

Les germanes Peya viuen en les mateixes
coordenades artístiques, tal com va dir la Clara les dues entenen
l’art de la mateixa manera. “Si ella fes cançons, les faria com
jo, i viceversa”. Les dues viuen amb delit les seves dues
disciplines i d’aquí en va sortir una defensa aferrissada de les
possibilitats de la dansa i la música en les arts escèniques. La
Clara va començar a descobrir la seva vocació amb musicals com West
Side Story, Sweeney Todd o amb la impactant pel·lícula
Bailar en la oscuridad de Lars Von Trier, i l’Ariadna veia com
referents diverses companyies de dansa contemporània com Peeping Tom
o Kulbik Dance Company.

Un cop es van començar a donar noms,
els dos prescriptors van fer pressió per descobrir cap on anaven les
filies i les fòbies teatrals de les artistes. La Clara es va
decantar pel teatre que remogui i l’Ariadna hi va sumar el teatre que
ofereix experiències estètiques, que és bell per si sol, sense
buscar uns grans missatges darrera. Les dues van posar com a exemple
d’ambdues actituds la obra de Llibert de Gemma Brió i Norbert
Martínez. Pel contrari, van dir sense por que els desagrada cert
teatre “intel·lectual, que està fet per agradar al sector”.
I posant-se a la pell del públic objectiu van recordar espectacles
com els de Jo Mai de l’Iván Morales, Marabunta de
Guillem Albà, companyies de dansa com La Intrusa o La Veronal o els
creadors més gamberros, Nao Albet i Marcel Borràs, que parlen en
les mateixes coordenades que els joves d’ara. Amb convenciment i
energia les dues germanes van actuar de prescriptores animant al
consum de la dansa i els musicals (sobretot els de creació i no tant
els grans musicals recuperats o refregits) i declarant que no hi ha
espectacles per joves ni per adults, sinó per tothom. Prenem nota.

Martí Figueras Martínez

by Deixa un comentari

Aparentment, no hi ha res més estàtic
que una figura. Una piràmide, un cub, una esfera. Per si sol no es
pot moure, té volum però no narració, història, acció. La
geometria, doncs aparentment, no pot estar en procés; és un
contrasentit. Però Aimar Pérez Galí insisteix en titular en
gerundi els seus espectacles, estan en procés, construint-se, i
partint d’una coreografia que parteix de les figures geomètriques
(Abans, ja havia firmat Navigating possibilities, el 2008 o la
conferència performàtica Sudando el discurso, el 2013). A
Delta (2013),tres
ballarins es desenvolupaven a partir de tres triangles que es
creuaven, sense que mai es toquessin. A Accumulating, la peça
que ha començat a preparar a la Graner aquest setembre, ballarà
sol, en una plataforma petita (de 4 metres quadrats). La conjunció,
a parts iguals vindrà construïda per la il·luminació, el so i la
dansa. Reivindica que, a través d’una forma geomètrica, es pot fer
una coreografia que desperti emoció, “el que provoca minimalisme
és un estat elevat de contemplació” insinua. La seva coreografia
ha de ser aquesta escultura en viu.

Una escultura en una peana que busca
el col·lapse, acumulant i evolucionant moviments i evitant la crisi,
la caiguda. La figura, dèiem, és estàtica i sense més història
que la manera en què fou constituïda, de manera natural o
artificial. O sigui, que té un cert rostre. Doncs, Aimar Pérez Galí
també li nega. Li amaga el rostre, no li aporta cap element humà,
prefereix que l’espectador traci en aquesta mena d’aleatorietat, un
estat afectiu de suspens… no es pot determinar que sempre aquest
moviment matemàtic perfecte no es vagi erosionant per arribar a
l’accident, el canvi, l’evolució, la sorpresa.

El punt de referència creatiu del
ballarí i coreògraf és el moviment dels anys seixanta de Judson
Church de Nova York. Allà artistes com Lucinda Childs o
Trisha Brown creen l’embrió de la postmodernitat de la dansa. Pérez
Galí el revisita i li aporta nous elements, reinventa partitures
coreogràfiques. El ballarí considera que hi ha un espai poètic en
el patró reiteratiu (que no ho és mai, en realitat, perquè sempre
el temps el va avançant), “un valor afectiu”, que considera més
atractiu que la necessitat que la dansa hagi d’explicar res.

La música i la il·luminació, per
últim són elements claus en el seu muntatge també per una raó
consistent. L’estudi anterior a la construcció de la peça ha servit
per trobar la relació entre els inicis del techno a Detroit
amb les creacions de la colla de Judson Church a Nova York (que, de
fet, havien arrencat partint de la música aleatòria de John Cage).
Pérez Galí arracona el discurs hegemònic de la parla i trasllada
la força al discurs sensorial trencant un món de jerarquies
pervers. No dóna res per tancat, tot és en procés, amb el seu
gerundi habitual…

(Continuarà)

25 de setembre de 2014

by Deixa un comentari

Un últim assaig al Graner abans d’encaminar-se cap a Terrassa: els tempos s’han quadrat, els moviments són més precisos i les paraules suavitzades però l’energia es manté intacta, amb un crescendo imparable de moviments, gestos i gotes de suor que després de cinquanta minuts recull la tovallola. El final és apocalíptic, tal com prometia.

Amb només dues setmanes de diferència la peça ha cristal·litzat amb totes les facetes esperables de la particular combinació escènica de Sònia Gómez, una fusió complexa entre el pop i el conceptual a través de la pista giratòria d’una disco. El ball significa deixar-se portar pel joc del ritme i del cos lliure, és un vehicle de trànsit entre la simplicitat de l'”aquí estic” i la complexitat del discurs sobre el “què faig aquí”, que és la dansa contemporània. També hi ha poesia visual en escena: un cervell sense closca i el flamenc que s’ho mira tot.

Bailarina és una peça formada per moltes petites peces que cadascú ha de fer encaixar mentre observa els moviments de Sònia Gómez . La seva és una activitat programada i organitzada en forma de bucle que la condueix al deliri fins fer-la volar. Així es mou també la mirada de l’espectador, enfocant el recorregut ampli de la ballarina, els seus moviments interessants, els detalls que troba per l’espai. Les sensacions plaents del moviment i, de cop, una punxada de dolor. Sònia Gómez s’intenta mesurar, però l’energia és massa forta per posar-hi un límit.