• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

16 d'octubre de 2014 by Enid Negrete Deixa un comentari

La vigésimo séptima edición de la Fira Mediterránea de Manresa, dedicó sus
jornadas profesionales a reflexionar sobre los diferentes aspectos sociales que
se han vuelto el centro de interés de los festivales dentro y fuera de Cataluña.

Con reflexiones muy interesantes sobre la fiesta popular y su significación o
las aportaciones que hacen los festivales a la integración de inmigrantes, la
concienciación social y la ecología, estas jornadas reunieron a un centenar de
profesionales de casi todas las artes escénicas de diferentes países como
Francia, Inglaterra, Italia y la propia España, además de una interesantísima
representación del continente africano.

La fiesta popular es un mecanismo regular, en el que la población se adueña de
un espacio urbano y fomenta la posibilidad de confirmar la pertenencia a una
comunidad. La participación de los artistas en esta fiesta es lo que le da un
nivel estético al hecho social, pero sobre todo pone al arte al servicio de la
comunidad que lo genera.

Aunque tenemos que tener conciencia que la fiesta popular implica el desorden y
la relajación de las normas de convivencia con la que nació el carnaval en una
sociedad oscurantista, también retoma las más antiguas formas de convivencia
festiva y tribal de nuestros orígenes como especie. De ahí su importancia en
todas las culturas del mundo.

Uno de los casos más conmovedores fue el del festival africano Rendez Vous
Chez Nous
de Burkina Faso, cuyo director Boniface Kagambega, nos compartió
la labor social y de apertura de foros de expresión que este evento logra en una
sociedad sin infraestructuras culturales. Es un proyecto que tiene por objetivo
no sólo impactar en Burkina Faso, sino unir las partes central y occidental del
continente negro de una manera creativa. Recupera la tradición de las
expresiones artísticas al aire libre que se rompió durante la colonización de
toda África y ofrece una introducción al ejercicio artístico, a través de
talleres de las diferente disciplinas escénicas. A pesar de no contar con apoyos
económicos de ninguna especie, cuentan con el interés de países europeos y
americanos que participan enviando a sus artistas y haciendo donaciones para las
producciones locales. Nos recuerda cómo la cultura es una necesidad vital de los
seres humanos y quizá la única opción para los que no tienen opciones.

El control gubernamental de las fiestas es algo que nunca ha podido llevarse a
cabo por completo. Esto los ha llevado a regular el uso de los espacios
públicos, lo cual lleva muchas veces a la represión de manifestaciones populares
o a su utilización con fines de propaganda política o de distracción de los
problemas fundamentales (económicos o políticos) de una sociedad determinada.
Sin embargo, recordemos que las fiestas pueden tener un carácter reivindicativo
y contestatario de mucha fuerza, por lo que es un instrumento tanto de
alineación como de liberación, que dependerá de la postura de sus participantes
y organizadores.

La fuerza de la fiesta está en el estado de excitación del individuo y por lo
tanto de la comunidad que participa. Esto puede acercarla a la revuelta y de ahí
viene la necesidad de su regulación por parte del estado. Sobre todo la fiesta
en lugares cálidos como el Mediterráneo, dónde no se entiende dentro de las
paredes de un edificio, sino que siempre es externa y eso le da más al individuo
la sensación de propiedad de los espacios públicos. Es por ello que también
consigue construir ciudadanía y cohesión social, además de promocionar la
cultura y la propia ciudad donde sucede.

En algunos festivales, como el de Viladecans, el ayuntamiento o las
instituciones gubernamentales no son las dueñas de los festivales, sino que le
pertenecen a ala ciudadanía y con ello han logrado también al democratización
del arte.

En éste y otros casos, gracias a las fires y festivales se han construido
infraestructuras artísticas para la ciudad: edificios teatrales, ciclos de
creadores, locales para cursos de expresión artística, encuentro con artistas
escénicos, haciendo con ello hincapié en que la cultura no es un lujo, sino una
necesidad social.

Aunque siempre pensamos que países como Francia e Inglaterra tiene menos
problemas que el nuestro, la realidad que nos plantearon los directores y
coordinadores de festivales como el International Riverside Festival de Escocia
o el Festival des Arts Rue de Molhouse, nos hicieron ver que la búsqueda es la
misma y que el uso de las artes para la resolución de problema sociales es común
a toda Europa.

Los efectos y consecuencias de estos festivales en su comunidad son al parecer
muy similares, a pesar de que algunos de ellos sólo se han llevado a cabo en una
o dos ediciones mientras otros cumplen ya un cuarto de siglo o más. Entre ellos
podemos mencionar que provocan la práctica artística de colectivos que no tenían
acceso a la cultura, generan de espacios de debate de ideas, hacen que muchos de
los voluntarios que colaboran en ellos se convierten en profesionales de la
cultura, incitan el aprovechamiento de edificios abandonados y en muchos casos
ayudan a la revalorización de barrios deprimidos o en situación de violencia.
Pero, quizá lo más importante, son un foro de expresión para las comunidades a
las que pertenecen y ayudan al individuo en su convivencia cotidiana con la
sociedad.

Arxivat com a: Sin categoría

14 d'octubre de 2014 by Novaveu Deixa un comentari

Bernat Quintana: “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor és una responsabilitat”

Bernat Quintana és un jove actor que porta tota la vida, com aquell qui diu, en la professió. Ara mateix està preparant la versió castellana d’ El joc de l’amor i de l’atzar, que es va representar la temporada passada al TNC, per portar-la al Teatro María Guerrero de Madrid, sota la direcció de Josep Maria Flotats.

El seu debut professional va ser a la televisió, amb actors consolidats com Anna Lizaran o Pere Arquillué, veterans del teatre. . Sempre ho ha vist com una feina associada a la llibertat, a les expressions, a un espai on pots sentir i fer sentir moltes coses. I tot i que també l’interessa el cinema, sempre ha pensat que el teatre dóna més eines com a actor, per formar-se, tot i que sap que els processos de treball del cine i del teatre són molt diferents. Ell, en tot cas, és un espectador inquiet. Que veia obres per a adults, amb 12 anys, que protagonitzaven els companys de sèrie. O que, amb 21, va disfrutar coneixent el teatre de la Volksbühne a Berlín. També com a espectador està nerviós quan s’apaguen les llums de sala: Sap que el muntatge buscarà l’emoció i l’espera amb ànsia.

La seva visió sobre la relació entre la joventut i el teatre, com a persona que porta des de petit sobre els escenaris, és molt interessant: “Crec que hi ha bon teatre i mal teatre, no un teatre per a joves i un altre per a adults”, explica. “Cadascú connecta amb el teatre a la seva manera, només has de trobar algun dia allò que connecti amb tu.”

De companyia jove a seguir, posa d’exemple, Les Antonietes, de la qual no n’és integrant, però amb la que té una relació molt estreta, ja que ha participat en les seves produccions alguna vegada. “Amb les Antonietes hem fet textos clàssics. Amb allò que connectes no és tant amb allò que es diu sinó amb com t’ho presenten.” I explica que tota la companyia participa molt en el procés creatiu de les obres. Busquen textos que els agradin, que els estimulin…i creu que si ells connecten amb allò que fan, per força hi ha d’haver espectadors, encara que siguin joves, que hi connectin també.

Quintana creu que són les persones que treballen a la cultura qui han de donar-li empenta. “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor és una responsabilitat. El teatre és comunicar, transmetre. La cultura ens fa una mica més civilitzats, més rics”.

Elisabet R.Luján

Arxivat com a: Sin categoría

14 d'octubre de 2014 by Novaveu Deixa un comentari

Bernat
Quintana: “A mi m’agrada transmetre, crec que
com a actor és una responsabilitat”

Bernat
Quintana és un jove actor que porta tota la vida, com aquell qui
diu, en la professió. Ara mateix està preparant la versió
castellana d’ El
joc de l’amor i de l’atzar
,
que es va representar la temporada passada al TNC,
per portar-la al Teatro
María Guerrero de Madrid, sota la
direcció de Josep Maria Flotats.

El
seu debut professional va ser a la televisió, amb actors consolidats
com Anna Lizaran o Pere Arquillué, veterans del teatre. .
Sempre ho ha vist com una feina associada a la llibertat, a les
expressions, a un espai on pots sentir i fer sentir moltes coses. I
tot i que també l’interessa el cinema, sempre ha pensat que el
teatre dóna més eines com a actor, per formar-se, tot i que sap que
els processos de treball del cine i del teatre són molt diferents.
Ell, en tot cas, és un espectador inquiet. Que veia obres per a
adults, amb 12 anys, que protagonitzaven els companys de sèrie. O
que, amb 21, va disfrutar coneixent el teatre de la Volksbühne a
Berlín. També com a espectador està nerviós quan s’apaguen les
llums de sala: Sap que el muntatge buscarà l’emoció i l’espera amb
ànsia.

La
seva visió sobre la relació entre la joventut i el teatre, com a
persona que porta des de petit sobre els escenaris, és molt
interessant: “Crec que hi ha bon teatre i mal teatre, no un teatre
per a joves i un altre per a adults”, explica. “Cadascú connecta
amb el teatre a la seva manera, només has de trobar algun dia allò
que connecti amb tu.”

De
companyia jove a seguir, posa d’exemple, Les
Antonietes, de la qual no n’és
integrant, però amb la que té una relació molt estreta, ja que ha
participat en les seves produccions alguna vegada. “Amb les
Antonietes hem fet textos clàssics. Amb allò que connectes no és
tant amb allò que es diu sinó amb com t’ho presenten.” I
explica que tota la companyia participa molt en el procés creatiu de
les obres. Busquen textos que els agradin, que els estimulin…i creu
que si ells connecten amb allò que fan, per força hi ha d’haver
espectadors, encara que siguin joves, que hi connectin també.

Quintana
creu que són les persones que treballen a la cultura qui han de
donar-li empenta. “A mi m’agrada transmetre, crec que com a actor
és una responsabilitat. El teatre és comunicar, transmetre. La
cultura ens fa una mica més civilitzats, més rics”.

Elisabet
R.Luján

Arxivat com a: Sin categoría

7 d'octubre de 2014 by Novaveu Deixa un comentari

Passió. Sense terme mig. Aquesta és
la millor prescripció que van donar les germanes Peya en la primera
trobada de joves de Escena 25 i Recomana. L’acte, que va tenir lloc
al teatre del Rei de la Màgia, era la primera sessió d’una sèrie
de xerrades entre artistes i prescriptors del portal web Recomana.cat
per a joves pertanyents al club de Escena 25. L’objectiu: trencar
barreres entre públic, crítics teatrals i artistes, fer barrila i
teixir una xarxa de recomanacions teatrals per aquests joves de 18 a
25 anys.

Els periodistes Xavi Pardo i Aïda
Pallarés van ser els encarregats d’obrir foc amb les germanes Peya
com a invitades artístiques. La Clara és coneguda sobretot per la
seva faceta de cantautora; l’Ariadna és una ballarina. Les dues van
fundar el 2011 la companyia de L’era de les Impuxibles i compten amb
el suport de la directora escènica Míriam Escurriola,, amb la
voluntat d’investigar i crear a partir de la dansa, la música i nous
suports visuals. L’any passat van estrenar (A)Murs, un
espectacle on es fusionava bé tots tres llenguatges sobre una
truculenta història d’amor. Fent un pas endavant en la investigació
i la creació s’han associat amb el dramaturg Marc Rosich per
construir un relat sobre la transexualitat. És Limbo i
s’estrenarà cap a febrer. Amb elles s’ajuntarà un cop més la
cantant i actriu Mariona Castillo. Precisament les tres participaran
també en un musical de petit format que al novembre s’estrenarà al
Círcol Maldà,Mares i filles dirigides pel David Pintó i amb
la Nina de partenaire de la Mariona.

Les germanes Peya viuen en les mateixes
coordenades artístiques, tal com va dir la Clara les dues entenen
l’art de la mateixa manera. “Si ella fes cançons, les faria com
jo, i viceversa”. Les dues viuen amb delit les seves dues
disciplines i d’aquí en va sortir una defensa aferrissada de les
possibilitats de la dansa i la música en les arts escèniques. La
Clara va començar a descobrir la seva vocació amb musicals com West
Side Story,
Sweeney Todd o amb la impactant pel·lícula
Bailar en la oscuridad de Lars Von Trier, i l’Ariadna veia com
referents diverses companyies de dansa contemporània com Peeping Tom
o Kulbik Dance Company.

Un cop es van començar a donar noms,
els dos prescriptors van fer pressió per descobrir cap on anaven les
filies i les fòbies teatrals de les artistes. La Clara es va
decantar pel teatre que remogui i l’Ariadna hi va sumar el teatre que
ofereix experiències estètiques, que és bell per si sol, sense
buscar uns grans missatges darrera. Les dues van posar com a exemple
d’ambdues actituds la obra de Llibert de Gemma Brió i Norbert
Martínez. Pel contrari, van dir sense por que els desagrada cert
teatre “intel·lectual, que està fet per agradar al sector”.
I posant-se a la pell del públic objectiu van recordar espectacles
com els de Jo Mai de l’Iván Morales, Marabunta de
Guillem Albà, companyies de dansa com La Intrusa o La Veronal o els
creadors més gamberros, Nao Albet i Marcel Borràs, que parlen en
les mateixes coordenades que els joves d’ara. Amb convenciment i
energia les dues germanes van actuar de prescriptores animant al
consum de la dansa i els musicals (sobretot els de creació i no tant
els grans musicals recuperats o refregits) i declarant que no hi ha
espectacles per joves ni per adults, sinó per tothom. Prenem nota.

Martí Figueras Martínez

Arxivat com a: Sin categoría

7 d'octubre de 2014 by Novaveu Deixa un comentari

Passió. Sense terme mig. Aquesta és la millor prescripció que van donar les germanes Peya en la primera trobada de joves de Escena 25 i Recomana. L’acte, que va tenir lloc al teatre del Rei de la Màgia, era la primera sessió d’una sèrie de xerrades entre artistes i prescriptors del portal web Recomana.cat per a joves pertanyents al club de Escena 25. L’objectiu: trencar barreres entre públic, crítics teatrals i artistes, fer barrila i teixir una xarxa de recomanacions teatrals per aquests joves de 18 a 25 anys.

Els periodistes Xavi Pardo i Aïda Pallarés van ser els encarregats d’obrir foc amb les germanes Peya com a invitades artístiques. La Clara és coneguda sobretot per la seva faceta de cantautora; l’Ariadna és una ballarina. Les dues van fundar el 2011 la companyia de L’era de les Impuxibles i compten amb el suport de la directora escènica Míriam Escurriola,, amb la voluntat d’investigar i crear a partir de la dansa, la música i nous suports visuals. L’any passat van estrenar (A)Murs, un espectacle on es fusionava bé tots tres llenguatges sobre una truculenta història d’amor. Fent un pas endavant en la investigació i la creació s’han associat amb el dramaturg Marc Rosich per construir un relat sobre la transexualitat. És Limbo i s’estrenarà cap a febrer. Amb elles s’ajuntarà un cop més la cantant i actriu Mariona Castillo. Precisament les tres participaran també en un musical de petit format que al novembre s’estrenarà al Círcol Maldà,Mares i filles dirigides pel David Pintó i amb la Nina de partenaire de la Mariona.

Les germanes Peya viuen en les mateixes coordenades artístiques, tal com va dir la Clara les dues entenen l’art de la mateixa manera. “Si ella fes cançons, les faria com jo, i viceversa”. Les dues viuen amb delit les seves dues disciplines i d’aquí en va sortir una defensa aferrissada de les possibilitats de la dansa i la música en les arts escèniques. La Clara va començar a descobrir la seva vocació amb musicals com West Side Story, Sweeney Todd o amb la impactant pel·lícula Bailar en la oscuridad de Lars Von Trier, i l’Ariadna veia com referents diverses companyies de dansa contemporània com Peeping Tom o Kulbik Dance Company.

Un cop es van començar a donar noms, els dos prescriptors van fer pressió per descobrir cap on anaven les filies i les fòbies teatrals de les artistes. La Clara es va decantar pel teatre que remogui i l’Ariadna hi va sumar el teatre que ofereix experiències estètiques, que és bell per si sol, sense buscar uns grans missatges darrera. Les dues van posar com a exemple d’ambdues actituds la obra de Llibert de Gemma Brió i Norbert Martínez. Pel contrari, van dir sense por que els desagrada cert teatre “intel·lectual, que està fet per agradar al sector”. I posant-se a la pell del públic objectiu van recordar espectacles com els de Jo Mai de l’Iván Morales, Marabunta de Guillem Albà, companyies de dansa com La Intrusa o La Veronal o els creadors més gamberros, Nao Albet i Marcel Borràs, que parlen en les mateixes coordenades que els joves d’ara. Amb convenciment i energia les dues germanes van actuar de prescriptores animant al consum de la dansa i els musicals (sobretot els de creació i no tant els grans musicals recuperats o refregits) i declarant que no hi ha espectacles per joves ni per adults, sinó per tothom. Prenem nota.

Martí Figueras Martínez

Arxivat com a: Sin categoría

25 de setembre de 2014 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Aparentment, no hi ha res més estàtic
que una figura. Una piràmide, un cub, una esfera. Per si sol no es
pot moure, té volum però no narració, història, acció. La
geometria, doncs aparentment, no pot estar en procés; és un
contrasentit. Però Aimar Pérez Galí insisteix en titular en
gerundi els seus espectacles, estan en procés, construint-se, i
partint d’una coreografia que parteix de les figures geomètriques
(Abans, ja havia firmat Navigating possibilities, el 2008 o la
conferència performàtica
Sudando el discurso, el 2013). A
Delta (2013),tres
ballarins es desenvolupaven a partir de tres triangles que es
creuaven, sense que mai es toquessin. A
Accumulating, la peça
que ha començat a preparar a la Graner aquest setembre, ballarà
sol, en una plataforma petita (de 4 metres quadrats). La conjunció,
a parts iguals vindrà construïda per la il·luminació, el so i la
dansa. Reivindica que, a través d’una forma geomètrica, es pot fer
una coreografia que desperti emoció, “el que provoca minimalisme
és un estat elevat de contemplació” insinua. La seva coreografia
ha de ser aquesta escultura en viu.

Una escultura en una peana que busca
el col·lapse, acumulant i evolucionant moviments i evitant la crisi,
la caiguda. La figura, dèiem, és estàtica i sense més història
que la manera en què fou constituïda, de manera natural o
artificial. O sigui, que té un cert rostre. Doncs, Aimar Pérez Galí
també li nega. Li amaga el rostre, no li aporta cap element humà,
prefereix que l’espectador traci en aquesta mena d’aleatorietat, un
estat afectiu de suspens… no es pot determinar que sempre aquest
moviment matemàtic perfecte no es vagi erosionant per arribar a
l’accident, el canvi, l’evolució, la sorpresa.

El punt de referència creatiu del
ballarí i coreògraf és el moviment dels anys seixanta de Judson
Church de Nova York. Allà artistes com Lucinda Childs o
Trisha Brown creen l’embrió de la postmodernitat de la dansa. Pérez
Galí el revisita i li aporta nous elements, reinventa partitures
coreogràfiques. El ballarí considera que hi ha un espai poètic en
el patró reiteratiu (que no ho és mai, en realitat, perquè sempre
el temps el va avançant), “un valor afectiu”, que considera més
atractiu que la necessitat que la dansa hagi d’explicar res.

La música i la il·luminació, per
últim són elements claus en el seu muntatge també per una raó
consistent. L’estudi anterior a la construcció de la peça ha servit
per trobar la relació entre els inicis del techno a Detroit
amb les creacions de la colla de Judson Church a Nova York (que, de
fet, havien arrencat partint de la música aleatòria de John Cage).
Pérez Galí arracona el discurs hegemònic de la parla i trasllada
la força al discurs sensorial trencant un món de jerarquies
pervers. No dóna res per tancat, tot és en procés, amb el seu
gerundi habitual…

(Continuarà)

25 de setembre de 2014

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 92
  • Pàgina 93
  • Pàgina 94
  • Pàgina 95
  • Pàgina 96
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat