Sin categoría

by Deixa un comentari

Amb una trajectòria de 23 edicions, ja fa anys que Temporada Alta s’ha erigit en paradigma del que ha de ser un festival que sàpiga pulsar la darrera hora de les arts escèniques que es produeixen a escala mundial. Posseeix, en primer lloc, una capsa magnífica, un continent seductor: Girona, un indret ben comunicat, amb una màgia urbana molt peculiar, com la que poden oferir, Edimburg, Istanbul, Avinyó… amb uns atractius mediambientals a l’abast i un territori privilegiat, travessat de camins i destins prometedors. I és que una bona capsa sense unes bones comunicacions, tindria un pervindre limitat. És el cas de Spoleto, ciutat captivadora al cor de la feréstega regió d’Umbria que, tot i organitzar des de 1958 una manifestació estiuenca de teatre, música i dansa de nom tan pressumptuós com Festival dei Due Mondi, internacionalment mai no ha tret el morro de la senalla.

Girona sí. Oberta als vuit vents del món, Girona és un destí cobejat per teatristes de totes les nacionalitats. Un cop garantida la qualitat del continent- amb l’extensió a la veïna Salt i els lligams empordanesos i del Roselló- els responsables artístics de Temporada Alta, amb Salvador Sunyer en primera línia, van saber orientar les antenes devers les factories teatrals més imaginatives, innovadores i solvents. Un primer balanç històric de la manifestació gironina, que no s’hauria de demorar més enllà del seu 25è aniversari, mostraria ben segur un panorama molt significatiu dels llenguatges hegemònics que hi hagut al llarg dels anys en el teatre contemporani, sobretot, d’occident.

Ben aviat, la direcció de Temporada Alta va veure la importància d’ingressar en el circuit del teatre internacional, una xarxa de companyies i ciutats que fes possible de tenir sempre el dia els protagonistes de les millors creacions escèniques i les possibilitats i intencions de donar-les a conéixer fora del seu país. En algunes edicions del Festival, semblaria que gairebé es pogués organitzar un cicle de gran interès “només” amb les aportacions forànees programades, – una vintena en l’edició d’enguany- una veritable resposta a la migrada presència de teatre internacional a la cosmopolita Barcelona, dimisionària, des de finals dels anys vuitanta, de bastir el projecte d’una tardor teatral potent.

A Girona, en canvi, i sense anar més lluny, s’aconsegueix ara mateix una brillant oferta que pot competir amb el Festival d’Automne de París. En efecte, coincidiran enguany a Temporada Alta la versió que de l’òperaMacbeth de Verdi ha fet Brett Bailey amb la seva companyia sudafricana, i el gran director lituà Oskaras Korsunovas que per quart any consecutiu visita Girona, aquest cop amb un tractament de La gavina de Txekhov radicalment revolucionat. Coincidiràn també el gran Peter Brook amb El vestit, de l’escriptor Can Themba, i el genial polonès Kristyan Lupa, amb Tala de Thomas Bernhard. I, entre d’altres, el suís Christoph Marthaler, que mostrarà un vodevil musical titulat King Size, i el coreògraf Alain Platel amb Coup Fatal, l’espectacle més aplaudit de l’últim Festival d’Avinyó. Vet aquí un petit recull de títols i creadors suficient per il·lustrar que T.A. és una manifestació del més alt nivell europeu.

Contingut ofert per El Club CT  

by Deixa un comentari

Xerrada amb Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al teatre.

Quelot Martín

by Deixa un comentari

Xerrada amb
Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de
picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de
titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que
l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment
econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una
vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs
actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de
nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar
espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne
publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també
la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i
acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a
espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de
teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de
les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que
es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix
reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un
estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el
deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la
música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les
seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una
mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de
repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar
aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners
directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin
obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de
taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o
per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà
com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre
de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat
del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al
teatre.

Quelot Martín

by Deixa un comentari

Trencar el gel en una tertúlia amb el públic sempre resulta complicat, però quan es tracta de textos com els de Wajdi Mouawad el nus a l’estómac s’afegeix a la vergonya habitual i, tot i que el bombardeig d’idees al cervell no s’atura, costa començar. El canvi d’escenari resulta, en certa manera, un descans. La fredor escollida per descriure el refugi on un grup de desconeguts investiguen una xarxa de terrorisme internacional topa amb la calidesa coneguda del bar de la Biblioteca que, sense voler-ho, convida a deixar-ho anar tot.

Mouawad ens deixa un final dur, d’una cruesa que arriba molt endins quan ens encara a la realitat de l’obra: no podem evitar sentir-nos còmplices de les atrocitats del món, per molt lluny que siguin, les fem nostres. Sense voler desvetllar l’argument, el que fa més mal de Cels és que escapça la realitat i ens permet sentir la por en majúscules, fins i tot abans que els mateixos personatges. I no pots aixecar-te de la cadira, és clar. Si pensem en el Mouawad que vam conèixer a Incendis, retrobem aquell viatge de descobriment però a la inversa; amb Cels la novetat és dins cinc personatges deshumanitzats que lluiten contra ells mateixos en un espai buit i una situació límit. Però, a mesura que avança la investigació, els personatges es van despullant i ens sembla començar a intuir un final que no volem acceptar.

L’obra interpel·la la nostra generació directament amb un entorn molt digital però és en el rerefons de l’argument on hi trobem el crit generacional real. A través de la relació dels personatges amb la seva família, i altres elements que, de comentar-los, desvetllarien la trama de la història, l’obra ens situa en una qüestió plenament actual: la lluita dels joves per fer-se el seu espai en un món que els seus predecessors s’han fet a mida. Un punt de l’obra que va servir per deixar de parlar del text i augmentar la passió de la trobada tot parlant de la precària realitat del joves en el context de crisi en què ens trobem.

El col·loqui va servir per abordar la crítica amb la que Mouawad provoca l’espectador i una manera d’anar-ho paint sense pressa, tot llançant al vol idees per arreglar el món, amb la complicitat dels actors i el públic que van allargar la conversa fins passada la mitjanit com qui discuteix amb els amics de tota la vida.

Laia Nonell i Elisabeth Roura

by Deixa un comentari

Trencar
el gel en una tertúlia amb el públic sempre resulta complicat, però quan es
tracta de textos com els de Wajdi Mouawad el nus a l’estómac s’afegeix a la
vergonya habitual i, tot i que el bombardeig d’idees al cervell no s’atura,
costa començar. El canvi d’escenari resulta, en certa manera, un descans. La
fredor escollida per descriure el refugi on un grup de desconeguts investiguen
una xarxa de terrorisme internacional topa amb la calidesa coneguda del bar de
la Biblioteca que, sense voler-ho, convida a deixar-ho anar tot.

Mouawad
ens deixa un final dur, d’una cruesa que arriba molt endins quan ens encara a la
realitat de l’obra: no podem evitar sentir-nos còmplices de les atrocitats del
món, per molt lluny que siguin, les fem nostres. Sense voler desvetllar
l’argument, el que fa més mal de Cels és que escapça la realitat i ens permet
sentir la por en majúscules, fins i tot abans que els mateixos personatges. I no
pots aixecar-te de la cadira, és clar. Si pensem en el Mouawad que vam conèixer
a Incendis, retrobem aquell viatge de descobriment però a la inversa; amb Cels
la novetat és dins cinc personatges deshumanitzats que lluiten contra ells
mateixos en un espai buit i una situació límit. Però, a mesura que avança la
investigació, els personatges es van despullant i ens sembla començar a intuir
un final que no volem acceptar.

L’obra
interpel·la la nostra generació directament amb un entorn molt digital però és
en el rerefons de l’argument on hi trobem el crit generacional real. A través de
la relació dels personatges amb la seva família, i altres elements que, de
comentar-los, desvetllarien la trama de la història, l’obra ens situa en una
qüestió plenament actual: la lluita dels joves per fer-se el seu espai en un món
que els seus predecessors s’han fet a mida. Un punt de l’obra que va servir per
deixar de parlar del text i augmentar la passió de la trobada tot parlant de la
precària realitat del joves en el context de crisi en què ens
trobem.

El
col·loqui va servir per abordar la crítica amb la que Mouawad provoca
l’espectador i una manera d’anar-ho paint sense pressa, tot llançant al vol
idees per arreglar el món, amb la complicitat dels actors i el públic que van
allargar la conversa fins passada la mitjanit com qui discuteix amb els amics de
tota la vida.

Laia
Nonell i Elisabeth Roura.

by Deixa un comentari

La vigésimo séptima edición de la Fira Mediterránea de Manresa, dedicó sus
jornadas profesionales a reflexionar sobre los diferentes aspectos sociales que
se han vuelto el centro de interés de los festivales dentro y fuera de Cataluña.

Con reflexiones muy interesantes sobre la fiesta popular y su significación o
las aportaciones que hacen los festivales a la integración de inmigrantes, la
concienciación social y la ecología, estas jornadas reunieron a un centenar de
profesionales de casi todas las artes escénicas de diferentes países como
Francia, Inglaterra, Italia y la propia España, además de una interesantísima
representación del continente africano.

La fiesta popular es un mecanismo regular, en el que la población se adueña de
un espacio urbano y fomenta la posibilidad de confirmar la pertenencia a una
comunidad. La participación de los artistas en esta fiesta es lo que le da un
nivel estético al hecho social, pero sobre todo pone al arte al servicio de la
comunidad que lo genera.

Aunque tenemos que tener conciencia que la fiesta popular implica el desorden y
la relajación de las normas de convivencia con la que nació el carnaval en una
sociedad oscurantista, también retoma las más antiguas formas de convivencia
festiva y tribal de nuestros orígenes como especie. De ahí su importancia en
todas las culturas del mundo.

Uno de los casos más conmovedores fue el del festival africano Rendez Vous
Chez Nous de Burkina Faso, cuyo director Boniface Kagambega, nos compartió
la labor social y de apertura de foros de expresión que este evento logra en una
sociedad sin infraestructuras culturales. Es un proyecto que tiene por objetivo
no sólo impactar en Burkina Faso, sino unir las partes central y occidental del
continente negro de una manera creativa. Recupera la tradición de las
expresiones artísticas al aire libre que se rompió durante la colonización de
toda África y ofrece una introducción al ejercicio artístico, a través de
talleres de las diferente disciplinas escénicas. A pesar de no contar con apoyos
económicos de ninguna especie, cuentan con el interés de países europeos y
americanos que participan enviando a sus artistas y haciendo donaciones para las
producciones locales. Nos recuerda cómo la cultura es una necesidad vital de los
seres humanos y quizá la única opción para los que no tienen opciones.

El control gubernamental de las fiestas es algo que nunca ha podido llevarse a
cabo por completo. Esto los ha llevado a regular el uso de los espacios
públicos, lo cual lleva muchas veces a la represión de manifestaciones populares
o a su utilización con fines de propaganda política o de distracción de los
problemas fundamentales (económicos o políticos) de una sociedad determinada.
Sin embargo, recordemos que las fiestas pueden tener un carácter reivindicativo
y contestatario de mucha fuerza, por lo que es un instrumento tanto de
alineación como de liberación, que dependerá de la postura de sus participantes
y organizadores.

La fuerza de la fiesta está en el estado de excitación del individuo y por lo
tanto de la comunidad que participa. Esto puede acercarla a la revuelta y de ahí
viene la necesidad de su regulación por parte del estado. Sobre todo la fiesta
en lugares cálidos como el Mediterráneo, dónde no se entiende dentro de las
paredes de un edificio, sino que siempre es externa y eso le da más al individuo
la sensación de propiedad de los espacios públicos. Es por ello que también
consigue construir ciudadanía y cohesión social, además de promocionar la
cultura y la propia ciudad donde sucede.

En algunos festivales, como el de Viladecans, el ayuntamiento o las
instituciones gubernamentales no son las dueñas de los festivales, sino que le
pertenecen a ala ciudadanía y con ello han logrado también al democratización
del arte.

En éste y otros casos, gracias a las fires y festivales se han construido
infraestructuras artísticas para la ciudad: edificios teatrales, ciclos de
creadores, locales para cursos de expresión artística, encuentro con artistas
escénicos, haciendo con ello hincapié en que la cultura no es un lujo, sino una
necesidad social.

Aunque siempre pensamos que países como Francia e Inglaterra tiene menos
problemas que el nuestro, la realidad que nos plantearon los directores y
coordinadores de festivales como el International Riverside Festival de Escocia
o el Festival des Arts Rue de Molhouse, nos hicieron ver que la búsqueda es la
misma y que el uso de las artes para la resolución de problema sociales es común
a toda Europa.

Los efectos y consecuencias de estos festivales en su comunidad son al parecer
muy similares, a pesar de que algunos de ellos sólo se han llevado a cabo en una
o dos ediciones mientras otros cumplen ya un cuarto de siglo o más. Entre ellos
podemos mencionar que provocan la práctica artística de colectivos que no tenían
acceso a la cultura, generan de espacios de debate de ideas, hacen que muchos de
los voluntarios que colaboran en ellos se convierten en profesionales de la
cultura, incitan el aprovechamiento de edificios abandonados y en muchos casos
ayudan a la revalorización de barrios deprimidos o en situación de violencia.
Pero, quizá lo más importante, son un foro de expresión para las comunidades a
las que pertenecen y ayudan al individuo en su convivencia cotidiana con la
sociedad.