Sin categoría

by Deixa un comentari

Un dels grans reclams de
Temporada Alta és el de lluir un cartell internacional únic. Per a
aquesta edició hi ha directors com Kristian Lupa, Peter Brook,
Christoph Marthaler, Oskaras Korsunovas, Romeo Castellucci, Jan
Fabre, Alain Platel… Creadors que, si en els anys d’una certa
normalitat econòmica, sovintejaven el seu pas per Barcelona, ara fan
les seves comptades incursions a Catalunya a través del Grec, a
l’estiu. Per això, a la tardor, des de fa temps és imprescindible
pujar a Girona per comprovar l’exigència creativa d’uns artistes que
són referència del teatre internacional. De fet, el director
Salvador Sunyer sap que les creacions de Fabre (Espera, espera,
espera… (pel meu pare)), Castellucci (per primer cop a Girona
amb Juli Cèsar. Trossos) o una estrena d’Angélica Liddell,
Tandy, són reclams eficaços per atraure programadors d’arreu
del món.

Però no tinc nostàlgia
dels festivals passats perquè Salvador Sunyer cada setembre ens
sorprèn (o no) amb una proposta encisadora. El darrer espectacle que
vaig veure l’edició passada va ser Julia, creació de la
brasilenya Christiane Jatahy absolutament sorprenent i colpidor.
Enguany, el cartell internacional s’inaugura precisament amb I si
elles marxessin a Moscou? inspirat en Les tres germanes de
Txehov, també de Jatahy que, com Julia, combina teatre i
cinema.

No vull fer una tria dels
grans espectacles però Macbeth transplantat per Brett Bailey
al Congo de les lluites ètniques és per a mi un “hit”. I
els esplèndids Ballets C de la B d’Alain Platel acompanyats de
músics congolesos també ho és. Que Lupa -que fa anys que no es veu
ni a Catalunya ni a l’Estat Espanyol- torni a fer un Bernhardt a
Girona, és gairebé emocionant…

Avinyó,
Edimburg…Girona està al nivell dels més grans festivals de teatre
d’Europa. Qui vulgui saber el camí de la dramatúrgia internacional
hi ha d’anar, ha de veure els darrers espectacles dels grans
creadors.

Contingut ofert per El Club CT

by Deixa un comentari

Amb una trajectòria de 23 edicions, ja fa anys que Temporada Alta s’ha erigit en paradigma del que ha de ser un festival que sàpiga pulsar la darrera hora de les arts escèniques que es produeixen a escala mundial. Posseeix, en primer lloc, una capsa magnífica, un continent seductor: Girona, un indret ben comunicat, amb una màgia urbana molt peculiar, com la que poden oferir, Edimburg, Istanbul, Avinyó… amb uns atractius mediambientals a l’abast i un territori privilegiat, travessat de camins i destins prometedors. I és que una bona capsa sense unes bones comunicacions, tindria un pervindre limitat. És el cas de Spoleto, ciutat captivadora al cor de la feréstega regió d’Umbria que, tot i organitzar des de 1958 una manifestació estiuenca de teatre, música i dansa de nom tan pressumptuós com Festival dei Due Mondi, internacionalment mai no ha tret el morro de la senalla.

Girona sí. Oberta als vuit vents del món, Girona és un destí cobejat per teatristes de totes les nacionalitats. Un cop garantida la qualitat del continent- amb l’extensió a la veïna Salt i els lligams empordanesos i del Roselló- els responsables artístics de Temporada Alta, amb Salvador Sunyer en primera línia, van saber orientar les antenes devers les factories teatrals més imaginatives, innovadores i solvents. Un primer balanç històric de la manifestació gironina, que no s’hauria de demorar més enllà del seu 25è aniversari, mostraria ben segur un panorama molt significatiu dels llenguatges hegemònics que hi hagut al llarg dels anys en el teatre contemporani, sobretot, d’occident.

Ben aviat, la direcció de Temporada Alta va veure la importància d’ingressar en el circuit del teatre internacional, una xarxa de companyies i ciutats que fes possible de tenir sempre el dia els protagonistes de les millors creacions escèniques i les possibilitats i intencions de donar-les a conéixer fora del seu país. En algunes edicions del Festival, semblaria que gairebé es pogués organitzar un cicle de gran interès “només” amb les aportacions forànees programades, – una vintena en l’edició d’enguany- una veritable resposta a la migrada presència de teatre internacional a la cosmopolita Barcelona, dimisionària, des de finals dels anys vuitanta, de bastir el projecte d’una tardor teatral potent.

A Girona, en canvi, i sense anar més lluny, s’aconsegueix ara mateix una brillant oferta que pot competir amb el Festival d’Automne de París. En efecte, coincidiran enguany a Temporada Alta la versió que de l’òperaMacbeth de Verdi ha fet Brett Bailey amb la seva companyia sudafricana, i el gran director lituà Oskaras Korsunovas que per quart any consecutiu visita Girona, aquest cop amb un tractament de La gavina de Txekhov radicalment revolucionat. Coincidiràn també el gran Peter Brook amb El vestit, de l’escriptor Can Themba, i el genial polonès Kristyan Lupa, amb Tala de Thomas Bernhard. I, entre d’altres, el suís Christoph Marthaler, que mostrarà un vodevil musical titulat King Size, i el coreògraf Alain Platel amb Coup Fatal, l’espectacle més aplaudit de l’últim Festival d’Avinyó. Vet aquí un petit recull de títols i creadors suficient per il·lustrar que T.A. és una manifestació del més alt nivell europeu.

Contingut ofert per El Club CT  

by Deixa un comentari

Xerrada amb Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al teatre.

Quelot Martín

by Deixa un comentari

Xerrada amb
Guillem Albà, un actor de companyia partidari del fes-ho tu, de
picar la pedra i d’actuar per donar. Guillem és fill de
titellaires i ha crescut entre espectacles, ens parla del camí que
l’ha portat on és avui i de les dificultats, principalment
econòmiques, que tenen les companyies. Clarament el teatre és una
vocació. Contrari al desig que aparentment tenen molts futurs
actors de ser fitxats per productores, ell advoca per la formació de
nous grups des de zero, de treballar un mateix per començar a muntar
espectacles amb companys i de sortir a suar la samarreta per fer-ne
publicitat empaperant mitja ciutat de cartells si cal. 

Destaca també
la importància d’actuar per donar a la gent, no per fer caixa, i
acceptar que el nom es guanya de mica en mica, espectacle a
espectacle. Més que capturar el públic habitual a les sales de
teatre, el satisfà que un públic més profà també pugui gaudir de
les seves obres i passar una bona estona. Tot i entendre aquells que
es queden en una fórmula quan els funciona ell prefereix
reinventar-se, descobrir i crear constantment sense estancar-se en un
estil ni una temàtica concreta. Encara és jove, diu. Reclama el
deure de deixar-ho tot a cada representació, i en el món de la
música i els concerts la necessitat de molts grups de convertir les
seves actuacions en veritables espectacles. 

A més i ja sortint una
mica del món teatral es mostra molt crític amb el sistema actual de
repartició de subvencions i alerta de la necessitat de fer arribar
aquests fons a les companyies, potser no donant-los els diners
directament però si fent-los arribar als programadors perquè puguin
obrir-se a la contractació d’obres que no tinguin l’èxit de
taquilla assegurat ja sigui pel renom dels actors que hi participen o
per qualsevol altre motiu. 

En essència jo descriuria a Guillem Albà
com un actor de proximitat que busca la experimentació sense perdre
de vista que el seu missatge ha d’arribar al públic, apassionat
del seu art i descontent amb la distribució de les subvencions al
teatre.

Quelot Martín

by Deixa un comentari

Trencar el gel en una tertúlia amb el públic sempre resulta complicat, però quan es tracta de textos com els de Wajdi Mouawad el nus a l’estómac s’afegeix a la vergonya habitual i, tot i que el bombardeig d’idees al cervell no s’atura, costa començar. El canvi d’escenari resulta, en certa manera, un descans. La fredor escollida per descriure el refugi on un grup de desconeguts investiguen una xarxa de terrorisme internacional topa amb la calidesa coneguda del bar de la Biblioteca que, sense voler-ho, convida a deixar-ho anar tot.

Mouawad ens deixa un final dur, d’una cruesa que arriba molt endins quan ens encara a la realitat de l’obra: no podem evitar sentir-nos còmplices de les atrocitats del món, per molt lluny que siguin, les fem nostres. Sense voler desvetllar l’argument, el que fa més mal de Cels és que escapça la realitat i ens permet sentir la por en majúscules, fins i tot abans que els mateixos personatges. I no pots aixecar-te de la cadira, és clar. Si pensem en el Mouawad que vam conèixer a Incendis, retrobem aquell viatge de descobriment però a la inversa; amb Cels la novetat és dins cinc personatges deshumanitzats que lluiten contra ells mateixos en un espai buit i una situació límit. Però, a mesura que avança la investigació, els personatges es van despullant i ens sembla començar a intuir un final que no volem acceptar.

L’obra interpel·la la nostra generació directament amb un entorn molt digital però és en el rerefons de l’argument on hi trobem el crit generacional real. A través de la relació dels personatges amb la seva família, i altres elements que, de comentar-los, desvetllarien la trama de la història, l’obra ens situa en una qüestió plenament actual: la lluita dels joves per fer-se el seu espai en un món que els seus predecessors s’han fet a mida. Un punt de l’obra que va servir per deixar de parlar del text i augmentar la passió de la trobada tot parlant de la precària realitat del joves en el context de crisi en què ens trobem.

El col·loqui va servir per abordar la crítica amb la que Mouawad provoca l’espectador i una manera d’anar-ho paint sense pressa, tot llançant al vol idees per arreglar el món, amb la complicitat dels actors i el públic que van allargar la conversa fins passada la mitjanit com qui discuteix amb els amics de tota la vida.

Laia Nonell i Elisabeth Roura

by Deixa un comentari

Trencar
el gel en una tertúlia amb el públic sempre resulta complicat, però quan es
tracta de textos com els de Wajdi Mouawad el nus a l’estómac s’afegeix a la
vergonya habitual i, tot i que el bombardeig d’idees al cervell no s’atura,
costa començar. El canvi d’escenari resulta, en certa manera, un descans. La
fredor escollida per descriure el refugi on un grup de desconeguts investiguen
una xarxa de terrorisme internacional topa amb la calidesa coneguda del bar de
la Biblioteca que, sense voler-ho, convida a deixar-ho anar tot.

Mouawad
ens deixa un final dur, d’una cruesa que arriba molt endins quan ens encara a la
realitat de l’obra: no podem evitar sentir-nos còmplices de les atrocitats del
món, per molt lluny que siguin, les fem nostres. Sense voler desvetllar
l’argument, el que fa més mal de Cels és que escapça la realitat i ens permet
sentir la por en majúscules, fins i tot abans que els mateixos personatges. I no
pots aixecar-te de la cadira, és clar. Si pensem en el Mouawad que vam conèixer
a Incendis, retrobem aquell viatge de descobriment però a la inversa; amb Cels
la novetat és dins cinc personatges deshumanitzats que lluiten contra ells
mateixos en un espai buit i una situació límit. Però, a mesura que avança la
investigació, els personatges es van despullant i ens sembla començar a intuir
un final que no volem acceptar.

L’obra
interpel·la la nostra generació directament amb un entorn molt digital però és
en el rerefons de l’argument on hi trobem el crit generacional real. A través de
la relació dels personatges amb la seva família, i altres elements que, de
comentar-los, desvetllarien la trama de la història, l’obra ens situa en una
qüestió plenament actual: la lluita dels joves per fer-se el seu espai en un món
que els seus predecessors s’han fet a mida. Un punt de l’obra que va servir per
deixar de parlar del text i augmentar la passió de la trobada tot parlant de la
precària realitat del joves en el context de crisi en què ens
trobem.

El
col·loqui va servir per abordar la crítica amb la que Mouawad provoca
l’espectador i una manera d’anar-ho paint sense pressa, tot llançant al vol
idees per arreglar el món, amb la complicitat dels actors i el públic que van
allargar la conversa fins passada la mitjanit com qui discuteix amb els amics de
tota la vida.

Laia
Nonell i Elisabeth Roura.