Sin categoría

by Deixa un comentari

Aquest mes d’octubre
Recomana ha engegat una nova experiència amb els usuaris d’Escena
25: organitzar un concurs Trivial en relació a diferents propostes
escèniques.

El resultat, molt
disputat i a poca distància de punts, ha demostrat clarament que
les noies són de Trivial. Quatre han estat les guanyadores d’aquesta
primera edició. Quatre? Si a les instruccions deia que es donarien
tres premis. Doncs sí, hi ha hagut un empat de punts en el primer
lloc i des de Recomana es va decidir salomònicament concedir dos
premis.

Alba Cuenca i Montse
Carrasco s’han emportat un Xec Cultura de 500 grams del Mercat de
la Cultura. Aquestes dues estudiants de Comunicació audiovisual de
21 anys són unes rivals dures de combatre ja que la seva passió són
les arts escèniques. Per això fa més d’un any van engegar la
seva pàgina wwww.proximasesion.com on donen compte de tot allò que
veuen. Podrien haver contestat les preguntes juntes? El mecanisme
intern de la nostra base de dades diu que NO, ja que van optar per
respostes diferents.

La segona afortunada
és Laia Nonell, llicenciada en Periodisme i actualment estudiant
d’un màster en producció i gestió cultural. Com ella mateixa
reconeix, li queda només un any per gaudir d’Escena 25. A partir
d’ara podrà dedicar més temps al teatre gràcies al carnet anual
del Club3SC que ha obtingut com a premi.

Tanca el palmarès
amb molt poca diferència de punts Anna Molinet, de 21 anys i
estudiant de Biologia Humana que podrà lluir samarreta de Mar
i Cel i altres gadgets d’aquest
històric musical. Usuària per segon any d’Escena 25, és molt més
habitual del cinema i els concerts tot i que a aquesta intèrpret de
piano també li agrada gaudir del bon teatre. Acceptarà el repte de
fer-se una foto amb la samarreta i enviar-la per xarces el dia que
vagi a veure Mar i Cel?

Moltes felicitats a
totes. Us encoratgem a seguir participant en el Trivial de novembre i
aconseguir nous premis.  

Recomana

by Deixa un comentari

Què
és el que fa que La Ratonera
–The Mousetrap–
d’Agatha Christie sigui l’obra de teatre més longeva de la
historia? Es va estrenar fa 52 anys i encara avui en dia continua en
cartellera a Londres…

Un
grup d’encuriosits ens vam posar d’acord per acabar d’una
vegada per totes amb el misteri. A les set de la tarda de dijous ens
vam citar a l’Apolo, decidits a escodrinyar fins a l’últim racó
del teatre, prendre nota de tot allò que ens sorprengués, i estar
atents a tot allò que ens semblés rellevant.

Un
teatre es veu d’una manera molt diferent quan és ple de vida,
d’actors dalt de l’escenari i de públic esperant ansiós a la
platea, que quan totes aquelles persones no hi són. Entrar dins les
entranyes de l’Apolo amb un grup de gent del tot desconeguda
esperant descobrir un misteri ens feia semblar, talment, personatges
d’una obra d’Agatha Christie. La tarda va transcórrer d’allò
més entretinguda: una visita per veure els secrets de l’escenari
per part de l’actor Joan Amargós i una xerrada sobre allò més
important que havíem de saber abans de veure La
Ratonera, per part del crític teatral
Christina Machío.

De la
nostra estada a l’Apolo en van poder extreure moltíssimes
conclusions: allò que està fent que l’obra sigui un èxit a
Barcelona, i diferents hipòtesis sobre quina és la clau que fa que
La Ratonera
sigui l’obra més vista de la història. La tarda va transcórrer
sense incidents, però estic segura que Agatha Christie, la reina de
les novel·les de terror psicològic, n’hagués estret un bon text
d’aquella tarda inusual:

Un
grup de gent desconeguda que s’ajunta per recórrer les
profunditats d’un escenari fosc i mig buit intentant descobrir un
misteri…Per sort, no va passar res. O almenys, això és el que
sembla; ja se sap que a les obres d’Agatha Christie les morts no es
veuen perquè mai passen damunt de l’escenari…

Elisabet
R. Luján

by Deixa un comentari

Em ve al cap un tema de Roxy Music collita del 76: Re-make, re-model. Vivim
temps de liquidació cultural amb poc marge per anar més enllà de la conjuntura;
a manca d’idees originals, els autors recorren als clàssics: en alguns casos la
re-lectura és del tot necessària per motivar al públic; en d’altres, una
grollera apropiació del text –en diuen “transgressora”– al servei de l’eslògan
polític del moment. La beateria tecnològica també fa de les seves: recordeu
aquell Rei Lear amb serres mecàniques?
Com el director pensa que tot li és permès, l’adaptació és la coartada perfecta
per esdevenir Jack l’Esbudellador. Re-fer, re-modelar cantava Bryan Ferry. Els
nostres dramaturgs “re-modelen” tant, que acaben “creient-se” Shakespeare. Hi ha
honroses excepcions, com les destil·lacions txekhovianes de Veronese. També
L’enemic del poble que interpreta Pere Arquillué o l’Stockman de les Antonietes
són dignes revisions d’Ibsen.
El Temporada Alta ofereix dues mostres del Re-make, re-model. Brett Bailey
presenta un Macbeth senyor de les guerres tribals al Congo. Pot ser una bona
re-lectura. Shakespeare, barrejat amb Verdi al cor de les tenebres… Per què no?
El provocador Romeo Castellucci esquartera Juli Cèsar: si vau veure la seva
dantesca Comèdia sabreu a què atenir-vos… Per a no pecar d’aixafaguitarres,
direm que la Terra baixa, amb Lluís Homar fent alhora de Manelic i de Llop és un
encert: treball actoral cent per cent. Chapeau.
Enfront del recurs als clàssics, Temporada Alta celebra la quarta edició de la
Setmana de Dramatúrgia: vuit autors salten al ring amb textos escrits en dos
mesos. La llum del Gran Price. Sona la campana i cada paraula és un “crochet”
creatiu que revifa idees eternes. La millor versió del Re-make Re-model. Perquè,
com deia la cançó: “Tots sabem que la propera vegada és la millor / Però si no
hagués propera vegada… ¿a on aniríem?”

by Deixa un comentari

Què és el que fa que La Ratonera -The Mousetrap- d’Agatha Christie sigui l’obra de teatre més longeva de la historia? Es va estrenar fa 52 anys i encara avui en dia continua en cartellera a Londres…

Un grup d’encuriosits ens vam posar d’acord per acabar d’una vegada per totes amb el misteri. A les set de la tarda de dijous ens vam citar a l’Apolo, decidits a escodrinyar fins a l’últim racó del teatre, prendre nota de tot allò que ens sorprengués, i estar atents a tot allò que ens semblés rellevant.

Un teatre es veu d’una manera molt diferent quan és ple de vida, d’actors dalt de l’escenari i de públic esperant ansiós a la platea, que quan totes aquelles persones no hi són. Entrar dins les entranyes de l’Apolo amb un grup de gent del tot desconeguda esperant descobrir un misteri ens feia semblar, talment, personatges d’una obra d’Agatha Christie. La tarda va transcórrer d’allò més entretinguda: una visita per veure els secrets de l’escenari per part de l’actor Joan Amargós i una xerrada sobre allò més important que havíem de saber abans de veure La Ratonera, per part del crític teatral Christina Machío.

De la nostra estada a l’Apolo en van poder extreure moltíssimes conclusions: allò que està fent que l’obra sigui un èxit a Barcelona, i diferents hipòtesis sobre quina és la clau que fa que La Ratonera sigui l’obra més vista de la història. La tarda va transcórrer sense incidents, però estic segura que Agatha Christie, la reina de les novel·les de terror psicològic, n’hagués estret un bon text d’aquella tarda inusual:

Un grup de gent desconeguda que s’ajunta per recórrer les profunditats d’un escenari fosc i mig buit intentant descobrir un misteri…Per sort, no va passar res. O almenys, això és el que sembla; ja se sap que a les obres d’Agatha Christie les morts no es veuen perquè mai passen damunt de l’escenari…

Elisabet R. Luján

by Deixa un comentari

La gran habilitat de Temporada
Alta ha estat des de sempre comptar amb diverses potes per atreure un perfil
d’espectadors heterogeni: teatre internacional amb patums fidels al projecte,
sòlida connexió iberoamericana, importació dels èxits populars de la cartellera
barcelonina i atenció irreductible a la creació autòctona. A més del rastreig
permanent d’allò que s’està coent al teatre català consolidat i emergent,
compta amb dos instruments propis per fomentar l’escena pròpia: el Premi Quim
Masó (ja a l’octava edició), i el Torneig de Dramatúrgia Catalana (a punt de
celebrar la quarta edició) convertit en una factoria de comèdies que després
triomfen al circuit comercial. Moviments centrípets i centrífugs simultanis que
converteixen Girona en un nucli receptor i emissor d’un ampli espectre del
teatre català.

Un cartell variat en el qual
es poden veure tant l’aplaudit Cels,
el text de Mouawad dirigit per Oriol Broggi, i La partida muntada per Julio Manrique, com l’aventura iniciada per
Alícia Gorina en pujar al seu pare Àlex a l’escenari perquè desbudelli amb mans
d’expert la pel·lícula Peeping Tom de
Michael Powell. Es confia en Parking Shakespeare perquè traslladi el seu
estiuenc Molt soroll per res a les
casernes d’hivern i també amb Los
esqueitors, la darrera “gamberrada escènica” de Nao Albet i Marcel Borràs,
la parella que concep el teatre com un capítol de la Taronja Mecànica. Es dóna suport a la continuïtat d’un projecte
singular com Llibert de Gemma Brió i
a la novetat de La supervivència de les
lluernes de Laminimal Teatre Sistèmic. Es fa l’ullet a l’esperit del
Paral·lel d’Esperança Dinamita de Le
Croupier i a l’heterodòxia de transformar un intocable com Terra Baixa en un monòleg per a Lluís Homar. No cal dir que hi ha
lloc per al darrer Quim Masó (Bluf de La Calòrica) i per a
l’eclecticisme de El conde de Torrefiel.
Tot –i més– és
teatre català i té la seva plaça principal a Girona.

by Deixa un comentari

Dimecres, matí. Al Graner. Tot ben
fosc. La màquina de fum escalfant-se (que anirà marcant millor els
rastres de la llum). De sobte el primer cop de so, el primer raig de
llum. Marcant el perímetre, Jugant amb el quadrat. Apuntant quins
són els límits, el codi, l’estructura. Dirigint la no narració i
alhora insinuant un gènesi ben primitiu. Aimar Pérez Galí s’ha
anat inspirant en el moviment de Judson Church als anys 70 a Nova
York i els ha anat integrant a la mateixa dècada i frontera (però
de latituds ben allunyades) en el que està sent el naixement del
techno a Detroit. L’aparició de la figura humana (potser
millor caldria anar-la definint d’una ombra retallada per la llum per
l’impacte sonor) va completant la primera part del quadre. Sí, tot
conjugant-se en gerundi, en construcció, en evolució. Potser quiet,
però també alhora en moviment. Per la coherència geomètrica del
ballarí.

La taula de so es transforma en una
partitura: cada pista sonora desperta una fúria freda concreta
(filtre 174). El moviment en una peana de 4 metres quadrats respon
als cops de llum. Aimar, de moment en aquest assaig, amb prou feines
marca el moviment, comprovant que tot es correspon. A la imatge
hipnòtica del so i el llum, Pérez Galí li incorpora una mena
d’autòmata. Aparentment, tot es repetitiu, respon a una plantilla
matemàtica. Però com els límits sempre tendeixen a l’infinit i el
mateix infinit és inabastable, l’exercici es col·lapsa i es
transforma. I aquell moviment anirà guanyant en velocitat,
desplaçament, arrodonint el traç, perfeccionant la seva habilitat i
convertint-se en un consumat ballarí de disco. A mesura que
els braços es van aixecant, la capacitat de la dansa es fa més
complexa. I amb la dansa esclatant, el so i la llum fan un pas
enrere. No hi ha narració però sí una evolució que si inicialment
apunta cap a un moment catàrtic, de connexió amb el medi (per molt
artificiós que siguin els elements electrònics que ho generen)
acaba esdevenint descriptiu. Aquell autòmata, ara, balla. Aquella
potència absoluta de llum i so (que hi segueix sent però no té la
consideració d’abans) es veu superada per la humanitat, que
col·lapsa el sistema abocant contínuament, acumulant obsessivament
els comportaments. Fins a creure’s en el déu de la Terra. Fins que
la natura recuperi el seu estatus i devasta la civilització.

Dimecres, cap al migdia. Ja al carrer,
un col·lectiu de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH)
fa gatzara denunciant “UCI, el banc dolent del Santander” que “et
deixa sense casa, et deixa en coma”. Com si res tingués a veure i,
de sobte, tot casés. Aquella omnipotència humana davant la resta de
la Natura encara té un altre sostre que és el poder financer, la
perversió final, l’ambició infinita que, segueix enriquint-se,
rebentant els codis, les conductes de la més evident ètica social.
La comparació dota de narració, denúncia i sentit, les estones de
foscor d’una insistent demanda en quadrar el cercle.

Fins a l’estrena de Temporada Alta!

7 de novembre de 2014


Loading the player…