Sin categoría

Era un divendres vespre gris i amb ganes de ploure, l’últim paràgraf d’una setmana molt llarga i densa. Després del volum de feina gairebé inabastable que havia carregat sobre l’esquena durant masses hores només desitjava estirar-me al sofà i tancar els ulls.

Però m’esperava una invitació al col·loqui de Terra baixa, obra que havia vist feia just una setmana, i sense acabar d’entendre massa bé d’on treia les forces, vaig agafar el metro per trobar-me amb en Lluís Homar.

Tot i ser prop d’un centenar de persones al teatre, la manera d’explicar tan propera, de tu a tu, tan del Pau Miró com del Lluís Homar va crear un ambient íntim i únic pel qual va ser molt fàcil iniciar una reflexió de l’obra de Guimerà.

Mentre observava en Lluís explicant perquè ell necessitava aquella representació, lluny de ser un mer caprici, no podia evitar que em brillessin els ulls, no podia contenir la gran admiració que sentia per aquell home que des de la humilitat explicava amb emoció l’estima que tenia a en Manelic i a tots els personatges de l’obra, ja que feia 40 anys del primer cop que va pujar a l’escenari a donar cos i veu a un Manelic de només 17 anys.

Ell que havia viscut sempre de la mà de Terra baixa, sentia que formava part d’ella, que podia empatitzar amb tots els personatges, i d’alguna manera entendre la complexitat del món de cada un i representar en forma de monòleg que terra baixa pot existir a través d’ell i que alhora terra baixa és una mica Lluís, i és una mica tots

Perquè tal com va dir, terra baixa és una obra del segle XIX, però tracta d’una història que simbolitza l’amor, la llibertat, la lluita i la divisió entre classes (terra alta i terra baixa). Tòpics que són encara presents al segle XXI i que segueixen atraient el públic per molts anys que passin.

Tot i així, és molt visible el canvi d’estil en la teatralitat de l’obra. De manera que van voler passar a una teatralitat més moderna, més innovadora. I és així com, per una banda, Lluís Homar ha deixat de ser actor per ser una obra en sí; i també, per altra banda, s’ha reduït el text per cenyir-se a la part fonamental de la història.

I ha estat justament la simplicitat, la tria i purificació de l’obra fins a quedar-se amb l’essència, la cerca per polir i sostreure recarregaments que ha donat peu a un protagonisme més elevat del text i ha fet florir el llenguatge, ric i preciós, que un dia Àngel Guimerà va escriure, i que alhora també va permetre un Lluís Homar, sobre l’escenari, sense cap màscara, representar de forma magistral aquest gran clàssic i alhora no deixar de banda tampoc la seva essència, la seva veu i els seus gestos característics. Barrejant les emocions dels personatges amb les seves pròpies. Fusionant els sentiments de la Marta cap al Manelic amb l’estima del Lluís també cap a aquest.

I després d’aquesta gran obra, contemporània, innovadora i alhora basada en un clàssic, el Lluís ens va explicar que tenia ganes de teatre popular, de representar els pastorets, i jo no vaig poder evitar pensar quan de temps hauria d’esperar per tornar a veure’l damunt de l’escenari. Ja sigui fent de Manelic, de pastoret, d’ell mateix o una mica de cada.

Anna Molinet

Prefunció a Mar i Cel? Genial,
l’oportunitat de veure de prop l’escenari, el vaixell i la
preparació d’una obra emblemàtica del nostre teatre, tant pel
text, com per la representació.

A la nostra entrada ens esperava a punt
per salpar el vaixell de mar i cel. Veles arriades ni un detall
faltava, el mateix del 88 i encara impressionant. El primer va ser
l’abordatge evidentment, un grup de grumets assaltant la joia de la
corona, el vaixell del principal musical català, a l’altura de
qualsevol altre del món. Sens dubte un moment excitant ser allà al
damunt mentre girava sobre si mateix, un impossible sobre l’escenari
d’un teatre vist de primera mà.

Un cop ja
pirates, Christian Machío, de Recomana, ens explicà les entranyes
de l’espectacle i pas a pas el camí que portà Dagoll Dagom a
llançar-se als oceans i viure sota la llei de la bandera negra. La
inflexibilitat de les franquícies estrangeres i la seva decisió
d’exercir la llibertat en expressar-se sobre l’escenari foren les
que els portaren a les aigües escrites per Guimerà, adaptades per
fer un musical que marcaria un punt de viratge del gènere a
Catalunya. I fins avui. Aquí no seria possible mantenir en marxa de
forma permanent un espectacle com aquest, però segur que el tornarem
a veure, una i altra vegada, a les cartelleres dels nostres teatres.

La gràcia d’una prefunció és que
t’expliquen i a vegades pots veure per darrere aquells detalls que
durant l’obra resulten màgics i fan que siguem capaços de veure
mar on hi ha fusta i gairebé sentir el vent al navegar. Podria
semblar que conèixer la veritat d’aquests detalls hauria de
trencar l’encant del que s’està veient, però, just al contrari,
no fa sinó magnificar l’apreciació de l’espectacle i
incrementar el respecte al resultat que els seus creadors han
aconseguit.

Ja per acabar voldria agrair a les
persones d’Escena25, Recomana i als responsables de l’obra i el
teatre per brindar-nos aquesta oportunitat i encoratjar-los a
continuar la feina que estan fent. Moltes gràcies.

Quelot Martín

L’apartheid que va prendre a la població negra de l’Àfrica Austral els seus
drets fonamentals va instaurar-se l’any 1948, qual la legislació va oficialitzar-hi
el domini de l’home blanc i va castigar severament el de pell fosca. Tot i que
la segregació racial els va negar l’educació o la sanitat, els negres sud-africans
no van abaixar els braços, i van utilitzar la cultura com una eina de denúncia i
mobilització. Creació i lluita van anar de la mà, sobretot, a partir dels anys
60, quan els escriptors cridaven a la subversió a través de novel·les i relats
que, sovint, van convertir-se en obres teatrals. Aquest és el cas de The Suit
(El vestit), un conte agredolç en què el seu autor, el sud-africà Can
Themba (1924-1967), va abocar la frustració d’un sector de la població –els
homes i dones negres universitaris– condemnats al silenci per l’apartheid. Peter
Brook ja va portar al Temporada Alta (2000) l’adaptació francesa de l’obra
basada en aquest relat, i ara hi torna amb un muntatge que recupera el text
anglès original.
The Suit no és l’única incursió en l’escena artística africana d’aquest
Temporada Alta. També Macbeth, l’òpera de Verdi, viatja a l’Àfrica negra
en una creació de Brett Bailey que mostra el rei escocès com un imponent senyor
de la guerra; Alain Platel dirigeix Cop fatal (Coup fatal), una
explosiva fusió de dansa i música, de barroc europeu i de ritmes africans,
interpretada pel contratenor congolès Serge Kakudji i tretze músics de Kinshasa,
i el tuareg Bombino farà vibrar els espectadors amb el seu rock del desert. El
festival visualitza, d’aquesta manera, l’interès dels artistes europeus i
africans per treballar plegats, per barrejar dos móns que, de fet, tenen punts
en comú. Si en el segle XIX, la confluència de les cultures autòctones africanes
amb les dels colons va enriquir-les, en el XXI, aquest fil invisible està donant
lloc a propostes tan màgiques i potents com les que veurem a Girona i Salt.

Aquest mes d’octubre Recomana ha engegat una nova experiència amb els usuaris d’Escena 25: organitzar un concurs Trivial en relació a diferents propostes escèniques.

El resultat, molt disputat i a poca distància de punts, ha demostrat clarament que les noies són de Trivial. Quatre han estat les guanyadores d’aquesta primera edició. Quatre? Si a les instruccions deia que es donarien tres premis. Doncs sí, hi ha hagut un empat de punts en el primer lloc i des de Recomana es va decidir salomònicament concedir dos premis.

Alba Cuenca i Montse Carrasco s’han emportat un Xec Cultura de 500 grams del Mercat de la Cultura. Aquestes dues estudiants de Comunicació audiovisual de 21 anys són unes rivals dures de combatre ja que la seva passió són les arts escèniques. Per això fa més d’un any van engegar la seva pàgina wwww.proximasesion.com on donen compte de tot allò que veuen. Podrien haver contestat les preguntes juntes? El mecanisme intern de la nostra base de dades diu que NO, ja que van optar per respostes diferents.

La segona afortunada és Laia Nonell, llicenciada en Periodisme i actualment estudiant d’un màster en producció i gestió cultural. Com ella mateixa reconeix, li queda només un any per gaudir d’Escena 25. A partir d’ara podrà dedicar més temps al teatre gràcies al carnet anual del Club3SC que ha obtingut com a premi.

Tanca el palmarès amb molt poca diferència de punts Anna Molinet, de 21 anys i estudiant de Biologia Humana que podrà lluir samarreta de Mar i Cel i altres gadgets d’aquest històric musical. Usuària per segon any d’Escena 25, és molt més habitual del cinema i els concerts tot i que a aquesta intèrpret de piano també li agrada gaudir del bon teatre. Acceptarà el repte de fer-se una foto amb la samarreta i enviar-la per xarces el dia que vagi a veure Mar i Cel?

Moltes felicitats a totes. Us encoratgem a seguir participant en el Trivial de novembre i aconseguir nous premis.  

Recomana