Sin categoría

by Deixa un comentari

Setmana decisiva pel veredicte del Premi de Teatre BBVA. Des d’avui i fins al 30 de setembre, les quatre obres finalistes estan programades en diferents sales de Catalunya. El públic compartirà amb el jurat les reaccions de cada funció. Vagi d’entrada que, cada finalista rebrà 1500 euros pel sol fet de ser-ho i que la companyia guanyadora s’endurà 20.000 euros exempts d’impostos amb dret a cinc representacions més arreu de Catalunya (en un calendari i geografia a determinar encara). Us atreviu a fer una porra amb amics i familiars per encertar l’obra guanyadora?

El gegant del pi (avui, 22 de setembre al Teatre Principal de Valls) és una peça valenta, escrita per l’actor que l’interpreta i que parteix de les ombres del passat de la seva família. Pau Vinyals (membre de la Solitària, els de Mal de coraçon) i que també ha treballat sovint amb Les impuxibles de les germanes Peya (Suite TOC num 6) ha aixecat una comèdia simpàtica que té instants estètics i dramatúrgics reveladors. Per què mai ningú parla dels seus avantpassats que van militar al bàndol franquista? Mirant la llista dels guanyadors de la darrera dècada la peça casaria bé amb el món permformàtic de Wohnwagen (2018) o en la imprevisible L’empestat (2017).

El bon policia (24 de setembre, Teatre Centre de Manlleu) és una comèdia obertament delirant, en la que dos intèrprets representen una desena de personatges: el joc de fregolisme és un dels mèrits del treball. Però no és pas una comèdia intranscendent perquè reivindica un text mig perdut de Santiago Rusiñol en què ja s’insinuava amb normalitat una relació homosexual. La peça té un antecedent que va fer fortuna arreu de Catalunya (Les dones sàvies). Ara, al surrealisme s’hi ha posat un toc molt convenient de gènere. Ara, el bon policia és aquell que és rigorós amb la llei o el que sempre es compadeix dels que malden dins de la garjola? Mirant la llista, casaria (pel deliri) amb Hotot (2013) i amb el savoir faire coral d’Enchanté de Las divinas (2012).

Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert) (29 de setembre, a l’Ateneu de Tàrrega) és la peça més visual i poètica del poquer de finalistes. Magda Puyo ha transformat Clara Peya (Harakiri) i Encarni Sánchez (Redroom) com a actrius més enllà del seu paper habitual de pianista i ballarina, respectivament. El viatge remet a un món abstracte, que es reactiva cada cop que algú agafa una bola de neu i la sacseja cap per avall. Jelinek és imatge, paraula o música? Mirant la llista, la peça combregaria amb el primer treball d’Insectotròpic de La caputxeta galàctica (2015) o la màgia coreografìca de Projecte Ingenu a Vaig ser Prosper (2021).

Per últim, La dona del tercer segona (30 de setembre, El Progrés de Martorell) és un text aparentment simple que rastreja la buidor. Víctor Borràs (tot just ara ha estrenat Estimadíssims malvats al Tantarantana) extreu l’amargor d’una dona de mitjana edat que no sap com conciliar amb l’escala de veïns i el seu fill. Per què una dona ha de recentrar-se en la mitjana edat, davant d’un menysteniment generalitzat? L’actriu Àurea Márquez (M’hauríeu de pagar), que va guanyar la categoria d’actriu als Premis de la Crítica 2021 amb el text de’n Borràs, combrega amb la incomprensió d’Accions de resistència (2020) o la duresa de Psicosi 4.48, de Sarah Kane (2016)

Els Premis de Teatre BBVA tenen una trajectòria quye s’apropa a les 25 edicions. Es van començar a convocar el 2001, adreçada a les companyies de teatre amateur. Van fer el salt a les professionals a partir del 2011. Des d’aquest 2023, els premis es convocaran cada dos anys i pretenen donar una empenta a les companyies emergents, alhora que normalitzar un circuït per a propostes que no compten, normalment, amb intèrprets mediàtics. El segell del Premi de teatre BBVA és la principal garantia de la qualitat del treball.

Feu una porra? Coneixent els antecedents i el què ha premiat el jurat, és possible determinar quina serà la guanyadora? En realitat, qui guanya és l’afició al teatre i la reivindicació de noves autories en nous espais, encara per consolidar.

Bon teatre!

by Deixa un comentari

Obrir l’experiència escènica a tota la ciutadania, que es respiri i visqui el teatre pels carrers i places. És un dels objectius assolits marcats al full de ruta de Joan Negrié, director del FITT. Noves Dramatúrgies. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona ha celebrat el seu 10è aniversari fent un pas endavant amb una destacada programació de 15 obres (6 internacionals) i el projecte consolidat de crear una gran família teatral al voltant de l’esdeveniment. Els ‘packs’ de 15 espectacles i tres sopars al preu de 80 euros ho fan possible. Persones de totes les edats van compartir durant els cinc dies taula i opinions mentre degustaven unes delicioses sardines o coca de recapte.

La cita va començar amb una inauguració estel·lar: el concert-espectacle de Rodrigo Cuevas el dimecres 30 d’agost al magnífic escenari del Teatre Auditori del Camp de Mart. El cantant asturià va tornar tres anys després al FITT per presentar ‘La romería’, un avenç del seu nou disc, i de seguida es va ficar el públic a la butxaca amb el seu enorme talent i carisma. Cuevas desborda gràcia, sensualitat a l’estil Freddie Mercury i crítica, que se sumen al seu estil musical inconfusible unint el tradicional (inclou cançons en asturià) amb bases electròniques. Un còctel immillorable que li ha valgut una legió de seguidors.

A la presó i al mercat

La recerca de nous i insòlits espais d’exhibició és un altre dels èxits del FITT, que aquesta vegada va portar el públic a l’antiga presó de la ciutat. Un parell de veïnes van expressar la seva il·lusió per conèixer el recinte, que es va obrir per primera vegada al públic per acollir ‘Palmasola’, un muntatge molt interessant però massa llarg de la companyia suís-boliviana Klara Theaterproduktionen que recrea les brutals estratègies de supervivència en una presó de Bolívia dominada per màfies internes. Els actors (un dels quals va estar uns mesos a la presó) despleguen un gran treball físic en una obra que visibilitza el flagell dels disturbis i les condicions infrahumanes de les penitenciaries llatinoamericanes, governades pels  reclusos. La mateixa companyia va presentar ‘Two lives. Zwei leben’ al Teatre Municipal Orfeo Canongí, al terme municipal de La Canonja.

Les quatre propostes participatives i gratuïtes del festival van tenir una gran acollida, començant pel singular ‘FittOrama’, de Panorama Kino Theatre, que va entretenir i sorprendre a grans i petits. També van ser molts els que es van atrevir a donar o rebre històries d’amor a ‘La Oficina de Donación de Historias de Amor’, convenientment instal·lada al mercat, mentre les criatures gegants de l’espectacle itinerant ‘Els nòmades’ feien les delícies dels nens. I al vespre va arribar la diversió amb ‘Vivir en videoclip: tú, yo, “nosotris” y un karaoke’. Un espectacle de karaoke del madrileny Anto Rodríguez en el qual, després de diverses actuacions del mateix creador, el públic va ser convidat a pujar a l’escenari per cantar mentre ell i Óscar Bueno recreaven la lletra amb elements escènics (inflables, confeti…). Llàstima que part de la selecció de les cançons no fos la més adient per amenitzar el ball.

Surrealisme i comicitat

Com a aposta segura es va programar l’aclamat i hipnòtic ‘Diptych: The missing door & The lost room‘ de Peeping Tom, una de les companyies de dansa- teatre més prestigioses d’Europa. Un llenguatge únic que, d’una meravellosa poètica onírica, combina surrealisme, humor i misteri i és interpretat per ballarins que semblen d’un altre món. Molt diferent és la comicitat de la italiana Silvia Gribaudi, que va presentar la simpàtica ‘Graces’, una peça inspirada en ‘Les tres gràcies’ d’Antonio Canova. “Autora del cos”, com ella mateixa es defineix, puja a l’escenari al costat de tres ballarins-intèrprets per executar una “dansa de la imperfecció” que inclou exercicis aeròbics, posses escultòriques i gags. “He rigut però tampoc gaire”, va resumir una senyora. 

Molt a prop de la preciosa catedral de Tarragona, a l’antic ajuntament, la companyia Atzucac va convocar els seguidors de ‘Noves espiritualitats per a persones atees’, una experiència lúdica, ritual i participativa que va guanyar fidels i també alguns detractors. Per la seva banda, la sorprenent i renovadora ‘Interior noche’ del col·lectiu Serrucho va portar els espectadors de càmping nocturn perquè experimentessin, equipats amb frontals, un collage d’objectes, màquines i memòria. Una peça que, dotada d’una teatralitat insòlita i potent, atura el temps, converteix els assistents en il·luminadors i reflexiona sobre la relació de l’home amb els objectes o la nostra minvada capacitat de contemplació. 

Molt aplaudida va ser l’estrena a Espanya d’ ‘El desmontaje’, de l’uruguaiana Jimena Márquez, una proposta brillant que hibrida amb humor la conferència, el documental i l’obra escènica. D’altra banda, el més desafortunat va ser ‘All for us‘, que va ficar el públic a un ‘peepshow’ per assistir a una desconcertant bacanal.

 Un lustre després de la seva estrena, els intèrprets de ‘Trans (més enllà)’ van anunciar el seu adéu dels escenaris entre els càlids aplaudiments d’una platea emocionada. Han estat cinc anys de valentia despullant les seves vides i ajudant a combatre els prejudicis i els estigmes sobre la transsexualitat. També va ser emotiu el retorn de Júlia Barceló amb ‘Mal de coraçon’ després d’haver anunciat a la primavera que abandonava la seva carrera per la precarietat del sector. Curiosament ha tancat el seu currículum, al costat de Pol López i Pau Vinyals, amb el paper d’una aspirant a actriu que fa de cambrera mentre es prepara per al càsting del musical ‘Santa Teresa Superstar’. Coses del destí. El del FITT és seguir creixent i augmentant la seva gran família teatral.

by Deixa un comentari

El vuitè Concurs de crítica teatral infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat) de Mostra Igualada, coorganitzat entre l’associació de crítics Recomana i la Mostra d’Igualada, ja té guanyadors. El primer premi en la categoria infantil ha recaigut en Biel Paino, de 10 anys i veí de Vilanova del Camí, per la crítica de l’espectacle + (suma) de Sound de Secà. En la categoria juvenil, el primer premi ha estat per a Júlia Bacardit, de 16 anys i veïna d’Igualada, pel seu text sobre Adeu, Jane!

En la categoria infantil, la segona classificada ha estat Blanca Vallverdú, de 12 anys i veïna d’Igualada, per la crítica de l’espectacle De tu a tu de Col·lectiu Mur. El tercer premi d’aquesta categoria ha quedat desert. Pel que fa a la categoria juvenil, el segon classificat ha estat Nil Bacardit, de 13 anys i veí d’Igualada, per la crítica sobre Adeu, Jane! de Binomi. El tercer guardó d’aquesta categoria ha estat per a Jan Méndez, de 12 anys i veí d’Igualada, pel seu text de l’espectacle Solar de Mos Maiorum.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries igualadines Bureau Vallée, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria, respectivament.

Enguany han format el jurat els crítics de Recomana Jordi Bordes, Martí Rossell i Núria Cañamares. Les crítiques guanyadores es poden llegir als webs de Mostra Igualada i Recomana.

La Mostra Igualada i l’Associació Recomana per a la promoció de les arts escèniques, integrada per més de 40 crítics del país, convoquen el concurs de crítica teatral amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere. Per fer-ho, els faciliten uns consells bàsics sobre com fer una crítica i una plantilla amb els diferents camps d’anàlisi.

Enguany, Recomana ha iniciat un concurs, principalment per a alumnes d’ESO i Batxillerat a Catalunya, sota la inciativa Joves Periodistes Culturals. Les obres de la categoria juvenil del 8è concurs de la Mostra d’Igualada accediran directament a aquesta nova convocatòria, que es difondrà amb un web propi, els propers dies.

Mostra Igualada – Fira d’espectacles infantils i juvenils

Mostra Igualada és la Fira de referència de les arts escèniques per a tots els públics de Catalunya. Un gran aparador dels millors espectacles per a públic infantil i jove, que aplega milers d’espectadors a la capital de l’Anoia i que té com a objectius nodrir les programacions familiars d’arreu del país i afavorir la internacionalització de les companyies que hi participen. Considerada Mercat estratègic de Catalunya, està organitzada per l’Ajuntament d’Igualada i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) de la Generalitat de Catalunya. La 35a edició de la Mostra Igualada tindrà lloc de l’11 al 14 d’abril del 2024.

by Deixa un comentari

Crítiques del 8è Concurs de crítica teatral Mostra Igualada 2023

Categoria infantil

1R INFANTIL

Biel Paino Prat (10 anys)

TÍTOL DE L’ESPECTACLE: + (Suma)

COMPANYIA: Sound de Secà DIRECTOR: Genís Farran

LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: Pista de l’escola de l’Ateneu d’Igualada, Dijous

30 i Divendres 31 de Març a les 21.30 de la nit.

Tot el que suma no resta

Aquesta obra de teatre titulada “+” (Suma) de la companyia Sound de Secà es va fer el dijous 30 de Maig del 2023 a Igualada a les 21.30, encara que només vaig poder veure una part perquè va marxar la llum i els tècnics no van poder arreglar-ho. Em vaig quedar amb moltes ganes de veure tota l’obra, per això vaig tornar una altra vegada al dia següent, al mateix lloc i a la mateixa hora.

Sound de Secà és una companyia de Cervera polifacètica on barregen el teatre, la dansa, la música amb sonoritats electròniques, la percussió tradicional i sobretot la participació del públic. Per tant, Sound de Secà és molt més que un grup de teatre, és molt més que un grup de percussió, ja que jo conec altres grups de percussió com el de Vilanova del Camí Moltaxamba i d’altres d’Igualada com els Protons o el Mal Llamp, i puc dir que Sound de Secà és molt més que un grup de percussió. En definitiva, és una suma de moltes coses. Fins ara no coneixia aquesta companyia però a partir d’ara intentaré no perdre’ls de vista.

“+” (Suma) és un ritual compartit, un lloc comú de l’espai públic, un punt de trobada de desconeguts. Un encreuament creatiu, participatiu i nocturn on es troben la percussió amb la dansa, la veu, el moviment i la poesia. Suma es va fer al pati de l’Ateneu perquè era un espai obert i gran. L’escenari representava una cruïlla de carrers o també el signe “+”. Aquesta obra és la segona part d’una trilogia i la primera part és Possê. Per tant, hauré d’esperar impacient al futur, espero no gaire llunyà, per veure la tercera part d’aquesta magnífica trilogia.

Suma està formada per 8 intèrprets que de manera individual van actuant barrejant dansa, veu, moviment, poesia, etc. A mesura que avança l’obra aquests intèrprets es van relacionant entre ells i també amb els espectadors. Aquests actors es comencen a mirar, tocar i relacionar entre ells. Això és com a l’escola quan fem treball cooperatiu, que cadascú aporta les seves idees i és molt millor que treballar de manera individual.

Per tant, aquesta obra “+” (Suma) de Sound de Secà és allò que el seu nom indica, una suma de molts factors: llum, so, veu, moviment, percussió, dansa, poesia, etc. Però no només amb els actors sinó que cal afegir a tot el públic. Un públic que a mesura que avançava l’obra estava més integrat i començava a cridar, saltar, ballar, etc. Per tant, amb aquesta obra es crea un tot únic on no hi ha diferència entre intèrprets i espectadors perquè tot s’acaba barrejant i fins i tot el públic acaba pujant dalt de l’escenari.

Per acabar la meva crítica sobre aquesta obra “+” (Suma) de Sound de Secà només em resta dir que animo a la gent a que vagi a veure aquesta companyia que creen rituals col·lectius catàrtics, vitals i plens d’humanitat i només anant al teatre pots sentir, experimentar i emocionar-te com ho vaig fer jo veient l’obra.

Per tant, “+” (Suma) de Sound de Secà reivindica la lluita conjunta i celebra les diferències entre les persones, tots sumem, tots som un, en definitiva aquest espectacle és sense cap mena de dubte UN CRIT CULTURAL. I tu. T’hi sumes?

2N INFANTIL

Blanca Vallverdú Farran (12 anys)

De tu a tu

De tu a tu, és el títol d’aquesta obra de circ tan divertida i increïble. L’idea original d’aquesta obra està pensada per: Nacho Flores, que també ha participat a l’obra com a director. La companyia ens diu: Col·lectiu Mur format per 10 actors i actrius alguns amb diversitat funcional. L’obra, es va representar al Teatre Municipal Ateneu, dissabte 1 d’Abril a les 12 del migdia.

En aquest espectacle es pot veure moltes tècniques de circ, sobretot d’equilibri. De l’escenografia, hi havia diversos materials naturals del nostre dia a dia que fem servir, com ara una bicicleta. També hi havia alguns moments que feien patir una mica i alguns altres que feien molta gràcia. Els actors i actrius amb molts moments animaven molt el públic a aplaudir i embolicaven molt la troca. La reacció del públic va ser aquestes tres paraules resumides: sorpresos, de les coses boges que feien, després riallers, en moltes parts feien molta gràcia i l’última, alegria.

Aquest obra per a mi m’ha fet reflexionar molt amb que tinguis diversitat funcional o no, pots fer qualsevol cosa, per molt que costi hores i hores… és igual! També es pot fer, i en aquesta gran obra de teatre t’ho demostra.

Fins aquí la meva crítica de l’obra de teatre: De tu a tu.

3R INFANTIL

Desert

Categoria juvenil

1R JUVENIL

Júlia Bacardit Martínez (16 anys)

TÍTOL DE L’ESPECTACLE: Adéu, Jane!

COMPANYIA: Binomi DIRECTORS: Juanjo Marín i Clara Moraleda

LLOC, DIA I HORA DE LA FUNCIÓ: L’escorxador (sala gran), dia 1/4/23 a les 22:00h. 

Adéu, Jane!

Com et quedaries si de cop el doctor et digués que a partir d’ara hauràs de viure sense un pit per culpa d’un tumor, que li ha donat per habitar en ell? La Mariona ens explica el que fa ella quan li ho diuen. Ho fa d’una manera curiosa i divertida que fa que aquesta història trista agafi una mica d’humor i alegria. Ens explica tot el que ha viscut fins arribar a on és ara, i ho fa de la mà de 2 curiosos alter ego, la Mar i l’Ona, molt diferents entre elles. Tot el que narra, ho fa mentre està fent la ressonància prèvia a l’operació.

La versió que ens expliquen la Mariona i la seva ment és força diferent a les coses que van passar en realitat. Eren diferents perquè no s’atrevia a dir les coses i a expressar els seus sentiments. Des de no enfadar-se amb una amiga quan hauria d’haver-ho fet, fins a no dir-li les coses clares a un doctor que la tractava com si la seva vida no valgués res, només perquè la malaltia del seu pit era de les coses més estranyes que ell mai havia vist.

La història t’anima a reflexionar i a estimar-te més, a riure una estona i a estimar els teus pits. Ens recorda que el més important a l’hora d’estimar-nos som nosaltres mateixos, que és igual el que diguin els altres del nostre físic si a nosaltres ja ens agrada.

La Clara, l’actriu de la Mariona, la directora i la verdadera protagonista de la història, la que realment va passar per tot això, ens explica que escriu el guió d’aquesta obra després d’estar cansada d’ocultar el seu passat i de guardar-s’ho a dintre per ella. Ho escriu anys més tard, però que al final s’encoratja a fer-ho. També ens diu que ho va fer per poder ajudar a altres dones que també els pugui passar i sincerament crec que és una idea molt bonica, ja que aquest tema és força tabú i si a algú li passa li costarà entendre-ho i amb l’ajuda de l’obra segurament que se senti més a gust.

L’obra va acompanyada de danses i cançons i cal admetre que totes les actrius ho van fer estupendament.

2N JUVENIL

Nil Bacardit Martínez (13 anys)

ADEU, JANE

El passat dissabte u d’abril vaig anar a veure “Adeu, Jane” a la Sala Gran de l’Escorxador i em va agradar molt. La història tracta sobre una noia a qui, quan tenia disset anys, li van trobar un tumor al pit dret i després de treure-li va haver de decidir si posar-se una pròtesi o perdre el pit. Tot gira al voltant d’aquesta difícil decisió. La protagonista es diu Mariona i és una noia jove interpretada per la Clara Moraleda. L’acompanyen dues actrius més, la Laura Dorca i la Joana Roselló, que fan de Mar i d’Ona i que l’ajuden a explicar la història. Durant l’espectacle fan el paper d’altres persones importants dins de la trama: el doctor, el psicòleg, la mare, alguns amics de la Mariona… És a dir, la protagonista explica l’experiència que ella va patir a la vida real amb l’ajuda de les seves companyes per compartir-ho amb tots els espectadors.

Crec que l’obra és molt bona i entretinguda. Et fa riure a trossos perquè els personatges fan comentaris divertits i això al final és el més important, ja que si no fas riure el públic és una mica avorrit. La noia que fa el paper de la protagonista, la Mariona, és una bona actriu ja que transmet al públic tant la tristor de tenir un tumor fins la tranquil·litat de prendre una decisió difícil i després canviar d’opinió. A més a més també és l’autora de l’obra i explica uns fets autobiogràfics.

Jo la recomanaria a tothom ja que pot agradar a molts tipus de persones. A més, és un tema que està molt ben buscat i que pot arribar a molta gent, ja que aquest problema li pot passar a qualsevol noia o dona del nostre entorn.

3R JUVENIL

Jan Méndez Navarro (12 anys)

Eficiència o bellesa rural?

Dels espectacles que s’oferien el divendres 31 de març, vaig decidir anar a veure “Solar”, de la companyia Mos Maiorum, al Centre Cívic Nord a les 20:00 hores, per la temàtica que tractava.

Quan vaig entrar a la sala em va sorprendre l’organització de les cadires, taules, … on havíem de seure, perquè estaven en cercle al voltant d’un morter de pedra. A continuació va entrar una noia al mig del cercle, que explicava que ella era d’una masia de Sant Martí de Tous que no estava d’acord en posar plaques solars en les seves terres. Tot seguit va aparèixer un noi i una noia que representaven els amos d’una altra masia que sí que volien cedir el terreny. Em va agradar que sortís un avi que explicava com segaven el blat antigament per imaginar-nos com era de dura la feina abans.

Més tard els actors es van anar transformant en diferents persones importants, com catedràtics de diferents universitats, enginyers elèctrics i d’altres, que explicaven si estaven d’acord o no en posar plaques solars en paisatges rurals i els motius.

La moralitat és que s’ha de preservar el paisatge tan bonic que tenim a Catalunya. Aquest missatge m’ha semblat molt important ja que he vist, en altres poblacions, grans extensions que abans eren terrenys agrícoles i ara estan plenes de plaques solars que malmeten el paisatge.

Vull mencionar al director artístic: Ireneu Tranis, a la directora escènica i de disseny d’espai: Clàudia Vilà, i al director tècnic i d’il·luminació: Dani Miracle, per la gran feina que han fet en aquest espectacle. El missatge fa reflexionar sobre el futur dels nostres paisatges que si no els protegim acabarà tot el món sent ciment.

by Deixa un comentari

Els catalans estem encantats d’haver-nos conegut, que diu aquell, i ens sembla que això del seny i la rauxa és una combinació imbatible, que mostra al món el nostre equilibri còsmic. Però qui va inventar la dita del seny i la rauxa segur que era algú molt assenyat i poc arrauxat. És difícil i improbable, l’equilibri partint dels contrastos, com és difícil conèixer-se un mateix. Imagina’t, doncs, conèixer els altres, i ja no diguem les altres cultures. I si parlem de cultures distants, la dificultat augmenta. Aleshores, posem el cas extrem i exòtic de que volem entendre o acostar-nos o copsar la cultura del Brasil. En parlar de “tropicalisme”, segur que caiem en el “cunyadisme”, i en fer referència a Lula i a Bolsonaro, potser no arribem a valorar la gravetat de la situació d’un país amenaçat per mil perills: dels ultres evangelistes a la crema o deforestació de la selva, de la subjugació a les faveles a les diferències brutals entre classes i grups, de la riquesa cultural silenciada a la pobresa material extrema, etcètera etcètera.

Nietzsche va deixar escrit, a El naixement de la tragèdia, que tot allò que ara anomenem cultura, formació, civilització haurà de comparèixer alguna vegada davant del jutge infal·lible: Dionís. Brasil està molt lluny de Grècia, i lluny també d’Alemanya, i potser per això, i per tots els corrents soterrats, selvàtics, afrodescendents i espirituals que en recorren la cultura, la civilització i la formació del país, l’esclat dionisíac sembla trobar-hi el seu lloc, emergint en moments puntuals i volcànics en les seves manifestacions més creatives: a la música, al teatre, a la dansa. L’energia alliberada i amenaçant es deslliura en les obres de Lia Rodrigues, que es veuran al Mercat de les Flors en els propers dies i setmanes, a partir del 22 d’abril i fins al 7 de maig. En un espectacle com Furia, on les masses es retorcen sanguinolentes entre matalassos, plàstics i embalums, o a Encantado, on els intèrprets fan voleiar i es recargolen entre un munt de mantes acolorides, en una munió entre revolucionària i carnavalesca.

Jo, per aproximar-me al Brasil “des de la distància”, i, com no, sempre des del respecte i la humilitat, però també des de l’entusiasme i la curiositat, començaria per fer referència a una figura com la de l’arquitecta italo-brasilera Lina Bo Bardi. Ja el seu nom és una simfonia de ritme i moviment, i des del primer moment, en endinsar-me a la seva obra es fa palesa una varietat cromàtica que fa possible la convivència de l’arte povera, l’etnografia, la cultura popular i els cromatismes de flors i ocells, de la natura més exuberant, tot plegat de la ma del neorrealisme, el progressisme, el racionalisme. Travessen la seva obra, tensionant-se i qüestionant-se, la innovació i la tradició, la tecnologia i el vernacle, el reciclatge i el brutalisme, i tot això és evident, sobretot, al projecte que va fer per la seu del Teatro Oficina, una companyia fundada l’any 1958, i que se situa a la Rua Jaceguay del barri de Bixiga, a São Paulo. Allà, la barreja del teatre brechtià i de la potència del Living Theatre es va agermanar amb el teatre social i les idees tropicalistes, provinents de les inspiracions primitivistes d’Oswald de Andrade.

Si parlo de tot això és perquè, igualment, la convidada a la propera “constel·lació” del Mercat de les Flors, Lia Rodrigues, una figura central de la dansa i la cultura brasilera, ha fet de la hibridació ancestral-avantguardista la seva força creativa: en el seu cas, combinant una estètica provinent en part de la coreògrafa Maguy Marin, amb qui treballà a Europa, amb la sensibilitat social més compromesa i amb la cultura terrenal, tel•lúrica i material/sensorial del seu país. La coreògrafa també té entre mans, desde fa gairebé vint anys, una plataforma que beu d’aquella iniciativa explosiva i redemptora del Teatro Oficina: a la favela Maré de Rio de Janeiro, les arts del moviment són al centre d’una sèrie d’activitats educatives, socials i artístiques, i des del 2009 això ha trobat el seu lloc al Centro de Artes da Maré i a l’Escola Livre de Danças da Maré. Rodrigues, qui també va posar en marxa i dirigí el Panorama Festival de Brasil el 1992, manté viva igualment la seva Companhia de Danças, amb activitat de creació i producció pròpies, que combinen amb laboratoris i classes.

A la constel·lació del Mercat es podran veure algunes de les peces de la Companhia de Danças, com ara les citades Furia i Encantado (27-29 d’abril, i 4-6 de maig). També hi haurà altres espectacles de creadors afins, com Volmir Cordeiro (Metròpolis, 22 i 23 d’abril), Ana Pi (The Divine Cypher, 29 i 30 d’abril) i Alice Ripol (Lavagem, 5 al 7 d’abril). I una “programació expandida” rica i interessant: amb les converses pre- i postfunció habituals, per introduir i debatre sobre els espectacles, i també amb conferències, trobades-conversa, una instal·lació (provinent del centre cultural Centquatre de París), projeccions de curtmetratges a partir dels quaderns de treball de la coreògrafa, workshops dels ballarins, i una conferència de Rodrigues dirigida a alumnes de secundària (“El poder transformador de l’art”, el dia 26 d’abril al CCCB).

Furia

Per crear Furia, una obra representativa de la seva estètica i de la profunditat de la seva proposta, Rodrigues treballà al llarg del 2017 amb alguns residents de Maré, que formen habitualment l’elenc de la companyia juntament amb ballarins professionals. L’obra beu del pensament de l’escriptor afro-brasiler Conceição Evaristo, qui deixà plantejat el següent vers lúcid, esperançador i misteriós: “E quando a dor vem encostar-se a nós, enquanto um olho chora / o outro espia o tempo procurando a solução”. La companyia preparà l’obra en un procés coincident en el temps amb la campanya que finalment duria Bolsonaro a la presidència del país, i en aquesta conjuntura inquietant, el col·lectiu amarat de la bellesa i també de la resistència, o sigui, de la bellesa resistent, es preguntava: “Com espiar el temps en un món dominat per una infinitat d’imatges contrastades -esfereïdores i belles, fosques i lluminoses- travessades per una infinitat de preguntes sense resposta i impregnades de contradiccions i paradoxes? Com espiar el temps en un món de fúria? Com donar visibilitat i veu a allò que és invisible i silenciat?”. Per Furia desfila el ritual Candomblé, el realisme màgic, el burlesque revisitat i les processons de penitents cristians. A través de danses plenes d’energia i fúria, emergeix el desafiament i el tremolor d’una escena on els oprimits s’encavalquen en formes reciclades i reinventades, i on apareixen carrosses de carnaval, es llancen desafiaments al poder, i es plantegen qüestions com la de la invisibilitat i la visibilització, el silenci i el crit. Cal escoltar aquest crit bellìssim, cal atendre aquest silenci irat.

 

by Deixa un comentari

Quan vas a un festival o una mostra de teatre, l’èxit o no d’aquest, personalment, dependrà sempre de la tria dels espectacles que en facis. La Mostra d’Igualada n’és un bon exemple. Quan hom s’encara amb la programació per primer cop i decideix crear el seu itinerari tenint en compte horaris i distàncies, s’hi juga molt. Perquè quan ja estiguis ficat en la gimcana, sempre et trobaràs companys de joc que et diran, exaltats i emocionats, ja has vist tal o has vist el qual. I com siguis dels que no l’ha vist, estàs ben venut. És per això que enguany, he tingut una bona Mostra, però no la millor que hagués pogut ser. Com deien aquells turistes, me l’imaginava més gran.

Baixat del Monbus, divendres al migdia, la primera parada és a l’Escorxador. Des d’allà i de la mà d’Escenapart fem tots els espectadors un viatge a diferents països de l’Àfrica. Indestructibles és una pota més del projecte transmèdia de Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez dirigit per dues dones vegades ja en projectes on la posada en escena ho és tot, Clara Manyós i Verónica Navas. Es tracta d’una obra que narra quatre històries d’infants i adolescents que lluiten contra els infortunis que els hi ha donat la vida: els ciclons, la pobresa, la falta de recursos energètics… Una obra irregular que a vegades s’explica des del joc, d’altres des dels treballs manuals o des del ball.

Al vespre, ens espera en Leandre i la seva colla de pallassos al Teatre Ateneu d’Igualada. És sens dubte una de les apostes de l’organització i no defrauda. Teatre físic, de gest; teatre de l’absurd; teatre que juga a les falses il·lusions. I tot amb un joc de portes que s’obren i es tanquen, que amaguen, que mostren, que es transformen. Un espectacle on no pots preveure quina serà la pròxima broma absurda amb la qual et faran somriure primer i progressivament anar obrint la boca fins a la gran riallada. El N’im porte quoi és essencialment clown.

I el dia (i la nit) no dona per més. Afortunadament, enguany un servidor pot descansar un any més a l’Hotel Amèrica i no a l’Overlook d’El Bruc. L’endemà a les deu ja ens esperen al centre Cívic Nord la gent de La Curiosa, una companyia dirigida per la Clàudia Gómez i l’Alba Marina. L’obra del dissabte a primera hora és pels més menuts i Sona la llum està dirigida específicament als infants de 0 a 4 anys. Una obra que va suggerint a través de projeccions d’animals retallats i tot de formes, com si fos un collage en permanent construcció i que ve acompanyada per les melodies que va creant una de les noies per donar context o, a vegades, fent sorolls que imiten les veus dels animals protagonistes. L’obra té tot el que ha de tenir per captivar l’atenció dels més menuts, però també ens convencen als més ganàpies per aquest format de teatre manual i molt delicat.

Amb el sol ja guanyant presència, baixem cap al centre. A la Plaça del Rei, dos homes ben entrenats ens esperen per fer-se passar unes pilotes i fer malabars. Això sembla al principi, però aviat fan un salt de risc: el llançament d’una de les boles de malabar des d’un balcó perquè el company l’incorpori a l’estol de boles que anirà fent volar. El millor de tot és que no els hi surt a la primera, sinó a la segona. És el que té el risc. I no passa res que els números més complexos no surtin, es tornen a fer. Però els dos nois de Lazuz Company es compenetren d’una manera brutal i ben bonica. Ja que no sols té el mèrit el malabarista, sinó també el company que és acròbata i que anirà fent tot de piruetes, primer reptant al malabarista a què les repeteixi mentre fa voleiar les boles i després directament molestant-lo per tal que no pugui fer els malabars amb calma. Sigui passant a través de les boles, sigui muntant-se sobre d’ell, gairebé sempre aguanta el tipus.

Un cop s’acaba Baktana, tornem a l’Ateneu per veure un altre espectacle divertit, sorprenent i amb una certa tendresa. El Col·lectiu Mur trenca ídems a favor de la inclusió. El seu nou espectacle, De tu a tu, incorpora una sèrie d’homes i una dona amb diversitat funcional, alguns d’ells amb unes capacitats per fer una sèrie d’acrobàcies o malabars realment impressionants. Però l’espectacle se l’endú els dos números finals on es posa de manifest la importància de l’equilibri de forces de la sincronia entre tots els membres del grup. Un dels millors espectacles de la mostra.

No es pot dir el mateix de Blink Magic que es representa a Can Papasseit a l’hora de la migdiada. És un solo de dansa de la Montse Roig en una espècie d’habitació d’una nena que va descobrint tot d’objectes i va com obrint un món màgic. O això és el que es volia proposar. A l’hora de la veritat, la dramatúrgia falla, el ritme cau en picat i més d’un infant (i pare) aprofita per fer una becaina. Tan sols un truc final, el mocador que es transforma en vareta de mag, aconsegueix despertar-nos de l’ensopiment.

Millora bastant Les ales de la Carlota de la Companyia Anna Roca. La temàtica ja ha estat tractada repetides vegades sobre l’escenari o als cinemes: el dol infantil per la pèrdua d’un ésser estimat, en aquest cas la mare. La Carlota (Sara Morera) viu escarxofada al sofà, consumida per la pena i ni tan sols el seu pare serà capaç d’aixecar-li l’ànim. Sols un seguit d’ocells imaginaris la faran volar i encarar-se a la seva por. L’obra funciona , tot i que a estones es fa llarga i repetitiva amb alguns personatges. Això sí, marxem amb una bona lliçó d’ornitologia.

Després, a poc a poc, el sol cau i fem un descans fins a les deu de la nit on tornem a l’Escorxador per veure a la Clara Moraleda, la Joana Roselló i la Laura Dorca. Adeu, Jane és una obra que reflexiona sobre el que vol dir perdre un pit quan ets adolescent. La posada en escena és simple, però funciona la mar de bé. Ens trobem en una sala on fan ressonàncies magnètiques. Allà està la Mariona i una veu en off li diu que durant una hora estarà tancada en aquell tub. Els sorolls estranys que fa una ressonància magnètica ens endinsen en un relat interior. Dins del cap de la Mariona va recordant i reflexionant sobre com ha arribat allà, però també explica el que vindrà després. Per fer aquest viatge l’acompanyen dues amigues imaginàries, la Mar i l’Ona, que s’encarregaran de desdoblar-se en diferents personatges, des d’un metge amb poc tacte fins al noi comprensiu que l’ajudarà a acomiadar-se del seu pit. La proposta va entusiasmar a molts. Però a mi em van fallar les interpretacions i no vaig entrar-hi gens. Encara que la història estigués basada en fets reals. Aquella nit em vaig sentir un outsider.

Diumenge al matí per un servidor és tradició començar a l’Aurora. Allà m’esperava en Miquel Crespí, aka Tomàs de Teresines S.A., i la Joan Rhein. Ambdós formen la companyia Giramagic amb la que creen espectacles màgics dirigits a infants i sempre amb un component oriental que els fa diferents. En aquest cas ens trobem amb Kariguri. La proposta zen ens presenta un personatge vell, bondadós, cansat, l’home caragol que donarà vida d’un titella a un vailet amb el qual interactuarà sense que passi massa res. Jocs manuals, trucs de màgia, ball, cants i molta interacció amb el públic. És sens dubte una de les propostes més boniques que han passat per la Mostra d’Igualada enguany.

I acaba el viatge un altre cop a l’Escorxador. Ara toca submergir-se en el món preciós que han creat la companyia de CAL Teatre. Un altre cop ens trobem amb una faula que s’explica a través de titelles i d’una escenografia que es va construint i canviant. Tot plegat versa sobre la capacitat que tenim tots de dir mentides per disfressar una realitat que no és del nostre grat. I per aconseguir-ho coneixem un estudi de dissenyadors que s’inventen mentides com una casa. Quan els hi arriba la trucada d’un nen que els hi demana que s’inventin una vida per ell, ja que ha d’anar a una nova escola i no vol explicar el seu verdader panorama familiar, s’empesquen una faula impossible de creure, però a la qual l’infant s’agafa i defensa per sobre de totes les conseqüències. I amb aquesta mentida es construeix una casa. El joc constructiu que planteja la companyia funciona, és original i està molt ben executat. I els titelles de paper són una meravella. Tanmateix, interpretativament, el duet format per Jordi Font i Carlos Gallardo és una mica desigual.

I quan ja enfilo Passeig Verdaguer avall, a la cerca del Monbus que em portarà de nou a la grisa ciutat penso que ens falten més Mostres, que em passaria cada cap de setmana de festival i que, tot i que no ha estat la millor Mostra, s’ha fet bé, amb amor i bon olfacte.