Sin categoría

by Deixa un comentari

Maeterlink
s’imagina a “Interior” la discussió d’uns personatges que han de
donar una mala notícia en una llar on hi regna un esperit positiu,
acollidor, afable. La companyia Ignífuga ha volgut fer el salt al
carrer partint d’aquesta trama a “A house is not a home”. Com ja
van fer a “La norma de l’extinció” (encara amb “bolos” en
cartera) han fet la versió a la seva mida. En aquell “Platònov”
de Txèkhov van
decidir només donar vida als personatges joves. Amb Maeterlink han
optat perquè, a la llar ,es prepari una festa entre companys que
ronden la trentena i rejovenint també el vell que coneix la família
i que planteja com han de donar el tràgic avís. No hi ha fills i
pares. Només la dona embarassada que espera el marit i que celebren
amb demés germans i coneguts l’entrada al que serà la seva llar. A
partir dels 30 és l’hora que es vagin complint els somnis, sembla
marcar el ritme de la societat.

La Ignífuga ha
apostat perquè el públic pugui veure l’interior però a una
distància confortable, que no el deixi vulnerable. Els 15 metres que
separen la tarima de l’acció escènica funciona de tallafocs.
Família i llar són els elements primaris en què habitualment
tothom s’hi refugia. Els espectadors, un a un, faran el seu viatge
perquè el so entrarà pels auriculars (atmosferes musicals,
bàsicament que esquitxen d’uns certs colors l’emoció que domina
dins la llar) i perquè abans d’arribar a contemplar la reacció de
la notícia enmig d’una festa hauran copsat, en certa manera, a la
soledat del que pateix la tragèdia (de forma voluntària, o no). El
públic, doncs, passa a formar part d’un “voyeur” privilegiat que
té la informació que transformarà la celebració en funeral. Com
els dos que miren dins l’interior i debaten la forma de donar la
notícia. Els de la Ignífuga han volgut que sigui una noia la que
doni la notícia, com si la Mort, que coneix tothom, busqui una forma
delicada per expressar la notícia.

Durant tres
setmanes, la companyia ha anat explorant quina és l’acció que
aniran desplegant dins de la casa. El públic, centrat en un dels
laterals de la casa, contempla el seu interior com si fos una
pantalla de cinema. Com si allò no els pogués esclatar a la cara,
com si fos una ficció gravada de fa temps. Evidentment, la Ignífuga
busca l’emoció de l’espectador, commoure’l però desaprofitant la
implicació directa. Fan que la notícia tràgica ressoni més lluny
dins de cada espectador però busquen que es produeixi la caiguda de
fitxes en massa de dòmino emocional. Cadascú notarà que s’ensorra
des d’un costat diferent. Cap fortalesa és inexpugnable.

La reflexió és
sobre l’interior i l’exterior. Quins són els límits de les
persones. Els actors van acabar divendres amb un assaig obert a la
nit. S’han adonat que l’aire lliure implica una nova vulnerabilitat.
Perquè és més complex mantenir el focus d’atenció. A vegades, les
ombres hi juguen a favor. Com la lluna o el tren de mercaderia, que
passa a quarts d’una de la matinada (no coincidirà amb l’espectacle
però ells l’esperaven mentre avançaven els assaigs sempre amb la
nit de companya).

A l’entrada de
les sitges, hi ha un ametller, un arbre ideal per a una llar
idíl·lica. Tot i la calor asfixiant d’aquesta primavera, les fulles
fresques mostren el fruit verd encara. A terra, algunes ametlles
caigudes de la temporada passada. L’ametlla és dura (per fora) amb
un cor tou (al seu interior). El mateix ressort que “A house is not
a home”. Confesso que en vaig voler picar una (una actitud que
remet a la càlida infància aquesta d’obrir una ametlla amb dues
pedres) i que al menjar-la en vaig descobrir un desagradable gust
amarg. Com la vida, com la festa, com el viatge que explora emocions
dels de la Ignífuga.

Els seguirem en
la seva cerca.

by Deixa un comentari

1r premi: MONSTRES, EMOTIU. Per Martí Rossell Pelfort

Monstres està ambientat en una cabana al mig d’un bosc. Allà hi viu un nen, d’uns vuit anys, sense mare, amb el seu pare i els seus avis. Aquest nen té dins d’una gravadora frases i cançons de la seva mare, que ell escolta cada dia. Els seus avis fan que ell superi les seves pors, entre d’altres, els monstres. El seu pare pesca, només per entreteniment, i per superar la difícil situació també és estricte i vol que el nen oblidi la mare. Entre les frases de la gravadora, la seva imaginació i el que els seus avis li fan veure acaba en un món diferent i emprèn un viatge.

Aquest espectacle és molt emotiu i està molt ben treballat en tots els aspectes. Està molt bé que una companyia tant jove aposti per aquest tipus d’espectacles. La interpretació és excel·lent pel simple fet que formis part de l’espectacle i t’emocionis amb tanta facilitat. També s’ha de dir que l’escenografia és simple, però és la necessària perquè hagis d’estar atent a cada moment. La il·luminació et sorprèn perquè sempre s’encenen i s’apaguen els llums segons les pors del nen o el lloc on està dins del seu món. La música del començament ajuda molt a ambientar-te en l’espai on succeeix l’acció.

Em va agradar molt que tinguessin un detall amb nosaltres i ens rebessin amb unes  fulles de xocolata boníssimes. La companyia va tenir una gran pensada en fer un col·loqui al final de l’espectacle. Per cert, molt enriquidor, bonic i aclaridor. És un espectacle que pots mirar des de diferents visions: on és la mare? Per què els avis li fan veure aquest món? Per què el pare és tan estricte? Tot això i molt més fa que sigui un espectacle bonic, emotiu i fascinant de veure. Si ets sensible, vine preparat. Estic content que es facin espectacles d’aquest tipus.

2n premi: EN JAN TOTLIFAN. Per Biel Rossell Pelfort

En Jan Totlifan és un nen que a casa seva de petit li feien tot, i a mesura que s’ha anat fent gran ha continuat igual. Per això té un ajudant anomenat Nicolau que li fa les feines que de petit ningú no li va ensenyar a fer. I a mida que l’ajudant va treballant, en Jan li posa diners a la seva guardiola. Un dia, quan en Jan està dormint, en Nicolau veu que té els estalvis plens i decideix marxar a les Illes verdes. L’endemà en Jan veu que no hi és i, de cop i volta, s’aixeca del llit i va a fer un llarg viatge fins arribar a les Illes verdes amb en Nicolau. Els personatges que anirà trobant pel camí l’ajudaran i li ensenyaran les coses que no havia après com pedalar, cuinar, pintar i moltes coses més. Aconseguirà en Jan arribar a les Illes verdes o no, ja ho veurem.

Aquest espectacle de titelles està creat per la companyia de l’Estaquirot Teatre, que en tota la seva trajectòria ens ha sorprès molt amb als seus espectacles. Aquet any han optat per venir a estrenar aquest espectacle. És una obra molt treballada en tots els sentits. L’escenografia està molt treballada, a primera vista sembla senzilla, però a mida que es van desplegant les caixes és molt espectacular. La fa especial que està molt treballada i que no li falta cap detall. Personalment he de dir que el que m’agrada més és la màquina que surt al final. La il·luminació és bastant senzilla, però a mida que van passant escenes es van obrint llums a la part del darrera on hi ha situada una pantalla (però que no hi projecten res). Potser la poca música que hi ha no és la més encertada per al moment que la posen.

Els titelles estan molt treballats i el vestuari que els hi posen també. Tots els espectacles que s’han presentat aquesta Mostra han estat bé, però he triat aquesta companyia perquè sempre que els he vist, sempre m’han sorprès. M’ha agradat poder tornar-los a veure. He trobat  un petit inconvenient, però no és res comparant la feina de tot l’equip.

FELICITATS ESTAQUIROT !!!!!

3r premi: EN JAN TOTLIFAN. Per Cristina Batalla Vilà

En Jan Totlifan de la companyia l’Estaquirot teatre es va representar al teatre de l’Aurora el dissabte 18 d’abril a les 19:30h.

És una obra amb molts bons decorats i amb una il·luminació i una escenografia fantàstica, que t’ensenya les coses més bàsiques, com per exemple collir verdures, fer una truita, anar amb bici… o fer gelats!!!

Els titelles estan molt ben fets i són molt divertits. També els titellaires parlen amb els titelles, i ho fan molt bé. T’ajuda a entrar encara més en la història.

La història s’assembla una mica al conte de la Rínxols d’or en les expressions.

Vull felicitar als actors: la Núria Benedicto, l’Olga Jiménez i l’Albert Albà; al músic: Ferran Martínez; als de la construcció: Cia l’Estaquirot, Alfred Casas i al Pedro Jiménez; al qui ha fet el disseny d’escenografia: Alfred Casas; i al director (Guillem Albà) especialment el vull felicitar perquè te una companyia molt bona!

Us recomano a tots i totes aquesta obra, tant si us agraden els titelles com si no, tant si creieu que és de petits com si no, tant als petits com als grans.

És fantàstica!!!

by Deixa un comentari

1r premi: VALENTIA, BOGERIA I TENDRESA. Per Marina Diaz Forn

La millor manera de descriure la magnífica obra de la companyia “À trois teatre”, dirigida per Montse Rodríguez i anomenada “Ricard de Tercer”, que vaig gaudir el dijous dia 16 d’abril a les 19:00h, és amb els tres noms que formen el títol. Sincerament, aquestes són les tres sensacions més pures que poden descriure una obra que es basa en les sensacions i els sentiments.

Valentia pel Quim Àvila, l’únic actor de l’obra, que va tenir i té tota la valentia del món per sortir sol a l’escenari i interpretar tan màgicament l’adaptació més captivadora de “Ricard 3r”, del gran Shakespeare. Bogeria per ser tot el que envaeix la teva ment mentre veus l’obra, tot pensant “mare meva, aquest noi està ben boig” i Tendresa per la història en general, que està envoltada d’una profunda tendresa amagada dins un noi incomprès.

Des del meu punt de vista, l’element que va fer més especial l’obra va ser l’escenografia i l’escenari. Bé, no era un escenari al que estem acostumats, sinó que tot just era una antiga cotxera anomenada Cal Monets on la fredor de les parets de pedra i la foscor enigmàtica del lloc, et transportava a un ambient del tot hostil i, fins i tot, desconegut. L’escàs públic que va acudir a la sessió de les 19.00h, encara t’apropava més a l’espectacle i a l’esplèndida interpretació del Quim, cosa que ho feia encara més màgic. Tot i que l’experiència més màgica que jo personalment vaig viure, va ser en el moment en què vaig mantenir la mirada clavada als seus ulls, mentre relatava com el seu pare abusava d’ell. Vaig sentir com si l’ànima del Ricard, i també la del Quim es despullés dins les meves pupil·les.

Va ser un espectacle el qual encara no puc treure’m del cap i que em costarà molt temps fer-ho. És d’aquelles obres que et marquen i deixen una cicatriu molt profunda a aquell inexplicable lloc de l’estómac on viuen les papallones.

2n premi: MOLIÈRE LA BALLA. Per Marta Aloy Jorna   
 
L’obra de la qual parlaré es titula “Molière la balla”, és una obra que el públic d’Igualada i els afores va poder gaudir a La Mostra, que va tenir lloc els dies 16,17,18 i 19 d’abril. “Molière la balla” es va representar el divendres 17 a les 12 del migdia al Teatre Cercle Mercantil, l’espectacle forma part de l’itinerari 3: Per als joves d’entre 12-16 anys, tot i que hi van assistir joves de fins a 18 anys. És una obra produïda per Jordi Coromina i té una durada de 75 minuts. L’elenc està format per Ludovica Mosca i Jordi Coromina i és una comèdia de ballet, en la qual la seva funció és entretenir. Molière, el rei de la comèdia, volia fer-ho passar bé al públic. Va inventar la comèdia ballet. Amb músiques de Lully i Charpentier i coreografies de Pierre Beauchamp, la fusió va tenir gran èxits com L’amor metge, El casament per força, El burgès gentilhome o El malalt imaginari. Aquest espectacle recupera alguns d’aquells balls del Barroc, avui en dia quasi perduts, i els combina amb fragments de les obres més divertides del gran còmic. Ell va morir a l’escenari mentre el públic es petava de riure, però aquí es demostra que continua ben viu.

L’amplitud de l’escenari no la van saber aprofitar bé, ja que l’escenografia des del meu punt de vista estava mal distribuïda. Els músics estaven molt arreplegats a la paret i molts cops volien passar per allà i s’havien d’ajuntar uns amb els altres per poder passar per marxar o, fins i tot, per entrar. Crec que si els músics haguessin estat més enrere aquells petits problemes no haurien passat. Per altra banda la palla estava molt enrere i era molt important en l’obra i potser hauria d’haver estat més endavant. L’espai del teatre era prou gran perquè el poguessin haver aprofitat millor.

La relació que hi havia entre l’actor i el públic estava bé ja que participàvem tots plegats, hi havia complicitat entre ell i el públic i podíem gaudir d’una altra manera el paper que estava interpretant, ja que en algun moment també va improvisar dient i fent coses relacionades avui en dia amb els joves, en canvi amb l’actriu no podíem veure el mateix.

Pel que fa el vestuari, era l’adequat per aquesta obra ja que tenia relació amb l’argument de la història i amb l’època que era i la il·luminació i música també estava bé. El que hagués canviat també seria el volum del so dels actors ja que al principi de l’obra no es sentia el diàleg que estaven tenint els músics. Potser el públic no permetia poder escoltar-ho perquè hi havia xivarri, però en un moment de silenci els actors no es sentien.

En definitiva ha estat una obra que no m’ha acabat d’entrar per l’ull, però per tot en general, ja que el tema no m’acabava d’agradar ni tampoc la manera com s’anaven movent amunt i avall uns per davants dels altres. Però penso que han estat bons actors i si es canviessin algunes coses, aquest problemes es solucionarien, però no tothom pensa el mateix que jo.

 
3er premi: RICARD DE TERCER. Per Georgina Martí Figueras

L’obra “Ricard de Tercer” representada el passat 16 d’abril a La Mostra d’Igualada és una adaptació de l’obra tràgica Richard III, de W. Shakespeare. L’obra, dirigida per Montse Rodríguez i interpretada per Quim Àvila, tracta de com un adolescent inspirat per l’obra de Richard III de W. Shakespeare troba en el personatge de Gloucester una via per fugir de la situació o entorn que ell percep hostil, depriment i marginant o excloent.

L’obra estava ambientada a l’habitació del personatge principal, Ricard, el qual ens va mostrant mica en mica al llarg de la representació la seva situació familiar i social, en general la seva vida, i com l’afecta a nivell personal i mental. En certa manera ens mostra com pot arribar a afectar l’entorn a un adolescent, el qual arriba a desenvolupar un brot psicòtic, ja que acaba matant les persones del seu entorn, o això és el que ens dóna a entendre al final de l’obra.

Personalment trobo que la posada en escena va ser molt encertada, ja que mostrava clarament el desordre que solen tenir els adolescents en aquest període de la seva vida, i el vestuari era completament realista.

Haig de reconèixer que em va sobtar la increïble interpretació de l’actor Quim Àvila, el qual, segons el meu parer, va saber transmetre a la perfecció els sentiments i les paranoies del personatge a través de les expressions facials i corporals, de manera que s’entenia i es podia seguir perfectament l’argument de l’obra.

També vaig trobar fascinant la manera com es movia per l’espai, les entrades i sortides de l’escena les quals sempre eren diferents, i els diferents plans, i sobretot com utilitzava els objectes i recursos de l’estança, donant-li un gran realisme a la interpretació.

D’altra banda, m’agradaria destacar la utilització d’un dels recursos bàsics, el silenci. Em van xocar molt els moments de silenci, en els quals es podia palpar la tensió que per una banda t’anticipava que passaria alguna cosa, però no sabies quina.

Personalment el que més em va agradar de tota l’obra, d’entre d’altres coses que ja he comentat, va ser el moment en què es mostren les lletres escrites a la paret i el missatge de bogeria que transmetien. En poques paraules aquell instant va ser emocionant i xocant, completament inesperat, i val a dir que molt encertat, ja que per mi va ser el punt de més tensió de tota l’obra.

En general, puc definir l’obra com a impactant, emocionant i dramàtica, amb un final inesperat i tràgic, completament shakespearià.

by Deixa un comentari

Passejar-se per un festival com el Trapezi permet descobrir companyies joves o propostes d’altres contrades que ens visiten només per a l’ocasió.  Amb el Teatre Bartrina ple fins a la bandera Circ Pistolet ha presentat “Incert”, espectacle avalat pel Gran Premi BBVA Zirkòlika de Circ 2014. Desconeixíem totalment l’existència d’aquesta companyia, però a partir d’ara li seguirem de ben a prop la pista. “Incert” no planteja cap història, més aviat ens va semblar la trobada d’uns artistes per assajar el seu art en una successió d’exercicis que, gràcies a transicions encertades la majoria, i alguna un pèl forçada, submergeixen l’espectador en un viatge en carro del qual en traurà les seves pròpies conclusions, o només es deixarà embadalir per la perfecció en l’execució dels equilibris acrobàtics (Rat Serra), l’al·lucinant contorsionisme (Anna Torné) o la màgia del malabarisme (Albert Ubach). Circ Pistolet és una companyia ferma pel que fa a la tècnica i té un ampli camí a recórrer en el camí de buscar i explicar bones històries. Va ser la primera proposta d’aquest Trapezi que ens va posar aquell ai al cor que tan agrada quan s’observa segons quin exercici de circ. 

Però on vam haver de deixar de mirar en algun moment perquè el patiment ja ens superava, fou en l’espectacle que avui clou l’edició. Ja mitja hora abans de “L’odeur de la Sciure” de Le P’tit Bras a la plaça del Mercadal no hi cabia ni una agulla.  L’escenografia imponent inspirada en l’Art Noveu  ressaltava amb el joc de llums nocturn en un entorn que va esdevenir ideal per traslladar-se al 1900. Circ clàssic revisitat de màxim nivell al llarg d’una hora,  amb un número apoteòsic final de quadre coreà que ens va deixar sense alè. 

A més d’aquesta i altres propostes internacionals, la fira ens ha deixat mostres de companyies d’arreu de l’Estat. A la plaça de la Cultura de la Pau, espai que enguany per primer cop forma part de la fira, els andalusos de Vol’e Temps ens han fascinat amb “Mundos de papel” una història en la qual es combinen la dansa, el teatre sense text i el circ de forma quotidiana i alhora poètica. Un joc on els personatges d’un llibre gairebé màgic prenen vida, una relació on l’amistat  es posa al servei de la imaginació, transitant en espais tan convencionals com un terrat mediterrani en el qual penjar la bugada és tota una aventura, o la taula de bar d’un clàssic de western.

La poesia feta a partir de la quotidianitat també marca la proposta de Mumusic Circus. A “Petits Prínceps” la música és la base de l’espectacle. Cançons que Clara desgrana mentre reivindica unes simples sabates, invoca un poni o juga amb uns cilindres de colors,  sempre ven acompanyada de Marçal, “el violinista verticalista” que ofereix un número impecable. Aquest diumenge al matí a Cal Massó, Mumusic Circus ha captivat el públic de tal manera que petits i grans s’han rendit totalment a aquesta peça de petit format. Ha estat tal la comunió entre públic i companyia que després dels aplaudiments, Clara Poch, amb llàgrimes als ulls, ha explicat que l’energia que ha rebut en aquesta funció ha estat extraordinària. Sens dubte una de les sorpreses més grans d’aquest Trapezi, i un d’aquells moments irrepetibles que com espectador no s’obliden. 

És el primer any que visitem la fira Trapezi. Després de l’experiència… només podem dir fins l’any vinent!

by Deixa un comentari

Una trapezista immortalitzada en una posició impossible desafiant la gravetat, una bola captada just en el moment en què és enganxada per una cama, públic feliç badant amb una actuació, una panoràmica d’una plaça a petar d’espectadors contenint l’alè durant un espectacle de circ aeri. Instantànies de la passada edició del Trapezi, preses durant un dia per quatre fotoperiodistes: Miquel Anglarill, Agustí Carbonell, Guillermina Puig i Salvador Sansuan. L’exposició “1 dia de Trapezi” és una bona manera de començar l’estada al festival de circ de Reus per copsar el batec d’aquest certamen. Bona iniciativa per reivindicar l’ofici dels fotoperiodistes i també per comprovar que això de fer bones fotografies no depèn només de portar una càmera a sobre, sinó intenteu-ho vosaltres mateixos.  

Aquests instants congelats, ja han pres vida de nou arreu de places i teatres amb una nova edició del festival aplegant públic de totes les edats omplint els espais d’actuació. Perquè escoltar que el circ és per a nens em resulta igual de simplista que dir que els dibuixos animats són per a canalla. La realitat, a més, s’imposa. 

Ahir divendres quan el Circo Los va finalitzar la funció de “Xarivari Blues” els qui van aplaudir més eren gen de mitjana edat. Fins i tot bona part dels espectadors adults i ben adults, es van posar a ballar a ritme dels Blues Brothers, banda sonora d’aquesta proposta que, a força d’una complicitat extraordinària amb el públic va oferir un repertori de domini dels monocicles, els malabars i l’acrobàcia impregnat de bon humor de principi a fi. Ja ens van avisar que si volíem fotografies les busquéssim al seu web, i van ser els artistes qui van retratar el públic. 

Tampoc hi vam veure cap nen demanant a Los Excéntricos de fer-se fotografies per al record després del seu “The Melting Pot Pourri”,  i sí a seguidors de fa molts anys i a algun jove artista que preguntava on tornarien a actuar, perquè durant la funció d’avui ell estarà estrenant a Reus “L’odeur de la Sciure”, un dels plats forts d’aquest Trapezi.

Los Excéntricos van triomfar ahir al vespre a La Palma, espai que semblava fet a mida per acollir un recull de diferents números de la seva carrera de més de 30 anys i alguna novetat  per a l’ocasió. Avui repeteixen amb el seu humor absurd i irreverent,  i l’estil clown que els fa tan autèntics i inconfusibles. Un dels moments més celebrats ahir pel públic va ser la destrossa d’una de les cançons emblemàtiques de la “chanson” d’una cantant…. “francesa com jo” va reblar Sylvestre, “l’artista feminista”, mentre de fons sonava el riure de Zaza, marca inconfusible de la casa. Vergonyosos com som, el nostre retrat no el vam demanar a ells, sinó a les seves titelles, novetat d’aquesta peça que segur tindrà llarga vida.    

by Deixa un comentari

La visita al Trapezi implica, a més de submergir-nos  com espectadors en el món del circ sense xarxa de seguretat, ser conscients del ritme que un art com aquest requereix. M’explico: la impaciència és mala companyia, i n’he notat en més quantitat de la que m’agradaria en algunes places. 

D’acord, vivim en la societat de la immediatesa, a cop de twit o missatge, i on  semblaria que en un obrir i tancar d’ulls, allò que pensem, ja s’ha convertit en realitat.  Fals. Com també ho és que en un espectacle el públic cregui que si no s’està fent cap acrobàcia, salt mortal o llançament de diàbolo a l’infinit no passa res. Per tant, avís als adults  (i que avisin als seus menuts), s’ha de saber gaudir com a espectadors, no només dels exercicis sinó de tot allò que els artistes ens proposen a escena. 

Avui al migdia crec que la peça “No és la boca la que va a la cuchara…” de la Cía Caí no ha rebut tot el favor del públic que es mereix. Malgrat la forta presència de l’estructura del trapezi que presideix l’escenografia, en aquest espectacle és molt important el text (de moment dels que hem vist és el que realment explica una història per part de les protagonistes) i també té la dansa contemporània com a llenguatge. L’acrobàcia és un més dels elements que la companyia ha  escollit per fer-nos còmplices de la seva infantesa, però no seria el llenguatge principal. 

També cal ressaltar que és impossible que els exercicis físics ocupen tot el temps d’un espectacle. Encara que de vegades no ens ho semblin, els artistes són humans.  En aquest Trapezi, la proposta  que explica molt bé tot aquest procés de preparació, la creació del mateix  espai escènic i l’esforç de l’execució correcta és “Iter”, un viatge entre la sensibilitat i l’esforç titànic de Serena Vione que provoca tranquil·litat i alhora tensió en l’espectador.  Semblaria que també comença a un ritme lent “Otros aires” del Duo Laos, una proposta singular marcada bàsicament per la música de tango. Però no és així, cal llegir els rostres de Pablo Raffo i Mercedes Martín García per treure tot el suc al seu joc íntim en l’acrobàcia, a la seva auto paròdia com argentins o amb el fet de ser ballarina clàssica. Sense tots aquests detalls no podem gaudir al màxim de l’apoteosi del número final. 

Per tant, ara que s’utilitza a tot hora la manllevada frase “Keep Calm and… poseu el que vulgueu” menys gadgets i samarretes i més viure-la de debò. 

Al Trapezi “Keep Calm i gaudiu del ritme de l’art del risc”.