Sin categoría

by Deixa un comentari

La visita al Trapezi implica, a més de submergir-nos  com espectadors en el món del circ sense xarxa de seguretat, ser conscients del ritme que un art com aquest requereix. M’explico: la impaciència és mala companyia, i n’he notat en més quantitat de la que m’agradaria en algunes places. 

D’acord, vivim en la societat de la immediatesa, a cop de twit o missatge, i on  semblaria que en un obrir i tancar d’ulls, allò que pensem, ja s’ha convertit en realitat.  Fals. Com també ho és que en un espectacle el públic cregui que si no s’està fent cap acrobàcia, salt mortal o llançament de diàbolo a l’infinit no passa res. Per tant, avís als adults  (i que avisin als seus menuts), s’ha de saber gaudir com a espectadors, no només dels exercicis sinó de tot allò que els artistes ens proposen a escena. 

Avui al migdia crec que la peça “No és la boca la que va a la cuchara…” de la Cía Caí no ha rebut tot el favor del públic que es mereix. Malgrat la forta presència de l’estructura del trapezi que presideix l’escenografia, en aquest espectacle és molt important el text (de moment dels que hem vist és el que realment explica una història per part de les protagonistes) i també té la dansa contemporània com a llenguatge. L’acrobàcia és un més dels elements que la companyia ha  escollit per fer-nos còmplices de la seva infantesa, però no seria el llenguatge principal. 

També cal ressaltar que és impossible que els exercicis físics ocupen tot el temps d’un espectacle. Encara que de vegades no ens ho semblin, els artistes són humans.  En aquest Trapezi, la proposta  que explica molt bé tot aquest procés de preparació, la creació del mateix  espai escènic i l’esforç de l’execució correcta és “Iter”, un viatge entre la sensibilitat i l’esforç titànic de Serena Vione que provoca tranquil·litat i alhora tensió en l’espectador.  Semblaria que també comença a un ritme lent “Otros aires” del Duo Laos, una proposta singular marcada bàsicament per la música de tango. Però no és així, cal llegir els rostres de Pablo Raffo i Mercedes Martín García per treure tot el suc al seu joc íntim en l’acrobàcia, a la seva auto paròdia com argentins o amb el fet de ser ballarina clàssica. Sense tots aquests detalls no podem gaudir al màxim de l’apoteosi del número final. 

Per tant, ara que s’utilitza a tot hora la manllevada frase “Keep Calm and… poseu el que vulgueu” menys gadgets i samarretes i més viure-la de debò. 

Al Trapezi “Keep Calm i gaudiu del ritme de l’art del risc”. 

by Deixa un comentari

La companyia Abast Elàstic proposa un
espectacle que pugui ser el camí per al descobriment d’un nou jo
interior de cada espectador. Es rebel·len de la idea que el públic
sigui un ésser passiu i alhora, també volen evitar que descompensi
l’escena, que la contamini. El repte d’A.U.R.A.(Ahora Usted
Recibirà Algo) és absorbir l’energia dels companys de viatge i
transformar-ho en acció escènica. Si la lectura d’Aura es té per
un exercici individual, aquesta obra convida a participar de manera
col·lectiva.

Carles Casallachs ho defineix com un
“pseudoritual recodificat”. Gràcies a la residència artística
de fa uns dies a Tàrrega han pogut posar a prova les primeres
escenes en les que hibriden el teatre-dansa amb la música i també
la imatge. Aquesta és més que una simple projecció; és material
altament inflamable emocional i, per tant, l’esclat que pot provocar
en l’interior de cada assistent a la funció és de molt diversa
magnitud. Els actors-ballarins, doncs, volen apartar-se del paper de
mestre de cerimònies per a esdevenir una mena de canal, on integrin
els impulsos que reben des del seu entorn. És la fórmula que han
torbat per a desjerarquitzar l’escena.

La setmana passada, a les sitges on
l’any anterior s’havia invocat un cert aire de revolució social a
la fi del franquisme amb “La supervivencia de las luciérnagas
de LAMiniMAL i encara abans Íntims Produccions de Lleida signava un
intrigant “El lloc” amb ànimes generoses que alertaven
d’un perill als nois que okupaven la nau, els moviments
espasmòdics d’Abast Elàstic revelaven una altra textura.
Probablement, una acció més dura, menys narrativa, que obliga a una
confiança absoluta de l’espectador que s’ho ha de mirar des d’un
punt de vista molt obert. De fet, el text que acompanyava l’acció
era intuïtiu. Marina Colomina la referenciava com “una guia”,
una veu en off que posa en situació l’espectador tot parlant-li d’un
univers pròxim (tothom el té dins) però que alhora es molt
desconegut (la majoria desconeix els principis bàsics del ioga amb
els seus 7 xacres que equilibren una persona). A través d’aquest
xuclar energètic dels dos éssers a escena fer perceptible i
experiencial allò que és de naturalesa intangible.

Unes hores més tard (al migdia
acceptaven el Peugeot blanc aparcat en la mateixa nau com un element
que podria tenir molt de joc per a l’acció, i en prou feines
s’aturaven per dinar tot i que no hi regnaven tensions, si no ganes
de provar un cop i un altre la tècnica) s’interpel·lava el públic a la plaça dels Comediants. Després d’aquesta primera provatura, es
multiplicaran les residències a l’Antic Teatre de Barcelona. Si les
xacres ens són propícies, seguirem informant…

by Deixa un comentari

‘WeWomen’
tindrà força, molta, es veu des de les primeres pinzellades de
moviment que les ballarines esbossen a la sala d’assaig del Teatre
Principal d’Olot. Sol Picó i la seva ‘troupe’ han vingut aquí
convocades en residència pel Festival Sismògraf, que oferirà un
petit tast de les escenes treballades. El muntatge definitiu
s’estrenarà al Festival Grec de Barcelona. Fins aleshores, la
preparació de l’espectacle resultarà frenètica. Són moltes
agendes a coordinar, tot un trencaclosques organitzatiu que avui
convoca a la capital de la Garrotxa cinc de les vuit intèrprets.
Falta, per exemple, Shantala Shivalingappa, la ballarina d’origen
indi que aportarà al còctel definitiu la cadència pròpia dels
balls clàssics orientals.

Sí
que hi són la resta de les intèrprets, la pròpia Sol Picó, la
francesa d’origen africà Julie Dossavi i Minako Seki, coneixedora de
les hipnòtiques tècniques del butoh japonès. L’escena conjunta que
preparen a Olot les agrupa a totes. Tot comença amb un parlament de
benvinguda de Minako en japonès. Picó vol incidir en el fet que
cada integrant del grup pugui expressar-se en la seva llengua. No és
un detall menor, l’èxit de l’espectacle està condicionat a trobar
la manera de connectar la realitat femenina de les diferents cultures
cridades a participar, també en la manera de ballar, diferències
que ràpidament es fan presents quan descobrim Minako lligada pels
cabells als tímids elements de l’escenografia, comença aleshores un
seguit de torsions inquietants on la seva melena actua com a corda
que la tenalla.

En
aquell moment Julie i la seva imponent presència escènica han
conquerit el centre de la sala amb gestos d’una contundència
abassegadora. La cadència i repetició del seu estil ens recorden
lleugerament moviments tradicionals de la dansa africana tribal, sense festa
però, s’hi percep la consistència i seriositat del tema tractat, de
la reflexió que ens proposen al voltant de la feminitat global al
segle XXI. Sol Picó, mentrestant, remunta de quatre grapes un
improvisat camí de sorra de jardí (“em vull embrutar, acabar
plena de terra”, deia quan el preparava), rodola amunt i avall fins
aconseguir-ho. La combinació de totes tres sobrepassa
l’originalitat, convoca l’exotisme però va més enllà. Aquí hi ha
material, només cal trobar la forma i per això ara proven, assagen,
investiguen amb objectes, amb bigots pintats de maquillatge, amb
complements imprescindibles com les sabates de taló, controvertit
símbol de la feminitat que es troba present en molts dels quadres
proposats.

També
lluita per trobar el seu espai la música. Al fons, sota els
provisionals envelats en forma d’estenedors, l’equip d’arranjaments
prepara un poti-poti sonor tan particular com la barreja
coreogràfica. Amb base flamenca com a punt de partida, la sonoritat
en directe s’eleva per mitjà de ritmes tribals i també gràcies a
les bases electròniques. Hi ha una multiplicitat d’estímuls que
acompanyen en la seva justa dimensió la part de moviment. El
provisional espectador de l’assaig acaba per so saber on mirar, tot
convoca la nostra atenció, tot quadra, tot està amerat d’eixa
exuberància mediterrània tan pròpia dels millors espectacles de
Sol Picó. Després de veure tot plegat no podem fer una altra cosa
que desitjar amb impaciència que arribi ja el moment de l’estrena de
l’espectacle complet al Festival Grec.

—

A més
de la residència creativa del seu espectacle ‘WeWomen’, Sol Picó
també estarà present en la programació del Festival Sismògraf
d’Olot mitjançant una col·laboració amb la companya MIS (Moviment
d’Insurrecció Sonora). La peça és el resultat d’una investigació
sobre la complicitat entre la música i el moviment, la recerca d’un
mètode i un llenguatge comú. Al voltant d’aquesta peça podrem
veure en directe a la creadora d’Alcoi i a la també ballarina Vero
Condoya. Serà demà dissabte 25 d’abril a les 12 de la nit a la Sala
El Torín.

by Deixa un comentari

A ella li costa veure-ho,
però el cas és que la feminitat i les arestes de l’encaix de les
dones en la societat masclista sempre ha ha estat un tema que ha
sobrevolat molts dels espectacles de Sol Picó, sobretot els del
principi. A tall d’exemple, la sensualitat desarrelada de ‘Bésame
el cactus’ o, encara més clar,
aquella desconstrucció de clixés sexistes que ens brindava
‘La dona manca o Barbie Superstar’.
Anys després, i qui sap si a causa del cansament d’anys de combatre
les dinàmiques patriarcals, l’artista alcoiana torna a posar de nou
en primer pla el tema de la dona.

Sol
Picó assaja aquests dies a Olot, coincidint amb el Sismògraf,
fragments del que serà el seu proper espectacle, ‘WeWomen’.
D’aquesta residència es podrà
veure un petit fragment de 20 minuts demà divendres dins la
programació del festival. Un nou repte en la carrera de l’artista
que en aquesta ocasió no afronta en solitari. La peça, que es veurà
en la seva forma definitiva durant el Festival Grec de Barcelona el
6, 7 i 8 de juliol, agafa la forma d’un espectacle col·laboratori
entre diverses ballarines i coreògrafes provinents de tots els
racons del planeta. Juntes volen reflexionar al voltant de l’escassa
visibilitat de la dona en les diferents societats del món i,
particularment, en el sector de la dansa.

“Em
sembla molt fort que en ple segle XXI encara tinguem que parlar
d’aquest tema”, confessa Picó; “però si ho fem és perquè
encara avui és molt necessari. Als últims temps no només no s’ha
avançat en la igualtat entre sexes, crec que fins i tot hi ha hagut
una involució. Hi ha països on encara lapiden les dones per
adulteri, delicte que en els homes no és castigat”.

La
identitat, les barreres físiques i mentals s’exploren des de la
perspectiva polièdrica que aporten cadascuna de les creadores
convocades que Picó dirigeix per mitjà de la seva inesgotable
energia creadora i des del seu punt de vista de dona europea. Li
resulta còmode? “Evidentment, a Europa les dones estem millor
considerades que a d’altres parts del món. Tanmateix, la situació
està lluny de ser normal. Als països occidentals la discriminació
persisteix, de forma més subtil, si vols, però perdura. I, si no,
tracta de dir-me, per exemple, alguna dona que dirigisca un teatre al
nostre país. No n’hi ha! I no per falta de preparació, és clar”.
Després de revisar mentalment el llistat assumim que té raó.
“Tampoc la dansa se salva”, conclou, “un sector on la presència
de dones és molt alta i, malgrat tot, els noms reconeguts acostumen
a ser d’homes”.

Per
parlar de tot plegat, Sol Picó atomitza el seu punt de vista gràcies
a la col·laboració amb la resta de coreògrafes que formen el
planter de l’espectacle. La coreògrafa francesa d’origen africà Julie
Dossavi va ser la primera en sumar-s’hi. Dossavi treballa des de la
seva pròpia companyia establerta a Poitiers
uns espectacles de caire intimista on sempre està molt present el
tema de la condició femenina i el fenomen de la doble cultura.
“Negra i dona, es queixa sempre la Julie”, explica Sol, “les
etiquetes que ens imposa la societat són elements amb els que hem de
conviure”.

L’especialista
en dansa butoh Minako Seki aporta el punt de vista de la societat
japonesa, avançada en el contingut però molt tradicional en les
formes. “Minako prové d’una cultura on fins fa gairebé una
generació la gent es casava sense cap contacte previ, per acord
entre les famílies. Sembla increïble”.

Finalment,
Shantala Shivalingappa, reconeguda figura de la dansa tradicional
índia, tanca el cercle de perspectives coreogràfiques de
l’espectacle, que també es nodreix d’altres aportacions a nivell
musical de Marta Robles, Adele Madau, Lina León i Virginia Rodrigo.

El
còctel resulta molt temptador, tant que costa el haver d’esperar
fins a l’estrena al Festival Grec el el proper juliol. Demanem que
ens deixin veure un assaig complert per tenir millor perspectiva i
Sol Picó i la seva companyia accedeixen. Us ho explico demà.

by Deixa un comentari

Tot un itinerari jove s’han inventat a la Mostra d’Igualada per captar la seva atenció. Només per a ells. 12 espectacles, de totes les especialitats i molt sovint multidisciplinars. Tots interessants. Almenys un parell de molt bona qualitat. I malgrat tot, adolescents i joves no són els que omplen places i carrers. Aquest és territori familiar. I ja se sap: l’última cosa que volen és estar amb nens i amb gent gran (sinònim de major de 40 anys…) Al teatre, ni s’atansen. I naturalment que són oportunitats que desaprofiten. Tant si parlem dels espectacles pensants per a ells, com si ens referim als classificats com a “tots els públics” i que el cap de setmana han omplert una Mostra festiva i participativa. Alguns exemples de tot el que ha passat per Igualada dissabte i diumenge:

Arribava un espectacle musical sobre el Pirineu i la seva gent: “Monts”. Inspirat en músiques de les muntanyes i amb poemes de Jacint Verdaguer. El responsable és l’Orquestrina Trama, joves de la Cerdanya i l’Urgell, que han unit el seu esforç amb l’experiència de Comediants. Canten, ballen, representen, ensenyen imatges, posen sons als mites i festes tradicionals pirinenques. Tot l’espectacle és deliciós. I l’entrega dels seus intèrprets, fabulosa! 

D’una mica més lluny, del País Basc, el circ fet a base de “Txatarra”, just el títol de la proposta del grup Malas Compañías. Amb bidons, llaunes, estris de cuina vells i sobretot molta energia i il.lusió fan possible el miracle de fer habitable allò que en un primer moment només ens sembla de rebuig. Circ clàssic, d’equilibris, passat pel sedàs de l’alegria contagiosa i la imaginació. Peça programada en l’itinerari jove. Resultat? Invasió de nens i famílies…

No atansar-se als teatres o allà on hi ha nens i adults té com a conseqüència perdre’s algunes de les perles de dissabte. “Street Muf”, la música de David Moreno & Cia. amb trenta-tres instruments amagats en capses de cartró per acompanyar un piano de cua i un acordió i que va meravellar per la flexibilitat i destresa dels seus tres intèrprets. També en clau musical, i en horari de mitjanit, les Delikatessen van oferir un concert “a capella” amb versions perfectament conjugades entre les quatre veus femenines que conformen el grup i gran talent actoral. El repertori va ser ben variat, des de “Imagine” de John Lenon fins a “Fever” de Peggy Lee, amb bromes musicals com la banda sonora de la sèrie de finals dels anys 70 “El hombre y la tierra” i que la companyia anava lligant a les anècdotes d’una suposada festa nocturna, on cadascú dels convidats viuen com poden les circumstàncies dels efluvis i les trobades casuals. Una petita joia que mereix una llarga vida cabaretera!

Es podria destacar molt més d’un dissabte imparable en calendari i propostes. Però l’especial recomanació del dia va venir de la mà del teatre i dansa visual de la companyia L’Animé, amb “Bhrava!”. Podeu consultar la crítica del Recomana en aquest enllaç.

Per a diumenge, tres espectacles més per a adolescents i joves ens esperaven. Inclòs el de cloenda de la Mostra d’Igualada. El primer combina el “beat box” amb l’acrobàcia i el malabarisme: “OOups!” de la companyia belga Jordi L. Vidal. Magníficament interpretat, convida a un repàs gens benevolent amb la indulgència amb què en la nostra economia de mercat hem permès que uns quants juguin amb els interessos de tots. Espectacle amb un gran sentit de l’humor, és una aposta segura per a públic jove, per la seva frescor, compromís social i llenguatges diversos, des del circ, passant per la dansa, el teatre físic i l’expressió musical. Podeu consultar al Recomana la crítica en aquest enllaç.

A mitja tarda de diumenge va ser el torn d’una nova proposta que posava també el circ en l’eix central. Personatges que van d’aquí cap allà, on res és el que sembla i tot aparenta diferent. Es tracta de “Mundos de papel” de la companyia cordovesa Vol’e Temps. Una meravella des de qualsevol punt de vista. Podeu llegiu la crítica al Recomana en aquest enllaç.

I la Mostra d’Igualada 2015, que centrava el seu interès en el públic adolescent i jove era obligat que, igual que va passar amb l’espectacle inaugural, tanqués el calendari dedicat a aquest segment de població amb la programació de “Marabunta”, de Guillem Albà & The All In Orchestra. Paròdies del món del circ, de la màgia, el mim, la dansa contemporània, el teatre, la música pop, amb l’energia d’un gran showman i la necessària complicitat del públic. Disfressat de sirena, pizzero, faquir o ballarina va fer de la cloenda de la Mostra una festa absoluta.

Un total de 68 espectacles han arribar a la Mostra d’Igualada. Entre el públic, no us vull enganyar, d’adolescents i joves hi havia ben pocs… Això no treu mèrit al nivell artístic alt de la majoria de les coses que s’han vist i que anaven adreçades a ells. Però no ajuda a resoldre la pregunta amb què s’obria el certamen i sobre el que hem centrat les dues cròniques que hi hem dedicat al Recomana. Per què no s’atansen al teatre? Ha estat bo parlar-ne i reflexionar-hi. Ara caldrà que seguim lluitant per capgirar aquesta tendència.  

by Deixa un comentari

La Mostra d’Igualada, amb nova direcció aquesta edició, ha decidit intensificar la seva atenció en el teatre per a adolescents i joves. I ho fa plantejant-se una vella pregunta: què passa amb el públic d’aquestes edats perquè deixin de ser habituals a les sales. Durant la infància, bé sigui amb l’acompanyament dels pares, bé en les funcions escolars, hi assistien d’una manera més o menys regular. Però després els trobem per carrers i places, en grups, fan esport i fins i tot són lectors compulsius i grans consumidors de sèries. Nadius digitals com són, seria cosa fàcil el seu accés a l’abundant material dispers per la xarxa i els nombrosos webs sobre teatre i descompes. Però la veritat és que l’interès d’aquests col.lectius per les arts escèniques és escàs o pràcticament nul. Amb el títol “Per què els adolescents no van al teatre” dijous a la Biblioteca Central es va dur a terme un taula rodona per abordar la qüestió. Hi participaven programadors i companyies, amb una àmplia representació entre el públic de diversos agents del sector. Però hi destacava la fila zero de sis alumnes de batxillerat de la ciutat. La seva aportació va ser demolidora i clara: el teatre s’ha de posar les piles! Demanaven una presència definitiva a les xarxes socials de tots els sectors implicats; l’edició de “teasers” breus de minut a minut i mig de les obres (una pràctica molt extesa en el món de la dansa, per cert); temàtiques properes a les seves inquietuds; fugir de les sessions escolars, però en canvi fer arribar informació a les escoles i instituts; i també reclamaven sessions adaptades a les necessitats de relació social pròpies de l’edat: agraïen un bon espai de trobada al mateix teatre, on prendre alguna cosa, xerrar amb els companys i si fos possible amb alguns membre de les companyies, en una adaptació per a joves de les sessions #postfunció que per exemple organitza el Recomana. El debat es va desenvolupar amb un acord unànim: calia fer més i millor encara perquè aquest segment de la població torni als teatres, especialment si tenim en compte que tal i com va dir una de la joves: “El teatre, quan més hi vas, més t’agrada’. Aprofitem aquesta bona entesa, doncs.

La Mostra d’Igualada proposa enguany un intinerari específic per als joves: un total de 12 espectacles que abasten tots els gèneres, de dansa, teatre i circ, la majoria de carrer i amb un hashtag específic perquè vagin dient la seva a les xarxes socials #MostraJove i un concurs de “selfies” i de “crítica teatral” coordinat pel Recomana. Així que sembla que l’organització ha sabut respondre amb anticipació a algunes de les demandes exposades en aquella taula rodona. A més a més, l’espectacle inaugural de dijous al vespre ha anat a càrrec de la companyia de dansa de hip-hop Brodas Bros: BR2, una picada d’ullet al futur que representen aquests joves espectadors, en un món d’un llunyà 2222, on la llum del sol ja no arriba al planeta terra a causa del canvi climàtic i només els robots són els encarregats de divertir la humanitat. Aquí -semblava llegir-se entre línies- o salvem entre tots el teatre (i els joves en particular) o enginys sense ànima ho faran per nosaltres… Podeu consultar la crítica del Recomana en aquest enllaç.

Hores abans de la taula rodona, aquell grup d’alumnes havia assistit a dues propostes que destaquen precisament per posar sobre l’escenari qüestions molt properes als seus interessos. D’una banda la companyia de dansa i circ contemporanis La Jove de la Galeria arribaven amb “Jo:6”, una obra escrita i interpretada per tots els membres del grup i on s’aborda una reflexió general sobre les relacions afectives. Destaca la proximitat dels intèrprets, no només per edat, sinó perquè en l’imaginari posen l’accent en el grup d’iguals, conformador d’una cosmogonia essencial en la vida de l’adolescent i el jove, com bé sabem. Així que la connexió amb el públic assistent va ser fluïda. Podeu consultar la crítica que hem publicat al Recomana en aquest enllaç.

Però sens dubte l’obra estrella de dijous va ser “Enric de 3r” de la companyia À trois teatre. Amb només l’actor Quim Àvila en escena, explica la desafortunada coincidència entre el personatge retratat per Shakespeare a “Enric III” i alguns dels mals de la nostra societat, pel que fa sobretot a la comunicació (molt sovint aïllament) dels joves amb respecte el món dels adults. Obra intensa, dolorosa, perfilada amb exactitud i llenguatge plenament contemporani, va rebre una calorosa acollida. El que confirma, efectivament, que els temes de proximitat són del seu interès. També hem escrit al Recomana sobre aquesta peça: veieu aquest enllaç.

Però de teatre hi ha de totes formes i mesures. I les tres propostes més específiques de l’itinerari jove de divendres han abordat altres realitats. “Molière la balla” de la companyia La Rita Produccions aposta per un diàleg molt fructífer entre música antiga, dansa cortesana i literatura. Amb la interpretació en directe de l’Ensemble Le Tendre Amour (viola de gamba, violí i claricèmbal), els textos del dramaturg francès recitats per l’actor Jordi Coromina i amb la ballarina barroca Ludovica Mosca, ha resultat una lliçó d’història convenientment passada pel sedàs de l’actualitat més punyent i còmica, que els joves han seguit i aplaudit amb interès. Aquí trobareu la crítica. I als carrers de la ciutat, el circ esbojarrat i brillant per a tots els públics de la Compagnie La Tal, amb “The Incredible Box” emulant l’èxit de fa 150 anys, on màgia, òpera i circ es donaven de la mà amb naturalitat. Un aspecte aquest, les obres multidisciplinars, també reclamat pels joves de la taula rodona de dijous.