Sin categoría

Divendres, 26 de juny a l’Àtrium. La bola de miralls ja roda i escampa la llum més enllà de l’escenari, l’estampa pel pati de butaques. Les posicions estan fixades. Tot roda tal i com es va establir als asssigs. Alguns moviments dels personatges donen estranyes voltes per anar d’un lloc a un altre. És el resultat d’estudiar com es podien molestar menys a escena. Perquè l’Atrium té unes dimensions molt limitades. Al TGB, asseguren, tornaran a eixamplar els moviments. I podran actuar a tres bandes per ser ben pròxims als espectadors. També es podrà fer el joc d’anar apagant lums de l’envelat, cada cop que s’acomiada una de les 31 parelles. El treball de Menú Teatral és ambiciós (s’intueix molt treball de taula per a investigar casos de maratons de ball, per a construir la trama, per a equilibrar els personatges) i també tendre (l’entusiasme compensa l’ofici). La seva generositat traspua per tots els porus. Des de la senzillesa, expliquen una història complexa i posen límits a la dignitat humana.

Al pati de butaques, s’intueixen moltes complicitats. Com quan algú treu el mòbil i retrata (sense flaix!) el monòleg del seu col·lega. O quan se senten riures apagats en l’escena del ball de petons i, potser, alguna certa incomoditat. La connexió és directa perquè la història roda ràpida, tot i les contínues escenes d’esgotament, de reiteració de rèpliques per donar profunditat sentimental al quadre. Menú teatral aconsegueix transmetre amb energia, des dels seus personatges desgastats, absorbida la ràbia, obsessionats perquè els altres acabin per poder ser els guanyadors. Joan insisteix durant l’obra que el guanyador serà el perdedor (serà el que haurà rebaixat més la seva dignitat). 

Menú Teatral surt guanyador de la Beca Desperta i els seus integrants llueixen amb tot el dret el seu primer lloc al podi. Perquè se saben humils i amb moltes ganes d’emprendre vida teatral defensant la seva integritat com a individus amants de la cultura.

Els actors de Menú Teatral són a la sala d’assaig de la segona planta de la Nau Ivanow. Aquesta sessió toca fer “neteja” (depurar les escenes perquè quedin ben fixades les intencions i el públic pugui seguir amb facilitat quin és el focus d’atenció). Encara no són les dotze del migdia i la calor comença a pesar. Tenen obertes finestres i la porta d’emergència perquè hi hagi corrent d’aire. Samarretes sense mànigues, roba còmode que contrasta amb alguna prova de vestit: Sabates, el bastó de Mr. Bridge (el presentador i mestre de cerimònies) s’intueixen pentinats d’època…  

A l’escena, quatre parelles ballen. Proven l’acció pensant amb un públic que els mira des d’un dels costats. Estan reconstruint la coreografia de moviments perquè l’havien preparat per a un públic de tres bandes. I és que si l’estrena serà a l’Atrium amb tot el públic mirant-los frontalment, a la setmana següent estaran al TGB amb públic a tres bandes. El moviment és continu. La paraula és clau per entendre les actituds (les mirades per marcar les enveges i l’odi entre aquests contrincants de la marató de ball dels anys 30 als Estats Units arribaran quan s’impregnin del personatge).

Dèiem que hi ha les quatre parelles ballant i parlant a l’escena. Desgranen records al judici. Tot és fragmentat i amb un punt d’artificiositat. L’espai musical actua de codi, com un coixí que ajuda a evidenciar els talls dramatúrgics i a on la trama trasllada el públic. És un dia lent, de precisió i d’exigència. Com el ball. Cal que hi hagi una actitud de cansament, de pesantor, però els actors han de ser enèrgics per atrapar l’atenció del públic. La música i els personatges juguen al contrapunt. Es contradiu per explotar el contrast. Són una gran família ocasional que viuen, ballen i dormen junts però es vigilen i aspiren a trepitjar l’altre, a què quedin tots eliminats per poder endur-se el premi d’aquesta marató de misèria. 

De fons, s’intueixen mecanismes tramposos per garantir una distracció magnètica pels espectadors de la gala patètica, que paguen perquè l’espectacle segueixi rodant a la pista. Els actors, en canvi, necessiten teixir complicitat, anar tots a la vegada, trobar que les intensitats de la interpretació sintonitzen en la mateixa freqüència. Amb el moviment continu, cal buscar mecanismes d’orbitació  perquè no hi hagi més empentes que les buscades. Amb rèpliques, quasi sempre curtes, diàlegs picats, és necessari que el públic trobi sempre qui parla. I això fa imprescindible que s’evitin els eclipsis: que uns tapin els altres. Cal apropar les parelles quan engeguen un diàleg en plena competició. Un exercici  titànic que rebrà, més endavant, l’empenta de la il·luminació. Això serà quan ja baixin el passi a l’escenari. 

Queden pocs dies. La feina és ingent. El cansament s’arrapa als ronyons i els mals de peus no se soluciona amb la crema finançada per Pneumàtics Montgomery. Aquests joves que ballen estan desesperats. Deurien tenir una infància i adolescència prou còmoda: de pastís de poma i tasses de porcellana blanca. Ara s’arrosseguen per seguir vius. La dignitat s’esfondra en una competitivitat estèril. El contrast és el treball d’actors que construeixen en aquestes terres movedisses. Si els personatges són membres d’una família de circumstàncies que s’arrancarien els ulls, els actors s’esperonen a què el company aguanti dret, brilli en la rèplica, respiri humanitat pels quatre costats. Les ànimes dels anys 30 malviuen en la competitivitat. Els actors d’avui s’enforteixen des de la complicitat. 

Resistència fins a l’estrena, doncs!

Menú Teatral proposa un teatre de decantació. Pràcticament, els actors debuten com a companyia amb una peça que persegueix el límit de la dignitat humana. Ho fan a partir d’un fet històric: les maratons de ball dels anys 30 als Estats Units. En plena conseqüència del crack econòmic del 1929, un bon grapat de joves treballadors no troben res que els permeti sobreviure. Les maratons de ball (jocs que es podien allargar durant mesos amb l’únic descans de 15 minuts cada hora) era un refugi on tenien garantit el menjar i l’aixopluc tot i que els convertia en una mena d’animals de fira. El públic pagava per veure com els contrincants aspiraven a endur-se un premi en metàl·lic sucós i, potser, la fama. En realitat, el que posaven a prova és fins a quant es podia estirar la seva dignitat, fent-la cada cop més prima, més transparent. “La pista” és un viatge a la vergonya i a la humiliació.

Després d’un llarg període d’assaig, posant l’esgotament dels intèrprets al límit, han rascat material per construir aquest muntatge que es presentarà a l’Atrium dins del cicle DespertaLab com a obra guanyadora de la Beca Desperta 2015 de la Nau Ivanow. “La pista” coincideix en la denúncia de les maratons de ball com la pel·lícula de culte: “Danzad, danzad, malditos” (1969) de Sydney Pollack. Al drama de Vitto i Joan (la parella protagonista del film) s’hi han afegit unes altres tres parelles en la proposta teatral que lluiten per endur-se el premi. Vénen de mons i motivacions diferents però comparteixen la gana, el cansament i un somni cada cop més il·lús. David Maqueda assumeix el paper de director alhora que és el presentador d’aquesta gala vergonyosa. Ell posa a prova els contrincants i decidirà quins són els que hauran de sortir de la pista de ball. Per seguir viu cal seguir a la pista de ball però aquesta pista és, alhora, el que els hi treu la vida.

El format de l’espectacle, que parteix de la cronologia de les sessions judicials, permet que el públic acabi sabent-ne més que els propis personatges. Perquè els testimonis explicaran passatges (cadascú amb el seu particular punt de vista, més o menys coincident) d’un concurs que acabaria en tragèdia. Efectivament, Joan demana a Vitto que la mati per caritat humana. No és gratuït el títol de la novel·la “¿Acaso no matan a los caballos?”  (1935) de Horace McCoy, en què és un punt de partida de film i, ara també, de la versió teatral. Estats Units va prohibir, finalment, aquestes maratons de ball. L’espectacle denigrant havia arribat a la seva fi. Qui sap si, com a la mala herba del camp que mai desapareix, dècades més tard tornarien els concursos de balls de saló als instituts. De la misèria, això sí, es va saltar a la brillantina i a l’esclat juvenil de “Grease” (1978). Però això ja és tota una altra història. I tota una altra música: del dolor del blues a l’exuberància del rock.