Sin categoría

by Deixa un comentari

És
entrar a la “Cúpula Full Dome” i entendre-ho tot. Es troba
instal·lada al costat de la Cascada del Parc i s’hi accedeix després
d’una estona obligada de cua, fantàsticament amenitzada per la
companyia Pontem Pie, “La tripulació” d’aquest viatge que es va
iniciar amb l’arribada de l’”Avión Navecultura” que es troba
just davant del llac. També es pot entrar a aquest DC9, nova cua
superada, i en aquests únics dos espais tancats de la Mercè Arts de
Carrer de la Ciutadella l’espectador s’endinsa en dos universos
diferents, però que comparteixen màgia i futur. El de la Cúpula és
un audiovisual que titulen immersiu, perquè efectivament ocupa la
gran superfície de l’estructura. Altament recomanable estirar-se
sobre els coixins que han instal·lat a terra per copsar les intenses
imatges de dibuixos animats que exploren tant l’espai exterior com
els oceans més obscurs. Mentre que l’aeronau és una “Porta
estel·lar” plena de píxels i seqüències visuals unides a un
potent sistema d’àudio multicanal. Totes dues instal·lacions
familiars incideixen en la idea general de tota la programació
d’aquests dies a la Ciutadella: la imaginació com a necessitat, la
invenció d’una nova realitat -en clau de futur- per a un espai
públic que tantes vicissituds ha patit al llarg de la història.

Semblant
fil conductor podem trobar a “B.A.R.R.A.“, una mena de fira
d’atraccions a càrrec del grup Antigua & Barbuda. Una
escenografia amb tot d’elements habituals en un parc temàtic, però
transformats a una nova realitat: uns cavallets
minúsculs, una sínia feta de vàters, unes gandules amb uns grans
ventall manipulats pels nens perquè els adults s’hi relaxin, unes
bicis que fan córrer una pista en miniatura, uns gronxadors que són
trineus i un tir al pinyol d’oliva. Una fantàstica transgressió de
la imaginació, a camí entre
el teatre, el circ i la creació artística.

I
mentre aquesta nova Ciutadella de dia va prenent forma, se succeïxen
en els diversos escenaris un bon grapat de propostes amb l’accent
posat en la ciutat convidada el 2015: Buenos Aires. I com no podia
ser d’altra manera, a “Pista tango” es pot gaudir d’uns artistes
d’altíssim nivell amb aquell ball popular, que també s’ofereixen a
ensenyar alguns dels passos més bàsics amb ganes immenses
d’ensenyar una mica del seu art a la ciutadania barcelonina.

Les
actuacions de teatre, dansa i circ, tanquen aquest periple per la
Ciutadella imaginativa i el llistat és llarg. “Origen” de la
companyia resident al SAT Teatre, la Thomas Noone Danse, amb la
participació d’alumnes de 6è curs del Conservatori Superior de
Dansa destaca d’entre totes, no només perquè és una coreografia
elaborada expressament per a ser representada just davant de l’avió,
sinó també pel seu missatge reflexiu al voltant de les relacions
humanes, més enllà -esclar- de la precisió artística, la força
de la dansa que executen i la implicació que demostra tot el nombrós
grup de ballarins que hi participa. Un exemple d’aquesta nova fornada
d’intèrprets que es formen a l’Institut del Teatre i que també es
poden veure en l’Escenari Dos Mons Buenos Aires-Barcelona, ensenyant
algunes de les peces breus que han fet els darrers mesos: “Nous coreògrafs”. Fins al dia
24, dia de la Mercè, les Arts de Carrer continuaran oferint bones
propostes. Apunteu-vos “Nidea” de Xavi Estrada, on aprendreu amb
sentit de l’humor con superar el muntatge d’un moble de la famosa
cadena sueca; o la nova peça de Mar Gómez en col·laboració amb la
companyia Tangometrópolis, titulada precisament “La vida es un
tango”: dansa i humor assegurats; a més de gaudir de “Ka-Yi-Ha”
del grup de teatre físic Los Moñekos i de la festa que La Poderosa
organitzarà al Parc: “Abans i després de ballar”.

I
si no teniu prou amb el dia, us espera la Ciutadella de Nit, la
primera crònica que vam publicar al Recomana.cat sobre Mercè Arts
al Carrer. La segona es va centrar en la programació de Circ al Castell de Monjuïc.

————————————

*
Totes les crítiques dels espectacles del Mercè Arts del Carrer 2015
al Recomana, aquí.

*
Fotos: 1. “La tripulació”, cia. Pontem Pie, 2. B.A.R.R.A, 3. 3. “Origen” cia. Thomas Noone Danse, 4. “Nous coreògrafs” de l’ITDansa

by Deixa un comentari

Un
festival de circ quasi inabastable. Però molt atents perquè
diumenge 20 és la segona i darrera oportunitat per gaudir-ne.
L’espai central de tota aquests programació és el Fossar de Santa
Eulàlia del Castell de Monjuïc, el més transitat per un públic
sempre feliç de veure les propostes. Dues conreen més èxit:

–
“El combinat del circ internacional” amb la ballarina de
dansa contemporània Anne Morin, que ha trobat en el Centre de les
Arts del Circ Rogelio Rivel l’espai ideal per a desenvolupar la seva
tasca pedagògica dirigint un grup d’estrelles internacionals i una
vintena de joves estudiants. Demostració d’habilitats, destresa i
circ de malabars, equilibris amb corrons, trapezi, bicicleta
acrobàtica, cèrcols… Cada espectador trobarà la seva
especialitat preferida!

–
En el capítol de l’acrobàcia, ha arribat The Black Blues Brothers
(Kenya). Un grup que explota la seva potencialitat física, alhora
que diverteix amb un espectacle de ritme, foc, participació,
piruetes i música ben coneguda. Paga la pena alertar que el
llenguatge dramàtic pot xocar amb algunes idees d’aquí (exemple
quan un dels intèrprets simula ser un transvestit en una escena).
Als nostres ulls pot semblar ofensiu i només s’entén en el seu
context cultural i social.

Però
més enllà del Fossar i vorejant la muralla del Castell hi ha altres
propostes i espais, més petits i delicats, que també cal mirar de
descobrir:

*
“Made in Kouglistan”, Throw2Catch (Mont-real). A l’Espai d’Humor

Sense
fronteres lingüístiques, aquest grup canadenc es fa entendre en
tots els idiomes del món, especialment amb la seva invitació a la
participació. Joc amb els espectadors, que acullen aquest trio amb
ganes de gaudir i compartir el seu sentit de l’humor, un pèl gruixut
si voleu, però intens.

“Au
bout du fil”, Compagnie Pelele (França). Al Racó Poètic.

Titelles
de fil amb què se sustenta una vida. Instruments que prenen ànima
amb els sentiments dels seus manipuladors: s’amaguen quan alguna cosa
els fa por, corren quan desitgen arribar fins el lloc que els
interessa i juguen amb globus, com qualsevol infant. Somnis de
llibertat, de volar amb la música de l’acordió, mentre a la corda
fluixa passegen els seus titelles. Un concert a la desesperada amb
violí i pandereta. Una preciositat altament recomanada.

Florent
Lestage (França). Al Racó Poètic.

Balla
amb un bastó, com esgotat d’unes circumstàncies vitals que l’han
dut a la manipulació dels malabars. Sona una emotiva música de
violí i trompeta. Aquest jove atleta combina diverses tècniques,
també les de l’equilibri d’objectes i els que fa sobre l’escenari.
L’espectacle resulta molt breu, massa. Apenes 5 minuts. Deixa amb
moltes ganes de més!

Lotta
i Stina (Bèlgica). Al Racó Poètic.

Sobre
el rola-bola semblen dues hostesses d’hotel amb expressiva
gestualitat i equilibris una sobre l’altra. La sorpresa es va
desplegant durant els minuts de l’espectacle: “Help!! I need
somebody” mentre es van desvestint poc a poc. Té un punt eròtic
aquesta proposta, blanca i per a tots els públics. Una altra de les
perles d’aquest Circ al Castell de Monjuïc.

Residual
/ Gurus (Catalunya). Al Camí

Amb
tot d’andròmines i objectes reciclats, tres personatges un pèl
estrafolaris, cridaners i que no paren de xerrar entre ells sense que
res se’ls entengui, amb tot d’objectes aplegats al centre on actuen,
es van convertint en un trio de música singular.

“Interval”.
La central del circ (Catalunya). A l’Espai Lluneta de Terra. Quatre
artistes de circ han convidat un músic de carrer per fer un duet amb
ells.
El resultat són dos petits fragments, un d’equilibris i l’altre de
barra fixa, mentre canten els convidats. Sensibilitat i senzillesa,
efectivitat i comunió entre llenguatges: no us ho perdeu!

————————————

*
Aquesta és la segona crònica del Mercè Arts del Carrer 2015. La
primera estava centrada en la Ciutadella de Nit: podeu consultar-la
aquí.

*
Totes les crítiques dels espectacles del Mercè Arts del Carrer 2015
al Recomana, aquí.

*
Fotos: 1. Florent Lestag, 2. Lotta i Stina, 3. Residual Gurus, 4.
Interval

by Deixa un comentari

Com si
acabessin d’aterrar, amb l’avió aparcat just davant de la cascada,
la Ciutadella acull un bon plegat d’artistes argentins en el Mercè
Arts de Carrer Nit. La ciutat convidada enguany és Buenos Aires. I
sobre la carcassa d’un DC9, preparat per l’escultor Eduardo Cajal i
amb el nom “Avión Navecultural”, disposat per acollir tot de
propostes aquests dies, la nit festiva s’inaugura amb un “mapping”
creat per Jordi Teixidor: “To fly to fly”, una intervenció
poètica i esperançadora de la capacitat que els homes ens hem donat
per desplaçar-nos d’un costat a l’altra del planeta, per fer
possible tantes coses bones. Com per exemple per fer arribar a
l’Escenari Urbà la companyia aèria Brenda Angiel, que barreja la
intensitat del tango amb l’espectacularitat de les seves acrobàcies
voladores en l’espectacle “8Cho”. No és, com és lògic, l’única
ocasió en què aquell ball popular i exigent serà protagonista de
la nit a la Ciutadella: el grup “La Pista Tango” el presenta
fent-lo jugar amb l´acrobàcia,
els exercicis en alçada, l’equilibri i els malabars, després de les
“Classes de Tango” que duen a terme en la programació de tarda.

Dins
d’aquest capítol de la dansa, en l’Escenari Urbà cal remarcar dues
de les propostes: la catalana Lali Ayguadé, també molt acostumada a
viatjar amunt i avall amb les millors companyies del món, presenta
aquests dies amb Nicolás Ricchini i amb una altra parella amb qui
aniran intercanviant-se en l’escenari, una peça de profunda
sensibilitat i grandesa ballada. Impossible quedar-se impassible
davant d’aquests grans intèrprets de dansa contemporània:
“Incógnito”. Mentre que de l’àmbit del hip-hop, de França en
aquest cas, arriba Art Move Concept amb “Nibiru” i a mig camí
entre la dansa abstracta, l’espectacularitat dels fragments que
ballen tots set ballarins alhora i alguns moments en què segur us
demanareu: però com és possible, això?

Mercè
Arts de Carrer Nit vol sorprendre i fer descobrir al públic
barceloní espectacles que combinin l’ambient festiu d’aquests dies a
la ciutat, amb la qualitat artística i les propostes més
trencadores i l’Escenari Dos Mons Buenos Aires- Barcelona n’és
l’epicentre: el cabaret “Viste, qué bueno que viniste” celebra
l’arribada dels artistes argentins. Fins a la una de la matinada,
millor agafar forces i fer un curós seguiment de la programació.

De
Buenos Aires o de la nostra ciutat, els tres escenaris del parc
alternen diversos números de dansa, circ i teatre durant la nit. Per
reposar de tot aquest esforç espectador, s’ha instal·lat la cuina
“food truck” que tant d’èxit està tenint darrerament entre
nosaltres, tot sobre les rodes d’aquest comboi disposat a fer-vos
tastar la diversitat gastronòmica d’arreu. Molt a prop seu, a
l’Escenari Parlament, en clau espai de cabaret, és el
lloc ideal per a espectacles d’un format més petit com “El retrete
de Dorian Gray” teatre d’objectes que interpreta a un mestre de la
chanson française fet amb globus; el circ i la màgia de la mà de
Leandro Guerstein (Buenos Aires) amb “Nanocirco” i naturalment
la magnífica instal·lació d’Antigua i Barbuda, una mena de petit
parc d’atraccions, que és sens dubte una de les intervencions
escenogràfiques més fascinants a mig camí entre la creació
artística i el circ. Si durant el dia és l’espai que està cridat a
tenir més públic i farà de les delícies de petits i grans,
l’ambient de les màquines i artefactes a la llum de la lluna és del
tot singular: una experiència a no deixar-se perdre!

En el
Mercè Arts de Carrer Nit a la Ciutadella encara hi ha molt més: els
muntatges multimèdia “Narcissus”, la “Porta estelar” i “La
cúpula Full Dome”us faran viatjar encara més lluny, tant com les
noves tecnologies i la interacció ens permeten a hores d’ara.

Poseu-vos
en cinturó de seguretat: La Mercè tot just enlaira!

————————————

* Als
enllaços actius podeu consultar les crítiques dels espectacles i
aquí tot el conjunt de crítiques publicades.

* Fotos:
1. Nibiru, 2. Incógnito, 3. Avión Navecultural, 4. 8cho

by Deixa un comentari

La caseta de jardí de La Ignífuga
s’ha plantat uns dies al terrat de la Nau Ivanow. Les seves cortines
es mouen amb el vent. Els tren de Rodalies de la Renfe els hi donen
rèplica contínuament (als assaigs a Tàrrega només en topaven amb
un de mercaderia als volts de la una de la matinada, que els feia de
rellotge astral). Aquesta tarda afinen la coreografia, el moviment. I
és que no és plat senzill per a uns actors de text atrevir-se a
abandonar la paraula i deixar-se acomboiar per la dansa. I més,
sense música. Amb uns tempos i una carta de moviments que,
tot just, flirtegen.

“A house is not a home” s’inspira
en “Interior” de Maeterlinck. Dos personatges han d’avisar a uns
coneguts d’un accident en el que la persona que esperen ha perdut la
vida. La incertesa, la sensació d’abisme constant voltant per les
parets transparents que ara no és llar si no que pren forma de taüt,
sembla insinuar que el dramaturg i director Pau Masaló ha volgut
introduir al capítol de la sorpresa, un altre gest d’hipocresia:
Potser encara que no s’hagués produït mai l’accident aquella casa
envejada tampoc s’hagués pogut convertir en llar perquè hi falten
els ingredients principals: la sinceritat i l’amor. Sense text a dins de la casa (sí que parlen els dos visitants portadors de la mala
nova); tancats en un espai que passa del confortable a estressant,
enxovats; i amb un espai sonor que ressonarà per l’interior dels
auriculars, la peça busca un interior molt íntim, tot i que
mantindrà a prou distància l’acció del públic perquè la sensació
de soledat sigui més profunda.

A la terrassa de la Ivanow, és un treball de provatura, d’ensenyar
com el pas festiu salta a un d’emocional, introspectiu, que insinua
algun fantasma. És com si caiguessin en un forat en el temps i la
joventut hagués deixat pas a la vellesa decrèpita. Són unes
càpsules que indiquen l’abast del drama que es mastega. Els
espectadors ja en tindran coneixement però els personatges, que
viuen la inauguració d’una casa idíl·lica que hauria de ser una
càlida llar familiar, toparan amb el personatge de la daga. També
com a “La nostra mort de cada dia” de Manuel de Pedrolo (TNC,
2015) aquesta Mort tindrà un punt seductor, ambigu. En la joventut
tot té un vèrtex atractiu i que es transforma ràpidament. Per això
el ball, amb un simple picar de mans, torna a una passa col·lectiva
festiva, despreocupada.

Dijous, a la Nau Ivanow, a quarts de
vuit del vespre, el vent fred era poc respectuós amb la tensió dels
intèrprets. Les plantes de la terrassa, per definició, acostumades
a la buidor i al sol de justícia, semblaven no comprendre la
dimensió emocional. Ara calia estudiar bé el moviment de la biela.
Quan estigui armat en el motor dramatúrgic, la seva finor (els
intèrprets girant-se amb la mà fent girar el cap i la mirada posada
en el plec del braç) serà energia emocional. Estan només a una
setmana… moment de fixar els canvis i acoblar-los en el viatge
emocional dels protagonistes. 

Una ànima fa voleiar la cortina de la
casa. L’esperit deambula inquiet.

by Deixa un comentari

L’artista de circ Leire Mesa busca en el cos del treballador (de  situació laboral, edat i sexe que sigui) un element per a fer respirar l’art. I que des de l’art es pugui reivindicar l’ètica del treball. Si a Estocolm ja va fer una primera aproximació amb les dones, ara és amb la maquinària de Cal Trepat amb aquella característica olor a oli engreixant màquines aturades de fa temps i ambientant unes naus diàfanes, altes, anònimes. L’amenaça econòmica recau aquests dies en l’empresa Indox, també a Tàrrega. Dels 200 treballadors de fa pocs anys, ara s’ha quedat en una setantena que viuen  la incertesa de saber quina empresa es voldrà quedar el negoci i com afectarà en nombre i qualitat de llocs de treball. Hi ha un cert desànim, reconeix un dels afectats per aquesta situació que conviu ara amb l’entusiasme de “No tenemos título”. Somriu quan puja al trapezi i es gronxa. I respon a les preguntes de l’artista. Però la mirada s’enfosqueix quan torna a la realitat de la inseguretat d’Indox. L’espectacle, com a mínim, honora el treball fet amb les mans, així com la necessitat de fer pinya davant de les dificultats. Una petita estela d’ànim enmig de tanta ofuscació.

Cal Trepat va ser una fàbrica de construcció de maquinària agrícola que va donar feina a generacions de targarins. Mai hagués tingut la visibilitat d’ara, desgraciadament, si no s’hagués tancat i (afortunadament, aquest cop sí) s’hagi reconvertit en espai museístic. Les fàbriques, ara, callen.  El silenci contrasta amb el soroll eixordador i constant que deurien fer els aparells en plena expansió econòmica. El buit d’ara, però, permet obrir una esquerda i pensar més en les ànimes que hi van habitar, en les històries alegres i tristes que deurien teixir-se entre columnes i bieles, de fa dècades. El director Josep Rodri ja en va fer un treball partint d’aquest passat a “Ferro colat” a Fira Tàrrega 2012, amb veïns de Tàrrega. O, el que és el mateix amb antics treballadors i fills d’extreballadors d’aquella factoria. Leire Mesa, trapezista, no es conforma que la seva activitat artística sigui d’entreteniment, vol que les seves accions impliquin reaccions.  I, per això, ha trobat en el diàleg dels cossos diferents (el contrast del cos atlètic d’un artista i el més desgastat d’un treballador) i en el ressò de les ànimes víctimes d’una situació que no poden dominar, una font d’inspiració per decantar ell seu treball. És punt estètic però, sobretot, vol ser ètic, també: “El circ pot ser polític”, reafirma.

El programa de suport a la creació de Fira Tàrrega li ha permès investigar, sobre el terreny: Localitzar els participants i extreure les seves preocupacions. Perquè la seva obra persegueix ser un altaveu perquè els testimonis triats diguin la seva. De totes les entrevistes que ha anat col•leccionant, ha construït un vídeo que, potser més endavant transforma en documental. De fet, retornaria als orígens d’un altre muntatge referencial sobre la relació del treball i l’art a Catalunya. Joaquim Jordà va rodar el documental “Númax” als anys 70. I Roger Bernat va reviure’l a partir de les aportacions de la crisi en l’empresa basca Fagor. El resultat del creuament de testimonis en va sorgir “Númar-Fagor-Plus” estrenat al Grec 2014, tot i que ja es va poder veure un embrió en el Temporada Alta 2013.

Mesa ha ajuntat tot aquell que ha volgut ser-hi. Ha procurat tenyir de popularitat la seva mirada incorporant cançons  infantils com la d’“En Joan petit”. Però també hi ha posat el cant d’un company búlgar, en Goran, que invoca als esperits amb un so que sona a enyorança. El passat 30 de juny, al migdia (un dia abans de l’actuació davant del primer públic), l’assaig s’ha d’aturar una estona perquè han de deixar pas a una visita guiada a la nau 5 de Cal Trepat. La nau batega diferent. El patrimoni també pot ser polític, de reivindicació del valor del treball, de l’esforç del treballador, del cant de l’ànima en el gest repetitiu i quasi mecànic per donar ordre a una premsa que ha d’encalçar el ferro amb força… L’oli es deixa respirar en la veu dels que volen superar la incertesa.

by Deixa un comentari

                             Un paper en blanc

                             i un ressò de molt de
flow:

                             Cap compte activa als
bancs; 

                              ningú no ens traurà de
pou.

Íntims Produccions tenen l’entusiasme
del que ha descobert en el teatre el mirall perfecte per plantejar
preguntes. Amb el suport d’un equip de convidats triats per intuïció
afectiva (Ivan Morales a la direcció; el flow raper de Pau Llonch
dels At versaris; el moviment de los corderos…) enfoquen el seu
segon muntatge. Al 2013, van sorprendre amb El lloc a les
Sitges de Fira Tàrrega. Ara estan en un cau, L’amagatall, un antic
after hours de Tàrrega a tocar de l’Ateneu. Si a El lloc
eren uns okupes que resistien dins del seu centre social tot i
les advertències d’unes ànimes turmentades que se’ls hi feien
presents, ara són tres joves que recorden un company mort fa 10
anys, el Toni.

                             Si la solitud és una
epidèmia

                             preparem junts una vacuna.

                             Que ho hi ha pitjor
pandèmia

                             que voler fer un palau sol
i enmig de la runa.

I emmirallant-se en el que volien ser
als 15 anys, s’adonen que als 25 ja són prototips esguerrats, han
perdut la fe o s’amaguen en una il·lusió infantil. Aparentment, tot
fastigueja als tres personatges que, tot i això, mantenen una sòlida
amistat.

                               Tot flueix en un cau
d’escòria

                               a la sorra fosca del
cementiri

                               repesquem la memòria

                               i aixequem aquest martiri.

El projecte arrenca d’una rapera,
Kate Tempest, que es va despertar un dia i va decidir escriure una
obra de teatre sobre la seva realitat. Que és la dels d’Íntims. Han
triat l’obra amb repartiment curt, circumstància que ha capat la
creativitat a un 50% del grup. Aquests actors s’han reciclat en
altres feines necessàries per a fer una producció tant honesta com
ambiciosa. Ara, admeten que senten una buidor, un forat a l’estómac
quan veuen els companys a escena, escopint el text, la bilis, una
estranya tendresa cosida d’imatges. Tenen un futur conjunt que supera
l’apatia generalitzada d’algú que es lleva a les dotze del migdia. I
volen connectar-hi sense criticar-lo, entenent-lo. Provant que el
teatre sigui el revulsiu. Amb l’acompanyament de la programació de
l’Escorxador, ara els d’Intims tenen una brúixola que els permet
prendre decisions pròpies.

                               Et lleves a les dotze
avorrit

                               sense ganes de sortir del
llit.

                               El passat no compensa, el
futur “is dead”.

                               Però hi ha entusiasme, un
fruit verd

                               que vol madurar i esclatar
a la cara

                               i que digui: “Vull viure
encara”.

La posada en escena busca una connexió
directíssima amb l’espectador. D’una complicitat inequívoca. Si la
música i el còmic és un producte popular, també ho vol ser aquest
teatre que es construeix des d’un lloc molt identificable: és la
joventut d’aquest grup de Lleida (de 22 a 25 anys) que, contràriament
als personatges es desviu per un projecte comú enlluernador.

                               _“I, què tal?”
_“Anar tirant”

                               en el món mediocre “dels
grans”.

                               Vull operar-me les popes,

                               fugir, i deixar els pares
orfes.