Sin categoría

by Deixa un comentari

Último
pase competo de “Time Takes The Times Time Takes” (TTTTTT) en La
Caldera, sede en donde la compañía tiene residencia, antes de
entrar en el Mercat de les Flors. Las representaciones tendrán lugar
de viernes a domingo, precedidas de su estreno en Aerowaves (el
encuentro europeo de danza) y su paso por Croacia y Holanda. Se nota
las ganas de compartir con el público de la ciudad una experiencia
que se lleva gestando hace dos años y medio: se ultiman detalles y
una sorpresa en las funciones de Barcelona: “estamos puliendo una
escenografía que aún acentuará más la idea de circularidad del
tiempo” me cuenta Guy Nader mientras buscamos un espacio para
hablar con calma en el trajín del centro de creación en Les Corts:

Contáis
de vuestro proyecto cómo habéis ido vinculándolo a la idea del
paso del tiempo: ¿hay que vivir con un cierto riesgo el presente?

Guy
Nader: El riesgo físico forma parte de esta pieza, y eso te hace
estar muy atento al momento, efectivamente. Cuando intentas pensar en
algo concreto, un fallo por ejemplo, se pierde la cohesión técnica.
Se trata de un eterno presente, vivido a través de la danza.

¿Y
eso dice tanto de la danza como de la condición humana, no es así?

GN:
TTTTTT es una metáfora de la vida misma, ese vaivén al que estamos
sometidos siempre y que visualizamos con la imagen de un péndulo,
algo que en Occidente está relacionado con una idea excesivamente
lineal del paso del tiempo, muy mercantilizada.

María
Campos: La idea efímera, que liga danza y vida, están ahí. Es
una imagen que se relaciona en lo físico con nuestro anterior
proyecto “Zenith”, en el que los patrones de movimiento eran muy
claros, con la intención de crear música con los palos que
utilizábamos como extensión de nuestro propio cuerpo, en un
movimiento de balanceo. Nos hemos liberado aquí de ese elemento y
hemos querido que fuera el propio cuerpo quien generase una armonía
distinta, una relación nueva entre espacio y tiempo.

¿Por
qué esa reflexión ha acabado generando una danza muy física, al
menos más que en otras piezas vuestras?

GN:
Precisamente porque el espacio y el tiempo están en la base de todo:
en la danza eso es así, pero también en cualquier otro aspecto de
la vida. Es lo elemental, lo más simple.

MC:
Es un trabajo muy explosivo y buscamos llevar el cuerpo al límite.
No sólo en lo físico, también en la capacidad de reacción con el
movimiento generado por los cinco bailarines: caer, recoger al
compañero, esperar un brazo que llega desde otro punto… Siempre a
la expectativa: en un vaivén muy intenso, que exige una
concentración fuerte.

¿Y
sin embargo, pese a ese presente que se palpa en el escenario, la
pieza está cargada de pasado, verdad? Dos años y medio de proceso,
nada menos…

GN:
¡Es que has de alejarte de vez
en cuando de un proyecto, imposible si no lo haces así! Todo
necesita su madurez.

MC:
La imagen que se genera en
nuestro espectáculo es lógica, pero nuestra intención es huir de
esa idea. Entre “Zenith” y esta creación hubo una experiencia
con 15 bailarines en Amsterdam en la que seguíamos investigando en
un crescendo, un perpetuo, un movimiento imparable. Ahí fue muy
importante la composición con los bailarines, que nos ayudó a
traspasar al espacio escénico esa idea que sobre el tiempo andábamos
elaborando. Así que muchas experiencias pasadas han influido en el
resultado final de TTTTTT.

GN:
Esto es una construcción. El
argumento es la danza. Aquí no hay transiciones, es un espectáculo
en el que todo es movimiento, desde el momento uno y hasta el final.
La dramaturgia surge de esa propia experiencia. No al revés. Se
habla del tiempo porque es en esencia eso: cinco intérpretes y un
músico en directo que sin parar ni por un instante generan esa
impresión. Es una imagen móvil que hemos ido construyendo poco a
poco.

¿Después
del Mercat de les Flors, ya tenéis más representaciones de TTTTTT?
¿Y la pregunta obligada: cómo veis el momento de la danza en
Barcelona?

GN:
No nos podemos quejar. La nuestra es una generación de bailarines
que tuvo que hacer frente a esta crisis en la que estamos…

MC:
Estaremos con TTTTTT en el Amsterdam
Moving Future Festival y
más sitios que estamos ligando para el 2016. Además, en lo
personal, me hace una ilusión enorme presentar en el Mercat de les
Flors mi nuevo solo “Tarannà”, en enero.

GN:
Ésta ha sido una experiencia muy intensa. Parece que cada vez hay
más público de danza en la ciudad y más salas que programan. En
TTTTTT he tomado la responsabilidad de la dirección, con la
confianza que María ha querido compartir conmigo. Estamos contentos
con el resultado y con muchas ganas de enseñarlo a nuestros amigos y
el público de la ciudad.

Se
acabó nuestro tiempo: les dejo aún pendientes de algunos detalles.
De viernes a domingo, en el Mercat de les Flors podremos ver el
resultado.

——–

Si
quieres saber más sobre el espectáculo, aquí puedes leer las
primeras impresiones después del Aula Oberta en La Caldera. En la
próxima RecomanACCIÓ hablaremos del ensayo general en el Mercat de
les Flors.

Imágenes
de la promoción del espectáculo ©
Alfred Mauve

by Deixa un comentari

Guy
Nader i María Campos són artistes residents a La Caldera, el centre
de creació recentment traslladat a Les Corts i des d’on continuen
sent una de les plataformes essencials per a la dansa de la ciutat.
Un dies abans de la presentació al Mercat de les Flors han volgut
compartir amb amics i seguidors del centre un fragment de la peça en
què han estat treballant: “Time takes the time time takes”.
Títol de sis paraules concatenades sobre el concepte del temps,
totes elles amb la mateixa lletra capital, tantes com intèrprets participen en la proposta: TTTTTT (cinc ballarins i un músic). No és casual aquesta repetició,
doncs el transcórrer efímer de cada un dels instants de què es
conforma el present és el centre d’interès de la seva proposta.

La
imatge de l’engranatge d’un rellotge és el resultat principal. Si
més no, a priori. Perquè la virtut d’una obra com la que es veurà
aquests tres dies d’octubre és precisament les diverses capes de
significat que es deixa a l’imaginari de l’espectador. L’engranatge
és perfecte, disciplinat i mil·limètric: els sis ballarins
conformen des de l’instant u i durant els vint minuts aproximadament
que es van poder veure en aquesta Aula Oberta, un enorme mecanisme de
peces que construeixen amb els seus cossos i els gestos i moviments
que no deixen ni per un moment de generar. Vist des de la seva
perspectiva és una obra esgotadora, de coordinació, ritme constant
i confiança en el company, sobre qui recau la responsabilitat
d’evitar caigudes, desequilibris i contactes físics indesitjats. El
nivell d’exigència per al tots ells és molt alt, el mantenen
invariablement i és una font inesgotable d’imatges de gran
recorregut, ocupant la totalitat de l’escenari en una mena d’engany
visual perquè si fossin realment peces d’un rellotge no podrien
desplaçar-se per l’espai, i generant amb aquest joc a sis una
plasticitat explosiva, potser la qualitat més destacable.

Però no
tot s’acaba amb aquesta imatge que van estar ensenyant als amics i
veïns que es van atansar a La Caldera divendres. Darrera aquella
repetició conceptual i coreogràfica s’hi amaga una indissimulada
troballa que aquests dos coreògrafs van fer arrel de la seu darrer
duo: “Zenith”. De fet els primers fragments del moviment de TTTTTT
són la conseqüència de la manipulació dels grans pals amb què
treballaven allà, aquest cop només amb la projecció física que
dóna el propi braç. En la propera crònica d’aquesta RecomanACCIÓ us en parlarem, després d’una petita entrevista que tenim programada
perquè ens desvetllin més coses d’aquesta peça. Però apuntarem
aquí la idea: el temps, allò que Agustí d’Hipona deia no saber
definir doncs quan ho intentava ja havia fugit, i si en parlava en futur és
que no era present; aquell concepte abstracte que tantes
conseqüències té en la nostra vida quotidiana, doncs organitza la
totalitat de les nostres activitats, com m’està dient ara mateix que
aquesta crònica ha de tocar a la seva fi per no allargar
innecessàriament la lectura; aquella mesura de les coses amb què
avaluem la qualitat de la nostra vida: el temps, és una matèria
corpòria, física, tangible, visible i mòbil. Aquesta és el repte
de la proposta de Guy Nader i María Campos: fer present sobre
l’escenari, gràcies a la dansa -gest efímer-, la fletxa del temps
incorporant-la a cames, braços, tronc, cares, pelvis… com si
hagués pres per un moment la forma humana.

De
divendres a diumenge ho podrem comprovar al Mercat de les Flors.

———-

Les
fotografies següents estan fetes amb un telèfon mòbil. Són només
un testimoni: s’hauria de poder afegir l’atenta tensió del grup
d’assistents a aquesta Aula Oberta de La Caldera de divendres 16
d’octubre: cosa impossible… I hi falta també el vestuari que
veurem al Mercat de les Flors. I una composició escenogràfica on el
músic que actua en directe amb els ballarins és protagonista.
Aquesta i més sorpreses, allà!

by Deixa un comentari

Arribo a la Nau Ivanow poc abans de les cinc de la tarda. Saludo,-
hola què tal, com va- i pregunto on estan assajant Una altra pel·lícula. Giro cua, dono la volta a l’espai i conto
fins a tres. És el local de la persiana mig pujada. Reconec les veus i
decideixo entrar. “Quants diners podem arribar a guanyar sense perdre el coneixement?”
diu el Gould al Fox. Estan assajant el primer acte de l’obra, quan els arriba
la possibilitat de rodar l’èxit de taquilla del segle i els dos productors
imaginen el seu futur immediat. M’assec i començo a prendre apunts.

Abans, però, miro al meu voltant. Davant, l’escenografia ens
transporta a finals dels 80: dues parets, un escriptori de potes metàl·liques i
taula de vidre, desenes de VHS escampades pel terra, un equip de música, un
telèfon heraldo de color verd i una
ampolla de Beefeater damunt la taula. A la meva dreta descobreixo una maqueta
en tres dimensions de l’escenografia, dissenyada per Sebastià Brosa, i a l’esquerra
la taula amb els guions, gots de plàstic i un plànol de situació. En Julio, en David
i la Mireia continuen assajant, rèplica rere rèplica.

S’aturen, comenten els gestos, els moviments, el to de les paraules. Penso
en el que m’havia dit fa uns dies, que això de dirigir i actuar alhora era
complicat, no et permetia veure les coses des de fora i que no s’hauria atrevit
si no fos per l’ajuda del Norbert Martínez. M’adono, però, que tot i que està
actuant no deixa de dirigir. Està pendent d’ell, del seu personatge sí, però
també dels companys, de com evoluciona l’escena. Si flueix, si funciona. Manrique
té les idees clares però no imposa, està obert a canvis, l’assaig és un work in
progress. “Vull provar de dir-ho així” diu, en un moment, la Mireia Aixalà, que
interpreta l’enigmàtica Karen. Rebobinen i tornem quatre rèpliques enrere.

“Perdonin, si us plau, com pren el cafè?” pregunta amb un toc d’innocència.
Resposta del Fox: “El cafè el pren com fa les pel·lícules: sense res a dintre”.
Entre hihi i haha Mamet ja te l’ha colat. Una veritat com un cop de puny. I, com diu en
Manrique, sense floritures ni voluntat d’alliçonar. Això no vol dir, però, que Speed the plow no tingui subtext.  N’hi ha i molt. Ara ho veuran: Avancem una
mica, concretament unes cinc pàgines, fins al segon acte on només apareixen la
Karen i el Gould. En Julio seu, mira, escolta, dirigeix. Els hi recorda què
senten, què volen els personatges, què s’amaga darrere de cada rèplica: “Li
estàs demanant que et digui que ets una bona persona”.

Ara sí, stop. Miro el rellotge i són dos quarts de set. Mentre ens
saludem,- què tal, com ho has vist, t’ha agradat?- i recullo els trastos,
penso que David Mamet té raó: un bon assaig pot arribar a ser (i és) molt plaent
perquè permet somiar, utilitzar la imaginació, creuar el teló. 

by Deixa un comentari

Tots
els qui ens preguntem què hi ha darrere dels espectacles estem de sort, perquè
amb el concentrat de cinc sessions “El teatre per dins”, el TR3SC desgranarà
les fases de creació d’una obra teatral de la mà dels mateixos professionals.

El
cicle ha començat com toca: pel començament, amb la dramatúrgia. I ha escollit
un escenari ben especial per fer-ho: la Sala Beckett, coneguda com “l’Obrador”,
un referent en l’escriptura dramàtica pel foment de l’autoria contemporània a
través de la formació, l’experimentació, la divulgació i l’exhibició.

Els
ponents, encertadíssims també: el director de la Beckett, Toni Casares, i el
dramaturg Joan Yago, en cartell a la mateixa sala amb l’espectacle ‘Bluf’, que
els assistents vam poder veure finalitzada la xerrada. Així doncs, una vetllada
rodona per la possibilitat de parlar de tu a tu amb dos grans coneixedors de
l’univers dramatúrgic i gaudir del resultat d’aquest treball inicial.

Per
Yago el teatre és una vocació, i l’escriure i el dirigir (també és director)
només es troben per darrere d’una cosa: la qualitat d’espectador. “Com m’ho passo
millor és veient espectacles. Jo sempre vull anar a veure teatre, la professió
no m’allunya de les platees”. Escriu sobre allò que “necessita escriure”, però
habitualment el seu procés d’escriptura no és individual, sinó fruit d’una
trobada col·lectiva. De fet, assegura que “el pitjor de la dramatúrgia és la
solitud” i es declara una persona insegura que, si algú no ho evités, no
deixaria de guixar el text que ja ha escrit. Ho confessa: “Sol no treballo bé”.
Per això es troba molt a gust amb La Calòrica, la companyia que va crear ara fa
cinc anys amb companys de l’Institut del Teatre i de la qual signa quatre de
les seves cinc produccions.

Allò
que empeny Yago a teclejar és quan es posa de manifest “una història que
necessita ser explicada”. És a dir, quan se n’adona que aquella idea que fa
temps que li ronda pel cap –i que li ha arribat més per detecció (per exemple,
perquè l’ha llegit al diari) que no pas per inspiració– la té més gent.
Llavors, analitza si el tema dóna per escriure’n un text teatral i, en cas
afirmatiu, s’hi llença de cap.

Toni
Casares –que va voler remarcar que, tot i haver-hi fet alguna incursió, no “se
sent” dramaturg– assegura que “admira i enveja profundament” els dramaturgs perquè
fan “un acte de valentia bestial en descobrir-se a si mateixos a través de
l’escriptura”. Ell, que quan s’ha vist reflectit a la pàgina l’ha estripada
temorós, valora especialment aquells qui són honestos i es deixen anar, “volen”,
sense preocupar-se de la imatge que transmeten o les lectures ideològiques que
es poden extreure dels seus textos.

Si
per Yago el pitjor és la solitud, per Casares ho és el principi i el final del
procés. Titlla de terror el fet de trobar-se davant de la pàgina en blanc i
creu que –com també li passa en la faceta de director–, sempre queda un punt
d’insatisfacció; mai es té la sensació que estigui acabat del tot. Yago ho comparteix:
“És un virtut i una putada alhora, perquè el text està viu i això es
meravellós, però sempre podries estar corregint…”

En
el seu cas, però, ho ha experimentat poc perquè, inquiet com és i d’acord a la demanda
dels teatres en els darrers anys per estrenar textos contemporanis, s’ha vist
immers en una “creació impulsiva”. Quan tot just acabava una obra, ja
n’escrivia una altra. Això l’ha portat a crear molt, ràpid i a analitzar pel
camí què funciona i què no. Afirma que no se’n penedeix gens. Al contrari, ha
estat “fantàstic i just el que necessitava” per començar, però no deixa
d’envejar una mica l’autor que pot acabar un text i tancar-lo en guaret durant
uns mesos per revisar-lo, demanar l’opinió, etc. “Jo això no ho he pogut fer
mai. A mig text ja he hagut de fer lectures amb els actors i és molt important
deixar respirar els textos. A partir d’ara intentaré fer-ho”.

La
situació que ha viscut Joan Yago i la seva generació d’autors és, però, ben
anòmala. El procediment habitual, com explica Toni Casares, és enviar un text
al teatre, que aquest se’l llegeixi i, si agrada, es tira endavant. Encara que
sigui 3 o 4 anys més tard. A diferència d’altres espais, on es compta amb un
Consell de lectura que proposa obres a la direcció, la Beckett realitza aquesta
selecció de manera molt familiar. Només són dues persones –el mateix director i
el coordinador artístic, Víctor Muñoz– qui absorbeixen la quantitat ingent de
projectes que els arriben i, més que programar un text per una lectura que els
enamora (que també), s’inclinen per donar sortida a obres d’autors que han
madurat a l’Obrador o bé que els arriben en moure’s dins els cercles de
l’escena. Vaja, que mai han trucat a ningú per haver llegit de casualitat el
seu text i voler estrenar-lo.

D’altra
banda, Casares té molt present que, tot i el risc de poder punxar de públic,
cal brindar oportunitats als creadors, convençut que “és fent com s’aprèn”. “Si
el Joan Yago és tan bo és perquè ha estrenat molt. Si no hagués pogut estrenar
el primer text, i després un altre, i s’haguessin anat quedant al calaix,
estaria escrivint sempre la mateixa obra, que és el que els passa a molts. Els
autors s’enriqueixen i evolucionen escoltant com els espectadors respiren la
seva obra”.

Yago
observa que, malgrat les discrepàncies generades pel T6 del TNC (el programa de
promoció de l’escriptura teatral contemporània a través de sis autors) o els
assajos oberts i La Kompanyia del Teatre Lliure (espectacles de petit format
duts a escena per joves directors postgraduats en direcció i dramatúrgia a
l’Institut del Teatre, i la creació d’una companyia estable formada per joves
en procés de professionalització, respectivament), aquestes iniciatives eren “un
intent, alguna cosa” per propiciar la inserció dels joves creadors als grans
teatres. Ara, sense elles, llença un crit d’alarma: alguns autors poden
abandonar –com alerta que ja està passant– per no visualitzar un futur dins el
sector.

Viscut
i optimista, Casares trenca una llança a favor de la nova Beckett al Poblenou
(hi traslladen la seu), un espai que ha de permetre donar a llum un artefacte
que encara no existeix a Catalunya: un centre de creació que no és ni un gran
teatre públic, ni un teatre comercial, ni una sala alternativa petita com les
dels anys 90. És un “híbrid” que ha de fer possible la independència
institucional, allunyar-se de l’afany de taquilla i afavorir el treball de
caràcter més artesanal, relaxat, sense pressions…

Dues
veus que conflueixen, doncs, per potenciar el suport a la dramatúrgia; el
primer esglaó en la construcció d’un espectacle, la llavor que sembrarà el joc
de la ficció per tal que esdevingui real i màgic als ulls de l’espectador.
L’inici del tot. Un acte de valentia.

by Deixa un comentari

Julio Manrique torna a David Mamet. Un autor que l’apassiona, l’atrapa
i li vola el cervell a cops de diàleg. Després de sorprendre a tothom amb Els Boscos i  American
Buffalo, Manrique ha decidit viatjar cap al Hollywood de finals dels 80. Speed the plow,-traduit aquí com Una altra pel·lícula-, explica la
història de dos productors de cinema que tenen entre mans un ambiciós film que
batrà records de taquilla. Aquest somni ple de riquesa i Mai Tais comença a
trontrollar quan apareix la Karen, la nova secretària, i planteja una
alternativa diferent.

“Speed the plow és una obra
extraordinària” admet Manrique, mentre fa una pipada a la cigarreta. Som al bar
de davant la Nau Ivanow, on estan assajant des de fa gairebé dos mesos. En
Julio parla, com sempre que es refereix a David Mamet, amb una passió
contagiable. M’explica que el que més li agrada del text és que dóna espai a
l’espectador per decidir què pensa, per debatre com ho fan els personatges, el
Gould, el Fox i la Karen. “A més, parla dels perills que comporta viure en una
societat de mercat com la nostra, de les paranoies i desconfiança que genera
viure en la jungla del capitalisme i de la indústria que es genera a partir de
l’art d’explicar coses i com ho perverteix el mercat” afegeix.

Com en Don d’American Buffalo, el
Bobby Gould és un heroi tràgic que ha de prendre una decisió fonamental, un
paio que s’ha de mullar: escollir entre dues pel·lícules radicalment oposades,
dos models vitals que l’obliguen a preguntar-se si és una bona persona. I,
sobretot, què se suposa que hauria de fer per comportar-se com una bona
persona. “Tots, en algun moment, ens hem sentit com el Bobby, ens hem preguntat
què se suposa que hem de fer per poder-nos mirar al mirall i estar més o menys
d’acord amb el que veiem” confessa Manrique.

A l’obra (com a la realitat?) la indústria de Hollywood s’ha menjat l’ofici
i els diners han desterrat l’art i la creativitat. “En què et converteixes quan només ets un esclau del
comerç?
pregunta, en un moment de l’obra, el Gould al Fox. La resposta és tan crua com
un cop de puny a l’estómac: “en res”. Mamet fa un retrat tan vigent com
esfereïdor de la indústria del cinema i, pitjor encara, extrapolable a altres
realitats. Qui, fent un cop d’ull a la cartellera dels darrers anys, no ha
pensat el mateix? Qui no s’ha plantejat si estava parint un projecte amb el cor
o la butxaca?  “De vegades, en teatre,
parlem massa en termes de producte” admet Manrique tot i que, com ell mateix
puntualitza, mai és bo generalitzar.

Perquè potser hem oblidat que, com recorda en Julio, “el teatre és
l’espai per a les mirades no complaents”. L’espai per dir la veritat, l’espai
per resistir i atacar. I aquesta veritat pot consistir, com a Speed the plow, en fer una pregunta: Sóc una bona persona? 

by Deixa un comentari

“No, no és necessari explicar alguna
cosa en dansa”, afirma la jove i experimentada ballarina Lali
Ayguadé. Però, tot seguit, aclareix que a “Kokoro” (ànima, en
japonès) sí que hi ha voluntat d’un punt dramatúrgic. La
ballarina, que s’aventura a fer la seva primera coreografia de gran
format (60 minuts, 4 ballarins) però no a participar-hi, està molt
satisfeta del què ha après en aquesta nova faceta: “Ho
recomanaria a molts companys” d’escenari, conclou. Va decidir que
el projecte respiraria més lliure si es mantenia al marge del seu
calendari d’assaigs i actuacions amb companyies d’arreu d’Europa
(Akram Khan, Roberto Olivan, Hofesh Schechter, La Veronal, Baró
d’Evel). Admet que espera que la seva nomenada en el sector de la
dansa obri la curiositat als programadors que, fins ara, només la
coneixen per un preciosisme interpretatiu que transmet emoció i
actitud (al 2010 va ser nominada com a ballarina excepcional pels
Premis de la Crítica de Londres). Però està a l’expectativa
encara.

“Kokoro” va de transformació: Els
cossos evolucionen i es degraden. L’ànima creix i es fa adulta;
experimenta i aprén. Per això, un dels personatges és com un nen,
ingenu, naïf que contrasta amb la mirada del mossèn que segella uns
patrons estrictes d’espiritualitat. L’espai ballarà, es mourà,
perquè els tres bancs i la butaca no són uns elements estàtics, si
no que variaran de posició i també de funció, construint elements
nous que podran projectar l’acció més enllà del ciclorama i del
linòleum a ulls de l’espectador.

A Ayguade, ser fora de l’escenari
veient com ballen els seus companys, li ha permès trobar el punt de
trobada entre un africà especialista en dansa contemporània però
amb unes arrels de dansa tradicional, amb un acròbata de hip hop:
“cadascú té la seva manera de moure’s”. No vol renunciar a cap
d’elles però opta per generar un espai comú de moviment: “tots
ballen la mateixa cançó, però a la seva manera.” Sovint, navega
per l’ambigüitat de la comunicació i entre dos éssers de
llenguatges incomprensibles n’acaba generant un tercer. La
convivència sempre és un pont versàtil de dues veus amb intenció
d’entrar en relació. El Poder també deriva (tot i que probablement
amb molta més dificultat) i el que ostentava autoritat pot acabar
sent un desprotegit i patint un sentit del ridícul verge. Aquest
viatge que s’inspira a la peça, permet obrir una finestra al clown,
insinua la ballarina.

Ayguadé manté l’esquena recta, ben
vertical, però les seves mans, com la seva mirada no s’aturen,
construint castells en l’aire, projectant moviment tot i estar
asseguda a terra. Somriu en veure com Anna Calsina, que interpreta un
personatge un punt histèric i que se sent dominada, evoluciona de
nena acabada de néixer a àvia arrapada a una butaca. És una imatge
més aviat decadent però la puresa en què es planteja aporta
brillantor als ulls de la coreògrafa.

Queden 10 dies per a l’estrena al
Temporada Alta on ja va presentar una mena d’embrió (Saba)
l’any passat. L’obra es tornarà a provar amb un públic molt ampli a
la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors de Barcelona,
el gener vinent. Alterna les funcions amb la representacio
d’Incógnito en el Mercè Arts del Carrer. Quasi res.

Jordi Bordes

Kokoro, directed by Lali Ayguadé, video: Edu Pérez from Edu Perez on Vimeo.