Sin categoría

by Deixa un comentari

L’assaig
general d’un espectacle és un moment clau en qualsevol procés
creatiu. La suma de tots els instants en què la producció ha anat
prenent forma, es representa per fi en l’espai on el públic el podrà
gaudir. En una peça com “Time Takes The Time Time Takes”
(TTTTTT) on la qüestió del pas del temps és central, a partir de
la idea d’un pèndul que per efecte de la gravetat marca la
coreografia, l’assaig genera una paradoxa que té molt a veure amb la
intenció amb què Guy Nader i María Campos l’han pensat: la
constatació que és en el present on s’hi juga tot, perquè és
l’únic moment real, “corporitzable”, de l’experiència humana i,
al capdavall, l’únic espai i temps on és possible ballar.

L’equip
en alerta màxima es disposa a ensenyar la seva feina, un cop
superats els passos tècnics necessaris: escenografia, blanca per a
l’ocasió i que s’adiu molt bé a aquesta idea de circularitat del
temps que volen defensar; llums i so, artefactes que a TTTTTT prenen
un gran protagonisme per accentuar alguns del moment ballats i que
donen apunts de color en ocasions. I un gran protagonisme de la
música que Miguel Marín toca en directe, com un intèrpret més
dels sis que sintetitzen les lletres inicials de les paraules del
títol. Tots dos recursos -llum i so- són els responsables de crear
un clima de concentració, imprescindible en una proposta com
aquesta, i certa hipnosi auditivo-visual amb què coprotagonitzen la
feina amb els ballarins.

TTTTTT
és una obra tècnica, precisa, mil·limètrica, exigent, exhaustiva
i disciplinada. Es balla amb intensitat i beu d’un moviment continuu
des del qual es desenvolupa aquella temporalitat circular. Estan
pràcticament sempre en contacte entre ells, en una proximitat física
acusada i que exigeix d’una coordinació constant i multifactorial
perquè en qualsevol moment els cinc ballarins s’aproximen per un
costat o un altre, es mouen en una gestualitat combinada entre ells,
interactuen amb els seus cossos i reaccionen al desplaçament de
l’altre. I a més tot plegat des d’una fisicalitat forta, amb frases
coreogràfiques properes a l’acrobàcia, en un llenguatge de base
contemporani, però amb petits detalls provinents d’altres
disciplines perquè la formació d’aquest grup de ballarins és
heterodoxa: des de les arts marcials fins al “street dance”.

L’assaig
general és el moment per polir els darrers detalls, que quedaven
fixats en les cares dels artistes quan van acabar el passi: aquelles
coses que retocaran per donar la textura final que el públic tastarà
per fi. Un assaig que es va defensar amb sang: textualment! Aquella
contínua interacció entre els cinc cossos, més enllà de cops i
trepitjades múltiples que durant el procés de gestació de la peça
ells mateixos expliquen que van patir, en l’assaig general es va
traduir en una petita rascada. Segona del dia, una per a cada
coreògraf, m’expliquen al final. Res més greu que unes escasses
gotes en un pantaló i un dit rascat. Però tot un element simbòlic
de com la dansa es juga en el seu dia a dia, viu en temps present i
intensitat la seva quotidianitat, fins i tot en un passi previ a
l’estrena, com per reforçar amb aquell accent vermell sobre
l’escenografia blanca el conjunt d’idees i imatges al qual remet
“Time Takes The Time Time Takes”.

De
divendres a diumenge al Mercat de les Flors. Les entrades s’estan
venent a tota velocitat i paga la pena que esteu ben atents. Aquí
teniu l’enllaç.

——–

Aquesta
és la tercera i darrera RecomanACCIÓ de seguiment del procés
creatiu de TTTTTT. Des de l’Aula Oberta de La Caldera, on la
companyia hi té residència, i que va servir per aproximar-nos per
primera vegada a la creació i que podeu consultar aquí. I que vam
completar amb una entrevista als seus dos coreògrafs responsables:
aquí.

Fotos:
assaig general Mercat de les Flors, 22 d’octubre de 2015. Uns moments
abans que s’emprovessin el vestuari definitiu i sense ensenyar un
dels detalls de l’escenografia que segur us agradarà!

by Deixa un comentari

Arribo al Teatre de Salt, entro
per la porta que dóna directament a l’escenari, i m’assec a platea, a prop de
la taula dels tècnics. No fa ni 48 hores que han aterrat a Girona i, pels
passadissos del teatre encara hi ha làmpades i bosses d’Ikea, caixes mig plenes
i fins i tot una escombra. La intenció d’avui és fer un passi sencer perquè l’endemà
ja començarà a arribar públic.

“A no ser que s’enfonsi el
teatre, seguim!” diu en Norbert Martínez, ajudant de direcció d’Una altra pel·lícula i sense el qual en
Julio Manrique no hagués acceptat l’aventura (o potser l’odissea) d’actuar i
dirigir alhora. Així doncs, que comenci l’espectacle! En David i en Julio
surten de l’escenari, sóna la música, comencen a aparèixer els audiovisuals i
patapam. Ja som als 80. Precisament el dia que Marty McFly arriba al futur nosaltres
viatgem al passat: a l’època de Blade
Runner i de La decisión de Sophie,
del Naranjito i la Margaret Thatcher, de Michael Jackson i Antonio Tejero. I no
necessàriament en aquest ordre.

Apareixen en Selvas i en Manrique
i comencen, ara sí, les primeres rèpliques. Ràpides i concises. Mametianes. “En
què m’estic convertint?” “Què vols dir en què t’estàs convertint?” “En què et
converteixes quan ets un esclau del comerç?” Tot i haver-me llegit i rellegit
el text fins al punt de pràcticament saber-me els diàlegs, l’obra aconsegueix
atrapar-me. I, passats uns minuts, m’adono que fins i tot he deixat de prendre
apunts. Aparto els ulls de l’escenari i m’obligo a mirar al meu voltant: Cables
per tot arreu, ordinadors encesos (tots de la secta de la poma) i, un parell de
files més avall, el Norbert prenent apunts. També l’Andrew Tarbet,-responsable
dels audiovisuals de l’espectacle-, té una llibreta i un boli a la mà. Les
últimes correccions abans de l’arribada del públic i l’estrena de divendres.

Torno a mirar a l’escenari. El
primer acte està a punt d’acabar: En Gould i en Fox parlen sobre la Karen, la
nova secretària, que “no és prou guarra ni ambiciosa per fer-s’ho amb el Bobby”.
La Karen, m’explicà en Julio, és l’espectador damunt de l’escenari. El
personatge que pregunta, que remou els ciments, que planteja una alternativa. Recordo
que, mentre fèiem un cafè durant l’entrevista, vaig preguntar-li si és ingènua
o manipuladora. “Que decideixi l’espectador” va etzibar-me.

I llavors, cop de realitat. En
Manrique es fa un petit embolic. Però, a diferència de la resta d’assajos, no
cal aturar l’escena. Torna a dir la rèplica, torna a ser Charlie Fox. Ara sí: la
música sona cada cop més alta, en David es queda sol a escena i en Julio surt
per la porta de davant. Dret, cigarreta en mà i encara vestit com si fóssim als
vuitanta, es queda dret al passadís, a prop de les butaques. Ara toca dirigir. Apuntar
què cal (si és que cal) canviar i què no acaba de funcionar.

Miro el rellotge i són gairebé
les nou de la nit. Començo a recollir les coses i, sense fer soroll, pujo les
escales. Mentre em poso l’abric, trec el mòbil i faig una última foto. Potser
no té massa qualitat, potser (segur, vaja) no serveix per fer publicitat, però
hi surten tots els que fan possible una obra de teatre: els actors, el
director, els tècnics, la regidora, l’ajudant de direcció…Sense tots ells Una altra pel·lícula no seria possible. 

by Deixa un comentari

Último
pase competo de “Time Takes The Times Time Takes” (TTTTTT) en La
Caldera, sede en donde la compañía tiene residencia, antes de
entrar en el Mercat de les Flors. Las representaciones tendrán lugar
de viernes a domingo, precedidas de su estreno en Aerowaves (el
encuentro europeo de danza) y su paso por Croacia y Holanda. Se nota
las ganas de compartir con el público de la ciudad una experiencia
que se lleva gestando hace dos años y medio: se ultiman detalles y
una sorpresa en las funciones de Barcelona: “estamos puliendo una
escenografía que aún acentuará más la idea de circularidad del
tiempo” me cuenta Guy Nader mientras buscamos un espacio para
hablar con calma en el trajín del centro de creación en Les Corts:

Contáis
de vuestro proyecto cómo habéis ido vinculándolo a la idea del
paso del tiempo: ¿hay que vivir con un cierto riesgo el presente?

Guy
Nader: El riesgo físico forma parte de esta pieza, y eso te hace
estar muy atento al momento, efectivamente. Cuando intentas pensar en
algo concreto, un fallo por ejemplo, se pierde la cohesión técnica.
Se trata de un eterno presente, vivido a través de la danza.

¿Y
eso dice tanto de la danza como de la condición humana, no es así?

GN:
TTTTTT es una metáfora de la vida misma, ese vaivén al que estamos
sometidos siempre y que visualizamos con la imagen de un péndulo,
algo que en Occidente está relacionado con una idea excesivamente
lineal del paso del tiempo, muy mercantilizada.

María
Campos: La idea efímera, que liga danza y vida, están ahí. Es
una imagen que se relaciona en lo físico con nuestro anterior
proyecto “Zenith”, en el que los patrones de movimiento eran muy
claros, con la intención de crear música con los palos que
utilizábamos como extensión de nuestro propio cuerpo, en un
movimiento de balanceo. Nos hemos liberado aquí de ese elemento y
hemos querido que fuera el propio cuerpo quien generase una armonía
distinta, una relación nueva entre espacio y tiempo.

¿Por
qué esa reflexión ha acabado generando una danza muy física, al
menos más que en otras piezas vuestras?

GN:
Precisamente porque el espacio y el tiempo están en la base de todo:
en la danza eso es así, pero también en cualquier otro aspecto de
la vida. Es lo elemental, lo más simple.

MC:
Es un trabajo muy explosivo y buscamos llevar el cuerpo al límite.
No sólo en lo físico, también en la capacidad de reacción con el
movimiento generado por los cinco bailarines: caer, recoger al
compañero, esperar un brazo que llega desde otro punto… Siempre a
la expectativa: en un vaivén muy intenso, que exige una
concentración fuerte.

¿Y
sin embargo, pese a ese presente que se palpa en el escenario, la
pieza está cargada de pasado, verdad? Dos años y medio de proceso,
nada menos…

GN:
¡Es que has de alejarte de vez
en cuando de un proyecto, imposible si no lo haces así! Todo
necesita su madurez.

MC:
La imagen que se genera en
nuestro espectáculo es lógica, pero nuestra intención es huir de
esa idea. Entre “Zenith” y esta creación hubo una experiencia
con 15 bailarines en Amsterdam en la que seguíamos investigando en
un crescendo, un perpetuo, un movimiento imparable. Ahí fue muy
importante la composición con los bailarines, que nos ayudó a
traspasar al espacio escénico esa idea que sobre el tiempo andábamos
elaborando. Así que muchas experiencias pasadas han influido en el
resultado final de TTTTTT.

GN:
Esto es una construcción. El
argumento es la danza. Aquí no hay transiciones, es un espectáculo
en el que todo es movimiento, desde el momento uno y hasta el final.
La dramaturgia surge de esa propia experiencia. No al revés. Se
habla del tiempo porque es en esencia eso: cinco intérpretes y un
músico en directo que sin parar ni por un instante generan esa
impresión. Es una imagen móvil que hemos ido construyendo poco a
poco.

¿Después
del Mercat de les Flors, ya tenéis más representaciones de TTTTTT?
¿Y la pregunta obligada: cómo veis el momento de la danza en
Barcelona?

GN:
No nos podemos quejar. La nuestra es una generación de bailarines
que tuvo que hacer frente a esta crisis en la que estamos…

MC:
Estaremos con TTTTTT en el Amsterdam
Moving Future Festival y
más sitios que estamos ligando para el 2016. Además, en lo
personal, me hace una ilusión enorme presentar en el Mercat de les
Flors mi nuevo solo “Tarannà”, en enero.

GN:
Ésta ha sido una experiencia muy intensa. Parece que cada vez hay
más público de danza en la ciudad y más salas que programan. En
TTTTTT he tomado la responsabilidad de la dirección, con la
confianza que María ha querido compartir conmigo. Estamos contentos
con el resultado y con muchas ganas de enseñarlo a nuestros amigos y
el público de la ciudad.

Se
acabó nuestro tiempo: les dejo aún pendientes de algunos detalles.
De viernes a domingo, en el Mercat de les Flors podremos ver el
resultado.

——–

Si
quieres saber más sobre el espectáculo, aquí puedes leer las
primeras impresiones después del Aula Oberta en La Caldera. En la
próxima RecomanACCIÓ hablaremos del ensayo general en el Mercat de
les Flors.

Imágenes
de la promoción del espectáculo ©
Alfred Mauve

by Deixa un comentari

Guy
Nader i María Campos són artistes residents a La Caldera, el centre
de creació recentment traslladat a Les Corts i des d’on continuen
sent una de les plataformes essencials per a la dansa de la ciutat.
Un dies abans de la presentació al Mercat de les Flors han volgut
compartir amb amics i seguidors del centre un fragment de la peça en
què han estat treballant: “Time takes the time time takes”.
Títol de sis paraules concatenades sobre el concepte del temps,
totes elles amb la mateixa lletra capital, tantes com intèrprets participen en la proposta: TTTTTT (cinc ballarins i un músic). No és casual aquesta repetició,
doncs el transcórrer efímer de cada un dels instants de què es
conforma el present és el centre d’interès de la seva proposta.

La
imatge de l’engranatge d’un rellotge és el resultat principal. Si
més no, a priori. Perquè la virtut d’una obra com la que es veurà
aquests tres dies d’octubre és precisament les diverses capes de
significat que es deixa a l’imaginari de l’espectador. L’engranatge
és perfecte, disciplinat i mil·limètric: els sis ballarins
conformen des de l’instant u i durant els vint minuts aproximadament
que es van poder veure en aquesta Aula Oberta, un enorme mecanisme de
peces que construeixen amb els seus cossos i els gestos i moviments
que no deixen ni per un moment de generar. Vist des de la seva
perspectiva és una obra esgotadora, de coordinació, ritme constant
i confiança en el company, sobre qui recau la responsabilitat
d’evitar caigudes, desequilibris i contactes físics indesitjats. El
nivell d’exigència per al tots ells és molt alt, el mantenen
invariablement i és una font inesgotable d’imatges de gran
recorregut, ocupant la totalitat de l’escenari en una mena d’engany
visual perquè si fossin realment peces d’un rellotge no podrien
desplaçar-se per l’espai, i generant amb aquest joc a sis una
plasticitat explosiva, potser la qualitat més destacable.

Però no
tot s’acaba amb aquesta imatge que van estar ensenyant als amics i
veïns que es van atansar a La Caldera divendres. Darrera aquella
repetició conceptual i coreogràfica s’hi amaga una indissimulada
troballa que aquests dos coreògrafs van fer arrel de la seu darrer
duo: “Zenith”. De fet els primers fragments del moviment de TTTTTT
són la conseqüència de la manipulació dels grans pals amb què
treballaven allà, aquest cop només amb la projecció física que
dóna el propi braç. En la propera crònica d’aquesta RecomanACCIÓ us en parlarem, després d’una petita entrevista que tenim programada
perquè ens desvetllin més coses d’aquesta peça. Però apuntarem
aquí la idea: el temps, allò que Agustí d’Hipona deia no saber
definir doncs quan ho intentava ja havia fugit, i si en parlava en futur és
que no era present; aquell concepte abstracte que tantes
conseqüències té en la nostra vida quotidiana, doncs organitza la
totalitat de les nostres activitats, com m’està dient ara mateix que
aquesta crònica ha de tocar a la seva fi per no allargar
innecessàriament la lectura; aquella mesura de les coses amb què
avaluem la qualitat de la nostra vida: el temps, és una matèria
corpòria, física, tangible, visible i mòbil. Aquesta és el repte
de la proposta de Guy Nader i María Campos: fer present sobre
l’escenari, gràcies a la dansa -gest efímer-, la fletxa del temps
incorporant-la a cames, braços, tronc, cares, pelvis… com si
hagués pres per un moment la forma humana.

De
divendres a diumenge ho podrem comprovar al Mercat de les Flors.

———-

Les
fotografies següents estan fetes amb un telèfon mòbil. Són només
un testimoni: s’hauria de poder afegir l’atenta tensió del grup
d’assistents a aquesta Aula Oberta de La Caldera de divendres 16
d’octubre: cosa impossible… I hi falta també el vestuari que
veurem al Mercat de les Flors. I una composició escenogràfica on el
músic que actua en directe amb els ballarins és protagonista.
Aquesta i més sorpreses, allà!

by Deixa un comentari

Arribo a la Nau Ivanow poc abans de les cinc de la tarda. Saludo,-
hola què tal, com va- i pregunto on estan assajant Una altra pel·lícula. Giro cua, dono la volta a l’espai i conto
fins a tres. És el local de la persiana mig pujada. Reconec les veus i
decideixo entrar. “Quants diners podem arribar a guanyar sense perdre el coneixement?”
diu el Gould al Fox. Estan assajant el primer acte de l’obra, quan els arriba
la possibilitat de rodar l’èxit de taquilla del segle i els dos productors
imaginen el seu futur immediat. M’assec i començo a prendre apunts.

Abans, però, miro al meu voltant. Davant, l’escenografia ens
transporta a finals dels 80: dues parets, un escriptori de potes metàl·liques i
taula de vidre, desenes de VHS escampades pel terra, un equip de música, un
telèfon heraldo de color verd i una
ampolla de Beefeater damunt la taula. A la meva dreta descobreixo una maqueta
en tres dimensions de l’escenografia, dissenyada per Sebastià Brosa, i a l’esquerra
la taula amb els guions, gots de plàstic i un plànol de situació. En Julio, en David
i la Mireia continuen assajant, rèplica rere rèplica.

S’aturen, comenten els gestos, els moviments, el to de les paraules. Penso
en el que m’havia dit fa uns dies, que això de dirigir i actuar alhora era
complicat, no et permetia veure les coses des de fora i que no s’hauria atrevit
si no fos per l’ajuda del Norbert Martínez. M’adono, però, que tot i que està
actuant no deixa de dirigir. Està pendent d’ell, del seu personatge sí, però
també dels companys, de com evoluciona l’escena. Si flueix, si funciona. Manrique
té les idees clares però no imposa, està obert a canvis, l’assaig és un work in
progress. “Vull provar de dir-ho així” diu, en un moment, la Mireia Aixalà, que
interpreta l’enigmàtica Karen. Rebobinen i tornem quatre rèpliques enrere.

“Perdonin, si us plau, com pren el cafè?” pregunta amb un toc d’innocència.
Resposta del Fox: “El cafè el pren com fa les pel·lícules: sense res a dintre”.
Entre hihi i haha Mamet ja te l’ha colat. Una veritat com un cop de puny. I, com diu en
Manrique, sense floritures ni voluntat d’alliçonar. Això no vol dir, però, que Speed the plow no tingui subtext.  N’hi ha i molt. Ara ho veuran: Avancem una
mica, concretament unes cinc pàgines, fins al segon acte on només apareixen la
Karen i el Gould. En Julio seu, mira, escolta, dirigeix. Els hi recorda què
senten, què volen els personatges, què s’amaga darrere de cada rèplica: “Li
estàs demanant que et digui que ets una bona persona”.

Ara sí, stop. Miro el rellotge i són dos quarts de set. Mentre ens
saludem,- què tal, com ho has vist, t’ha agradat?- i recullo els trastos,
penso que David Mamet té raó: un bon assaig pot arribar a ser (i és) molt plaent
perquè permet somiar, utilitzar la imaginació, creuar el teló. 

by Deixa un comentari

Tots
els qui ens preguntem què hi ha darrere dels espectacles estem de sort, perquè
amb el concentrat de cinc sessions “El teatre per dins”, el TR3SC desgranarà
les fases de creació d’una obra teatral de la mà dels mateixos professionals.

El
cicle ha començat com toca: pel començament, amb la dramatúrgia. I ha escollit
un escenari ben especial per fer-ho: la Sala Beckett, coneguda com “l’Obrador”,
un referent en l’escriptura dramàtica pel foment de l’autoria contemporània a
través de la formació, l’experimentació, la divulgació i l’exhibició.

Els
ponents, encertadíssims també: el director de la Beckett, Toni Casares, i el
dramaturg Joan Yago, en cartell a la mateixa sala amb l’espectacle ‘Bluf’, que
els assistents vam poder veure finalitzada la xerrada. Així doncs, una vetllada
rodona per la possibilitat de parlar de tu a tu amb dos grans coneixedors de
l’univers dramatúrgic i gaudir del resultat d’aquest treball inicial.

Per
Yago el teatre és una vocació, i l’escriure i el dirigir (també és director)
només es troben per darrere d’una cosa: la qualitat d’espectador. “Com m’ho passo
millor és veient espectacles. Jo sempre vull anar a veure teatre, la professió
no m’allunya de les platees”. Escriu sobre allò que “necessita escriure”, però
habitualment el seu procés d’escriptura no és individual, sinó fruit d’una
trobada col·lectiva. De fet, assegura que “el pitjor de la dramatúrgia és la
solitud” i es declara una persona insegura que, si algú no ho evités, no
deixaria de guixar el text que ja ha escrit. Ho confessa: “Sol no treballo bé”.
Per això es troba molt a gust amb La Calòrica, la companyia que va crear ara fa
cinc anys amb companys de l’Institut del Teatre i de la qual signa quatre de
les seves cinc produccions.

Allò
que empeny Yago a teclejar és quan es posa de manifest “una història que
necessita ser explicada”. És a dir, quan se n’adona que aquella idea que fa
temps que li ronda pel cap –i que li ha arribat més per detecció (per exemple,
perquè l’ha llegit al diari) que no pas per inspiració– la té més gent.
Llavors, analitza si el tema dóna per escriure’n un text teatral i, en cas
afirmatiu, s’hi llença de cap.

Toni
Casares –que va voler remarcar que, tot i haver-hi fet alguna incursió, no “se
sent” dramaturg– assegura que “admira i enveja profundament” els dramaturgs perquè
fan “un acte de valentia bestial en descobrir-se a si mateixos a través de
l’escriptura”. Ell, que quan s’ha vist reflectit a la pàgina l’ha estripada
temorós, valora especialment aquells qui són honestos i es deixen anar, “volen”,
sense preocupar-se de la imatge que transmeten o les lectures ideològiques que
es poden extreure dels seus textos.

Si
per Yago el pitjor és la solitud, per Casares ho és el principi i el final del
procés. Titlla de terror el fet de trobar-se davant de la pàgina en blanc i
creu que –com també li passa en la faceta de director–, sempre queda un punt
d’insatisfacció; mai es té la sensació que estigui acabat del tot. Yago ho comparteix:
“És un virtut i una putada alhora, perquè el text està viu i això es
meravellós, però sempre podries estar corregint…”

En
el seu cas, però, ho ha experimentat poc perquè, inquiet com és i d’acord a la demanda
dels teatres en els darrers anys per estrenar textos contemporanis, s’ha vist
immers en una “creació impulsiva”. Quan tot just acabava una obra, ja
n’escrivia una altra. Això l’ha portat a crear molt, ràpid i a analitzar pel
camí què funciona i què no. Afirma que no se’n penedeix gens. Al contrari, ha
estat “fantàstic i just el que necessitava” per començar, però no deixa
d’envejar una mica l’autor que pot acabar un text i tancar-lo en guaret durant
uns mesos per revisar-lo, demanar l’opinió, etc. “Jo això no ho he pogut fer
mai. A mig text ja he hagut de fer lectures amb els actors i és molt important
deixar respirar els textos. A partir d’ara intentaré fer-ho”.

La
situació que ha viscut Joan Yago i la seva generació d’autors és, però, ben
anòmala. El procediment habitual, com explica Toni Casares, és enviar un text
al teatre, que aquest se’l llegeixi i, si agrada, es tira endavant. Encara que
sigui 3 o 4 anys més tard. A diferència d’altres espais, on es compta amb un
Consell de lectura que proposa obres a la direcció, la Beckett realitza aquesta
selecció de manera molt familiar. Només són dues persones –el mateix director i
el coordinador artístic, Víctor Muñoz– qui absorbeixen la quantitat ingent de
projectes que els arriben i, més que programar un text per una lectura que els
enamora (que també), s’inclinen per donar sortida a obres d’autors que han
madurat a l’Obrador o bé que els arriben en moure’s dins els cercles de
l’escena. Vaja, que mai han trucat a ningú per haver llegit de casualitat el
seu text i voler estrenar-lo.

D’altra
banda, Casares té molt present que, tot i el risc de poder punxar de públic,
cal brindar oportunitats als creadors, convençut que “és fent com s’aprèn”. “Si
el Joan Yago és tan bo és perquè ha estrenat molt. Si no hagués pogut estrenar
el primer text, i després un altre, i s’haguessin anat quedant al calaix,
estaria escrivint sempre la mateixa obra, que és el que els passa a molts. Els
autors s’enriqueixen i evolucionen escoltant com els espectadors respiren la
seva obra”.

Yago
observa que, malgrat les discrepàncies generades pel T6 del TNC (el programa de
promoció de l’escriptura teatral contemporània a través de sis autors) o els
assajos oberts i La Kompanyia del Teatre Lliure (espectacles de petit format
duts a escena per joves directors postgraduats en direcció i dramatúrgia a
l’Institut del Teatre, i la creació d’una companyia estable formada per joves
en procés de professionalització, respectivament), aquestes iniciatives eren “un
intent, alguna cosa” per propiciar la inserció dels joves creadors als grans
teatres. Ara, sense elles, llença un crit d’alarma: alguns autors poden
abandonar –com alerta que ja està passant– per no visualitzar un futur dins el
sector.

Viscut
i optimista, Casares trenca una llança a favor de la nova Beckett al Poblenou
(hi traslladen la seu), un espai que ha de permetre donar a llum un artefacte
que encara no existeix a Catalunya: un centre de creació que no és ni un gran
teatre públic, ni un teatre comercial, ni una sala alternativa petita com les
dels anys 90. És un “híbrid” que ha de fer possible la independència
institucional, allunyar-se de l’afany de taquilla i afavorir el treball de
caràcter més artesanal, relaxat, sense pressions…

Dues
veus que conflueixen, doncs, per potenciar el suport a la dramatúrgia; el
primer esglaó en la construcció d’un espectacle, la llavor que sembrarà el joc
de la ficció per tal que esdevingui real i màgic als ulls de l’espectador.
L’inici del tot. Un acte de valentia.