“Viaje con nosotros / si quiere gozar. / Viaje con nosotros / a mil y un lugar / y disfrute / de
todo al pasar / y disfrute /
de las hermosas historias / que les vamos a contar.” La primera
estrofa de la popular cançó de la Orquestra Mondragón. És Gurruchaga la banda
sonora de El Público d’Àlex Rigola? L’espectador
és rebut per una banda; però no passin ànsia, al seu selecte repertori no hi
figura aquest himne dels vuitanta. La música és una altra, d’amors melangiosos
que es gronxen a ritme suau. És a la lletra d’aquests bascos hedonistes on rau
la voluta del missatge que es relaciona amb Rigola amb sis graus de separació;
és la seductora invitació a capbussar-se en un oceà de paraules. Immersió. El
públic s’endinsa en un espai transformat per adaptar-se a les veus interiors de
Federico García Lorca. Un espai mental. La Sala San Juan de la Cruz del teatre
La Abadía desapareix rere la màscara escenogràfica creada per Max Glaenzel i la
penombra irisada que ha imaginat Carlos Marquerie. La mateixa metamorfosi que
patirà –augmentada– la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Atenen
acomodadors sense rostre. Si la gamma cromàtica fos més encesa hauríem accedit
a la dimensió desconeguda del Club Silencio de David Lynch.
Hi ha misteri, però cap rastre de barroquisme, ni del vell, ni del modern,
ni del postmodern. Ni cap opció a qualsevol soroll estètic. La primera sorpresa
és la nuesa manifesta de la posada en escena. Aquest és el paràmetre dominant.
L’essencialisme del planeta del petit príncep. Dos materials (sorra fosca al
terra amuntegada en un petit turó; plàstic brillant, lleuger i embolcallant, a
les parets) i una imponent aranya de cristall. Res més, i els horitzons i pous
de llum de Marquerie. Res que distregui de l’única cosa important d’aquesta
obra: la poesia dramàtica de Lorca.
Una proposta que va a l’essència, que elimina les metàfores en l’atrezzo,
en el vestuari, que deixa sense disfressa els intèrprets. A pell quan a
l’escenari se sent i s’expressa la pulsió sexual. El sexe sense manierismes,
amb la invitació directa d’un torero davant la seva bèstia. Com si el pudor
hagués estat eliminat del diccionari, fins i tot per a enderrocar-lo amb un
gest de provocació sobreactuat. Només quan la por que s’arrossega des de la
infantesa –la repressió, l’amenaça, els
records foscos– fa la seva aparició puntual amb la cort de l’Emperador,
l’escenari queda envaït pel terror d’allò grotesc, per figures de malson
lisèrgic, de surrealisme gore.
Un instant de “mal viatge” enmig d’un “gran viatge” que només pretén
transmetre la bellesa –estranya, inquietant, laberíntica, revolucionària,
lliure– d’un singular debat interior. És Lorca explicant-se a ell mateix i al
públic, que intenta ordenar els seus sentiments, exorcitzar les seves angoixes,
expressar els seus desitjos, establir les bases del teatre del futur; i no
necessita trucs per fer que el missatge s’inoculi a l’espectador i de manera lenta sorgeixi un poderós retrat
de l’autor. Les interpretacions també són així. Claredat pel que fa a les
sentències, seguretat en els interrogants –llençats a l’aire a la recerca d’un
eco que els augmenti–, austeritat en el gest, excepte quan la violència del
dubte i el desig s’apodera d’ells. Llavors emergeix crit, més cos que so. Un
bulevard d’escenes on tots són benvinguts. També el
públic.