Sin categoría

by Deixa un comentari

Del 19 al 22 de novembre, Girona esdevé un macroaparador de
l’escena més actual en què creadors, programadors i públic en general tenen una
cita que per a molts  és obligada i que,
alhora, esdevé un índex prou representatiu de la bona, o passable, salut de
l’escena contemporània

Aixoplugats sota el paraigües de la Setmana de Creació
Contemporània, una desena d’espectacles conformen un dels cicles més
arriscats –però també més estimulants– del Temporada Alta d’enguany amb l’objectiu
d’impulsar la creació artística, donar-li visibilitat, contribuir a la seva projecció
nacional i internacional i oferir un punt de trobada i d’intercanvi d’idees
entre tots els agents implicats.

Una cita que esdevé igualment interessant per a espectadors
curiosos i desitjosos de saber què es cuina als fogons de les arts escèniques
més actuals. I què s’hi cou? Doncs… ganes de fugir de tot el que soni a
convencional, de somoure o transgredir els límits que defineixen les diverses
arts, de trobar noves vies d’expressió… però també la necessitat
d’interrogar-se a través de diferents llenguatges i registres sobre allò que
els preocupa.

El Teatre de Salt, El Canal, La Planeta, La Mercè, El Casino
o La Copa acullen així una sèrie de propostes que –partint de la singularitat i
idiosincràsia de cada grup– comparteixen unes característiques comunes, com ara
el fet de ser petites companyies que presenten espectacles de petit format
sovint adaptables a diferents espais; l’acurada expressivitat del gest i el
moviment; la multidisciplinarietat, ja que solen combinar música, text, dansa,
circ i objectes; la inconcreció espaciotemporal, o el fet de situar l’individu
com a centre de la seva reflexió.

I aquesta voluntat, més o menys explícita, de reflexionar
sobre l’home i la seva identitat és, precisament, el fil que uniria tres de les
propostes del divendres: La banda de la
fi del món (Los Corderos); El cinquè
hivern (Malpelo) i Indomador
(Animal Religion). Un individu que, a més, en tots tres casos, s’associa o
identifica amb algun tipus d’animal: el mico incapaç d’entendre l’elaborada
Teoria de la improbabilitat i la necessitat ineludible de reevolucionar que el
petit ramat de Los Corderos, vingut de no se sap on, vol fer-nos comprendre
abans de tornar a l’espai sideral i de deixar-nos per inútils; l’increïble
l’home-animal, sigui porc, gall, poltre o vaca, que ens presenta Quim Girón en
el seu enginyós, divertit i acrobàtic circ de menjador; o el cavall que esdevé
el referent metafòric amb què mesurar l’edat i que Pep Ramis (Malpelo) balla en
un bell solo.

L’animalitat de l’ésser humà, en definitiva, suggerida o
clarament exposada a través d’una acurada expressió corporal i puntualment acompanyada de la
veu o la paraula, que hi apareixen en una progressió descendent que va del crit
(Los Corderos) a gairebé el mutisme (Animal Religion), passant per la veu
xiuxiuejant que bressola les evolucions i coreografies de Malpelo; dels aires surrealistes
plens d’humor i d’ironia que bufen amb força en els dos primers i, finalment,
de la inquietant poètica en blanc i negre del duet de ballarins que codirigeixen el centre de creació L’animal a l’esquena, de Celrà.

by Deixa un comentari

Lali Ayguadé és una ballarina
reconeguda, que segueix inquieta en voler aprendre. Com una esponja
absorbeix tot allò que li atrau. Sigui un moviment, una actitud de
vida, un interior d’algú que voldria plasmar. Ara està absorta en
un concepte de la colla de Baró d’Evel: El punt zero. I el mira
d’implementar en el seu darrer treball “Kokoro” que, després de
l’estrena a Temporada Alta, ja té en vista les funcions al gener al
Mercat de les Flors.

En economía, el punt zero és un
moment beneït per a tot emprenedor: quan les despeses
s’aconsegueixen compensar amb els ingressos. En un debat, el punt
zero és l’oportunitat en què es discuteixin punts de vista
antagònics però sense els prejudicis anteriors. En creació, el
punt zero, segons Camille Decourtye i Blai Mateu, és quan l’actor
pot estar a escena amatent al més lleu matís. Quan pren una
consciència més profunda i descobreix el vol d’una papallona. Des
d’aquesta calma, arriba la creació més orgànica. I, al davant del
públic, es genera la connexió necessària per involucrar
l’espectador en l’acció que és a punt de produir-se. L’adrenalina
hi és latent però no domina el cos de l’artista. Des d’aquest
estat, tot roda amb molta més facilitat i convenciment.

Per a Lali Ayguadé, que feia aquesta
observació dijous passat en una xerrada a la Biblioteca Francesc
Boix del Poble-sec del cicle La dansa no fa por, el punt zero
també existeix com a coreògrafa. Daniel Beatriu i Toni Jodar (Bd
Dansa) s’han atrevit a fer un passeig per sis camins de la dansa
d’avui. Després de beneir el creuament de cultures (Roberto Olivan);
de donar claus per a la dansa integrada (Montse Colomé); de
trobar-hi l’humor en la dansa (Ramon Colomina); Ayguadé ha de donar
les claus sobre el gust del moviment. El cicle encara té dues
sessions més: El contacte amb les arts plàstiques entre altres
disciplines amb la participació dels coreògrafs de Malpelo (10 de
novembre a la Biblioteca de la Sagrada Família) i sobre la
quotidianeitat i la performance amb Pere Faura (17 de novembre,
Biblioteca Guinardó). Tots els ballarins seleccionats, segurament,
tenen matisos dels altres cinc camins exposats. Tota dansa d’avui és
mestissatge d’intencions.

Com es pot estar amatent com a
coreògrafa? En el fons, es tracta de ser molt receptiva a les
opinions dels ballarins i, amb molta cura, anar derivant del moviment
que proposen al que ella creu que es podria assolir, trencant les
barreres del desconegut, si és necessari. “Kokoro” én té molt
d’això. Perquè ella no hi ha volgut intervenir com a ballarina (és
el primer treball que s’autoexclou) i el rol de coreògrafa ha pesat
molt més amb la resta de la companyia. Ha perdut una emoció més
viva, d’estar dins del treball, però ha descobert la importància en
la capacitat d’escoltar i de comunicar-se.

Ballar és un signe de llibertat per al
seu cos àgil. Tant sigui en moviments amplis i volàtils com en els
fragmentats que ressegueixen un geroglífic impossible. Es pot ballar
al carrer. I es pot ballar Miró. Però cal fer una connexió amb el
que es balla, que no sempre s’aconsegueix. Es lluita sovint per
arribar a aquesta sintonia d’ona que encara és massa incontrolada,
lamenta. Però, vistes les funcions d’Ayguadé, el que sí que evoca
(sigui més abstracte com a “Incógnito” i “Saba”, o més
teatral, de personatges i espais reconeixibles, com a “Kokoro”)
és que es comunica amb el públic des de la profunditat de l’ànima.
Kokoro vol dir ànima, oi? Doncs aquest punz zero dels Baró d’Evel,
té bastant d’esperit, de ser-hi més que, únicament, estar-hi. Però
amb una calma que permet dominar el moviment, que permet disfrutar la
pausa. La clau, sovint, és en els difícils silencis o buidors
momentanis de desplaçament. Aquest és el repte sigui quina sigui la
distància amb el públic.

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé cliqueu aquí.

Saba Teaser, a dance piece by Lali Ayguadé from Edu Perez on Vimeo.

by Deixa un comentari

“Viaje con nosotros / si quiere gozar. / Viaje con nosotros / a mil y un lugar / y disfrute / de
todo al pasar / y disfrute /
de las hermosas historias / que les vamos a contar.” La primera
estrofa de la popular cançó de la Orquestra Mondragón. És Gurruchaga la banda
sonora de El Público d’Àlex Rigola? L’espectador
és rebut per una banda; però no passin ànsia, al seu selecte repertori no hi
figura aquest himne dels vuitanta. La música és una altra, d’amors melangiosos
que es gronxen a ritme suau. És a la lletra d’aquests bascos hedonistes on rau
la voluta del missatge que es relaciona amb Rigola amb sis graus de separació;
és la seductora invitació a capbussar-se en un oceà de paraules. Immersió. El
públic s’endinsa en un espai transformat per adaptar-se a les veus interiors de
Federico García Lorca. Un espai mental. La Sala San Juan de la Cruz del teatre
La Abadía desapareix rere la màscara escenogràfica creada per Max Glaenzel i la
penombra irisada que ha imaginat Carlos Marquerie. La mateixa metamorfosi que
patirà –augmentada– la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Atenen
acomodadors sense rostre. Si la gamma cromàtica fos més encesa hauríem accedit
a la dimensió desconeguda del Club Silencio de David Lynch.

Hi ha misteri, però cap rastre de barroquisme, ni del vell, ni del modern,
ni del postmodern. Ni cap opció a qualsevol soroll estètic. La primera sorpresa
és la nuesa manifesta de la posada en escena. Aquest és el paràmetre dominant.
L’essencialisme del planeta del petit príncep. Dos materials (sorra fosca al
terra amuntegada en un petit turó; plàstic brillant, lleuger i embolcallant, a
les parets) i una imponent aranya de cristall. Res més, i els horitzons i pous
de llum de Marquerie. Res que distregui de l’única cosa important d’aquesta
obra: la poesia dramàtica de Lorca.  

Una proposta que va a l’essència, que elimina les metàfores en l’atrezzo,
en el vestuari, que deixa sense disfressa els intèrprets. A pell quan a
l’escenari se sent i s’expressa la pulsió sexual. El sexe sense manierismes,
amb la invitació directa d’un torero davant la seva bèstia. Com si el pudor
hagués estat eliminat del diccionari, fins i tot per a enderrocar-lo amb un
gest de provocació sobreactuat. Només quan la por que s’arrossega des de la
infantesa  –la repressió, l’amenaça, els
records foscos– fa la seva aparició puntual amb la cort de l’Emperador,
l’escenari queda envaït pel terror d’allò grotesc, per figures de malson
lisèrgic, de surrealisme gore.

Un instant de “mal viatge” enmig d’un “gran viatge” que només pretén
transmetre la bellesa –estranya, inquietant, laberíntica, revolucionària,
lliure– d’un singular debat interior. És Lorca explicant-se a ell mateix i al
públic, que intenta ordenar els seus sentiments, exorcitzar les seves angoixes,
expressar els seus desitjos, establir les bases del teatre del futur; i no
necessita trucs per fer que el missatge s’inoculi a l’espectador  i de manera lenta sorgeixi un poderós retrat
de l’autor. Les interpretacions també són així. Claredat pel que fa a les
sentències, seguretat en els interrogants –llençats a l’aire a la recerca d’un
eco que els augmenti–, austeritat en el gest, excepte quan la violència del
dubte i el desig s’apodera d’ells. Llavors emergeix crit, més cos que so. Un
bulevard d’escenes on tots són benvinguts. També el
públic. 

by Deixa un comentari

Fins l’1 de novembre el Versus Teatre acull Cloaca, una tragicomèdia de Maria Goos, en aquesta ocasió adaptada per l’actor i dramaturg Roger Pera. L’espectador pot gaudir de l’obra en un espai de proximitat que en permet la seva submersió amb més facilitat.

L’argument gira entorn un grup de quatre amics (Pieter, Jan, Tom, Marteen) que, per circumstàncies de la vida, es retroben ja immersos de ple en l’edat adulta. Així doncs, destaquen els seus rols ben diferenciats, on sobresurt un Miquel Sitjar (Tom) molt encertat. L’actor adopta un registre diferent al que ens té acostumats, interpreta el paper d’un drogoaddicte aparentment curat. 

Al bon nivell interpretatiu se li ha de sumar un vestuari i una caracterització molt ben aconseguits. Sense descans, l’obra manté un ritme constant, adient, gràcies a un diàleg rodat entre els actors. Molt ben trobada, també, l’ambientació amb una escenografia força minimalista, que es nodreix de la il•luminació perfectament coordinada amb els compassos de l’obra. La música de la banda Malacara & Wilson Band fa seu el paper de separador entre les diferents escenes.

Les estelles d’humor que deixen anar els intèrprets arriben a un públic receptiu, majoritàriament jove. Per a molts el preu de l’entrada es veu reduït a 5 euros, amb l’oferta d’Escena 25. Una iniciativa que probablement atrau el jovent més novell als espectacles teatrals. Encara que s’hagin de pagar els 20 euros de l’entrada sense descompte, Cloaca està a l’altura de les expectatives.

Autor: Maria Goos // Director: Òscar Molina // Intèrprets: Òscar Molina, Ramon Godino, Miquel Sitjar, Pep Papell, Konstantina Titkova  30 d’octubre de 2015 al  Versus Teatre

Joan López Soler

by Deixa un comentari

L’Amor es un
sentiment, un estat, una forma de viure que funciona com les onades
del mar: va ve, torna, retorna , rebota i a vegades s’avança.
Avançar-se com es el cas del Extra d’Escena 25 el passat dijous 29
d’Octubre al teatre Poliorama. Vam començar vint minuts abans,
coses de la màgia del teatre que es com el ritme del mar, un esperit
lliure i romàntic. Lliure, petit, gran i diferent es com em vaig
sentir en menys d’una hora. Segurament així es com es deurien
sentir els meus quinze companys i qualsevol persona que no i tingui
costum de pujar a un escenari.

És
tant diferent el teatre des d’un escenari. Una sensació especial és
la d’entrar en un espai gran com un teatre, un teatre buit, un teatre
en silenci… Pujar a l’escenari per les escales, travessar la quarta
paret i veure’t petit com si tinguessis sis anys, girar-te i observar
exèrcit de butaques que en menys d’una hora estarà ple d’espectador
amb ganes de gaudir les delícies de Shakespeare. Poder veure la
pinta, les cametes, el més enllà d’elles, l’escenografia tan de
prop, com estan distribuïdes les llum, els micròfons i l’Àlex
Casanovas observant-nos i esperant a veure les nostres reccions. És
probable que ell estigues mirant un mirall i recordant un dels seus
primers treballs com actor en aquell escenari amb l’obra El
despertar de la primavera (1986). Ens
va ensenyar les diferents parts del teatre allò que ningú veu, allò
que forma la màgia, com es canvien els actors, la transformació de
l’escenografia, el poc espai que hi ha envers al de l’escenari i
molts més racons i recursos que sols uns pocs coneixen.

Com diu la cultura
popular… el millor pel final. Des de l’amfiteatre tots asseguts amb
dos crítics de Recomana. Jordi Bordes, periodista d’El Punt Avui
sobre arts escèniques i la Iolanda G. Madariaga crítica durant
molts anys d’El Mundo van exposar, preguntar i comentar. “Que és
l’amor per Shakespeare?”. Va iniciar la Iolanda, una pregunta
fàcil de fer però complexa de respondre i que convido a tothom que
hi pensi en ella. Aleshores la millor part de l’experiència. La
banda sonora. Per un costat al pis de dalt on estàvem asseguts i
escoltant l’interessant i acurada explicació sobre les dones de
Shakespeare i l’amor; el treball i la importància del dramaturg en
aquesta representació… però en l’escenari la festa anava per un
altre camí; arribaven els actors fent els seus escalfaments vocals i
físics, parlant sobre l’actuació, que farien després… Però he
dit banda sonora i és perquè es va sumar el xilofon, el violí i
totes les converses anteriors. Va ser un regal per la vista i l’oïda
com veure moltes televisions a la vegada.

“OBRIM
SALA! en trenta minuts comença la funció” Tot es va
desdibuixar, llums fora, actors rere cametes a preparar-se i aquella
festa no va deixar cap rastre. Un final inesperat, rotund i dramàtic
amb un teatre buit, un teatre en silenci i… pensant que fortuna la
meva per poder gaudir d’aquella tarda abans de l’obra, de gaudir
d’aquelles paraules tan expertes, d’aquells detalls que fan que les
coses tinguin màgia, com l’amor, com l’”Amor & Shakespeare”.

Joel
Miñana  

by Deixa un comentari

La segona jornada del cicle “El teatre
per dins” del TR3SC s’ha
centrat en la producció, una àrea que, sovint, queda difusa i molt a l’ombra,
però que esdevé imprescindible perquè l’espectacle acabi sent una realitat.
Aquest cop l’escenari ha estat l’Escola
Superior d’Art Dramàtic Eòlia, i la convidada la productora Anna Rosa Cisquella, que des del 1986
també és coordinadora general de 3XTR3S,
l’empresa gestora i programadora dels teatres Victòria i Poliorama.

Les seves primeres passes dins l’àmbit de les arts
escèniques van ser determinants pel seu futur professional. El 1975 feia teatre
a l’Orfeó de Sants i, per atzar, va tenir l’oportunitat de substituir una
actriu d’Els Joglars, tenia 19 anys i va aturar la carrera d’Història
embrancant-se en aquesta aventura que li inocularia el que ella en diu “el verí del teatre”.

Durant l’any i mig que va treballar als Joglars va
poder conèixer en primera persona el funcionament d’aquesta companyia
professional: com s’organitzaven, el rol de cadascú… múltiples aspectes de
gestió que aplicaria anys més tard al capdavant de Dagoll Dagom, amb Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel:  “Vaig aprendre sense adonar-me’n, que és
l’aprenentatge bo en aquest tipus de coses. Vivint-lo, estant dins de la
professió, veient tot el procés”. S’ho feien tot ells: des de fer
d’actors, conduir la furgoneta, muntar i desmuntar, tancar els bolos…
Desbordaven energia i entusiasme i, per tirar endavant, estalviaven com podien:
anant a restaurants barats i, fins i tot, dormint a casa del públic.

L’any 1985, després de ‘Glups!’, Cisquella va deixar
la interpretació per dedicar-se plenament a la producció. Des d’aleshores ja no
ha tornat a trepitjar l’escena.

“La producció
és com ser el pilot d’un avió. Has de volar, enlairant-te molt, però
també has de saber aterrar i que tot vagi bé”. Així veu Anna Rosa Cisquella la
seva professió, una figura indissociablement lligada a la passió. “Un bon
productor no pensa només en els números. Primer de tot ha d’enamorar-se
obsessivament del projecte. Has de ser una mica paranoic per dir ‘Això és el
que vull fer i ho faré. Buscaré el recursos. Si no ets molt treballador i hi
somies a la nit… és difícil aixecar-ho”.

També creu que el productor ha de tenir el cervell en
forma de ventall: “Has de pensar en 40 coses alhora i anar-les solucionant
sense tancar el ventall. Mentre tens problemes de contractes, pactes bolos,
parles amb els proveïdors, etc.” En aquest sentit considera que el productor no
s’allunya massa del que s’entén per empresari, encara que per a ella el
productor és més un “artista total” que acaba fent tot tipus de gestions, amb
més o menys suport en funció de la grandor de l’empresa. D’altra banda, la seva
feina no es clou mai. “Quan s’acaba un espectacle ja comences a
pensar què faràs“.

“El teatre és
un negoci d’alt risc. Cada vegada que fas un espectacle és com si
comencessis de zero i tornes a patir exactament el mateix”. Ho compara amb la
construcció d’una casa, en què primer compres un terreny amb una idea en ment
i, a poc a poc, per pressupost i d’altres motius, la idea es va modificant,
acoblant desitjos amb realitat. “Però has de pensar que li agradarà al públic,
és clar!, i no a tothom, sinó a un target concret. Ara, això no ho
sabràs fins que ho facis”.

També s’ha de tenir molt clar “on és el teu risc, fins
a on pots suportar”. Aquí posa com a exemple ‘Boscos endins’, un espectacle que sabien que podria no agradar el
gran públic, com va passar. “Ens vam arruïnar, però ja ho teníem contemplat com
a possibilitat. Vam acabar abans del previst perquè aixecar el teló ens costava
diners. És molt frustrant, però amb el temps assimiles els fracassos”.

Cisquella –que qualifica Dagoll Dagom com una
companyia i no com una empresa productora, ja que ells mateixos desenvolupen
tot el projecte amb autoria pròpia– defineix el teatre català com una
“indústria molt artesanal” que s’ha d’organitzar com qualsevol altre negoci,
independentment de la seves fites. “Dagoll
Dagom sempre diem que ‘No fem teatre per guanyar diners, volem guanyar diners
per fer teatre’, que és diferent. Quan vam començar, l’objectiu
principal no era ni molt menys lucrar-nos, sinó recuperar el públic. Els
teatres estaven buits! Ho fèiem perquè ens agradava, teníem una vocació. Però,
després, per continuar fent teatre, necessites diners i preocupar-te de la
realitat, sinó desapareixes al cap de 4 dies.”

Dagoll Dagom representarà ‘Mar i Cel’ fins al gener perquè, apunta, “desgraciadament no hi ha
muntatges per al Teatre Victòria, amb 1.200 places”. Així com abans hi havia
moltes produccions de gran format, ara una companyia de 8 actors ja es considera
gran. “Nosaltres havíem viatjat de bolo uns 20 actors amb ‘T’odio amor meu’ i no ens consideràvem
una macrocompanyia. Ara és una barbaritat!”. I reprodueix les paraules de
l’actor i director Joan Lluís Bozzo quan diu que “a dia d’avui els muntatges
són d’Ikea: una o dues cadires, una taula, una alfombreta… no hi ha recursos,
això està bé per a sales petites, però no per al Victòria”.

Aquesta és, actualment, una de les creus de la
producció catalana. Per contra, una de les cares és l’enorme capacitat d’alguns
espectacles per enganxar el gran públic, mantenint-se en cartellera fins a 8 o
9 mesos, un fet “excepcional”
que contrasta amb el que succeeix als teatres d’arreu d’Europa on, tret de
Londres i puntualment París, sols hi estan 1 o 2 mesos.

Conquistadors,
ambiciosos, picapedrers, hàbils, flexibles, enginyosos… Aquests són, per Anna
Rosa Cisquella, els atributs que caracteritzen els productors i que troba a
faltar en les noves fornades. Pensa que estan més ben preparades tècnicament,
però mancades de “l’esperit progre” necessari
per generar projectes. Tampoc hi ajuda la dificultat del moment, però confia
que es crearan noves estructures i els productors del present trobaran el seu
lloc, rellevant-los i donant continuïtat a aquest gran projecte compartit que
és fer possible el teatre.