Sin categoría

by Deixa un comentari

Dia 1. El Sâlmon té nom de dona. És el primer titular,-ja penso en titulars!?-, que em va venir al cap quan baixava les escales del metro de Poble Sec. Agafo la targeta de metro, constato que fa fred, la passo per la maquineta i cap a casa. Arriba el metro, busco un seient lliure i m’assec. Faig recompte del què he vist: Ballarina III, de la Sònia Gómez i l’Amalia Fernández (segur que no és la germana desapareguda de l’Agnés Mateus?), Multitud de Tamara Cubas i, finalment, Novembre de la Roser López Espinosa. Drassanes. I arriba el segon titular: Peter Brook tenia raó. Per què volem tanta escenografia, tanta parafernàlia? Què ens aporten? Diagonal. Ja falta poc per arribar a casa i patapam, tercer titular: La dansa catalana investiga més, experimenta més i pren més riscos que el teatre de text català. 

S’encén l’ordinador, obro el word, selecciono la banda sonora de Siena a Spotify i tornem enrere. Andas como un pingüino. Te mueves de manera interesante. Vuelas. Encuentras algunas posiciones cómodas. No sabes decir la palabra imperecedero. Te quedas pasmada mirando un objeto muy pequeño. Y tres bailes: el baile eléctrico, el baile antártico y el baile apocalíptico feliz. Fa un parell d’anys, de bon matí, vaig descobrir Ballarina de Sònia Gómez. Un espectacle on la ballarina i coreògrafa es pregunta com s’ha de fer, com s’ha de parir un espectacle de dansa i quins han de ser els rols entre el públic i l’intèrpret. I, alhora, un solo on Gómez redescobreix la pràctica creativa des del cos i la seva performativitat. O com el defineix ella mateixa: un unplugged escènic ballat. 

Ara és Amalia Fernández qui, en un intent de Gómez per trobar respostes, dirigeix el solo i defineix els rols. L’objectiu? millorar Ballarina. El resultat és, clar i català, el making off d’una deconstrucció. I, alhora, un dels espectacles més interessants i lúcids que he vist últimament. Gómez interpreta i explica el material original, insisteix, l’encerta i s’equivoca, Fernández dirigeix, pregunta, fa canvis, reinterpreta. A Bailarina III es redescobreix la màgia i la subtilesa del petit gest i s’explora el moviment mentre busca i troba noves formes de comunicar-se amb l’espectador. Tot, a més, tenyit de sentit de l’humor, intel·ligència i compromís. I un últim apunt: qui digui que la dansa no és per nens, és que no han vist les dues nenes que diumenge al·lucinaven (i imitaven!) els moviments de Sònia Gómez. 

Dino, faig un cop d’ull al Twitter, reviso els meus apunts i sant tornem-hi. Cap al MNAC hi falta gent. Arribo a la Sala Oval i en un tres i no res apareixen gairebé cent persones. Immòbils, mirant a l’infinit. L’espectacle, creat per Tamara Cubas, explora els comportaments de la societat des del col·lectiu mentre es pregunta (i ens obliga a preguntar-nos) on queda allò col·lectiu? Quin lloc ocupa la multitud, la massa, en l’esfera pública contemporània? Darrere de Multitud hi trobem Hobbes, Spinoza i Paolo Virno però, malauradament, els espectadors (o servidora) només veiem una sèrie d’imatges i d’idees. El compromís polític és evident en la concepció i creació de l’espectacle, però potser hi faltava una volta de fulla més. Tot i que des de diumenge m’atabala una pregunta: Què hauria passat si, en comptes de representar-se a la Sala Oval del MNAC la Multitud hagués okupat la plaça Espanya? 

I ara sí. Última parada del dia: Novembre. Un terreny de joc on tres ballarins (Roser López Espinosa, Diego Sinniger de Salas i Inés Massoni) construeixen un paisatge en comú abans que arribi el mal temps. L’espectacle ens parla del grup, de l’espai propi i el compartit, d’estar junts. I, com Multitud, reivindica la força, el poder d’allò col·lectiu. Ara bé, oblidem-nos de Hobbes i Spinoza i anem al terreny més humà, més de tu a tu, de complicitats i relacions humanes. Novembre és un ménage à trois dancístic. Una barreja entre Dreamers i Toy Story. 

Si bé l’espectacle proposa un joc més que interessant i un veritable plaer veure ballar López Espinosa, Sinniger i Massoni, l’interés puja i baixa constament. És cert que millora a mesura que avança, però potser Novembre necessita una mica més de cocció. Tot i així, la sensació és positiva i marxem a casa amb unes quantes imatges difícils d’oblidar.  

Al final, per cert, no em quedo amb cap dels titulars del principi i opto per una crida a la col·lectivitat. Com deia la cançó, “el pueblo unido jamás será vencido”. Tampoc la dansa. 

by Deixa un comentari

Què
és el que fa decidir una persona a comprar una entrada per anar al teatre? A
partir d’aquesta pregunta, el biòleg i enginyer David Costa ha ideat una interessant teoria al voltant de
l’estratègia de comunicació més efectiva per captar públic. Sens dubte, una
nova manera
d’entendre el màrqueting i la comunicació cultural, tema central del tercer “El teatre per dins” del TR3SC.

D’entrada, sobta que el ponent no sigui un professional del gremi de la
comunicació, però les seves tesis estan carregades de lògica i els resultats
parlen per si sols. La seva productora Sixto
Paz és la responsable d’èxits com ‘Pulmons’ (interpretada per Carlota Olcina i
Pau Roca, l’artífex del grup), una obra àmpliament aplaudida per públic i
crítica que ha arribat a qualificar-se de fenomen de la temporada.

Costa qüestiona l’eficàcia de les campanyes de comunicació tradicionals, basades
en la publicitat i el boca-orella. Per a ell, la promoció està condicionada
a l’últim pas: la compra, i el boca-orella és pura ficció. Aquestes són les
seves tesis:

Cal
reduir la percepció del risc

“Com a biòleg puc assegurar-vos que
portem milions d’anys com a espècie intentant allunyar-nos de les situacions de
risc. Sempre que hem de prendre una decisió veiem l’alternativa com la bona, però
ens costa llençar-nos-hi… Tenim por d’allò desconegut”, explica. Per això, la
seva primera “obsessió” –diu– va ser treballar
els motius per convèncer el públic que l’experiència que esperava tenir estava
garantida. “Puc gastar-me 7.000€ i fer la millor campanya del món (amb
cartells, anuncis a la televisió, retolació d’autobusos…) i aconseguir 10.000
persones interessades en llegir la meva proposta, però si no he explotat suficientment la ‘decisió de compra’, tot això no
haurà servit de res”.

En aquesta percepció són determinants
factors com el coneixement de l’obra, els actors i el director, la línia
artística de la sala, etc. i també el preu, però només com a “condicionant que el
risc assumit comporti una conseqüència més o menys greu”. Així, per exemple, tot
i ser més barat, pagar 25€ per anar a veure uns desconeguts representa un risc més
elevat que pagar-ne 70 per sentir el Bruce Springsteen. És més, encara que la
primera opció fos gratuïta, continuaria sent arriscada, ja que implica destinar-hi
un temps, i el temps té un valor.

No
hi ha boca-orella perquè falten eines de descodificació

Costa va fixar-se durant dos mesos en
els comentaris del públic acabada la funció i va quedar perplex en detectar
que, o la gent no parla de l’obra, o bé els comentaris són de l’estil: ‘Aquest
actor està bé. On surt, a la tele?’. D’aquí va arribar a la conclusió que si el
públic no parla més de l’espectacle és perquè “li falten eines, no és capaç de descodificar moltes de les coses que
li han passat allà dins”. I, si no té un posicionament molt clar, no se la
juga recomanant-lo a algú altre que s’haurà de gastar uns diners per veure-ho. “Protegim
molt el karma!”, bromeja.

L’estratègia
de Sixto Paz: completar l’experiència teatral

D’acord amb aquesta realitat i les
circumstàncies pressupostàries com a productora petita que són, David Costa va
deduir que els era més convenient
invertir en comunicació ‘després de la funció’, no abans. Un trencament absolut
de paradigma.

“La
nostra estratègia bàsica és parlar. Fem preguntes als espectadors que permeten
que entenguin l’obra. A
mi em costa setmanes entendre una obra i la veig 30 vegades! D’una persona que no veu teatre sovint i
només ha vist l’espectacle un cop, no podem esperar que després de 90 minuts
munti un discurs que ho peti en el boca-orella”.

A través de sessions postfunció expliquen
al públic per què els ha agradat el muntatge o com és que han sentit tal cosa o
altra. Així, la gent acaba de comprendre què ha viscut, pren consciència de la
feina que hi ha al darrere i, com que tindrà arguments i confiarà en el
producte, el recomanarà. “Volem
completar la seva experiència. Enganxar-los des del primer minut i donar-los
seguretat perquè en parlin bé”.En
aquest sentit, assegura que “la gent és infinitament agraïda” i sempre els
retornen el temps que els han dedicat –algunes postfuncions s’han allargat fins
a tres hores!

Però si tot es basa en el “post”, com
s’ho fan per omplir el teatre? “A les
primeres 200 persones les arrosseguem al teatre –són amics i ens ho perdonen.” Compten
amb una aliada: la cervesa. Conviden el públic a canyes perquè es quedi al
teatre un cop abaixat el teló.Un incentiu
més que redueix la percepció de risc, ja que el públic sap que, en l’hipotètic
cas que no li agradi l’espectacle, després passarà una bona estona fent-la
petar.

Quan les inversions publicitàries són
petites, Costa aconsella no fer gaire cas de “tot el que soni a màrqueting” com
les teories de segmentació de mercat. “És molt més fàcil. Si tens una història
per explicar i és suficientment bona, explica-la tal com raja i, en comptes d’imprimir 600 cartells, tingues
60 converses. Et rendiran més”.

Molt en la línia del perfil científico-tècnic
de David Costa, Sixto Paz té una gran capacitat per redissenyar les campanyes. No són esclaus d’una estratègia. Si el
segon dia d’aplicar-la veuen que no els funciona, busquen noves hipòtesis de
treball i repeteixen l’experiment. “És una de les coses boniques del teatre.
Cada dia tens una nova oportunitat per tornar-te a plantejar si el que estàs
oferint té sentit o no”. Fins ara, a més de les postfuncions, ja han promogut
iniciatives pioneres com la taquilla inversa, jocs, trivials… i ben aviat en duran
de noves a la pràctica. Les va compartir en primícia i són prometedores.

by Deixa un comentari

Divendres ennuvolat. Tres temps per al
taller “Made in Girona: Political mother” de Hofesh Shecther: Planta 2 de
CaixaFòrum de Girona; Nau Guixeres de la Coma Cros; i sala de
percussió de la Coma Cros. Suficient immersió per compendre el
repte d’aquesta ambiciosa creació de dansa i música comunitària.

Sobre unes pistes de partitura i
coreografia una setantena de persones, captades a través d’un
càsting, els ballarins de la companyia anglesa traslladen l’ímpetu
de la seva peça a uns cossos que s’impregnen d’un folk magnètic.
Shechter advertia, irònic, en la presentació de “Political mother” el
maig del 2011: “No proveu a casa els salts que fem, perquè tinc
amics que s’han lesionat”. Al Mercat de les Flors es repartien
taps per a les oïdes el dia de l’actuació. La contundència, en
aquesta nova versió, segueix sent innegable.

A la dansa pautada dels avis (la
majoria en edat de jubilació), hi ha suavitat i algun moment de
duresa. En la sala més nombrosa (ballarins de 16 a 55 anys
aproximadamet) hi domina l’energia i la resistència. Els descansos
són continus; moments que aprofiten per menjar gominoles de sucre
per aguantar bé l’esforç. A la sala de so, hi ha el veritable
embrió de la peça. La guitarra elèctrica i la percussió que dota
d’ànima el moviment, posa el cos en tensió i li dóna,
puntualment, moments de llicència artística. Porten només quatre
dies d’assaigs i ja hi ha voluntaris que es mouen amb la
resistència i convicció dels ballarins professionals de la
companyia. Moviments que evoquen a una dansa física i d’arrel
tradicional, quasi narrativa si no fos perquè l’emoció li passa
per sobre. Veient els procesos per separat, es fa difícil imaginar
el quadre dels participants més grans al costat d’una força
abassegadora, que els pot arraconar en menys dels 8 temps que
acostumen a contar els seus moviments.

El cos adult és el que ha tingut més
temps de dotar-se de memòria, però en canvi és el que pateix més
per a la coreografia. Perquè la vida quotidiana li ha atrofiat la
coordinació de cames, braços i cos. L’onada projectada des del
cop de peu fins a la punta dels dits s’ensopega en cada
articulació. El treball és més pacient; de reduir aquests cops per
donar millor la sensació de vibració. El cos jove demana canya. Li
exigeixen que estigui ben enèrgic i es desviu per suar sense deixar
de somriure els seus nous companys de linòleum. Tot no ha fet més
que començar. Però els ballarins són, ja, soldats d’aquesta mare
pàtria. Els avis riuen en veure que el títol no té res a veure amb
allò de la mare política: no parlen de la sogra de ningú; és un
descans, deuen celebrar.

by Deixa un comentari

Divendres, Los Corderos versionaven aquella cançó que deia:
“La vida es una tom, tom, tómbola”. I dissabte, a Constructivo, els dos paletes més sensacionals que us pugueu
imaginar: Rafa (Ernesto Collado) i Luiggi (Piero Steiner) ens la tornàven a
cantar. Ocurrents, divertits i amants dels jocs de paraules, són poliglotes per
necessitat i filòsofs per naturalesa. Toquen el totxo com ningú i mentre
aixequen paret, munten bastides o es fan el dinar parlen de la vida, la
família, la feina i, sobretot, dels arquitectes que construeixen edificis
faraònics i buits, dirigits a dissenyar un skyline
al més original millor, però mai per ser habitats. I què s’ha de fer, doncs,
amb tanta piràmide inútil? Tirar-la a terra i a cop de maça si convé! Amunt i
avall sense parar, es desplacen contínuament pel pis de dalt de La Planeta –ara
en obres– i nosaltres els seguim procurant no perdre’ns ni una de les seves
disquisicions iròniques i plenes de sentit comú.

Mentrestant el món gira, com gira la seva formigonera i com
giren Bonito i Shengo, els dos preciosos cavalls de Baro d’Evel, per la petita
pista que la troupe de Camille
Decourtye i Blaï Mateu han plantat a La Copa de Girona. Ple a vessar i amb
totes les entrades venudes, Bèsties
busca novament l’entesa primigènia entre home i animal. Cavalls, ocells,
acròbates, contorsionistes… es troben, s’encreuen o s’apleguen enmig del
cercle que esdevé el seu hàbitat, el lloc on el cos i la veu expressen desig,
por, neguit, alegria, felicitat… en perfecta harmonia amb la música o el
silenci que acompanya els diferents números.

Al mig de la pista hi descobrim també una mena de clown que
ni calla ni para quiet, es fa dir Gino, és italià i una estona abans feia de
paleta; retrobem Piero Steiner. Potser es tracta de la Teoria de la
improbabilitat que preconitzen Los Corderos, però potser només demostra la
versemblança d’una altra teoria prou coneguda; la dels sis graus de separació,
segons la qual la distància que separa dues persones totalment desconegudes i
de qualsevol racó del món és de només sis passos o esgalons. Aquest és el punt
de partida de Perhaps all the dragons;
l’elaborada instal·lació d’una companyia –anomenada Berlin i present per primer
cop al Temporada Alta– que a través la tecnologia fusiona el document i la
realitat. Asseguts al voltant d’una taula circular i davant una pantalla
escollida a l’atzar, escoltarem una història monologada (de les 30 que s’hi
expliquen, 29 són certes) que ens portarà a una altra fins a completar el
cercle que ens haurà connectat individualment i col·lectiva. 

by Deixa un comentari

Del 19 al 22 de novembre, Girona esdevé un macroaparador de
l’escena més actual en què creadors, programadors i públic en general tenen una
cita que per a molts  és obligada i que,
alhora, esdevé un índex prou representatiu de la bona, o passable, salut de
l’escena contemporània

Aixoplugats sota el paraigües de la Setmana de Creació
Contemporània, una desena d’espectacles conformen un dels cicles més
arriscats –però també més estimulants– del Temporada Alta d’enguany amb l’objectiu
d’impulsar la creació artística, donar-li visibilitat, contribuir a la seva projecció
nacional i internacional i oferir un punt de trobada i d’intercanvi d’idees
entre tots els agents implicats.

Una cita que esdevé igualment interessant per a espectadors
curiosos i desitjosos de saber què es cuina als fogons de les arts escèniques
més actuals. I què s’hi cou? Doncs… ganes de fugir de tot el que soni a
convencional, de somoure o transgredir els límits que defineixen les diverses
arts, de trobar noves vies d’expressió… però també la necessitat
d’interrogar-se a través de diferents llenguatges i registres sobre allò que
els preocupa.

El Teatre de Salt, El Canal, La Planeta, La Mercè, El Casino
o La Copa acullen així una sèrie de propostes que –partint de la singularitat i
idiosincràsia de cada grup– comparteixen unes característiques comunes, com ara
el fet de ser petites companyies que presenten espectacles de petit format
sovint adaptables a diferents espais; l’acurada expressivitat del gest i el
moviment; la multidisciplinarietat, ja que solen combinar música, text, dansa,
circ i objectes; la inconcreció espaciotemporal, o el fet de situar l’individu
com a centre de la seva reflexió.

I aquesta voluntat, més o menys explícita, de reflexionar
sobre l’home i la seva identitat és, precisament, el fil que uniria tres de les
propostes del divendres: La banda de la
fi del món (Los Corderos); El cinquè
hivern (Malpelo) i Indomador
(Animal Religion). Un individu que, a més, en tots tres casos, s’associa o
identifica amb algun tipus d’animal: el mico incapaç d’entendre l’elaborada
Teoria de la improbabilitat i la necessitat ineludible de reevolucionar que el
petit ramat de Los Corderos, vingut de no se sap on, vol fer-nos comprendre
abans de tornar a l’espai sideral i de deixar-nos per inútils; l’increïble
l’home-animal, sigui porc, gall, poltre o vaca, que ens presenta Quim Girón en
el seu enginyós, divertit i acrobàtic circ de menjador; o el cavall que esdevé
el referent metafòric amb què mesurar l’edat i que Pep Ramis (Malpelo) balla en
un bell solo.

L’animalitat de l’ésser humà, en definitiva, suggerida o
clarament exposada a través d’una acurada expressió corporal i puntualment acompanyada de la
veu o la paraula, que hi apareixen en una progressió descendent que va del crit
(Los Corderos) a gairebé el mutisme (Animal Religion), passant per la veu
xiuxiuejant que bressola les evolucions i coreografies de Malpelo; dels aires surrealistes
plens d’humor i d’ironia que bufen amb força en els dos primers i, finalment,
de la inquietant poètica en blanc i negre del duet de ballarins que codirigeixen el centre de creació L’animal a l’esquena, de Celrà.

by Deixa un comentari

Lali Ayguadé és una ballarina
reconeguda, que segueix inquieta en voler aprendre. Com una esponja
absorbeix tot allò que li atrau. Sigui un moviment, una actitud de
vida, un interior d’algú que voldria plasmar. Ara està absorta en
un concepte de la colla de Baró d’Evel: El punt zero. I el mira
d’implementar en el seu darrer treball “Kokoro” que, després de
l’estrena a Temporada Alta, ja té en vista les funcions al gener al
Mercat de les Flors.

En economía, el punt zero és un
moment beneït per a tot emprenedor: quan les despeses
s’aconsegueixen compensar amb els ingressos. En un debat, el punt
zero és l’oportunitat en què es discuteixin punts de vista
antagònics però sense els prejudicis anteriors. En creació, el
punt zero, segons Camille Decourtye i Blai Mateu, és quan l’actor
pot estar a escena amatent al més lleu matís. Quan pren una
consciència més profunda i descobreix el vol d’una papallona. Des
d’aquesta calma, arriba la creació més orgànica. I, al davant del
públic, es genera la connexió necessària per involucrar
l’espectador en l’acció que és a punt de produir-se. L’adrenalina
hi és latent però no domina el cos de l’artista. Des d’aquest
estat, tot roda amb molta més facilitat i convenciment.

Per a Lali Ayguadé, que feia aquesta
observació dijous passat en una xerrada a la Biblioteca Francesc
Boix del Poble-sec del cicle La dansa no fa por, el punt zero
també existeix com a coreògrafa. Daniel Beatriu i Toni Jodar (Bd
Dansa) s’han atrevit a fer un passeig per sis camins de la dansa
d’avui. Després de beneir el creuament de cultures (Roberto Olivan);
de donar claus per a la dansa integrada (Montse Colomé); de
trobar-hi l’humor en la dansa (Ramon Colomina); Ayguadé ha de donar
les claus sobre el gust del moviment. El cicle encara té dues
sessions més: El contacte amb les arts plàstiques entre altres
disciplines amb la participació dels coreògrafs de Malpelo (10 de
novembre a la Biblioteca de la Sagrada Família) i sobre la
quotidianeitat i la performance amb Pere Faura (17 de novembre,
Biblioteca Guinardó). Tots els ballarins seleccionats, segurament,
tenen matisos dels altres cinc camins exposats. Tota dansa d’avui és
mestissatge d’intencions.

Com es pot estar amatent com a
coreògrafa? En el fons, es tracta de ser molt receptiva a les
opinions dels ballarins i, amb molta cura, anar derivant del moviment
que proposen al que ella creu que es podria assolir, trencant les
barreres del desconegut, si és necessari. “Kokoro” én té molt
d’això. Perquè ella no hi ha volgut intervenir com a ballarina (és
el primer treball que s’autoexclou) i el rol de coreògrafa ha pesat
molt més amb la resta de la companyia. Ha perdut una emoció més
viva, d’estar dins del treball, però ha descobert la importància en
la capacitat d’escoltar i de comunicar-se.

Ballar és un signe de llibertat per al
seu cos àgil. Tant sigui en moviments amplis i volàtils com en els
fragmentats que ressegueixen un geroglífic impossible. Es pot ballar
al carrer. I es pot ballar Miró. Però cal fer una connexió amb el
que es balla, que no sempre s’aconsegueix. Es lluita sovint per
arribar a aquesta sintonia d’ona que encara és massa incontrolada,
lamenta. Però, vistes les funcions d’Ayguadé, el que sí que evoca
(sigui més abstracte com a “Incógnito” i “Saba”, o més
teatral, de personatges i espais reconeixibles, com a “Kokoro”)
és que es comunica amb el públic des de la profunditat de l’ànima.
Kokoro vol dir ànima, oi? Doncs aquest punz zero dels Baró d’Evel,
té bastant d’esperit, de ser-hi més que, únicament, estar-hi. Però
amb una calma que permet dominar el moviment, que permet disfrutar la
pausa. La clau, sovint, és en els difícils silencis o buidors
momentanis de desplaçament. Aquest és el repte sigui quina sigui la
distància amb el públic.

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé cliqueu aquí.

Saba Teaser, a dance piece by Lali Ayguadé from Edu Perez on Vimeo.