Sin categoría

Després de muntar el Lorca tòpicament tingut per “impossible”, Lluís Pasqual escrigué: “No creo que alguien pueda poner en escena El público sin meterse los dedos en la garganta, sin hacer un ejercicio de identificación con el personaje del director, la contrafigura que Federico se inventa para colocar en él todas sus profundas y dolorosas angustias, inexpresables deseos, contradicciones vitales o gritos de denuncia de altísimo voltaje ideológico (…)”. Era normal que després de l’aventura incerta i dilatada- més de dos anys de reflexió i treball- de dirigir El público, Pasqual volgués emparar-se en la figura d’Enrique, el director, alter ego de l’autor. El personatge era l’eix fonamental de la roda enfollida de disquisicions que havien desfilat per l’escenari del Piccolo el 1986 i dos anys més tard pel Mercat de les Flors. Al capdavall, el director català havia sortit indemne d’un desafiament arriscat: “El público no se ha estrenado nunca (…) porque no se puede estrenar”, havia sentenciat el seu autor. Lorca creia fermament que no hi hauria cap companyia que gosés dur-la a l’escena, ni públic, deia, “que la tolerés sense indignar-se”.

Recordo que setmanes abans de l’estrena a Milà, vaig tenir una entrevista amb Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al bar del Lliure. L’escenògraf, responsable principalíssim de la modernitat teatral de la Catalunya d’avui, lamentava no poder enfrontar-se, ell també, a l’“impossible” material que suposava construir un teatre “dins” d’un altre teatre, ja que, conceptualment, era el que exigia el text lorquià. Enlloc trobarien el pressupost descomunal per plasmar materialment i física aquesta idea. Federico García Lorca imaginava una acció forània – onírica?-, on veuríem i escoltaríem la “veritat” teatral, al cor mateix on, l’endemà, se seguirien escoltant i veient les realitats fraudulentes del vell, atrotinat, rutinari i vergonyós art escènic.

L’estrena d’ El público el 12 de desembre de 1986 al Fossatti que el Piccolo de Milà acabava d’inaugurar, probablement va ser l’esdeveniment teatral més important de la dècada, com ho havien estat, potser, Orlando de Ronconi, el 1789 d’Arianne Mnouchquine, o el Mahabaratta de Brook, les dècades dels 50, 60 i 70 respectivament. El dia abans havia pogut assistir a l’assaig general de l’espectacle i admirar el geni dels dos factotums del Lliure, els quals reblaven aquella nit i la següent el seu prestigi internacional. Després de l’assaig, carregat d’emotivitat, Pasqual em deia: “El que més m’ha costat ha estat evitar fer més complicat el text i, alhora, evitar la temptació de voler resoldre els enigmes que planteja l’obra”. I l’encert inqüestionable del director va consistir en il·luminar senzillament la torrentada surrealista d’imatges i paraules lorquianes i fer entendre suficientment la veu del director i les xurriacades que rebien els espectadors, aquestes “caretes” que acostumen a belar com un manso ramat d’ovelles davant de qualsevol artifici teatral.

El público de Paqual i Puigserver havia estat coproduït pel Piccolo, pel Centro Dramático Nacional i pel Théâtre de l’Europe de París.

El futur no és mai com l’imaginem. El Café Gijón tampoc podia aventurar el que ara és el seu present. La casaca curta blanca dels cambrers contrasta amb les grapejades guies turístiques que, escampades per les taules, acompanyen els seus amos. Nous clients passavolants ocupen les cadires vermelles de tertulians fixes i extints. Àlex Rigola mitiga l’anacronisme fent glops a una reconfortant i castissa tassa de caldo. Fa sol i fred. Madrid té l’hivern suec avançat al Passeig de Recoletos. 

Cada cop que El público de Federico García Lorca ressuscita a mans d’un xaman de l’escena, el futur ha de passar la prova que va vaticinar l’autor per al seu teatre. Ja que el seu present –fins i tot el més íntim i proper– va mostrar una incomprensió general pel manuscrit, va deixar a mans de l’esdevenidor l’empatia que no va trobar entre els seus coetanis. 

–Ens ha atrapat el futur avançat per Lorca? Dirigeixes El Público perquè ara sí que ens trobem a l’era del teatre del futur?

– “Al contrari –respon convençut Rigola, apartant el bol fumejant–, si actualment no fos viu el debat sobre el paper del públic no hauria fet aquesta obra. Sempre m’ha fascinat el text, des de la meva època d’estudiant a l’Institut del Teatre. Tot va començar amb un treball per a Jaume Melendres. Vaig quedar atrapat, fascinat per l’insondable avenc d’imatges que s’aventurava sota el mar de paraules.  Però la decisió final d’endinsar-me en el viatge professional més apassionant que he fet –una incursió en un territori dramàtic sense paràmetres convencionals ni consolidats– ha estat perquè, entre altres raons, volia experimentar amb la tensió no resolta entre públic i artista, que és la base de l’art.  

Volia sentir com respon l’espectador quan deliberadament es tensa la corda amb l’escenari, fer-lo reaccionar, reflexionar. És tot un repte trobar la tensió justa. Si és massa  relaxada, si fas només allò que vol, accepta i agraeix el públic, estàs acabat com a artista; si tenses massa i la trenques, també mors com artista. Aquesta és la gran tragèdia del teatre: el pols constant per trobar la tensió justa entre tu mateix i l’espectador. Volia posar-me a prova, enfrontar-me a l’enemic número u d’aquest joc de contraris: tu mateix, tu ets al final el màxim consensuador. 

L’art necessita anar cap a l’abisme, encara que t’hi esperi la mort, com a la vida, desfiant els límits. He posat tota la meva energia en aixecar un projecte que no fos només una simple posada en escena que pretengui aparentar ser arriscada, volia erigir un espectacle a l’alçada de l’honestedat poètica de Lorca i fer-lo envoltat d’un equip d’artistes.” 

–Amb quin vímet has trenat aquesta corda perquè resisteixi el pols artístic que proposes? 

– “Jo proposo un viatge. Lisèrgic, si vols. Una abducció. A canvi, només li demano a l’espectador que es deixi arrossegar, que s’obri per tal que l’experiència teatral li entri pels porus i ens permeti inocular-li un verí poètic d’absorció lenta que l’acompanyi més enllà de la porta de sortida del teatre. Som conscients que el públic no arribarà a la comprensió absoluta del text, però si el sedueixes no cal que el convencis. És una invitació a submergir-se  –literalment – en un somni, en una dimensió onírica. Entrar a la ment de Lorca i contemplar el debat acarnissat entre els diferents “jo” de l’autor en un moment  de crisi vital i creativa. Assistir al moment revelador de la fi de l’Arcàdia del Lorca nen: l’assassinat de la seva innocència. No és casual  –en aquest sentit– que Lorca triï Romeu i Julieta, un amor adolescent, o que inclogui la figura de l’emperador, identificable com el pare castrador. En realitat tot el quadre tercer és un flash-back a l’edat de la innocència que es proposa liquidar. 

El público és una catarsi dramàtica per a sublimar, d’una banda, la ruptura sentimental amb  Emilio Aladrén –que el va enfonsar en una gran depressió– i el menyspreu que suscita entre el seu cercle d’amics de la Residencia de Estudiantes (Salvador Dalí, Luis Buñuel, Pepín Bello) l’èxit popular que havia obtingut amb Mariana Pineda i el Romancero gitano, obres per acontentar –en opinió dels seus companys – als ‘putrefactes’.” 

– Parles de poesia, de deixar-se emportar, però existeix el perill d’emborratxar-se de bellesa, de cedir al torrent d’imatges de El público.

 –“La bellesa poètica no és la fi, és el mitjà, com ho ha de ser també l’humor. La meva recomanació als actors va ser que no es deixessin arrossegar per la bellesa de les paraules; els deia: “recordeu que darrera existeix un sentit profund. Heu d’arribar-hi i comprendre”. Normalment ja acostumo a dedicar més hores a la feina de taula que d’assajos. Aquí aquesta preparació prèvia ha estat encara més exhaustiva i excessiva. Hem dedicat molts dies a debatre per arribar al fons de les idees. Hores per analitzar la lluita entre el teatre apol·lini i el dionisíac, per a proposar noves imatges que, des del respecte a la força poètica original de Lorca, s’interpretessin i tinguessin una visió més contemporània. El camí escollit ha estat la síntesi i l’opció més directa i menys carregada de metàfores afegides. Si Lorca menciona una mampara com element de pas cap a la metamorfosi dels personatges, nosaltres només hem fet servir un pintallavis. Si els cavalls representen la pulsió sexual no hi ha cap altra caracterització possible que no sigui la nuesa frontal.  

En definitiva, un procés encaminat a ser vigilat per no veure’ns engolits per l’enorme llibertat creativa que Lorca t’ofereix. El nostre salvavides era aquesta immersió en el text. Havíem de sortir a l’escenari amb tot el sentit que vam poder consensuar assimilat. Sense aquest exercici “de comprensió” ens haguéssim presentat buits davant l’espectador. S’ha de ser molt precís amb la poesia i la bellesa per a mantenir atrapat el públic en aquest món sense agafadors”. 

–Vau arribar a alguna conclusió? Lorca arriba a conclusions en aquest debat interior?

– “En essència El público és un conflicte d’un home amb ell mateix, multiplicat en diverses veus. Es veu clar en la presència de les tres figures masculines: el primer representa  l’home ideal, que accepta la seva homosexualitat, però de manera agressiva; el segon assumeix la seva part femenina, i el tercer, que s’autoerigeix com el mascle alfa, es nega a sortir de l’armari. Aquí no hi ha respostes, només la dialèctica de la poesia. Però quan Lorca decideix parlar sobre teatre, quan arribem al darrer quadre, es posiciona clarament sobre quin teatre defensa.  Davant “el teatre a l’aire lliure” comercial ell es postula a favor del “teatre sota la sorra”, aquell que agafa el públic pels baixos. Ell sí que advoca per un teatre ideal –segurament aquell que es menciona com en off però que va desaparèixer quan es va recuperar el manuscrit, encara que hi ha qui defensa que és “La canción del pastor bobo”–; El público sí que és un manifest contra aquell teatre que el va portar a la fama i al menyspreu dels seus amics i a favor del teatre que va estar a punt de trencar la corda amb els seus admiradors. Perquè El público –això s’ha de tenir sempre en compte– no és un text impossible. El público només adquireix tot el seu sentit quan es representa a un escenari. No és extraordinària literatura teatral”.