Sin categoría

by Deixa un comentari

Això no pretén ser una crítica. Tampoc una màscara. Potser un espai des del qual poder reflexionar una mica sobre l’espectacle El público, obra de Federico García Lorca, que ha dirigit l’Àlex Rigola. Una peça que va estrenar a finals d’octubre al Teatro de la Abadía a Madrid i que ara ha arribat al Teatre Nacional de Catalunya.

En l’imaginari col·lectiu d’una certa edat encara perviu la posada en escena d’aquest espectacle que van fer en Lluís Pascual i en Fabià Puigserver, juntament amb el Centro Dramático Nacional, l’any 1986. Les imatges i les emocions d’aquell muntatge llegendari han quedat en la retina i encara ballen en la memòria de molts espectadors. Alguns fragments tenen vida a Youtube com un batec lluminós incontestable. Em sembla interessant acarar aquests dos espectacles tan diferents per poder comprendre una mica la decepció que ha produït la nova posada en escena de l’Àlex Rigola a un munt d’espectadors. La premsa ha insistit aquests dies que El público de Lorca és un text irrepresentable, que pel seu elevat i abundant simbolisme poètic esdevé un ens incomprensible… És evident que els mitjans de comunicació mengen dels tòpics i els mantenen, alimentant el lloc comú des d’on es fàcil repenjar-hi després una opinió pública que té per alletament empassar-se allò que els donen mastegat. I haig de dir que, un cop vista la representació al TNC, podria subscriure’m en l’òrbita d’aquest tòpic manufacturat. És més, vaig pensar que el text de Lorca era força dolent, ple d’embalums poètics incomprensibles, una mena de llustrosa retòrica gratuïta que de vegades fregava la cursileria. Però després he llegit el text, m’he informat i he vist fragments del muntatge d’en Lluís Pascual. Ara puc dir que el tòpic sembla més aviat fals. És veritat que El público és un text inacabat, i potser poèticament massa juganer, excessiu i complex; per tant, amb certes dificultats, però perfectament representable i suggeridor, sempre que la paraula i el seu sentit fondo en siguin el centre. Tal vegada, una part del seu missatge, ja no tingui el mateix sentit avui que en altres èpoques; però pel que fa a qüestions sobre l’autenticitat personal, les veritats artístiques i del teatre són sempre vives, perfectament contemporànies i universals.

Comparacions odioses, trenta anys després.

Sí, el text. Potser el text, en els nostres temps, ja no sigui allò important i ho sigui, en canvi, l’estètica i la plasticitat visual, que en el muntatge de l’Àlex Rigola són aspectes engrescadors; però crec que això acaba produint un impacte equivocat, ja que no ajuda gens a fer comprendre l’obra a la gent que paga entrada. Dic això bàsicament pel desequilibri actoral del muntatge, on hi ha actors que sovint fan indesxifrable el text i que, per tant, rompen la bellesa i el sentit penetrant que desprenen les paraules de Lorca. Aquestes semblen més aviat buides, llançades a l’atzar, fins i tot, gratuïtes. L’essència, doncs, es perd irremeiablement i l’espectador queda enredat i penjant d’una mena d’evocació confusa que se li escapa. Tinc la sensació que molts d’aquests actors han estat educats per afrontar, en tot cas, el món televisiu; però no pas per les exigents taules del teatre. Si traieu els micròfons a aquests actors, desapareixen. I no parlo només de projectar i de dicció, sinó de saber dir. Sí, naturalment, al TNC sempre hi ha l’excusa que la sala gran del teatre és sorda, però els espectadors, no. En ocasions, durant la funció, vaig arribar a preguntar-me si algun d’aquests actors havia estat realment dirigit. La modèstia i l’honradesa són ressons que van amb Lorca.

 Això, en el muntatge de Lluís Pascual, passava?

Equívocs?

Certament, El público de Lorca no és un text fàcil de comprendre ni de seguir i al meu parer en el muntatge de l’Àlex Rigola hi ha uns quants equívocs que fan l’espectacle encara més confús i incomprensible per al públic; exceptuant, potser, el darrer acte. Crec que la posada en escena no dóna els elements bàsics on l’espectador pugui recolzar-se per entendre el que passa i s’hi diu. Per començar, l’escenografia embolcalla tota la sala gran del TNC amb tires de plàstic platejat i brillant, com si entréssim en una sala de ball, amb una estridència musical de fons que sona a llamps i trons. Això suggereix, penso, la idea que el públic -el gran increpat de l’obra-, no formi part de la platea a la manera convencional, sinó intencionalment del mateix espectacle, inserint-lo a dins com un element més de la representació. Però, aleshores, com cal entendre el diàleg fonamental entre el criat i el director? 

“Criado: Señor. 

Director: ¿Qué? 

Criado: El público. 

Director: Que pase.” 

Crec que el públic hauria de voltar l’escenari, com si fos aquell ull burgès enorme i putrefacte que observa i jutja constantment. I això, només és possible des de la distància. Si la idea de l’Àlex Rigola és que entrem dins el cap de Lorca, aleshores tot plegat esdevé pur onanisme i el públic és prescindible. 

I no és un error eliminar la butaca del director? Penseu que és el lloc des d’on l’espectador pot entendre que apareguin els personatges -per surrealistes que siguin-, que visualitzen; i poder comprendre així, més fàcilment, la projecció que l’inconscient del director irradia des del seu món interior, assegut des de la seva butaca. 

Recolzar un espectacle excessivament en la força estètica comporta sovint complaure’s en elements banals i exhibicionistes, cercant, per exemple, en la publicitat la gracieta d’icones i referents palmaris: penso en els conillets Duracel com a metàfora castradora del pare, una espasa de Dàmocles que no acaba mai d’amenaçar-nos, l’exigència del públic a ser complagut que mata l’artista; o també les pulsions eròtiques representades pels cavalls, aquí actors oliosos I en pilotes, tot d’una evidència antilorquiana exemplar. I el mateix llast arrossega això que ara s’anomena “l’espai sonor” que, en aquesta ocasió, ha creat en Nao Albert i que és d’una total falta de gràcia i nivell. Com es pot cantar la cançó d’El pastor bobo d’aquesta manera? Com es pot deixar que es canti així? Sap qui és en Josep Maria Arrizabalaga o l’Enrique Morente? Una mica d’estima i consideració tampoc és demanar massa. 

I acabo amb aquesta reflexió: no sembla una falta d’honestedat personal i artística ensenyar, a l’inici de l’espectacle, com si fos el camí exemplar a seguir, les imatges històriques de Lorca i La Barraca fent un muntatge de nivell (La vida es sueño de Calderón) en un poble rural de les Espanyes, davant un públic analfabet, amb quatre fustes i parracs? L’autenticitat teatral d’aquestes imatges no són una lliçó ètica i moral que entra directament en contradicció amb el que és el TNC i el mateix muntatge de l’Àlex Rigola? Per què hi són? Quina intenció hi batega al darrere?

Alguns artistes confonen l’autenticitat a la que sempre han d’aspirar, amb l’originalitat, de la qual mai ningú s’hauria de preocupar. Tanmateix, voldria acabar dient que seria important que el muntatge d’El público de l’Àlex Rigola pogués simbolitzar el mateix que va representar i representa el d’en Lluís Pascual i en Fabià Puigserver, el qual tenia coses a dir. Aquell muntatge és un magnífic record teatral i un acte de valentia i talent on poder emmirallar-se i reflexionar trenta anys després. Vostès, el públic putrefacte d’avui, tenen, en tant que criteri, la darrera paraula.

Joaquim Armengol

by Deixa un comentari

El passat mes d’octubre es va celebrar la anual Mostra de Teatre del Teatre del Raval. Tretze obres seleccionades entre més de cent i presentades davant el públic i un jurat, el premi per la elegida guanyadora? Un mes de presentacions al mateix Teatre del Raval. Un objectiu no gens menyspreable tenint en compte que la premissa per elegir les participants és que han de ser obres de qualitat que no hagin pogut trobar un espai a Barcelona on presentar la seva proposta. Humor, drama, reflexió, dansa, mut, histèria, pausa. Tretze obres moltes vegades completament dispars que completen… doncs això, una mostra de la gran quantitat de propostes molt potents que pel motiu que sigui moltes vegades es queden en el camí i no aconsegueixen arribar al públic de la capital catalana.

La varietat no és només temàtica, per exemple a la mostra es presenten obres que ja tenen un rodatge a la resta del territori català o fora però també n’hi ha que porten molt poques representacions a l’esquena o que, fins i tot, s’estrenen aquell mateix dia. I aquest és un dels grans valors que ha sabut trobar l’organització, un tracte completament equitatiu a una diversitat que permet assistir a un clàssic que ja ha girat pel territori espanyol un dia i potser al següent presenciar l’estrena d’un espectacle d’estètica clown d’una companyia de nova creació. 

En definitiva un batibull de conceptes i idees que realment aconsegueixen donar un tast d’aquesta cara oculta de la nostra escena teatral, una escena que no es composa exclusivament de les produccions que es poden fer als “grans teatres”, sinó que es forma també per una miríada de sales de múltiples mides i perfils, i de la gran quantitat de companyies que constantment demostren la seva força creativa amb una multitud de muntatges molts dels quals ni tan sols ens arriben al públic general. 

Cal agrair al Teatre del Raval aquesta iniciativa que ajuda a posar de relleu la força i riquesa del nostre teatre i que aquest any celebrava ja el seu 20è aniversari. Moltes felicitats! Esperem que en siguin molts més.

Així que ja sabeu, l’any vinent atents a la mostra! I mentrestant podreu veure al Teatre del Raval Be god is, la proposta guanyadora. O  Catalunya triomfant o rellotge sense agulles, guanyadora del premi popular, que també disposarà d’algunes funcions al mateix teatre. Riure assegurat en totes dues!

Quelot Martín

by Deixa un comentari

Després de muntar el Lorca tòpicament tingut per “impossible”, Lluís Pasqual escrigué: “No creo que alguien pueda poner en escena El público sin meterse los dedos en la garganta, sin hacer un ejercicio de identificación con el personaje del director, la contrafigura que Federico se inventa para colocar en él todas sus profundas y dolorosas angustias, inexpresables deseos, contradicciones vitales o gritos de denuncia de altísimo voltaje ideológico (…)”. Era normal que després de l’aventura incerta i dilatada- més de dos anys de reflexió i treball- de dirigir El público, Pasqual volgués emparar-se en la figura d’Enrique, el director, alter ego de l’autor. El personatge era l’eix fonamental de la roda enfollida de disquisicions que havien desfilat per l’escenari del Piccolo el 1986 i dos anys més tard pel Mercat de les Flors. Al capdavall, el director català havia sortit indemne d’un desafiament arriscat: “El público no se ha estrenado nunca (…) porque no se puede estrenar”, havia sentenciat el seu autor. Lorca creia fermament que no hi hauria cap companyia que gosés dur-la a l’escena, ni públic, deia, “que la tolerés sense indignar-se”.

Recordo que setmanes abans de l’estrena a Milà, vaig tenir una entrevista amb Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al bar del Lliure. L’escenògraf, responsable principalíssim de la modernitat teatral de la Catalunya d’avui, lamentava no poder enfrontar-se, ell també, a l’“impossible” material que suposava construir un teatre “dins” d’un altre teatre, ja que, conceptualment, era el que exigia el text lorquià. Enlloc trobarien el pressupost descomunal per plasmar materialment i física aquesta idea. Federico García Lorca imaginava una acció forània – onírica?-, on veuríem i escoltaríem la “veritat” teatral, al cor mateix on, l’endemà, se seguirien escoltant i veient les realitats fraudulentes del vell, atrotinat, rutinari i vergonyós art escènic.

L’estrena d’ El público el 12 de desembre de 1986 al Fossatti que el Piccolo de Milà acabava d’inaugurar, probablement va ser l’esdeveniment teatral més important de la dècada, com ho havien estat, potser, Orlando de Ronconi, el 1789 d’Arianne Mnouchquine, o el Mahabaratta de Brook, les dècades dels 50, 60 i 70 respectivament. El dia abans havia pogut assistir a l’assaig general de l’espectacle i admirar el geni dels dos factotums del Lliure, els quals reblaven aquella nit i la següent el seu prestigi internacional. Després de l’assaig, carregat d’emotivitat, Pasqual em deia: “El que més m’ha costat ha estat evitar fer més complicat el text i, alhora, evitar la temptació de voler resoldre els enigmes que planteja l’obra”. I l’encert inqüestionable del director va consistir en il·luminar senzillament la torrentada surrealista d’imatges i paraules lorquianes i fer entendre suficientment la veu del director i les xurriacades que rebien els espectadors, aquestes “caretes” que acostumen a belar com un manso ramat d’ovelles davant de qualsevol artifici teatral.

El público de Paqual i Puigserver havia estat coproduït pel Piccolo, pel Centro Dramático Nacional i pel Théâtre de l’Europe de París.

by Deixa un comentari

L’any 1978, l’actor Pavel Landovski i Vaclav Havel es van tancar en un pis de Praga i van interpretar L’Audiència. El futur president interpretava el seu alter ego, Ferdinand Vanek, un escriptor perseguit (cal recordar que el teatre de Havel estava prohibit des de 1968) que es veu obligat a treballar en una fàbrica de cervesa per guanyar-se la vida. La història, com sabem tots, denuncia l’absurditat del totalitarisme i està basada en una experiència real de Havel. 

Durant anys, la gravació clandestina de l’obra,-editada per dissidents exiliats a Suècia-, va circular d’amagades per Txecoslovàquia i molts ciutadans es van aprendre els diàlegs de memòria. De fet, la frase “Però no es posi trist, home” encara és patrimoni nacional a la República Txeca. La llegendària interpretació de Landovski,-que va beure fins a 9 pintes de cervesa-, ha inspirat la companyia de teatre físic Spitfire Company a crear Antiwords. Un espectacle on les dues actrius, Tereza Havlíčková i Jindřiška Křivánková, beuen 17 litres de cervesa entre les dues fins arribar al límit del seu cos. 

Dia 3. Això ja s’acaba. Arribem a la Sala Hiroshima poc abans de les deu de la nit i, en un atac d’imprudència, faig cas a la Cristina i m’assec a la fossa. “Te lo pasarás mejor” m’adverteix. I, ja us avanço, que tenia raó. Passem, però, a l’espectacle:  Spitfire ha pràcticament reduït l’obra de Havel a l’anècdota dels litres de cervesa ingerits en directe. Tot i conservar algunes línies de diàleg, no arribem a veure l’intel·lectual i el proletari, ni la ferotgia amb la que Havel criticava el que s’atrinxera cínicament darrere dels seus principis per dissimular la covardia. Només com el baf de la cervesa els agermana. 

Tot i així, estem davant d’una adaptació interessant, més centrada en la gestualitat del cos (és al·lucinant el que arriben a expressar i caracteritzar el personatge tot i les màscares) i la repetició de moviment. I, de retruc, en només cinquanta minuts ens permet observar la degradació del cos a l’ingerir una cervesa rere l’altre. La pregunta, però, continua a l’aire: què aporta a la interpretació? La fa més orgànica o artificial? I què en pensaria Stanislavski? 

Dissabte. 16h. Un grup de sis persones espera qui sap què davant un portal del Poble Sec. Venim a veure Air Condition, de Carme Torrent i Iñaki Álvarez. Una sèrie d’accions i situacions amb l’aire de protagonista. Ja hi som tots i el taxista ens acompanya a un pàrquing. Obre el cotxe, ens explica que ens posarà un cd i que, de mentres, podem caminar, seure, el que vulguem. La gravació gira al voltant de la utilitat dels sensors en les smart cities i dura aproximadament uns deu minuts. Passat aquest temps, el taxista ens serveix unes begudes i ens posem a parlar: que si s’ha reduït la màfia dels taxistes, que si cada estiu arriba a Barcelona una quantitat ingent de creueristes, dels ingredients del pisco…

I ara em preguntareu: això és tot? I us hauré de respondre que sí. Que nosaltres també n’esperàvem més, que com a mínim en altres ocasions els espectadors (o còmplices) havien pujat al taxi, havien fet un tast de vins o parlat amb un flequer sobre la fermentació del pa. Tot relacionat amb l’aire, és clar. És evident que l’objectiu de l’acció era viure una experiència, el problema és que darrere de tot això i més enllà del fil conductor, no hi ha gaire res. La idea és interessant, sí, però sense discurs no arribem enlloc. 

En fi, com deia el conill més famós de la tele, “That’s all folks!”. Ens veiem al proper Sâlmon. 

by Deixa un comentari

“Just one more time!”.

Auditori. A les butaques, només restes de vestuari. Tothom trepitja linòleum. Treballen els canvis de la darrera escena. En deu minuts arrenquen el que serà el seu primer assaig general. Tot i la concòrdia dels monitors que els han estat acompanyant durant tot el taller de vàries setmanes, es palpa un cert nervi. Tres setmanes de treball es condensaran en prop de 30 minuts i es vol assegurar una energia i una contundència que exigeix molta concentració. I aconseguir que atenguin una seixantena de persones no professionals amb unes coreografies, molt pautades, però que sonen molt lliures (tot i que la percussió marca, inevitablement, una dependència rítmica) i  per tant, com desmenjades.

Aquesta tarda ja s’hi cap millor a la tercera caixa de les dues bandes, perquè s’ha enretirat la màquina de fum més enrere i només queden els monitors (llegeixi’s altaveus) per a l’escenari. Tot i així, els ballarins queden amuntegats i la sortida, massa estreta, no els permet arribar a lloc en el moment precís. És quan arriben els trucs d’artista: “aneu trepitjant-vos els talons en la sortida” o, com comenta el membre de la companyia nouvingut, que s’ho mira, ara, des de fora: “els primers ja podeu preparar-vos el segon abans de la marca.”  

I sí, tot i que els cinc minuts de descans es converteixen en un instant testimonial, arriben prou a temps per a fer el primer passi, amb llum, so i tots els ballarins a escena. La carn és a la graella. Ja només es podrà corregir de sal. No hi hauria temps per preparar més brasa.  Aaron esperona: “Treballeu fort, gaudiu com bojos i a veure què passa”.

Arrencada. El grup d’adults disposa del seu moment de glòria. Ho fan des del fons de l’escenari, com si fos un paisatge en gran angular. És un retall de vida més pausat, que prova d’articular els braços oberts i el nerviosisme de les cames a la seva memòria de moviments molt més quotidians. Fosc. I arriba la severitat del primer pla. Una sorpresa: tres ballarins amb els braços encreuats mirant a públic amb intensitat. La contundència la imprimeixen els llums blancs zenitals i laterals, que escupen energia, a la vegada que la dansa guanya decibels, i que els tambors reboten amb força les baquetes. I sí, les passes que conviden un cert èxtasi de joventut, d’energia, es desplega amb connexió amb la platea. Demà, a l’estrena, hi haurà una força de molts newtons, amb tota seguretat.

Ràfegues de llum per a projectar l’ombra d’una mena de cantant de punk o bé d’un president imperial. Al seu costat, la màquina sonora dels tambors i el pessigolleig de les guitarres, també il·luminades puntualment, tancant el quadre. Però aquesta mare pàtria, que semblava poder dominar el món, es trobarà que els ciutadans tindran criteri i el qüestionaran. El seu discurs deixarà de ressonar imponent i el vestuari dels ciutadans passarà dels colors grisencs a blaus, verds, vermells que reivindicaran la diferència, el diàleg, el matís per a construir, ara sí, una comunitat en la qual tothom se senti integrat. 

En aquesta societat que ballen ara en el seu primer assaig la compayia del “Made in Girona: political mother”, no hi ha edat, ni sexe, ni creença, ni raça. Hi ha energia a raig, benaurat terrabastall d’humanitat. Cadascú amb la intensitat que li transmet el seu cos. Avui, al final d’aquest passi s’ha produït un silenci que interroga pel demà. (Aaron els felicitarà; els donarà una hora per recuperar-se i els advertirà que passaran notes abans de fer el segon passi general). A l’estrena, l’Auditori només pot esclatar en ovació. Les butaques no restaran silencioses sinó que els espectadors, contagiats d’intensitat, respondran amb la mateixa contundència que la partitura de la percussió.  “Ok, last time!”

by Deixa un comentari

Vivim dominats per les etiquetes. Ens les apliquen i (encara) necessitem aplicar-les per classificar-ho i entendre-ho tot. Res no se’ns escapa. Ni les arts escèniques, de les quals tothom se sol oblidar. Arribem al teatre, recollim les entrades i agafem el programa de mà. I, entre la sinopsi i la fitxa tècnica, apareix la nostra amiga. L’etiqueta. Això és dansa ens diu. Això és circ. Això és teatre de text. I si no és ni carn ni peix, segur que és creació contemporània. O el Festival Sâlmon.

Dia 2. Arribo al Mercat de les Flors. Avui toca En este lugar entre: Prethink and free action de la Bea Fernández. Un espectacle que,-i ara entendreu el pròleg pseudofilosòfic-, no s’ajusta a cap etiqueta o que més aviat les amplia. La dansa també és això. La performance també és això. Fernández, de fet, sempre ha reivindicat que la dansa no necessita dramaturgs que tradueixin el moviment o creïn un discurs paral·lel. La matèria i el discurs artístic és el cos. 

El cos és, també, el protagonista de l’espectacle que ens ocupa. O, més aviat, com el cos transita entre un estat i un altre, entre l’abstracció i la narració, fisicalitat i evanescència. “Ballar com a exercici de representació del que s’ensenya, allunyat del que és” explicava el crític Jordi Sora. Perquè ens entenguem: no li busquem significat. Més enllà, és clar, de la teoria a partir de la qual s’ha parit l’espectacle. Aquest espai és. I punt. 

En este lugar entre: Prethink and free action consta de tres parts: dos solos i un dúo interpretats per Oihana Altube i Clara Tena. El primer mapeja el moviment i fantaseja al realitzar l’acció, el segon és, per resumir-ho d’alguna manera, un possible diàleg entre Steve Paxton i Britney Spears.  El tercer (i alhora l’espectacle) neix a partir d’una frase de Marina Garcés: “La suma de tu i jo no és dos. És un entre en el qual pot aparèixer qualsevol”. 

El resultat, potser més interessant sobre el paper que damunt de l’escenari, potser massa experimental per un públic necessitat d’etiquetes i significats, ens obliga a preguntar-nos quin és el sentit d’un espectacle de dansa. I, alhora, ens recorda (i això sempre fa mal) que som més miops del que pensem. Per cert, qui també trenca esquemes amb el cos és Bárbara Pinto amb l’exposició Sin Título. Una sèrie de fotos i una projecció de vídeo sobre l’ús i l’esdevenir de la verticalitat i l’horitzontalitat en l’urbs. El Sâlmon, ja ho veuen, és molt més que dansa.