Sin categoría

by Deixa un comentari

Les quatre tocades de la tarda, a l’interior de la Sala Maria Aurèlia Capmany. Totes les cortines estan aixecades. L’espai immens de l’escenari mostra un linòleum inacabable. Al centre, com mig perdut, els bancs, la butaca balancí i els quatre ballarins de Kokoro. Sense presses, van prenent distància de l’espai. L’alçada mostra moltíssim aire. I un estol de focus que s’han pogut ampliar en aquesta posada en escena. I és que cal un suplement evident per a il·luminar des de tanta distància, la intensitat de cada quadre. Revisen moviments, rememoren claus per anar marcant els canvis de llum, les accions i mirades que ja tenien pautades. Sense rigidesa, retoquen si li va a favor de la peça (accions quasi imperceptibles per a l’espectador, però que transforma tensions i equilibris de densitat a l’escena).  

Kokoro, per fi tanca el primer cercle amb la temporada a una sala que imposa: la MAC del Mercat de les Flors. Lali Ayguadé ja s’ha guanyat l’atenció com a ballarina arreu. Ara, també ha convençut a un grapat de programadors que l’han vista (sobretot, arran de la seva estrena al Temporada Alta). Tanca el cercle perquè, a finals de setembre, estava assajant en la càlida Sala Pina Bausch, ocupant tota la seva extensió. Ara tot creix, els vats escupen amb més intensitat. Les contres, els laterals, els frontals i els que il·luminen des del peu de l’escenari. També la música elevarà el seu volum, previsiblement. Però el cos, el pinyol de la peça, continua sent aquella recerca, de trobada de moviments, a partir d’una reflexió, més o menys irònica amb l’ànima i la religió de ressò (les primeres accions als bancs de l’església són tota una homilia de tòpics, ben creuats). Kokoro vol dir ànima en japonès: un nom sonor i un concepte molt suggerent.

Com s’il·lumina l’ànima? Un quart de sis de la tarda. El sol allarga les ombres dels plataner del costat de Fira de Barcelona, és una llepada de sol que ja no escalfa però que acompanya el berenar de pa amb pernil dolç, sortint d’escola. (“no et mengis sol el pernil, prent-te també el sandwich”, alliçona el pare al fill golafre). Sí, l’ànima sembla que respiri millor amb aquesta llum lànguida de tardor. Però la fugacitat de la posada de sol és més ràpida que la representació teatral (que no pot conciliar tampoc l’hora de la funció). Per això, a dins de la sala, es van revisant memòries. Contínuament. Sembla mentida tants canvis en tants pocs segons. Peus i més peus per advertir cada canvi, del més subtil al més radical. Les llums laterals espateguen i donen al vestit vermell un volum cridaner, que evoca a l’infern, que invoca Sergi Parés des de dalt d’un banc. Fa equilibris, i sembla que perilli. els bancs nous ja han arribat. Nou mobiliari per només tres funcions? No perquè la pretensió és que aquesta ànima (banyada amb el sol de tardor de Montjuïc o amb les memòries sempre mutables, escenari a escenari) respiri molt més enllà. Ja té el primer bolo a l’estranger: ben d’hora marxarà cap a Leicester.

La paciència que demana el repàs de les llums, garantir que queda tot amb l’enquadrament desitjat, no exclou alguns moments de joc, de moure’s per recordar moviments pero també per ventilar-se: juguen amb la complicitat de Lali Ayguadé (asseguda en el pati de butaques per comprovar com es percep l’espectacle a una certa distància). Generen nous moviments. I ja s’emplacen per a la propera coreografia. Bon rotllo, paciència, escalf: Certament, així s’il·lumina l’ànima. 

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé sobre l’espectacle i les primeres reaccions a la sala d’assaig, cliqueu aquí.

Si voleu saber, com s’explicava en un taller de La dansa no fa por, cliqueu aquí

by Deixa un comentari

El TR3SC va
abaixar el teló d’“El teatre per
dins” a la gran casa del teatre català. La darrera sessió del cicle va comptar amb una visita al
Teatre Nacional de Catalunya de la mà del seu coordinador artístic Ignasi
Camprodon, que va explicar detalls del funcionament de l’equipament i tot
tipus de curiositats, seguida d’una conversa amb el director artístic des del
2013, Xavier Albertí.

Albertí assegura que hi ha
feines que no estan fetes a escala humana i la seva n’és una. “Hauries
de tenir massa més mans, massa més peus, massa més caps… massa més de tot.
Mai estàs satisfet de tot el que estàs fent perquè te n’adones de l’enorme
dimensió d’aquest teatre i la seva responsabilitat”. Aquest sentiment conviu amb la
convicció que té ‘quelcom a aportar’ al teatre català i que ho fa amb la ‘coherència’
amb què ha volgut regir sempre la seva trajectòria.

Defineix bromejant la figura del responsable de
configurar la programació com la d’“aquell a qui li cauen sempre totes
les garrotades” i assenyala les diferències entre els teatres de
titularitat pública i privada, ja que el primer ha seguir les directrius del Departament
de Cultura de la Generalitat lligades a les polítiques culturals nacionals.

El Nacional ha de ser un referent en diversos aspectes com
ara establir i renovar el cànon del patrimoni escènic català, plantejar la
innovació en les arts escèniques contemporànies, etc. “A diferències
d’altres països, com per exemple París on hi ha cinc teatres nacionals i es
reparteixen l’obligació de fer dramatúrgia contemporània, repertori, grans
clàssics del segle XX…, aquí en toca fer-ho tot a nosaltres”, diu, i a
trets generals apunta dues missions:

En primer lloc, crear una
escola d’interpretació: uns paràmetres perquè hi hagi una convenció cultural
que permeti la credibilitat dels actors i fixi el gust dels espectadors.I, en segon lloc, el deure de
llegir els grans clàssics universals per no desconnectar-se de la tradició del
cànon occidental i revisar el patrimoni propi, però també alimentar-se de la creació
contemporània coneixent
el que s’està escrivint de forma important al món i incentivar els autors catalans.

Albertí –que ja té tancada la programació de la temporada 16/17 en què el
TNC celebrarà els 20 anys– apunta que “la idea d’èxit per a un
teatre públic ha de ser relativa i no necessàriament implica que porti molts
espectadors”. D’altra
banda, reflexiona que “aquest èxit no es pot preveure, sinó estaríem
esponsoritzats i tindríem accions en borsa” i observa que “hi ha espectacles que no capten tots els
espectadors que voldríem, però no per aquest motiu deixarem de fer un determinat
tipus de teatre”.L’equilibri
total del percentatge d’ocupació d’uns espectacles sobre uns altres permet
incloure a la programació produccions que, d’altra manera, en caurien
immediatament.

Li
interessa conèixer al màxim el públic
i, en aquest sentit, cada cop impulsen més estudis per comprendre’l,
fidelitzar-lo i posar-se al seu servei. Bona prova d’aquesta aproximació és la
campanya publicitària que els ha reportat el rècord històric d’abonats al teatre, passant dels 1.200 que tenien
l’any passat als més de 4.000 actuals. “Contràriament
al que es pensava, la forma de créixer és cuidar l’abonat”, afirma, una
acció que acaba repercutint en l’hàbit
d’anar al teatre i reverteix en altres equipaments i el consum cultural en
el seu conjunt.

Entre
les línies artístiques d’Abertí destaca el suport
als dramaturgs contemporanis del país. Ja no està en marxa el T6, però, per
compromís, en cap temporada hi ha menys
de tres textos d’autors catalans actuals. A més a més, el TNC és pioner a l’Estat “tutoritzant” un autor i
portant a escena la seva obra, seleccionada a través de la bústia de recepció de textos, on
arriben una mitjana d’entre 100-150 obres.

També
és rellevant la iniciativa dels epicentres
o eixos temàtics per la qual es revisiten autors d’altres temps. Com
que “exhumar un autor amb una única obra
és d’un risc excessiu”,els
recuperen amb diverses produccions, exposicions, conferències, edicions, etc.
que afavoreixen restaurar les condicions
de recepció del seu llegat com seria natural en una tradició no estroncada
per la guerra civil i la dictadura.

Decidit el ventall de
títols que vol programar, Albertí tria els directors que els poden materialitzar (que, al
seu torn, conformaran autònomament l’equip artístic i tècnic). També és molt receptiu als projectes que li presenten els mateixos creadors. Atén
a tothom qui li demana que li programi tal producció o dirigir tal altre
espectacle i, en cas que no vegi adequat el text que li plantegen però li
agradi la proposta, els suggereix una altra possibilitat ja que “a vegades les obres són bones, però no és
el moment de fer-les perquè no il·luminaran aspectes del nostre dia a dia”.
I aclareix: “El criteri del teatre
català no el fa el Sr. Lluís Pasqual i Xavier Albertí en el cas dels teatres públics,
el fan els excepcionals professionals que tenim i, per tant, una part molt
important de la responsabilitat és delegar i reprimir el gust personal per fer
que aquells creadors que tenen una força expressiva singular puguin fer allò que
els interessa, agrada i senten que han de fer. Us asseguro que l’espectacle
sempre serà molt millor si qui el dirigeix sent la necessitat de fer-lo que si
li ha caigut o ‘toca’ perquè no té feina”.

Finalment
remarca el rol del TNC com a centre de
producció. Les coproduccions amb
Temporada Alta, el Festival Grec i altres estructures que tenen la capacitat de
fer gires amb els seus espectacles aporten dos tipus de fruits: donar feina al sector (aquesta
temporada a 275 professionals no vinculats amb nòmina fixa a la casa) i retornar la inversió nacional fent circular els espectacles arreu del
territori.

by Deixa un comentari

Pintar
de blanc el Romea per convertir l’espai en un sanatori, crear tota l’escenografia
a partir d’una cançó de l’espectacle, el naixement del famós vaixell de Mar i Cel
(que encara conserva les veles originals!), vestits que no s’adapten a la
mobilitat dels intèrprets, fotògrafs que s’obliden de retratar al detall
l’escenografia…

Entre
anècdotes i imatges dels decorats i vestuari ideats al llarg de més de 40 anys
de professió (amb treballs com El
Misantrop, El llibertí, Aloma, Les suplicants, Electra, etc.), la
reconeguda escenògrafa Montse Amenós
va desgranar què és i com entén la seva feina en la quarta sessió d’“El teatre per dins” del TR3SC. La xerrada va tenir lloc a l’Institut del Teatre de Barcelona.
Concretament, a la planta -2, especialitzada en aquesta branca, per la qual
cosa els assistents van tenir també l’oportunitat de veure de primera mà on i
com es formen els futurs escenògrafs del país.

La mateixa Amenós va aprendre els fonaments escenogràfics a l’IT, si bé
aleshores estava situat a Sant Pere Més Baix (mentre que les assignatures d’interpretació
es cursaven a l’equipament del carrer Elisabets). Hi va anar a parar després de
fer uns quants tombs; això sí, sempre enfocats cap a una disciplina artística.
Primer pensava que faria Arquitectura, després va voler fer Belles Arts, però
finalment va ser el Disseny Gràfic qui li va revelar allò que realment l’apassionaria.
Aleshores ja feia teatre amb la companyia Roba Estesa amb espectacles de
cabaret i teatre al carrer, però mai s’havia plantejat treballar en aquest
sector. “Vaig tenir molta sort. Durant
tot el temps que vaig ser a l’Institut del Teatre vaig tenir de mestre el Fabià Puigserver”. Més
endavant, amb ‘Antaviana’, li va arribar, com a Dagoll Dagom, el punt
d’inflexió cap a professionalització.

“L’escenografia és tot
l’aspecte visual d’un espectacle”.
Ras i curt. Així descriu Amenós el seu dia a dia. És a dir, des de decidir la tria
i la disposició de l’espai, fins al disseny
dels decorats i del vestuari. “Habitualment tot comença amb una proposta del
director –tot i que actualment ve més del productor. Et presenten un text, una
música, una òpera, un ballet o un espectacle de creació i tant hi ha els qui pràcticament
t’expliquen com ho farien ells, com els qui encara no han pensat res. Els
directors d’ara tenen més coneixements perquè han tingut una formació més
completa… però tampoc diria que són més creatius. Sóc una gran defensora de
la meva professió i considero que, en general, és bo treballar amb escenògrafs
perquè, a part de creativa, aquesta
feina és bastant especialitzada”.

Per
a ella, “la maqueta és el segell de l’escenògraf”
i, assegura que, malgrat que a dia d’avui es treballa molt en 3D, és una eina
que encara s’utilitza moltíssim arreu del món. “Sembla mentida! Té una part tècnica molt important”.

Pel
que fa al vestuari, consisteix en dibuixar
els figurins, comprar la roba, triar els gèneres… I, si en el cas de
l’escenografia, després es passa al taller de construcció; en el del vestuari, es
passa al de confecció.

La
feina del taller és, precisament, una de les tasques que més li agrada
juntament amb l’arrencada d’un nou espectacle: “Quan engegues un projecte se t’activen un seguit de coses. Agafes el
text i comences a imaginar. Et vénen les idees…”. L’altra cara de la
moneda és quan les coses no surten com esperava ja sigui perquè no troba el que
busca o per desacords: “Quan t’enfades
amb un actor que no vol posar-se alguna cosa, o el director ha decidit suprimir
quelcom, o l’il·luminador canvia el que has pensat… o quan al públic li agrada
allò que trobes que és horrorós!”, riu. “Tenim un ego bastant gran, tot i que estem al darrere. A l’autor
d’un text li toques una lletra i uiiii! Però a nosaltres… Per fer el vestit
has creat un personatge al teu imaginari, l’has plasmat en un dibuix amb una
intenció, etc. Llavors et diuen que aquell mocador que per tu dóna la sensació
de persona curosa ‘els fa nosa’, i els mataries. M’agradaria que no em molestés
tant, però el dia que no em molesti és
que més igual”. Per això sempre analitza els actors el dia que fan la primera
lectura ja que és bo conèixer com són i es belluguen.

Evidentment,
un dels grans moments per un escenògraf és veure que tot allò que estava sobre
paper (el simulacre), quadra. “La feina
s’acaba a l’estrena… o després! Perquè, per exemple, el primer Mar i Cel és del
98 i encara hi estic enganxada per si hi ha una substitució o alguna cosa
es fa malbé…”. Té claríssim quines són les aptituds d’un bon escenògraf i,
entre elles, destaca que sigui una persona amb molta energia i treballadora: “Així com hi ha actors i directors
mandrosos… No he conegut mai de la vida un escenògraf mandrós. No existeix,
no podria ser”.

Afirma
que la crisi del teatre ha fet un gran mal a l’escenografia, ja que hi ha hagut molt intrusisme i es
reaprofiten vestits o materials d’altres produccions. Aquest és, de fet, un
dels debats de la professió: “Quan acaba l’obra pot passar de tot. El vaixell
de Mar i Cel el van conservar de forma miraculosa a les Drassanes. El TNC i el
Lliure guarden el vestuari, però en companyies petites acaba… No vull ni
saber-ho! És molt delicat aquest tema. D’una banda voldries que es reciclés,
però d’una altra, per ètica, no està bé que s’aprofiti, de la mateixa manera
que no copiem una música… Cobrem per fer una escenografia, però no per fer
una reproducció. Ja es demana permís, però no hi ha drets d’autor”.

Finalment,
Montse Amenós reflexiona que ha treballat més en espectacles clàssics que en
contemporanis ja que aquests darrers donen poc marge als escenògrafs, figurinistes…
Apunta, però, que “les projeccions han
entrat a formar part totalment de l’escena” i que, després d’’Aloma’, la
seva primera experiència potent per casar l’escenografia amb el món audiovisual,
continua investigant per explotar-ho encara més. L’escenografia es reinventa?

by Deixa un comentari

En el viejo Garrick se ha instalado la nueva Kenneth Branagh Theatre Company. Es su temporada inaugural y The Winter’s Tale el primer montaje de un elenco en el que figuran, entre otros, Judi Dench y Michael Pennington. La sala es una restaurada bombonera en crema y oro y el escenario posee las medidas para el lucimiento de un gran actor inglés del siglo VIII. Se abre el telón y la corte siciliana del rey Leontes se ha convertido en un teatrín, en un noble complemento para la casa de muñecas de la reina Mary. Alrededor del árbol de Navidad se reúne la familia para ser retratada al descuido por Lewis Carroll en un instante de felicidad. El príncipe Mamillius es el rey, como todos los niños de las estampas eduardianas. Los criados despliegan una sábana para proyectar alegres recuerdos compartidos, mudos y en movimiento. El cine como lujosa linterna mágica. La luz de las candilejas aporta al conjunto la incandescente ensoñación que requiere un cuento de invierno.

Rob Ashford y Kenneth Branagh han tomado el título de la obra de Shakespeare de manera literal. Toda la puesta en escena es un viaje por los paisajes de las fábulas decimonónicas. La feliz expectación antes de la pesadilla de Hoffmann, la picaresca navideña de Dickens, la tristeza helada de Andersen. Un delicado envoltorio para una dramaturgia que sajará a consciencia la belleza inocente. El tono dominante es oscuro: la congoja y desazón que generan unos celos presentados como un trastorno físico; enfermedad que irrumpe con todo su dolor y capacidad de destrucción en medio de una armonía que parecía inmune al mal. Cierto, ahí está el bucólico cuarto acto, aquí imaginado como un ritual de fertilidad, con Perdita coronada como su reina. Un interludio para volver pronto al desenlace –la curación– de un muerto en vida que es Leontes y su corazón helado.

Adulto y denso es también el repertorio de excelentes interpretaciones. Michael Pennington abandona a la niña Perdita con un parlamento que parece animar con puras emociones al muñeco, y Branagh está excelso en su descenso a los infiernos de una sospecha que actúa en su cuerpo y mente como sosa cáustica. Pero la sala sólo aguanta la respiración con la defensa que hace la reina Hermione de su inocencia (serena y majestuosa Miranda Raison, como una dama de Shalott), y con la autoridad que exhibe Judi Dench en cada palabra que pronuncia. Eterna como una figura encerrada en una bola de cristal cuando interpreta la alegoría del Tiempo, y telúrica cuando asume el papel de Paulina. Con un dominio absoluto –como todos– de la prosa shakespeariana. Es indescriptible que con sólo proferir con cólera bridada la palabra “tirano” explote en la mente del espectador todos los significados de la acusación.  

Juan Carlos Olivares

—————————————————————————-

The Winter’s Tale  

De William Shakespeare. Dirección: Rob Ashford y Kenneth Branagh. Principales intérpretes: Tom Bateman, Kenneth Branagh, Jessie Buckley, John Dagleish, Judi Dench, Hadley Fraser, Michael Pennington, Miranda Raison y John Schrapnel. 

Garrick Theatre, Londres, 7 / 12 / 2015

by Deixa un comentari

Això no pretén ser una crítica. Tampoc una màscara. Potser un espai des del qual poder reflexionar una mica sobre l’espectacle El público, obra de Federico García Lorca, que ha dirigit l’Àlex Rigola. Una peça que va estrenar a finals d’octubre al Teatro de la Abadía a Madrid i que ara ha arribat al Teatre Nacional de Catalunya.

En l’imaginari col·lectiu d’una certa edat encara perviu la posada en escena d’aquest espectacle que van fer en Lluís Pascual i en Fabià Puigserver, juntament amb el Centro Dramático Nacional, l’any 1986. Les imatges i les emocions d’aquell muntatge llegendari han quedat en la retina i encara ballen en la memòria de molts espectadors. Alguns fragments tenen vida a Youtube com un batec lluminós incontestable. Em sembla interessant acarar aquests dos espectacles tan diferents per poder comprendre una mica la decepció que ha produït la nova posada en escena de l’Àlex Rigola a un munt d’espectadors. La premsa ha insistit aquests dies que El público de Lorca és un text irrepresentable, que pel seu elevat i abundant simbolisme poètic esdevé un ens incomprensible… És evident que els mitjans de comunicació mengen dels tòpics i els mantenen, alimentant el lloc comú des d’on es fàcil repenjar-hi després una opinió pública que té per alletament empassar-se allò que els donen mastegat. I haig de dir que, un cop vista la representació al TNC, podria subscriure’m en l’òrbita d’aquest tòpic manufacturat. És més, vaig pensar que el text de Lorca era força dolent, ple d’embalums poètics incomprensibles, una mena de llustrosa retòrica gratuïta que de vegades fregava la cursileria. Però després he llegit el text, m’he informat i he vist fragments del muntatge d’en Lluís Pascual. Ara puc dir que el tòpic sembla més aviat fals. És veritat que El público és un text inacabat, i potser poèticament massa juganer, excessiu i complex; per tant, amb certes dificultats, però perfectament representable i suggeridor, sempre que la paraula i el seu sentit fondo en siguin el centre. Tal vegada, una part del seu missatge, ja no tingui el mateix sentit avui que en altres èpoques; però pel que fa a qüestions sobre l’autenticitat personal, les veritats artístiques i del teatre són sempre vives, perfectament contemporànies i universals.

Comparacions odioses, trenta anys després.

Sí, el text. Potser el text, en els nostres temps, ja no sigui allò important i ho sigui, en canvi, l’estètica i la plasticitat visual, que en el muntatge de l’Àlex Rigola són aspectes engrescadors; però crec que això acaba produint un impacte equivocat, ja que no ajuda gens a fer comprendre l’obra a la gent que paga entrada. Dic això bàsicament pel desequilibri actoral del muntatge, on hi ha actors que sovint fan indesxifrable el text i que, per tant, rompen la bellesa i el sentit penetrant que desprenen les paraules de Lorca. Aquestes semblen més aviat buides, llançades a l’atzar, fins i tot, gratuïtes. L’essència, doncs, es perd irremeiablement i l’espectador queda enredat i penjant d’una mena d’evocació confusa que se li escapa. Tinc la sensació que molts d’aquests actors han estat educats per afrontar, en tot cas, el món televisiu; però no pas per les exigents taules del teatre. Si traieu els micròfons a aquests actors, desapareixen. I no parlo només de projectar i de dicció, sinó de saber dir. Sí, naturalment, al TNC sempre hi ha l’excusa que la sala gran del teatre és sorda, però els espectadors, no. En ocasions, durant la funció, vaig arribar a preguntar-me si algun d’aquests actors havia estat realment dirigit. La modèstia i l’honradesa són ressons que van amb Lorca.

 Això, en el muntatge de Lluís Pascual, passava?

Equívocs?

Certament, El público de Lorca no és un text fàcil de comprendre ni de seguir i al meu parer en el muntatge de l’Àlex Rigola hi ha uns quants equívocs que fan l’espectacle encara més confús i incomprensible per al públic; exceptuant, potser, el darrer acte. Crec que la posada en escena no dóna els elements bàsics on l’espectador pugui recolzar-se per entendre el que passa i s’hi diu. Per començar, l’escenografia embolcalla tota la sala gran del TNC amb tires de plàstic platejat i brillant, com si entréssim en una sala de ball, amb una estridència musical de fons que sona a llamps i trons. Això suggereix, penso, la idea que el públic -el gran increpat de l’obra-, no formi part de la platea a la manera convencional, sinó intencionalment del mateix espectacle, inserint-lo a dins com un element més de la representació. Però, aleshores, com cal entendre el diàleg fonamental entre el criat i el director? 

“Criado: Señor. 

Director: ¿Qué? 

Criado: El público. 

Director: Que pase.” 

Crec que el públic hauria de voltar l’escenari, com si fos aquell ull burgès enorme i putrefacte que observa i jutja constantment. I això, només és possible des de la distància. Si la idea de l’Àlex Rigola és que entrem dins el cap de Lorca, aleshores tot plegat esdevé pur onanisme i el públic és prescindible. 

I no és un error eliminar la butaca del director? Penseu que és el lloc des d’on l’espectador pot entendre que apareguin els personatges -per surrealistes que siguin-, que visualitzen; i poder comprendre així, més fàcilment, la projecció que l’inconscient del director irradia des del seu món interior, assegut des de la seva butaca. 

Recolzar un espectacle excessivament en la força estètica comporta sovint complaure’s en elements banals i exhibicionistes, cercant, per exemple, en la publicitat la gracieta d’icones i referents palmaris: penso en els conillets Duracel com a metàfora castradora del pare, una espasa de Dàmocles que no acaba mai d’amenaçar-nos, l’exigència del públic a ser complagut que mata l’artista; o també les pulsions eròtiques representades pels cavalls, aquí actors oliosos I en pilotes, tot d’una evidència antilorquiana exemplar. I el mateix llast arrossega això que ara s’anomena “l’espai sonor” que, en aquesta ocasió, ha creat en Nao Albert i que és d’una total falta de gràcia i nivell. Com es pot cantar la cançó d’El pastor bobo d’aquesta manera? Com es pot deixar que es canti així? Sap qui és en Josep Maria Arrizabalaga o l’Enrique Morente? Una mica d’estima i consideració tampoc és demanar massa. 

I acabo amb aquesta reflexió: no sembla una falta d’honestedat personal i artística ensenyar, a l’inici de l’espectacle, com si fos el camí exemplar a seguir, les imatges històriques de Lorca i La Barraca fent un muntatge de nivell (La vida es sueño de Calderón) en un poble rural de les Espanyes, davant un públic analfabet, amb quatre fustes i parracs? L’autenticitat teatral d’aquestes imatges no són una lliçó ètica i moral que entra directament en contradicció amb el que és el TNC i el mateix muntatge de l’Àlex Rigola? Per què hi són? Quina intenció hi batega al darrere?

Alguns artistes confonen l’autenticitat a la que sempre han d’aspirar, amb l’originalitat, de la qual mai ningú s’hauria de preocupar. Tanmateix, voldria acabar dient que seria important que el muntatge d’El público de l’Àlex Rigola pogués simbolitzar el mateix que va representar i representa el d’en Lluís Pascual i en Fabià Puigserver, el qual tenia coses a dir. Aquell muntatge és un magnífic record teatral i un acte de valentia i talent on poder emmirallar-se i reflexionar trenta anys després. Vostès, el públic putrefacte d’avui, tenen, en tant que criteri, la darrera paraula.

Joaquim Armengol

by Deixa un comentari

El passat mes d’octubre es va celebrar la anual Mostra de Teatre del Teatre del Raval. Tretze obres seleccionades entre més de cent i presentades davant el públic i un jurat, el premi per la elegida guanyadora? Un mes de presentacions al mateix Teatre del Raval. Un objectiu no gens menyspreable tenint en compte que la premissa per elegir les participants és que han de ser obres de qualitat que no hagin pogut trobar un espai a Barcelona on presentar la seva proposta. Humor, drama, reflexió, dansa, mut, histèria, pausa. Tretze obres moltes vegades completament dispars que completen… doncs això, una mostra de la gran quantitat de propostes molt potents que pel motiu que sigui moltes vegades es queden en el camí i no aconsegueixen arribar al públic de la capital catalana.

La varietat no és només temàtica, per exemple a la mostra es presenten obres que ja tenen un rodatge a la resta del territori català o fora però també n’hi ha que porten molt poques representacions a l’esquena o que, fins i tot, s’estrenen aquell mateix dia. I aquest és un dels grans valors que ha sabut trobar l’organització, un tracte completament equitatiu a una diversitat que permet assistir a un clàssic que ja ha girat pel territori espanyol un dia i potser al següent presenciar l’estrena d’un espectacle d’estètica clown d’una companyia de nova creació. 

En definitiva un batibull de conceptes i idees que realment aconsegueixen donar un tast d’aquesta cara oculta de la nostra escena teatral, una escena que no es composa exclusivament de les produccions que es poden fer als “grans teatres”, sinó que es forma també per una miríada de sales de múltiples mides i perfils, i de la gran quantitat de companyies que constantment demostren la seva força creativa amb una multitud de muntatges molts dels quals ni tan sols ens arriben al públic general. 

Cal agrair al Teatre del Raval aquesta iniciativa que ajuda a posar de relleu la força i riquesa del nostre teatre i que aquest any celebrava ja el seu 20è aniversari. Moltes felicitats! Esperem que en siguin molts més.

Així que ja sabeu, l’any vinent atents a la mostra! I mentrestant podreu veure al Teatre del Raval Be god is, la proposta guanyadora. O  Catalunya triomfant o rellotge sense agulles, guanyadora del premi popular, que també disposarà d’algunes funcions al mateix teatre. Riure assegurat en totes dues!

Quelot Martín