• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

2 de febrer de 2016 by Enid Negrete Deixa un comentari

El concurso Internacional de canto Tenor Francisco Viñas, es un evento que ya se ha convertido en una tradición en el mundo de la ópera no sólo iberoamericana sino mundial.  Este año, con 568 participantes de 60 países diferentes, hizo audiciones en diferentes sedes tanto en Europa como en América y seleccionó a 57 cantantes que llegaron a las pruebas a realizarse en Barcelona, decidiendo finalmente premiar a ocho jóvenes voces entre los que se encontraban una soprano italiana y otra española, un tenor coreano, tres mezzos de diferentes países – una  norteamericana, una rusa y una italiana- un barítono coreano y un joven bajo ruso. 

El concierto de los ganadores del concurso Francisco Viñas se efectuó el 24 de enero y este año estuvo lleno de voces interesantes y valiosas. De los ocho ganadores, cinco poseían voces de importancia y de calidad poco frecuente. Sólo uno de los premiados (el barítono coreano Kihun Yoon) sobrepasaba los treinta años de edad.

Abrió el concierto el tenor Sungho Kim, ganador del premio especial Plácido Domingo a un tenor finalista. Una voz no muy grande, que se atrevió con el aria Ah, mes amis… de La fill du regiment de Donizetti, famosa por sus nueve do de pecho. La interpretación fue forzada y un poco inestable, pero acabó sin problemas graves.

Le siguió la mezzosoprano italiana Miriam Albano, también ganadora de un premio especial, el Max Klein-Madronita Andreu y del premio extraordinario del European Opera Center, que interpretó un aria de La clemenza di Tito de Mozart. Su fraseo correcto y una voz de lindo timbre con coloraturas claras, fueron lo que caracterizó a esta joven mezzo ligera, que necesita trabajar mucho más sobre proceso interpretativo tanto físico como de creación de personaje.

Yuri Vlasov, bajo ruso, fue galardonado con sexto lugar y premio extraordinario Castell de Peralada. Sorprendió con una voz típica de su país y muy rara en otras latitudes. El aria del príncipe Gremin de Eugenio Oneguin fue todo un acierto, pero su trabajo con Di due Figli vivea… de Il trovatore de Verdi, aunque bien ejecutada no tuvo la misma calidad de su trabajo con Chaikovsky.

Kihun Yoon, un barítono coreano ganó quinto lugar y los premios extraordinarios de la Asociación de amigos de la ópera de Sabadell y del público asistente a la prueba final. A diferencia de muchos de sus compatriotas, este barítono muestra una personalidad importante en el escenario y su interpretación fue una muestra de manejo vocal, a pesar del peso de su voz.  Eligió para este concierto las arias verdianas de  Di Provenza il mar e il sol… de La Traviata  y E sogno o realtá? de Fastaff. 

Sara Blanch, soprano española, ganó el cuarto lugar además del premio especial teatro de la Zarzuela, el premio extraordinario Plácido Domingo al mejor cantante español, el premio extraordinario del ayuntamiento de Moià al mejor cantante catalán, el premio extraordinario Castell de Peralada, el premio especial de la fundación de Música Ferrer-Salat y el premio del público asistente a la prueba final.  Esta soprano, la más premiada del concurso, tiene una linda voz, buenas coloraturas y agudos brillantes, pero sin la gracia y chispa que reclama una partitura como la de  La primorosa,  además de mostrar un sobre agudo falto de brillantez y colocación.  Su interpretación de Una voce poco fa fue bastante buena, pero sin justificar del todo tantos premios, quizá más bien determinados por su nacionalidad y no por sus virtudes como intérprete, que no son pobres pero sí jóvenes. 

Quizá la mejor voz que oímos en el concurso fue la de uno de los segundos lugares, la Mezzo rusa Yulia Mennibaeva, poseedora de un color oscuro, aterciopelado y profundo, que interpretó vocalmente muy bien tanto un aria de  Kovantxina  de Mussorsky como Mon coeur s’ouvre à ua voix… de Samson et Dalila. A ella le fueron otorgados, además, el premio especial Leonor Gago-concert lírica Ópera Internacional al mejor intérprete de música rusa y el premio extraordinario Teatro Real de Madrid. Quizá su lado más débil sea la interpretación escénica y de concepción del personaje, pero es una voz que se debe seguir porque puede llegar a ser una mezzosoprano de importancia.

El otro segundo lugar fue para Selene Zanetti soprano italiana con una voz poco común: soprano lírico casi spinto, que poseía un muy buen fraseo y un cuidado estilístico importante que dejó claros en la interpretación  de la difícil aria de Le Cid de Massenet, pero se tiene que reconocer que los nervios la traicionaron cuando abordó  Tacea la notte placida, dejando patente su juventud e inexperiencia. Sin embargo también le fueron otorgados el premio especial Montserrat Caballé- Bernabé Martí al mejor intérprete de Verdi y el premio extraordinario Teatro Real de Madrid. Es una cantante con unas posibilidades impresionantes, que debe aprender a contener su nerviosismo y madurar para interpretar ese repertorio.

El indiscutible primer lugar le correspondió a la mezzosoprano estadounidense J’nai Bridges, aunque la voz es de enormes dimensiones y vocalmente con una técnica muy segura, lo que más me gustaría destacar es su capacidad como intérprete escénico. Fue, desde mi punto de vista, la única que realmente mostró una concepción del personaje, que nos dio un idea actoral de ellos y que logró tenernos pendientes de su trabajo todo el tiempo. Su interpretación del aria de Sapho  de Gounod, además de mostrar un cuidado especial en el estilo del canto francés, fue un acierto en el planteamiento del conflicto que vive el personaje. Por otro lado, cuando abordó O mio Fernando… de La favorita de Donizetti  nos deleitó con unas coloraturas cristalinas y una interpretación actoral bastante más profunda que el resto de los concursantes. Además de haber ganado el primer premio del concurso se le otorgaron el premio extraordinario Leonor Gago, y premio extraordinario Teatro Real de Madrid. 

Fue un concierto muy interesante y lo hubiera sido más si la orquesta no hubiera estado tan encima de los intérpretes. Para este tipo de eventos se debe contar con un director más experimentado que pudiera trabajar más matices, porque la inexperiencia de estos cantantes no puede también luchar contra una orquesta, en lugar de verse apoyados por ella. 

El concurso Tenor Francesc Viñas de este año nos dio una muestra de lo que esperamos de los cantantes de nuestros días: no sólo cualidades vocales importantes, sino también interpretativas y escénicas. Parece que cada vez es más difícil la carrera del cantante lírico, pero recordemos que no hemos sido los espectadores ni los directores de escena los que han impuesto esto, fueron los propios cantantes cuando Maria Callas, Franco Corelli o más recientemente Natalie Dessay, nos demostraron que era posible.

Arxivat com a: Sin categoría

1 de febrer de 2016 by Sara Esteller Deixa un comentari

Encara queda una mica de llum del dia. Pep Ramis s’atura ara
després d’una llarga jornada de feina. Avui no ha estat dia d’assajar o de treballar
amb altra gent. Més aviat ha estat
tot sol cuidant els arbres, l’hort i els animals que envolten i formen part
d’aquest projecte artístic i vital que és L’animal a l’esquena.

Ubicat a la finca de Mas Empolla a Celrà (Girona) al peu del
massís de Les Gavarres, L’animal es troba envoltat per 19 hectàrees de bosc i
conreu, escenari quotidià de la vida de Pep Ramis i María Muñoz, els creadors de
la companyia de dansa Mal Pelo i directors artístics de L’animal, i de tants altres que els acompanyen i
visiten al centre de creació des que va començar a funcionar el 2000 i que
tants fruits ha donat i continua donant al món artístic.

En aquest entorn natural és normal que es percebin molt més
els canvis que darrerament tots sentim al clima, aquests hiverns més suaus, la
falta de pluja. Sí, comenta el Pep,” aquí és evident perquè estàs en contacte
directe amb la natura. Ho veus i ho notes, i amb els pagesos ho parlem, està
canviant la cosa, no saps si és el canvi climàtic, però és una incertesa bastant
present…les plantes estan despistades, floreixen abans d’hora, no plou, hi ha
arbres que ja estan florits i no tocaria, hi ha aus a les quals els tocaria
migrar i no migren”.

L’animal està integrat per la masia principal, del segle
XVI, una nau estudi, un taller i un edifici annex per a oficines. A Mas Empolla es troba també la
llar del Pep i la Maria i la seva família. Tot restaurat a poc a poc, amb
l’ajuda de molta gent, amb molts esforços físics i econòmics, i amb la
complicitat de tota una comunitat creativa que ha trobat a L’animal un refugi
per treballar amb tranquil·litat, amb recursos i amb l’ambient familiar que
propicia el lloc. De fet, a disposició dels artistes no només estan les naus
sinó l’envejable entorn.

D’aquí a poc Mal Pelo es trasllada dues setmanes a Barcelona,
de l’11 al 21 de febrer, per mostrar al Mercat de les Flors, centre del qual és
companyia associada, quatre espectacles ben diferents. El cinquè hivern, un duet
entre Pep Ramis i Maria Muñoz; Istambul, un treball amb el qual els dos,
acompanyats de Federica Porello i Jordi Casanovas, ballen alguns dels temes
que el Jordi Savall i el seu grup Hespèrion XXI interpreten en directe; Bach, un
solo de Maria Muñoz que ara transmet a la ballarina Federica Porello i 7 lunas,
un duet entre la Maria Muñoz i Niño de Elche.

El Mercat de les Flors acull quatre espectacles en
deu dies, heu d’anar canviant de pell, com us plantegeu aquest programa tan
variat?

Sí, sona intens.
Són espectacles que ja s’han estrenat, per sort. El  més especial és la peça amb el Jordi Savall,
que serà molt instantània. Hem escoltat les músiques que ballarem, pero
assagem el dia abans i el següent actuem, és una proposta molt de trobar-se i
fer.

I per què quatre peces
diferents
?

No és que es
tracti d’una retrospectiva sinó que reflecteix el lloc on som ara, amb col·laboracions
amb molta gent diferent. El cinquè hivern es un duet, el lloc on la Maria i jo
intentem trobar les línies de treball que després passarem, potser, a un
treball de grup,…però és un duet molt Mal Pelo, de nosaltres dos. I al costat
estan les altres peces que són col·laboracions, amb Niño de Elche, el  Jordi Savall, i el traspàs de Bach a la
Federica Porello.

Compartir
processos amb altres creadors ens agrada molt. Ho hem fet darrerament amb el
Baro d’Evel a Bèsties, treballant la direcció des de fora; hem col·laborat amb
gent d’aquí i d’allà i per l’edat i l’experiència que tenim pensem que és un
bon moment per disseminar el molt o poc que podem saber i compartir.

L’evocació
mediterrània d’Istambul mostra el vostre interès per aquesta part del món?

Fa anys que tenim molta connexió amb tota la conca sud del
Mediterrani. Sempre ens ha interessat la música d’aquella zona que és molt
ampla i rica, l’antiga sobretot. Si la recuperes, és meravellós i
pots veure la influència que ha tingut sobre la música europea. En el cas del Savall, quan ens varem trobar va
proposar fer un treball sobre la música de tota la zona de l’antic Imperi Otomà
(Armènia, Turquia, Grècia). Son músiques
de vegades més cultes i altres més populars. Varem decidir unes peces
entre tots, nosaltres treballem per separat i el dia anterior compondrem alguna
cosa. Esta proposat com un concert, hi ha peces en las que ballarem i altres
que simplement es tocaran,.. ara si ara no, d’una manera senzilla. L’espai és
més implantació Mal Pelo, algunes projeccions i algun element en escena.

Com ha estat el
treball de traspassar Bach a una altra ballarina?

La idea va ser del Cesc Casadesús, i la Maria en principi va
dir que no, perquè és un treball molt personal, fet a la seva mida. Però després
va dir “pot ser sí que és una bona idea”, perquè amb la Federica sí que veiem la possibilitat molt clara que ho
agafés i ho fes seu. Havíem treballat amb ella a l’últim espectacle de grup i
ens havia agradat molt. Estem  contents,
és molt emocionant veure un solo de la Maria en un altra persona, una ballarina
que s’ho ha anat fent seu de mica en mica, i reconeixes la peça tot i que està la seva manera de ser i de ballar.

7 lunas sembla una
proposta ben especial també

És la trobada entre la María amb Niño de Elche, que neix d’una
proposta del  Juan Carlos Lérida per
l’edició del cicle Flamenco Empírico de fa dos anys. Va ser una trobada de dos
dies en els quals es varen entendre molt bé, varen treballar improvisació estructurada.
Després, de mica en mica la peça s’ha anat allargant i aquesta tardor la varen
treballar una mica més i ara dura 50 minuts. Aquesta peça és més fresca, més
divertida, més boja.

Tornant a El cinquè
hivern
, de quina necessitat comunicativa, expressiva sorgeix?

Tots dos
teníem ganes de veure què ens passava amb uns cossos que tenen cinquanta anys,
de quina manera podíem acostar-nos al que nosaltres considerem les essències del
nostre moviment ara, que tenim cossos no tan explosius ni tan atlètics, però contenen
altres coses, més experiència, són més precisos a l’hora de fer segons quines
coses. Es tractava d’investigar els dos a nivell de moviment on estàvem.

L’ espai és
molt net, blanc, auster, només hi ha un mur amb un moviment endavant i endarrere.
Aquesta és la idea: dues persones estan en un lloc limitat del que no poden
sortir. És important el joc que ens
posem amb els  límits i on ens porta. No
podem sortir d’aquest espai, que és una evocació de l’hivern, un lloc desèrtic,
només estem nosaltres dos vestits de negre i l’hivern el que fa és marcar el
pas del temps.

Després ha estat important el procés de destil·lació de tot
el material amb la resta de col·laboradors. A nivell musical hem fet un treball
impressionant perquè teníem molt material i hem pogut crear una banda
sonora que és molt especifica, que ens acompanya molt i evoca moltíssims
paisatges. També ho hem fet a nivell de llum, escenogràfic, de moviment…, per
tal de fer una escriptura molt sòbria, austera i minimalista.

Us heu trobat durant
el procés de creació amb materials, o aspectes del vostre llenguatge que no
esperàveu que sorgirien?

Sempre trobes
colors diferents i sorpreses pel camí. Té moments amb un toc d’humor evident i
ho hem deixat córrer tranquil·lament, ha estat una sorpresa perquè no ho havíem
buscat en absolut.

I després el
que ens ha sorprés molt i hem gaudit és viure la relació amb la música. Sempre
hem treballat amb col·laboradors que ens han acompanyat durant el procés però
en aquesta ocasió ha estat molt especial i molt boja perquè hem tingut a Niño
de Elche, la veu de l’Alia Sellani,que és una cantant tunisiana tant de
cançó àrab com d’òpera clàssica, una bèstia fantàstica amb la veu; i després l’Israel
Galván va improvisar  i vàrem gravar una
mica dels seus peus. La Fanny Thollot ha fet 
la banda sonora, ha recollit tot aquest material,  ho ha centrat, ha fet la disposició sonora a
l’espai, de manera que el joc de la música en l’espectacle és molt important i
no ho esperàvem, ha sorgit així, i de fet el so és molt important a nivell
dramatúrgic perquè és molt evocador, crea moltes imatges.

¿Quin és el paper dels
textos d’Erri de Luca? contextualitzar, acompanyar, suggerir…?

Tot això que dius, contextualitzar a vegades, acompanyar,
crear paisatges, evocar moments íntims,… No són textos literaris en el sentit
que creen diàlegs o situacions teatrals específiques, és una veu que surt i
parla com si fossin els pensaments més aviat d’ella, de la dona. Creen una
altra capa i ajuden a què l’espectacle sigui més polièdric, tingui més volum.

Tota la gent amb la qual heu col·laborat
darrerament passa per L’animal?

Si, treballem
molt aquí. El Baro d’Evel ha vingut a L’animal, després nosaltres hem anat a França a
diferents centres de creació de circ. Amb Niño de Elche ho vàrem fer tot aquí;
l’Israel va passar un parell de dies amb nosaltres… Amb el Savall no, només hem aconseguit
treballar el dia abans de l’estrena per la seva agenda.

Aquí el que
tenim és un lloc de molta contaminació a nivell artístic, tenim el nostre
treball i després projectes associats com Los corderos, el Xavier Bobés que té
la seva habitació a la masia com lloc de treball permanent, la Núria Font que
té una relació continua a nivell de nous mitjans…, més totes les residències
que van passant cada any. És un aliment importantíssim per nosaltres, perquè és
una convivència quotidiana a l’entorn de la creació i ens alimenta molt.

El cinquè hivern és
una peça on reflexioneu sobre el pas del temps. Com es nota el pas del temps en
vosaltres i a L’animal?

Vas acceptant el
pas dels anys, que t‘indiquen que les coses segueixen canviant i mai no s’aturen.
És així i cal gaudir-ho així. L’animal està vivint un moment de reducció
perquè hi ha menys diners, som menys gent treballant, però intentem mantenir
l’ànima del projecte, les essències del que ens ha mogut a crear un lloc així i
ens adaptarem a les condicions físiques del que podrem o no podrem fer
nosaltres. Segueix sent un projecte molt viu, de futur perquè amb el temps
deixarem de ballar però L’animal pot seguir perfectament, podem seguir
organitzant coses i provocant trobades de creadors, estimular. Sí que notem que
tota la energia que hem posat des de l’any 2000 ha donat molt de fruit, és un
procés que hem viscut de maneres diferents perquè ha passat molta gent. Ara
estem en un moment d’espera. Després d’aquest temporal de crisis, com sortiran
les coses? Per a nosaltres és un lloc d’esperança, també perquè es un projecte
de vida, vivim aquí, ho hem fet tot amb molt d’esforç i és un projecte que ens estimem molt i el defensarem sempre al màxim.

Arxivat com a: Sin categoría

21 de gener de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Les quatre tocades de la tarda, a l’interior de la Sala Maria Aurèlia Capmany. Totes les cortines estan aixecades. L’espai immens de l’escenari mostra un linòleum inacabable. Al centre, com mig perdut, els bancs, la butaca balancí i els quatre ballarins de Kokoro. Sense presses, van prenent distància de l’espai. L’alçada mostra moltíssim aire. I un estol de focus que s’han pogut ampliar en aquesta posada en escena. I és que cal un suplement evident per a il·luminar des de tanta distància, la intensitat de cada quadre. Revisen moviments, rememoren claus per anar marcant els canvis de llum, les accions i mirades que ja tenien pautades. Sense rigidesa, retoquen si li va a favor de la peça (accions quasi imperceptibles per a l’espectador, però que transforma tensions i equilibris de densitat a l’escena).  

Kokoro, per fi tanca el primer cercle amb la temporada a una sala que imposa: la MAC del Mercat de les Flors. Lali Ayguadé ja s’ha guanyat l’atenció com a ballarina arreu. Ara, també ha convençut a un grapat de programadors que l’han vista (sobretot, arran de la seva estrena al Temporada Alta). Tanca el cercle perquè, a finals de setembre, estava assajant en la càlida Sala Pina Bausch, ocupant tota la seva extensió. Ara tot creix, els vats escupen amb més intensitat. Les contres, els laterals, els frontals i els que il·luminen des del peu de l’escenari. També la música elevarà el seu volum, previsiblement. Però el cos, el pinyol de la peça, continua sent aquella recerca, de trobada de moviments, a partir d’una reflexió, més o menys irònica amb l’ànima i la religió de ressò (les primeres accions als bancs de l’església són tota una homilia de tòpics, ben creuats). Kokoro vol dir ànima en japonès: un nom sonor i un concepte molt suggerent.

Com s’il·lumina l’ànima? Un quart de sis de la tarda. El sol allarga les ombres dels plataner del costat de Fira de Barcelona, és una llepada de sol que ja no escalfa però que acompanya el berenar de pa amb pernil dolç, sortint d’escola. (“no et mengis sol el pernil, prent-te també el sandwich”, alliçona el pare al fill golafre). Sí, l’ànima sembla que respiri millor amb aquesta llum lànguida de tardor. Però la fugacitat de la posada de sol és més ràpida que la representació teatral (que no pot conciliar tampoc l’hora de la funció). Per això, a dins de la sala, es van revisant memòries. Contínuament. Sembla mentida tants canvis en tants pocs segons. Peus i més peus per advertir cada canvi, del més subtil al més radical. Les llums laterals espateguen i donen al vestit vermell un volum cridaner, que evoca a l’infern, que invoca Sergi Parés des de dalt d’un banc. Fa equilibris, i sembla que perilli. els bancs nous ja han arribat. Nou mobiliari per només tres funcions? No perquè la pretensió és que aquesta ànima (banyada amb el sol de tardor de Montjuïc o amb les memòries sempre mutables, escenari a escenari) respiri molt més enllà. Ja té el primer bolo a l’estranger: ben d’hora marxarà cap a Leicester.

La paciència que demana el repàs de les llums, garantir que queda tot amb l’enquadrament desitjat, no exclou alguns moments de joc, de moure’s per recordar moviments pero també per ventilar-se: juguen amb la complicitat de Lali Ayguadé (asseguda en el pati de butaques per comprovar com es percep l’espectacle a una certa distància). Generen nous moviments. I ja s’emplacen per a la propera coreografia. Bon rotllo, paciència, escalf: Certament, així s’il·lumina l’ànima. 

Si voleu saber, què va explicar Lali Ayguadé sobre l’espectacle i les primeres reaccions a la sala d’assaig, cliqueu aquí.

Si voleu saber, com s’explicava en un taller de La dansa no fa por, cliqueu aquí

Arxivat com a: Sin categoría

18 de gener de 2016 by Núria Cañamares Deixa un comentari

El TR3SC va
abaixar el teló
d’“El teatre per
dins” a la gran casa del teatre català.
La darrera sessió del cicle va comptar amb una visita al
Teatre Nacional de Catalunya de la mà del seu coordinador artístic Ignasi
Camprodon
, que va explicar detalls del funcionament de l’equipament i tot
tipus de curiositats, seguida d’una conversa amb el director artístic des del
2013, Xavier Albertí.

Albertí assegura que hi ha
feines que no estan fetes a escala humana i la seva n’és una. “Hauries
de tenir massa més mans, massa més peus, massa més caps… massa més de tot.
Mai estàs satisfet de tot el que estàs fent perquè te n’adones de l’enorme
dimensió d’aquest teatre i la seva responsabilitat”
. Aquest sentiment conviu amb la
convicció que té ‘quelcom a aportar’ al teatre català i que ho fa amb la ‘coherència’
amb què ha volgut regir sempre la seva trajectòria.

Defineix bromejant la figura del responsable de
configurar la programació
com la d’“aquell a qui li cauen sempre totes
les garrotades”
i assenyala les diferències entre els teatres de
titularitat pública i privada, ja que el primer ha seguir les directrius del Departament
de Cultura de la Generalitat lligades a les polítiques culturals nacionals.

El Nacional ha de ser un referent en diversos aspectes com
ara establir i renovar el cànon del patrimoni escènic català, plantejar la
innovació en les arts escèniques contemporànies, etc. “A diferències
d’altres països, com per exemple París on hi ha cinc teatres nacionals i es
reparteixen l’obligació de fer dramatúrgia contemporània, repertori, grans
clàssics del segle XX…, aquí en toca fer-ho tot a nosaltres”
, diu, i a
trets generals apunta dues missions:

En primer lloc, crear una
escola d’interpretació: uns paràmetres perquè hi hagi una convenció cultural
que permeti la credibilitat dels actors i fixi el gust dels espectadors
.I, en segon lloc, el deure de
llegir els grans clàssics universals per no desconnectar-se de la tradició del
cànon occidental i revisar el patrimoni propi, però també alimentar-se de la creació
contemporània
coneixent
el que s’està escrivint de forma important al món i incentivar els autors catalans.

Albertí –que ja té tancada la programació de la temporada 16/17 en què el
TNC celebrarà els 20 anys– apunta que “la idea d’èxit per a un
teatre públic ha de ser relativa i no necessàriament implica que porti molts
espectadors”
. D’altra
banda, reflexiona que “aquest èxit no es pot preveure, sinó estaríem
esponsoritzats i tindríem accions en borsa”
i observa que “hi ha espectacles que no capten tots els
espectadors que voldríem, però no per aquest motiu deixarem de fer un determinat
tipus de teatre”
.L’equilibri
total del percentatge d’ocupació d’uns espectacles sobre uns altres permet
incloure a la programació produccions que, d’altra manera, en caurien
immediatament.

Li
interessa conèixer al màxim el públic
i, en aquest sentit, cada cop impulsen més estudis per comprendre’l,
fidelitzar-lo i posar-se al seu servei. Bona prova d’aquesta aproximació és la
campanya publicitària que els ha reportat el rècord històric d’abonats al teatre, passant dels 1.200 que tenien
l’any passat als més de 4.000 actuals
. “Contràriament
al que es pensava, la forma de créixer és cuidar l’abonat”
, afirma, una
acció que acaba repercutint en l’hàbit
d’anar al teatre
i reverteix en altres equipaments i el consum cultural en
el seu conjunt.

Entre
les línies artístiques d’Abertí destaca el suport
als dramaturgs contemporanis del país
. Ja no està en marxa el T6, però, per
compromís, en cap temporada hi ha menys
de tres textos d’autors catalans actuals
. A més a més, el TNC és pioner a l’Estat “tutoritzant” un autor i
portant a escena la seva obra
, seleccionada a través de la bústia de recepció de textos, on
arriben una mitjana d’entre 100-150 obres.

També
és rellevant la iniciativa dels epicentres
o
eixos temàtics per la qual es revisiten autors d’altres temps. Com
que “exhumar un autor amb una única obra
és d’un risc excessiu”
,els
recuperen amb diverses produccions, exposicions, conferències, edicions, etc.
que afavoreixen restaurar les condicions
de recepció del seu llegat
com seria natural en una tradició no estroncada
per la guerra civil i la dictadura.

Decidit el ventall de
títols que vol programar, Albertí tria els directors
que els poden materialitzar (que, al
seu torn, conformaran autònomament l’equip artístic i tècnic). També és molt receptiu als projectes que li presenten els mateixos creadors. Atén
a tothom qui li demana que li programi tal producció o dirigir tal altre
espectacle i, en cas que no vegi adequat el text que li plantegen però li
agradi la proposta, els suggereix una altra possibilitat ja que “a vegades les obres són bones, però no és
el moment de fer-les perquè no il·luminaran aspectes del nostre dia a dia”
.
I aclareix: “El criteri del teatre
català no el fa el Sr. Lluís Pasqual i Xavier Albertí en el cas dels teatres públics,
el fan els excepcionals professionals que tenim i, per tant, una part molt
important de la responsabilitat és delegar i reprimir el gust personal per fer
que aquells creadors que tenen una força expressiva singular puguin fer allò que
els interessa, agrada i senten que han de fer. Us asseguro que l’espectacle
sempre serà molt millor si qui el dirigeix sent la necessitat de fer-lo que si
li ha caigut o ‘toca’ perquè no té feina”.

Finalment
remarca el rol del TNC com a centre de
producció
. Les coproduccions amb
Temporada Alta, el Festival Grec i altres estructures que tenen la capacitat de
fer gires amb els seus espectacles aporten dos tipus de fruits: donar feina al sector (aquesta
temporada a 275 professionals no vinculats amb nòmina fixa a la casa) i retornar la inversió nacional fent circular els espectacles arreu del
territori
.

Arxivat com a: Sin categoría

15 de gener de 2016 by Núria Cañamares Deixa un comentari

Pintar
de blanc el Romea per convertir l’espai en un sanatori, crear tota l’escenografia
a partir d’una cançó de l’espectacle, el naixement del famós vaixell de Mar i Cel
(que encara conserva les veles originals!), vestits que no s’adapten a la
mobilitat dels intèrprets, fotògrafs que s’obliden de retratar al detall
l’escenografia…

Entre
anècdotes i imatges dels decorats i vestuari ideats al llarg de més de 40 anys
de professió (amb treballs com El
Misantrop, El llibertí, Aloma, Les suplicants, Electra
, etc.), la
reconeguda escenògrafa Montse Amenós
va desgranar què és i com entén la seva feina en la quarta sessió d’“El teatre per dins” del TR3SC. La xerrada va tenir lloc a l’Institut del Teatre de Barcelona.
Concretament, a la planta -2, especialitzada en aquesta branca, per la qual
cosa els assistents van tenir també l’oportunitat de veure de primera mà on i
com es formen els futurs escenògrafs del país.

La mateixa Amenós va aprendre els fonaments escenogràfics a l’IT, si bé
aleshores estava situat a Sant Pere Més Baix (mentre que les assignatures d’interpretació
es cursaven a l’equipament del carrer Elisabets). Hi va anar a parar després de
fer uns quants tombs; això sí, sempre enfocats cap a una disciplina artística.
Primer pensava que faria Arquitectura, després va voler fer Belles Arts, però
finalment va ser el Disseny Gràfic qui li va revelar allò que realment l’apassionaria.
Aleshores ja feia teatre amb la companyia Roba Estesa amb espectacles de
cabaret i teatre al carrer, però mai s’havia plantejat treballar en aquest
sector. “Vaig tenir molta sort. Durant
tot el temps que vaig ser a l’Institut del Teatre vaig tenir de mestre el Fabià Puigserver”. Més
endavant, amb ‘Antaviana’, li va arribar, com a Dagoll Dagom, el punt
d’inflexió cap a professionalització.

“L’escenografia és tot
l’aspecte visual d’un espectacle”
.
Ras i curt. Així descriu Amenós el seu dia a dia. És a dir, des de decidir la tria
i la disposició de l’espai
, fins al disseny
dels decorats i del vestuari
. “Habitualment tot comença amb una proposta del
director –tot i que actualment ve més del productor. Et presenten un text, una
música, una òpera, un ballet o un espectacle de creació i tant hi ha els qui pràcticament
t’expliquen com ho farien ells, com els qui encara no han pensat res. Els
directors d’ara tenen més coneixements perquè han tingut una formació més
completa… però tampoc diria que són més creatius. Sóc una gran defensora de
la meva professió i considero que, en general, és bo treballar amb escenògrafs
perquè, a part de creativa, aquesta
feina és bastant especialitzada
”.

Per
a ella, “la maqueta és el segell de l’escenògraf”
i, assegura que, malgrat que a dia d’avui es treballa molt en 3D, és una eina
que encara s’utilitza moltíssim arreu del món. “Sembla mentida! Té una part tècnica molt important”.

Pel
que fa al vestuari, consisteix en dibuixar
els figurins, comprar la roba, triar els gèneres
… I, si en el cas de
l’escenografia, després es passa al taller de construcció; en el del vestuari, es
passa al de confecció.

La
feina del taller és, precisament, una de les tasques que més li agrada
juntament amb l’arrencada d’un nou espectacle: “Quan engegues un projecte se t’activen un seguit de coses. Agafes el
text i comences a imaginar. Et vénen les idees…”
. L’altra cara de la
moneda és quan les coses no surten com esperava ja sigui perquè no troba el que
busca o per desacords: “Quan t’enfades
amb un actor que no vol posar-se alguna cosa, o el director ha decidit suprimir
quelcom, o l’il·luminador canvia el que has pensat… o quan al públic li agrada
allò que trobes que és horrorós!”
, riu. “Tenim un ego bastant gran, tot i que estem al darrere. A l’autor
d’un text li toques una lletra i uiiii! Però a nosaltres… Per fer el vestit
has creat un personatge al teu imaginari, l’has plasmat en un dibuix amb una
intenció, etc. Llavors et diuen que aquell mocador que per tu dóna la sensació
de persona curosa ‘els fa nosa’, i els mataries. M’agradaria que no em molestés
tant, però el dia que no em molesti és
que més igual
”. Per això sempre analitza els actors el dia que fan la primera
lectura ja que és bo conèixer com són i es belluguen.

Evidentment,
un dels grans moments per un escenògraf és veure que tot allò que estava sobre
paper (el simulacre), quadra. “La feina
s’acaba a l’estrena… o després!
Perquè, per exemple, el primer Mar i Cel és del
98 i encara hi estic enganxada
per si hi ha una substitució o alguna cosa
es fa malbé…”. Té claríssim quines són les aptituds d’un bon escenògraf i,
entre elles, destaca que sigui una persona amb molta energia i treballadora: “Així com hi ha actors i directors
mandrosos… No he conegut mai de la vida un escenògraf mandrós. No existeix,
no podria ser”
.

Afirma
que la crisi del teatre ha fet un gran mal a l’escenografia, ja que hi ha hagut molt intrusisme i es
reaprofiten vestits o materials d’altres produccions
. Aquest és, de fet, un
dels debats de la professió: “Quan acaba l’obra pot passar de tot. El vaixell
de Mar i Cel el van conservar de forma miraculosa a les Drassanes. El TNC i el
Lliure guarden el vestuari, però en companyies petites acaba… No vull ni
saber-ho! És molt delicat aquest tema. D’una banda voldries que es reciclés,
però d’una altra, per ètica, no està bé que s’aprofiti, de la mateixa manera
que no copiem una música… Cobrem per fer una escenografia, però no per fer
una reproducció. Ja es demana permís, però no hi ha drets d’autor”.

Finalment,
Montse Amenós reflexiona que ha treballat més en espectacles clàssics que en
contemporanis ja que aquests darrers donen poc marge als escenògrafs, figurinistes…
Apunta, però, que “les projeccions han
entrat a formar part totalment de l’escena
” i que, després d’’Aloma’, la
seva primera experiència potent per casar l’escenografia amb el món audiovisual,
continua investigant per explotar-ho encara més. L’escenografia es reinventa?

Arxivat com a: Sin categoría

24 de desembre de 2015 by Juan Carlos Olivares Deixa un comentari

En el viejo Garrick se ha instalado la nueva Kenneth Branagh Theatre Company. Es su temporada inaugural y The Winter’s Tale el primer montaje de un elenco en el que figuran, entre otros, Judi Dench y Michael Pennington. La sala es una restaurada bombonera en crema y oro y el escenario posee las medidas para el lucimiento de un gran actor inglés del siglo VIII. Se abre el telón y la corte siciliana del rey Leontes se ha convertido en un teatrín, en un noble complemento para la casa de muñecas de la reina Mary. Alrededor del árbol de Navidad se reúne la familia para ser retratada al descuido por Lewis Carroll en un instante de felicidad. El príncipe Mamillius es el rey, como todos los niños de las estampas eduardianas. Los criados despliegan una sábana para proyectar alegres recuerdos compartidos, mudos y en movimiento. El cine como lujosa linterna mágica. La luz de las candilejas aporta al conjunto la incandescente ensoñación que requiere un cuento de invierno.

Rob Ashford y Kenneth Branagh han tomado el título de la obra de Shakespeare de manera literal. Toda la puesta en escena es un viaje por los paisajes de las fábulas decimonónicas. La feliz expectación antes de la pesadilla de Hoffmann, la picaresca navideña de Dickens, la tristeza helada de Andersen. Un delicado envoltorio para una dramaturgia que sajará a consciencia la belleza inocente. El tono dominante es oscuro: la congoja y desazón que generan unos celos presentados como un trastorno físico; enfermedad que irrumpe con todo su dolor y capacidad de destrucción en medio de una armonía que parecía inmune al mal. Cierto, ahí está el bucólico cuarto acto, aquí imaginado como un ritual de fertilidad, con Perdita coronada como su reina. Un interludio para volver pronto al desenlace –la curación– de un muerto en vida que es Leontes y su corazón helado.

Adulto y denso es también el repertorio de excelentes interpretaciones. Michael Pennington abandona a la niña Perdita con un parlamento que parece animar con puras emociones al muñeco, y Branagh está excelso en su descenso a los infiernos de una sospecha que actúa en su cuerpo y mente como sosa cáustica. Pero la sala sólo aguanta la respiración con la defensa que hace la reina Hermione de su inocencia (serena y majestuosa Miranda Raison, como una dama de Shalott), y con la autoridad que exhibe Judi Dench en cada palabra que pronuncia. Eterna como una figura encerrada en una bola de cristal cuando interpreta la alegoría del Tiempo, y telúrica cuando asume el papel de Paulina. Con un dominio absoluto –como todos– de la prosa shakespeariana. Es indescriptible que con sólo proferir con cólera bridada la palabra “tirano” explote en la mente del espectador todos los significados de la acusación.  

Juan Carlos Olivares

—————————————————————————-

The Winter’s Tale  

De William Shakespeare. Dirección: Rob Ashford y Kenneth Branagh. Principales intérpretes: Tom Bateman, Kenneth Branagh, Jessie Buckley, John Dagleish, Judi Dench, Hadley Fraser, Michael Pennington, Miranda Raison y John Schrapnel. 

Garrick Theatre, Londres, 7 / 12 / 2015

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 79
  • Pàgina 80
  • Pàgina 81
  • Pàgina 82
  • Pàgina 83
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat