Sin categoría

by Deixa un comentari

Els Premis de la Crítica arriben, per fi, a la majoria d’edat amb algunes novetats al palmarès.En aquesta convocatòria estrenem noves distincions: per primer cop se concedirà el premi Arts de Carrer. A més, els premis de dansa s’amplien amb la incorporació de les noves categories de coreògraf, ballarí, ballarina i solo.

El Premi Gonzalo Pérez de Olaguer, creat l’any 2010 en homenatge a un dels degans de la crítica barcelonina, distingirà enguany la trajectòria de Josep Ros Ribas, fotògraf especialitzat en arts escèniques. 

El jurat de Teatre també ha decidit concedir un Premi Especial a l’actriu Núria Espert. 

Durant la cerimònia també es farà pública la guanyadora del Premi Anita, concedit per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) en memòria de l’actriu Anna Lizaran, i que reconeix la millor actriu revelació de teatre. 

Més enllà de la festa i els guardons, des de l’organització dels premis es vol impulsar la relació entre la crítica i els professionals de les arts escèniques tenint el debat com a eix vertebrador. Per això, gràcies al suport de la Fundació SGAE, s’inicia l’activitat Debats Crítics. 

Voleu saber qui són els finalistes? Clica aquí.

by Deixa un comentari

Celebró FETEN su 25 aniversario con una edición con alto nivel de calidad. Compañías ya habituales en los premios, Marie de Jongh de nuevo excepcional, otro magnífico trabajo de La Rous, un emotivo espectáculo de Espejo Negro, ingenio y diversión con Teatro Gorakada y buenos títeres, un exaequo con La Canica y L´Estaquirot, un interesante concierto-espectáculo de Titiritrán, muy buenos espectáculos de circo (Tierra&Ateneu Nou Barris, Up Arte, Vaivén, Circ Bover, Albadulake) y payasos (Marcel Gros y Teatre Mòbil), danza (Arcaladanza, Roberto G. Alonso, MónsDansa, Fernando Hurtado), espectáculos de calle (El Carromato, Cachivache), Farrés Brothers y su viaje en globo aerostático-estático, una interesante versión del Momo de Michael Ende por la la Companyia de Teatre Anna Roca, un Teatro Paraiso correcto pero menor, otra destacada fantasía visual de La Maquiné, una interesante propuesta visual-audiovisual de L´Home Dibuixat Screen Man, La Carreta y sus coloristas girasoles para los más pequeños, una aventuras del Zorro con títeres-Eudald Ferré&Luca Ronga, presencia del teatro sudamericano (Teatro de Ocasión-Chile y Compañía Criolla y Fernan Cardama de Argentina)…… 

Una joya inesperada, Átikus Teatro de Navarra, con dos jóvenes actores de 18 y 14 años y un bello espectáculo surgido de un taller de teatro de verano, Maravilla en el país de las miserias o dos niños en un país en guerra.

Buen teatro asturiano con Higiénico Papel, Teatro Plus, Kamante y los microespectáculos de La Petite Caravane.

Para los más pequeños buenas propuestas de LaSal, Arena en los Bolsillos, Teloncillo, Caramuxo y Ultramarinos Lucas

Y una delicia visual partiendo de la Linterna Negra, antes del cine, con la compañía suiza Lichtbende. 

Todo ello y más, mucho más, iremos comentando en ésta y próximas crónicas.

Saludos cordiales

[email protected]

Clica  aquí para ver archivo completo con todas las imágenes y palmarés

by Deixa un comentari

El braceig de la María Muñoz i la
Federica Porello a un mateix temps omple la sala Pina Bausch del Mercat de les
Flors. Uns gestos ferms però delicadíssims fets al compàs d’una de les peces
del Clavecí ben temperat de J.S Bach.
Continua la frase i sembla com si cadascuna estigués davant el mirall, fent els
mateixos moviments, encara que de seguida te n’adones de la falsedat d’aquest
símil perquè encara que iguals, cada ballarina dota els moviments d’una
qualitat ben diferent, cada cos fa seu de manera distinta la mateixa partitura
coreogràfica.

La Maria Muñoz, ha estat la creadora
i, fins ara, única intèrpret d’aquest solo estrenat el 2004 amb el qual ha
recorregut escenaris de tot el món. Una peça feta a la seva mesura que ara
representa per primera vegada la Federica Porello, ballarina italiana de gest
subtil i depurada tècnica. Ambdues es troben de nou aquest matí per fer les
darreres correccions i acotacions abans de l’assaig general previ a l’estrena (dies
20 i 21 de febrer) a la mateixa sala Pina Bausch on ara treballen.

“Pot ser una mica més intens aquest
moviment” li diu la Maria a la Federica mentre l’indica amb el seu cos a quina
part es refereix. La primera parla, es mou, recorre l’espai mostrant el que
diu. La segona escolta, pregunta, afirma amb el cap, repeteix gestos, els
destil·la i els fa seus. De tant en tant cadascuna pren notes. Hi ha
indicacions que recordar, dubtes que resoldre, línies que tancar, i per això
res millor que una llibreta amb fulls blancs ara omplerts d’una intensa
experiència de transmissió i reinterpretació d’una obra clau de la creación
contemporánea del país.

Bach és una peça de dansa molt pura. A l’escenari en blanc pren cos la relació
del moviment d’una sola persona amb els preludis i fugues del compositor
alemany. Per això la musicalitat pròpia de Federica Porello va ser determinant
a l’hora de convertir-la en depositària d’aquest llegat creatiu. Ella havia
format part de l’elenc artístic del muntatge L’esperança de vida d’una llebre al 2013, on havia tingut l’ocasió
de conectar amb la fisicalitat i la gestualitat de Mal Pelo aportant el seu
ample bagatge com a ballarina i creadora.

“Ara pots deambular per l’espai
blanc. Aquí hi ha un moment molt bonic de suspensions” i li demana al tècnic de
tornar a posar la música, “posem el preludi 1”. Després de repetir-ho, la
Federica pregunta sobre les baixades i pujades, “hi ha uns crescendo just aquí”
diu la Maria, qui te interioritzat el tempo de cada preludi i afegeix “aquí les
mans estan molt bé”. A mesura que s’intensifica la música s’intensifica el
moviment de la Federica, el rostre i el cos de la qual recullen aquesta
cadència barroca amb fluïdesa. Tota aquesta complicitat té com a objectiu
tornar a emocionar el públic com ha fet aquesta obra des de la seva estrena.

Dues setmanes d’assajos compartits
entre la coreògrafa i la ballarina i un període de treball d’estudi en solitari
de Porello son a punt de concloure. Una feina intensa i generosa que avui hem
viscut amb doble plaer compartint amb les dues artistes el seu temps.

BACH v_1 from malpelo on Vimeo.

by Deixa un comentari

La
companyia Mal Pelo presenta aquests dies al Mercat de les Flors la
seva darrera producció: El cinquè hivern. Una
circumstància ben allunyada de les temperatures benèvoles
d’aquests dies. Hi ha una pel·lícula escrita i dirigida per Kenneth
Branagh el 1985 que aquí es va presentar amb el títol
espanyol “En lo más crudo del crudo inverno”
(In
the Bleak Midwinter també coneguda per
A
Midwinter’s Tale).
La recordeu? Un actor volia representar Hamlet
en una petita població anglesa i ha d’acostumar-se als estrafolaris
costums dels vilatans i les sempre difícils relacions entre els
propis companys de professió. Hi ha
més d’una coincidència entre aquell film i la proposta de dansa que
podreu veure. Per començar, efectivament, l’estranyesa de ballar en
un entorn inhòspit, representat en la composició de Mal Pelo per un
escenari nu amb un linòleum blanc que tot ho embolcalla. Enmig,
apareguts del no res, disposats a trencar la pau i la calma d’aquella
fredor, Maria
Muñoz y Pep Ramis que
dialoguen en tensió, com si de dos desconeguts es tractés, malgrat
els cinc hiverns d’espera.

És
fructífera sempre la descontextualització: aquell actor somiant els
grans escenaris, però superat per l’atur de la professió, només
pot optar per representar la seva obra favorita de Shakespeare
amb voluntariosos però desastrosos intèrprets, en una sala de
segona categoria. En els assajos amb la companyia es desfermaran les
situacions més curioses i divertides. Tot plegat, però, és una
excusa per parlar de la immortalitat de les grans obres de teatre i
com aquestes parlen molt sovint de coses ben properes, reconegudes i
a l’abast de tots.

Aquesta
és precisament la particular relació entre els dos ballarins
perduts en l’espera: la universalitat de l’encontre. Dos que es
busquen encara, malgrat haver passat junts tant de temps. Dos que es
coneixen en la intimitat, les reaccions, el malestar, l’esperança i
les decepcions, en la quotidianitat del cada dia. En una vida que té
una durada de tres cavalls, en paraules d’Erri de
Luca, ànima dramatúrgica de la peça i habitual
col·laborador de la companyia. Els dos personatges que veureu ballar
a El cinquè hivern ho fan perquè saben com és el quotidià
de les moltes sales d’assajos i estrenes on han passejat amb el seu
art. I les mil maneres com cal dialogar: des de la proximitat a allò
més essencial.

Per
fer-ho possible es vesteixen d’un entremat de complicitats
artístiques singulars: autèntic moll de l’ós en les produccions de
L’Animal a L’Esquena, el centre de creació de Mal Pelo. A destacar
en aquesta ocasió l’artefacte lluminós i de so, amb una petita
intervenció del Niño de Elche i que després fructificarà en una
altra de les peces que es podrà veure aquests dies al Mercat de les
Flors: Siete lunas.
Tot plegat des d’una dansa plena de nostàlgia pel gest.

Parlar
de Maria
Muñoz i Pep Ramis és fer-ho afirmant que són els inventors de la
dansa contemporània a Catalunya. O si més no, artistes gràcies als
quals la creació catalana ha assolit altes quotes de projecció
internacional, sempre en connexió amb la millor i més actual
tradició dels països amb major compromís que no pas el nostre. El
secret: la contaminació, l’impuls constant, el contacte amb tots
aquells que en la diferència saben trobar nexes d’unió. Els avala
una
sòlida formació en dansa clàssica i contemporània, que es
completa amb la recerca sobre improvisació. Amb la intel·ligència
sumatòria que els ha dut a col·laborar en diferents projectes i
disciplines.

La
grandesa d’aquell film, com d’aquesta producció de Mal Pelo, es
resumeix d’una banda per la constància que hi ha coses que de debò
importen, traduït aquí en una relació entre dos que malgrat el cru
hivern i l’espera saben encara com dialogar entre ells i què els
importa de debò. De l’altra, el llenguatge híbrid i contrastat
entre un actor professional i els amateurs en aquell film; entre
disciplines diverses i a priori allunyades en el treball d’aquesta
companyia de dansa contemporània: terreny sempre fèrtil per a la
seva creació artística.

————–

Aquesta
és la segona RecomanACCIÓ de la quinzena de la Companyia Mal Pelo al Mercat de les Flors. En la primera, la periodista Sara Esteller
va entrevistar Pep Ramis: podeu llegir-la aquí.

Podeu llegir les crítiques de l’espectacle aquí.

Fotos: © Jordi Bover

by Deixa un comentari

El concurso Internacional de canto Tenor Francisco Viñas, es un evento que ya se ha convertido en una tradición en el mundo de la ópera no sólo iberoamericana sino mundial.  Este año, con 568 participantes de 60 países diferentes, hizo audiciones en diferentes sedes tanto en Europa como en América y seleccionó a 57 cantantes que llegaron a las pruebas a realizarse en Barcelona, decidiendo finalmente premiar a ocho jóvenes voces entre los que se encontraban una soprano italiana y otra española, un tenor coreano, tres mezzos de diferentes países – una  norteamericana, una rusa y una italiana- un barítono coreano y un joven bajo ruso. 

El concierto de los ganadores del concurso Francisco Viñas se efectuó el 24 de enero y este año estuvo lleno de voces interesantes y valiosas. De los ocho ganadores, cinco poseían voces de importancia y de calidad poco frecuente. Sólo uno de los premiados (el barítono coreano Kihun Yoon) sobrepasaba los treinta años de edad.

Abrió el concierto el tenor Sungho Kim, ganador del premio especial Plácido Domingo a un tenor finalista. Una voz no muy grande, que se atrevió con el aria Ah, mes amis… de La fill du regiment de Donizetti, famosa por sus nueve do de pecho. La interpretación fue forzada y un poco inestable, pero acabó sin problemas graves.

Le siguió la mezzosoprano italiana Miriam Albano, también ganadora de un premio especial, el Max Klein-Madronita Andreu y del premio extraordinario del European Opera Center, que interpretó un aria de La clemenza di Tito de Mozart. Su fraseo correcto y una voz de lindo timbre con coloraturas claras, fueron lo que caracterizó a esta joven mezzo ligera, que necesita trabajar mucho más sobre proceso interpretativo tanto físico como de creación de personaje.

Yuri Vlasov, bajo ruso, fue galardonado con sexto lugar y premio extraordinario Castell de Peralada. Sorprendió con una voz típica de su país y muy rara en otras latitudes. El aria del príncipe Gremin de Eugenio Oneguin fue todo un acierto, pero su trabajo con Di due Figli vivea… de Il trovatore de Verdi, aunque bien ejecutada no tuvo la misma calidad de su trabajo con Chaikovsky.

Kihun Yoon, un barítono coreano ganó quinto lugar y los premios extraordinarios de la Asociación de amigos de la ópera de Sabadell y del público asistente a la prueba final. A diferencia de muchos de sus compatriotas, este barítono muestra una personalidad importante en el escenario y su interpretación fue una muestra de manejo vocal, a pesar del peso de su voz.  Eligió para este concierto las arias verdianas de  Di Provenza il mar e il sol… de La Traviata  y E sogno o realtá? de Fastaff. 

Sara Blanch, soprano española, ganó el cuarto lugar además del premio especial teatro de la Zarzuela, el premio extraordinario Plácido Domingo al mejor cantante español, el premio extraordinario del ayuntamiento de Moià al mejor cantante catalán, el premio extraordinario Castell de Peralada, el premio especial de la fundación de Música Ferrer-Salat y el premio del público asistente a la prueba final.  Esta soprano, la más premiada del concurso, tiene una linda voz, buenas coloraturas y agudos brillantes, pero sin la gracia y chispa que reclama una partitura como la de  La primorosa,  además de mostrar un sobre agudo falto de brillantez y colocación.  Su interpretación de Una voce poco fa fue bastante buena, pero sin justificar del todo tantos premios, quizá más bien determinados por su nacionalidad y no por sus virtudes como intérprete, que no son pobres pero sí jóvenes. 

Quizá la mejor voz que oímos en el concurso fue la de uno de los segundos lugares, la Mezzo rusa Yulia Mennibaeva, poseedora de un color oscuro, aterciopelado y profundo, que interpretó vocalmente muy bien tanto un aria de  Kovantxina  de Mussorsky como Mon coeur s’ouvre à ua voix… de Samson et Dalila. A ella le fueron otorgados, además, el premio especial Leonor Gago-concert lírica Ópera Internacional al mejor intérprete de música rusa y el premio extraordinario Teatro Real de Madrid. Quizá su lado más débil sea la interpretación escénica y de concepción del personaje, pero es una voz que se debe seguir porque puede llegar a ser una mezzosoprano de importancia.

El otro segundo lugar fue para Selene Zanetti soprano italiana con una voz poco común: soprano lírico casi spinto, que poseía un muy buen fraseo y un cuidado estilístico importante que dejó claros en la interpretación  de la difícil aria de Le Cid de Massenet, pero se tiene que reconocer que los nervios la traicionaron cuando abordó  Tacea la notte placida, dejando patente su juventud e inexperiencia. Sin embargo también le fueron otorgados el premio especial Montserrat Caballé- Bernabé Martí al mejor intérprete de Verdi y el premio extraordinario Teatro Real de Madrid. Es una cantante con unas posibilidades impresionantes, que debe aprender a contener su nerviosismo y madurar para interpretar ese repertorio.

El indiscutible primer lugar le correspondió a la mezzosoprano estadounidense J’nai Bridges, aunque la voz es de enormes dimensiones y vocalmente con una técnica muy segura, lo que más me gustaría destacar es su capacidad como intérprete escénico. Fue, desde mi punto de vista, la única que realmente mostró una concepción del personaje, que nos dio un idea actoral de ellos y que logró tenernos pendientes de su trabajo todo el tiempo. Su interpretación del aria de Sapho  de Gounod, además de mostrar un cuidado especial en el estilo del canto francés, fue un acierto en el planteamiento del conflicto que vive el personaje. Por otro lado, cuando abordó O mio Fernando… de La favorita de Donizetti  nos deleitó con unas coloraturas cristalinas y una interpretación actoral bastante más profunda que el resto de los concursantes. Además de haber ganado el primer premio del concurso se le otorgaron el premio extraordinario Leonor Gago, y premio extraordinario Teatro Real de Madrid. 

Fue un concierto muy interesante y lo hubiera sido más si la orquesta no hubiera estado tan encima de los intérpretes. Para este tipo de eventos se debe contar con un director más experimentado que pudiera trabajar más matices, porque la inexperiencia de estos cantantes no puede también luchar contra una orquesta, en lugar de verse apoyados por ella. 

El concurso Tenor Francesc Viñas de este año nos dio una muestra de lo que esperamos de los cantantes de nuestros días: no sólo cualidades vocales importantes, sino también interpretativas y escénicas. Parece que cada vez es más difícil la carrera del cantante lírico, pero recordemos que no hemos sido los espectadores ni los directores de escena los que han impuesto esto, fueron los propios cantantes cuando Maria Callas, Franco Corelli o más recientemente Natalie Dessay, nos demostraron que era posible.

by Deixa un comentari

Encara queda una mica de llum del dia. Pep Ramis s’atura ara
després d’una llarga jornada de feina. Avui no ha estat dia d’assajar o de treballar
amb altra gent. Més aviat ha estat
tot sol cuidant els arbres, l’hort i els animals que envolten i formen part
d’aquest projecte artístic i vital que és L’animal a l’esquena.

Ubicat a la finca de Mas Empolla a Celrà (Girona) al peu del
massís de Les Gavarres, L’animal es troba envoltat per 19 hectàrees de bosc i
conreu, escenari quotidià de la vida de Pep Ramis i María Muñoz, els creadors de
la companyia de dansa Mal Pelo i directors artístics de L’animal, i de tants altres que els acompanyen i
visiten al centre de creació des que va començar a funcionar el 2000 i que
tants fruits ha donat i continua donant al món artístic.

En aquest entorn natural és normal que es percebin molt més
els canvis que darrerament tots sentim al clima, aquests hiverns més suaus, la
falta de pluja. Sí, comenta el Pep,” aquí és evident perquè estàs en contacte
directe amb la natura. Ho veus i ho notes, i amb els pagesos ho parlem, està
canviant la cosa, no saps si és el canvi climàtic, però és una incertesa bastant
present…les plantes estan despistades, floreixen abans d’hora, no plou, hi ha
arbres que ja estan florits i no tocaria, hi ha aus a les quals els tocaria
migrar i no migren”.

L’animal està integrat per la masia principal, del segle
XVI, una nau estudi, un taller i un edifici annex per a oficines. A Mas Empolla es troba també la
llar del Pep i la Maria i la seva família. Tot restaurat a poc a poc, amb
l’ajuda de molta gent, amb molts esforços físics i econòmics, i amb la
complicitat de tota una comunitat creativa que ha trobat a L’animal un refugi
per treballar amb tranquil·litat, amb recursos i amb l’ambient familiar que
propicia el lloc. De fet, a disposició dels artistes no només estan les naus
sinó l’envejable entorn.

D’aquí a poc Mal Pelo es trasllada dues setmanes a Barcelona,
de l’11 al 21 de febrer, per mostrar al Mercat de les Flors, centre del qual és
companyia associada, quatre espectacles ben diferents. El cinquè hivern, un duet
entre Pep Ramis i Maria Muñoz; Istambul, un treball amb el qual els dos,
acompanyats de Federica Porello i Jordi Casanovas, ballen alguns dels temes
que el Jordi Savall i el seu grup Hespèrion XXI interpreten en directe; Bach, un
solo de Maria Muñoz que ara transmet a la ballarina Federica Porello i 7 lunas,
un duet entre la Maria Muñoz i Niño de Elche.

El Mercat de les Flors acull quatre espectacles en
deu dies, heu d’anar canviant de pell, com us plantegeu aquest programa tan
variat?

Sí, sona intens.
Són espectacles que ja s’han estrenat, per sort. El  més especial és la peça amb el Jordi Savall,
que serà molt instantània. Hem escoltat les músiques que ballarem, pero
assagem el dia abans i el següent actuem, és una proposta molt de trobar-se i
fer.

I per què quatre peces
diferents?

No és que es
tracti d’una retrospectiva sinó que reflecteix el lloc on som ara, amb col·laboracions
amb molta gent diferent. El cinquè hivern es un duet, el lloc on la Maria i jo
intentem trobar les línies de treball que després passarem, potser, a un
treball de grup,…però és un duet molt Mal Pelo, de nosaltres dos. I al costat
estan les altres peces que són col·laboracions, amb Niño de Elche, el  Jordi Savall, i el traspàs de Bach a la
Federica Porello.

Compartir
processos amb altres creadors ens agrada molt. Ho hem fet darrerament amb el
Baro d’Evel a Bèsties, treballant la direcció des de fora; hem col·laborat amb
gent d’aquí i d’allà i per l’edat i l’experiència que tenim pensem que és un
bon moment per disseminar el molt o poc que podem saber i compartir.

L’evocació
mediterrània d’Istambul mostra el vostre interès per aquesta part del món?

Fa anys que tenim molta connexió amb tota la conca sud del
Mediterrani. Sempre ens ha interessat la música d’aquella zona que és molt
ampla i rica, l’antiga sobretot. Si la recuperes, és meravellós i
pots veure la influència que ha tingut sobre la música europea. En el cas del Savall, quan ens varem trobar va
proposar fer un treball sobre la música de tota la zona de l’antic Imperi Otomà
(Armènia, Turquia, Grècia). Son músiques
de vegades més cultes i altres més populars. Varem decidir unes peces
entre tots, nosaltres treballem per separat i el dia anterior compondrem alguna
cosa. Esta proposat com un concert, hi ha peces en las que ballarem i altres
que simplement es tocaran,.. ara si ara no, d’una manera senzilla. L’espai és
més implantació Mal Pelo, algunes projeccions i algun element en escena.

Com ha estat el
treball de traspassar Bach a una altra ballarina?

La idea va ser del Cesc Casadesús, i la Maria en principi va
dir que no, perquè és un treball molt personal, fet a la seva mida. Però després
va dir “pot ser sí que és una bona idea”, perquè amb la Federica sí que veiem la possibilitat molt clara que ho
agafés i ho fes seu. Havíem treballat amb ella a l’últim espectacle de grup i
ens havia agradat molt. Estem  contents,
és molt emocionant veure un solo de la Maria en un altra persona, una ballarina
que s’ho ha anat fent seu de mica en mica, i reconeixes la peça tot i que està la seva manera de ser i de ballar.

7 lunas sembla una
proposta ben especial també

És la trobada entre la María amb Niño de Elche, que neix d’una
proposta del  Juan Carlos Lérida per
l’edició del cicle Flamenco Empírico de fa dos anys. Va ser una trobada de dos
dies en els quals es varen entendre molt bé, varen treballar improvisació estructurada.
Després, de mica en mica la peça s’ha anat allargant i aquesta tardor la varen
treballar una mica més i ara dura 50 minuts. Aquesta peça és més fresca, més
divertida, més boja.

Tornant a El cinquè
hivern, de quina necessitat comunicativa, expressiva sorgeix?

Tots dos
teníem ganes de veure què ens passava amb uns cossos que tenen cinquanta anys,
de quina manera podíem acostar-nos al que nosaltres considerem les essències del
nostre moviment ara, que tenim cossos no tan explosius ni tan atlètics, però contenen
altres coses, més experiència, són més precisos a l’hora de fer segons quines
coses. Es tractava d’investigar els dos a nivell de moviment on estàvem.

L’ espai és
molt net, blanc, auster, només hi ha un mur amb un moviment endavant i endarrere.
Aquesta és la idea: dues persones estan en un lloc limitat del que no poden
sortir. És important el joc que ens
posem amb els  límits i on ens porta. No
podem sortir d’aquest espai, que és una evocació de l’hivern, un lloc desèrtic,
només estem nosaltres dos vestits de negre i l’hivern el que fa és marcar el
pas del temps.

Després ha estat important el procés de destil·lació de tot
el material amb la resta de col·laboradors. A nivell musical hem fet un treball
impressionant perquè teníem molt material i hem pogut crear una banda
sonora que és molt especifica, que ens acompanya molt i evoca moltíssims
paisatges. També ho hem fet a nivell de llum, escenogràfic, de moviment…, per
tal de fer una escriptura molt sòbria, austera i minimalista.

Us heu trobat durant
el procés de creació amb materials, o aspectes del vostre llenguatge que no
esperàveu que sorgirien?

Sempre trobes
colors diferents i sorpreses pel camí. Té moments amb un toc d’humor evident i
ho hem deixat córrer tranquil·lament, ha estat una sorpresa perquè no ho havíem
buscat en absolut.

I després el
que ens ha sorprés molt i hem gaudit és viure la relació amb la música. Sempre
hem treballat amb col·laboradors que ens han acompanyat durant el procés però
en aquesta ocasió ha estat molt especial i molt boja perquè hem tingut a Niño
de Elche, la veu de l’Alia Sellani,que és una cantant tunisiana tant de
cançó àrab com d’òpera clàssica, una bèstia fantàstica amb la veu; i després l’Israel
Galván va improvisar  i vàrem gravar una
mica dels seus peus. La Fanny Thollot ha fet 
la banda sonora, ha recollit tot aquest material,  ho ha centrat, ha fet la disposició sonora a
l’espai, de manera que el joc de la música en l’espectacle és molt important i
no ho esperàvem, ha sorgit així, i de fet el so és molt important a nivell
dramatúrgic perquè és molt evocador, crea moltes imatges.

¿Quin és el paper dels
textos d’Erri de Luca? contextualitzar, acompanyar, suggerir…?

Tot això que dius, contextualitzar a vegades, acompanyar,
crear paisatges, evocar moments íntims,… No són textos literaris en el sentit
que creen diàlegs o situacions teatrals específiques, és una veu que surt i
parla com si fossin els pensaments més aviat d’ella, de la dona. Creen una
altra capa i ajuden a què l’espectacle sigui més polièdric, tingui més volum.

Tota la gent amb la qual heu col·laborat
darrerament passa per L’animal?

Si, treballem
molt aquí. El Baro d’Evel ha vingut a L’animal, després nosaltres hem anat a França a
diferents centres de creació de circ. Amb Niño de Elche ho vàrem fer tot aquí;
l’Israel va passar un parell de dies amb nosaltres… Amb el Savall no, només hem aconseguit
treballar el dia abans de l’estrena per la seva agenda.

Aquí el que
tenim és un lloc de molta contaminació a nivell artístic, tenim el nostre
treball i després projectes associats com Los corderos, el Xavier Bobés que té
la seva habitació a la masia com lloc de treball permanent, la Núria Font que
té una relació continua a nivell de nous mitjans…, més totes les residències
que van passant cada any. És un aliment importantíssim per nosaltres, perquè és
una convivència quotidiana a l’entorn de la creació i ens alimenta molt.

El cinquè hivern és
una peça on reflexioneu sobre el pas del temps. Com es nota el pas del temps en
vosaltres i a L’animal?

Vas acceptant el
pas dels anys, que t‘indiquen que les coses segueixen canviant i mai no s’aturen.
És així i cal gaudir-ho així. L’animal està vivint un moment de reducció
perquè hi ha menys diners, som menys gent treballant, però intentem mantenir
l’ànima del projecte, les essències del que ens ha mogut a crear un lloc així i
ens adaptarem a les condicions físiques del que podrem o no podrem fer
nosaltres. Segueix sent un projecte molt viu, de futur perquè amb el temps
deixarem de ballar però L’animal pot seguir perfectament, podem seguir
organitzant coses i provocant trobades de creadors, estimular. Sí que notem que
tota la energia que hem posat des de l’any 2000 ha donat molt de fruit, és un
procés que hem viscut de maneres diferents perquè ha passat molta gent. Ara
estem en un moment d’espera. Després d’aquest temporal de crisis, com sortiran
les coses? Per a nosaltres és un lloc d’esperança, també perquè es un projecte
de vida, vivim aquí, ho hem fet tot amb molt d’esforç i és un projecte que ens estimem molt i el defensarem sempre al màxim.