Quan el públic entra, els balladors
esgoten els últims acords de revetlla. La sala queda buida i, des
del silenci i la curiositat, els espectadors podran comprovar com
s’insuflen unes ànimes abandonades a la sala de ball. És el punt
d’arrencada d’Eden Club. El projecte que Inés Boza (Senza Tempo) i
Giulia Valle (Lídera) signen en aquest Sismògraf. Una altra mirada
al que Oriol Broggi va fer, a partir dels textos de Juan Marsé a
Adiós a la infancia una aventi de Marsé (Lliure, 2013) o del treball coreogràfic que imaginava viure una festa des de la
sala on es deixen els abrics, allà on passen les accions
secretes….
Els ballarins, sota la mirada de la
coreografa Inés Boza, de Senza Tempo i els músics de Líbera
liderats per Giulia Valle, aprofiten una residència tècnica a La
Caldera, abans de Setmana Santa. Valle mai havia actuat amb uns
ballarins al costat. Boza celebra la presència dels músics, que
dóna una fragilitat i volatilitat molt interessant a les escenes
oníriques. En una sala de ball, hi ha principis d’amors i moltes
relacions que es queden a mitges, insinuades. Inés Boza ha volgut
que la confrontació sigui ben transversal: música i ballarins;
joves i adults; coreografia de dues dones que vénen de camps
paral·lels.
El festival Sismògraf arrenca aquest
dijous. Des de l’any passat, aquest festival a Olot s’ha convertit en
la referència de la dansa a Catalunya, un punt imprescindible del
Pla integral de la Dansa: un espai en el que visibilitzar el treball
de dansa i on poder consolidar un circuït de dansa. Des de la
direcció artística, es té clar que no és suficient mostrar una
dansa per als escenaris convencionals: cal donar altres opcions
perquè el moviment (les rèpliques seguint l’argot d’una població
voltada de volcans) es traslladi en altres àmbits. Per això, La
Veronal descontrueix parts de Siena i els mostrarà en
fragments per a carrer o aparadors. O es repetirà l’aventura
impulsada per l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya
de ballar un llibre, a partir de les demandes dels Clubs de lectura.
Fa una bona estona que han estat
escalfant els músics. Mentre, els ballarins han anat provant quins
ritmes i quin volum és l’ideal per a donar temperatura a cada
quadre. Inés Boza parla continuament, insistint idees perquè la
dansa porti dins una raó dramatúrgica, una certa teatralitat de
personatge. Els estiraments són l’exercici més calmat per anar
absorbint les idees. La parella més jove tensa el cos amb els peus
enlaire. Els més adults, escalfen les articulacions amb menys
explossivitat. Boza vol que s’enfrontin cossos joves i adults (de
manera similar al que va reivindicar Iago Pericot en aquella revisió
del 2008 del MozartNu, estrenat el 1986.
Música en directe i ball. Que els
elements que, rara vegada coincideixen, esdevinguin còmplices d’una
escena, sigui real o somniada. L’espectador l’indispensable vector
perquè esdevingui la representació és el que tria en què
deixar-se vèncer, per quins viaranys li pot resultar més estimulant
aquesta cantonada de desconsol i de desitjos alhora.
L’assaig és a punt de començar? Hora
adequada (si atenem el guió que executaran divendres vinent a la
Sala El Torín al Sismògraf) perquè el cronista surti de la sala.