Sin categoría

by Deixa un comentari

Aquest cap de setmana s’ha celebrat el 22è Escena Poblenou, un festival de trajectòria, arrelat al barri i que sap trobar el punt d’equilibri entre les propostes escèniques que estan iniciant el seu camí i les que ja fa anys que giren.

La gestació

La tarda de dijous és ja un clàssic: el programa Embrions proposa un circuit per diferents propostes que es troben en una primera fase de creació. Quatre companyies ofereixen el seu tastet de quinze minuts que els permet provar amb públic i responsables de programació allò que han dissenyat en solitari a la sala d’assaig. Del centenar de propostes que es van presentar a la convocatòria oberta, se’n van triar dues de carrer i dues de sala. La responsabilitat de l’elecció recau en una comissió de professionals d’institucions tan diferents com l’Antic Teatre, Temporada Alta, Fira Tàrrega i el Festival Zeta. Un jurat molt variat per aconseguir “mirades diverses”. 

El festival comença al solar de l’Hangar, on Las Calatrava presenten la seva investigació al voltant de la Kenòpsia o “atmosfera trista i pròpia d’un lloc que era ple de gent, però que ara es troba abandonat”. Entre la manifestació i la rave més canyera, la seva proposta inspirada pel moviment Pormishuevismo apunta cap a un site específic en espais urbans abandonats. Criticar les macroconstruccions capitalistes i alhora recuperar l’espai públic i omplir-lo de vida amb música, ritual i humor àcid. Acabada la festa, l’Andrea Paz ens convida a Plantar en el sentit més ampli. Cada persona agafa un petit test amb una planta i la passeja en silenci, “ensenyant-li tot el que veu”. I així, mirant en present el que t’envolta (a tu i a la planta), els carrers del Poblenou adquireixen una nova perspectiva. I també els vianants que circulen aliens al projecte, que reaccionen de formes molt diferents a la curiosa imatge del passeig amb plantes. Plantar, compartir, connectar, regalar… paraules que ressonen en aquesta poètica passejada que apunta maneres molt targarines.

Ja a la sala de Can Felipa, Diana Gadish ens sorprèn amb un tastet del seu treball clownesc. A Cruu presenta un pallasso entranyable amb la puresa i ingenuïtat infantils, que riu, que s’enfada, que canta sense paraules i que creix quan rega les flors artificials que porta al cap. Gadish ja ha trobat la matèria primera de l’espectacle, el personatge i la seva fisicalitat, i ara té al davant una feina dramatúrgica que arrodoneixi la proposta. La vetllada acaba amb Una bellissima giornata, la nova peça de Kernel Dance Theatre que explora entre la dansa i el teatre la relació entre Piero i Alma Steiner, pare i filla sobre l’escenari i a la vida real. No és fàcil veure com els pares es debiliten amb el pas del temps. La delicada peça respira tendresa i poesia, però també duresa i pèrdua.

La vetllada acabava amb una conversa entre les companyies moderada per Margarida Troguet on poden explicar les seves necessitats i els pròxims passos previstos. En general, les quatre es mostren flexibles a l’hora d’adaptar les propostes. Carrer, versió de sala, site específic… Tot es pot parlar si a canvi obtenen el que més necessiten: espais, residències i diners que els permetin sortir de la precarietat. “Quan vam començar fa 22 anys ja parlàvem de què no volíem precaritzar”, lamenta la directora del festival Ada Vilaró. En línies generals el problema continua, però tota iniciativa que aporti el seu granet de sorra ajuda.

Primers passos

En les seves deu edicions, el programa Embrions ha ajudat a moltes creacions exitoses. Espectacles com Aüc de Les Impuxibles, Idiòfona de Joan Català o Momentos estelares de la humanidad de Eléctrico 28 van ser-hi gestats. El cercle es tanca quan l’embrió torna al seu punt d’origen, ara convertit en muntatge complet. Aquest és el cas de la cia. Atzucac i el seu Noves espiritualitats per a persones atees, que enguany ha tornat al Poblenou després de girar per diversos festivals de Catalunya. També ho ha fet Todo esto era campo, de la cia. Unaiuna, que en aquests moments té forma de peça de 35 minuts i que espera poder-se estrenar definitivament a la pròxima edició del festival Dansa Metropolitana. A la proposta es critica l’addicció que tots tenim al mòbil amb un concurs d’estímuls: veiem dansa en el pla físic i, alhora, la seva retransmissió en directe per Instagram a través de dues pantalles. Les artistes es van passant el mòbil per gravar-se les unes a les altres, i fins i tot interactuen breument amb la gent que contacta amb elles per l’aplicació. Els constants estímuls de la pantalla – usuaris que es connecten, comentaris, filtres, emoticones- competeixen amb coreografies tiktokeres (llegiu a la Núria Guiu) per obtenir la nostra atenció. Les càmeres no són pas un recurs nou en les arts escèniques, però ara adopten un format més contemporani i obren la retransmissió al món. (Durant la performance, fins i tot es va poder llegir un comentari d’un usuari connectat des de Croàcia.) Pot la tecnologia substituir la presencialitat? Segurament encara no, però les Unaiuna ens donen un irònic toc d’atenció sense discursos: sigues conscient d’on (no) poses la mirada i decideix si t’hi sents còmode.

La dificultat per mostrar-se també es tracta en una altra proposta que està començant, Foradada, una creació d’Àfrica Llorens que es va estrenar a la passada Fira Mediterrània. A cavall entre la dansa i el circ, l’artista parteix de la llegenda de la Roca Foradada de Montserrat: Qui travessa el forat de la roca amb un cistell ple d’aigua i no en vessa ni una gota, canvia de gènere. Foradada comença amb la poètica imatge d’un cistell de vímet amb cames. L’artista és a sota, sola, oculta, reclosa en una zona de confort on ningú la jutja. Al cap d’una estona, però, accepta els riscos d’exposar-se i surt del cistell perquè l’acompanyem en la sorprenent metamorfosi, explorant els gèneres des de la fisicalitat. Primer la feminitat, a través de la seducció, la delicadesa i el desequilibri. La càrrega arriba exemplificada amb sons que xiuxiuegen mentre l’artista es mou amb dos grans cistells voluminosos, que cansen, que són difícils de transportar. La masculinitat arriba després amb la seguretat, l’amplitud de moviments i les proeses físiques per, finalment, abandonar el binarisme amb un tercer personatge infantil que ens demana tornar als nostres orígens: abraçar a la mare, connectar i construir en comunitat. Durant tota la funció, l’artista té molt present al públic i hi interactua amb la mirada i l’expressivitat. A banda de la interpretació, la peça compta amb un dispositiu escènic que acompanya molt bé l’atmosfera de tradició i comunitat, amb els sons i la música evocadors de Mau P. Pradas i Mar Grimalt i l’escenografia artesanal de Betty Cau, amb els cistells de Joan Farré que tanta importància tenen en la llegenda.

Maduresa

Un festival amb la trajectòria de l’Escena Poblenou no pot oblidar els noms més consolidats. En aquesta edició s’hi va programar Udul, de Los Galindos, un dels noms més rellevants del circ català contemporani amb una peça que porta girant des de 2017. Entrar a la seva atapeïda iurta és endinsar-se en un món nou on tot és possible. Marcel Escolano i Bet Garrell continuen en plena forma i ofereixen una coreografia accelerada i mil·limetrada de girs, piruetes, corredisses i pallassades de tota mena, provocant el riure i la sorpresa de grans i petits. La seva particular poètica juga entre l’absurd i l’inesperat, capgirant les expectatives del que sembla que hauria de passar. Els acompanyen a escena Sílvia Capell, que ens meravella amb la perxa xinesa o fent equilibris a sobre d’una bicicleta en moviment, i Sergio González, que posa en marxa les llums i el so. L’artesania i la màgia es cuida amb tots els detalls, amb l’ús de llums, ombres i objectes diversos manipulats pels mateixos artistes que transformen l’espai i narren sense paraules.

Les paraules sí que són protagonistes en una altra proposta de veteranes: Las Glorias Cabareteras. Ens encanta el marro i elles ho saben, així que aprofiten una hora i mitja de show per criticar tot el que es mou amb noms i cognoms. No hi ha res del que no puguin riure-se’n, començant per elles mateixes. Espontànies, indiscretes, exagerades, cridaneres… mamarratxes sense ni un sol pèl a la llengua que juguen a dir-la cada vegada més grossa. El duo fa del patetisme, l’estètica extravagant i la verborrea àcida les seves millors eines. Las Glorias venen de tornada de tot i el pudor no forma part del seu diccionari. I és aquesta desinhibició absoluta la que les torna tan hilarants. Paguem perquè ens insultin? Doncs sí. I el curiós és que ens encanta i que fins i tot els tenim certa enveja. No seria meravellós poder dir tot el que ens dona la gana sense conseqüències? Las Glorias es queden a gust i compartir-ho amb elles és tota una catarsi.

Sempre endavant

La faceta reivindicativa també és una de les constants del festival, buscant una justícia que hauria de travessar totes les companyies. És per a totes que cal un sistema més lliure i igualitari. I és per aquest motiu que es va programar El mar. Visió d’uns nens que no l’han vist mai, la unió artística de Xavier Bobés i Alberto Conejero que va ser censurada a Briviesca, Burgos. Un espectacle de text i manipulació d’objectes sobre el professor Antoni Benaiges, afusellat al principi de la guerra civil. Una història dura però necessària de recordar.

També és important insistir les vegades que calgui en la necessitat de programacions i equips més igualitaris. En aquest sentit, l’Escena Poblenou és una rara avis, amb una forta presència de dones creadores o equips mixtes. En aquesta línia també es va programar la conversa sobre Teatre i Feminismes entre la periodista Ana Pérez Nadal i les creadores Queralt Riera i Marta Aran. Entre altres temes, es va parlar del fenomen sorgit el 2016, moment en què es va posar sobre la taula la falta de paritat en les programacions. La mirada de col·lectius com Dones i Cultura i Dona’m Escena va fer saltar les alarmes i va generar una evolució molt ràpida, amb molt de purple washing -feminisme només de cara a la galeria- però no tant de contingut real. Ara que el tema és menys mediàtic, sembla que les ulleres violeta es porten menys. També es va parlar de la necessitat de no confondre el tema amb la mirada, ja que una autora feminista no ha d’estar limitada a les temàtiques tradicionalment associades a la feminitat: “Que la història de la filosofia no hagi tractat mai la maternitat és molt greu”, deia Riera. Per a elles, la paritat hauria de ser obligatòria per llei “perquè la societat no es regula sola”. Ocupar l’espai, fer-se veure i donar-se l’oportunitat de fracassar és clau no només per a la dona que ho aconsegueix sinó també per generar referents: “Jo vaig començar a estudiar com a actriu perquè jo no em veia capaç de liderar”, explicava Aran. Ara, ha après a valorar la seva capacitat com a directora i espera inspirar a altres dones a fer el mateix: “la meva carrera ajudarà a la teva”.

Fotografies: Plantar, Cruu, Todo esto era campo, Foradada, Udul i El show de las Glorias. © Eva Freixa – Escena Poblenou

by Deixa un comentari

Aquest any Fira Mediterrània ha volgut posar el focus en la Intel·ligència Artificial per reflexionar sobre el seu impacte en la societat però també sobre les seves aplicacions possibles en la creació artística. Si bé pot semblar, d’entrada, contradictori que l’Arrel i les Arts en viu puguin tenir a veure amb la IA, no ho és gens, més aviat tenen molt a veure. La tradició, la cultura popular i la creació contemporània a partir de l’arrel poden tenir molt a dir respecte a la Intel·ligència Artificial, precisament perquè és important continar fent memòria per entendre el present a partir del qual dibuixem el futur.

 

Memòria, història, identitat:

Aquesta relació entre passat (tradició) i futur immediat (què en fem de la tradició i per a què ens pot servir), és l’eix vertebrador de la majoria de les propostes que es presenten a la Fira Mediterrània. La que potser en parlava amb més cruesa, tant de la professionalització com del paper de la cultura popular en la identitat catalana i les emocions que això ens pot generar va ser Autoodi, del dansaire Pere Seda i la grallera Sònia Arias, tots dos professionals i amics d’infantesa que s’han trobat per investigar aquest interès artístic compartit. Es tracta d’un projecte sorgit de la residència de la companyia L’Esbord a la Fàbrica Fabra i Coats per al cicle Creació i Museus a Barcelona, en col·laboració amb el Museu Etnològic de les Cultures del Món a Barcelona. D’una forma molt intel·ligent, divertida i solemne alhora, els dos creadors ens proposen un recorregut per diversos espais (en aquest cas del Museu de Manresa), guiats per una mestressa de cerimònies especial per a l’ocasió. Sense respostes per a un munt de preguntes i contradiccions, l’interessant de la proposta és que evidencia un sentiment compartit de rebuig i atracció alhora per les expressions de cultura popular, però que desperta l’interès del públic per saber-ne més i desmuntar els estigmes. S’agraeixen propostes tan directes i elegants com aquesta de L’esbord.

També en relació a la identitat, però des d’un punt de vista més històric i biogràfic es va estrenar Arribo a mitja tarda, una proposta de teatre d’objectes i poesia visual de Clàudia Serrahima. Es va presentar a l’Auditori Miquel Blanch del Conservatori de Música de Manresa, un espai ideal per aquest tipus d’espectacles més íntims i delicats. En aquest cas, Serrahima ens explica la història dels seus besavis –Joan Espinàs, capità de la marina de mercant, i Carme Xivillé, la seva dona– a partir de l’extensa correspondència entre ells durant gairebé cinquanta anys (del 1917 al 1965). Es tracta de més 3.700 cartes, telegrames, telefonemes i postals que Espinàs va guardar i que la família ha mantingut i anat endreçant durant les tres següents generacions fins a arribar a l’artista sarrianenca. La primera virtut de l’espectacle és precisament el tractament de tot aquest material i com cristal·litza en la lectura la magnitud i intensitat de la història, tot i que en algun moment es pot fer una mica feixuc de seguir. El més fascinant és la poètica visual del dispositiu escenogràfic, que a partir del desplegament d’un escriptori, paper (de les cartes) i aigua (del mar), com explica Serrahima.

 

També en l’itinerari de “Llegat i memòria” que proposa la Fira Mediterrània, i sorgit de l’Obrador d’Arrel, es va estrenar Correllums, de la productora d’espectacles de dansa, música i multimèdia Bàcum / Arts escèniques i visuals amb el taller manresà de festes Xàldiga. Una proposta de dansa itinerant que reimagina els Balls de Diables i els Correfocs amb llums làser, creant un espectacle visual atractiu per a tots els públics, però especialment pels més petits.

 

Flamenc contemporani i història del flamenc:

Aquest any, els espectacles més reivindicatius i experimentals que vaig veure van ser de flamenc contemporani, disciplina que ja porta molts anys en evolució i creixement i que la Fira ha sabut donar-hi cabuda i espai, ja que no deixen de ser espectacles que parteixen de l’arrel tradicional del flamenc (si és que es pot parlar d’una sola arrel en el flamenc tradicional). El més interessant d’aquestes propostes és el potencial artístic i poètic que els i les bailaores i cantaores de flamenc posen damunt l’escenari, mostrant-ne les entranyes i el sentiment profund que caracteritza aquest gènere popular; cosa que tot just comencem a investigar en profunditat a Catalunya amb les danses tradicionals catalanes.

Un d’aquests espectacles va ser Invocation, de la bailaora de flamenc Carmen Muñoz, una peça de dansa i la música electrònica en directe de Derek. V. Bulcke. El títol realment evoca el que l’artista granadina vol tractar, que és la possessió del cos, però no per fantasmes o altres éssers, sinó la possessió del cos pel propi cos, per allò més orgànic, visceral i passional. En escena, Muñoz passa de l’exploració física de la quietud fins a l’extenuació d’un cos que funciona sol i gairebé més ràpid que la ment (mentre parla i reflexiona en veu alta). Però al meu parer, la peça parteix d’un malentès, que és entendre el “cos pensant” com aquell que parla, com si la intel·ligència corporal fos discursiva o conceptual, quan el pensament del cos és precisament aquell que experimenta i investiga des de les pròpies condicions materials i físiques. Crec que no es va arribar a entendre el plantejament de la proposta, però reconec que era una proposta valenta i arriscada. Muñoz ha treballat sobre aquest projecte com a artista resident del Graner durant aquest 2023 i ha rebut el suport de les beques de creació de l’ICEC i la beca Barcelona Crea de l’ICUB.

L’altre espectacle de flamenc contemporani també en un format de dansa i música en viu va ser La reina del metal, de la bailaora Vanesa Aibar i el percussionista Enric Monfort, un tàndem format el 2019 en el que sembla que es retroalimenten l’un a l’altre de forma exponencial. De fet, es tracta d’un dels plats forts de la Fira Mediterrània 2023, en el doble sentit, tant per la trajectòria dels creadors i intèrprets de la peça, com per la intensitat de la peça –impossible quedar-se adormit! I és que el motor de l’espectacle consistia en el repte que s’anaven fent l’un a l’altre per portar encara més al límit les possibilitats del moviment i el so a partir de instruments i objectes metàl·lics, anant més enllà quan ja sembla impossible continuar o seguir creant i investigar res de nou. A nivell dramatúrgic s’inspiren en els rituals de pas (d’iniciació, a l’adultesa, a la societat, etc.), no per simular-ne un de nou, sinó per transitar per l’experiència del límit com a condició necessària per a la transformació i el canvi, una experiència de la qual el públic en forma part. Cal celebrar el talent d’aquests artistes que tenen la capacitat (i possibilitat) de cuinar a foc lent un espectacle d’aquestes característiques, fent que el conjunt de la peça (coreografia, composició musical, dramatúrgia, vestuari, disseny de llums, espai sonor, escenografia, etc.), sigui un tot complet i perfectament coherent.

L’últim espectacle de flamenc que vaig veure va ser Flamenco Negro, també a la Sala Petita del Teatre Kursaal, un “treball de creació coreogràfica”, que és com l’han volgut definir, ja que ens van insistir que no es tractava ni d’un espectacle de “flamenc tradicional”, ni de “flamenc contemporani”, ni “una performance”, ni un “documental”, ni “una conferència ballada”, etc. És un projecte de Fernando López, bailaor, coreògraf, investigador i docent, que se centra en compartir la recerca sobre el tango flamenc, un cante afrocubà originat als barris marginals de La Habana per cubans afrodescendents i que va arribar a Espanya al segle XIX. L’acompanya sobre l’escenari i en la creació coreogràfica la bailaora afrodescendent Yinca Esi Graves, llicenciada en Història de l’Art. De fet, la peça té una dimensió pedagògica, discursiva i política molt important, que es combina amb el baile i el cante d’una forma molt ben articulada per tal de fer arribar a l’espectador tant la informació, com el missatge i l’experiència estètica del que succeeix sobre escena; una forma molt intel·ligent de compartir un exercici teòric i artístic alhora per simplement fer saber i recordar el deute històric de la cultura (en aquest cas l’espanyola) amb l’Àfrica i les comunitats afrodescendents (en aquest cas de Cuba).

 

Dansa d’arrel d’aquí i d’allà:

Entre espectacles de sala i la rigorositat del flamenc contemporani, també vaig anar a veure altres espectacles de carrer, que com és la tònica a Fira Mediterrània, també miraven a la tradició i s’hi arrelaven per fer créixer un bosc nou. És el cas dels bascos Aukeran Dantza Kompainia i Bilaka, dues companyies professionals que es dediquen a treballar els codis de la dansa tradicional des d’un llenguatge més contemporani o una barreja d’ambdós. Aurri (dels primers) és un cant al caràcter i personalitat d’Euskadi, però també un cant al ball i el gaudi pel moviment, especialment si el moviment és en grup; un espectacle que va entusiasmar el públic de Manresa, admirat dels salts i musicalitat dels dansaires, però sobretot de la seva vitalitat. D’altra banda, Basaide, del col·lectiu Bilaka (bascos de la part francesa del País Basc), prenia com a referència el cant dels pastors de les muntanyes de Zuberoa, una pràctica ancestral de connexió amb la natura i allò salvatge. La peça, sòbria i elegant, transmet aquesta ancestralitat de la veu i el ritme, un ritme que sovint no és musical, sinó fruit de l’escolta de la natura que és el cos, individual i col·lectiu.

Pel que fa a la dansa tradicional catalana, l’espectacle de gran format que va tancar la Fira d’enguany i que es va presentar a la sala gran del Kursaal és Nemini Parco, de l’Esbart Dansaire de Rubí, que celebrava d’aquesta manera el seu centenari. Servidora que no havia vist mai un espectacle de gran format d’algun esbart, vaig quedar molt sorpresa de la magnitud tècnica i la profunditat dramatúrgica a què es podia arribar amb el llenguatge de la dansa tradicional, ben bé com un ballet. En aquest cas, se’ns narrava el conegut mite d’Orfeu i Eurídice, que ens explica la baixada a l’inframon del poeta mític en morir la seva estimada i mirar de retornar-la al món dels vius sense èxit; i és que de fet, l’espectacle vol ser una reflexió sobre la mort (Nemini Parco és la inscripció en llatí escrita a la dalla de la Mort, que significa “no perdono ningú”). Per algú que freqüenta el món de la dansa contemporània, s’agraeix de tant en tant veure espectacles que t’expliquen històries (sobretot si són mites!) i ho fan a través del cos.

by Deixa un comentari

La coreògrafa quebequesa Catherine Gaudet presenta dues pecs a Barcelona. Entre el 20 i el 22 d’octubre es podran veure al Mercat de les flors el solo Se dissoudre i l’obra per a cinc ballarins, The Pretty Things.

Una de les personalitats més originals i rotundes de la dansa contemporània del Quebec, Catherine Gaudet, ofereix amb els seus treballs la proposta d’una estètica vibrant, basada en l’especificitat del cos. Ho fa amb la barreja sorprenent de minimalisme i teatralitat, de cruesa corporal i tensió dramàtica, d’humor negre i catarsi. Les peces, captivadores i hipnòtiques, belles i dures, resulten ser uns espectacles que posen a prova tant els intèrprets com l’espectador, conduint uns i altres per estructures rígides que llisquen, suen, s’amalgamen, muten i cruixen, fins a assolir cert estat alterat i visceral, proper a l’èxtasi i l’alliberament. La reputada tasca de Gaudet s’ha desplegat des de fa dues dècades en festivals i espais escènics de l’escena internacional, des de reconeguts nodes de creació de Montreal com el Centre de création O Vertigo, el Daniel Léveillé Danse (DLD) (del que és creadora associada), el Lorganisme i el Circuit-Est centre chorégraphique.

Se dissoudre

Tot explicant el seu enfocament coreogràfic, Catherine Gaudet ha destacat un moment de canvi de perspectiva creativa en la seva obra, ocorregut a partir dels volts dels anys 2017-18. Aleshores, afirmava la coreògrafa quebequesa, va sentir de manera imperant la necessitat de donar un sentit, un altre sentit diferent i marcat, a les seves peces. Sentia dificultats amb l’abstracció, amb “el moviment pel moviment”, tot i que, creia, la solució a aquella mancança o tensió, no havia de buscar-la necessàriament en el sentit narratiu. El solo Se dissoudre, creat conjuntament amb la seva intèrpret, Marie-Philippe Santerre, va ser el laboratori on concretar i desplegar tal recerca. Creat a partir del 2019, es va presentar a l’Agora de la dansa de Montreal el 2021. A partir de l’esperit contemplatiu, del tractament teatral que es fixava en els afectes i els canvis en el cos de la intèrpret, es podia anar més enllà de la narració, per tal d’endinsar-se en el tractament diferent de l’espai (que s’origina al voltant i per causa del cos en moviment), i en una percepció hipnòtica del temps (ja no cronometrat, pautat de forma sistèmàtica per segons i minuts, sinó pels ritmes canviants de la ballarina). El procés creatiu es va anar fixant en allò que anava sorgint: en l’observació, al llarg de dies i setmanes, de la repetició d’un mateix moviment, i del pes i canvis i fatigues que aquest moviment ocasionava en la ballarina. La peça recupera als moments d’aquella evolució del moviment repetit i repetit, per mostrar les transformacions a què arrossega, i que van guiar les creadores i van perfilar la peça. La dissolució a què fa referència el títol, doncs, s’ha d’entendre, no com una desaparició, sinó com un “sumar-se, multiplicar-se, amalgamar-se. Com el sucre en un te”, afirmava Gaudet. L’obra s’enfoca en aquest estat de mutació percebuda, un estat de suspensió al que condueix l’acció reiterada d’“abandonar-se a aquestes forces que ens mouen fora de la nostra voluntat”.

The Pretty Things

Potser perquè la peça The Pretty Things/Les jolies choses, és a dir, “les coses boniques”, va ser creada al llarg de la pandèmia i el confinament, el seu procés de creació va seguir unes etapes singulars, tant per a la coreògrafa/directora, com per als intèrprets que van participar de ple en la conformació de l’obra. Comentava Gaudet al respecte, en una entrevista, que les distàncies obligades, en els primers dies de retrobament amb l’equip, van ser del tot estranyes, ja que era aquell un moment en què la proximitat i el contacte es feien més necessàries que mai. D’aquesta manera, les jornades de creació van prendre un caràcter insòlit, on els cocreadors fins i tot van arribar a intentar usar la telepatia (!) per connectar i acostar-se l’un a l’altre.

Aquesta situació de retroacció, tensió i estira-i-arronsa, queda reflectida en el resultat final, inquietant i energètic, ple d’una energia usada i gastada rítmicament, però també dosificada i reprimida, de manera visiblement costosa i esforçada, i finalment cremada i alliberada. La peça, així, va ser concebuda i iniciada amb una complexitat basada en condicions i estructures matemàtiques, amb una gran quantitat d’esquemes i partitures, per definir exactament un treball coreogràfic que es volia rígid i sofisticat. Per això, el grup de ballarins, seguint una música repetitiva, en un loop que va adquirint matisos, variacions i evolucions progressives subtils (composada per Antoine Berthiaume), treballen sobre l’escenari de manera aparentment mecànica, com si fossin els engranatges d’una màquina giratòria de la qual no podrien escapar. La coreografia espremerà la força i deixarà exhaust l’elenc dels ballarins.

El crític Philippe Couture, escrivint per La Pointe el juny del 2022, va definir el ball resultant com un moviment “simètric, metronòmic, matemàtic, controlat, rígid, formal, formalista”. Afirmava Gaudet, en una altra entrevista, per al FTA (Transamericas Festival), el 2022: “Al principi, volíem arribar al cor del moviment, que la seva simplicitat evoqués el que és essencial en una cosa molt minimalista i, al final, canviés una mica sense que ho sabéssim. Encara construïm a partir d’aquests moviments, però al final tot s’ha convertit en una màquina colossal en què els cossos estan gairebé mecanitzats. Els ballarins són absorbits per aquesta màquina enorme que els fa moure a un ritme constant i sincronitzat, molt exigent en el pla mental, psíquic i físic”. Segons Gaudet, el que els ballarins despleguen en aquesta maquinal giratòria (un calidoscopi, una turntable), és una aproximació a la situació d’alliberament o empoderament, sorgida del sobreesforç físic d’un trànsit que avança, després d’iniciar-se en una situació que sembla conformista o naïf, diu la coreògrafa.

Encara Couture, en la seva crítica laudatòria, va descriure The Pretty Things també com una “obra mestra”, en què Gaudet aconseguia un nivell i un rigor més alts, encara, que en les ja destacables obres anteriors, fins a arribar a un “virtuosisme sorprenent”. Escrivia Couture, que, a la peça, Gaudet “Cava pacientment el mateix solc: una dansa que oscil·la entre el món civilitzat i l’espai dels impulsos, en què els cossos al seu torn estan sotmesos a les restriccions socials, i després a un esclat d’animalitat i sensualitat”. L’originalitat, claredat i radicalitat de la proposta, estava desplegada a l’escenari de manera brillant per uns intèrprets que, segons Couture, són la flor i nata de Montreal, i a més s’hi deixaven la pell (al Mercet de les Flors els intèrprets seran Dany Desjardins, James Phillips, Caroline Gravel, Stacey Désilier, Lauren Semeschuk).

Segons Gaudet, la peça és una resposta, o reacció, a la pretensiositat i a la impostura, és a dir, “a la fricció entre els ideals col·lectius en què ens projectem, i la realitat de l’ambient artístic actual. La peça potser reacciona a l’ideal de conviure davant la dificultat de dur a terme aquesta tasca imaginària. Quan penso en aquesta fricció, la societat de l’espectacle em salta a la cara. També reacciono a mi mateixa, confrontada amb els esforços que he de fer per mantenir la meva identitat artística i els meus propis ideals. Sento una forta reacció a encaixar en el motlle del sistema per agradar; vers el principi de seducció i les expectatives del que és espectacular. Sento el desig de sortir d’una forma de complaença, tallant les cordes, encara que això signifiqui córrer el risc de no agradar”. Tant allò mostrat sobre l’escenari, com allò que succeí al llarg del procés de creació de la peça, sembla que es va traient de sobre els pesos, les obligacions, les limitacions i pors. Funcionant com un ritual per “assolir un estat més elevat de l’ésser”, diu la coreògrafa. Per a l’espectador, la recepció de tot plegat pot ser ambivalent, i l’ambivalència havia estat prevista i apamada pels responsables de l’obra. Que imaginaren una creació capaç de desfiar les previsions i el confort del públic, fent-lo transitar, igualment, per una experiència estètica en bona part desconcertant, fins i tot dura i “de mal gust”, la definia Gaudet. Es tractava de recórrer un viarany “anti-cool”, segons la creadora, un camí destinat a arribar, després de l’esforç, a l’objectiu marcat: un resultat realment original, no trillat ni conegut, però feliçment distingit i, per tant, a la seva manera, cool.

Hi ha, a The Pretty Things, un seguit d’elements que relacionen la peça amb altres propostes radicals i potents, vistes recentment al Mercat de les Flors. Cosa que atorga, a la programació artística d’un equipament com aquesta “casa de la dansa”, la condició i la didàctica pròpies del comissariat. Una programació que té en compte, aparentment, la continuïtat del que s’ofereix, amb una proposta coherent curs a curs i a mitjà termini. I que permeti a els públics llegir la realitat i gaudir l’art de manera efectiva, continuada i substancial, pedagògica, i no atzarosa o capritxosa. No és un tret gens habitual, en la major part de les cartelleres teatrals i artístiques de la ciutat, que sembla que sovint van, com diuen els entrenadors de futbol, “partit a partit”. La peça de Gaudet lliga, en relació amb altres peces vistes al Mercat de les Flors, amb l’emergència i la visceralitat desplegada en aquella misteriosa Incorporar, d’Olga de Soto, per exemple. Connecta amb la ràbia soterrada i emergent, catàrtica i vudú, que lligava les propostes de Lia Rodrigues. I també, amb les diferències, repeticions i encavalcaments de la Dance de Lucinda Childs i Philip Glass, que demostraven que el minimalisme no és una reducció o síntesi, ans al contrari.

Les peces de Gaudet tornarien a demostrar que el minimalisme, amb el seu èmfasi en la temporalitat de l’obra, en l’especificitat dels objectes (o cossos, en el cas de la dansa), i en el retrobament d’una ubicació no abstracta ni abstreta del lloc i el fet artístic, ofereixen una revisió de la disciplina, i així, a la vegada revitalitzen i desafien la tradició i, de retruc, la institució. I atorguen a l’espectador un paper preponderant, ampliat, expandit, obert de manera sensorial i sensacional. Aquesta obertura de mires pot ser viscuda amb desassossec, com una orfandat o una intempèrie. O, en canvi, tal com descobreixen en cada funció els esforçats ballarins, pot suposar un moment d’alliberament, de crisi, de catarsi. 

by Deixa un comentari

El tomb que ha fet la cultura popular i tradicional és de vertigen, probablement gràcies a l‘impuls de Fira Mediterrània que enguany celebra la seva 26a. edició. Si als 80-90, tot allò que ressonava a folklore provocava picor als turmells, ara desperta interès. El gir que ha fet el folklore ha estat de 180 graus. Perquè d’ensopir a la generació dels que van viure la transició ha passat a reconèixer formes pròpies d’expressar-se als seus fills. Com la memòria històrica, en què hi va haver un temps que els pares van preferir callar i avui ja s’ha destapat la dècada en què els néts dels que la van patir han optat per conèixer i reivindicar.

El concepte de cultura popular ha abraçat la contemporaneïtat: Ha convertit el gest local, en emblema universal. Segurament, per això en aquesta edició de Fira Mediterrània que torna amb molta potència el cartell internacional (després d’uns anys que ho va impedir els confinaments inesperats de la Covid) amplia la mirada de músiques del món. Entén que és popular tot allò que ho realitza i ho gaudeix el poble i, per tant, en comptes d’arrecerar-se en l’antigor, reivindica el so tradicional per a les oïdes d’avui. És significatiu, per exemple que l’espectacle d’inauguració de la fira sigui el d’Evoé! De Maria Mazzotta amb Raül Refree. O que el cap de setmana passat es dediqués el Pòrtic de la Fira al concert dels 50 anys de la Companyia Elèctrica Dharma, un grup que, de fet, va avançar-se a la mateixa activitat de Manresa en renovar el repertori musical.

Jordi Fosas podrà seguir desenvolupant la xarxa que aculls als artistes d’arrel professional a partir de l’Obrador (120.000 euros). I també compta amb el reclam del Pla d’Impuls de la Dansa d’arrel (100.000 euros) per a un nou mandat de tres anys (renovables a dos més). Aquestes partides se sumen al pressupost de 999.000 euros d’aquesta edició. A través d’aquests programes es potencia la connexió entre els artistes contemporanis i les companyies tradicionals i també es treballa per crear una gira que normalitzi les actuacions arreu (Ésdansa, Dansàneu, Sismògraf..). Si als joves els hi agrada descobrir les sonoritats del cant de sega i passar-les pel sedàs de la música electrònica, també hi ha públic per a ballar-les amb la intensitat de recuperar una memòria oblidada, menystinguda.

La Fira Mediterrània compta amb 84 propostes artístiques, 40 d’elles són estrenes absolutes, i unes altres 21 sonaran per primer cop a Catalunya. El gruix d’actuacions són musicals amb 48 concerts: Des de la presentació del disc de Carles Dènia (Mussol), al de Joana Dark, que ja havia participat l’any anterior com a finalista al Concurs Sons de la Mediterrània amb La lireta. D’arts escèniques, destaquen els treballs de dansa, com el que lidera Quim Bigas amb l’Esbart Rocasagna (ERA, premi Delfí Colomé) o els cants gore passats pel tamís del conte (Estimadíssims malvats). També es podrà viure en la pell d’una remeiera (El valor de res) o sentir-se xai, o gos d’atura o pastor sota la intuició de Moon Ribas i Quim Giron (Ramat simfònic). També es repeteix el treball presentat l’any anterior de Magí Serra (Condens) i d’Àfrica Llorens (Foradada).

L’agenda treu fum aquests dies per Manresa, amunt i avall. De les manies, dels prejudicis i els tics, s’ha passat a un veritable hub, un node en què connecten professionals d’arreu i en què es troba la tradició més pura amb l’avantguada més rabiosa per casar-se amb les propostes més inesperades i menys acomplexades. Com ara, que el pianista Manel Camp faci duet amb la Intel·ligència Artifical (IA) o que Núria Andorrà pretengui reestablir un nou ordre en la música de pandero de Ponent amb aquesta nova tecnologia. Fns i tot la novella Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) s’atreveix a enfrontar-se a la IA. Del tic al Hub. Sense manies. Busqueu l’inesperat.

by Deixa un comentari

El traç coreogràfic d’Aina Alegre es mou entre allò ancestral i sofisticat. Tant podem intuir uns bots i girs que semblen trets dels balls de festa major, com una profunditat corporal sofisticadament contemporània. Afincada a França des de fa una bona colla d’anys, Alegre (1985) ha crescut com a ballarina i coreògrafa a París principalment, però ha mantingut un peu a Catalunya, on hem pogut anar seguint la seva evolució com artista. Des del gener del 2023 dirigeix el Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble, en tàndem amb l’intèrpret Yannick Hugron. Fa uns dies, vaig tenir l’ocasió de parlar amb l’Aina per videotrucada sobre l’espectacle que ara presenta al Mercat de les Flors: This is not (an act of love and resistance), que ja es va poder veure en el marc del Grec 2023. 

Clàudia Brufau: This is not (an act of love and resistance) és la peça de més gran format que has fet fins ara. Quan la vas començar a pensar i gestar? 

Aina Alegre: Al voltant del 2016 ja tenia el títol i només tenia la intuïció que volia fer una peça gran o operàtica –jo utilitzo aquest terme. Tenia ganes de treballar amb un equip gran a l’escenari, de barrejar oficis, és a dir, utilitzar uns mitjans que mai m’havia atrevit a utilitzar. El títol el tenia, el tenia molt clar, no sabia ni què volia dir, però després el títol es va alimentant del procés i al revés, el procés s’alimenta del títol. La peça com a tal la vaig començar a gestar després de crear R.A.U.X.A, quan estavem en plena pandèmia. En general encavalco una creació amb una altra. Quan estic al final d’una creació, ja estic sentint –parlo més de sentir que no pas de pensar– allò que m’agradaria continuar, allò que ja no he tingut temps de fer. R.A.U.X.A transcorre molt en l’espai atmosfèric i és per això que vaig començar a pensar la qüestió de l’aire com a matèria. A més, com que estavem en plena pandèmia encara em va semblar més rellevant engegar un projecte en el què es parlés de l’aire i la respiració. Perquè estavem justament en polítiques de restricció.

CB: La música juga un gran paper en les teves creacions, i en aquest espectacles també has col·locat les músiques sobre l’escenari. 

AA: Jo ja tenia un desig molt fort de treballar amb música en directe i indagar en aquesta relació ancestral entre la música i la dansa.

CB: És curiós que els instruments escollits són de vent metall, que emeten un so molt arrelat al terra. Per què aquests instruments precisament?

AA: És veritat, no hi havia pensat en això … El cas és hi havia vàries coses a dir. Jo buscava instruments de vent metall, perquè volia treballar amb instruments que tinguéssin una relació directe amb la pressió de l’aire, amb la potència, amb la trajectòria del so i clar el trombó té molta potència. Per altra banda jo tinc un bagatge amb la música que ve del jazz, de la brass band (banda de metalls). De fet, el tema musical principal de l’espectacle és un tema que el meu pare va composar per una brass band.

CB: Té una mena de ganxo que sembla molt familiar, com si l’hagués escoltat tota la vida.

AA: Sí, perquè en realitat és molt pop, en el sentit de popular, que enganxa. Aquest tema m’havia inspirat molt per fer la peça, perquè té alguna cosa molt aèria, un himne que ens aixeca. Hi ha aquesta idea que la força de la música et pot aixecar, que és reparadora i ajuda a regenerar una certa energia. El metall té una cosa que és plàsticament molt interessant, també vam descobrir des de la plàstica de la peça que són com extensions del cos, són cossos augmentats. 

CB: Hi ha una altre qüestió important sobre qui ocupa l’escenari.

Aina: Quan vaig concebre la peça hi havia una necessitat gran de treballar amb dones a l’escenari en una peça de gran format, ja que a nivell de polítiques culturals a França i a Europa  hi ha un gran problema. Hi ha molt poques peces grans dirigides per dones. Hi ha un problema de paritat. Els estudis que s’han fet demostren que tot el que serien companyies petites, solos, hi ha moltes dones encara que tenen suport, però en canvi quan comences a mirar projectes de més gran escala, ja no hi ha dones al capdavant. Això ve per molts problemes, és un tema sistèmic, ja que hem heretat un patrons patriarcals dels quals en som més o menys conscients i també ve donat per les polítiques culturals. Estem en un sistema patriarcal i encara tenim molta feina per endavant!

CB: Llavors el fet de veure dones que toquen la tuba i el trombó encara pren més rellevància, oi?

AA: Sí, m’interessava trobar tubistes i trombonistes dones. I no va ser fàcil. N’hi ha poquíssimes. Per a mi era important donar visibilitat a aquest ofici, que antigament està molt més adreçat als homes. I de la mateixa manera que jo volia fer una peça amb una majoria de dones. Volia donar visibilitat a una força femenina, sense excloure.

CB: Quins són els trets clau de la teva escriptura coreogràfica o sobre quins recursos bàsics treballes?

AA: Jo no treballo amb una escriptura que va d’un punt “A” a un “B”, en la que tot s’enllaça. Treballo sobre motius, steps i accions. Jo em plantejo com entrem en l’acció, amb quina qualitat, quin registre, o quines relacions establim amb l’espai i el públic. Durant la pandèmia vam experimentar molt el procés de com mobilitzar l’aire, des de coses molt petites com és el treball de respiració fins a coses molt grans basades en energia eòlica, de com amb els braços podem generar una certa consistència, quan entrem físicament en un lloc deixem una traça i a la vegada ens preguntem com aquest aire ens afecta o ens mou en tots els sentits de la paraula. I al final aquest fil·ligrana, aquestes entrades i sortides que la peça proposa també tenen molt a veure amb què es pot deixar en l’aire i com algú altre recupera allò que s’ha deixat allà. Hi havia molta relació entre les intèrprets, no tant per una relació immediata o de contacte físic, sinó com ens passem el material de moviment i com aquest deixa una traça en l’aire.

CB: El títol de l’espectacle és en anglès i a més es pot llegir de moltes maneres. 

AA: Aquest títol és divertit perquè és contradictori. Cada peça és un món i realment és un món en el sentit que té un impacte en la llengua, en la manera d’estar, de pensar-la i de fer equip. En aquest equip som gent de França, d’Alemany, de Suïssa, catalana, la llengua comuna és l’anglès i una mica de francès. D’altra banda, el que tenia molt clar era que volia fer un statement (una declaració), tot i que la peça no té aquest caràcter de statement. Hi ha el ‘This is not’ (això no és) i un subtítol que es pot llegir de diferents manera entre parèntesis que és: (an act of love and resistance). I per a mi la peça és an act of love and resistance (un acte d’amor i resistència). I l’espectacle també és This is not, ja que dir no pot ser un acte d’amor i resistència –sobretot si ho mirem des d’un perspecta femenina. 

CB: El títol quin paper juga en l’espectacle? I en el procés de creació, de què ha servit?

AA: En Quim Bigas, que ha fet l’acompanyament dramatúrgic, sempre divagava molt amb el títol. El títol, de fet, impacta en molts llocs, en moments del procés que no saps per on tirar, pots retornar al títol i tornen a sortir idees. També ajuda quan comences a imaginar-lo i influeix en les expectatives del públic. Al llarg del procés ens hem anat preguntant què era fer un acte d’amor i resistència el 2023. És una qüestió molt maca … Al final parlàvem que també és permetre’ns algunes decisions a nivell de composició, de registre i escriuptura que potser no m’havia permès abans, per exemple, decidir integrar aquestes músics en el món de la dansa, de fer-les formar part de la coreografia, que no només vinguin a tocar.

CB: Hi ha moments que no saps qui és la instrumentista i qui la ballarina. 

AA: Això és precisament un efecte que buscava, perquè és un d’aquests actes d’amor i resistència, era un d’aquells desitjos que no sabia … Al final és tenir el coratge de fer el què vols fer sense autojutjar-se en el procés de creació, perquè sovint tens un jutge intern, no sempre fas el què vols. Tens una mena de guerra interna. Per a mi era un acte d’amor i resistència deixar fluir desitjos de creació que potser no formen part dels “codis” de la dansa contemporània…. comptar amb instrumentistes de vent metall, que n’hi ha ben poques, també ho era pel fet de fer una peça de grup en el moment de la pandèmia, ja que era un moment complicat per teixir-ho a nivell de producció. Era un acte d’amor i resistència fer un espectacle amb dones sense haver de justificar-ho. Tot plegat són petits actes d’amor i resistència.

by Deixa un comentari

Setmana decisiva pel veredicte del Premi de Teatre BBVA. Des d’avui i fins al 30 de setembre, les quatre obres finalistes estan programades en diferents sales de Catalunya. El públic compartirà amb el jurat les reaccions de cada funció. Vagi d’entrada que, cada finalista rebrà 1500 euros pel sol fet de ser-ho i que la companyia guanyadora s’endurà 20.000 euros exempts d’impostos amb dret a cinc representacions més arreu de Catalunya (en un calendari i geografia a determinar encara). Us atreviu a fer una porra amb amics i familiars per encertar l’obra guanyadora?

El gegant del pi (avui, 22 de setembre al Teatre Principal de Valls) és una peça valenta, escrita per l’actor que l’interpreta i que parteix de les ombres del passat de la seva família. Pau Vinyals (membre de la Solitària, els de Mal de coraçon) i que també ha treballat sovint amb Les impuxibles de les germanes Peya (Suite TOC num 6) ha aixecat una comèdia simpàtica que té instants estètics i dramatúrgics reveladors. Per què mai ningú parla dels seus avantpassats que van militar al bàndol franquista? Mirant la llista dels guanyadors de la darrera dècada la peça casaria bé amb el món permformàtic de Wohnwagen (2018) o en la imprevisible L’empestat (2017).

El bon policia (24 de setembre, Teatre Centre de Manlleu) és una comèdia obertament delirant, en la que dos intèrprets representen una desena de personatges: el joc de fregolisme és un dels mèrits del treball. Però no és pas una comèdia intranscendent perquè reivindica un text mig perdut de Santiago Rusiñol en què ja s’insinuava amb normalitat una relació homosexual. La peça té un antecedent que va fer fortuna arreu de Catalunya (Les dones sàvies). Ara, al surrealisme s’hi ha posat un toc molt convenient de gènere. Ara, el bon policia és aquell que és rigorós amb la llei o el que sempre es compadeix dels que malden dins de la garjola? Mirant la llista, casaria (pel deliri) amb Hotot (2013) i amb el savoir faire coral d’Enchanté de Las divinas (2012).

Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert) (29 de setembre, a l’Ateneu de Tàrrega) és la peça més visual i poètica del poquer de finalistes. Magda Puyo ha transformat Clara Peya (Harakiri) i Encarni Sánchez (Redroom) com a actrius més enllà del seu paper habitual de pianista i ballarina, respectivament. El viatge remet a un món abstracte, que es reactiva cada cop que algú agafa una bola de neu i la sacseja cap per avall. Jelinek és imatge, paraula o música? Mirant la llista, la peça combregaria amb el primer treball d’Insectotròpic de La caputxeta galàctica (2015) o la màgia coreografìca de Projecte Ingenu a Vaig ser Prosper (2021).

Per últim, La dona del tercer segona (30 de setembre, El Progrés de Martorell) és un text aparentment simple que rastreja la buidor. Víctor Borràs (tot just ara ha estrenat Estimadíssims malvats al Tantarantana) extreu l’amargor d’una dona de mitjana edat que no sap com conciliar amb l’escala de veïns i el seu fill. Per què una dona ha de recentrar-se en la mitjana edat, davant d’un menysteniment generalitzat? L’actriu Àurea Márquez (M’hauríeu de pagar), que va guanyar la categoria d’actriu als Premis de la Crítica 2021 amb el text de’n Borràs, combrega amb la incomprensió d’Accions de resistència (2020) o la duresa de Psicosi 4.48, de Sarah Kane (2016)

Els Premis de Teatre BBVA tenen una trajectòria quye s’apropa a les 25 edicions. Es van començar a convocar el 2001, adreçada a les companyies de teatre amateur. Van fer el salt a les professionals a partir del 2011. Des d’aquest 2023, els premis es convocaran cada dos anys i pretenen donar una empenta a les companyies emergents, alhora que normalitzar un circuït per a propostes que no compten, normalment, amb intèrprets mediàtics. El segell del Premi de teatre BBVA és la principal garantia de la qualitat del treball.

Feu una porra? Coneixent els antecedents i el què ha premiat el jurat, és possible determinar quina serà la guanyadora? En realitat, qui guanya és l’afició al teatre i la reivindicació de noves autories en nous espais, encara per consolidar.

Bon teatre!