Per què s’ha d’anar
a Sismògraf? Per què no esperar que l’espectacle d’aquella companyia que tan m’agrada
arribi a Barcelona? Fàcil: perquè només en un festival passen coses com les de
divendres: veure, en un mateix dia, tres espectacles totalment diferents però
connectats entre si. Tres reflexions sobre la societat en la que vivim i la
manera que tenim de comportar-nos (en massa o individualment): Molar, de Quim
Bigas, Si sabes lo que hay d’Ernesto Collado i Públic Present 24 hores, d’Ada Vilaró.
Divendres a les
18:30 de la tarda Ada Vilaró es va desprendre del mòbil, els diners i el DNI i
es va asseure en una cadira enmig del passeig d’en Blay. S’hi va estar exactament
vint-i-quatre hores, fins dissabte a la mateixa hora. Per què? Vilaró explicava
que “aquesta performance és una aposta radical i de compromís per potenciar l’espai
públic com a lloc de trobada i de diàleg”. I per què callar? És el que tots ens
preguntàvem i, personalment, crec que potser el més radical (i necessari) que
podem fer en la societat actual és no parlar. Callar durant vint-i-quatre hores
i observar com reacciona la gent davant el silenci, aquell gran desconegut.
Hi havia qui també
callava, altres sentien néixer la necessitar de cuidar-la i alguns només l’observaven.
Durant aquelles hores li van posar un toldo quan va començar a ploure, li van
portar menjar, aigua, te calent, una estufa, mantes i, fins i tot, uns nanos es
van quedar a dormir amb ella en una tenda de campanya. Van optar per anar a la
discoteca fins les tres de la matinada i, després, quedar-se amb ella. No sé si
l’acció d’Ada Vilaró va potenciar l’espai públic com a lloc de trobada, el que
sí sé és que ens va permetre recuperar la fe en la humanitat. De fet, el primer
que va fer a l’aixecar-se i parlar va ser donar les gràcies. En realitat, però,
som nosaltres que li hem de donar les gràcies. Una perfomance, una
reivindicació de l’espai públic i una lliçó de vida.
A pocs metres, un
carismàtic Quim Bigas presentava Molar: un solo de dansa sobre la felicitat i
les imatges estereotipades que relacionem amb l’eufòria i el benestar. Ens va
fer cantar, saltar i ballar. Una acció radicalment diferent a la de Vilaró però
alhora efectiva ja que som molts els que vam sortir d’allà una mica més
contents. Definitivament tenia raó: ‘Bucay me chupa el sobaco y Coelho también’.
I del carisma de
Bigas vam passar al d’Ernesto Collado. Un creador que ens sorprèn muntatge rere
muntatge, un mestre de l’autoficció. Si sabes lo que hay és una pràctica-ritual
que ens impuls a pensar a través del cos i del moviment, un divertimento amb
una forta càrrega de crítica social. Vam fer equilibris, posturetes més propies
de ioga i ballar el Bolero de Ravel com si fòssim en un concert de Radiohead. Collado
remou per dins i per fora.
Hi ha coses que
només passen a Sismògraf.