Sin categoría

by Deixa un comentari

En un país com el nostre, amb unes arts
escèniques madures, referencials, un ecosistema creatiu que sovint aposta pel
risc i la innovació, es detecta un dèficit tan evident com deplorable. Parlem
del teatre juvenil, el que s’adreça a adolescents, el que els interpel·la, els
toca. Un teatre fet amb la mateixa exigència que l’anomenat teatre per a
adults, però amb ingredients que els reconcilia amb un art que, probablement,
van gaudir a la infància, però que en els anys d’adolescència els oblida.

Aquest oblit comença a corregir-se
gràcies a iniciatives que treballen per a la normalització d’un teatre (madur)
adreçat a nois i noies de Secundària i Batxillerat. I la Mostra de Teatre
Infantil i Juvenil d’Igualada, que durant molts anys s’havia centrat gairebé en
exclusiva en el teatre per a tots els públics, ha obert per fi, i amb decisió,
una línia que descobreix a aquests joves un teatre que té molt en compte la
seva realitat.

Tecnologies, inclusió social, amor

La Mostra Jove ha ofert tretze espectacles en els quals els adolescents han trobat temàtiques que formen
part de la seva quotidianitat. El programa va inaugurar-se amb #Like_unfolow, de la
companyia TeDebat, especialitzada en escoltar els més joves i reproduir després
als seus espectacles allò que ha escoltat. En aquesta ocasió, el muntatge
(mínim, pensat per portar a les escoles) s’endinsa en les xarxes socials per
demostrar com un ús prudent pot tenir conseqüències positives, i el mal ús,
resultats catastròfics. L’obra no només parla de likes, sinó
d’adolescents inadaptats, incapaços de gestionar les seves emocions i
aclaparats per la llei que imposen els més forts de la classe (símbols d’una
societat em què també impera un poder repressor), un punt que potser els alumnes
de primer i segon de secundària (13-14 anys) no acaben d’albirar; malgrat tot,
el muntatge els atrapa i els presenta situacions perfectament identificables,
reconeixibles.

La dependència a les xarxes torna a
aparèixer a l’última peça teatral inclosa a La Mostra Jove: iMe, un
interessantíssim treball de la companyia Dara que va un pas més enllà i
planteja un futur proper en què el dispositiu amb què ens connectem amb el món
substituirà qualsevol contacte amb altres persones. Una deshumanització
explicada en clau d’humor, per més que rere el gag s’amagui una realitat gens
còmica (i no tan inversemblant).

Igualment, la inauguració oficial de la
Mostra va picar l’ullet als espectadors joves amb un espectacle més potent pel
seu vessant social que pels valors estrictament artístics: BasketBeat, un
projecte integrador de Big Band Basket Beat Barcelona que dóna la possibilitat
de pertànyer a un grup, de créixer i, fins i tot, de pujar a un
escenari, a joves amb risc d’exclusió social. Una pilota de bàsquet és la clau
per escapar de la marginació i per portar la diversió, la música i l’esperança
a altres joves que l’han perdut.

I més temes d’interès per als
adolescents: l’amor, la relació de parella, central a Et planto i
transversal en un drama com Adolescer 2055 –bon intent de fer ciencia-ficció,
un gènere a l’alça entre els més joves, en escena–; la rebel·lia, la
incomprensió, la injustícia, l’oposició a aquell poder repressiu de què parlàvem abans, al magnífic Ragazzo pel qual Oriol Pla va rebre recentment el
Premi de la Crítica de Teatre; circ, música… Un programa complet.

Per a més petits i/o més grans

El gruix de la Mostra, però, continua sent
territori familiar. Repartida en tres itineraris (un per a menors de 6 anys,
un per a nens i nenes de 6 a 12 anys i el tercer per a tots els públics), l’oferta
de teatre i circ infantil ha introduït els més petits ens estils musicals com
el jazz (Viatjazz a Nova Orleans), el son caribeny o les melodies
orientals (La nau simfosönica), els ha ensenyat a perseguir els seus somnis (Screen
Man) o a recordar l’herència dels grans (Hilos), a trobar l’ànima
dels objectes (Faboo), a gaudir de la dansa (Zaquizamí). Dintre
d’aquest bloc, però, mereixen una menció especial dues propostes, una que vol
fer pensar a nens i a adults, i una altra que els emociona per igual.

La primera és Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una creació-taller de Carla Rovira que reivindica
la maduresa del públic infantil, preparat per entendre realitats adultes, alhora
que denuncia la sobreprotecció a què els sotmetem perquè no sentin angoixa o
dolor, sentiments que, al cap i a la fi, els ajuden a avançar en el seu
creixement vital. La segona, tot un tresor, és H+G, una versió escènica del clàssic Hansel
i Gretel a càrrec de l’Accademia Arte della Diversità. En són protagonistes
dos actors amb un grau de disminució mental, que interpreten els seus papers
amb una professionalitat fora de sèrie. Atmosfèric, imaginatiu, emocionant,
l’espectacle és una autèntica meravella. Confiem que els programadors hagin
pres exemple de Pep Farrès, director de la Mostra, i permetin que el públlic
català gaudeixi un altre cop d’una proposta modèlica.

by Deixa un comentari

II Concurs de crítica teatral

Recomana i La Mostra d’Igualada  convoquem el IIConcurs de crítica teatral infantil i juvenil per revaloritzar la vostra mirada crítica com a espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere.

Bases del concurs:

1)   Les crítiques es realitzaran sobre qualsevol de les obres que es representin a La Mostra d’Igualada 2016

2)   L’extensió màxima serà d’un foli si s’escriu a mà i de 30 línies de text (2.000 espais) si s’escriu amb ordinador. És opcional afegir-hi un dibuix relatiu a l’espectacle. Tot el material ha de ser obra de l’autor.

3)   Es convoquen dues categories: infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat).

4)   Cada text haurà d’incloure les referències mínimes de l’espectacle: títol, companyia, director, i lloc, dia i hora de la funció

5)   Al final del text ha de figurar el nom i cognoms de l’autor, l’edat, el curs acadèmic, l’escola i les dades de contacte (adreça, telèfon i correu electrònic)

6)   Hi haurà tres premis per cada categoria: 

           un primer premi dotat en 100 euros gentilesa d’Abacus Cooperativa, 

           un segon de 50 euros gentilesa de Llibreria Cal Rabell 

           i un tercer de 25 euros gentilesa de Llegim…? Llibreria

7)   Un jurat format per crítics professionals de Recomana seleccionarà els guanyadors. La decisió del jurat serà inapel·lable

8)   Els premis podran declarar-se deserts

9)   Les crítiques s’hauran d’enviar per correu electrònic a [email protected] o bé a l’adreça postal: Dr. Joan Mercader, s/n (Museu de la Pell d’Igualada) 08700 Igualada indicant: La Mostra d’Igualada – Concurs de crítica teatral

10) El termini d’admissió serà el 25 d’abril de 2016. Es donarà a conèixer els guanyadors el 9 de maig de 2016

11) La Mostra d’Igualada i Recomana es reserven el dret de publicar en els seus respectius webs els articles finalistes

12) El fet de presentar-se a aquest concurs suposa estar conforme amb les seves bases

by Deixa un comentari

Els crítics teatrals són uns espectadors que poden generar recel i desconfiança; s’amaguen discretament entre el públic convencional, posen nerviosos els actors que oloren la seva presència i posteriorment se’ls atorga el pes de la culpa segons si la taquilla traurà fum o es morirà d’avorriment. Per tot això, cal valentia per ajuntar un grup de crítics teatrals i demanar-los que facin autocrítica (valgui la redundància). Però la Sala Beckett va tenir l’empenta (i la temeritat?) de muntar una taula rodona per fer més visible i comprensible la feina d’aquests.

Entre pregunta i pregunta, el que es podia llegir entre línies era el debat sobre la necessitat que existeixin els crítics i qui és considerat part d’aquest col·lectiu. I, anant més lluny encara, com aquests encaixen amb un gènere cada cop més habitual gràcies a les TIC, com són la prescripció i l’opinió teatral.

Les llargues i profundes crítiques teatrals són un focus de llum que expliquen allò que pot ser complex d’entendre, posen un context al text i ens obren camins per interpretar el sentit de l’argument, la voluntat de l’actor, el per què d’una actuació, la trajectòria d’un dramaturg… Em semblen elements necessaris per a una enriquidora post funció però em són prescindibles per decidir si compro o no unes entrades. Per a triar una obra de teatre, la facilitat d’accés a les xarxes socials em permet buscar la quantitat i no la qualitat; tenir una certa intuïció sobre si l’espectacle està agradant al públic “ras” com jo i prendre la decisió d’anar-hi. Sovint tinc la sensació que l’encertaré més fent cas a les persones que no hi entenen, que no pas deixant-me portar per un crític amb qui no hi ha tanta empatia i a qui de vegades sento distants. A més, entre les meves manies d’espectadora hi ha la de no anar gaire dirigida ni amb prejudicis induïts (ni per part de crítics ni altres persones), així que no tinc necessitat de llegir gaire abans de la funció. És quan gaudeixo i assaboreixo llegir una bona crítica, buscar els punts de llum que em plantegi l’autor i detectar els punts de desacord amb el que exposa.

Per tant, els crítics són necessaris però es té la percepció que la seva feina està essent cada cop menys valorada. En aquest sentit, cal fer pedagogia per tornar a fer visible la importància de les crítiques teatrals com a element indestriable de l’experiència d’anar al teatre. Tot i això, tinc la sensació que ells haurien d’adaptar-se i adquirir alguns nous hàbits: obrir-se a noves plataformes, defugir d’un format tan “clàssic” de text, intentar organitzar-se i crear una estructura per fer-se més visibles, innovar en la post funció d’espectacles…

Tot plegat em fa pensar en el mite d’Ícar: si els crítics volen massa alt, el sol els desfà les ales. Dit d’una altra manera, si es tornen inaccessibles pel que diuen i perquè no arriben a la gent amb les seves crítiques, ningú els llegirà i desapareixeran. Al mateix, temps, si volen massa avall, la sal del mar els hi assecarà les plomes; no poden limitar-se al regat curt dels 140 caràcters i a la crítica superficial, perquè aleshores també perdran el seu motiu de ser.

I és que si volem que el teatre català segueixi creixent i sent de qualitat, és imprescindible que els crítics tinguin un altaveu i també uns lectors. Ells són el focus imprescindible que posarà llum a l’escena. Però potser han de canviar alguna peça la marca de la bombeta.

Eulàlia Solé i Tomàs

by Deixa un comentari

Reflexions a posteriori del tercer i últim dia del festival
Sismògraf: Primera: la dansa és integradora. No té edat, ni classe ni sexe.
Segona: Que s’aparti el Barça que arriba la Veronal.

Per què dic tot això? Perquè dissabte al matí Arantza López
va recórrer mig Olot arrossegant 100 quilos de sorra per tal de denunciar el
pes que (encara) carreguen les dones en l’actualitat. Una mena de Conillet, de
Marta Galán, portat a l’extrem. L’objectiu de l’espectacle, a més de denunciar
les dificultats d’alguns actes quotidians com la feina, l’empoderament polític
i personal o la família, era que qualsevol persona proposés a l’intèrpret
prendre-li el relleu. Cordar-se els velcros al cos i continuar caminant. Doncs
bé, els prejudicis ens van dur a alguns a pensar que pràcticament ningú s’atreviria.
O com a molt algú del sector o la professió. Patapam, sorpresa: més d’una i de
dues i de tres persones que a can Twitter catalogaríem com ‘gent d’ordre’ van
acceptar el repte. Amb prou feines podien moure les cames i avançar cap
endavant,-100 quilos són 100 quilos!- però com diu la dita, qui dia passa any
empeny. I elles ho van intentar. Potser és cert: la dona del sac som totes. Bravo.

Segona raó: Perquè dissabte a la tarda a la plaça Major
(aquest cop amb cadires, tot s’ha de dir) hi van coincidir més d’un centenar de
persones de classes socials i econòmiques ben diferents. I per veure, ni més ni
menys, que un espectacle de dansa urbana. Dues hores de hip-hop, Breakdance, Popping i jam session inclosa. I de
regal, la tercera raó: Poques hores més tard, alguns nens al·lucinaven amb UnDosTresUnDos.
Un espectacle on dos ballarins recorren al cos i la veu per preguntar-se què és
el flamenc. I sí, d’acord, trenca amb aquesta llengua no escrita i Quesada
afirma que “no és una peça de flamenc”, però hi ha molts moments de ball en
silenci, de moviment i prou. O del cante jondo més profund. I els nens (i els
adults) s’ho miraven bocabadats. La dansa no té fronteres, el flamenc tampoc.

I ara sí, passo a explicar la
darrera gosadia: El retorn de la magnífica Siena coincidia amb el partit del
Barça Madrid. Una hora abans de l’espectacle els bars d’Olot estaven plens a
vessar de gent sopant o fent un parell de tapes. La primera deducció a la qual vam arribar tots és que tothom preferia menjar abans del partit i no durant o
després. A les nou vam canviar d’opinió. Al Teatre Principal no hi cabia ni una
agulla. És més, va haver-hi gent que es va quedar fora. Que s’aparti el futbol,
que s’aparti el Barça, que no hi ha qui atura La Veronal.

Per cert: si també vau sortir
de Siena amb unes ganes irrefrenables de llegir-vos la història de l’art
sencera, recupereu els tuits explicatius que va fer el genial Miquel del Pozo.
Se l’hauria de contractar abans de cada espectacle de la companyia. 

by Deixa un comentari

Per què s’ha d’anar
a Sismògraf? Per què no esperar que l’espectacle d’aquella companyia que tan m’agrada
arribi a Barcelona? Fàcil: perquè només en un festival passen coses com les de
divendres: veure, en un mateix dia, tres espectacles totalment diferents però
connectats entre si. Tres reflexions sobre la societat en la que vivim i la
manera que tenim de comportar-nos (en massa o individualment): Molar, de Quim
Bigas, Si sabes lo que hay d’Ernesto Collado i Públic Present 24 hores, d’Ada Vilaró.

Divendres a les
18:30 de la tarda Ada Vilaró es va desprendre del mòbil, els diners i el DNI i
es va asseure en una cadira enmig del passeig d’en Blay. S’hi va estar exactament
vint-i-quatre hores, fins dissabte a la mateixa hora. Per què? Vilaró explicava
que “aquesta performance és una aposta radical i de compromís per potenciar l’espai
públic com a lloc de trobada i de diàleg”. I per què callar? És el que tots ens
preguntàvem i, personalment, crec que potser el més radical (i necessari) que
podem fer en la societat actual és no parlar. Callar durant vint-i-quatre hores
i observar com reacciona la gent davant el silenci, aquell gran desconegut.

Hi havia qui també
callava, altres sentien néixer la necessitar de cuidar-la i alguns només l’observaven.
Durant aquelles hores li van posar un toldo quan va començar a ploure, li van
portar menjar, aigua, te calent, una estufa, mantes i, fins i tot, uns nanos es
van quedar a dormir amb ella en una tenda de campanya. Van optar per anar a la
discoteca fins les tres de la matinada i, després, quedar-se amb ella. No sé si
l’acció d’Ada Vilaró va potenciar l’espai públic com a lloc de trobada, el que
sí sé és que ens va permetre recuperar la fe en la humanitat. De fet, el primer
que va fer a l’aixecar-se i parlar va ser donar les gràcies. En realitat, però,
som nosaltres que li hem de donar les gràcies. Una perfomance, una
reivindicació de l’espai públic i una lliçó de vida.

A pocs metres, un
carismàtic Quim Bigas presentava Molar: un solo de dansa sobre la felicitat i
les imatges estereotipades que relacionem amb l’eufòria i el benestar. Ens va
fer cantar, saltar i ballar. Una acció radicalment diferent a la de Vilaró però
alhora efectiva ja que som molts els que vam sortir d’allà una mica més
contents. Definitivament tenia raó: ‘Bucay me chupa el sobaco y Coelho también’.

I del carisma de
Bigas vam passar al d’Ernesto Collado. Un creador que ens sorprèn muntatge rere
muntatge, un mestre de l’autoficció. Si sabes lo que hay és una pràctica-ritual
que ens impuls a pensar a través del cos i del moviment, un divertimento amb
una forta càrrega de crítica social. Vam fer equilibris, posturetes més propies
de ioga i ballar el Bolero de Ravel com si fòssim en un concert de Radiohead. Collado
remou per dins i per fora.

Hi ha coses que
només passen a Sismògraf. 

by Deixa un comentari

Dia 1. L’arribada. Acreditar-se, arribar a l’hotel i descarregar la
bossa. Primers pensaments: diumenge, abans de marxar, he de comprar patates d’Olot
i un parell de fuets d’Oix. Primeres sensacions: Sismògraf ha crescut i seguirà
creixent. Tot just som dijous, els teatres ja estan plens i la ciutat es
comença a tenyir de color blau cel. Primera parada: Teatre Principal. Objectiu?
Veure Hypernatural, de la companyia Konic.

Les expectatives, en general, són altes. Em trobo amb l’Héctor, un
company teatreru que actualment treballa a Montcada i, tot i que haurà de
marxar a la nit per feina, ha decidit venir. També el Ferran, que no se’n perd
ni una tot i viure a Barcelona. O la Cristina i en Xavier, de Figueres, uns
apassionats de les arts escèniques que, només amb cinc minuts, ens fan
recuperar la passió pel teatre. Primera diferència amb altres anys: fins i tot
en espectacles de sales hi ha molts més ciutadans. De fet, bona part de la premsa
i els programadors encara estan arribant. Arribaran demà, quan Sismògraf es
converteixi totalment en una fira. En el mercat de la dansa. Però d’això, en
parlarem demà.

Al que anavem: Hypernatural. Fa aproximadament uns vint anys que la plataforma artística Kònic thtr
aplica i barreja les ‘noves tecnologies’ i els recursos multimèdia a la
instal·lació, la dansa i el teatre. Segons el programa de mà, Hypernatural és un
site-specific per dansa, música i imatge en moviment on existeixen peixos
fluorescents, aus sense plomes i tomàquets més grans, rodons i vermells. Explora,
i cito textualment, “la relació amb l’entorn a través dels vincles amb el
color, la llum, els objectes i la seva representació”

Segons el programa de mà? Doncs sí. Perquè una cosa és la teoria i l’altra
com ho dus a la pràctica. Sobre el paper pots tenir una idea boníssima,
brillant, però encara no és un espectacle. És, més o menys, el que ens vam
trobar a Hypernatural. Una (bona) idea rere l’altre i tot junt a la batedora. I
de les de varetes, és clar. Res de Thermomix. Potser el problema és que tecnològicament ja hem vist de tot. Hem vist robots interpretar Txèkhov, ballarines
dins d’un cub d’imatges en moviment i el genial Harket-Protocolo (un dels pocs
espectacles que integrava totalment teatre i tecnologia). Per tant, el mapping i les
projeccions de diapositives ja pràcticament no ens sorprenen. En canvi, els que sí que
ens van sorprendre i molt van ser els XeviXaviXou amb ‘Follow the leader’. No només es van posar, en poc més de
cinc minuts, el públic a la butxaca sinó que van presentar un espectacle
divertidíssim i més intel·ligent del que sembla sobre el fenomen fan. D’Elvis a Madonna passant per Los Pecos, Janis Joplin i molt més. Repetiriem. We need a
hero…

Fotografies: Martí Albesa