• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

30 d'abril de 2016 by Maite Guisado Deixa un comentari

Als músics Za! i a la companyia LosCorderos els uneix sobretot una creativitat desbordada, les ganes d’explorar, de desmuntar tot codi convencional per trobar noves possibilitats d’expressió. Són un sincotró on posen milers de partícules i remenen fins que esclaten i prenen forma paraules, sons, gestos, músiques, danses, històries. No són uns músics que acompanyen uns actors, ni són uns actors que es belluguen al ritme dels músics. Edu Pou i Pau Rodríguez (Za!) juntament amb David Climent i Pablo Molinero (Corderos) comparteixen el gust pel joc explosiu, el ritme, la intensitat, l’abstracció i l’humor. Plegats fan un tot on no predomina res i on hi és tot. 

Assistir a com es va creant un espectacle sempre és una gran experiència, també quan es tracta de teatre convencional, anar veient com un text pren forma i vida. Però en el cas del teatre de creació, és ser testimoni d’una mena d’acte sagrat, màgic, perquè es crea partint de zero. Per sobre dels talents individuals, els objectius marcats, els materials treballats, s’alça una cosa amb vida pròpia. I això és fantàstic! L’artista ha de tenir una enorme creativitat per fer-ho. I ser valent per creure-hi i defensar-ho dalt l’escenari.

El procés de creació d’aquesta nova proposta va començar el gener a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats de Barcelona, on vam assistir al primer assaig que feien complet, trenades les escenes sorgides de les improvisacions inicials, els textos depurats, els moviments, els sons seleccionats de tot el que han treballat fins ara. És el moment d’analitzar aquests resultats per continuar polint i anar afinant cada cop més.

Quin és l’inici d’on sorgeix tot? Qui són els afasians del títol de la peça? D’entrada el mot ens remet a “afàsia”, un trastorn neurològic relacionat amb el llenguatge i la percepció, però no en diuen “afàsics”, sinó que n’inventen el gentilici, com si fossin una tribu nascuda a Afàsia. I és que el punt de partida va ser el de les malalties mentals: qui és boig?, l’estrany, el diferent de la majoria -la família, la tribu- és boig?, qui és normal?, l’artista que fa coses per a molts incomprensibles és boig?, el científic que diu que la terra és rodona, també? “Aquests van ser els ingredients inicials per posar-se a cuinar aquesta paella -explica Pau Rodríguez- i que han donat peu a moltes reflexions que són a l’obra, no en termes de crítica, ni de divulgació, ni narratius, simplement en termes abstractes. A nosaltres ens serveixen com a marc de treball per establir el nostre camp de joc.” I és que ells mai no pretenen desenvolupar una tesi.

Què passaria si tots els membres d’una tribu tinguessin una mateixa malaltia? Ells es considerarien malalts? Els afasians no tenen concepte de ‘jo’ i aquí són representats amb un treball meticulós del text, càntics com mantres, moviments unísons, sincronitzats i desincronitzats. Però la gràcia és que tampoc sabem exactament qui són en cada moment. Com ens diu Edu Pou: “Un dels punts de partida era sempre jugar a no deixar ben clar qué som. Així que sembla que som una cosa, intentem tornar a canviar la perspectiva. Un es pot preguntar: Són quatre tarats que els han tancat? Quatre que vénen d’una tribu? Quatre extraterrestres? Quatre persones que vénen del futur, o quatre científics que porten anys tancats investigant i que ara han d’explicar les seves conclusions?”.

D’aquí ve el subtítol “The last conference”, perquè l’obra és farcida de tot un univers científic tan empíric com al·lucinant: que un electró pugui trobar-se en dos llocs diferents alhora, que si el gat de Schrödinger és viu i mort al mateix temps… “Clarament estem exposant coses de la filosofia quàntica, que per a nosaltres té moltes possibilitats -explica Pablo Molinero-. Tot això de les dimensions, és com un món una mica boig però molt ric.” “La majoria de coses que diem són certes -hi afegeix David Climent-, l’únic que això només ho sabrà un iniciat o un científic superposat en el tema. Però és curiós que semblen coses molt delirants i en canvi estem utilitzant dades que són reals.”

“Quan fas un experiment -diu Climent- normalment no saps quin resultat tindràs. Pots tenir alguns objectius, però el nostre objectiu és que la gent viatgi amb nosaltres.”

Inspirador, divertit, amb imatges impactants, trepidant i alhora hipnòtic, ben pensat i ben fet al capdavall, un viatge que sens dubte promet i que us recomano que no us perdeu per res del món.

Anirem seguint com evoluciona “Afasians – The last conference” en properes cròniques.

CRONOLOGIA. Després de l’espectacle conjunt que van crear el 2012, “Es perimental”, la companyia teatral loscorderos.sc i la banda musical Za! tornen a treballar junts en aquest nou projecte. Després de mesos de feina des que el mes de gener del 2016 es van posar mans a l’obra recollint materials, provant idees, experimentant, el 14 abril van fer el primer assaig complet, Fàbrica de Creació Fabra & Coats, Barcelona. L’11 maig, a les 20h, faran primera presentació al públic del treball en creació, al Cicle Noves Escenes de La Pedrera, Barcelona; els dies 15 i 16 juny, serà la preestrena dins Tercera Setmana, Festival d’Arts Escèniques de València. 

Arxivat com a: Sin categoría

28 d'abril de 2016 by Jordi Jané Deixa un comentari

Claudio Stellato: La cosa (29 d’abril a 1 de maig)

Claudio Stellato (Milà, 1977) és un artista
multidisciplinari (actor, músic, acròbata, ballarí i coreògraf). Viu a
Brussel·les, on des de gener del 2014 és artista associat a Les Halles de
Schaerbeek. Ha col·laborat amb, entre moltes altres companyies, Cie Kdanse, Roberto Olivan i Cridacompany.

Estrenada a la tardor del 2014, La cosa és una creació interdisciplinària a cavall del circ, la
dansa, el teatre físic, l’arquitectura i les arts plàstiques. Té l’objectiu de
buscar (i trobar) jocs escènics amb un material noble: la fusta. És un
espectacle en què la fisicitat, sempre indestriable del circ, és també
indestriable de la relació subjecte-objecte.

Si en l’anterior espectacle (el solo L’autre, 2011) Stellato se les havia amb dos mobles que cobraven vida (una personal
incursió a la nouvelle magie), en
aquest La cosa, quatre personatges (Stellato, Julian Blight, Mathieu
Delangle
i Valentin Pythoud) es
relacionen intensament entre ells, però també, i especialment, amb quatre
metres cúbics de troncs de fusta que remenen, manipulen, destralegen i usen per
fer, de manera absolutament artesanal, construccions volgudament efímeres.

A diferència de la força i l’habilitat que demostren amb
la destral els aitzkolariak bascos, el
que demostren aquests quatre artistes és una dèria relacional –entre ells i amb
els troncs– que, potser inicialment incomprensible per a l’espectador, pot
acabar (subratllo el pot) hipnotitzant-lo energèticament. 

Arxivat com a: Sin categoría

23 d'abril de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

L’artista Quim Girón diu que, del seu
entrenament per a perfeccionar l’equilibri en les verticals, es queda
amb la capacitat de concentrar-se. Són moltes hores mirant cap per
avall i trobant el límit del punt d’equilibri. Potser per això,
aquest Sapiens zoo comença amb un element vertical (un pèndol) que
va deixant un reguerot de sal, construint unes onades concèntriques,
imposada per la gravetat de la Terra. És una imatge absorbent que,
de cop, quedarà tallada per una rauxa de foscor i moviments
compulsius que no deixen indiferent.

El mirall és imperfecte: com el cos i
la veu no sempre coincideixen amb el que expressa el cervell. Animal
religion treballa, habitualment, en aquesta frontera entre l’animal i l’home.
Un exemple molt celebrat és el Chicken legz (que el representeran al
Japó pròximament) en què l’espontaneïtat animal dominava la
racionalitat i es buscava una connexió sincera amb les bèsties.
Ara, aquella animalitat sembla anar lligada al sexe i a la violència;
un cert sadomassoquisme performàtic. Però el director, que admet la
foscor dels quadres, s’hi distancia d’aquesta lectura. “Defineix-me
tortuós” respon a la pregunta. En aquest Sapiens Zoo, hi ha una
certa visceralitat, perquè els artistes han buscat limitar-se els
uns els altres. I en aquest sentir-se atrapat, han aparegut les
màscares, l’aparéixer embolicat en film transparent i la destral
que l’arrossega fins a penjar una noia dels cabells amb una anella.

La proposta té un notable aparador, com ara la seva
presència a Fira Trapezi i, posteriorment, a Fira Tàrrega. El
Trapezi, que va incrementant el seu suport a la creació de
companyies amb llenguatge propi, es realitza del 12 al 15 de maig
vinent a Reus. Reforçat com a fira estratègica del circ de
Catalunya potencia els circuïts de les companyies catalanes tant al
Principat com internacionalment. Animal religion, per exemple,
planteja una petita gira catalana del Sifonòfor,
gràcies a la visibilitat que li permet guanyar el Premi BBVA
Zirkòlika. Aquest
espectacle, de, fet, també ha rebut el premi Ciutat de Barcelona
2016 de circ.

Animal religion treballa, sovint amb
música en directe. De forma més o menys festiva, amb un pianista
que pot tocar de cap per avall o dalt d’un brau mecànic (Tauromàquina). La primera sorpresa per a l’espectador teatral va ser la lluminosa aparició de Giron i Niklas Blomberg en aquella esbojarrada Taxi… al TNC! (TNC, 2013). Per
a aquesta peça, la més tortuosa de la seva breu trajectòria, hi
intervè DJ Marcelle-Another Nice Mess, una dj insòlita que juga amb la mateixa
llibertat creativa d’un performer a escena. Ella s’ha trobat amb
Animal religion amb naturalitat perquè tots dos practiquen una
mirada sense por a l’abisme en diferents disciplines. La música pot
modificar el moviment i l’acció condiciona la construcció de l’espai sonor en directe. Les fronteres
de l’art, com les que hi ha entre l’home racional i animal intuïtiu, són ben
difuses. Marcele i Quim Giron entenen que l’espectador ha de poder
fer una lectura molt lliure del que passa a escena, uns moviments
acordats, sí, però amb una notable voluntat d’improvisació, funció a
funció. El seu camí, tortuós o alliberador, indaga en l’explosió
de les fronteres de les disciplines artístiques. Veurem.

Arxivat com a: Sin categoría

21 d'abril de 2016 by Jordi Jané Deixa un comentari

Humanitat animal/Animalitat humana

Sapiens zoo(Cia. Animal Religion,23 i 24 d’abril)

La companyia liderada per Quim Giron investiga les connexions entre la humanitat animal i l’animalitat humana “per provocar una reflexió sobre la vida”. En aquesta línia, fins ara han creat Indomador, Chicken leg, Tauromàquina iSifonòfor (aquest últim, premiat amb el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika 2015).

Sapiens Zoo no funciona amb un fil argumental, sinó amb l’estricta fisicitat d’una tribu humana en contínua transformació al llarg de l’espectacle. L’energia alliberada en escena no exposa conceptes però pot suggerir pensaments i emocions, evocar vivències, despertar racons ocults, mostrar la identitat profunda de l’ésser humà. Quim Giron admet que “és un espectacle dens, fosc, en alguns moments dramàtic”, però que ha sorgit de la sinceritat emotiva dels artistes durant les improvisacions. M’explica que en el procés de creació han treballat molt al límit de les pròpies emocions i que han hagut de vigilar especialment riscos com la sobreactuació, no caure en la comicitat fàcil i procurar que l’endinsar-se en determinats sentiments foscos no els vulnerés el propi equilibri emocional.

A Sapiens Zoo, Animal Religion usa tècniques acrobàtiques i d’equilibri, evoca antics rituals i s’inventa cerimònies per convocar l’ancestral animalitat que encara portem dins. És un espectacle que potser algú pot trobar extravagant, però que conté múltiples lectures i ni una gota de banalitat.

D’encaixar i desencaixar

InTarsi (Cia. eia,22 a 24 d’abril)

És el segon espectacle d’una companyia que entén la relació professional com a conseqüència d’una intensa relació humana entre els membres del grup. Van acomiadar la seva primera creació (Capas) el passat desembre al TNC després de cinc anys de gira internacional. Per Capas han rebut, entre d’altres premis, el Ciutat de Barcelona 2011, el Zirkòlika al millor espectacle de sala 2011 i l’Emilio Zapatero del Festival TAC de Valladolid 2012. Esplèndides credencials per presentar-se al Mercat.

InTarsi (de l’italià “intarsio”, encaix, incrustació de marqueteria) és, segons l’acròbata Fabrizio Giannini, “una celebració del fet d’estar junts tot respectant la intimitat de cadascú”. S’hi exalten molts colors i circumstàncies de la relació entre els membres d’un equip: complicitats, distanciaments, jocs amables, jocs malèvols, bromes, ironies, trampes… Tothom hi té un moment de lluïment solista, que contrapunta, per ritme o intensitat, la frenesia acrobàtica de gran part de l’espectacle.

El concepte “intarsio” es reflecteix també en una escenografia dissenyada i experimentada paral·lelament al procés de creació de la performance. Consta de 13 elements volumètrics amb utilitat específica (rampa, escala, perxa xinesa, bàscula, gronxador, etc.) que, acoblats parcialment o totalment, aporten noves fesomies i sorprenents prestacions escèniques que enriqueixen i complementen l’estil acrobàtic de la companyia.

Un espectacle valent i sensible per a tota mena de públics.

Arxivat com a: Sin categoría

13 d'abril de 2016 by Jordi Jané Deixa un comentari

El buit de l’existència

Fragan Gehlker: Le vide / Essai de cirque

(Mercat de les Flors, 14 a 17 d’abril)

Alguns artistes de circ contemporani han trobat una
línia de creació escènica a partir de fer recerca i innovació en el material. I,
en alguns casos, considerant el material (attrezzo, objectes, aparells) més com
a subjecte que no pas com a objecte. És el cas de l’espectacle Le vide / Essai de cirque, en què Fragan
Gehlker atorga el rol de partner a la corda llisa.

En el circ clàssic, els números de corda llisa (també
dita vertical) havien acabat sent una simple maniobra de distracció aèria per tapar
el desmuntatge de la gàbia de les feres. L’arribada del circ contemporani va capgirar
aquesta decadència i va obrir nous camins a una especialitat que en altres èpoques
havia enlairat estrelles com Lilian Leitzel, Chris de la Grange o Arlette Gruss.

El moment d’inflexió es produeix el 1987 a París, quan
el rus Nicolaï Chelnokov presenta un sorprenent, innovador i fulgurant número
de corda llisa al 10è Festival International du Cirque de Demain. A més de guanyar
la Medaille d’Argent d’aquella edició, Chelnokov revelava noves possibilitats acrobàtiques
a la corda llisa, tot demostrant de passada que aquesta especialitat no és exclusivament
femenina.

D’aleshores ençà, la corda llisa ha guanyat presència en
espectacles de qualsevol format: de les coreografies amb cinc homes i dones que
Le Cirque du Soleil va presentar a Quidam
gràcies al telefèric de cinc rails, fins
al contingut misticisme de la francesa Fanny Soriano (Archaos, Plume, AOC,
etc.) o a la reflexió que sobre les identitats culturals perdudes fa l’angloàrab
Layla Rosa a Whati if…?.

Le vide / Essai de cirque és un solo acrobàtic
a la corda llisa (de fet, amb set cordes) que, enllà de l’aspecte formal de
performance, és també una reflexió filosòfica i vital. Construït amb voluntat
de work in progress entre el 2009 i el 2011, l’espectacle continua sent un work
in progress en el sentit que cada nou espai escènic obre noves possibilitats a
la instal·lació de les set cordes i, doncs, a la relació del subjecte Gehlker amb els altres set subjectes –d’aquí el subtítol Essai de cirque.

El buit a què fa referència el títol és l’aire, les
tres dimensions necessàries per fer acrobàcies a la corda. I és, també, el buit
de l’absurditat d’enfilar-se, una vegada i una altra, ara en una corda ara en
una altra, per tot seguit tornar-ne a caure, talment el mític Sísif que Fragan
Gehlker es complau a reinterpretar des dels ulls d’Albert Camus.

Pujar i baixar, pujar i baixar, pujar i baixar, pujar
i baixar. Perseverar fins a l’esgotament en aquesta tasca absurda, tot i saber
que l’absurditat és la més punyent de les passions. Però bé podria ser que, a
ulls de l’espectador, el constant, tossut, pertinaç, solitari esforç de Gehlker
no fos exactament l’esforç inútil de l’heroi absurd que Camus va voler veure en
Sísif. Podria ser.

En qualsevol cas, l’espectacle promet emocions.

Arxivat com a: Sin categoría

12 d'abril de 2016 by Marcel Barrera Deixa un comentari

Grinyols
és,
atenció, l’espectacle més teatralitzat de la història del Circ Cric. En el seu
nou muntatge, la popular companyia recrea el màgic bosc del Montseny i el p­allasso
Tortell Poltrona (Jaume Mateu) recupera dues de les entrades amb més missatge polític i
social de tot el seu repertori: La mosca
i el Shakespeare. La primera és una
història sobre la supervivència de la mosca Maria Collonera, una tragicomèdia
que sacseja consciències i ajuda a estimar. El Shakespeare, en un registre molt diferent, és un acalorat diàleg
entre Tortell Poltrona (Juli Cèsar) i la seva rèplica, Montserrat Trias (Marco
Antonio). En aquesta entrada, que defensa la cultura popular enfront l’elit i
l’anomenada cultureta, es veu una nova Trias que ha renovat el seu personatge de
Senyoreta Titat i el vestuari de cap a peus.

Es tracta d’un muntatge
per a tots els públics, on la mainada i els adults descobreixen que més enllà
dels gremlins americans també hi ha, a prop de casa, grinyols (follets)
catalans. L’espectacle es pot veure durant els pròxims mesos, fins el 26 de
juny, a l’enclavament de la companyia a Sant Esteve de Palautordera, en el marc
del VII Festival Circ Cric & Friends al Montseny. (Hi ha funcions quasi tots
els diumenges a les 12.00 hores del matí: 24 d’abril, 1, 8, 22 i 29 de maig, i
12, 19 i 26 de juny). Diumenge vinent, 17 d’abril, no hi ha Grinyols però sí la primera fira d’espectacles i activitats amb el funambulisme com a gran protagonista.

El Circ Cric manté a Grinyols
la seva essència de sempre, amb el Tortell Poltrona de sempre, però presenta
també importants novetats que situen el nou espectacle en una clara evolució de
la companyia. Es tracta d’un muntatge tematitzat, el primer de la història del
Cric, al voltant de la natura, els personatges fantàstics i les llegendes del
Montseny. L’obra, revestida d’una escenografia (Txell Janot) que representa el
bosc, és una bona guia per apropar-nos a les llegendes i els personatges
d’aquesta muntanya habitada pels follets ‘grinyols’ (Asvin López), els
carboners (Roberto Carlos Rodrigues i Antonio Firmino), la dona d’aigua (Leticia
García), un gegant de carn i ossos (Enric Tarragó) i en Pescallunes (Toni
Gutiérrez), entre d’altres personatges de l’imaginari del Montseny que van
apareixent a la pista, envoltada de fulles, per presentar números de circ
(malabars, acrobàcies, mà a mà, trapezi fix i quadrant aeri). També hi intervenen els músics (Kquimi Saigi i Arnau Figueres), la presentadora i pallassa (Luara Mateu) i acròbates (Fernando Melki i Debi Cobos).

L’espectacle és una
excel·lent oportunitat per tornar a escoltar el cagum dena o el punyetero
i confraternitzar amb tota la companyia, que canta El Brindis de Mozart a
cappella
. No hi falta Tortell Poltrona entonant el reggae No somos nada, convertit en l’himne del
Cric que en directe sempre emociona. Després de l’espectacle, les famílies
poden seguir gaudint de la natura i del Montseny, i qui sap si pel bosc que
envolta el circ es trobaran més dones d’aigua, grinyols,
gegants o l’entranyable i estimada mosca Maria Collonera.

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 76
  • Pàgina 77
  • Pàgina 78
  • Pàgina 79
  • Pàgina 80
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat