Sin categoría

by Deixa un comentari

El buit de l’existència

Fragan Gehlker: Le vide / Essai de cirque

(Mercat de les Flors, 14 a 17 d’abril)

Alguns artistes de circ contemporani han trobat una
línia de creació escènica a partir de fer recerca i innovació en el material. I,
en alguns casos, considerant el material (attrezzo, objectes, aparells) més com
a subjecte que no pas com a objecte. És el cas de l’espectacle Le vide / Essai de cirque, en què Fragan
Gehlker atorga el rol de partner a la corda llisa.

En el circ clàssic, els números de corda llisa (també
dita vertical) havien acabat sent una simple maniobra de distracció aèria per tapar
el desmuntatge de la gàbia de les feres. L’arribada del circ contemporani va capgirar
aquesta decadència i va obrir nous camins a una especialitat que en altres èpoques
havia enlairat estrelles com Lilian Leitzel, Chris de la Grange o Arlette Gruss.

El moment d’inflexió es produeix el 1987 a París, quan
el rus Nicolaï Chelnokov presenta un sorprenent, innovador i fulgurant número
de corda llisa al 10è Festival International du Cirque de Demain. A més de guanyar
la Medaille d’Argent d’aquella edició, Chelnokov revelava noves possibilitats acrobàtiques
a la corda llisa, tot demostrant de passada que aquesta especialitat no és exclusivament
femenina.

D’aleshores ençà, la corda llisa ha guanyat presència en
espectacles de qualsevol format: de les coreografies amb cinc homes i dones que
Le Cirque du Soleil va presentar a Quidam
gràcies al telefèric de cinc rails, fins
al contingut misticisme de la francesa Fanny Soriano (Archaos, Plume, AOC,
etc.) o a la reflexió que sobre les identitats culturals perdudes fa l’angloàrab
Layla Rosa a Whati if…?.

Le vide / Essai de cirque és un solo acrobàtic
a la corda llisa (de fet, amb set cordes) que, enllà de l’aspecte formal de
performance, és també una reflexió filosòfica i vital. Construït amb voluntat
de work in progress entre el 2009 i el 2011, l’espectacle continua sent un work
in progress en el sentit que cada nou espai escènic obre noves possibilitats a
la instal·lació de les set cordes i, doncs, a la relació del subjecte Gehlker amb els altres set subjectes –d’aquí el subtítol Essai de cirque.

El buit a què fa referència el títol és l’aire, les
tres dimensions necessàries per fer acrobàcies a la corda. I és, també, el buit
de l’absurditat d’enfilar-se, una vegada i una altra, ara en una corda ara en
una altra, per tot seguit tornar-ne a caure, talment el mític Sísif que Fragan
Gehlker es complau a reinterpretar des dels ulls d’Albert Camus.

Pujar i baixar, pujar i baixar, pujar i baixar, pujar
i baixar. Perseverar fins a l’esgotament en aquesta tasca absurda, tot i saber
que l’absurditat és la més punyent de les passions. Però bé podria ser que, a
ulls de l’espectador, el constant, tossut, pertinaç, solitari esforç de Gehlker
no fos exactament l’esforç inútil de l’heroi absurd que Camus va voler veure en
Sísif. Podria ser.

En qualsevol cas, l’espectacle promet emocions.

by Deixa un comentari

Grinyols
és,
atenció, l’espectacle més teatralitzat de la història del Circ Cric. En el seu
nou muntatge, la popular companyia recrea el màgic bosc del Montseny i el p­allasso
Tortell Poltrona (Jaume Mateu) recupera dues de les entrades amb més missatge polític i
social de tot el seu repertori: La mosca
i el Shakespeare. La primera és una
història sobre la supervivència de la mosca Maria Collonera, una tragicomèdia
que sacseja consciències i ajuda a estimar. El Shakespeare, en un registre molt diferent, és un acalorat diàleg
entre Tortell Poltrona (Juli Cèsar) i la seva rèplica, Montserrat Trias (Marco
Antonio). En aquesta entrada, que defensa la cultura popular enfront l’elit i
l’anomenada cultureta, es veu una nova Trias que ha renovat el seu personatge de
Senyoreta Titat i el vestuari de cap a peus.

Es tracta d’un muntatge
per a tots els públics, on la mainada i els adults descobreixen que més enllà
dels gremlins americans també hi ha, a prop de casa, grinyols (follets)
catalans. L’espectacle es pot veure durant els pròxims mesos, fins el 26 de
juny, a l’enclavament de la companyia a Sant Esteve de Palautordera, en el marc
del VII Festival Circ Cric & Friends al Montseny. (Hi ha funcions quasi tots
els diumenges a les 12.00 hores del matí: 24 d’abril, 1, 8, 22 i 29 de maig, i
12, 19 i 26 de juny). Diumenge vinent, 17 d’abril, no hi ha Grinyols però sí la primera fira d’espectacles i activitats amb el funambulisme com a gran protagonista.

El Circ Cric manté a Grinyols
la seva essència de sempre, amb el Tortell Poltrona de sempre, però presenta
també importants novetats que situen el nou espectacle en una clara evolució de
la companyia. Es tracta d’un muntatge tematitzat, el primer de la història del
Cric, al voltant de la natura, els personatges fantàstics i les llegendes del
Montseny. L’obra, revestida d’una escenografia (Txell Janot) que representa el
bosc, és una bona guia per apropar-nos a les llegendes i els personatges
d’aquesta muntanya habitada pels follets ‘grinyols’ (Asvin López), els
carboners (Roberto Carlos Rodrigues i Antonio Firmino), la dona d’aigua (Leticia
García), un gegant de carn i ossos (Enric Tarragó) i en Pescallunes (Toni
Gutiérrez), entre d’altres personatges de l’imaginari del Montseny que van
apareixent a la pista, envoltada de fulles, per presentar números de circ
(malabars, acrobàcies, mà a mà, trapezi fix i quadrant aeri). També hi intervenen els músics (Kquimi Saigi i Arnau Figueres), la presentadora i pallassa (Luara Mateu) i acròbates (Fernando Melki i Debi Cobos).

L’espectacle és una
excel·lent oportunitat per tornar a escoltar el cagum dena o el punyetero
i confraternitzar amb tota la companyia, que canta El Brindis de Mozart a
cappella. No hi falta Tortell Poltrona entonant el reggae No somos nada, convertit en l’himne del
Cric que en directe sempre emociona. Després de l’espectacle, les famílies
poden seguir gaudint de la natura i del Montseny, i qui sap si pel bosc que
envolta el circ es trobaran més dones d’aigua, grinyols,
gegants o l’entranyable i estimada mosca Maria Collonera.

by Deixa un comentari

En un país com el nostre, amb unes arts
escèniques madures, referencials, un ecosistema creatiu que sovint aposta pel
risc i la innovació, es detecta un dèficit tan evident com deplorable. Parlem
del teatre juvenil, el que s’adreça a adolescents, el que els interpel·la, els
toca. Un teatre fet amb la mateixa exigència que l’anomenat teatre per a
adults, però amb ingredients que els reconcilia amb un art que, probablement,
van gaudir a la infància, però que en els anys d’adolescència els oblida.

Aquest oblit comença a corregir-se
gràcies a iniciatives que treballen per a la normalització d’un teatre (madur)
adreçat a nois i noies de Secundària i Batxillerat. I la Mostra de Teatre
Infantil i Juvenil d’Igualada, que durant molts anys s’havia centrat gairebé en
exclusiva en el teatre per a tots els públics, ha obert per fi, i amb decisió,
una línia que descobreix a aquests joves un teatre que té molt en compte la
seva realitat.

Tecnologies, inclusió social, amor

La Mostra Jove ha ofert tretze espectacles en els quals els adolescents han trobat temàtiques que formen
part de la seva quotidianitat. El programa va inaugurar-se amb #Like_unfolow, de la
companyia TeDebat, especialitzada en escoltar els més joves i reproduir després
als seus espectacles allò que ha escoltat. En aquesta ocasió, el muntatge
(mínim, pensat per portar a les escoles) s’endinsa en les xarxes socials per
demostrar com un ús prudent pot tenir conseqüències positives, i el mal ús,
resultats catastròfics. L’obra no només parla de likes, sinó
d’adolescents inadaptats, incapaços de gestionar les seves emocions i
aclaparats per la llei que imposen els més forts de la classe (símbols d’una
societat em què també impera un poder repressor), un punt que potser els alumnes
de primer i segon de secundària (13-14 anys) no acaben d’albirar; malgrat tot,
el muntatge els atrapa i els presenta situacions perfectament identificables,
reconeixibles.

La dependència a les xarxes torna a
aparèixer a l’última peça teatral inclosa a La Mostra Jove: iMe, un
interessantíssim treball de la companyia Dara que va un pas més enllà i
planteja un futur proper en què el dispositiu amb què ens connectem amb el món
substituirà qualsevol contacte amb altres persones. Una deshumanització
explicada en clau d’humor, per més que rere el gag s’amagui una realitat gens
còmica (i no tan inversemblant).

Igualment, la inauguració oficial de la
Mostra va picar l’ullet als espectadors joves amb un espectacle més potent pel
seu vessant social que pels valors estrictament artístics: BasketBeat, un
projecte integrador de Big Band Basket Beat Barcelona que dóna la possibilitat
de pertànyer a un grup, de créixer i, fins i tot, de pujar a un
escenari, a joves amb risc d’exclusió social. Una pilota de bàsquet és la clau
per escapar de la marginació i per portar la diversió, la música i l’esperança
a altres joves que l’han perdut.

I més temes d’interès per als
adolescents: l’amor, la relació de parella, central a Et planto i
transversal en un drama com Adolescer 2055 –bon intent de fer ciencia-ficció,
un gènere a l’alça entre els més joves, en escena–; la rebel·lia, la
incomprensió, la injustícia, l’oposició a aquell poder repressiu de què parlàvem abans, al magnífic Ragazzo pel qual Oriol Pla va rebre recentment el
Premi de la Crítica de Teatre; circ, música… Un programa complet.

Per a més petits i/o més grans

El gruix de la Mostra, però, continua sent
territori familiar. Repartida en tres itineraris (un per a menors de 6 anys,
un per a nens i nenes de 6 a 12 anys i el tercer per a tots els públics), l’oferta
de teatre i circ infantil ha introduït els més petits ens estils musicals com
el jazz (Viatjazz a Nova Orleans), el son caribeny o les melodies
orientals (La nau simfosönica), els ha ensenyat a perseguir els seus somnis (Screen
Man) o a recordar l’herència dels grans (Hilos), a trobar l’ànima
dels objectes (Faboo), a gaudir de la dansa (Zaquizamí). Dintre
d’aquest bloc, però, mereixen una menció especial dues propostes, una que vol
fer pensar a nens i a adults, i una altra que els emociona per igual.

La primera és Most of all, you’ve got to hide it from the chicks, una creació-taller de Carla Rovira que reivindica
la maduresa del públic infantil, preparat per entendre realitats adultes, alhora
que denuncia la sobreprotecció a què els sotmetem perquè no sentin angoixa o
dolor, sentiments que, al cap i a la fi, els ajuden a avançar en el seu
creixement vital. La segona, tot un tresor, és H+G, una versió escènica del clàssic Hansel
i Gretel a càrrec de l’Accademia Arte della Diversità. En són protagonistes
dos actors amb un grau de disminució mental, que interpreten els seus papers
amb una professionalitat fora de sèrie. Atmosfèric, imaginatiu, emocionant,
l’espectacle és una autèntica meravella. Confiem que els programadors hagin
pres exemple de Pep Farrès, director de la Mostra, i permetin que el públlic
català gaudeixi un altre cop d’una proposta modèlica.

by Deixa un comentari

II Concurs de crítica teatral

Recomana i La Mostra d’Igualada  convoquem el IIConcurs de crítica teatral infantil i juvenil per revaloritzar la vostra mirada crítica com a espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere.

Bases del concurs:

1)   Les crítiques es realitzaran sobre qualsevol de les obres que es representin a La Mostra d’Igualada 2016

2)   L’extensió màxima serà d’un foli si s’escriu a mà i de 30 línies de text (2.000 espais) si s’escriu amb ordinador. És opcional afegir-hi un dibuix relatiu a l’espectacle. Tot el material ha de ser obra de l’autor.

3)   Es convoquen dues categories: infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat).

4)   Cada text haurà d’incloure les referències mínimes de l’espectacle: títol, companyia, director, i lloc, dia i hora de la funció

5)   Al final del text ha de figurar el nom i cognoms de l’autor, l’edat, el curs acadèmic, l’escola i les dades de contacte (adreça, telèfon i correu electrònic)

6)   Hi haurà tres premis per cada categoria: 

           un primer premi dotat en 100 euros gentilesa d’Abacus Cooperativa, 

           un segon de 50 euros gentilesa de Llibreria Cal Rabell 

           i un tercer de 25 euros gentilesa de Llegim…? Llibreria

7)   Un jurat format per crítics professionals de Recomana seleccionarà els guanyadors. La decisió del jurat serà inapel·lable

8)   Els premis podran declarar-se deserts

9)   Les crítiques s’hauran d’enviar per correu electrònic a [email protected] o bé a l’adreça postal: Dr. Joan Mercader, s/n (Museu de la Pell d’Igualada) 08700 Igualada indicant: La Mostra d’Igualada – Concurs de crítica teatral

10) El termini d’admissió serà el 25 d’abril de 2016. Es donarà a conèixer els guanyadors el 9 de maig de 2016

11) La Mostra d’Igualada i Recomana es reserven el dret de publicar en els seus respectius webs els articles finalistes

12) El fet de presentar-se a aquest concurs suposa estar conforme amb les seves bases

by Deixa un comentari

Els crítics teatrals són uns espectadors que poden generar recel i desconfiança; s’amaguen discretament entre el públic convencional, posen nerviosos els actors que oloren la seva presència i posteriorment se’ls atorga el pes de la culpa segons si la taquilla traurà fum o es morirà d’avorriment. Per tot això, cal valentia per ajuntar un grup de crítics teatrals i demanar-los que facin autocrítica (valgui la redundància). Però la Sala Beckett va tenir l’empenta (i la temeritat?) de muntar una taula rodona per fer més visible i comprensible la feina d’aquests.

Entre pregunta i pregunta, el que es podia llegir entre línies era el debat sobre la necessitat que existeixin els crítics i qui és considerat part d’aquest col·lectiu. I, anant més lluny encara, com aquests encaixen amb un gènere cada cop més habitual gràcies a les TIC, com són la prescripció i l’opinió teatral.

Les llargues i profundes crítiques teatrals són un focus de llum que expliquen allò que pot ser complex d’entendre, posen un context al text i ens obren camins per interpretar el sentit de l’argument, la voluntat de l’actor, el per què d’una actuació, la trajectòria d’un dramaturg… Em semblen elements necessaris per a una enriquidora post funció però em són prescindibles per decidir si compro o no unes entrades. Per a triar una obra de teatre, la facilitat d’accés a les xarxes socials em permet buscar la quantitat i no la qualitat; tenir una certa intuïció sobre si l’espectacle està agradant al públic “ras” com jo i prendre la decisió d’anar-hi. Sovint tinc la sensació que l’encertaré més fent cas a les persones que no hi entenen, que no pas deixant-me portar per un crític amb qui no hi ha tanta empatia i a qui de vegades sento distants. A més, entre les meves manies d’espectadora hi ha la de no anar gaire dirigida ni amb prejudicis induïts (ni per part de crítics ni altres persones), així que no tinc necessitat de llegir gaire abans de la funció. És quan gaudeixo i assaboreixo llegir una bona crítica, buscar els punts de llum que em plantegi l’autor i detectar els punts de desacord amb el que exposa.

Per tant, els crítics són necessaris però es té la percepció que la seva feina està essent cada cop menys valorada. En aquest sentit, cal fer pedagogia per tornar a fer visible la importància de les crítiques teatrals com a element indestriable de l’experiència d’anar al teatre. Tot i això, tinc la sensació que ells haurien d’adaptar-se i adquirir alguns nous hàbits: obrir-se a noves plataformes, defugir d’un format tan “clàssic” de text, intentar organitzar-se i crear una estructura per fer-se més visibles, innovar en la post funció d’espectacles…

Tot plegat em fa pensar en el mite d’Ícar: si els crítics volen massa alt, el sol els desfà les ales. Dit d’una altra manera, si es tornen inaccessibles pel que diuen i perquè no arriben a la gent amb les seves crítiques, ningú els llegirà i desapareixeran. Al mateix, temps, si volen massa avall, la sal del mar els hi assecarà les plomes; no poden limitar-se al regat curt dels 140 caràcters i a la crítica superficial, perquè aleshores també perdran el seu motiu de ser.

I és que si volem que el teatre català segueixi creixent i sent de qualitat, és imprescindible que els crítics tinguin un altaveu i també uns lectors. Ells són el focus imprescindible que posarà llum a l’escena. Però potser han de canviar alguna peça la marca de la bombeta.

Eulàlia Solé i Tomàs

by Deixa un comentari

Reflexions a posteriori del tercer i últim dia del festival
Sismògraf: Primera: la dansa és integradora. No té edat, ni classe ni sexe.
Segona: Que s’aparti el Barça que arriba la Veronal.

Per què dic tot això? Perquè dissabte al matí Arantza López
va recórrer mig Olot arrossegant 100 quilos de sorra per tal de denunciar el
pes que (encara) carreguen les dones en l’actualitat. Una mena de Conillet, de
Marta Galán, portat a l’extrem. L’objectiu de l’espectacle, a més de denunciar
les dificultats d’alguns actes quotidians com la feina, l’empoderament polític
i personal o la família, era que qualsevol persona proposés a l’intèrpret
prendre-li el relleu. Cordar-se els velcros al cos i continuar caminant. Doncs
bé, els prejudicis ens van dur a alguns a pensar que pràcticament ningú s’atreviria.
O com a molt algú del sector o la professió. Patapam, sorpresa: més d’una i de
dues i de tres persones que a can Twitter catalogaríem com ‘gent d’ordre’ van
acceptar el repte. Amb prou feines podien moure les cames i avançar cap
endavant,-100 quilos són 100 quilos!- però com diu la dita, qui dia passa any
empeny. I elles ho van intentar. Potser és cert: la dona del sac som totes. Bravo.

Segona raó: Perquè dissabte a la tarda a la plaça Major
(aquest cop amb cadires, tot s’ha de dir) hi van coincidir més d’un centenar de
persones de classes socials i econòmiques ben diferents. I per veure, ni més ni
menys, que un espectacle de dansa urbana. Dues hores de hip-hop, Breakdance, Popping i jam session inclosa. I de
regal, la tercera raó: Poques hores més tard, alguns nens al·lucinaven amb UnDosTresUnDos.
Un espectacle on dos ballarins recorren al cos i la veu per preguntar-se què és
el flamenc. I sí, d’acord, trenca amb aquesta llengua no escrita i Quesada
afirma que “no és una peça de flamenc”, però hi ha molts moments de ball en
silenci, de moviment i prou. O del cante jondo més profund. I els nens (i els
adults) s’ho miraven bocabadats. La dansa no té fronteres, el flamenc tampoc.

I ara sí, passo a explicar la
darrera gosadia: El retorn de la magnífica Siena coincidia amb el partit del
Barça Madrid. Una hora abans de l’espectacle els bars d’Olot estaven plens a
vessar de gent sopant o fent un parell de tapes. La primera deducció a la qual vam arribar tots és que tothom preferia menjar abans del partit i no durant o
després. A les nou vam canviar d’opinió. Al Teatre Principal no hi cabia ni una
agulla. És més, va haver-hi gent que es va quedar fora. Que s’aparti el futbol,
que s’aparti el Barça, que no hi ha qui atura La Veronal.

Per cert: si també vau sortir
de Siena amb unes ganes irrefrenables de llegir-vos la història de l’art
sencera, recupereu els tuits explicatius que va fer el genial Miquel del Pozo.
Se l’hauria de contractar abans de cada espectacle de la companyia.