Sin categoría

by Deixa un comentari

El II Concurs de crítica
teatral de La Mostra d’Igualada, organitzat conjuntament per
la fira i l’Associació per a la promoció de les arts escèniques
Recomana integrada per més de 40 crítics del país, ha rebut
un total de 160 obres. D’aquestes, 74 corresponen a la categoria
infantil (primària) i 86 a la juvenil (secundària i batxillerat),
un creixement notable en relació a l’any passat, en què es va
impulsar per primera vegada el concurs amb l’objectiu de
revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la
pràctica d’aquest gènere.

El jurat del concurs, format pels
crítics de Recomana Jordi Bordes, Iolanda G. Madariaga i Núria
Cañamares, ha atorgat els primer premi en la categoria infantil a
l’igualadí Biel Rossell i Pelfort, d’11 anys, per la seva
crítica d’Hilos, l’última producció de La Rous que es va
representar a La Mostra per primer cop a Catalunya. El primer premi
en la categoria juvenil ha estat per Núria Ginestà i Farriol,
de 15 anys i veïna de Sant Llorenç de Morunys, pel seu text sobre
H+G, una versió molt especial del conte Hansel i Gretel de la
mà dels italians Accademia Perduta.

El segon i tercer classificats en la
categoria infantil són Cristina Batalla i Vilà, de 12
anys, per la crítica de Wabi-Sabi de Mons Dansa i Lluc
Torné i Solà, també de 12 anys, per Be God Is d’Espai
Dual. D’altra banda, en la categoria juvenil, José Sestelo i
Maturana, de 17 anys, i Martí Rossell i Pelfort, de 13 anys, han
quedat en segona i tercera posició, respectivament, pels seus
comentaris crítics sobre Et planto d’El vol del pollastre i
Adolescer 2055 de la Companyía Joven Primera Toma de Madrid.

Els guardons consisteixen en vals
de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la
classificació, gentilesa de les llibreries Abacus
Cooperativa, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria.

Les crítiques guanyadores del II
Concurs de crítica teatral es poden llegir aquí. A més a més
de les valoracions sobre els espectacles vistos a la fira i
una crònica d’ambient de la 27a edició, enguany Recomana
també ha estat present a La Mostra dinamitzant dues postfuncions
anomenades QUDM amb els actors? per tal que el públic
pogués conversar directament amb les companyies Primera Toma i Dara
un cop finalitzades les seves funcions. Totes dues van tenir lloc al
pati de L’Escorxador -seu de La Mostra JOVE- amb molt bona
acollida.

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria infantil clicant aquí

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria juvenil clicant aquí

by Deixa un comentari

El cos és l’element més pur de
l’ésser humà. El cervell, el que el tenyeix de prejudicis o
perversitats. El pèndol, impertorbable, no es modifica per la nuesa
ni per l’escultura de cosos nus, en continu moviment. L’inici d’aquest Sapiens zoo evoca al zoom d’una fotografia multitudinària de cossos estesos d’Spencer Tunick o dels dolorosos abocadors de cossos esgotats als camps d’extermini nazi.

No hi ha un narrador en aquesta trama
inconnexa on cada personatge té els seus recorreguts vitals. Quim
Giron, director i ànima de la companyia, creua l’espai
incessantment, sense rumb, vestint i desvestint màscares, armilles
de pell i topant amb els altres. Per construir o per destruir. En tot cas, Leire
Mesa és la que domina més el centre de l’espai però on acaba
aixoplugant-se és al davant d’un mirall imperfecte que la presenta
desfigurada. Potser un nou prisma per entendre el seu conflicte
artístic i vital d’una bisexualitat no buscada i que assumeix amb
sinceritat i entrega a l’escena. Les destrals de Benet Jofre són angoixants.
Juguen poc amb terceres persones. Fa patir els llençaments de les
eines tallants perquè es clavi sobre la soca on ell reposa amb els
peus descalços. Només s’integra en l’acció amb la vertical de
Quim sobre dues destrals posades ben fortes o quan Mesa acepta un
guant de monstre per calçar-se’l al braç esquerre. El treball de
DJ Marcelle-Another Nice Mess és constant. En la seva penombra, acompanya els actors en
cada pas del seu compromís actoral. Els dóna un coixí més calent
que la roba que es van desprenent. No és un quadre de bellesa; és
un quadre cru, de veritat, d’assumir el risc de la creació sense cap
frontera.

En Animal Religion no hi ha un
tractament dramtúrgic únic, però sí un univers reconeixible (a
escepció d’Indomador en què la peça es tractava d’un monòleg
interpretatiu, és clar). Probablement, treballar amb llum natural
(Chicken legz) o amb molts focus encesos a l’escenari permet que
l’espectador trii quina acció vol veure. Aquest és un extrem que
Jan Lauwers sempre defensa (a excepció de The blind poet, en què va
preferir que les trames pugessin, una a una, a escena). La dificultat
de deixar la percepció lliure a l’espectador és que, d’alguna
manera, tots han d’acabar confluint en alguna mena de lectura
comuna, una narració oberta però dirigida. I Sapiens Zoo no ho vol fer, per ara.
En tot cas, sí que hi ha una relació de dominació de l’home sobre
la dona, que es va esvaint. Els pantalons de llop del destraler cau
com el film invisible de la noia que es penja de l’anella. Com la
faldilla de plàstic de la trapezista. Com el focus que vola de la
il·luminadora. Com la música que calla quan els plats s’aturen. La
violència acaba tenyida d’una societat postindustrial, en què les
cintes de vídeo són les noves robes. Ningú ho diu però seria bo
que ressonés aquell “He mort el llop” de’n Manelic de Terra
baixa, després d’acabar amb el tirà, de’n Sebastià. Marta,
perduda, és lliure. Els animals se’n tornen a la Terra alta de la
Natura, encara que guarnits amb deixalles del consum.

by Deixa un comentari

Als músics Za! i a la companyia LosCorderos els uneix sobretot una creativitat desbordada, les ganes d’explorar, de desmuntar tot codi convencional per trobar noves possibilitats d’expressió. Són un sincotró on posen milers de partícules i remenen fins que esclaten i prenen forma paraules, sons, gestos, músiques, danses, històries. No són uns músics que acompanyen uns actors, ni són uns actors que es belluguen al ritme dels músics. Edu Pou i Pau Rodríguez (Za!) juntament amb David Climent i Pablo Molinero (Corderos) comparteixen el gust pel joc explosiu, el ritme, la intensitat, l’abstracció i l’humor. Plegats fan un tot on no predomina res i on hi és tot. 

Assistir a com es va creant un espectacle sempre és una gran experiència, també quan es tracta de teatre convencional, anar veient com un text pren forma i vida. Però en el cas del teatre de creació, és ser testimoni d’una mena d’acte sagrat, màgic, perquè es crea partint de zero. Per sobre dels talents individuals, els objectius marcats, els materials treballats, s’alça una cosa amb vida pròpia. I això és fantàstic! L’artista ha de tenir una enorme creativitat per fer-ho. I ser valent per creure-hi i defensar-ho dalt l’escenari.

El procés de creació d’aquesta nova proposta va començar el gener a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats de Barcelona, on vam assistir al primer assaig que feien complet, trenades les escenes sorgides de les improvisacions inicials, els textos depurats, els moviments, els sons seleccionats de tot el que han treballat fins ara. És el moment d’analitzar aquests resultats per continuar polint i anar afinant cada cop més.

Quin és l’inici d’on sorgeix tot? Qui són els afasians del títol de la peça? D’entrada el mot ens remet a “afàsia”, un trastorn neurològic relacionat amb el llenguatge i la percepció, però no en diuen “afàsics”, sinó que n’inventen el gentilici, com si fossin una tribu nascuda a Afàsia. I és que el punt de partida va ser el de les malalties mentals: qui és boig?, l’estrany, el diferent de la majoria -la família, la tribu- és boig?, qui és normal?, l’artista que fa coses per a molts incomprensibles és boig?, el científic que diu que la terra és rodona, també? “Aquests van ser els ingredients inicials per posar-se a cuinar aquesta paella -explica Pau Rodríguez- i que han donat peu a moltes reflexions que són a l’obra, no en termes de crítica, ni de divulgació, ni narratius, simplement en termes abstractes. A nosaltres ens serveixen com a marc de treball per establir el nostre camp de joc.” I és que ells mai no pretenen desenvolupar una tesi.

Què passaria si tots els membres d’una tribu tinguessin una mateixa malaltia? Ells es considerarien malalts? Els afasians no tenen concepte de ‘jo’ i aquí són representats amb un treball meticulós del text, càntics com mantres, moviments unísons, sincronitzats i desincronitzats. Però la gràcia és que tampoc sabem exactament qui són en cada moment. Com ens diu Edu Pou: “Un dels punts de partida era sempre jugar a no deixar ben clar qué som. Així que sembla que som una cosa, intentem tornar a canviar la perspectiva. Un es pot preguntar: Són quatre tarats que els han tancat? Quatre que vénen d’una tribu? Quatre extraterrestres? Quatre persones que vénen del futur, o quatre científics que porten anys tancats investigant i que ara han d’explicar les seves conclusions?”.

D’aquí ve el subtítol “The last conference”, perquè l’obra és farcida de tot un univers científic tan empíric com al·lucinant: que un electró pugui trobar-se en dos llocs diferents alhora, que si el gat de Schrödinger és viu i mort al mateix temps… “Clarament estem exposant coses de la filosofia quàntica, que per a nosaltres té moltes possibilitats -explica Pablo Molinero-. Tot això de les dimensions, és com un món una mica boig però molt ric.” “La majoria de coses que diem són certes -hi afegeix David Climent-, l’únic que això només ho sabrà un iniciat o un científic superposat en el tema. Però és curiós que semblen coses molt delirants i en canvi estem utilitzant dades que són reals.”

“Quan fas un experiment -diu Climent- normalment no saps quin resultat tindràs. Pots tenir alguns objectius, però el nostre objectiu és que la gent viatgi amb nosaltres.”

Inspirador, divertit, amb imatges impactants, trepidant i alhora hipnòtic, ben pensat i ben fet al capdavall, un viatge que sens dubte promet i que us recomano que no us perdeu per res del món.

Anirem seguint com evoluciona “Afasians – The last conference” en properes cròniques.

CRONOLOGIA. Després de l’espectacle conjunt que van crear el 2012, “Es perimental”, la companyia teatral loscorderos.sc i la banda musical Za! tornen a treballar junts en aquest nou projecte. Després de mesos de feina des que el mes de gener del 2016 es van posar mans a l’obra recollint materials, provant idees, experimentant, el 14 abril van fer el primer assaig complet, Fàbrica de Creació Fabra & Coats, Barcelona. L’11 maig, a les 20h, faran primera presentació al públic del treball en creació, al Cicle Noves Escenes de La Pedrera, Barcelona; els dies 15 i 16 juny, serà la preestrena dins Tercera Setmana, Festival d’Arts Escèniques de València. 

by Deixa un comentari

Claudio Stellato: La cosa (29 d’abril a 1 de maig)

Claudio Stellato (Milà, 1977) és un artista
multidisciplinari (actor, músic, acròbata, ballarí i coreògraf). Viu a
Brussel·les, on des de gener del 2014 és artista associat a Les Halles de
Schaerbeek. Ha col·laborat amb, entre moltes altres companyies, Cie Kdanse, Roberto Olivan i Cridacompany.

Estrenada a la tardor del 2014, La cosa és una creació interdisciplinària a cavall del circ, la
dansa, el teatre físic, l’arquitectura i les arts plàstiques. Té l’objectiu de
buscar (i trobar) jocs escènics amb un material noble: la fusta. És un
espectacle en què la fisicitat, sempre indestriable del circ, és també
indestriable de la relació subjecte-objecte.

Si en l’anterior espectacle (el solo L’autre, 2011) Stellato se les havia amb dos mobles que cobraven vida (una personal
incursió a la nouvelle magie), en
aquest La cosa, quatre personatges (Stellato, Julian Blight, Mathieu
Delangle i Valentin Pythoud) es
relacionen intensament entre ells, però també, i especialment, amb quatre
metres cúbics de troncs de fusta que remenen, manipulen, destralegen i usen per
fer, de manera absolutament artesanal, construccions volgudament efímeres.

A diferència de la força i l’habilitat que demostren amb
la destral els aitzkolariak bascos, el
que demostren aquests quatre artistes és una dèria relacional –entre ells i amb
els troncs– que, potser inicialment incomprensible per a l’espectador, pot
acabar (subratllo el pot) hipnotitzant-lo energèticament. 

by Deixa un comentari

L’artista Quim Girón diu que, del seu
entrenament per a perfeccionar l’equilibri en les verticals, es queda
amb la capacitat de concentrar-se. Són moltes hores mirant cap per
avall i trobant el límit del punt d’equilibri. Potser per això,
aquest Sapiens zoo comença amb un element vertical (un pèndol) que
va deixant un reguerot de sal, construint unes onades concèntriques,
imposada per la gravetat de la Terra. És una imatge absorbent que,
de cop, quedarà tallada per una rauxa de foscor i moviments
compulsius que no deixen indiferent.

El mirall és imperfecte: com el cos i
la veu no sempre coincideixen amb el que expressa el cervell. Animal
religion treballa, habitualment, en aquesta frontera entre l’animal i l’home.
Un exemple molt celebrat és el Chicken legz (que el representeran al
Japó pròximament) en què l’espontaneïtat animal dominava la
racionalitat i es buscava una connexió sincera amb les bèsties.
Ara, aquella animalitat sembla anar lligada al sexe i a la violència;
un cert sadomassoquisme performàtic. Però el director, que admet la
foscor dels quadres, s’hi distancia d’aquesta lectura. “Defineix-me
tortuós” respon a la pregunta. En aquest Sapiens Zoo, hi ha una
certa visceralitat, perquè els artistes han buscat limitar-se els
uns els altres. I en aquest sentir-se atrapat, han aparegut les
màscares, l’aparéixer embolicat en film transparent i la destral
que l’arrossega fins a penjar una noia dels cabells amb una anella.

La proposta té un notable aparador, com ara la seva
presència a Fira Trapezi i, posteriorment, a Fira Tàrrega. El
Trapezi, que va incrementant el seu suport a la creació de
companyies amb llenguatge propi, es realitza del 12 al 15 de maig
vinent a Reus. Reforçat com a fira estratègica del circ de
Catalunya potencia els circuïts de les companyies catalanes tant al
Principat com internacionalment. Animal religion, per exemple,
planteja una petita gira catalana del Sifonòfor,
gràcies a la visibilitat que li permet guanyar el Premi BBVA
Zirkòlika. Aquest
espectacle, de, fet, també ha rebut el premi Ciutat de Barcelona
2016 de circ.

Animal religion treballa, sovint amb
música en directe. De forma més o menys festiva, amb un pianista
que pot tocar de cap per avall o dalt d’un brau mecànic (Tauromàquina). La primera sorpresa per a l’espectador teatral va ser la lluminosa aparició de Giron i Niklas Blomberg en aquella esbojarrada Taxi… al TNC! (TNC, 2013). Per
a aquesta peça, la més tortuosa de la seva breu trajectòria, hi
intervè DJ Marcelle-Another Nice Mess, una dj insòlita que juga amb la mateixa
llibertat creativa d’un performer a escena. Ella s’ha trobat amb
Animal religion amb naturalitat perquè tots dos practiquen una
mirada sense por a l’abisme en diferents disciplines. La música pot
modificar el moviment i l’acció condiciona la construcció de l’espai sonor en directe. Les fronteres
de l’art, com les que hi ha entre l’home racional i animal intuïtiu, són ben
difuses. Marcele i Quim Giron entenen que l’espectador ha de poder
fer una lectura molt lliure del que passa a escena, uns moviments
acordats, sí, però amb una notable voluntat d’improvisació, funció a
funció. El seu camí, tortuós o alliberador, indaga en l’explosió
de les fronteres de les disciplines artístiques. Veurem.

by Deixa un comentari

Humanitat animal/Animalitat humana

Sapiens zoo(Cia. Animal Religion,23 i 24 d’abril)

La companyia liderada per Quim Giron investiga les connexions entre la humanitat animal i l’animalitat humana “per provocar una reflexió sobre la vida”. En aquesta línia, fins ara han creat Indomador, Chicken leg, Tauromàquina iSifonòfor (aquest últim, premiat amb el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika 2015).

Sapiens Zoo no funciona amb un fil argumental, sinó amb l’estricta fisicitat d’una tribu humana en contínua transformació al llarg de l’espectacle. L’energia alliberada en escena no exposa conceptes però pot suggerir pensaments i emocions, evocar vivències, despertar racons ocults, mostrar la identitat profunda de l’ésser humà. Quim Giron admet que “és un espectacle dens, fosc, en alguns moments dramàtic”, però que ha sorgit de la sinceritat emotiva dels artistes durant les improvisacions. M’explica que en el procés de creació han treballat molt al límit de les pròpies emocions i que han hagut de vigilar especialment riscos com la sobreactuació, no caure en la comicitat fàcil i procurar que l’endinsar-se en determinats sentiments foscos no els vulnerés el propi equilibri emocional.

A Sapiens Zoo, Animal Religion usa tècniques acrobàtiques i d’equilibri, evoca antics rituals i s’inventa cerimònies per convocar l’ancestral animalitat que encara portem dins. És un espectacle que potser algú pot trobar extravagant, però que conté múltiples lectures i ni una gota de banalitat.

D’encaixar i desencaixar

InTarsi (Cia. eia,22 a 24 d’abril)

És el segon espectacle d’una companyia que entén la relació professional com a conseqüència d’una intensa relació humana entre els membres del grup. Van acomiadar la seva primera creació (Capas) el passat desembre al TNC després de cinc anys de gira internacional. Per Capas han rebut, entre d’altres premis, el Ciutat de Barcelona 2011, el Zirkòlika al millor espectacle de sala 2011 i l’Emilio Zapatero del Festival TAC de Valladolid 2012. Esplèndides credencials per presentar-se al Mercat.

InTarsi (de l’italià “intarsio”, encaix, incrustació de marqueteria) és, segons l’acròbata Fabrizio Giannini, “una celebració del fet d’estar junts tot respectant la intimitat de cadascú”. S’hi exalten molts colors i circumstàncies de la relació entre els membres d’un equip: complicitats, distanciaments, jocs amables, jocs malèvols, bromes, ironies, trampes… Tothom hi té un moment de lluïment solista, que contrapunta, per ritme o intensitat, la frenesia acrobàtica de gran part de l’espectacle.

El concepte “intarsio” es reflecteix també en una escenografia dissenyada i experimentada paral·lelament al procés de creació de la performance. Consta de 13 elements volumètrics amb utilitat específica (rampa, escala, perxa xinesa, bàscula, gronxador, etc.) que, acoblats parcialment o totalment, aporten noves fesomies i sorprenents prestacions escèniques que enriqueixen i complementen l’estil acrobàtic de la companyia.

Un espectacle valent i sensible per a tota mena de públics.