• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

12 de maig de 2016 by Maite Guisado Deixa un comentari

“Fantàstic!”, “com he rigut!”, “que bons que són!”, “brutal!”, “espectacular”, “ho fan tan bé que sembla que sigui fàcil”, “té moltes capes de lectura”, “flipo”, “m’han deixat amb la boca oberta i encara no l’he pogut tancar”, ” Brrrriiiilant!!! Genial!!! Vull repetir! Vull veure les dimensions passar!!!… en aquesta línia anaven els comentaris dels espectadors en acabar la primera presentació al públic de la nova creació de Za! i els Corderos. I és que no van decebre. A sala de la Pedrera on es desenvolupa l’interessant cicle Noves Escenes es van aplegar directors, actors, ballarins, músics, gent del gremi, però també públic incondicional que segueix tant la trajectòria del conjunt Za! com la de la companyia Los Corderos, i fins i tot qui no coneixia ni els uns ni els altres. Una gran expectació per veure en quina aventura ens embarcaven. 

Respecte a l’assaig que vaig veure fa unes setmanes i del qual podeu llegir aquí la primera crònica, Afasians – The last conference ha fet un gran salt. Es nota que ha treballat fort. Han polit, han subratllat, han afegit, hi han donat més voltes, ho han lligat tot molt bé. Tot i ser tan tendre, l’espectacle ja és rodó. 

Amb gran sentit de l’humor, jugant tota l’estona amb conceptes científics, visualment potent, musicalment molt ric, coreogràficament impecable, els textos molt ben trobats, els afasians -tribu d’Afàsia i alhora colla de científics que ens fan una particular conferència- ens vénen a il·lustrar i a fer-nos reflexionar. I ens ho expliquen ben explicat “perquè ho entenguem”, una mica tractant d’enzes el comú dels mortals.

No donen treva. Des de l’instant en què comença a entrar el públic, amenitzat per un popurri cantat per David Climent i acompanyat per Edu Pou, amb el leit motiv del gat -recordem que una de les teories exposades és la del gat de Schrödinger– que ens fa sentir com si entréssim en una sala de festes patxanguera; fins als 5 minuts de pausa que no són tals, durant els quals amonesten al públic perquè parla o perquè pensa; les demostracions empíriques sobre les dimensions i les explicacions científiques… tot és un continu ben tramat. 

La gràcia que tenen els Corderos -i els Za! conjugen perfectament la mateixa freqüència d’ona- és que creen un llenguatge únic, personalíssim. No difícil per a l’espectador, potser sí estrambòtic, però ja va bé. Imaginatiu. Això és d’un gran valor, no és fàcil d’aconseguir. I per al públic és una experiència que val molt la pena. Segurament per això, per la creativitat, per l’energia i l’humor que desprenen tenen també la capacitat d’atraure gent jove als teatres, cosa que fa molta falta. Al marge de convencions establertes, el que estem acostumats a veure, han assolit un sentit profund de la poètica teatral. Els seus treballs no són la posada en escena d’un text, ni una coreografia, ni teatre d’objectes, ni experimental, no és clown ni acrobàcia… Ho és tot. Ells l’anomenen “teatre bastard”, perquè suma el màxim de possibilitats expressives. Cos, moviment, paraula, so, llum, ritme, espai… configuren un univers poètic intens, oníric, de gran impacte visual, sense concessions i amb una gran implicació emocional, física i energètica. És una experiència que recomano a tothom. He dit a l’inici “conquerits”. Rectifico: “abduïts”.

El cicle Noves Escenes a la Pedrera ens dóna l’oportunitat de veure altres perles. Continua el 18 de maig amb Sònia Gómez, amb Hardheaded woman, el 25 amb Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso i el 31 amb A House in Asia de l’Agrupación Señor Serrano, lleó d’Argent de l’última Biennal de Venècia.

Arxivat com a: Sin categoría

10 de maig de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Els funambulistes es mouen per un cable que els manté distants del terra. Zimmermann va donar consistència artística a la primera sessió de Circ i Natura de mitjans d’abril. Aquest diumenge vinent, es prepara la segona oportunitat, amb altres convidats, això sí. Sí que es mantindrà, l’esperit tranquil i de franca harmonia a l’esplanada del Circ Cric però també en els boscos que li donen ombra. Sí, els d’ADEMC ensenyen a trobar similituds entre el circ i la natura: Els troncs no són més que columnes que aguanten el sostre (avui encara mig cobert de fulles però que, en poques setmanes, garantirà una ombra i una frescor similar a l’espontaneïtat del circ). A la Natura, sí, també hi ha artistes: es poden amagar sota de les pedres dels rius i transformar-se amb insectes de precioses ales. Com els espiadimonis. I també hi ha maquillatge natural. Com les fulles de les ortigues (les de flor blanca no piquen!), la sorra humida o el carbó de les carboneres… 

Estirant el fil, estaven també els autors del llibre Funámbulus (Àlex Tovar i Àfrica Fanlo), una preciosa història amb il·lustracions ben etèries, que expliquen alguna cosa  més que una simple història si es vol saber llegir la metàfora d’aquest fil de vida. Es pot fer un artista que passeja per un fil sense caure amb un tap de suro, dues agulles de llana i dos trossos d’escuradents? I tant! Així és la capacitat de crear, tant artesanal i misteriós com el didal i les agulles de cap. La vida pot ser tant espectacular com la del funambulista que proposaven els del Cric, a través del conte o resseguint les actuacions.

Les famílies ocupen sense presses els bancs de les pistes. El Cric, a la tarda, és com un circ a tres pistes perquè mentre es prepara una obra se’n representa una altra a la vela del costat. Si els de En Diciembre tiren de roda cyr i de perxa xinesa, la família de Los Galindos (mai més ben dit) proposen una peça tant íntima com ho permet la seva iurta, com si ens convidessin al menjador de casa seva un diumenge familiar, tant fràgil i tant pur. Tota la comitiva es concentra després en el xou més bèstia i espontani de tots. I és que l’invent de l’any passat li han volgut donar és vida. “A vegades passen coses”, comenta Toti Toronell, encara amb bata, abans de sortir amb la motxilla i aquell encostipat mal curat. El fil de la vida permet que, a voltes, no estigui tant tensat com en el moment d’exhibició matemàtica. I, amb aquesta mena de caiguda, els gags entren o surten per llocs desconeguts. Ara, no desaprofiten pels cagun dena ni els Què béstia ni l’himne “No somos nada” marca Tortell Poltrona. Àlex Tovar i Àfrica Fanlo riuen com els que més. Els papers d’observats a observar s’intercanvien, l’equilibri no decau. 

La canalla està cansada. Demana una dutxa calenta i revisar la motxilla de l’endemà. El fil dels funambulistes continua. L’art de saber aguantar sempre dalt, i de jugar a perdre l’equilibri per descobrir les hipocresies de la vida confirma que, el Cric és el reflex d’un riu viu, ferm però que es deixa enamorar per l’ombra del Montseny. I tot es pot relativitzar. 

Que sigui per molts anys!

No us perdeu poder viure aquesta germanor entre grups que comparteixen ombra, jocs de natura i circ. Es repetirà l’experiència vivencial per a les criatures de l’Apicirc o el viatge tranquil pel bosc,  aquest diumenge, 15 de maig. Sí que es renovaran les actuacions de pista. Tortell Poltrona, per exemple, presentarà Post clàssic. També destaca l’artista francès Noëmi Bouissou, els belgues de Papipol zirkus, l’australiana Amelia Cadwallader o els andalusos de La Güasa amb Móbil (Premi Feten a la direcció 2014). Aquest festival s’allarga fins a superar la revetlla de Sant Joan. Una oportunitat que convé viure-la i difondre-la.

Arxivat com a: Sin categoría

9 de maig de 2016 by Novaveu Deixa un comentari

Crítica d’Hilos (La Rous)

La Rous fila la vida

Una vegada més la ROUS ens ha tornat a
sorprendre amb un dels seus espectacles: HILOS. Aquesta vegada per
homenatjar a la seva mare, una dona a qui li deien que no podria
tenir fills. Amb aquest espectacle s’ha passat dos anys a
escriure’l. Amb el fantàstic ajut de Joan Font han fet un
espectacle molt polifacètic. S’hi barregen  teatre, ombres,
titelles, clown, música, etcètera. L’espectacle va ser realitzat
al teatre de l’Aurora a les 17:30 i a les 20:30 de divendres 8
d’abril.

La seva mare era una dona molt valenta
perquè va donar vida a catorze fills, encara que li deien que no en
podria tenir. La història va del cordó umbilical que es talla però
sempre quedem units amb la nostra mare. Explica la història de la
seva mare: què li agradava, què feia, on vivia, quin caràcter
tenia… L’escenografia no va ser menys que les altres, estava
plena de fils i agulles i me’n vaig adonar que es poden moltes més
coses amb fils i cordills, gràcies a en Davide (disseny
escenografia). L’espectacle era de gran format comparat amb la seva
primera obra, “La casa del abuelo”. La música estava molt bé i
molt entretinguda. Era molt encertada. No només parla de la seva
valentia per ser mare, si no del que va haver de patir per tenir els
fills. Com la guerra, el seu marit, les seves aficions, les
celebracions… La il·luminació era molt encertada i les
diapositives no hi quedaven gens malament. A l’espectacle hi havia
moments molt poètics i molt tendres. Fa servir tota mena de
tècniques des de ball fins a ombres. Està ple de simbologies i
metàfores, per exemple: L’hora de treballar, l’hora de cuidar
els nens, el casament, la mort, els regals. S’ho agafa tot de la
millor manera. 

Personalment l’espectacle m’ha
agradat molt, però en algun moment he trobat a faltar més titelles
i un pèl menys de teatre. Personalment no m’agraden les
diapositives però aquestes les he trobat molt adients.

1er Premi: Biel Rossell i Pelfort
(11 anys)


Crítica de Wabi-Sabi (Mons
Dansa)

Wabi-Sabi, històries de paper

Mai us heu parat a pensar què passa
amb les històries que van a parar a la paperera, aquelles històries
rebregades, plenes de guixots, estranyes, plenes d’imaginació…?

Dos personatges, surten del seu
embolcall com uns pollets surten de l’ou, descobriran els misteris
que amaguen totes aquelles boles de paper, que escampades al terra
formen un decorat simple, però encertat.

Tot cobra vida gràcies a Sarah Anglada
i Sara Pons, unes alegres ballarines que ens faran veure i escoltar
papers, plens de colors i formes, mentre que nosaltres gaudim
d’aquest magnífic espectacle.

L’espectacle està dividit en parts,
en les que obren les boles de paper, juguen, ballen i fan servir la
imaginació.

Pel que fa a la música està bastant
ben escollida, hi va bé per a cada moment, i a més hi juga un paper
important en una de les escenes.

Els balls estan molt ben fets, són com
les expressions normals barrejades amb una coreografia, i a més,
expliquen la història amb infinitat de gestos. Les ballarines
interactuen, a través de l’estira i arronsa o bé el joc, però
mai parant de ballar.

La il·luminació està bé, és
adequada.

L’obra és recomanada per al públic
de 6 a 12 anys i a tothom que vulgui viure aquest curiós, divertit i
original espectacle.

Es va representar el diumenge 10
d’abril del 2016 a un quart d’onze al Teatre Municipal Ateneu, de
la companyia Mons Dansa i de l’autora i directora Claudia Moreso.

 2on Premi: Cristina
Batalla i Vilà (12 anys)


Crítica de Be God Is (Espai
Dual) 

Be God Is

“Be god is” és un espectacle de
clown musical.

L’interpreten 3 personatges amb un
instrument cadascú, i mentre van fent música fan brometes i
ximpleries amb molt pocs objectes i gens d’escenografia: gràcies a
una guitarra elèctrica i 3 cadires aconsegueixen fer un fórmula 1.
El saxofonista (per mi el més graciós i divertit) intentarà trobar
el seu amor entre el públic i farà un número de circ impressionant
mentre toca el saxo!

Trobo que “Be god is” és un
espectacle molt divertit, però que li falta una mica de lògica i
sentit, per exemple: hi ha un tros que van a cavall per l’oest i un
altre que es barallen per un cigarret. Però tots els números i
tonteries que fan són molt divertides i fan molta gràcia.

L’actor principal és impressionant
la manera que es mou, però com que es belluga tant, a vegades no
s’acaba d’entendre el que fa.

“Be god is” és un espectacle en
què no saps el que poden fer, per tant és molt emocionant. Jo el
recomano per gent que tingui ganes de riure i passar una bona estona.

Companyia: Espai Dual. Lloc: Kiosk
del Rec. Dia: Divendres 8/4/2016. Hora: 00:00h

3er Premi: Lluc Torné i Solà
(12 anys)

Arxivat com a: Sin categoría

9 de maig de 2016 by Novaveu Deixa un comentari

Crítica d’H+G (Accademia
Perduta) 

H+G

L’obra que més m’ha commogut ha
sigut H+G, de l’Accademia Perduta. Al sortir no vaig voler
comentar-la com acostumo a fer perquè no hagués sabut què dir. No
vaig tenir temps d’interioritzar-la, i no perquè sigui molt densa,
sinó perquè és molt profunda. Per això ara m’adono que es
mereix que la torni a processar.

Acabat l’espectacle vaig sentir la
mateixa sensació de quan vaig sortir de veure Truman: havia de pair
les emocions desordenades i contradictòries que acabava
d’experimentar. Desordenades perquè apareixen suaument sense que
te n’adonis, i contradictòries perquè tant sents tristesa, com
ràbia, com tendresa. Segurament vol dir que ha travessat algun límit
dins meu que poques obres d’art travessen, una mica més endins.
Aquesta història que tants cops has sentit, aquest cop està
explicada des d’un angle diferent. Una versió molt dolça i dura
alhora. Pot semblar molt senzilla però està carregada de segones
intencions que s’expressen amb mirades, sons, sabates, ombres, etc.
Juguen amb els recursos d’una manera espectacular. L’escenografia
rústica i austera ja et situa en un espai determinat, i l’ambient
que es crea ja revela que no és Hansel i Gretel i prou. No expliquen
aquest conte tant popular una altra vegada perquè sí, aconsegueixen
que te’l creguis. Potser fins i tot si aquesta història hagués
passat de veritat, seria la versió que més s’hi assemblaria, ja
que es defineixen els personatges amb els seus defectes humans, les
seves debilitats i relacions afectives reals i pures. Tot i així, el
que m’ha captivat durant una bona estona han sigut també els
objectes, els actors els donen vida. Peces que se’ls ha sabut donar
valor, personalitat i bellesa, fent així que el seu paper sigui clau
per posar-te en la pell de cada un dels personatges. Un altre detall
és que quasi no hi ha diàleg, i el que hi ha és en italià, fet
que li dóna un caire misteriós i afable a les accions.

Aquesta petita gran obra té un
rerefons tant profund com et vulguis imaginar, per això és
impossible posar-li nota o qualificar-la de bona o dolenta. Tot depèn
de tu, de la teva imaginació, empatia i capacitat d’interpretar
més enllà de la superfície. Només espero que tots la gaudiu tant
com jo.

Accademia Perduta, Escola de Música
09/04/2016 – 16:30

1er Premi: Núria Ginestà i
Farriol (15 anys)


Crítica d’Et planto (El
vol del pollastre) 

Arrelats als seients

Com si es tractés d’un jardí
descuidat, ple de flors de diferents tipus i colors, esperant
l’aparició del Sol que ens il·luminés i ens omplís d’energia.
Així ens trobàvem els espectadors a L’Escorxador, expectants
davant l’obra que se’ns s’acostava.

Cal destacar que ‘Et planto’ tenia
una molt bona posada en escena. A la part introductòria, podíem
observar un únic personatge masculí interpretat per tres actors, i
exclusivament una actriu per a representar el seu paper. Aquesta
anomalia ja cridava l’atenció, perquè trencava el tan gastat
dogma de la simplicitat en la mentalitat dels homes davant la
complexitat femenina, establint tres mentalitats diferents per a un
únic baró.

A partir d’aquí se’ns presenta una
història d’amor condemnada des del principi. Un casament d’una
amistat en comú serà l’artífex del romanç entre una jove
romàntica, enèrgica i activa i un noi més aviat insípid,
sedentari, conformista… i amant de la jardineria. I com que pols
oposats s’atrauen, la pluja de la diferència regava les dues
plantes. Però compte, hi han plugims que són molt més devastadors
que qualsevol desavinença; la monotonia.

Escenes d’un humor hilarant, amb
moments de brillantor sorprenents i situacions claus on aflora un
humor infantil i idoni. Com quan barreges diferents materials per
crear el millor de tots els adobs, aquell que és capaç de mantenir
viu el nostre interès i la nostra concentració en l’obra. Amb uns
canvis d’escenari realistes amb aquest gran pressupost que és la
imaginació i el treball corporal, ens transportaven i ens feia
partícips de tots i cadascun dels viatges i dels personatges.

Ni tan sols una segona part amb un
final alternatiu quan ja tot estava explicat, tant interessant com
innecessari, va poder pansir un dels brots que més han aflorat a la
mostra d’enguany, una veritable oda a la reflexió sentimental.

Títol: Et planto. Companyia: El
vol del pollastre. Director: Clàudia Cedó. Lloc, dia,
hora: L’Escorxador, 8-4-16, 09:30

2on Premi: José Sestelo i
Maturana (17 anys)


Crítica d’Adolescer 2055 (Cía.
Joven Primera Toma) 

Els joves a Adolescer 2055

Adolescer 2055 és la història de
6 joves en una casa l’any 2055. L’any 2055 és molt diferent de
l’actualitat: molta feina, poc temps, molts fills sense pares i
molts pares sense fills. Aquests 6 joves hauran d’afrontar un
difícil procés de selecció. Selecció d’un fill. Sí, ho heu
sentit bé, una parella d’uns 50 anys ha escollit 6 joves dels
quals n’haurà de sortir 1. Aquest procés de selecció estarà
carregat d’emocions, sorpreses, confidències, amors i misteris,
molts misteris. Farà que els joves reflexionin? Farà que els joves
decideixin, o no?

Aquesta obra futurista et transporta en
una societat que un dia podria arribar a ser real si ara mateix no
canviem la manera de pensar. Adolescer 2055 és una obra
interpretada per joves i adreçada als joves. Si comptes, sabràs que
nosaltres, els joves, l’any 2055 tindrem entre 51 i 59 anys, potser
l’edat que tenen aquesta parella. Crec que això no és casualitat.
Et porta a pensar si nosaltres serem així l’any 2055 o si
aconseguirem evitar-ho.

A mi m’agrada veure que en aquesta
obra, per fi, els joves són els actors i que són ells els qui et
transporten en aquest món futur, violent, complicat, cruel… El fet
de que els actors siguin de la teva edat, o pocs anys més grans,
ajuda a tenir més empatia amb els diferents personatges i a pensar
què és el que faries tu si et trobessis en la seva situació.

La il·luminació i l’escenografia
també t’ajuden a interpretar tot l’espectacle, des del que
pensen fins a les situacions a l’exterior de la casa (guerres,
revoltes, complicacions socials…).

Us recomano molt l’obra Adolescer
2055 de la “Compañía Joven Primera Toma” Comunitat de
Madrid. Està escrita i dirigida per Roberto Santiago. Jo vaig veure
l’obra a L’Escorxador el divendres dia 8 a les 19:00.

3er Premi: Martí Rossell Pelfort
(13 anys)

Arxivat com a: Sin categoría

9 de maig de 2016 by gestio_recomana Deixa un comentari

El II Concurs de crítica
teatral de La Mostra d’Igualada, organitzat conjuntament per
la fira i l’Associació per a la promoció de les arts escèniques
Recomana integrada per més de 40 crítics del país, ha rebut
un total de 160 obres. D’aquestes, 74 corresponen a la categoria
infantil (primària) i 86 a la juvenil (secundària i batxillerat),
un creixement notable en relació a l’any passat, en què es va
impulsar per primera vegada el concurs amb l’objectiu de
revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la
pràctica d’aquest gènere.

El jurat del concurs, format pels
crítics de Recomana Jordi Bordes, Iolanda G. Madariaga i Núria
Cañamares, ha atorgat els primer premi en la categoria infantil a
l’igualadí Biel Rossell i Pelfort, d’11 anys, per la seva
crítica d’Hilos, l’última producció de La Rous que es va
representar a La Mostra per primer cop a Catalunya. El primer premi
en la categoria juvenil ha estat per Núria Ginestà i Farriol,
de 15 anys i veïna de Sant Llorenç de Morunys, pel seu text sobre
H+G, una versió molt especial del conte Hansel i Gretel de la
mà dels italians Accademia Perduta.

El segon i tercer classificats en la
categoria infantil són Cristina Batalla i Vilà, de 12
anys, per la crítica de Wabi-Sabi de Mons Dansa i Lluc
Torné i Solà, també de 12 anys, per Be God Is d’Espai
Dual. D’altra banda, en la categoria juvenil, José Sestelo i
Maturana, de 17 anys, i Martí Rossell i Pelfort, de 13 anys, han
quedat en segona i tercera posició, respectivament, pels seus
comentaris crítics sobre Et planto d’El vol del pollastre i
Adolescer 2055 de la Companyía Joven Primera Toma de Madrid.

Els guardons consisteixen en vals
de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la
classificació, gentilesa de les llibreries Abacus
Cooperativa, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria.

Les crítiques guanyadores del II
Concurs de crítica teatral es poden llegir aquí. A més a més
de les valoracions sobre els espectacles vistos a la fira i
una crònica d’ambient de la 27a edició, enguany Recomana
també ha estat present a La Mostra dinamitzant dues postfuncions
anomenades QUDM amb els actors? per tal que el públic
pogués conversar directament amb les companyies Primera Toma i Dara
un cop finalitzades les seves funcions. Totes dues van tenir lloc al
pati de L’Escorxador -seu de La Mostra JOVE- amb molt bona
acollida.

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria infantil clicant aquí

Podeu llegir les guanyadores del
concurs 2016 en categoria juvenil clicant aquí

Arxivat com a: Sin categoría

5 de maig de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

El cos és l’element més pur de
l’ésser humà. El cervell, el que el tenyeix de prejudicis o
perversitats. El pèndol, impertorbable, no es modifica per la nuesa
ni per l’escultura de cosos nus, en continu moviment. L’inici d’aquest Sapiens zoo evoca al zoom d’una fotografia multitudinària de cossos estesos d’Spencer Tunick o dels dolorosos abocadors de cossos esgotats als camps d’extermini nazi.

No hi ha un narrador en aquesta trama
inconnexa on cada personatge té els seus recorreguts vitals. Quim
Giron, director i ànima de la companyia, creua l’espai
incessantment, sense rumb, vestint i desvestint màscares, armilles
de pell i topant amb els altres. Per construir o per destruir. En tot cas, Leire
Mesa és la que domina més el centre de l’espai però on acaba
aixoplugant-se és al davant d’un mirall imperfecte que la presenta
desfigurada. Potser un nou prisma per entendre el seu conflicte
artístic i vital d’una bisexualitat no buscada i que assumeix amb
sinceritat i entrega a l’escena. Les destrals de Benet Jofre són angoixants.
Juguen poc amb terceres persones. Fa patir els llençaments de les
eines tallants perquè es clavi sobre la soca on ell reposa amb els
peus descalços. Només s’integra en l’acció amb la vertical de
Quim sobre dues destrals posades ben fortes o quan Mesa acepta un
guant de monstre per calçar-se’l al braç esquerre. El treball de
DJ Marcelle-Another Nice Mess és constant. En la seva penombra, acompanya els actors en
cada pas del seu compromís actoral. Els dóna un coixí més calent
que la roba que es van desprenent. No és un quadre de bellesa; és
un quadre cru, de veritat, d’assumir el risc de la creació sense cap
frontera.

En Animal Religion no hi ha un
tractament dramtúrgic únic, però sí un univers reconeixible (a
escepció d’Indomador en què la peça es tractava d’un monòleg
interpretatiu, és clar). Probablement, treballar amb llum natural
(Chicken legz) o amb molts focus encesos a l’escenari permet que
l’espectador trii quina acció vol veure. Aquest és un extrem que
Jan Lauwers sempre defensa (a excepció de The blind poet, en què va
preferir que les trames pugessin, una a una, a escena). La dificultat
de deixar la percepció lliure a l’espectador és que, d’alguna
manera, tots han d’acabar confluint en alguna mena de lectura
comuna, una narració oberta però dirigida. I Sapiens Zoo no ho vol fer, per ara.
En tot cas, sí que hi ha una relació de dominació de l’home sobre
la dona, que es va esvaint. Els pantalons de llop del destraler cau
com el film invisible de la noia que es penja de l’anella. Com la
faldilla de plàstic de la trapezista. Com el focus que vola de la
il·luminadora. Com la música que calla quan els plats s’aturen. La
violència acaba tenyida d’una societat postindustrial, en què les
cintes de vídeo són les noves robes. Ningú ho diu però seria bo
que ressonés aquell “He mort el llop” de’n Manelic de Terra
baixa
, després d’acabar amb el tirà, de’n Sebastià. Marta,
perduda, és lliure. Els animals se’n tornen a la Terra alta de la
Natura, encara que guarnits amb deixalles del consum.

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 75
  • Pàgina 76
  • Pàgina 77
  • Pàgina 78
  • Pàgina 79
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat