Sònia Gómez presenta al cicle Noves Escenes a la Pedrera Hardheaded Woman (Dona tossuda), una peça que només s’ha pogut veure una vegada i fou el 2011 al CCCB dins el Festival LP’11 de La Porta.
Ara Jordi Fondevila, que assessora aquesta programació que vol ser una finestra oberta als llenguatges escènics menys convencionals, ha suggerit a Gómez de tornar-la a presentar per donar l’oportunitat de veure-la de nou. Això ha implicat que ella revisés tot el material de fa cinc anys i no direm que és un nou espectacle però gairebé sí, perquè hi ha moltes novetats.
“Quan vaig començar a treballar la peça de nou, hi havia molt material que no m’interessava gens i el primer que vaig fer -ens explica Gómez- va ser començar a treure coses. De l’original, m’he quedat amb un 20%. La idea és la mateixa, però ara és una peça molt més pensada, l’he poguda definir molt més que ara fa cinc anys.” Si d’aquell primer espectacle n’ha quedat el 20%, si aleshores durava 35 minuts i ara en dura 53, és obvi doncs que hi ha molt de material nou i que està tot més lligat. “A la nova versió hi ha una dramatúrgia que fa la sensació d’una idea rere l’altra. Encara que siguin idees que no tenen res a veure les unes amb les altres, naturalment es van encaixant. I això crea una construcció dramàtica ordenada, que des de fora pot semblar caòtica, però en realitat des de dintre hi ha una feina d’ordenar que potser no és evident”
El que planteja Sònia Gómez són idees, que alhora també són situacions, i que no necessàriament tenen connexió. “És com una llibreta on vas anotant idees, pensaments, coses que has vist”. L’exemple és clar però encara ho entendrem millor si fem el paral·lelisme amb el llibre de vinyetes d’un dibuixant, com per exemple David Shrigley, que és en qui ella s’inspira: “Jo m’adonava que els dibuixants que fan vinyetes treballen molt així. Fan una vinyeta, una altra, i en un llibre d’un dibuixant tu passes de l’una a l’altra d’una manera molt àgil, hi ha textos més llargs, una sola frase… A mi em fascina aquesta força que pots tenir amb un retolador i també aquesta senzillesa, que és una cosa que a mi sempre m’ha interessat molt en la manera de fer espectacles, fer-los de la manera el més senzilla possible. Parteixo doncs d’aquest artista visual com a inspiració, perquè també és una manera de fer: poder saltar d’una cosa esbojarrada, a una cosa més de pell, més divertida o mes estrafolària…”.
El format de l’espectacle són aquestes idees en forma de textos projectats i les accions que fa Sònia Gómez en escena com a reacció a aquests textos, pot ser un ball o un acte performatiu.
“Es divideix en cins parts. A la primera, Idees, situem el projecte, es fa partícep l’espectador de quin sistema es fa servir, s’explica que m’inspiro en David Shrigley i que anirem saltant d’una idea a l’altra. Ve a ser un programa de mà, però ja és l’espectacle.” Un dels moments més bonics és quan Gómez balla el poema Els amants de Vicent Andrés Estellés cantat per Ovidi Montllor. El més sorprenent és que balla tota l’estona sobre un sol peu amb uns talons de 16 centímetres. (Vegeu les fotos de l’assaig.)
“La segona part, Idees per no estar sola, és quan surto fora, mitjançant uns vídeos, a la muntanya i al Museu de la Ciència de Barcelona. Aquí l’important són les accions -que no ens explica-. Per no estar sola busco elements externs. I m’imagino que per aquest mateix motiu vaig als objectes”. Aquesta és la tercera part, Idees amb coses, on per primera vegada Gómez juga amb objectes en escena. “No són externs, perquè els faig molt meus”. I és que se’ls posa i se’ls treu d’entre les dents.
“I després, m’imagino que pels temps que estem vivint, aquests objectes entren en conflicte.” És l’última part, Idees en guerra. “Però no és un conflicte escènic, sinó un conflicte a la pantalla.” Els textos projectats són els diàlegs entre els objectes, que no es posen d’acord. “Al final, hi ha un resum on explico el nombre de paraules que faig servir, que seria Idees en números.”
Com que tot el treball de documentació que va fer Gómez sobre Shrigley va ser en anglès, els materials que en sorgiren i que són projectats també són en anglès. “És un anglès de nivell mitjà baix. Jo no vull que el públic estigui patint. I també hi ha un altre joc: jo no sé gaire anglès, és una llengua estrangera, en el fons hi ha també un reflex sobre el nostre país i una llengua estrangera. Hi ha paraules difícils que estan traduïdes. És com una broma. Això implica que el públic és participatiu, perquè ha de llegir. Per això quan passen coses a escena són una mena de pausa.”
Anar a veure Hardheaded Woman és “entrar en l’imaginari d’una persona, és com entrar en el cap d’algú i veure una persona com cadascú de nosaltres, que som tots únics i diferents. És com ficar el nas en un lloc, entrar a casa d’algú, passes, veus què passa i pots dir: ‘això és un espectacle?, què és això?’ i està bé que la gent també es faci aquestes preguntes. Hi ha moltes maneres de fer i esperem que puguem continuar així, que hi hagi moltes maneres diferenciades de fer una feina. I això per a nosaltres és una cerca diària”.
Després de 20 anys de carrera, Sònia Gómez ens confessa que si fa un temps buscava més coses externes, “ara estic buscant més internament. M’agrada el treball depurat, senzill, honest No tinc una interpretació afectada. M’agrada estar natural a escena, tot i que és una representació, però no m’interessa l’artifici.”
El cicle Noves Escenes a la Pedrera ens dóna l’oportunitat de conèixer altres perles. Després de la funció del 18 de maig de Sònia Gómez, amb Hardheaded woman, el 25 podrem veure Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso i el 31 A House in Asia de l’Agrupación Señor Serrano, lleó d’Argent de l’última Biennal de Venècia.