Sin categoría

11 de juliol de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

L’amor, d’entrada, és
suggerent, dolç, refrescant, agradable, novedós. És una carícia
que posa els pèls de punta i que desperta noves parts del cos i del
cervell. Sempre és igual. Les endorfines s’imposen a qualsevol
raonament. Però l’amor, també té una altra part dura, rugosa,
menys plaent però molt més resistent i efectiva. Com la part que
rasca d’un fregall. Així és la mirada de la companyia el Martell.
Entre el joc i la política; entre el món ensucrat dels prínceps
blaus i la fragmentació i la metateatralitat que evidencia que tot
és una proposta ficcionada.

L’amor és únic? Si el món
de la parella només admet una mitja taronja, tot acaba resultant
molt excloent. Com aquell que només volgués seguir el treball d’un
músic o d’una companyia i menystenir tota la resta de l’art.
Evidentment, sona provocador. I és que ho és. En l’escena de la
Sala Sandaru un xafogós matí de 27 de juny les peces de les
innombrables escenes van armant-se, lentament. Ensenyant als actors
que han faltat en algun assaig la coreografia i provant
d’implementar-la amb els cinc actors en conjunt. La fragmentació és
absoluta.

El codi teatral es trenca per tornar a arrencar en el que
pot ser una discusió de cinc éssers que viatgen dels seus
personatges capriciosos (amb instants de dolor evident com quan es
dóna veu a la preadolescent, lapidada per adulteri) i que trenquen
la narració constantment. En aquests trencaments, es fa evident la
fugida del teatre naturalista o realista. Tot és ficció, però tot
ajuda a revelar veritat. Aquest és el codi d’una peça, aparentment
naïf (a jutjar per les bromes cruels a l’escena), que revela quins
són els límits morals i com donar un bon cop de martell per
estovar-ho.

El teatre és com la gota d’aigua lenta que acaba
foradant la pedra. En aquesta producció, s’opta per un fregall de
dues cares (un sempre vol quedar-se amb la part suau, esponjosa,
sense adonar-se que aquest món maniqueista de blancs i negres només esconcedeix la part rugosa a la resta de la societat). Quan s’ha
d’eliminar el greix i les cremades al cul de l’olla, la part que es
necessita és la que rasca. Aquest és un teatre necessari. El
fregall és política.

4 de juliol de 2016 by Enid Negrete Deixa un comentari

Toda manifestación artística es una manifestación de la naturaleza humana. Cantar es una actividad intrínseca al ser humano, pero llegar a la sofisticación de escribir una canción para ser interpretada ante otros seres humanos es una de las manifestaciones más profundas de la inteligencia y la civilización a la que hemos llegado como especie.

La canción de concierto es un tipo de composición que se cultiva en todas las culturas. Está siempre relacionada con las características personales de cada pueblo y recibe muchas y variadas influencias de los cambios sociales, los movimientos artísticos, del desarrollo poético y literario de cada país y, por supuesto, del trabajo de sus compositores.

Pequeña, sin aspavientos ni alardes circenses, la canción puede considerarse un género fácil y poco importante. Nada más lejano de la verdad. La canción en el mundo hispanoamericano es un cúmulo de subgéneros, un compendio de ritmos e influencias, y está también permeado por nuestra profunda tradición literaria. Nuestra canción exige un intérprete detallista, cuidadoso y con una profunda sensibilidad.

La importancia de que exista un festival dedicado a este género, sólo puede llegar a su cabal valoración cuando somos conscientes del enorme patrimonio lírico que posee Iberoamérica. A diferencia de otros países, donde la tradición de la Chason francesa o el lied alemán se defiende, preserva y difunde, en los nuestros pareciera que el mayor esfuerzo es ignorarlo.

Lejos del folklore de nuestros pueblos o del alarde técnico de otras manifestaciones líricas, la canción de concierto, hermosa, corta y profunda, ha sido un género abordado por casi todos los países que forman Iberoamérica. Desde la influencia árabe en la canción española, la presencia constante de la muerte en la mexicana, la complejidad rítmica de la cubana, el lirismo colombiano, la melodía exuberante brasileña hasta la sofisticación argentina, hay un mundo entero de expresiones, compositores y estilos por descubrir, que son parte de nuestro patrimonio cultural.

Este Festival se aboca no solo a la idea de difundirlo, sino también a una importante labor académica, donde se dan conferencias y clases magistrales para preparar a nuevos intérpretes de estas obras en catalán, castellano y portugués. A estas actividades han llegado ya más de 150 alumnos de todo el mundo, interesados en este repertorio y las dificultades que entraña su interpretación. En ellas se abordan desde temas generales como la evolución de este género en los diferentes países, hasta los compositores específicos que se avocaron a escribir canción de concierto. Este año, por ejemplo se hizo un homenaje al centenario de la muerte de Enric Granados y un concierto dedicado a la canción costarricense, entre otras actividades.

Además de la parte pedagógica, se organizó una programación donde se pudo escuchar una gran variedad de los ejemplos de estas distintas tradiciones líricas. Los conciertos abarcaron ejemplos de canciones no sólo de países con una tradición reconocida como México, Brasil. Cataluña y Argentina, sino que nos descubrieron compositores y países de los que no es fácil tener alguna referencia como Costa Rica, Colombia o Venezuela.

Intérpretes como Marisa Martins, (cuya asopranada voz de mezzo nos llevó por el genial trabajo de Gandos y Piazzola, además de descubrirnos a un compositor tan entrañable como Jaime León), o Lenine Santos (que, acompañado por el compositor Achille Picchi, hizo un recorrido por el hermoso repertorio brasileño de tres siglos, en un concierto que sólo puede definirse como encantador), fueron sólo dos ejemplos de la calidad interpretativa que requiere este género tan poco conocido.

Es de agradecer profundamente le esfuerzo de Patricia Caicedo y toda su organización para llevar a cabo este festival en sedes tan distintas como la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Residencia de Investigadores o el archivo Joan Maragall, y aportar un trabajo tan profesional a la preservación de nuestro patrimonio cultural, siempre tan enriquecedor como desconocido.

22 de juny de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Fa calor a la sala d’assaig de la Nau
Ivanow. Es nota l’ambient carregat. De seguida, s’opta per refrescar
amb aire condicionat. A terra, la marca dels límits de l’escenari de
l’Atrium s’han mig esborrat però es torna a delimitar, ara
físicament, amb una taula. No hi ha bosc a Sarajevo va ser
l’obra guanyadora del DespertaLab 2016. I ja comencen a sentir la
pressió de l’estrena. Aprofiten la primera hora de la tarda per
fixar les accions d’un dimecres 15 de juny, amb quasi tots els
actors, la confluència de moviments. Que soni la música. Que
arrenqui l’acció, un ball despreocupat que esdevè un pròleg
aparentment festiu, per situar-nos entre franctiradors i víctimes.

Aquest drama de la desmembració dels
Balcans juga molt amb el llenguatge corporal, invocant la paraula en
uns monòlegs densos, que ajuda a detectar els bàndols entre els
serbis i els bosnians, entre els militars i els civils. Però també
entre els que es troben immersos en el conflicte i els que el viuen
des de la petita pantalla. La Companyia Paradiso 99, de fet, busca
generar un sacsejada a les consciències. Al 1992, la guerra era
cruenta mentre, a Barcelona se celebraven els Jocs Olímpics. El
volcà de l’exIoguslàvia, avui, està més o menys apagat, però la
Terra segueix amb ferides bullint com poden ser els conflictes
sagnants a Síria, l’Orient Mitjà, l’Àfrica o les tensions de
l’Amèrica del Sud. La mirada que proposa Begoña Moral (autora i
directora) no és superficial. Convida a descobrir què es mor de la
dignitat humana quan maten un familiar o quan es dispara un blanc que
no amenaçava res; només per a afeblir la moral de la societat civil
enemiga. El públic, que també assisteix al paper de testimoni sense
actuar per mitigar el conflicte, també ha de percebre un pessic al
cor, que li desperti la consciència.

Els 9 actors presenten uns personatges
complexos, que haurien de practicar la comprensió però que
prefereixen dominar l’altre poble com a mesura de supervivència. El
repte interpretatiu de Paradiso 99 és majuscul perquè procuren
mantenir els actors tota l’estona dins de l’escena i sempre dins del
personatge, procurant ser-hi present sempre, en una acció
fragmentària però, alhora, procurar generar una simfonia
coreogràfica que evidencii quin és l’instrument principal en cada
instant. Per això, són matisos claus per construir aquest fil
narratiu sense paraules, que els cossos es freguin, que competeixin
per una cadira subjectant-la amb força quan es recupera la plaça, o
que les mirades parlin.

Sense sang, només disparant amb els
braços estirats i fixant l’objectiu en un mirador imaginari, van
caient els cossos en una dansa macabra, inútil, devastadora que
Europa, embrutada de tanta sang innocent el segle XX, és incapaç de
frenar en ple segle XXI. El paisatge després d’una guerra és
devastat. Ni Koltès trobaria on refugiar el seu immigrant vulnerable
de La nit just abans dels boscos.
L’odi arrassa fins la consciència del que no ha estat capaç
d’aconseguir pacificar els germans. A la intempèrie, sense recer de
cap institució efectiva (com hauria de ser l’ONU,per exemple) tothom
és vulnerable.

No hi ha bosc a Sarajevo teaser 1 from Paradiso 99 on Vimeo.

7 de juny de 2016 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Divendres a la tard preestiuenc. A la
foscor de la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow els actors
de Dramaburg es vesteixen unes malles que van cobrint tot
el cos. Encara els hi falta l’impermeable per completar el seu
vestuari postfuturista. Són un grup que escombra cendres
radioactives. Sempre se’ls acumula la feina. El descans preceptiu és,
quasi, una quimera. Si la humanitat exposa a la vida al Planeta al
límit, també els plans de neteja són agobiants, impossibles de
complir.

A terra, les marques de l’escenari de
l’Atrium, més reduït encara que aquest escenari. La sala, que
estrenarien professionalment les creacions de la Factoria Escènica
Internacional (FEI) de Carme Portaceli sempre implicava una
dificultat per una columna central. Integrar-la a l’espai era el
repte de tot escenògraf. Ara, amb unes grades més reduïdes la
columna queda al marge, entre caixes. A l’Atrium també hi ha una
tirànica imposició de l’espai. Dramaburg aprofitarà les dues
obertures del fons perquè els seus personatges transitin misteriosos
pel darrere de la pilona de l’edifici.

Tornem a escena. Xavier Torra engega el
seu monòleg fent les propostes d’articles per a un diari. Vol parlar d’allò que
ningú escriu i que és ben pròxim a tot ciutadà. Petites
reflexions que poden dur a conclusions radicals, valentes, militants.
Però cap interessa al magnat de la rotativa. Finalment, el
traslladen a fer una crònica de colorín d’una gala
internacional de moda. Ell procura informar-se per poder
treure suc a aquell pastitx de festa però ni tant sols això li aconsellen.

La gala supura tota la superficialitat
que la societat ha sabut metabolitzar durant els darrers segles de la
postmodernitat. El plaer, el desig, la fisicalitat és
provocadorament ofensiu. L’acció explícita guanya a la insinuació,
en un passatge que evoca un món sense matís del Sapiens Zoo,
d’Animal Religion. L’artificiositat dels personatges contrasta amb la
honestedat dels actors i de la proposta. Estan representant allò que
els ofega, per mirar d’esclatar-ho. Aquesta recerca els va dur a
quedar tercers en el concurs del DespertaLab, extrem que ha permès
quatre setmanes de residència i 10 dies d’explotació a l’Atrium.

En el fons, saben que l’enemic és
massa poderós, que sucumbiran en l’intent. Però algú s’ha
d’encarregar d’ensenyar la deixalla de la societat i mirar de
processar-la. Guillem Gefaell, provocador, denunciava en la roda
de premsa de presentació del cicle, de la setmana passada, que la
vida slow i el món vegà només concedeix uns segons més d’agonia a
un planeta exhaust. Cal salvar el planeta destruint la humanitat,
augura corrosiu. El públic
haurà de triar entre una màscara antigàs o una de Mickey Mouse.

La
veritat no permet solucions intermitges….

16 de maig de 2016 by Maite Guisado Deixa un comentari

Sònia Gómez presenta al cicle Noves Escenes a la Pedrera Hardheaded Woman (Dona tossuda), una peça que només s’ha pogut veure una vegada i fou el 2011 al CCCB dins el Festival LP’11 de La Porta.

Ara Jordi Fondevila, que assessora aquesta programació que vol ser una finestra oberta als llenguatges escènics menys convencionals, ha suggerit a Gómez de tornar-la a presentar per donar l’oportunitat de veure-la de nou. Això ha implicat que ella revisés tot el material de fa cinc anys i no direm que és un nou espectacle però gairebé sí, perquè hi ha moltes novetats.

“Quan vaig començar a treballar la peça de nou, hi havia molt material que no m’interessava gens i el primer que vaig fer -ens explica Gómez- va ser començar a treure coses. De l’original, m’he quedat amb un 20%. La idea és la mateixa, però ara és una peça molt més pensada, l’he poguda definir molt més que ara fa cinc anys.” Si d’aquell primer espectacle n’ha quedat el 20%, si aleshores durava 35 minuts i ara en dura 53, és obvi doncs que hi ha molt de material nou i que està tot més lligat. “A la nova versió hi ha una dramatúrgia que fa la sensació d’una idea rere l’altra. Encara que siguin idees que no tenen res a veure les unes amb les altres, naturalment es van encaixant. I això crea una construcció dramàtica ordenada, que des de fora pot semblar caòtica, però en realitat des de dintre hi ha una feina d’ordenar que potser no és evident”

El que planteja Sònia Gómez són idees, que alhora també són situacions, i que no necessàriament tenen connexió. “És com una llibreta on vas anotant idees, pensaments, coses que has vist”. L’exemple és clar però encara ho entendrem millor si fem el paral·lelisme amb el llibre de vinyetes d’un dibuixant, com per exemple David Shrigley, que és en qui ella s’inspira: “Jo m’adonava que els dibuixants que fan vinyetes treballen molt així. Fan una vinyeta, una altra, i en un llibre d’un dibuixant tu passes de l’una a l’altra d’una manera molt àgil, hi ha textos més llargs, una sola frase… A mi em fascina aquesta força que pots tenir amb un retolador i també aquesta senzillesa, que és una cosa que a mi sempre m’ha interessat molt en la manera de fer espectacles, fer-los de la manera el més senzilla possible. Parteixo doncs d’aquest artista visual com a inspiració, perquè també és una manera de fer: poder saltar d’una cosa esbojarrada, a una cosa més de pell, més divertida o mes estrafolària…”.

El format de l’espectacle són aquestes idees en forma de textos projectats i les accions que fa Sònia Gómez en escena com a reacció a aquests textos, pot ser un ball o un acte performatiu.

“Es divideix en cins parts. A la primera, Idees, situem el projecte, es fa partícep l’espectador de quin sistema es fa servir, s’explica que m’inspiro en David Shrigley i que anirem saltant d’una idea a l’altra. Ve a ser un programa de mà, però ja és l’espectacle.” Un dels moments més bonics és quan Gómez balla el poema Els amants de Vicent Andrés Estellés cantat per Ovidi Montllor. El més sorprenent és que balla tota l’estona sobre un sol peu amb uns talons de 16 centímetres. (Vegeu les fotos de l’assaig.)

“La segona part, Idees per no estar sola, és quan surto fora, mitjançant uns vídeos, a la muntanya i al Museu de la Ciència de Barcelona. Aquí l’important són les accions -que no ens explica-. Per no estar sola busco elements externs. I m’imagino que per aquest mateix motiu vaig als objectes”. Aquesta és la tercera part, Idees amb coses, on per primera vegada Gómez juga amb objectes en escena. “No són externs, perquè els faig molt meus”. I és que se’ls posa i se’ls treu d’entre les dents.

“I després, m’imagino que pels temps que estem vivint, aquests objectes entren en conflicte.” És l’última part, Idees en guerra. “Però no és un conflicte escènic, sinó un conflicte a la pantalla.” Els textos projectats són els diàlegs entre els objectes, que no es posen d’acord. “Al final, hi ha un resum on explico el nombre de paraules que faig servir, que seria Idees en números.”

Com que tot el treball de documentació que va fer Gómez sobre Shrigley va ser en anglès, els materials que en sorgiren i que són projectats també són en anglès. “És un anglès de nivell mitjà baix. Jo no vull que el públic estigui patint. I també hi ha un altre joc: jo no sé gaire anglès, és una llengua estrangera, en el fons hi ha també un reflex sobre el nostre país i una llengua estrangera. Hi ha paraules difícils que estan traduïdes. És com una broma. Això implica que el públic és participatiu, perquè ha de llegir. Per això quan passen coses a escena són una mena de pausa.”

Anar a veure Hardheaded Woman és “entrar en l’imaginari d’una persona, és com entrar en el cap d’algú i veure una persona com cadascú de nosaltres, que som tots únics i diferents. És com ficar el nas en un lloc, entrar a casa d’algú, passes, veus què passa i pots dir: ‘això és un espectacle?, què és això?’ i està bé que la gent també es faci aquestes preguntes. Hi ha moltes maneres de fer i esperem que puguem continuar així, que hi hagi moltes maneres diferenciades de fer una feina. I això per a nosaltres és una cerca diària”.

Després de 20 anys de carrera, Sònia Gómez ens confessa que si fa un temps buscava més coses externes, “ara estic buscant més internament. M’agrada el treball depurat, senzill, honest No tinc una interpretació afectada. M’agrada estar natural a escena, tot i que és una representació, però no m’interessa l’artifici.”

El cicle Noves Escenes a la Pedrera ens dóna l’oportunitat de conèixer altres perles. Després de la funció del 18 de maig de Sònia Gómez, amb Hardheaded woman, el 25 podrem veure Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso i el 31 A House in Asia de l’Agrupación Señor Serrano, lleó d’Argent de l’última Biennal de Venècia.

15 de maig de 2016 by Teresa Bruna Deixa un comentari

Quan molts ignoràvem el circ, potser
perquè el consideràvem lluny de les arts escèniques, va arribar el
Trapezi. Amb una edició en vàrem tenir prou per veure que estàvem
equivocats. La joventut dels artistes, -més propers als hippies
que als musculitos-, l’energia, les ganes de fer-nos
descobrir coses, la bellesa visual, la poesia, la facilitat de
comunicació… I l’Elefant, preciós, rondant pels carrers de
Vilanova! El Trapezi va atrapar molta gent a Vilanova i a Reus les
quatre primeres edicions. Fins fer-nos addictes!

Aquest any, l’Elefant portava un barret
de copa molt elegant perquè complia 20 anys. Ell hi ha estat sempre
i va tenir el privilegi de bufar les espelmes el dia de la
inauguració, al Parc Sant Jordi, al nou espai reservat al Cabaret i
que va acollir el Cabaret Inaugural. La Fira del Circ de Catalunya ha
celebrat, del 12 al 15 de maig, una edició d’aniversari que ha estat
un luxe per la qualitat. Hem pogut veure més de la meitat de les 31
companyies participants sense ni una decepció. Si hi ha alguna
queixa, és que la gran afluència de públic (l’organització va
calcular sense confirmar però amb criteri, que han vist el Trapezi
unes 90.000 persones) va fer que les relativament poques ofertes
estiguessin plenes a vessar. Els que teníem entrades, hem vist bé
els espectacles de sala, tots plens. Però els de carrer, o hi anaves
una hora abans o havies de ser jugador de bàsquet. Això sembla una
bona notícia, però fa una mica de por. Molts dels que venen de
l’estranger, atrets pel prestigi internacional que ha adquirit la
marca Trapezi en aquests 20 anys, se’n poden cansar de no veure res.
El Trapezi és una altra víctima de la falta de interès de les
institucions per la cultura. I no s’ho mereix!

L’organització també ha estat
impecable en el repartiment equilibrat d’espectacles de sala i de
carrer. Això té molt de mèrit perquè, des del 2013 en què el
CAER va tancar, tota la gestió l’ha de portar l’equip del Trapezi,
que són cinc persones i no totes hi treballen tot l’any. “Hi
ha l’IMAC, però no dóna l’abast perquè s’han de cuidar de tota la
cultura de Reus, que no és poca”, ens deia Jordi Gaspar,
director artístic del Trapezi, un home que, sense temps per
descansar, ha començat -bé, ja fa dies- a pensar en la 21 edició.
Serà la de la majoria d’edat i també ho celebrarem. Això sí que
s’ho mereixen!

EL TRAPEZI AL CARRER

El Circ Bové, vinguts de Balears, van
obrir el Trapezi amb Vincles, un espectacle que van crear
expressament per celebrar es 20 anys de la companyia. Amb tan sols
l’ajut d’unes canyes de bambú treballen, amb una elegància
inusitada, diverses tècniques com ara equilibris, perxa xinesa i
manipulació d’estructures.

Bouncing, de Malabarte, és la
proposta del malabarista Fernando Pose que juga amb les pilotes de
rebot fins regalar- nos un número de percussió. També sap
extreure humor al malabarisme: treballa al carrer, dins d’un cirquet
petit de fira, i sedueix el públic demanant voluntaris als que
sotmet a les seves trampes a la vista de tothom.

El Gran Dimitri va presentar Zirkuz Rupt, també en un petit teatret de fira. És un espectacle clown
amb història: un tècnic pocatraça aprofita que els artistes encara
no han arribat per posar-se la seva roba i ‘provar cosetes’
davant del públic. S’emociona tant amb els aplaudiments, que a
partir d’ara se les inventa totes per aconseguir que els artistes no
arribin. Molt divertit i amb tots els menuts absolutament entregats.

Va seguir més clown amb Leandre i
Mireia Miracle, que van portar el seu Iceberg i l’alt voltatge
visual que l’envolta a la plaça de la Llibertat. Estrenat el 2015,
s’ha pogut veure a una quinzena de ciutats franceses, a Itàlia i a
FiraTàrrega. Una muntanya blanca amaga dos nàufrags solitaris que
intenten sobreviure com poden, malgrat el mal temps i els peixos…
que es defensen! Uns pallassos cavernícoles que mostren la grandesa
de l’optimisme en situacions complicades.

I un altre naufragi: Alone, de
la Companyia Sebas, creació de Manuel Sebastian i Christian
Atanasiu, una de les màximes expressions del circ visual d’objectes
i de carrer de la Fira. Un nàufrag va trobant objectes provinents
del mateix naufragi que, suposadament no serveixen per res, però que
van cobrant vida. Una meravella plàsticament molt cuidada.

Pupursii d’En diciembre, és
un espectacle intrigant. Per què es posen unes mitges a la cara? No
em va quedar clar, però queda tan estrany com exòtic. Per
reforçar-ho, Silvia Capell i Sergio González, es vesteixen de
manera semblant als antics guerrers xinesos per fer equilibris, roda
cyr i perxa xinesa. És un espectacle molt cuidat on els artistes es
mouen de manera visiblement coreografiada.

L’anunciada companyia Nueveuno va patir
una lesió a última hora i no va poder arribar a Reus. Els va
substituir la Cia. Psirc amb Acrometria, un espectacle molt
visual, que crea en escena escultures a partir d’un vocabulari propi
i interdisciplinari, usant l’acrobàcia, la dansa, la manipulació
d’objectes i els malabars.

A través de la música, els
equilibris verticals i la manipulació d’objectes, un home i una dona
ens parlen des de la seva intimitat, intentant mostrar que la solitud
no és intrínseca a l’ésser humà, malgrat molts ho defensin. Això
és Amigoo, l’espectacle que ha presentat MuMusic Circus.

Tornem al clown amb La Banda de Otro i
Yee-Haw!, tot un relax per al públic a ritme de country. Un
d’aquells espectacles que t’asseus i et deixes portar per les seves
bestieses de clown i la manera increïble en què arriben a tocar la
música en directe, amb malabarisme inclòs. No m’hagués mogut.

EL CIRC DE SALA

Ha estat una de les apostes de la
direcció artística per consolidar el circ: “Volem ajudar
molt la Sala. Per això hem fet una programació de circ més poètic,
visual i coreogràfic. Barregem coreografia amb malabars!”,
plantejava Gaspar, com a filosofia del Festival. I ha estat això: un
esclat de poesia visual, amb argument i també humor.

El meu bateig d’espectadora va ser al
Teatre Bartrina, una joia que t’enlluerna. Ens hi esperava la
Companyia de Circ ‘Eia’ amb inTarsi, on quatre acròbates
construeixen i deconstrueixen la pista de l’escenari (de 12 peces)
per mostrar-nos, amb humor, poesia i bogeria, que es poden comunicar
i explicar-se coses a través de la dansa, el teatre físic i les
arts del circ (portés acrobàtics, banquines, mini-tramp i bàscula.)

Animal Religion, instal·lats al
Teatre Fortuny, ens van sorprendre amb Sapiens Zoo. Sense
perdre l’essència que Quim Girón ha sabut impregnar a la companyia,
tenim aquest cop una proposta amb una bateria de personatges
misteriosos, que es mouen en un escenari que suggereix una disco o un
espai d’oci, on domina el negre, el gris brillant i els tocs de
vermell. Tot un regal, perquè cada personatge té una tècnica i tot
plegat confereix un aparador d’acrobàcies i equilibris, per
construir un univers entre tots. Cal destacar la Ingrid Esperanza,
que una vegada més corprèn penjant-se pels cabells i movent-se amb
velocitat. No ho entendré mai, però ho he vist.

La portuguesa Dulce Duca concentra més
la bellesa estètica i la dramatúrgia que els malabars, la seva
tècnica, a Um belo dia. No és que no en faci, però la resta
és espectacular i la recordes més: una faldilla brodada de
margarides de tots colors, que van caient i inunden l’escenari; el
músic, el violinista Jaime del Blanco, també elegantment vestit,
que l’acompanya en aquesta proposta que resumiré com un divertit
cant a la primavera i a la fertilitat en general.

Ye Orbayu, de la companyia
Vaques (Jorge Albuerne i José Luís Redondo), va ser la gran
sorpresa. Va trencar amb tot: llavis mal pintats, un tècnic amb
caputxa de camuflatge, poca escenografia… Però una delícia
delirant, que combina la comicitat amb números de circ, segons
expliquen, rescatats d’alguns dels seus altres espectacles i
reconvertits en la màxima expressió del clown. Una proposta que
comunica amb el públic -no paren de fer-nos fer coses- i fa riure
molt amb les idees tan originals com esbojarrades que els passen pel
cap.

Acabaré amb Corroc, dels
Escarlata Circus, la perla que aconsegueix la màxima comunicació
amb el públic. Consisteix en ensenyar-nos un museuet ple de pedres
en forma de cor, provinents d’un misteriós col·leccionista, el que
fa que, de bon començament, s’adrecin a nosaltres. Amb el text i
jocs de llums i ombres, la Bet i l’Aspa ens emocionen, ens fan riure,
ens fan estar atents com si fóssim al Louvre… Cal destacar que no
obliden ningú i els més petits, també estan convidats a
intervenir. Els fan meditar sobre l’edat de les pedres “de
vegades fem molt més cas a uns ossos trobats i les pedres són amb
nosaltres des del principi dels temps“, diuen. Només
accepten 30 persones i, per fer-ho encara més agradable, en acabat
conviden a olives, “perquè fan somiar” i a vermut,
“perquè va bé pel cor.” Un espectacle de
cardiopetria que farà que no mirem mai més les pedres en
forma de cor que puguem trobar, de la mateixa manera. N’hi ha, eh! Jo
en vaig trobar una.

DONA’M UNA PISTA

És una secció que va lligada a les
Residències Artístiques de Trapezi. Comunica el treball que estan
fent amb els professionals, per tal que es vagin fent a la idea de
l’espectacle que podran veure -i comprar- l’any que ve. “Els
volem despertar l’interès amb temps“, va dir Gaspar. I els
hem pogut veure a diferents espais: Joan Català ens va deixar
endevinar per on aniria el seu nou espectacle Menar, mentre
Jordi Kerol-Cie. Subliminati Corporation ja ha portat Extravaganza
en qualitat de pre-estrena i Atempo Circ ens ha fet un tast de 20
minuts de Pulso.

Aquest ha estat el recorregut que
aquesta cronista ha pogut fer a Reus en tres dies. Ni un moment per
mirar una botiga -que n’hi ha a centenars- ni per mirar edificis
modernistes -però m’he quedat amb les ganes i hi tornaré sense
haver de treballar- ni menjar ben asseguda. Però he estat feliç.
Confesso que sóc una addicta al circ des d’aquell malaguanyat
Trapezi de Vilanova, que els jocs polítics van aconseguir anul·lar.