Sin categoría

by Deixa un comentari

Podem pensar en molts noms que omplen platees, però els seguidors dels nostres protagonistes les omplen de gent amb una mitjana edat que, malauradament, no acostuma a visitar les sales. Des de fa un mes, un dels noms que més sonen (teatralment), és Guillem Albà. Ell va ser l’artífexde que per primer cop una gala d’Aixeca el teló no ens deixés adormits i convidés realment a la gent a anar al teatre. La temporada passada va congregar a tota la família amb Marabunta, un bogeria de show, meitat musical, meitat clown, on anar-se’n sense un somriure als llavis estava prohibit.


Si ets espectador de sales més petites que les que omple Guillem Albà amb la seva Marabunta, el nom de Clara Peya no et resultarà indiferent. Un dels seus últims èxits ha estat Limbo, al que encara li queda corda per estona i seguirà girant. Clara Peya practica un teatre més intimista que el del seu partenaire. Els seus espectacles amb la seva companyia Les Impunxibles combinen diferents disciplines artístiques, música, dansa, teatre… Seves són les composicions musicals, que a més interpreta en directe. El seu piano és una eclosió i veure-la interpretar tot un espectacle, un luxe pels seus espectadors més incondicionals.


La energia pura de Guillem Albà i la força intimista de les interpretacions de Clara Peya sumen forces en un nou espectacle, Pluja, que es presentarà a Fira Mediterrània, a Temporada Alta i que també podrem veure a l’Auditori de Barcelona, entre altres parades de la seva gira. 


Guillem i Clara s’han proposat adjuntar forces per aconseguir una espècie de màgia en Pluja, aquella que només el teatre pot oferir. Un espectacle on el públic i els artistes es miren cara a cara, sense artificis, i on les coses petites es converteixen en el centre de tot: petites accions, petites notes musicals i tota la imaginació que la Clara i el Guillem han aconseguit sumar i que resumiran en menys d’una hora. Una hora que el públic té per gaudir mentre els artistes juguen, canten i ballen davant dels seus ulls.


Clara Peya musicarà Pluja, seva serien les composicions i la música en directe, mentrestant Guillem Albà s’ha encarregat de dibuixar un món imaginari a través de conjugar totes les disciplines al seu voltant, hi haurà: titelles, gest, teatre visual… 


La intimitat requereix un espai petit, amb un aforament reduït. No pot faltar un piano de cua per les notes musicals de la Clara. I el públic, el centre de tota l’acció, rodejarà l’escena, perquè no es perdin els petits detalls ni cap segon de la imaginació dels artistes, que jugarà amb la del públic. 


Hi haurà somriures i llàgrimes, però seran de veritat. No hi ha parets on amagar-se. Seran el Guillem i la Clara, dos amics sincers, honestos, despullats que es miren, es toquen mentre toqen, canten i ballen.


Pluja és un viatge divertit i poètic que vol trobar un refugi contra la vulnerabilitat, perquè sentir-se petit fa molta por. I tal i com es pregunta la companyia, vosaltres, mai us heu sentit petits?

 

 

by Deixa un comentari

La cultura popular parla de llàgrimes de Santa Eulàlia
per referir-se a la pluja que freqüenta les festes de la Mercè. Es
diu que així eixuga la seva pena l’antiga patrona de Barcelona
davant les festes dedicades a la seva substituta. Aquest fet, quasi
tradicional, és el que va deslluir la nit de divendres, amb totes
les actuacions previstes cancel·lades pels aiguats, incidències
sovint inherents a la condició d’arts de carrer. Encara amb l’ai al
cor, dissabte 24 l’oratge va establir una treva permanent i el Mercè
Arts de Carrer (MAC Festival) es va poder celebrar sense més
impediments que el reguitzell de bassals que recordaven a la
Ciutadella la nit de tempestes.

La pluja, a més, qui sap si
va ser la conseqüència indirecta d’haver convidat una ciutat tan
humida com París. Enguany el MAC exercia el paper d’amfitrió amb la
capital francesa, des d’on van arribar bona part dels artistes i
grups convidats. És el cas de la Compagnie Nº 8, grup de teatre
parisenc dirigit per Alexandre Pavlata que amb l’espectacle ‘Garden
Party’ va plantejar un retrat gens idealitzat de la classe social que
omple les revistes del glamur. Els vuit intèrprets de l’espectacle
van emprendre un viatge des del posat forçat que marca l’etiqueta
fins a la faula grotesca en què acaba degenerant la festa
representada. En clau histriònica, la companyia aixeca un retrat
tant punyent com efectiu, amb una paleta de registres que va
engrescar el públic durant el recorregut proposat. Un aplaudiment
llarg i sincer va premiar l’esforç físic dels actors, que tan bon
punt cantaven, ballaven o s’enfilaven a les grues per volar mentre
interpretaven el Disney més coent d”Un mundo ideal’.

També
de París va arribar la proposta d’Olivier Grossetête ‘Des Bâtisses
Soeurs aux Villes Éphémères’, una instal·lació que va prenent
forma al llarg del dia, caixes de cartó que de mica en mica
s’uneixen amb precinte fins a esdevenir una espectacular torre que
rivalitza en bellesa amb les glorietes de la cascada del parc.
Famílies senceres hi col·laboren, un treball anònim del públic
que és metàfora directa de l’esforç col·lectiu que es transforma
en monument quan, ja entrada la nit, la gran torre d’estil neoclàssic
s’il·lumina amb projeccions. I mentre el soroll de la cinta adhesiva
marca el ritme de la construcció, s’albiren en la distància un grup
de gegants. Són els enormes titelles de Les Grandes Personnes, una
companyia també parisenca que acudeix al MAC per presentar ‘Les
touristes’. El que veim són uns visitants molt especials provinents,
els seus trets ens ho corroboren, de països menys afavorits. La mida
descomunal i l’agilitat dels seus moviments fan desconfiar als
observadors. Quan s’apropen molts s’espanten per por al gran
desconegut, però els personatges només volen abraçar els
espectadors, el que dóna peu a l’amable joc de la interpretació
simbòlica i també al seguit de fotografies dels visitants.

A
pocs metres, una altra concentració de caixes de cartó ens causa
una certa sensació de continuïtat. De sobte, però, veiem que
comencen a moure’s i el públic fa un rogle al voltant. A dins hi ha
Diana Gadish, artista israelianocatalana responsable, junt amb el
polifacètic Sergi Estebanell, de l’espectacle ‘Handle with care’. En
poc minuts emergeix un personatge encisador, un clown que juga a la
confusió però que sap molt bé el que porta entre mans. Música en
directe, el punt just de desvergonyiment i les taules necessàries
per fer participar el públic són la base d’un espectacle rodó tant
en les formes com en l’estètica, diversió molt ben encaixada que
resulta un dels descobriments de la sessió diürna del
MAC.

INSTAL·LAR-SE A L’AIRE LLIURE
Una bona part de les
propostes del MAC són instal·lacions, construccions i altres
elements interactius que compten amb el favor del públic, sobretot
dels més petits. Entre les més comentades entre els assistents el
Théâtre de la Toupine, un grup que ja vam poder veure a FiraTàrrega
el 2015 que planteja una fira d’atraccions construïda amb elements
de reciclatge i estètica rural de temps pretèrits. Els jardins del
parlament es presenten com el marc ideal per a una fira insòlita de
fusta i ferro, amb carrussels d’essència ecològica que es mouen per
la força dels adults. Alain Benzoni és el responsable final de
l’univers d’objectes imaginatius i eficaços a l’hora de mantenir
l’atenció dels més petits.

D’Eslovènia arriben els no menys
sorprenents armaris que formen ‘Closetland’, un muntatge de la
companyia Third Hand Group que recicla i transforma objectes
quotidians en màquines del temps i altres mecanismes per fer volar
la imaginació. Els petits s’endinsen en un món de sensacions
visuals, olfactives i tàctiques de les quals costa allunyar-los.
Resulta complicat apartar-los de l’espai fins que no han provat tots
els viatges. Una bona excusa per fer-los marxar pot ser anar a provar
una altra de les propostes interactives de l’edició, els ‘Headspace’
d’Electric Circus, una companyia dels Països Baixos que ens
ofereixen un nou cap, una casc enorme que ens recorda les escultures
de Jaume Plensa en clau poligonal. El secret, és clar, rau en
l’interior: cada casc amaga un món alternatiu que ens distrau mentre
a l’exterior el nou aspecte que proporciona la màscara és objecte
de fotografies des de tots els angles possibles. A molts els paga la
pena tornar a fer la cua per descobrir el secret que amaga cada nou
casc.

I si després de tanta interactivitat, als més joves (o
als ja no tan petits) els queda encara energia, res millor que
passar-se pel passeig dels Til·lers on els incansables Brodas Bros
organitzen tallers de hip-hop on nens i pares suen la cansalada. Ja
en la sobretaula, els ballarins acròbates tornen per marcar-se una
baralla de moviment destinada a demostrar el bon estat de salut de la
dansa urbana a Barcelona. Com a colofó, una exhibició de ballarins
provinents, és clar, de París, germanor també en clau de
rap.

QUAN ARRIBA LA NIT
Algunes de les propostes més
engrescadores del MAC d’enguany arriben quan es fa fosc, és el cas
de ‘Nuage’ de la companyia Le Monfort. Es tracta d’un núvol de
proporcions gegantines que genera un alt grau d’expectació entre el
públic. Veurem diferents passis d’un senzill espectacle d’uns 15
minuts on la companyia posa en pràctica la suggeridora imatge de
saltar a dins d’un núvol. I d’això es tracta, ras i curt, minuts
d’espera que es ressolen en una única maniobra. En clau menys
delicada, l’espectacle de la companyia belga Tof Théâtre ‘Dans
l’atelier’: Dues assistents manipulen el dèspota personatge
principal, un titella que aconsegueix condensar tot l’odi del públic.
Els efectes visuals i les coreografies són un desplegament d’enginy
constant amb un final que deixa als nens contents i a molts pares
trasbalsats. Ja ho adverteixen, espectacle recomanat a majors de vuit
anys.

En clau tecnològica dues de les propostes més complets
del torn de nit. Per una banda, la combinació de circ futurista i
projeccions dels finlandesos Agit-Cirk. ‘Nuanc3d’ inclou números de
corda, equilibris impossibles i una estètica d’avantguarda on
destaca un impactant envelat que serveix de pantalla gegant. També
en interacció amb les projeccions trobem la proposta de dansa de
HandMadeDance, ‘Croma’, que es planteja com un espectacle simultani
entre el parc de la Ciutadella, el CCCB i la Fabra i Coats, un altre
dels espais de la Mercè que enguany ha acollit activitat. Incidents
tècnics a banda, són arguments a favor la coreografia proposada, la
interacció entre les tres intèrprets dels diferents escenaris i el
missatge d’exploració dels conflictes de la personalitat de l’ésser
global digitalitzat. Una proposta força rodona.

El punt de
llum de la nit va arribar de la mà dels ‘Keyframes’ dels parisencs
Groupe Laps, un col·lectiu de creadors dirigits per Thomas Veyssière
que ens explica històries a través d’una instal·lació de llum.
Els neons col·locats a la font de la cascada simulen figures humanes
que amb un joc visual i sonor ens qüestionen la natura mateixa del
moviment i la capacitat del nostre cervell de tancar significats.
També van cridar l’atenció les projeccions d’OnionLab sobre el mur
del Castell dels Tres Dracs, una barreja de so i disseny que convida
als seus usuaris a triar l’estil de música que seguirà a la següent
cançó.

Finalment, dues propostes passades les 23 h van
exercir el paper de cirera d’un pastís de festa i arts de carrer.
Per una banda, era molt esperada la coreografia del creador tunisià
establert a París Radhouane El Meddeb, que va presentar un fragment
de 20 minuts del seu espectacle ‘Heroes’. Nou ballarins posen en
escena un món divers i frenètic, amb uns personatges obligats a
compartir l’espai reduït d’una plataforma mentre integren les
divergències i les singularitats. La proposta condensa moments d’una
bellesa acolorida amb la netedat de l’execució d’un grup de
ballarins d’alta volada. També a l’espai Til·lers, però quasi ja a
la porta del Zoo, la companyia barcelonina Obskené va presentar
passada la mitjanit el seu espectacle ‘Manifesta’, estrenat a
FiraTàrrega a principis de mes. Es tracta d’una combinació de circ
de gran format i missatge combatiu que, com el seu nom indica,
barreja els conceptes de festa i manifestació. Entre la poesia i
l’acció, entre la vida quotidiana i els mals de la crisi global,
l’espectacle vol funcionar com un cant a l’optimisme, com una
reivindicació que acaba en celebració, un punt final i festiu pel
banquet maratonià d’espectacles que suposen, un any més, la
consolidació del MAC Festival com una de les atraccions culturals
més significatives de la festa de la Mercè, visita obligada per a
tots els aficionats a les arts escèniques i a la rica diversitat
d’una celebració que es viu al carrer.

by Deixa un comentari

A la Ciutadella, dansa i
teatre de carrer amb accent francès, al Parc de la Trinitat dansa “per un
tubo” i a Montjuïc, famílies, quinoa i acrobàcies. Dissabte les arts
circenses van aterrar al Castell de Montjuïc i, durant unes hores, l’esperit de
Fira Tàrrega va envair Barcelona. Un dels encarregats de donar el tret de
sortida eren els francesos Barolosolo i el seu Île O. Un espectacle de clown i música (o música i clown) dins de
l’aigua. Rialles, esquitxades i un toc de poesia. Una bona manera de començar
el dia.

Segona parada: El Fossat
Oest. Espectacle: L’ironie d’un saut,
dels parisencs Sid. Una jove companyia que ha realitzat una residència de
quinze dies a la Central del Circ i dissabte, tot i els entrebancs, van posar
de manifest un dels ingredients més importants de la màgia del circ: el risc.
Un element que no podem edulcorar sigui quina sigui l’edat de l’espectador
perquè és, alhora, una lliçó de vida. Ras i curt: un dia cauràs (del trapezi,
les teles o qualsevol altra metàfora) i t’hauràs d’aixecar. Hauràs de
reconstruir l’estructura, adaptar-te i resistir. I, fins i tot, aprendre a
saltar (i a confiar) amb els ulls tancats. Tot això, per cert, en menys de
mitja hora d’acrobàcies.

Aplaudiments i cap al Fossat
de Santa Eulàlia de nou: toca veure dansa aèria. Concretament Environnement Vertical, de Retouramont. Un espectacle a mig camí
entre la dansa i l’escalada que demostra, un cop més, els punts en comú entre
moltes pràctiques esportives (pot ser l’escalada però també el futbol) i la
dansa. Coreografies verticals d’una enorme bellesa estètica contra un dels murs
del castell, una lluita lúdica entre l’arquitectura i el cos. Ballar també és
això. I ha deixat tothom bocabadat.

Mig trasbalsats encara, ens
toca moure’ns uns metre i seure, ara, davant l’escenari de Miss Dolly, de la companyia catalano-francesa Marcel et ses drôles de femmes. Un dels plats forts del MAC. Mitja
hora d’espectacularitat, acrobàcies (fins i tot aèries!) i bon humor. Un bon
exemple del què, segons una servidora, ha de ser aquest festival de la Mercè:
Un espai de trobada democratitzador que entreté grans i petits.

Després de jugar a l’espai
d’activitats, la primera parada de la tarda va ser Purpusii, dels catalans En
Diciembre. Una metàfora circense sobre el món de la parella amb la roda Cyr
com a disciplina predominant. La canalla reia amb els tocs d’humor i la
comicitat entre la Sílvia i en Sergio, els adults (possiblement) somreien a
l’entendre que un dels pilars d’una relació és no rendir-se a la primera. I
d’aquí a Anton i Polina, el darrer
muntatge de la Fem Fatal
protagonitzat, també, per una parella (artística en aquest cas).

Una altra metàfora sobre les
relacions i el pervers joc de necessitats i, alhora, una intensa demostració
tècnica (utilitzen un trapezi doble!) que va deixar el públic callat i clavat a
terra. La cirereta del pastís la van posar Los
Herrerita amb Circ a les golfes:
una divertida proposta que pretén que nens i adults descobreixin en primera
persona les diferents tècniques de circ. De la mà de diferents artistes
professionals, els espectadors aprenem a fer malabars amb anelles o pilotes (és
més difícil del que sembla, sí), a anar en monocicle o, fins i tot, fer de
trapezista. Un taller de circ que ens ajuda a entendre i estimar una mica més
aquest món, aquest art. 

by Deixa un comentari

Publicat al blog especialitzat en dansa Escena de la Memòria

Assistir una setmana a un festival que dura tot un mes, només permet fer un petit tastet. Impulstanz Viena és el més important de dansa del centre Europa i el mouen diversos vectors d’interès. A desgrat de fer una simplificació, podem començar aquesta crònica afirmant una cosa: la coherència de la seva línia de programació s’ha fet encara més clara amb els anys. I ens fixarem aquí mínim en dos aspectes: l’aposta pels nous llenguatges i els joves coreògrafs en el cicle [8:tension] i la combinació entre arts visuals i dansa, eix temàtic de l’edició 2016. Fem una repassada breu a les principals peces vistes del 3 al 8 d’agost:


Talent i compromís

Sense por, però amb una responsabilitat extraordinària. L’experimentació requereix d’aquestes dues qualitats i així s’ha vist amb la companyia romanesa-italiana de Valentina De Piante Niculae. Presentaven M.E.T.L. – Motion, Emotion and Lateral Thinking. Es tracta d’un joc amb el públic. Un somni on els tres ballarins experimenten amb la paraula compartida d’aquesta setmana al festival: feelings (sentiments). No temen aquests artistes a veure què en surt d’un d’ells, per petits que siguin. Però no improvisen la resposta. Es tracta d’un treball ben dibuixat, aprofundit, exhaustiu: tots els sentiments, corporitzats a través d’una coreografia enèrgica i variada, com ho són les variacions de l’humor que produeixen en l’esperit.

De sentiments, intensos i brutals, tracta precisament la darrera producció d’Última Vez / Win Vandekeybus. No és jove la companyia, fan 30 anys en breu, però sí l’elenc de Speak low if you speak love… Pots llegir la crítica en aquest enllaç.

El compromís més social va arribar de la mà d’Ismael Ivo amb Discordable – Bach. Una lectura quasi catastrofista de la situació actual de la humanitat: guerres, penúria, desigualtat… Els protagonistes de la vetllada van ser el violoncel de Dimos Goudaroulis: sensibilitat i precisió. I la pintura vermella amb què el ballarí va anar donant sentit a una música carregada de notes amb tons dissonants, en una imatge contrastada i simbòlica (quasi paradigmàtica) de la condició humana.


Arts visuals i dansa

No va ser l’única trobada entre llenguatges en aquesta setmana de festival. El de la paraula, la pintura i la dansa passava cada dia en una de les sales del Leopold Museum. S’hi ballaven tres coreografies de Tino Sehgal. Es tracta del primer treball d’art visual que va fer el 2000. Una de les propostes és una expressió ben eloqüent en aquell context: Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things. El contrast no podia ser millor: un solo que interpretava una ballarina, ben senzill i alhora amb força interrogativa, al costat d’una de les teles que reflexiona sobre la solidaritat.

Tot i que la reina de compassar dansa amb un gran quadre va ser la canadenca Marie Chouinard amb la interpretació per a dansa del tríptic El jardí de les delícies del Bosch. Trobareu la crítica en aquest enllaç,

La perla de la setmana a ImpulsTanz Viena va arribar de la mà de la companyia de Chris Haring amb una encertada incorporació del vídeo digital, tot tractant la qüestió de la mirada sobre la feminitat a partir d’unes primerenques filmacions d’Andy Walhol. Podreu llegir la crítica de Candy’s Camouflage ben aviat a la revista en paper Susy-Q de setembre.

………

Les fotos corresponen a Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things de Tino Sehgal al Leopold Museum

by Deixa un comentari

Si estimes el teatre regala’t anar-hi, com a mínim, una vegada a
la teva vida. El Festival d’Avinyó és una experiència escènica enorme. Per
molts motius: la bonica ciutat medieval que, a més del conegut pont i el
solemne palau papal, abraça amb la seva muralla un magnífic laberint
d’avingudes, places i carrerons que canvien completament la fisonomia amb
l’arribada de l’esdeveniment. Avinyó queda encartellada amb el gairebé miler i
mig d’espectacles que conformen l’Off, la branca del certamen no programada directament
pel director, sinó confeccionada per totes aquelles companyies que troben un
espai on poder actuar. In i Off
conviuen amablement, tot i que els recels són evidents i procuren
diferenciar-se.

Tornem a l’encartellada. L’acció promocional forma part del
folklore del festival, amb un tret de sortida a partir del qual els grups
demostren el seu enginy per trobar el millor (finalment, simplement algun!)
racó on anunciar-se. És una divertida pugna ambfair play. Com uns dies més
tard, i fins la fi del festival, ho és el repartiment deflyers. El fan els mateixos
actors interpretant fragments del muntatge que presenten o bé explicant amb
entusiasme la seva proposta. Els “festivalers” acostumen a dedicar-los
somrients uns segons i recullen el paperet, si bé ja van carregats de programes
–gratuïts i disponibles a tot arreu; també en app, és clar!– i, possiblement,
tenen planificada l’estada amb untimingperfectament estructurat. Perquè està
clar: cal organitzar-se bé per moure’s dins la jungla d’Avinyó. Només així pots
aprofitar tota l’oferta que et brinda la cita (a més dels espectacles
s’organitzen xerrades, assajos oberts, lectures, visites guiades, exposicions,
projeccions, etc.), destriant entre les propostes que valen més la pena. Les
referències i l’olfacte són essencials.

Un altre motiu: quantitatiu. Els números parlen per si sols. A
l’In (es va celebrar del 6 al 24 de juliol) s’hi poden veure una quarantena de
produccions, mentre que a l’Off (del 7 al 30 de juliol) la xifra augmenta a
1.400. Així com a l’In l’agenda està més repartida i bona part dels espectacles
es relleven en el temps i l’espai, com s’ho fan a l’Off? Doncs amb una flota
d’uns 130 teatres (a vegades són garatges tunejats) on les companyies actuen
sempre a la mateixa hora i comencen a desmuntar tan bon punt han acabat la
representació per deixar pas a la següent. Un ritme frenètic que troba en la
il·lusió per participar al festival i l’oportunitat de donar-se a conèixer a
4.000 professionals –entre els quals programadors que poden contractar-les–
l’empenta per pujar a l’escenari dia rere dia.

L’eslògan “Le plus grand théâtre du monde”, doncs, no sembla
exagerat i, si un no se n’empatxa, és realment el paradís. Teatre a totes
hores, per tot arreu, de tot tipus, de diferents indrets, amb veus pròpies,
d’intercanvi, obert…

L’edició 2016

Enguany l’In ha bufat els 70 i l’Off els
50. Una edició d’aniversari que ha tingut molt present els fundadors
de totes dues realitats: Jean Vilar i André Benedetto, especialment el primer,
al qual els jovials membres de La Piccola Familia han homenatjat amb ‘Le ciel,
la nuit et la pierre glorieuse’, una sèrie còmica de 16 episodis que ha traçat
la història del festival, augurant també com pot ser d’aquí a 70 anys més. Cada
migdia ha fet el ple deixant nombrosos espectadors mirant entre les reixes del
jardí Ceccano.

Com que el Festival d’Avinyó no te l’acabes, per més voluntat que
s’hi posi, la cobertura serà, inevitablement, incompleta. No hi ha manera humana
d’assistir a totes les funcions i activitats paral·leles. Sempre quedarà aquell
espectacle perdut, aquell taller que coincidia, aquell… Però bé, de tot el
que hem pogut veure, situem als top els espectacles de dansa ‘Babel 7.16’ de
Sidi Larbi Cherkaoui i Damien Jalet (Eastman), representat a la majestuosa Cour
d’honneur del Palau dels Papes. Pura emoció. Bellesa i treball en equip per
comprendre la diversitat; i ‘Soft virtuosity, still humid, on the edge’ de
Marie Chouinard. Una meravella. Tota una obra d’art en moviment traçada sobre
una Cour del Lycée Saint-Joseph transformada en llenç. Sens dubte, un dels
punts forts de l’In són els espais d’actuació: idonis, especials i integrats al
muntatge. Els realcen.

‘Espaece’ d’Aurelien Bory (111) ens va deixar bocabadats. Vam
gaudir de la llibertat d’explorar i transformar l’espai aprofitant tota la
capacitat de l’Opéra Grand Avignon. ‘La dictadura de lo cool’ de Marco Layera
(La Re-Sentida) és reivindicació, riure’s de tot amb humor negre per provocar la
reacció. Encaixaria al Teatre Lliure! Sabíem que Angelica Liddell no ens
deixaria indiferents, però no ens esperàvem el que vam viure al Cloître des
Carmes. Turmentada per la naturalesa del mal, a ‘¿Qué haré yo con esta espada?’
va muntar una estampa de nuus, pops, atrocitats… per alliberar-se’n i
protestar. Tot i que alguns espectadors van marxar abans d’hora probablement
per considerar-ho excessiu, el públic va recompensar el seu lliurament fins ben
bé les 3 de la matinada, esperant pacientment als entreactes –també el de 30
minuts de canvi d’escenografia a les 2 a.m., pel qual es va haver d’abandonar
el recinte– i, els més afortunats, embolcallats en mantes per combatre la
fredor de la nit. Ens va caldre tot l’endemà per pair la seva espasa i encara ens
ronda quan baixem la guàrdia. ‘Rumeur et petits jours’ de Raoul Collectif és
tota una altra història. Un muntatge dinàmic, còmplice, divertit i intel·ligent
que parodia els erudits i fa contínuament l’ullet als francesos.

Tots aquests espectacles conformaven l’In que, en general, va
respondre a les expectatives, però també trobem tops dins l’Off amb, sobretot:
‘PompierS’ de Serge Barbuscia, l’ànima del Théâtre du Balcon. Una obra brillant
per la temàtica (la culpabilitat o no davant l’abús a una jove deficient que
consent mantenir relacions sexuals), el guió i la interpretació. Un imperdible
que tant de bo es tradueixi i arribi a casa nostra.

Sobresurt també l’alta presència d’espectacles per a tots els
públics, tant dins l’In (proporcionalment menor) com dins l’Off; i dins
d’aquest, amb l’especificitat del Festival Théâtr’enfants (34a edició) a la
Maison Monclar, situada fora dels murs d’Avinyó. De tots ells, ens quedem amb
‘Sourde Oreille’ de C’koi ce Cirk, titelles deliciosos per desplegar un preciós
conte sobre la inclusió i l’instint de superació.

Ens enduem un munt de treballs a la retina, també de factoria
catalana com ‘Esquerdes’ d’Hotel iocandi i ‘Els amics de Crusó’ de Toc de Fusta
que, juntament amb Théâtre du Mouvement, Jordi Purtí i l’Orquestra de Cambra de
l’Empordà, Sol Picó i Cie La Traverse, van participar a l’Off aixoplugats sota
el 5è “Avignon à la Catalane” organitzat per l’Institut Ramon Llull.

Tenim molts més motius per avalar la immensa experiència que és el
Festival d’Avinyó, un dels certàmens internacionals més rellevants de l’escena
contemporània. Perquè, com va dir la crítica del Figaro (o “periodista que va
sovint al teatre”, com prefereix anomenar-se), Armelle Héliot: “Hi ha coses que
només veureu a Avinyó. Podreu anar a París, però no serà mai el mateix. És un
món al·lucinant. Que d’una hora i mitja a una hora i mitja puguis passar d’un
autor contemporani a un altre de clàssic, que només es parli de teatre… És
com un miracle.”

by Deixa un comentari

L’oferta de dansa, teatre i circ del Grec és extensa, per això els bons consells van molt buscats. Veniu a conèixer alguns dels crítics de la ciutat i feu-la petar una estona amb ells. Recomana organitza la Jam Session de Crítics,  un espai de trobada que, de manera senzilla i oberta, vol posar en contacte el públic i els crítics barcelonins. Cada sessió està pensada perquè una parella de crítics engeguin i condueixin el debat. A ells se’ls sumaran altres crítics i, evidentment, el públic. 

El cicle començarà amb una sessió ben especial a la festa de presentació del MiniGrec. Voleu conèixer alguns dels periodistes especialitzats que escriuen habitualment sobre teatre familiar? Acosteu-vos a la MiniJam del diumenge 26 a partir de les 18 h i pregunteu tot el que vulgueu a Ferran Baile (Cavall Fort) Iolanda Garcia Madariaga (Recomana) i Josep Maria Viaplana (Jove Espectacle).

La resta de sessions tindran lloc al Mercat de les Flors  de les 17:00 h a les 18:00 h els dies següents:  

3 de juliol: Francesc Massip (Recomana)  i José Carlos Sorribes (El Periódico). Intervindrà també Juan Carlos Olivares (El País i Time Out Barcelona)

10 de juliol: Santi Fondevila (Ara i Time Out) i Montse Otzet (Recomana). S’hi afegirà Jordi Bordes (El Punt Avui)

17 de juliol: Andreu Gomila (Time Out Barcelona) i Xavi Pardo (Butxaca). Amb la presència  també de Jordi Sora (Escena de la Memòria)

23 de juliol: Ramon Oliver (Què fem?)  i Carmen del Val (El País). Intervindrà també Juan Carlos Olivares (El País i Time Out Barcelona)

ENTRADA LLIURE  // 

TOTS ELS PODCAST A  CoolturaFM 

Activitat coordinada per Juan Carlos Olivares (El País i Time Out Barcelona).