Sin categoría

by Deixa un comentari

Ahir es va fer l’entrega de premis de
la Mostra de Teatre de Barcelona, que com cada any s’ha realitzat
durant aquest mes d’octubre al Teatre del Raval. Per aquells que us
estigueu preguntant: I què és això de “la Mostra”? Doncs
justament és el que el nom indica, una petita selecció d’entre
totes les obres entrades al concurs on es pot
presentar qualsevol companyia amb els seus treballs pels que,
per un motiu o altre, encara no ha trobat un espai a Barcelona. No hi
ha limitacions temàtiques, d’estil o de qualsevol altre mena. Si una
companyia s’hi vol presentar, pot. Les obres elegides tindran
l’oportunitat de disposar durant una nit del teatre i el premi per la
guanyadora serà quedar-se la sala durant tot un més. Un al·licient
poderós per a qualsevol dels participants.

Aquest any l’obra guardonada ha estat
Cordones Rojos. Una dura representació en la que dos germans
agafaran camins diferents mentre construeixen la seva identitat, dos
camins diametralment oposats que els enfrontarà inevitablement.
Cordones rojos utilitza una original posada en escena amb la
que transformarà constantment l’escenari i una actuació rogallosa i
aparentment desordenada amb la que ens portaran a través del
creixement dels dos personatges principals, tots dos atrapats en la
seva pròpia espiral; la del neonazisme i la de la repressió de la
llibertat personal. En definitiva una proposta molt interessant i un
bon recordatori en un moment en que amb més o menys força actituds
retrògrades i discriminatòries sembla que tornen a guanyar terreny.

I com han anat les altres onze obres?
Com ha anat “La Mostra”? Gràcies a Recomana.cat i al seu
spin-off jove de nova formació Nova Veu he tingut l’oportunitat de
ser-ne un dels jutges per segon any. Aquí hi ha algunes notes de la
llibreteta que m’acompanyava:

Des del primer dia (“Por,
dolor, cansament, terror i bogeria. En un crit sense paraules T4 ens
mostra la cara més desemparada d’un animal trencat que, potser, ni
recorda les seves peces. Un homenatge a un capítol fosc i cruel vist
des de dins de la caiguda descontrolada i frenètica en una posada en
escena a vegades una mica recurrent i allargada, però que no ens
deixarà indiferents.”)

Fins al darrer: (“Erbeste es una
veritable mostra de talent. Rakel Ezpleta sola sobre l’escenari ens
farà riure i pensar utilitzant un amplíssim repertori de capacitats
escèniques, idiomes i habilitats vàries amb les que seguirem les
trifulgues i esforços d’una actriu atrapada entre la
professionalitat i el “wannabe” d’una noia que lluita per poder
viure de la seva passió. (…)”)

Ha estat un viatge divers amb obres de
major i menor qualitat, amb moments brillants d’estar esperant una
cosa terrible (assumim-ho, un no pot jutjar una obra per la seva
sinopsi!) i passar una boníssima estona o moments en que passa
exactament el contrari. Hem vist actors veterans, actrius recent
sortides del forn amb molt talent, vidres, llençols gegants i fins i
tot ens ha vingut a parlar Protàgores en persona! Un mix que a
vegades sortirà millor, a vegades sortirà pitjor, però que segur
que sempre serà present a La Mostra.

L’any passat vaig escriure un comentari
narrant totes les bondats d’aquesta iniciativa i reivindicant la
salut de la nostra escena teatral
(clicar aquí).
Aquesta
vegada mantenint la meva postura cal també reclamar una renovació
de concepte que podria estar ja en camí. Amb l’explosió de sales,
saletes i espais que hem vist els últims anys i que permeten l’accés
a moltes petites o noves companyies a l’àrea de Barcelona, alguns
veuen que la Mostra ha perdut part del pes i la raó de ser que tenia
quan es va crear ara fa vint-i-un anys. Si es considera que cada cop
hi ha també més mostres sumant-se al carro, la situació podria
semblar pitjor. Tot i això La Mostra del Teatre de Barcelona segueix
liderant aquest moviment de suport al teatre de base i és de les
poques que com a premi atorga la possibilitat d’actuar prolongadament
en un teatre com el del Raval. Cal, per tant, una renovació de
concepte que faci que aquesta gran iniciativa segueixi sent un
estímul per la cultura teatral catalana i li doni més visibilitat.
I cal també que retorni la força del suport institucional, que ha
anat reduint les subvencions a una iniciativa que ha estat necessària
i ho ha de seguir sent.

Dit
això moltes gràcies i molts ànims a la organització per continuar
any rere any implicadíssimes en aquesta aventura que va començar fa
ja dues dècades! Volem veure-us l’any vinent.

Quelot Martín

by Deixa un comentari

“¿De verdad, era su historia? ¿O la de otra persona?”, li pregunta una noia a una altra. Al baixar del Mercat de les Flors cap al metro del Poble Sec passo pel costat de nois i noies que han assistit a l’assaig general de Not a moment too Soon. Bona part són alumnes del conservatori professional de dansa de l’Institut del Teatre. Uns metres més endavant, un noi que li explica a una amiga el que ha vist. Primer balbuceja una frase indeixifrable, però li acaba dient:  “Va d’un tio que no es porta bé amb el seu pare”, i continua “perquè és gay, i comença a treballar en una companyia de dansa, el coreògraf és vell, però aquest tio el cuida.” M’anoto el que diuen mentalment. La sinopsi improvisada del noi em fa gràcia, perquè precisament copsa una de les idees més íntimes de l’espectacle; la relació familiar d’en Trevor Carlson i en Merce Cunningham. 

És la primera vegada que en Trevor puja a un escenari davant de públic i ho fa per explicar records molt íntims, la relació amb una persona que el va fer crèixer, amb qui va traçar grans projectes, a qui va acompanyar: Merce Cunningham, un mite, una llegenda dels segle XX.  Poc després de les vuit tocades i amb la remor de la pluja de fons, entra en Trevor a la sala amb un somriure d’orella a orella, es dirigeix al públic en català amb un accent americà entranyable. Passa a l’anglès i ràpidament ens atrapa amb el seu encant, vulnerabilitat irradiant i determinació. Els assajos generals tenen alguna cosa màgica, de cop i volta el treball d’un equip pren vida per si mateix. Dirigit per Ferran Carvajal, Not a moment too soon,  és un documental escènic que integra el vídeo de Miquel Àngel Raió, fotografia, so i il·luminació, una escenografia sòbria de Max Glaenzel que et trasllada en diferents atmòsferes, o millor dit, evoca els records onírics i estats d’ànim d’en Trevor. L’Albert Tola, el dramaturg, ha aconseguit tramar un espectacle que plasma la tensió del temps, retrata l’espera com una vivència per madurar, i l’encontre entre dues persones de diferents generacions com una aventura crucial. 

Durant set dècades Merce Cunningham va qüestionar el moviment i la dansa. A partir de “però” o “què passaria si” va pensar i repensar radicalment l’essència de la dansa i el moviment. Les seves coreografies tenen una aparença molt formal, però els seus mètodes van ser revolucionaris. Per Cunningham la dansa era gent movent-se. Les possibilitats del cos humà a l’espai i a través del temps ja aportaven un ventall tan ampli de possibilitats que no necessitava arguments, ni personatges per desenvolupar les seves coreografies. Cunningham va empènyer la dansa moderna cap a l’avantguarda, gràcies a les seves ambicions conceptuals. Influenciat pels principis de composició de John Cage, amb qui va compartir vida professional i personal, el coreògraf va utilitzar l’atzar, els daus, o tècniques com l’ “I Ching” per determinar la seqüència de moviments o el nombre de ballarins que utilitzaria. Però, l’aportació més controvertida va ser deslligar la coreografia de la música. Cada disciplina artística es desenvolupava per separat i tot plegat confluïa a l’assaig general, o fins i tot a la primera funció. 

L’atracció pel desconegut i la incertesa, van dur a Cunningham a aprofundir possibilitats més enllà del que la seva ment podia imaginar, per això no és d’estranyar que fos un pinoer en el camp de la videodansa, o que apliqués noves eines tecnològiques per crear les seves coreografies. No només va ser un coreògraf inconoclasta, sinó un ballarí que hipnotitzava i un mestre insaciable. A Judith Mackrell, crítica de dansa del The Guardian, una vegada Cunningham li va dir: “coreografiar és com fer mitja, no puc parar.” Encara que només fos mentalment. Els últims anys de la seva vida va estar limitat per la cadira de rodes, molt menys exposat socialment i al públic.  En una ocasió una persona li va preguntar a en Trevor Carlson si Cunningham encara era viu, segons va explicar a Alaistar Macaulay, crític de dansa del The New York Times. Va ser llavors, el 2007, quan el productor executiu va pensar que un programa de reportatges sobre el seu treball podria apropar la feina i la manera de pensar del coreògraf al gran públic. Mondays with Merce (Dilluns amb en Merce) és una sèrie documental de setze episodis que mostra diferents facetes del gran mestre. 

A Not a moment too soon, en Trevor Carlson ens parla d’un llegat únic, fruit d’una complicitat profunda, ens retrata la seva relació amb en Merce més enllà dels dilluns. 

Enllaços d’interès:

Mondays with Merce

Biped explicat per Alastair Macaulay (The New York Times)

Merce Cunningham Trust

Beach Birds for camera

Fotografies de Lourdes Delgado: Merce Cunningham i Trevor Carlson a Nova York.

…

Enllaç a la primera crònica i a la segona del seguiment de l’espectacle.

Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors. 

by Deixa un comentari

Ens asseiem en una del taules que hi ha al primer pis del Mercat de les Flors. He pogut veure una part de la peça que no saben si la inclouran a l’espectacle. Falta una mica més d’un mes per estrenar Not a moment too soon (No és massa aviat), un espectacle que dirigeix Ferran Carvajal i amb dramatúrgia d’Albert Tola. L’intèrpret o performer de la peça és nou sobre els escenaris, però tota una figura en el camp de la producció i gestió de les arts escèniques: en Trevor Carlson, que va ser el director executiu de la Merce Cunningham Dance Company durant quinze anys. L’obra porta per títol una frase que el famós coreògraf americà va dir a Carlson tot gravant-se a través del mirall amb una videocàmera. Van començar el projecte fa uns anys, en Ferran entrevistava a en Trevor per aplegar els records sobre en Merce Cunningham. 

En Trevor no volia escriure un llibre, però si que ens el trobem narrant la seva història sobre l’escenari. Storytelling i oralitat són elements clau de Not a moment too soon, com els heu treballat? 

Ferran Carvajal: Hi ha diverses capes i que tenen a veure amb l’oralitat des de diferents prespectives, a l’aprofundir en la seva memòria ho expressem en formes i tons diferents per poder enriquir l’expressió a l’escena: des de l’eco de la seva memòria a través d’uns diaris, o ell auto-entrevistant-se. Partint, d’una cronologia clara, com si fos un diari, el que anomenen les falses entrevistes és una recreació de com hem tret el material durant aquests dos anys,  continguts que nosaltres hem recollit i reconstruit. Això surt a l’espectacle. La idea de l’entrevista és un fil conductor que utilitzarem en tot l’espectacle.

Albert Tola: Tot plegat és una mena de fals documental, en realitat és un monòleg interior. La introspecció d’ell amb la seva memòria. Per una banda hi ha un homenatge a Merce Cunningham, però per altra banda intentem que hi hagi un exercici de confrontació amb la pròpia memòria que pugui ser llegit per qualsevol persona aliena al món de la dansa. 

Com heu implicat a en Trevor en la construcció de l’espectacle, ell que és a la vegada la font d’informació i el performer?

Ferran: Nosaltres barregem realitat i ficció, però partim de la informació que en Trevor ens ha donat i de la seva veu. Una de les meves preocupacions eramantenir la frescor i espontaneïtat que havia sortit mentre documentàvem els seus records. Per a mi el més meravellós és el nivell d’implicació i el nivell de resolució que té en Trevor, de fet, a vegades se m’oblida que no estic treballant amb un actor professional. 

Trevor Carlson: Des del principi li vaig dir a en Ferran que em sentiria més còmode sense saber res per avançat, fins i tot quan vam fer les entrevistes, jo havia escrit algunes paraules clau sobre les històries, però no volia saber què em preguntarien, no volia preparar-m’ho mentalment. 

Ferran: De fet, ens ha funcionat molt bé fins ara perquè ens ha permès que estigués obert i no tingués auto-censura. Fa dos dies que estem en una nova part del procés en la que en Trevor ha de ser molt conscient del que passa sobre l’escenari i prendre part en les decisions abans de l’estrena. Ara necessitem que ens comuniqui si no vol parlar d’un tema o un altre. 

Trevor: Crec que ho estem pintant una mica misteriós, però el cas és que a les mans tenim material molt sensible sobre en Merce, però crec que ho estem portant a terme amb molta delicadesa. Hi ha molts aspectes de les històries que hem escollit que mostren la relació entre el productor i l’artista, o una altra que mostra un vincle de pare i fill no tradicional o biològica  i després hi ha la relació entre un home gay gran i un de jove. Va d’algú que cuida a una persona i l’acompanya els últims dies de la seva vida i algú que té tanta energia i interès, curiositat de fer alguna cosa, però que físicament té una limitació. Hi ha moltstipus de relacions que s’expliquen a través d’aquestes històries, que sí que tenen a veure amb en Merce Cunnigham, el gran coreògraf americà, però també va d’un home que ja té noranta anys i mor després d’una vida molt plena. Dos homes que es troben i que es necessiten, de la mateixa manera que es necessiten un pare i un fill. 

A Not a moment too soon també compteu en certa manera amb la mirada del mestre, cintes de vídeo gravades per ell mateix, amb la càmera que li vas regalar, oi?  Com era en Merce Cunningham darrera la vídeocamera?

Trevor:  Per a ell era molt diferent de quan feia els seus vídeo-danses, perquè llavors coreografiava, en canvi gravar en cadira de rodes era un hobby, més que feina. Realment va canviar molt de com la gent reaccionava i interactuava amb ell amb la càmera a les mans, perquè assegut a la cadira de rodes era gairebé invisible, la gent em parlava a mi sobre ell davant seu, era molt incòmode. La càmera es va convertir en una espècie de màscara que li permetia estar més present. Era un joc: ell feia de càmera i jo de maquinista que movia la cadira de rodes, com si fos un dolly (una plataforma amb rodes). 

Albert: Crec que això és molt interessant pel públic perquè són filmacions inèdites i també ens ha permés un punt de vista lateral sobre el treball i la vida de Merce Cunningham. Ell havia filmat assajos, passadissos, aeroports durant les gires. Les imatges mostren la seva cara més humana i a sobre amb molta poesia, perquè és molt interessant veure amb què es fixava, com observava. 

Albert, estaves familiartizat amb el personatge abans d’embarcar-te en aquest projecte? 

Albert: Ja sabia qui era Merce Cunningham, encara que vingui del teatre he treballat molt en dramatúrgia de dansa. El que realment em sap molt greu és que mai he vist un treball de Cunningham en directe. Des de que vaig conèixer la figura quan vaig estudiar a l’Institut del Teatre, vaig voler aprendre’n més perquè sempre m’ha interessat molt la música de John Cage (Cunningham i Cage, van treballar plegats i també van ser parella). 

Ha estat complicat trobar la manera d’explicar la figura històrica?

Ferran: Sovint hem tingut dubtes de fins a quin punt o què hem d’explicar sobre en Merce. L’Albert, per exemple, creu que s’ha d’explicar la figura artística, per fer-la més clara. Però, jo, en canvi, veig que tenim tant de material … i fer un retrat del coreògraf no és la nostra intenció. El que intentem és conèixer en Merce Cunningham a través dels ulls d’en Trevor, i el públic hoveurà a través de la nostra interpretació. 

Albert: Treballar sobre fets o una història fictícia és més complicat que escriure ficció. Per mi és vertiginós, el que em commou més són les forces polaritzades, les tensions intel·lectuals que tenim i això ens ha donat complexitat i la garantia per trobar equilibri. Has d’anar amb compte, però tampoc pots estar espantat, de fet és una gran oportunitat per crèixer. 

Per acabar, Trevor, com et sents a l’estudi? 

Trevor: Em sento molt extrany, perquè no tinc confiança, tot és molt nou. En el rol que estic ara em sento que he d’esforçar-me molt per apropar-me al nivell dels altres col·laboradors que són fantàstics. Però, el que és molt emocionant és que cada dia que hi treballem sento que estic fent una cosa per primera vegada, i això s’emmiralla amb l’època que vaig passar amb en Merce. Quan vaig conviure amb ell sempre aprenia alguna cosa cada dia. A més, sé que estic en bones mans, he vist el treball d’en Ferran i part del que ha fet l’Albert. Tot i així és una és una mena de caiguda lliure, és a dir, que hi ha una mica d’ansietat, però a la vegada una gran alliberació, em deixo endur cap on em porten.  

…

Enllaç a la primera crònica del seguiment d’aquest espectacle. 

Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors. 

Per saber-ne més: thorusarts.com

Fotografies dels assajos de ‘Not a moment too soon’, per Yoana Miguel.

by Deixa un comentari

Visita a l’assaig del dimarts 6 de setembre de 2016.

M’han citat a les quatre de la tarda al Mercat. Arribo justa i passo per davant la taquilla com una bala. Em crida una noia, no ens coneixem, però ha deduït qui era jo ipso facto. És l’Anabel Labrador, la productora executiva de l’obra, m’acompanya a la Sala Pina Bausch on assagen. Entrant a mà dreta hi ha una taula llarga amb tot d’ordinadors portàtils desplegats. Darrere hi ha uns taulells amb tot de notes i fotografies. Sembla el taulell d’una investigació policial: tot està metòdicament ordenat i alineat, des del post-its als figurins del vestuari. Es respira un ambient de concentració, però alhora relaxat. Tots estan asseguts davant del seu portàtil corresponent, menys en Ferran i en Trevor que volten pel mig de la sala provant uns desplaçaments. L’Anabel em porta una cadira i m’assec al costat de l’Albert Tola, el dramaturg, quan al cap d’un minut ve en Ferran Carvajal, el director, i em saluda. Estar en aquell moment a l’assaig és veure la materialització del projecte que en Ferran, m’havia explicat per telèfon. 

Una conversa per telèfon amb en Ferran Carvajal … tres mesos abans.

“És un projecte que va nèixer fa més de dos anys”, em va dir en Ferran. En Trevor Carlson va ser el director executiu de la companyia de Merce Cunnigham durant quinze anys. La relació professional va derivar a una més personal, en la que en Trevor va cuidar al mític coreògraf com un amic, i fins i tot com un fill, durant els seus últims anys de vida. Aquesta època va deixar un pou d’anècdotes i una gran empremta en la vida d’en Trevor. “La gent li deia que escrivís un llibre, però ell diu que mai s’ha sentit escriptor. Jo li vaig dir: deixa que reculli aquestes memòries, et faré una sèrie d’entrevistes i ja veurem què fem amb aquest material.”

Quina era la millor manera de presentar el que havien extret de les entrevistes? “El format més clar era el documental”, em va dir Ferran, perquè els últims anys en Cunnigham no s’havia separat d’una videocàmera que en Trevor li havia reglat. El que va donar peu a aquest regal va ser un personatge d’American Beauty (1999): “en Merce es va quedar molt impatactat amb el noi de la vídeocamera que ho filmava tot, el que grava el vol d’una una bossa de plàstic”. Durant una colla d’anys en Merce no va parar de filmar des de la seva cadira de rodes (part d’aquest material es mostrarà al públic per primera vegada). Ara Thorus Arts, la productora que dirigeixen en Trevor i en Ferran, té els drets per fer servir aquest material. Un documental semblava el format més obvi, però al sospesar la seva trajectòria en Ferran es va preguntar “si a nivell escènic es podia fer alguna cosa. Llavors va ser quan vaig convidar a l’Albert Tola que m’ajudés amb els textos i donar forma als relats. Llavors va ser quan vam introduir l’escriptura automàtica i escriure els somnis d’en Trevor, a partir d’aquí van començar a aparèixer altres dimensions textuals.”

En Trevor Carlson va descartar escriure un llibre, però en canvi trepitjarà un escenari. S’ha passat bona part de la seva carrera professional movent projectes des d’una oficina o des del backstage. Tot i que va estudiar dansa a la Julliard School de Nova York,  durant els estudis se’n va adonar que no tenia vocació per ser ballarí, però volia continuar en el sector com a gestor. Es va graduar com a ballarí i la seva carrera com a productor executiu i gestor ha estat molt fructífera. Un dels projectes que em va explicar en Ferran amb molt d’entusiasme per telèfon va ser el “Legacy Plan”, en el que es contemplava des del tancament de la companyia del coreògraf amb un gira final de dos anys a la cura del seu llegat d’una manera sostenible. 

En Ferran i en Trevor es van conèixer el 2007 al Festival Internacional de Melbourne, a Austràlia. Després d’aquest encontre en Ferran va viure a Nova York per estar amb en Trevor, on va conèixer la companyia llegendària des de dins. “Al tenir la oportunitat de seguir-los vaig poder entendre les mecàniques, el treball sobre l’atzar. Els seus ballarins eren unes màquines, en el millor sentit, com sabien ballar senses música i anar milimetrats. Això em va ampliar molt la meva visió sobre els processos de treball”. Més enllà de l’enriquiment artístic que va representar per en Ferran, la relació d’en Trevor amb Cunnigham també li va resultar soprenent: “al principi veia que aquella relació anava molt més enllà de la feina. En Trevor sentia una responsabilitat d’estar present per en Merce. Li organitzava l’assitència de les infermeres, i si a més trobava nous reptes pel Merce, això d’alguna manera feia que continués en actiu.” 

“Aquest projecte va començar d’una manera molt personal pel que ha significat conèixer el Trevor i com s’ha desenvolupat la nostra relació”, em va remarcar en Ferran. Calia païr tota la informació i les diferències culturals: ara ja fa quatre anys que en Trevor viu a Barcelona. El projecte íntim ha madurat pel seu propi pes, i a més les possibilitats narratives que han descobert en el procés els han portat a compondre un projecte crossmedia. De moment, ens centrem en la proposta escènica: Not a moment too soon.

…

En Trevor és enmig de la sala, repassa el text a mitja veu, s’atura i el repassa mentalment, i tot seguit demana si podria canviar l’ordre de la frase: li va millor per integrar-la. S’acaba l’assaig i l’Anabel i la resta de l’equip pleguen. Sortim de la sala i ens assaiem a una taula del primer pis, amb en Ferran i l’Albert comencem a conversar sobre el procés creatiu. 

…

Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.

Fotografies:

1 per Guayarmina Amador

2 per Yoana Miguel

3 per Yoana Miguel

by Deixa un comentari

Això és una bomba! Tranquils és una metàfora del pensament que m’ha deixat la conversa amb els creadors de Pluja, Guillem Albà i Clara Peya. Som amics, gran amics i això es notarà des de la platea. Clara Peya matisa que no és un espectacle que parli de l’amistat, “parla de les coses que ens fan sentir petits, les pors dels adults, allò que ens fa vulnerables, de fer-se petits i fer-se grans…”. Tan ella com Guillem Albà havien tingut moltes converses sobre aquest tema i veien que hi havia conceptes que coincidien.

Pluja es ven com un espectacle familiar però, com bé explica Peya, no està pensat inicialment pels nens, sinó que està concebut des d’una perspectiva adulta. “Pot pot ser per a tots els públics però les capes de comprensió que pot percebre un adult no tindran res a veure amb les que entengui un nen, amb el Guillem (Albà) el que hem intentat sempre és arribar al màxim de gent possible, sobretot a nivell d’edats”. Avui en dia encara hi ha la tendència a pensar que els espectacles familiars són fàcils, però Pluja no ho pretén “no és un espectacle senzill perquè barreja teatre, gest i música, hi ha profunditat i totes les seves peces estan molt cuidades.” A més, Guillem destaca que amb Pluja ha intentat “que la gent que no està tan acostumada a anar al teatre hi pugui arribar, malgrat que sigui un espectacle molt poètic, la gent es pot emocionar igual i volem que també viatgen amb nosaltres”. El Guillem recomana que el públic que hi vagi a veure l’espectacle pugui entendre el tema emocional, es pugui fer petit, se senti vulnerable “els nens petits ho poden veure, però no ho entendran, crec que a partir dels 13 anys ja poden saber del que estem parlant”.

Una altra cosa per la que destaquen tant els espectacles de Guillem Albà com els de la Clara Peya (en solitari o amb la companyia Les Impuxibles”) és el llenguatge que fan servir. A Pluja aquesta característica també és important i va lligada a la concepció de l’espai, segons Peya: “Utilitzem un llenguatge “contemporani”, però el que intentem és fer una espectacle des de la proximitat, a Pluja tenim la gent molt a prop el que facilita que la gent pugui entrar en la història més fàcilment”.

“Poètic” aquest és el terme que tant el Guillem com la Clara fan servir per descriure el seu espectacle. Després destaquen la proximitat, per la qual han hagut de construir el seu propi espai, amb una grada de 70 persones. “70 privilegiats” com anomena Albà, que ja en alguns assaigs amb públic han pogut gaudir de l’espectacle. “La gent surt dient que ha estat un privilegi veure un espectacle així gairebé des de dins, perquè ens tenen a tocar”. La proximitat també permet que el número de recursos sigui més ampli, “el piano acústic, les veus, no fem servir micròfons, hi ha molts detalls que en un teatre convencional no podrien fer perquè necessiten tenir al públic molt a la vora”, explica Albà.

Si és ben cert que els universos dels dos creadors són força diferents, el Guillem Albà és energia pura i la Clara Peya conjuga més l’aspecte intimista, Peya afirma que han trobat un punt mig a l’hora de crear Pluja. “És veritat que l’espectacle és una barreja de tots dos, hi ha molta part d’ell, però també hi ha part de la meva essència, crec que la suma de les dues parts ha quedat molt ben compensada”. “Jo ja l’havia tocat aquest estil en espectacles com Trau (que la propera setmana fem a la Biblioteca de Catalunya) i en un directe amb Love of Lesbian i és una cosa que la Clara i jo tenim en comú i que era per on volíem que anés l’espectacle. La gent s’emocionarà, més que riures hi haurà somriures. També hem volgut tocar la zona de no confort, la Clara ha optat per la comicitat que anteriorment no havia tocat gaire i en el meu cas he inclós titelles, amb les que no havia tingut gaire contacte.”, apunta Albà. 

Darrerament Clara Peya ens té acostumats a veure-la dins dels espectacles de la seva companyia Les Impuxibles, on crea l’univers musical, com per exemple a Limbo, on el públic és molt diferent al que es pot aproximar a Pluja. “Són espectacles diferents i el públic suposo que serà diferent. Amb Els Impuxibles fem espectacles més difícils d’entendre ja que incloem dansa, i la coreografia està en una altre nivell de comprensió, d’alguna manera quan poses la dansa com a llenguatge principal ja estàs creant una barrera, que a Pluja no existeix perquè no hi ha, només teatre, gest i música. El llenguatge del Guillem ajuda a incloure, hi ha una gran diferència entre el teatre de gest i la dansa en aquest sentit. D’entrada, un et pot allunyar i l’altre fa que t’apropis més fàcilment”.

Per la seva banda, Guillem Albà ha triomfat amb el seu darrer espectacle, Marabunta, amb una comicitat molt marcada. Un públic molt diferent que el que es pot apropar a Pluja, encara que segons recalca “sempre em passa amb espectacles com Marabunta o Trau que hi ha públic que ve buscant la part més intimista de Trau a Marabunta o que ha vist Marabunta i busca riure a Trau i es queda sorprès del que es troba. Sempre és interessant que la gent s’adoni que tinc dos maneres de ser, un costat més intimista i l’altre més còmic.”

Abans de Fira Mediterrània, han fet alguns assajos amb públic per mesurar la resposta del públic. “Cadascú ha fet el seu viatge, no és un espectacle que donem tot mastegat, nosaltres sugerim coses, i deixem que la seva imaginació sigui qui els condueixi per l’espectacle. També en no ser un muntatge de text no estan massa condicionats. El teatre de gest i la música els ajuden però cada persona ho interpreta d’una manera diferent”.

Fins arribar a Fira Mediterrània, Pluja ha passat per un any de preparació i de creació, on el públic ha estat present en tot el procés, ha anat veient com creixia. “No volíem patir amb l’espectacle i per això ho hem preparat amb temps. Vam fer una investigació prèvia del tema que volíem tractar, després vam fer una prova d’uns 15 minuts amb públic per veure si la Clara i jo ens enteníem a l’escenari, hem fet assajos previs i arribem a Fira Mediterrània més tranquils perquè ha hem vist com funciona abans. Hem vist com la gent s’emociona just en els moments que nosaltres pensàvem que ho faríen. Hem anat provant si podíem “forçar” més emoció en altres punts… és molt bonic quan pots crear l’espectacle amb tant de temps”. Els 70 privilegiats per funció estaran només a dos metres de l’acció, la qual cosa fa augmentar les emocions, el públic se sent part de l’escena tota l’estona, “es posa molt de manifest que estàs fent l’espectacle per ells, molts més que si fos un teatre convencional”, puntualitza Guillem Albà.

Després de Fira Mediterrània els espera Temporada Alta i uns bolos a l’Auditori de Barcelona, a Viladecans i a Granollers. El somni de fer temporada amb aquesta espectacle es fàcil segons els pocs requisits que necesita el muntatge segons Clara Peya: “Qualsevol espai és bo per fer-lo, podem fer-lo a l’aire lliure, a un espai tancat, nosaltres ho portem tot, muntem la grada en qualsevol lloc, ho podem fer a la platja com en un prat, allà on ens la deixin muntar.” L’espai de l’espectacle sempre serà el mateix, “la grada, un terra que ens ha dissenyat el Xavier Mariscal. Si és en un teatre molt gran, ho podem fer a l’escenari o si és un teatre que vol arriscar una miqueta més ho podem fer al magatzem, un pati d’un museu, una fàbrica… Una de les proves la van fer a Dalt Ebre i ho van fer al costat del riu Ebre, hi havia tots els arbres de fons i se sentíem granotes metres estàvem actuant,” i segueix Albà “que cada bolo sigui especial i trobem un lloc bonic per fer-ho”.

Només ens queda demanar que aquesta bomba exploti moltes vegades perquè petits i grans puguem viatjar molt.

by Deixa un comentari

S’explica
que en una remota vall de la Xina creixia un arbre esplendorós. Un
mag se’n va encapritxar i va voler construir una arpa amb la seva
fusta i la va regalar a l’Emperador. Però cap dels músics era capaç
de fer-la sonar. Cridat el més famós a Palau, retirat des de feia
anys a les muntanyes, contemplà llargament l’instrument i li va
començar a cantar suaument. De cop, de l’arpa va brollar una melodia
que va deixar tots extasiats.

El relat
pertany a un text recollit per Luis Racionero
en el llibre que va dedicar a l’estètica taoista. La sorpresa de la
història rau en la manera com el músic va aconseguir allò que cap
dels altres havien pogut amb gran esforç i dedicació. De vegades
contemplar un grup de ballarins causa aquesta estranyesa: fan fàcil
el gest inaudit i impossible, el moviment inimaginable. Els veiem
desplaçar-se i coordinar el cos de tal manera que no se’ns havia
passat pel cap que fos possible. Copsem una bellesa que té a veure
amb un interior inescrutable.

El
Mercat de les Flors inicia temporada amb una experiència d’aquest
estil. Es tracta de la companyia xinesa Tao Dance Theater. Semblen
talment una arpa construïda amb una fusta llunyana. Perquè fan
“dansa contemporània”, un epígraf sota el qual pot semblar que
hi podem classificar tots els estils, independentment dels seus
orígens culturals. Des d’Europa extrapolem sovint que és així com
es treballa arreu, però no és pas tan evident tot plegat, ni
possible de deslligar de les pròpies arrels.

“És
dansa purificada” segons la crítica Judith
Mackrell a The Guardian
després del pas de la companyia pel Sadler’s
Wells londinenc.

“A 4
els ballarins es mouen amb la fluïdesa de l’aigua; i a 5
com si estiguessin formats per argila” escrivia Gia
Kourlas a The
New York Time.

Empren
números com a títols de les obres, manifestant així la dificultat
de resumir una experiència de dansa amb un o diversos mots. Les dues
peces que arriben a Barcelona són del coreògraf Tao Ye: fundador de
la companyia el 2008.

Aquella
antiga història acaba amb una breu conversa entre l’Emperador i el
músic:

“Com
has pogut aconseguir-ho amb tanta senzillesa, quan els millors
instrumentistes de la cort ho han provat durant setmanes sense èxit?”

“Li
he parlat de la vall que el va veure néixer, de l’herba que creixia
als seus peus, dels seus amics els ocells, del torrent, de la lluna a
les seves branques…”1

El
moviment sincronitzat de quatre intèrprets és l’essència de 4.
Es troben enllaçats per una força invisible. Despleguen un
moviment compassat, equilibrat i d’amplitud gestual. A 5
sembla que el relat sigui just el contrari: aquella força s’ha
convertit en insalvable i lluiten per deslliurar-se’n, per
separar-se’n. Les dues coreografies actuen en sentit contrari:
oposades, antagòniques, però alhora generadores de sensacions i
narrativa. Presentades juntes donen fe de l’extens treball que la
companyia fa arran de terra, com també de les possibilitats que
tenen en vertical. Exquisits en l’aspecte tècnic, mil·limetradament
disciplinats, radicalment contemporanis i tradicionals alhora,
s’acompanyen de música de clara filiació oriental. El resultat és
tant d’aquí com d’allà, com agrada referir-se sobre la seva feina
al coreògraf.

Impossible
tot plegat sense la vall, els ocells i l’herba… Tampoc sense
l’obstinada recerca més enllà del propi entorn. Fusta d’estètica
arrelada que dialoga amb estils que no li són propis, precisament
perquè rememora en l’interior, es relliga a la pròpia essència i
des d’allà emet sonoritats exuberants, mirada cap a enfora,
desarrelats de si mateixos.

———

7
al 9 d’octubre Mercat de les Flors

1Textos
de estética taoísta. Selecció
i pròleg de Luis
Racionero. Barcelona, Alianza Editorial,
2008