• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

8 d'octubre de 2016 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Visita a l’assaig del dimarts 6 de setembre de 2016.

M’han citat a les quatre de la tarda al Mercat. Arribo justa i passo per davant la taquilla com una bala. Em crida una noia, no ens coneixem, però ha deduït qui era jo ipso facto. És l’Anabel Labrador, la productora executiva de l’obra, m’acompanya a la Sala Pina Bausch on assagen. Entrant a mà dreta hi ha una taula llarga amb tot d’ordinadors portàtils desplegats. Darrere hi ha uns taulells amb tot de notes i fotografies. Sembla el taulell d’una investigació policial: tot està metòdicament ordenat i alineat, des del post-its als figurins del vestuari. Es respira un ambient de concentració, però alhora relaxat. Tots estan asseguts davant del seu portàtil corresponent, menys en Ferran i en Trevor que volten pel mig de la sala provant uns desplaçaments. L’Anabel em porta una cadira i m’assec al costat de l’Albert Tola, el dramaturg, quan al cap d’un minut ve en Ferran Carvajal, el director, i em saluda. Estar en aquell moment a l’assaig és veure la materialització del projecte que en Ferran, m’havia explicat per telèfon. 

Una conversa per telèfon amb en Ferran Carvajal … tres mesos abans.

“És un projecte que va nèixer fa més de dos anys”, em va dir en Ferran. En Trevor Carlson va ser el director executiu de la companyia de Merce Cunnigham durant quinze anys. La relació professional va derivar a una més personal, en la que en Trevor va cuidar al mític coreògraf com un amic, i fins i tot com un fill, durant els seus últims anys de vida. Aquesta època va deixar un pou d’anècdotes i una gran empremta en la vida d’en Trevor. “La gent li deia que escrivís un llibre, però ell diu que mai s’ha sentit escriptor. Jo li vaig dir: deixa que reculli aquestes memòries, et faré una sèrie d’entrevistes i ja veurem què fem amb aquest material.”

Quina era la millor manera de presentar el que havien extret de les entrevistes? “El format més clar era el documental”, em va dir Ferran, perquè els últims anys en Cunnigham no s’havia separat d’una videocàmera que en Trevor li havia reglat. El que va donar peu a aquest regal va ser un personatge d’American Beauty (1999): “en Merce es va quedar molt impatactat amb el noi de la vídeocamera que ho filmava tot, el que grava el vol d’una una bossa de plàstic”. Durant una colla d’anys en Merce no va parar de filmar des de la seva cadira de rodes (part d’aquest material es mostrarà al públic per primera vegada). Ara Thorus Arts, la productora que dirigeixen en Trevor i en Ferran, té els drets per fer servir aquest material. Un documental semblava el format més obvi, però al sospesar la seva trajectòria en Ferran es va preguntar “si a nivell escènic es podia fer alguna cosa. Llavors va ser quan vaig convidar a l’Albert Tola que m’ajudés amb els textos i donar forma als relats. Llavors va ser quan vam introduir l’escriptura automàtica i escriure els somnis d’en Trevor, a partir d’aquí van començar a aparèixer altres dimensions textuals.”

En Trevor Carlson va descartar escriure un llibre, però en canvi trepitjarà un escenari. S’ha passat bona part de la seva carrera professional movent projectes des d’una oficina o des del backstage. Tot i que va estudiar dansa a la Julliard School de Nova York,  durant els estudis se’n va adonar que no tenia vocació per ser ballarí, però volia continuar en el sector com a gestor. Es va graduar com a ballarí i la seva carrera com a productor executiu i gestor ha estat molt fructífera. Un dels projectes que em va explicar en Ferran amb molt d’entusiasme per telèfon va ser el “Legacy Plan”, en el que es contemplava des del tancament de la companyia del coreògraf amb un gira final de dos anys a la cura del seu llegat d’una manera sostenible. 

En Ferran i en Trevor es van conèixer el 2007 al Festival Internacional de Melbourne, a Austràlia. Després d’aquest encontre en Ferran va viure a Nova York per estar amb en Trevor, on va conèixer la companyia llegendària des de dins. “Al tenir la oportunitat de seguir-los vaig poder entendre les mecàniques, el treball sobre l’atzar. Els seus ballarins eren unes màquines, en el millor sentit, com sabien ballar senses música i anar milimetrats. Això em va ampliar molt la meva visió sobre els processos de treball”. Més enllà de l’enriquiment artístic que va representar per en Ferran, la relació d’en Trevor amb Cunnigham també li va resultar soprenent: “al principi veia que aquella relació anava molt més enllà de la feina. En Trevor sentia una responsabilitat d’estar present per en Merce. Li organitzava l’assitència de les infermeres, i si a més trobava nous reptes pel Merce, això d’alguna manera feia que continués en actiu.” 

“Aquest projecte va començar d’una manera molt personal pel que ha significat conèixer el Trevor i com s’ha desenvolupat la nostra relació”, em va remarcar en Ferran. Calia païr tota la informació i les diferències culturals: ara ja fa quatre anys que en Trevor viu a Barcelona. El projecte íntim ha madurat pel seu propi pes, i a més les possibilitats narratives que han descobert en el procés els han portat a compondre un projecte crossmedia. De moment, ens centrem en la proposta escènica: Not a moment too soon.

…

En Trevor és enmig de la sala, repassa el text a mitja veu, s’atura i el repassa mentalment, i tot seguit demana si podria canviar l’ordre de la frase: li va millor per integrar-la. S’acaba l’assaig i l’Anabel i la resta de l’equip pleguen. Sortim de la sala i ens assaiem a una taula del primer pis, amb en Ferran i l’Albert comencem a conversar sobre el procés creatiu. 

…

Del 14 al 16 d’octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.

Fotografies:

1 per Guayarmina Amador

2 per Yoana Miguel

3 per Yoana Miguel

Arxivat com a: Sin categoría

3 d'octubre de 2016 by Jordi Sora i Domenjó Deixa un comentari

S’explica
que en una remota vall de la Xina creixia un arbre esplendorós. Un
mag se’n va encapritxar i va voler construir una arpa amb la seva
fusta i la va regalar a l’Emperador. Però cap dels músics era capaç
de fer-la sonar. Cridat el més famós a Palau, retirat des de feia
anys a les muntanyes, contemplà llargament l’instrument i li va
començar a cantar suaument. De cop, de l’arpa va brollar una melodia
que va deixar tots extasiats.

El relat
pertany a un text recollit per Luis Racionero
en el llibre que va dedicar a l’estètica taoista. La sorpresa de la
història rau en la manera com el músic va aconseguir allò que cap
dels altres havien pogut amb gran esforç i dedicació. De vegades
contemplar un grup de ballarins causa aquesta estranyesa: fan fàcil
el gest inaudit i impossible, el moviment inimaginable. Els veiem
desplaçar-se i coordinar el cos de tal manera que no se’ns havia
passat pel cap que fos possible. Copsem una bellesa que té a veure
amb un interior inescrutable.

El
Mercat de les Flors inicia temporada amb una experiència d’aquest
estil. Es tracta de la companyia xinesa Tao Dance Theater. Semblen
talment una arpa construïda amb una fusta llunyana. Perquè fan
“dansa contemporània”, un epígraf sota el qual pot semblar que
hi podem classificar tots els estils, independentment dels seus
orígens culturals. Des d’Europa extrapolem sovint que és així com
es treballa arreu, però no és pas tan evident tot plegat, ni
possible de deslligar de les pròpies arrels.

“És
dansa purificada” segons la crítica Judith
Mackrell a The Guardian
després del pas de la companyia pel Sadler’s
Wells londinenc.

“A 4
els ballarins es mouen amb la fluïdesa de l’aigua; i a 5
com si estiguessin formats per argila” escrivia Gia
Kourlas a The
New York Time
.

Empren
números com a títols de les obres, manifestant així la dificultat
de resumir una experiència de dansa amb un o diversos mots. Les dues
peces que arriben a Barcelona són del coreògraf Tao Ye: fundador de
la companyia el 2008.

Aquella
antiga història acaba amb una breu conversa entre l’Emperador i el
músic:

“Com
has pogut aconseguir-ho amb tanta senzillesa, quan els millors
instrumentistes de la cort ho han provat durant setmanes sense èxit?”

“Li
he parlat de la vall que el va veure néixer, de l’herba que creixia
als seus peus, dels seus amics els ocells, del torrent, de la lluna a
les seves branques…”1

El
moviment sincronitzat de quatre intèrprets és l’essència de 4.
Es troben enllaçats per una força invisible. Despleguen un
moviment compassat, equilibrat i d’amplitud gestual. A 5
sembla que el relat sigui just el contrari: aquella força s’ha
convertit en insalvable i lluiten per deslliurar-se’n, per
separar-se’n. Les dues coreografies actuen en sentit contrari:
oposades, antagòniques, però alhora generadores de sensacions i
narrativa. Presentades juntes donen fe de l’extens treball que la
companyia fa arran de terra, com també de les possibilitats que
tenen en vertical. Exquisits en l’aspecte tècnic, mil·limetradament
disciplinats, radicalment contemporanis i tradicionals alhora,
s’acompanyen de música de clara filiació oriental. El resultat és
tant d’aquí com d’allà, com agrada referir-se sobre la seva feina
al coreògraf.

Impossible
tot plegat sense la vall, els ocells i l’herba… Tampoc sense
l’obstinada recerca més enllà del propi entorn. Fusta d’estètica
arrelada que dialoga amb estils que no li són propis, precisament
perquè rememora en l’interior, es relliga a la pròpia essència i
des d’allà emet sonoritats exuberants, mirada cap a enfora,
desarrelats de si mateixos.

———

7
al 9 d’octubre Mercat de les Flors

1Textos
de estética taoísta.
Selecció
i pròleg de Luis
Racionero. Barcelona, Alianza Editorial,
2008

Arxivat com a: Sin categoría

2 d'octubre de 2016 by Elisa Díez Deixa un comentari

Podem pensar en molts noms que omplen platees, però els seguidors dels nostres protagonistes les omplen de gent amb una mitjana edat que, malauradament, no acostuma a visitar les sales. Des de fa un mes, un dels noms que més sonen (teatralment), és Guillem Albà. Ell va ser l’artífexde que per primer cop una gala d’Aixeca el teló no ens deixés adormits i convidés realment a la gent a anar al teatre. La temporada passada va congregar a tota la família amb Marabunta, un bogeria de show, meitat musical, meitat clown, on anar-se’n sense un somriure als llavis estava prohibit.


Si ets espectador de sales més petites que les que omple Guillem Albà amb la seva Marabunta, el nom de Clara Peya no et resultarà indiferent. Un dels seus últims èxits ha estat Limbo, al que encara li queda corda per estona i seguirà girant. Clara Peya practica un teatre més intimista que el del seu partenaire. Els seus espectacles amb la seva companyia Les Impunxibles combinen diferents disciplines artístiques, música, dansa, teatre… Seves són les composicions musicals, que a més interpreta en directe. El seu piano és una eclosió i veure-la interpretar tot un espectacle, un luxe pels seus espectadors més incondicionals.


La energia pura de Guillem Albà i la força intimista de les interpretacions de Clara Peya sumen forces en un nou espectacle, Pluja, que es presentarà a Fira Mediterrània, a Temporada Alta i que també podrem veure a l’Auditori de Barcelona, entre altres parades de la seva gira. 


Guillem i Clara s’han proposat adjuntar forces per aconseguir una espècie de màgia en Pluja, aquella que només el teatre pot oferir. Un espectacle on el públic i els artistes es miren cara a cara, sense artificis, i on les coses petites es converteixen en el centre de tot: petites accions, petites notes musicals i tota la imaginació que la Clara i el Guillem han aconseguit sumar i que resumiran en menys d’una hora. Una hora que el públic té per gaudir mentre els artistes juguen, canten i ballen davant dels seus ulls.


Clara Peya musicarà Pluja, seva serien les composicions i la música en directe, mentrestant Guillem Albà s’ha encarregat de dibuixar un món imaginari a través de conjugar totes les disciplines al seu voltant, hi haurà: titelles, gest, teatre visual… 


La intimitat requereix un espai petit, amb un aforament reduït. No pot faltar un piano de cua per les notes musicals de la Clara. I el públic, el centre de tota l’acció, rodejarà l’escena, perquè no es perdin els petits detalls ni cap segon de la imaginació dels artistes, que jugarà amb la del públic. 


Hi haurà somriures i llàgrimes, però seran de veritat. No hi ha parets on amagar-se. Seran el Guillem i la Clara, dos amics sincers, honestos, despullats que es miren, es toquen mentre toqen, canten i ballen.


Pluja és un viatge divertit i poètic que vol trobar un refugi contra la vulnerabilitat, perquè sentir-se petit fa molta por. I tal i com es pregunta la companyia, vosaltres, mai us heu sentit petits?

 

 

Arxivat com a: Sin categoría

24 de setembre de 2016 by Aída Pallarès Deixa un comentari

A la Ciutadella, dansa i
teatre de carrer amb accent francès, al Parc de la Trinitat dansa “per un
tubo” i a Montjuïc, famílies, quinoa i acrobàcies. Dissabte les arts
circenses van aterrar al Castell de Montjuïc i, durant unes hores, l’esperit de
Fira Tàrrega va envair Barcelona. Un dels encarregats de donar el tret de
sortida eren els francesos Barolosolo i el seu Île O. Un espectacle de clown i música (o música i clown) dins de
l’aigua. Rialles, esquitxades i un toc de poesia. Una bona manera de començar
el dia.

Segona parada: El Fossat
Oest. Espectacle: L’ironie d’un saut,
dels parisencs Sid. Una jove companyia que ha realitzat una residència de
quinze dies a la Central del Circ i dissabte, tot i els entrebancs, van posar
de manifest un dels ingredients més importants de la màgia del circ: el risc.
Un element que no podem edulcorar sigui quina sigui l’edat de l’espectador
perquè és, alhora, una lliçó de vida. Ras i curt: un dia cauràs (del trapezi,
les teles o qualsevol altra metàfora) i t’hauràs d’aixecar. Hauràs de
reconstruir l’estructura, adaptar-te i resistir. I, fins i tot, aprendre a
saltar (i a confiar) amb els ulls tancats. Tot això, per cert, en menys de
mitja hora d’acrobàcies.

Aplaudiments i cap al Fossat
de Santa Eulàlia de nou: toca veure dansa aèria. Concretament Environnement Vertical, de Retouramont. Un espectacle a mig camí
entre la dansa i l’escalada que demostra, un cop més, els punts en comú entre
moltes pràctiques esportives (pot ser l’escalada però també el futbol) i la
dansa. Coreografies verticals d’una enorme bellesa estètica contra un dels murs
del castell, una lluita lúdica entre l’arquitectura i el cos. Ballar també és
això. I ha deixat tothom bocabadat.

Mig trasbalsats encara, ens
toca moure’ns uns metre i seure, ara, davant l’escenari de Miss Dolly, de la companyia catalano-francesa Marcel et ses drôles de femmes. Un dels plats forts del MAC. Mitja
hora d’espectacularitat, acrobàcies (fins i tot aèries!) i bon humor. Un bon
exemple del què, segons una servidora, ha de ser aquest festival de la Mercè:
Un espai de trobada democratitzador que entreté grans i petits.

Després de jugar a l’espai
d’activitats, la primera parada de la tarda va ser Purpusii, dels catalans En
Diciembre
. Una metàfora circense sobre el món de la parella amb la roda Cyr
com a disciplina predominant. La canalla reia amb els tocs d’humor i la
comicitat entre la Sílvia i en Sergio, els adults (possiblement) somreien a
l’entendre que un dels pilars d’una relació és no rendir-se a la primera. I
d’aquí a Anton i Polina, el darrer
muntatge de la Fem Fatal
protagonitzat, també, per una parella (artística en aquest cas).

Una altra metàfora sobre les
relacions i el pervers joc de necessitats i, alhora, una intensa demostració
tècnica (utilitzen un trapezi doble!) que va deixar el públic callat i clavat a
terra. La cirereta del pastís la van posar Los
Herrerita
amb Circ a les golfes:
una divertida proposta que pretén que nens i adults descobreixin en primera
persona les diferents tècniques de circ. De la mà de diferents artistes
professionals, els espectadors aprenem a fer malabars amb anelles o pilotes (és
més difícil del que sembla, sí), a anar en monocicle o, fins i tot, fer de
trapezista. Un taller de circ que ens ajuda a entendre i estimar una mica més
aquest món, aquest art. 

Arxivat com a: Sin categoría

24 de setembre de 2016 by Manuel Pérez i Muñoz Deixa un comentari

La cultura popular parla de llàgrimes de Santa Eulàlia
per referir-se a la pluja que freqüenta les festes de la Mercè. Es
diu que així eixuga la seva pena l’antiga patrona de Barcelona
davant les festes dedicades a la seva substituta. Aquest fet, quasi
tradicional, és el que va deslluir la nit de divendres, amb totes
les actuacions previstes cancel·lades pels aiguats, incidències
sovint inherents a la condició d’arts de carrer. Encara amb l’ai al
cor, dissabte 24 l’oratge va establir una treva permanent i el Mercè
Arts de Carrer (MAC Festival) es va poder celebrar sense més
impediments que el reguitzell de bassals que recordaven a la
Ciutadella la nit de tempestes.

La pluja, a més, qui sap si
va ser la conseqüència indirecta d’haver convidat una ciutat tan
humida com París. Enguany el MAC exercia el paper d’amfitrió amb la
capital francesa, des d’on van arribar bona part dels artistes i
grups convidats. És el cas de la Compagnie Nº 8, grup de teatre
parisenc dirigit per Alexandre Pavlata que amb l’espectacle ‘Garden
Party’ va plantejar un retrat gens idealitzat de la classe social que
omple les revistes del glamur. Els vuit intèrprets de l’espectacle
van emprendre un viatge des del posat forçat que marca l’etiqueta
fins a la faula grotesca en què acaba degenerant la festa
representada. En clau histriònica, la companyia aixeca un retrat
tant punyent com efectiu, amb una paleta de registres que va
engrescar el públic durant el recorregut proposat. Un aplaudiment
llarg i sincer va premiar l’esforç físic dels actors, que tan bon
punt cantaven, ballaven o s’enfilaven a les grues per volar mentre
interpretaven el Disney més coent d”Un mundo ideal’.

També
de París va arribar la proposta d’Olivier Grossetête ‘Des Bâtisses
Soeurs aux Villes Éphémères’, una instal·lació que va prenent
forma al llarg del dia, caixes de cartó que de mica en mica
s’uneixen amb precinte fins a esdevenir una espectacular torre que
rivalitza en bellesa amb les glorietes de la cascada del parc.
Famílies senceres hi col·laboren, un treball anònim del públic
que és metàfora directa de l’esforç col·lectiu que es transforma
en monument quan, ja entrada la nit, la gran torre d’estil neoclàssic
s’il·lumina amb projeccions. I mentre el soroll de la cinta adhesiva
marca el ritme de la construcció, s’albiren en la distància un grup
de gegants. Són els enormes titelles de Les Grandes Personnes, una
companyia també parisenca que acudeix al MAC per presentar ‘Les
touristes’. El que veim són uns visitants molt especials provinents,
els seus trets ens ho corroboren, de països menys afavorits. La mida
descomunal i l’agilitat dels seus moviments fan desconfiar als
observadors. Quan s’apropen molts s’espanten per por al gran
desconegut, però els personatges només volen abraçar els
espectadors, el que dóna peu a l’amable joc de la interpretació
simbòlica i també al seguit de fotografies dels visitants.

A
pocs metres, una altra concentració de caixes de cartó ens causa
una certa sensació de continuïtat. De sobte, però, veiem que
comencen a moure’s i el públic fa un rogle al voltant. A dins hi ha
Diana Gadish, artista israelianocatalana responsable, junt amb el
polifacètic Sergi Estebanell, de l’espectacle ‘Handle with care’. En
poc minuts emergeix un personatge encisador, un clown que juga a la
confusió però que sap molt bé el que porta entre mans. Música en
directe, el punt just de desvergonyiment i les taules necessàries
per fer participar el públic són la base d’un espectacle rodó tant
en les formes com en l’estètica, diversió molt ben encaixada que
resulta un dels descobriments de la sessió diürna del
MAC.

INSTAL·LAR-SE A L’AIRE LLIURE
Una bona part de les
propostes del MAC són instal·lacions, construccions i altres
elements interactius que compten amb el favor del públic, sobretot
dels més petits. Entre les més comentades entre els assistents el
Théâtre de la Toupine, un grup que ja vam poder veure a FiraTàrrega
el 2015 que planteja una fira d’atraccions construïda amb elements
de reciclatge i estètica rural de temps pretèrits. Els jardins del
parlament es presenten com el marc ideal per a una fira insòlita de
fusta i ferro, amb carrussels d’essència ecològica que es mouen per
la força dels adults. Alain Benzoni és el responsable final de
l’univers d’objectes imaginatius i eficaços a l’hora de mantenir
l’atenció dels més petits.

D’Eslovènia arriben els no menys
sorprenents armaris que formen ‘Closetland’, un muntatge de la
companyia Third Hand Group que recicla i transforma objectes
quotidians en màquines del temps i altres mecanismes per fer volar
la imaginació. Els petits s’endinsen en un món de sensacions
visuals, olfactives i tàctiques de les quals costa allunyar-los.
Resulta complicat apartar-los de l’espai fins que no han provat tots
els viatges. Una bona excusa per fer-los marxar pot ser anar a provar
una altra de les propostes interactives de l’edició, els ‘Headspace’
d’Electric Circus, una companyia dels Països Baixos que ens
ofereixen un nou cap, una casc enorme que ens recorda les escultures
de Jaume Plensa en clau poligonal. El secret, és clar, rau en
l’interior: cada casc amaga un món alternatiu que ens distrau mentre
a l’exterior el nou aspecte que proporciona la màscara és objecte
de fotografies des de tots els angles possibles. A molts els paga la
pena tornar a fer la cua per descobrir el secret que amaga cada nou
casc.

I si després de tanta interactivitat, als més joves (o
als ja no tan petits) els queda encara energia, res millor que
passar-se pel passeig dels Til·lers on els incansables Brodas Bros
organitzen tallers de hip-hop on nens i pares suen la cansalada. Ja
en la sobretaula, els ballarins acròbates tornen per marcar-se una
baralla de moviment destinada a demostrar el bon estat de salut de la
dansa urbana a Barcelona. Com a colofó, una exhibició de ballarins
provinents, és clar, de París, germanor també en clau de
rap.

QUAN ARRIBA LA NIT
Algunes de les propostes més
engrescadores del MAC d’enguany arriben quan es fa fosc, és el cas
de ‘Nuage’ de la companyia Le Monfort. Es tracta d’un núvol de
proporcions gegantines que genera un alt grau d’expectació entre el
públic. Veurem diferents passis d’un senzill espectacle d’uns 15
minuts on la companyia posa en pràctica la suggeridora imatge de
saltar a dins d’un núvol. I d’això es tracta, ras i curt, minuts
d’espera que es ressolen en una única maniobra. En clau menys
delicada, l’espectacle de la companyia belga Tof Théâtre ‘Dans
l’atelier’: Dues assistents manipulen el dèspota personatge
principal, un titella que aconsegueix condensar tot l’odi del públic.
Els efectes visuals i les coreografies són un desplegament d’enginy
constant amb un final que deixa als nens contents i a molts pares
trasbalsats. Ja ho adverteixen, espectacle recomanat a majors de vuit
anys.

En clau tecnològica dues de les propostes més complets
del torn de nit. Per una banda, la combinació de circ futurista i
projeccions dels finlandesos Agit-Cirk. ‘Nuanc3d’ inclou números de
corda, equilibris impossibles i una estètica d’avantguarda on
destaca un impactant envelat que serveix de pantalla gegant. També
en interacció amb les projeccions trobem la proposta de dansa de
HandMadeDance, ‘Croma’, que es planteja com un espectacle simultani
entre el parc de la Ciutadella, el CCCB i la Fabra i Coats, un altre
dels espais de la Mercè que enguany ha acollit activitat. Incidents
tècnics a banda, són arguments a favor la coreografia proposada, la
interacció entre les tres intèrprets dels diferents escenaris i el
missatge d’exploració dels conflictes de la personalitat de l’ésser
global digitalitzat. Una proposta força rodona.

El punt de
llum de la nit va arribar de la mà dels ‘Keyframes’ dels parisencs
Groupe Laps, un col·lectiu de creadors dirigits per Thomas Veyssière
que ens explica històries a través d’una instal·lació de llum.
Els neons col·locats a la font de la cascada simulen figures humanes
que amb un joc visual i sonor ens qüestionen la natura mateixa del
moviment i la capacitat del nostre cervell de tancar significats.
També van cridar l’atenció les projeccions d’OnionLab sobre el mur
del Castell dels Tres Dracs, una barreja de so i disseny que convida
als seus usuaris a triar l’estil de música que seguirà a la següent
cançó.

Finalment, dues propostes passades les 23 h van
exercir el paper de cirera d’un pastís de festa i arts de carrer.
Per una banda, era molt esperada la coreografia del creador tunisià
establert a París Radhouane El Meddeb, que va presentar un fragment
de 20 minuts del seu espectacle ‘Heroes’. Nou ballarins posen en
escena un món divers i frenètic, amb uns personatges obligats a
compartir l’espai reduït d’una plataforma mentre integren les
divergències i les singularitats. La proposta condensa moments d’una
bellesa acolorida amb la netedat de l’execució d’un grup de
ballarins d’alta volada. També a l’espai Til·lers, però quasi ja a
la porta del Zoo, la companyia barcelonina Obskené va presentar
passada la mitjanit el seu espectacle ‘Manifesta’, estrenat a
FiraTàrrega a principis de mes. Es tracta d’una combinació de circ
de gran format i missatge combatiu que, com el seu nom indica,
barreja els conceptes de festa i manifestació. Entre la poesia i
l’acció, entre la vida quotidiana i els mals de la crisi global,
l’espectacle vol funcionar com un cant a l’optimisme, com una
reivindicació que acaba en celebració, un punt final i festiu pel
banquet maratonià d’espectacles que suposen, un any més, la
consolidació del MAC Festival com una de les atraccions culturals
més significatives de la festa de la Mercè, visita obligada per a
tots els aficionats a les arts escèniques i a la rica diversitat
d’una celebració que es viu al carrer.

Arxivat com a: Sin categoría

24 d'agost de 2016 by Jordi Sora i Domenjó Deixa un comentari

Publicat al blog especialitzat en dansa Escena de la Memòria

Assistir una setmana a un festival que dura tot un mes, només permet fer un petit tastet. Impulstanz Viena és el més important de dansa del centre Europa i el mouen diversos vectors d’interès. A desgrat de fer una simplificació, podem començar aquesta crònica afirmant una cosa: la coherència de la seva línia de programació s’ha fet encara més clara amb els anys. I ens fixarem aquí mínim en dos aspectes: l’aposta pels nous llenguatges i els joves coreògrafs en el cicle [8:tension] i la combinació entre arts visuals i dansa, eix temàtic de l’edició 2016. Fem una repassada breu a les principals peces vistes del 3 al 8 d’agost:


Talent i compromís

Sense por, però amb una responsabilitat extraordinària. L’experimentació requereix d’aquestes dues qualitats i així s’ha vist amb la companyia romanesa-italiana de Valentina De Piante Niculae. Presentaven M.E.T.L. – Motion, Emotion and Lateral Thinking. Es tracta d’un joc amb el públic. Un somni on els tres ballarins experimenten amb la paraula compartida d’aquesta setmana al festival: feelings (sentiments). No temen aquests artistes a veure què en surt d’un d’ells, per petits que siguin. Però no improvisen la resposta. Es tracta d’un treball ben dibuixat, aprofundit, exhaustiu: tots els sentiments, corporitzats a través d’una coreografia enèrgica i variada, com ho són les variacions de l’humor que produeixen en l’esperit.

De sentiments, intensos i brutals, tracta precisament la darrera producció d’Última Vez / Win Vandekeybus. No és jove la companyia, fan 30 anys en breu, però sí l’elenc de Speak low if you speak love… Pots llegir la crítica en aquest enllaç.

El compromís més social va arribar de la mà d’Ismael Ivo amb Discordable – Bach. Una lectura quasi catastrofista de la situació actual de la humanitat: guerres, penúria, desigualtat… Els protagonistes de la vetllada van ser el violoncel de Dimos Goudaroulis: sensibilitat i precisió. I la pintura vermella amb què el ballarí va anar donant sentit a una música carregada de notes amb tons dissonants, en una imatge contrastada i simbòlica (quasi paradigmàtica) de la condició humana.


Arts visuals i dansa

No va ser l’única trobada entre llenguatges en aquesta setmana de festival. El de la paraula, la pintura i la dansa passava cada dia en una de les sales del Leopold Museum. S’hi ballaven tres coreografies de Tino Sehgal. Es tracta del primer treball d’art visual que va fer el 2000. Una de les propostes és una expressió ben eloqüent en aquell context: Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things. El contrast no podia ser millor: un solo que interpretava una ballarina, ben senzill i alhora amb força interrogativa, al costat d’una de les teles que reflexiona sobre la solidaritat.

Tot i que la reina de compassar dansa amb un gran quadre va ser la canadenca Marie Chouinard amb la interpretació per a dansa del tríptic El jardí de les delícies del Bosch. Trobareu la crítica en aquest enllaç,

La perla de la setmana a ImpulsTanz Viena va arribar de la mà de la companyia de Chris Haring amb una encertada incorporació del vídeo digital, tot tractant la qüestió de la mirada sobre la feminitat a partir d’unes primerenques filmacions d’Andy Walhol. Podreu llegir la crítica de Candy’s Camouflage ben aviat a la revista en paper Susy-Q de setembre.

………

Les fotos corresponen a Instead of allowing some thing to rise up to your face dancing bruce and dan and other things de Tino Sehgal al Leopold Museum

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 72
  • Pàgina 73
  • Pàgina 74
  • Pàgina 75
  • Pàgina 76
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat