Sin categoría

by Deixa un comentari

Us demano perdó. Aquesta no serà una crònica convencional.
No us parlaré dels assajos de Sweet Tyranny ni del que em va dir en Pere durant
l’entrevista. Aquesta no serà, tampoc, la crònica que tenia preparada. Serà un
escrit a raig. Sincer i personal. Sempre he pensat,-i és el que recomano als
amics poc avesats en aquest món-, que el millor per gaudir d’un espectacle de
dansa és deixar-se endur. Deixar els prejudicis (la dansa és elitista!) i les
preocupacions (ho entendré?) a casa i mirar, sentir, emocionar-se. I després, esclar,
envoltar-se d’experts i llegir i escoltar el que diuen. Aquí, a can Recomana,
en teniu un bon de molt bo: en Jordi Sora. Dic tot això perquè a vegades prejutgem massa i
emetem un judici ràpidament. Sense pensar ni reflexionar. Així doncs aquí
teniu: les instruccions per veure Sweet Tyranny. Feu amb elles el que vulgueu.

I tot això d’on cau?:  Pere
Faura forma part d’una generació de ballarins i coreògrafs nascuts a la dècada
dels 80 que han estudiat i han treballat a l’estranger i es mouen entre l’escena
catalana i la forana. Sovint, esclar, per la fragilitat de l’escena local.
Tenen, també, una altra cosa en comú: tots ells treballen amb codis artístics
que potencien l’escena híbrida i la combinació de llenguatges. Ras i curt:
Dansa o moviment? Etiquetes: bon vent i barca nova!

Per
què ens parla de Grease, Saturday Night Fever, Dirty Dancing, Flashdance i A
chorus line?

Perquè és el que tots coneixem. Perquè “compartim la
merda que crea el capitalisme”. I perquè Faura es va enamorar de la dansa
veient Grease o Flashdance. Aquesta, però, és la primera capa de la ceba.
Segona capa: A través de les coreografies ens explica, d’entrada, que el discurs que
ens venen i que tots ens mengem amb patates i ketchup és irreal, hegemònic,
capitalista i heteropatriarcal. Tercera capa: Utilitza això per explicar la
situació que viu el món de la dansa, la precarietat a la que està permanentment
abocada i, de pas, criticar les dues paraules que estan més de moda: indústries
culturals. I diguem-ho clar: No, Pere Faura no està en contra de les indústries culturals. El
problema, em va dir, és quan mesurem amb els mateixos paràmetres el seu
espectacle que el darrer disc de Beyoncé. Tot, per cert, embolcallat amb la destresa,
intel·ligència i mala llet d’un dels millors dramaturgs del país: Esteve Soler.

ATENCIÓ
SPOILER: Per què la
sala Maria Aurèlia Campany s’acaba convertint en una discoteca?

Perquè encara que no ens agradi veure-ho o acceptar-ho, la discoteca és una radiografia brutal de la
societat i de nosaltres mateixos. Perquè a la discoteca la paraula és
secundària, el cos té el poder, el cos té el control. Si tenim clar que “som el que mengem” també hauríem de saber que “som com ballem”.  I perquè si tots balléssim
més, ens toquéssim més i parléssim menys, seríem més feliços. Tot això ens ho
ensenya (crec) en aquest final tan provocador i (personalment) brillant. Sí,
senyors: la discoteca és un espai polític.  

Bonus
track: En
Pere sempre diu que és un coreògraf sense estil. Li vaig preguntar, pensant que
apropiar-se de coreografies populars és tenir-ne, i m’ho va explicar millor: “És
un estil dramatúrgic però no de moviment”. Ara bé, com molt bé diu la Bàrbara
Raubert al blog del Mercat de les Flors, “Faura és com l’encantador de serps, que
fa sonar i belluga la seva flauta (o la mànega o el comandament de vídeo…
segons sigui l’ocasió) per fer-nos sortir de l’espai de comoditat i encarar-nos
a una veritat certament inestable”. Amén, Bàrbara. 

Per tant, jo ho tinc clar: Llarga vida a Aura Faura.
(per entendre aquesta picada d’ullet haureu de córrer a veure Sweet Tyranny al Mercat.)

by Deixa un comentari

Divendres, cinc de la tarda. Arribo al Graner i sona Fiebre del
sábado noche. Pere Faura dóna indicacions als ballarins que, a continuació,
assajaran una de les mítiques coreografies de la pel·lícula. Al fons, dues
grans pantalles projecten visuals dignes dels 80. “Lo hacemos otra vez, sin
pensar” diu. 1, 2, 3 i sant tornem-hi. Faura està atent, observa i els hi
pregunta si ho tenen clar. Apunto a la llibreta que, a diferència d’altres
coreògrafs es nota que també és ballarí. Té les idees clares, sap el que vol, com
expressar-ho i com aconseguir-ho.

Potser per això espectacle rere espectacle aconsegueix l’impossible:
crear i apropar espectadors a la dansa. No pareix coreografies impossibles ni
té,-ell mateix ho diu-, un estil concret: Faura s’apropia de la cultura popular.
De fet, moltes de les coreografies de Sweet Tyranny les podríem ballar (més
bé o més malament) nosaltres. Per això, en aquesta crònica, ja us ho dic ara,
no hi trobareu gaire teoria o explicació sobre els moviments. Tots els coneixem.
Tots hem volgut ser, en algun moment, Olivia Newton John i John Travolta o,
sense anar més lluny: Emma Stone i Ryan Gosling.

I precisament és aquí, en aquest punt, on ens agafa i colla com a
espectadors. Mentre movem els peus des de la platea al ritme de Summer Nights i
somiem amb John Travolta, ens obliga a reflexionar. Un exemple: Mentre
nosaltres ja fem els coros de “Tell me mooore, tell me mooore”, Faura ens
recorda que el cas de Travolta és paradigmàtic: Els recordats, els famosos, són
els coreògrafs. Ningú (o gairebé ningú) recorda els ballarins.

I això de què serveix? Això, apunto a la llibreta, ens posa cara a
cara amb una realitat que amaga, en el fons, una clara tirania: la del
coreògraf damunt dels ballarins, la dels ballarins reduïts a ser un subjecte
mut sense veu ni vot. Això, de fer-nos reflexionar i (gairebé) ballar alhora ho
farà molt a Sweet Tyranny. Més que
mai. Ens posarà,-atenció spoiler-, cara a cara amb les polítiques culturals, l’heteropatriarcat
(us heu parat a analitzar quin missatge i imatge donen aquestes pelis?), la
precarietat laboral, la creació de públics, el paper dels espectadors i,
evidentment, la dansa. Agafeu-vos fort, que venen corbes.

I de Fiebre del Sábado noche
passem a Flashdance. I de Flashdance a Grease. Pel camí, els ballarins han repetit, una vegada i una
altra, les diferents coreografies, revisat els tempos i les marques: “Jo surto
quan tu mous el braç cap a la dreta”, “Quan acabi, entres”. Mentrestant, en
Pere s’ho mira, revisa i repassa el seu text. I sant tornem-hi. Una vegada i
una altra, fins que allò mecànic, allò memoritzat, brilli i ens faci vibrar. Són
les 8 del vespre i s’acaba l’assaig. En Pere s’asseu amb els set ballarins, al
terra, en una rotllana, i tots vuit comenten com ho han vist, què els hi falta,
què creuen que ha de canviar. Recullo les coses, m’acomiado de tothom i marxo
cap al metro. Pel camí, mentre reviso mails i whatsapps, penso que té raó: John
Travolta és un puto geni. Amén. 

by Deixa un comentari

“En la
meva vida ha estat igual d’influent Jean
Luc Godard que Beyoncé”. Primer
minut, primer titular. “Per què cada cap de setmana milers i milers de persones
van a una discoteca a ballar i després ningú entra a veure un espectacle de
dansa?” Segon minut, segon titular. Avui entrevistem Pere Faura.

La raó?
En deu dies el coreògraf i performer barceloní estrenarà el seu darrer
espectacle Sweet Tyranny. Una
analogia entre la dansa entesa com a evasió i la dansa com a professió. Una
peça que copia, versiona i destrossa les mítiques coreografies de John Travolta
o Patrick Swayze.

El
muntatge, que es podrà veure al Mercat de les Flors del 27 de gener al 5 de
febrer, forma part d’una dolça trilogia formada per: Sweet Fever,-centrada en el món de la discoteca-, Sweet Precarity,-centrada en les (precàries)
condicions laborals de la dansa-, i, evidentment, Sweet Tiranny. La peça que fa l’analogia completa, que enfronta els
dos móns.

Primera
pregunta: per què tirania? “Volia reflexionar en les relacions de poder. Quines
relacions de poder s’estableixen en la dansa com a professió i en la dansa com
a temps d’oci. I he descobert que hi ha tres direccions: entre jo i els
ballarins, entre jo i el públic, i entre jo i el sistema” m’explica. Tot això
ho podrem veure durant la primera part de l’espectacle. Una primera part
que,-atenció spoiler-, incomodarà a l’espectador i als que es dediquen a fer
més gran el “pulmó teatral del país” a base de fàbriques de creació i polítiques
culturals. 

Arriba un
moment, diu Faura, que t’adones que el plaer de ballar no és suficient. Que ja
no n’hi ha prou amb pujar a l’escenari i demostrar que, sí, que t’encanta
ballar. Arriba un moment que t’adones que tu, artista, també estàs atrapat dins
el sistema laboral capitalista. “Quant val la teva (meva) passió? Fins quan
estàs disposat a pervertir-la i transformar-la per continuar vivint d’ella? Et
prenen el pèl, no et paguen, fas coses amb les quals no estàs políticament d’acord
per omplir la nevera. D’aquesta reflexió i, més concretament, de la comprovació
empírica que és (pràcticament) impossible viure de la creació, neix Sweet Precarity.

El segon
punt clau de l’espectacle és, evidentment, la cultura popular. Les mítiques
coreografies que tots hem ballat i destrossat. Les pel·lícules que ens sabem de
memòria. Grease, Saturday Night Fever,
Flashdance, Dirty Dancing. Unes coreografies que, tot i tenir una visió
fastigosa de la dansa, l’amor i la dona, han creat i seguiran creant amants del
moviment.

Pere
Faura dóna una nova mirada a aquests referents mentre reflexiona sobre la
dansa. Dit d’una altra manera: Posa en una batedora les (mal) anomenades alta i
baixa cultura. Una distinció, tot s’ha de dir, profundament classista. “Sempre
m’ha agradat barrejar l’alta cultura amb la més popular”. A més, ho té clar: El
que compartim com a cultura sobretot està en la base. Compartim més la merda
del capitalisme que no la lluita contra el capitalisme” confessa el coreògraf. I,
tot s’ha de dir, gràcies a això connecta molt més amb el públic. Els
espectadors entenen el codi.  

Tercer i
últim punt clau: Aquí, i a diferència de Sin
baile no hay paraíso, Bomberos con
grandes mangueras o Striptease,
Faura fa un pas endavant i critica i es carrega les seves referències. “Sempre
he sigut molt curós i crec que també ens hem de carregar la història de l’art”.
I, de pas, prendre’s molt més seriosament l’oci. “La discoteca és un reflex de
la societat, de les persones, i en podem aprendre moltes coses. S’estableixen
unes relacions i uns codis molt interessants i la tirania de la paraula passa
en un segon pla i apareix el cos” reflexiona.

Potser si
balléssim més seríem més feliços. Potser, i només potser, si ens toquéssim i
acariciéssim més, seríem més feliços. Perquè potser així aprendríem que “sin
baile no hay paraíso”.

“Whether you’re a brother or whether
you’re a mother / You’re stayin’ alive, stayin’ alive / Feel the city breakin’
and everybody shakin’ /And we’re stayin’ alive, stayin’ alive /Ah, ha, ha, ha,
stayin’ alive, stayin’ alive /Ah, ha, ha, ha, stayin’ alive…”

by Deixa un comentari

Veure un espectacle de dansa és el
primer capítol per experimentar amb el moviment. Si a Back àbac
es treballa la construcció amb fustes, amb Flexelf es
jugava amb els volums de cordes i teles. Aquests són els elements
que s’utilitzen al taller aquests dies de Back àbac,
al Mercat de les Flors. La construcció de la casa, en tot
cas, l’han practicada amb el cos, per aprendre a trencar els ossos, a
donar i moviment a les articulacions. Àngels Margarit, acabada de
nomenar nova directora del Mercat de les Flors pels propers 4 anys,
no deixa l’oportunitat de jugar i compartir els “què xulos!” amb
les ganes de jugar amb la quinzena de nens privilegiats que
participen en aquest taller de Nadal, que complementa el cartell de
funcions (que s’allarga fins al 15 de gener).

Margarit ja els ha fet veure el primer
dia del taller que els angles rectes vénen, principalment, de la
construcció humana. La natura (en Gaudí ho reflexaria en la seva
arquitectura) es decanta per les corbes, uns equilibris més amables
que l’aridesa de l’angle recte. Els plans, això sí, poden projectar
infinits i un joc de la perspectiva que Escher (l’artista plàstic
de referència de Back àbac)
hi incidiria. Més tard, amb els pares, construiran mobles invisibles
i imaginaris, habitacions i cases a partir de disposar braços i
cames en angles rectes:

La racionalitat de la matemàtica
primària (de dimensions i proporcions concretes i compensades).

Margarit coneix molt bé les dinàmiques
dels grups. I, per això, prefereix que cap participant es conegui.
Sovint es troba amb amigues que vénen de les mateixes classe; en
aques cas, potencia que descobreixin els altres membres fent canvis
continus de grups i de parelles. Després d’uns exericis
d’escalfament, convertits en un lúdic joc de pistes, es comencen a
tocar elements com els tuls de colors. La ingravidesa i la seva
aparent flexibilitat permet convidar els nens i nenes a provar nous
contactes entre les diferents parts del cos. Els tuls són núvols
que es llencen a l’aire i que cauen sobre del cos. Les cordes, més
tard, seran rius que serpentegen i que cal saltar d’una riba a
l’altra. Tots els salts i les corbatures són diferents. No hi ha
mecanització al taller, si no necessitat d’experimentar. I en Marc,
un dels membres de la colla que participen al taller, li troba una
densitat nova: els tuls, que evoquen uns núvols fantàstics, són de
gelatina. Estranya consistència, de formes aleatòries, i de fresca
espontaneïtat:

L’infinit de la matemàtica creativa
(que construeix a partir de fórmules que van evolucionant sense
esgotar-se mai).

El tul de Flexelf conjuga
inesperadament amb l’àbac a través de l’expressió del moviment.
Una nova descoberta casual. Per sobre de les construccions ben
compactes es mouen els cels de gelatina que ho transformen tot, fins
a l’infinit.

3 de gener de 2017

by Deixa un comentari

Havíem dit en l’anterior article que
Àngels Margarit convidava a intuir la fórmula dels núvols. La
matemàtica és exacta. I s’adapta als elements més volàtils. Com
la música o com la dansa. Efectivament, el moviment dels ballarins
respon a una acció mecànica si es desplaça en angles, però també
sap moure’s en el·lipsi i fent ziga zagues per reduir l’espai que hi
ha entre els altres companys. Com si unes àtoms busquessin on
poder-se esplaiar millor els braços i les cames dins de la seva
mol·lècula. Asssittim a un passi, un dijous al migdia, a la fàbrica
de creació el Graner. Es fa en la sala gran amb les finestres
obertes gaudint de la llum del parc. Al costat de les grades, un
cotxet de criatura. atretzo? No, gens és que una parella dels
artistes concilien assaig amb paternitat. L’Ian, després del canvi
de bolquers i gràcies a la paciència d’una companya externa a
l’escenari juga i s’enriola mentre els pares transiten entre
somriures de felicitat a escena. El seu joc és còmplice i dinàmic
amb els altres aires de l’espai.

Àngels Margarit ha arrencat el passi
amb un desig de “Bon viatge”. La coreografia farà aturada als
núvols flonjos com la manta de l’Ian? Es perdrà pels laberints
d’escales d’Escher? Aquests moviments algorítmics abduiran l’atenció
de la criatura i altres espectadors privilegiats d’asissitr a un dels
primers passis seguits? Sona un Bach, per instants, refregit,
recuinat amb reminiscències de les notes però una sonoritat passada
per tamissos de gravetats diverses. Del joc més simple d’omplir el
buit va serialitzant-se el moviment per, en alguns moments, oferir
una seqüència frame a frame, amb cossos de diferents ballarins. En
una d’elles, el ballarí segueix el moviment del dit, que s’alça, no
és capaç d’entendre que cal projectar-lo per descobrir el núvol.

En la segona part arrenca
l’arquitectura. Són peces amb fusta que evoquen a l’àbac del títol.
Fustes de diferents mesures que indiquen un joc de proporcions lúdic
i infantil però lúcid i vistós. Altra vegada s’arrenca des dels
racons individuals i es van integrant en un conjunt comú. L’escala
de Cargol construeix una fusteria evident però alhira es juga amb
els espais, els buits, en l’aire per on la boira s’extendria
capriciosament. De nou, l’evolució és hipnòtica. Que,potser, en la
seva precisió i silenci evoca al món de construcció d’instal·lació
en directe de Jordi Galí (

Hi veiem també el dibuix d’Escher
serialitzat. Les accions són contínues i alhora. Com que hi ha una
certa repetició, es pot anar descobrint com evoluciona cada una
d’elles, com es va transformant i intengrant set cossos lliures en
una creació col·lectiva. Segurament, costa de seguir també perquè
la distància de la sala no permet la perspectiva àmplia d’un pla
general. A sala, amb les proporcions adequades es podrà seguir molt
millor. Escher és un univers que el públic familiar no coneix,
segurament. Però, l’entendrà? La resposta, potser és a les
carpetes dels nostres fills o nebots. Sovint, ens perdem en voler
entendre per on és el camí fins a oblidarquin és el destí.
Aquesta és la matemàtica emocional del que avui encara definim
d’impossible.

15 de desembre de 2016

by Deixa un comentari

Avui al TNC es representarà en única funció Kalimat (paraules), una lectura dramatitzada sorgida d’un desig, ajudar les persones refugiades a través de les arts escèniques. Tot va començar amb un dinar i aquella conversa  “tinc ganes d’anar a ajudar, però què puc fer jo a Grècia?” Lola Armadás, gestora cultural, i Helena Tornero, dramaturga i directora, pensaven anar a cuinar, netejar, a ajudar al que fos perquè “igual això del teatre no era adequat quan la gent pateix fred i gana”, diu Tornero. Però els seus contactes amb altres artistes grecs i petites organitzacions no governamentals sobre el terreny els van indicar el contrari. Endavant! Teatre, dansa i música són més que necessaris en camps on el pes del pas del temps i la depressió també destrossen les persones. 

L’equip es va començar a eixamplar. Jorge Picó, format a LeCoq i que ha treballat en teatre social,  va fer l’assessorament previ enfocant cap al teatre de gest. A més de Tornero i Armadás, Pau de Nut hi ha posat la música i han completat la colla l’actor Marc Pujol, l’actriu i directora Alicia G. Reyero i la també actriu Manar Taljo, d’ascendència síria. Havia nascut el projecte Paramythádes, −mot grec que significa “contadors d’històries” o narradors− amb el recer i feina de l’associació  Coincidències.

Pocs mesos més tard, amb un taller de dansa per a nens que van utilitzar també les dones, un espectacle de música i gest, moltes ganes i la plena consciència de fer fins on podrien, van viatjar a Grècia. “Vam preparar una mica de tot, sabent que igual en arribar no podríem fer totes les activitats, o algunes les canviaríem, o simplement ajudaríem a posar mantes” explica la dramaturga. Durant quinze dies a l’estiu, al camp militaritzat de Nea Kavala, van realitzar diversos tallers amb dones, adolescents i nens petits, a més d’algunes actuacions . 

Explicar  en primera persona

Un dels objectius inicials era formar alguns refugiats i voluntaris permanents perquè un cop marxessin poguessin continuar fent activitats i tallers. Ho explica Tornero: “això era molt important per a nosaltres, perquè una de les problemàtiques que tenen aquestes persones és que a més de perdre-ho tot, estableixen lligams amb voluntaris que marxen i no veuen mai més. Volíem que, d’alguna manera, hi hagués continuïtat”.

Fou durant el workshop de teatre que realitzaven ella, Alícia G. Reyero i Marc Pujol que va es va forjar Kalimat. “A mi alguna gent m’havia dit: hi vas? Segur que trobes inspiració per escriure alguna cosa. Però jo deia: no vaig a fer de dramaturga, em sentiré molt malament si faig això. Hi vaig com a ciutadana”. Les activitats eren per a que aquestes persones se sentissin millor, recuperessin el seu cos a través de la dansa o, en el cas del teatre, la paraula: “i ho van demanar ells. Volien explicar la seva situació a través del teatre. Llavors els vam oferir la nostra ajuda. Vam preparar una obra de deu minuts, ells feien tot, nosaltres vam dirigir una mica. Era com el final del workshop. Vam proposar si el volien mostrar o no, i van dir que sí.” Així va ser la primera representació teatral a Nea Kavala i l’espurna que va engegar la companyia de teatre que ara hi ha al camp.

De Nea Kavala a la Sala Tallers del TNC

De retorn a Barcelona, Tornero va reflexionar sobre la seva feina. Si ella com a dramaturga rebia encàrrecs, per què no intentar que deu refugiats escrivissin els seus textos i els portessin a escena? “No ens agrada gaire l’ajuda només assistencialista, sinó que ens ho hem plantejat com un acte de solidaritat, sí, però d’igual a igual i a través del qual ells poguessin tenir alguns diners guanyats per ells mateixos”. Amb la resta de companys van decidir parlar-ne amb Xavier Albertí, director del TNC. 

Després d’alguns mesos més de feina, finalment deu autors han escrit el seu testimoni: Ahmed Al Hamso, FatimaFaraj, GhadirGhadir, KhamissaHussein, Shaenaz Mamo, Bakher Mohamad, Mahmood Mohammad, Manar Mostafa, HusseinMostafa, Maryam Mustafa. Textos escrits en àrab que Martí Camprodon, Monir Mir Jellou, Abdallah Tagourramt el Kbaich i Lame Taljo han traduït al català. Helena Tornero els ha trenat fins convertir-los en la lectura final, “només afegint algunes frases perquè tingués un sentit dramatúrgic. Se’n parla molt del tema però estaria bé escoltar-los. Normalment qui parla dels refugiats no es troba en la seva situació. L’escolta és important, en el teatre. Escoltar les paraules, i les seves paraules és de les poques coses que  tenen ara mateix.”.

Tothom podem veure aquesta lectura Les entrades per avui estan exhaurides. Però  aquest vespre, públic i autors, podran seguir l’espectacle per streaming a través del canal de youtube del TNC

L’equip  Paramythádes no s’atura i vol continuar treballant. Aquí pots col·laborar.