Sin categoría

by Deixa un comentari

El públic català ha pogut apreciar la personalitat creativa de Martin Zimmermann en diverses ocasions: primer amb Le cri du caméléon (Cie. Anomalie, espectacle final de carrera de la 7a promoció del Centre National des Arts du Cirque, Mercat de les Flors, 1998), i, ja amb el músic Dimitri de Perrot, Gaff Aff i Öper Öpis (Mercat de les Flors, 2010), Chouf Ouchouf (dirigint la Companyia Acrobàtica de Tànger, Teatre Grec, 2010) i Hans was Heiri (Temporada Alta, Municipal de Girona, 2012). 

A més d’un potent i genuí segell d’autor, els espectacles de Zimmermann & de Perrot mantenen una línia conceptual, estètica i dramatúrgia altament coherent. Des d’una convençuda visió surrealista del món i de la vida, les seves propostes es mouen en un univers que bascula entre l’oníric i el grotesc. Els leits –no necessàriament argumentats– giren sempre al voltant de l’heroica fragilitat de l’individu enfrontat alhora amb ell mateix i amb el seu entorn immediat, simbolitzat per l’escenografia i l’attrezzo (Z&dP confessen que la gènesi dels seus espectacles és sempre l’escenografia). En l’aspecte escènic formal, fusionen a pleret música, circ, dansa, teatre gestual, il·lusionisme i arts visuals. Pel que fa a la dramatúrgia, és sempre més cinètica que narrativa, opera amb una estructura perfectament libèrrima i les posades en escena combinen poesia, humor, ironia i un polsim de crítica social. 

Hallo (2014) s’inscriu en la mateixa línia, però Martin Zimmermann hi acompleix el vell desig de protagonitzar un solo escènic. Tret de la dramatúrgia de Sabine Geistlich, a Hallo tot és de Zimmermann: concepció, escenografia, coreografia, interpretació i direcció. Si a Öper Öpis ell i sis actors i actrius se les havien amb la capriciosa bogeria orgànica d’un escenari basculant, i si a Gaff Aff lluitava contra els elements mentre, al seu costat, de Perrot executava la banda sonora, a Hallo Zimmermann s’enfronta tot sol a l’absurd de l’existència i a les peripècies provocades per un imprevisible microcosmos quotidià que se li rebel·la a cada instant i amb el qual està obligat a relacionar-se. A mig camí entre l’acròbata, el mim i el pallasso excèntric de reaccions silents, Zimmermann continua amb el seu personatge irresistiblement atractiu, virat amb algunes fibres de Chaplin, Keaton, Tati i Thiérrée. Un personatge i una història amb els quals molts espectadors ens sentirem solidaris i còmplices. Més que un “Hola!”, Hallo! potser serà un “Ep, tu!”.

by Deixa un comentari

TRANSaccions és o pot ser un recull d’obres i artistes de diversos temps i moments, llenguatges divergents i mirades en comú. Així expliquen Marc Olivé i Gastón Core el cicle sobre temàtiques trans que tindrà lloc entre el Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima del 9 de març al 9 d’abril. Ivo Dimchev, La Ribot, Sónia Gómez, El conde de Torrefiel, Jonathan Burrows i Matteo Fargion, Trajal Harrell, Jasna L.Vinovrski, Cecilia Bengolea, François Chaignaud, Marlene Monteiro Freitas i Andreas Constantinou investigaran, des de diferents angles, el gènere sexual i les seves fronteres. Clàudia Brufau i Aída Pallarès us donen 6 raons per anar-hi.  

1. Perquè cal sortir de la zona de confort. Si la dansa i les arts de carrer són els grans oblidats (i menyspreats) dels teatres i institucions catalanes, la performance és la cosina perduda. Un gènere que, si no fos per l’Antic Teatre, el Mercat de les Flors i la Hiroshima, amb prou feines tindria presència a la nostra ciutat. TRANSaccions ens demostrarà que la performance està més viva que mai, que les etiquetes fa temps que són inútils i els nostres prejudicis una limitació brutal. I abans de criticar la performance, recordeu que (grans) figures de l’escena catalana, com Quim Bigas, Ada Vilaró i Pere Faura han fet performances que ens han deixat amb un pam de nas.

2.  Perquè haurem d’esperar (molt?) per tornar a veure aquesta gent. Agafeu el calendari i feu memòria. Quan fa que no veiem un espectacle del Conde de Torrefiel a Barcelona? Ja us ho diem nosaltres: anys. I només en festivals, és clar. No fos cas que poguéssim veure una de les millors companyies del país durant més de dos dies i en la programació estable. El mateix passa amb la Sónia Gómez, que està condemnada a viure de festival en festival i de bolos internacionals perquè les sales barcelonines,-excepte les ja mencionades-, amb prou feines la programen.

3. Perquè cal lluitar contra l’heteropatriarcat, l’heteronormativitat i la transfòbia. Moltes de les històries, ficcions i representacions que consumim habitualment encara estan fetes a través d’estereotips de gènere i el col·lectiu transsexual encara està silenciat i sovint maltractat per la societat. Un dels objectius del cicle del Mercat i la Hiro és, precisament, abordar les fronteres del gènere sexual des de diferents perspectives. I no ens cansarem mai de dir-ho: la transvisibilitat és més necessària que mai.

4. Perquè l’humor trenca amb els murs mentals. Algunes de les peces del cicle ens faran riure i en alguns casos no sabrem ni si hauríem de riure, se’ns escaparà una riallada i ens sorprendrà. Potser pensarem: “Per què em fa gràcia això?”. No es tracta d’humor servit a base d’acudits, sinó de situacions o idees juxtaposades amb imatges o paraules que ens estimulen el sentit crític, i sobretot sense caure en discursos moralitzans! Des de les bromes metateatrals de “Fest”, d’Ivo Dimchev al linedance d’una buròcrata a “Staying Alive”, de Jasna Vinorvksi. Sovint ens trobarem que ens proposen una mirada tràgicocòmica sobre l’actualitat.  A través de l’absurd, el sarcasme o la ironia ens posaran el pensament i els prejudicis en joc per arribar a una bateria de conclusions o preguntes inesperades.

5. Perquè la varietat de llenguatges ens fa més lliures. Les etiquetes sovint són trampes estètiques. En aquest cicle l’espai teatral es converteix en un espai de risc, on la veu es pot entrendre com un múscul o els textos es transformen en coreografia. Vídeos, cançons, moviment, paraules, dibuixos; no hi ha jerarquia entre disciplines artístiques, sinó contaminació. Aquest és el cas del duet que formen Jonathan Burrows i el compositor Matteo Fargion que en les seves peces encabeixen dins de partitures musicals riuades de moviment, amplifiquen o silencien el ritme visual per afinar-nos l’oïda i la mirada.

6. Perquè a la butaca cal ser actiu i, si es pot, en comunitat. Com a espectadors, quan veiem una peça formem un col·lectiu esporàdic, i compartim alhora una experiència única i irrepetible. A TRANSaccions ens trobarem en situacions subtils o molt òbvies en les que haurem de participar, ja sigui perquè escriurem poesia, ballarem a l’escenari, passarem un llibre a la persona asseguda al nostre costat o estarem quiets i ben callats a la butaca. En tot cas són espectacles sensibles a les nostres actuacions i pensaments polítics, socials i estètics, és a dir, a les nostres TRANSaccions.

by Deixa un comentari

Marta Buchaca debuta en la
dramatúrgia per a tots els públics. Ho fa, recordant-se dels anys
en què anava amb la mare als Lluïsos de Gràcia i a veure cada
títol dels de La trepa al Jove Teatre Regna. Feia temps que en tenia
ganes. Certament, el teatre familiar ha après a anar sense la
necessitat de dramaturgs però tot i que bona part dels artistes se’n
surten prou bé en enfocar la dramatúrgia dels seus muntatges
(adaptacions o creacions), és molt recomanable l’entrada de veus
experimentades als escenaris per a la canalla. Ho va fer fa pocs
mesos Marc Artigau al TNC (Els perseguidors de paraules) o Marc
Rosich al Lliure (Renard, o el llibre de les bèsties) i ara és
Buchaca amb aquesta producció de viu el Teatre al Romea.

L’autora que (coses del destí) va
rebre l’encàrrec just el dia després de ser mare, està convençuda
que avui Alícia no veuria el conill i mai cauria per aquell pou
misteriós fins al País de les meravelles. No el percebria diu,
convençuda, perquè estaria absorta en col·leccionar likes a
la pantalla del seu mòbil. Per això, l’única manera que Marta
Buchaca es pot creure que Alícia persegueixi el conill és perquè
aquest li pren l’aparell més preuat, el dia que li han regalat els
pares pel seu aniversari! Això li permet rescatar els personatges màgics (com  també ho faria Thomas Noone amb Alice, una adaptació obscura i coreografiada del clàssic), amb una òptica contemporània.

En
aquesta versió lliure de l’original de Lewis Carroll (molt menys
ensucrat que els dibuixos de Disney), Alícia no cau sola. Hi va amb
un ninot (el capità invisible) que actuarà de company d’aventures i
perfecte antagònic a la mentalitat calculadora de la nena de 10
anys. L’autora es diverteix veient com han construït aquest
antiheroi, còmic: “l’han fet tieta”. I és cert; és un divertit
cagadubtes que li agradaria ajudar però,en la majoria dels casos, se
sent incapaç. S’uneix a la sort d’Alícia com a agraïment a què
l’hagi tret de la capsa on feia mesos que esperava a la botiga. Però
el seu destí es creuarà amb una raó més poderosa que el farà
queda-se envoltat de les meravelles. I és que l’amor és un
condiment que ajuda a apuntar personatges i trames paral·leles que
aportin complexitat a l’entretingut i còmic viatge pel País de les
meravelles (amb música efectista d’un infal·lible Keco Pujol).
L’aposta de Viu el teatre és en ferm. Per això ha implicat els
dissenyadors audiovisuals de Silence (també són els responsables
d’El petit príncep
de Manu Guix i Àngel Llàcer ) en l’elaboració d’unes creacions
molt suggerents. I amb un repartiment que garanteix solvència i
entusiasme a escena: Jordi Llordella/ Joan Codina, Júlia Bonjoch,
Marc Pujol i Queralt Albinyana. 

Per últim, la tesi. Els nens d’avui
semblen ser una evolució d’aquella cançó dels Esquirols que
pronosticaven un nou fill “de la civilització” aquell 12 de
febrer de l’any 2017. La data s’ha produït pocs dies abans d’aquesta
estrena. És erroni plantejar a la canalla que no existeix el mòbil,
quan els adults són usuaris assidus. Alícia, finalment, entén que
cal fer-se gran per aprendre a gestionar aquestes APPS de les
meravelles.

Jordi Bordes

by Deixa un comentari

Este año la edición  54 del Concurso Internacional se festejó nuevamente en el Gran Teatro del Liceu de Barcelona. Mientras el año anterior las sopranos y las mezzos ganaron los primeros lugares, en esta edición un joven tenor  checo Petr Nekoranec, se llevó el primer gran premio, junto a los premios de la Fundación del Gran Teatro del Liceu, el premio extraordinario del Teatro Real de Madrid y el premio especial “Placido Domingo”. En el concierto final Nekoranec nos regaló una hermosa versión del aria “Je crois entendre encore…” de la ópera de Bizet Les pêcheurs de perles, cuyo notable fraseo, elegancia y belleza de timbre, asombró gratamente. Estas mismas características pudimos disfrutarlas en su última intervención, cuando cantó “Una furtiva lacrima…” de Elisir d’amore y enfrentó el reto de los 9 do de pecho de “Ah, mes amis…” de La fille du régimen.  La juventud de su voz es evidente, pero la calidad de su interpretación es admirable para un joven de 25 años. Es simplemente una delicia escucharle.

El segundo premio, más tres premios extraordinarios y el premio del público, fueron para Adriana González, una soprano lírica guatemalteca, con una voz hermosa, que interpretó con un fraseo muy inteligente y una pulcra línea vocal, tanto el Aria de la Luna de Rusalka de Dvorak como la de Micaela de Carmen de Bizet. 

El tercer lugar lo ganó el barítono español Carles Pachón, a quien además le adjudicaron 7 premios extraordinarios y el premio del público asistente a la prueba final. Debo decir, que aunque es una voz interesante y es un cantante correcto, falta bastante brillo y proyección de la voz, asunto que evidentemente mejorará con el tiempo y que, seguramente, los premios fueron otorgados por sus posibilidades futuras.

El cuarto lugar, además de un premio especial y otro extraordinario, los ganó la soprano rusa Elena Bezgodkova, con una buena voz lírica que acertó más en el aria de Lisa de La Pikovaia dame de Chaikovsky, que en el “Ebben? Ne andrò lontana…” de la Wally, sobre todo por el fraseo y la precisión de la afinación.

Sorprendente el quinto lugar ganado por Xabier Anguaga, un tenor vasco de apenas 21 años,  con una voz lírica ligera de muy buena calidad, un fraseo cuidadoso y una planta escénica de mucha fuerza. Abordó el aria del príncipe de La Cenerentola de Rossini, donde dio 6 do de pecho, perfectamente afinados y seguros,  además de “No puede ser…” de La tabernera del puerto, debido a que también ganó el premio al mejor intérprete de Zarzuela.  Dada la calidad de la voz y las posibles expectativas que su juventud genera, es sorprendente que haya ganado el quinto lugar, pero también se le adjudicaron 3 premios extraordinarios y el ya mencionado. 

El sexto lugar fue por primera vez para una soprano albanesa Elbenita Kajtazi, una soprano ligera de presencia interesante, con agudos brillantes y coloraturas cristalinas, que vale la pena recordar su nombre porque tiene todo para hacer una gran carrera.

Dos cantantes coreanos tuvieron premios especiales Jaegyeong Jo, al mejor intérprete de Mozart y Junhan Choi al mejor intérprete de Lied.

Una gala llena de voces interesantes, pero que dejó al descubierto, de nuevo, la falta de cuidado en la orquesta por matizar y apoyar al cantante en vez de opacarlo, algunas entradas de los cornos fueron realmente lamentables.

Sin embargo podemos estar tranquilos, el futuro de la ópera no está en peligro.

by Deixa un comentari

Us demano perdó. Aquesta no serà una crònica convencional.
No us parlaré dels assajos de Sweet Tyranny ni del que em va dir en Pere durant
l’entrevista. Aquesta no serà, tampoc, la crònica que tenia preparada. Serà un
escrit a raig. Sincer i personal. Sempre he pensat,-i és el que recomano als
amics poc avesats en aquest món-, que el millor per gaudir d’un espectacle de
dansa és deixar-se endur. Deixar els prejudicis (la dansa és elitista!) i les
preocupacions (ho entendré?) a casa i mirar, sentir, emocionar-se. I després, esclar,
envoltar-se d’experts i llegir i escoltar el que diuen. Aquí, a can Recomana,
en teniu un bon de molt bo: en Jordi Sora. Dic tot això perquè a vegades prejutgem massa i
emetem un judici ràpidament. Sense pensar ni reflexionar. Així doncs aquí
teniu: les instruccions per veure Sweet Tyranny. Feu amb elles el que vulgueu.

I tot això d’on cau?:  Pere
Faura forma part d’una generació de ballarins i coreògrafs nascuts a la dècada
dels 80 que han estudiat i han treballat a l’estranger i es mouen entre l’escena
catalana i la forana. Sovint, esclar, per la fragilitat de l’escena local.
Tenen, també, una altra cosa en comú: tots ells treballen amb codis artístics
que potencien l’escena híbrida i la combinació de llenguatges. Ras i curt:
Dansa o moviment? Etiquetes: bon vent i barca nova!

Per
què ens parla de Grease, Saturday Night Fever, Dirty Dancing, Flashdance i A
chorus line?

Perquè és el que tots coneixem. Perquè “compartim la
merda que crea el capitalisme”. I perquè Faura es va enamorar de la dansa
veient Grease o Flashdance. Aquesta, però, és la primera capa de la ceba.
Segona capa: A través de les coreografies ens explica, d’entrada, que el discurs que
ens venen i que tots ens mengem amb patates i ketchup és irreal, hegemònic,
capitalista i heteropatriarcal. Tercera capa: Utilitza això per explicar la
situació que viu el món de la dansa, la precarietat a la que està permanentment
abocada i, de pas, criticar les dues paraules que estan més de moda: indústries
culturals. I diguem-ho clar: No, Pere Faura no està en contra de les indústries culturals. El
problema, em va dir, és quan mesurem amb els mateixos paràmetres el seu
espectacle que el darrer disc de Beyoncé. Tot, per cert, embolcallat amb la destresa,
intel·ligència i mala llet d’un dels millors dramaturgs del país: Esteve Soler.

ATENCIÓ
SPOILER: Per què la
sala Maria Aurèlia Campany s’acaba convertint en una discoteca?

Perquè encara que no ens agradi veure-ho o acceptar-ho, la discoteca és una radiografia brutal de la
societat i de nosaltres mateixos. Perquè a la discoteca la paraula és
secundària, el cos té el poder, el cos té el control. Si tenim clar que “som el que mengem” també hauríem de saber que “som com ballem”.  I perquè si tots balléssim
més, ens toquéssim més i parléssim menys, seríem més feliços. Tot això ens ho
ensenya (crec) en aquest final tan provocador i (personalment) brillant. Sí,
senyors: la discoteca és un espai polític.  

Bonus
track: En
Pere sempre diu que és un coreògraf sense estil. Li vaig preguntar, pensant que
apropiar-se de coreografies populars és tenir-ne, i m’ho va explicar millor: “És
un estil dramatúrgic però no de moviment”. Ara bé, com molt bé diu la Bàrbara
Raubert al blog del Mercat de les Flors, “Faura és com l’encantador de serps, que
fa sonar i belluga la seva flauta (o la mànega o el comandament de vídeo…
segons sigui l’ocasió) per fer-nos sortir de l’espai de comoditat i encarar-nos
a una veritat certament inestable”. Amén, Bàrbara. 

Per tant, jo ho tinc clar: Llarga vida a Aura Faura.
(per entendre aquesta picada d’ullet haureu de córrer a veure Sweet Tyranny al Mercat.)

by Deixa un comentari

Divendres, cinc de la tarda. Arribo al Graner i sona Fiebre del
sábado noche. Pere Faura dóna indicacions als ballarins que, a continuació,
assajaran una de les mítiques coreografies de la pel·lícula. Al fons, dues
grans pantalles projecten visuals dignes dels 80. “Lo hacemos otra vez, sin
pensar” diu. 1, 2, 3 i sant tornem-hi. Faura està atent, observa i els hi
pregunta si ho tenen clar. Apunto a la llibreta que, a diferència d’altres
coreògrafs es nota que també és ballarí. Té les idees clares, sap el que vol, com
expressar-ho i com aconseguir-ho.

Potser per això espectacle rere espectacle aconsegueix l’impossible:
crear i apropar espectadors a la dansa. No pareix coreografies impossibles ni
té,-ell mateix ho diu-, un estil concret: Faura s’apropia de la cultura popular.
De fet, moltes de les coreografies de Sweet Tyranny les podríem ballar (més
bé o més malament) nosaltres. Per això, en aquesta crònica, ja us ho dic ara,
no hi trobareu gaire teoria o explicació sobre els moviments. Tots els coneixem.
Tots hem volgut ser, en algun moment, Olivia Newton John i John Travolta o,
sense anar més lluny: Emma Stone i Ryan Gosling.

I precisament és aquí, en aquest punt, on ens agafa i colla com a
espectadors. Mentre movem els peus des de la platea al ritme de Summer Nights i
somiem amb John Travolta, ens obliga a reflexionar. Un exemple: Mentre
nosaltres ja fem els coros de “Tell me mooore, tell me mooore”, Faura ens
recorda que el cas de Travolta és paradigmàtic: Els recordats, els famosos, són
els coreògrafs. Ningú (o gairebé ningú) recorda els ballarins.

I això de què serveix? Això, apunto a la llibreta, ens posa cara a
cara amb una realitat que amaga, en el fons, una clara tirania: la del
coreògraf damunt dels ballarins, la dels ballarins reduïts a ser un subjecte
mut sense veu ni vot. Això, de fer-nos reflexionar i (gairebé) ballar alhora ho
farà molt a Sweet Tyranny. Més que
mai. Ens posarà,-atenció spoiler-, cara a cara amb les polítiques culturals, l’heteropatriarcat
(us heu parat a analitzar quin missatge i imatge donen aquestes pelis?), la
precarietat laboral, la creació de públics, el paper dels espectadors i,
evidentment, la dansa. Agafeu-vos fort, que venen corbes.

I de Fiebre del Sábado noche
passem a Flashdance. I de Flashdance a Grease. Pel camí, els ballarins han repetit, una vegada i una
altra, les diferents coreografies, revisat els tempos i les marques: “Jo surto
quan tu mous el braç cap a la dreta”, “Quan acabi, entres”. Mentrestant, en
Pere s’ho mira, revisa i repassa el seu text. I sant tornem-hi. Una vegada i
una altra, fins que allò mecànic, allò memoritzat, brilli i ens faci vibrar. Són
les 8 del vespre i s’acaba l’assaig. En Pere s’asseu amb els set ballarins, al
terra, en una rotllana, i tots vuit comenten com ho han vist, què els hi falta,
què creuen que ha de canviar. Recullo les coses, m’acomiado de tothom i marxo
cap al metro. Pel camí, mentre reviso mails i whatsapps, penso que té raó: John
Travolta és un puto geni. Amén.