Sin categoría

Són exploradors de llenguatges escènics.  L’any passat van formar part de la
plataforma de dansa europea Aerowaves que organitza el festival itinerant Spring Forward. Vaig poder veure WOMANhouse, d’Andreas
Constantinou-Himherandit Productions, i Staying
Alive, de Jasna L. Vinovrski-Public in Private a Pilsen (República Txeca),
on es va instal·lar la plataforma tres dies durant l’abril del 2016. Els temes
que aborden tenen poc o res a veure; la primera peça tracta sobre la masculinitat
des de la perpectiva de les dones, i la segona sobre el paper de la burocràcia
en els moviments migratoris. Però, les dues propostes utilitzen l’humor amb
molta intel·ligència i ens atrapen en un estira-i-arronsa entre paraules i
moviment per fer aflorar uns llenguatges artístics virtuosament híbrids. Abans
d’aterrar a Barcelona pel TRANSaccions, he entrevistat a l’Andreas Constantinou
i la Jasna L. Vinovrski per skype.

Staying
Alive, de Jasna L. Vinovrski-Public in Private, a la
sala Pina Bausch, Mercat de les Flors, el 23 de març, a les 20h.

WOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit
Productions, a la sala MAC, Mercat de les Flora, l’1 d’abril, a les 19h.

…

La Jasna L. Vinovrski  és una coreògrafa i
performer croata establerta a Berlín des de fa nou anys. Actualment, junt amb Clément Layes codirigeix la companyia Public in Private. Ella va emigrar de
Croàcia el 1993, en part fugint de la guerra i en part per continuar la seva
formació en dansa. La Jasna ha mantingut el contacte amb l’escena de Zagreb, la
seva ciutat natal. Tot just començar la conversa li pregunto sobre el sector de
la dansa a Zagreb i a Berlín. El discurs de les comunitats artístiques
d’aquestes dues ciutats l’han influït molt.  Abans de la guerra, als anys vuitanta, malgrat no ser una
gran ciutat a Zagreb la dansa contemporània gaudia de molt bona salut. Em
menciona grans noms de l’escena belga que van passar per festivals de la ciutat
croata, com Ian Fabre i m’explica que recorda amb nitidesa companyies catalanes
com la Fura dels Baus o Lanònima Imperial. Staying
Alive, l’espectacle que presentarà a Barcelona tracta sobre un aspecte molt
concret de la migració. Arrenco l’entrevista preguntant per quan va emigrar del
seu país.

Clàudia
Brufau: He vist que vas estudiar a la Folkwang Schule, d’Essen. Com i quan hi
vas anar a parar?

Jasna
L. Vinovrski: Vaig marxar de Zagreb el 1993 durant la
guerra per audicionar en diferents escoles d’Holanda, del Regne Unit, però
totes eren força cares. Així que, com que la Folkwang d’Essen és una
universitat pública i té bona reputació, semblava una bona opció. He de dir que
no estava gaire familiaritzada amb l’obra de Pina Bausch.  L’escola es centrava més en la dansa
moderna, més que en la contemporània, per tant, per a mi era anar cap
endarrrera. Però, en realitat va ser una exploració molt interessant: allí vaig
descobrir la dansa-teatre, l’obra de Bausch o Susanne Linke. És una experiència
que em segueix marcant.

CB: Quin
viatge artístic has fet des de que vas deixar Essen fins ara?

JLV: Em vaig embarcar en treballs més físics i també vaig explorar mons més
conceptuals, la qual cosa m’ha portat a concebre la dansa i la coreografia des
de punts de vista molt diferents. Sense mostrar aquesta diversitat d’influències
de manera òbvia he intentat construir un pont, d’aquesta manera he acabat
creant a cavall del moviment i la llengua.

CB: Com
treballes el moviment i la llengua?

JLV: Sempre m’ha interessat utilitzar el moviment i la parla, però no només
per la veu, sinó per les paraules. M’agrada aprofundir en la resonància dels mots
i com que no són tan ambigus puc anar al gra amb les qüestions que vull
abordar. Crec que d’alguna manera acabo topant amb aspectes polítics, tot i que
la meva intenció no sigui la de posar l’accent sobre temes polítics. Intento
centrar-me en el que realment m’interessa i tractar-ho amb les eines que
m’aporten la llengua i el moviment.

CB: En
alguns casos has estat molt literal amb l’ús del llenguatge verbal?

JLV: Sí, una de les peces que he creat la vaig titular Modal verbs, perquè tot i que sempre s’ha dit que els modals són buits
de contingut, no és cert. A partir de la cita de Giorgio Agamben que diu: “Els
verbs modals són les maneres de ser mitjançant les quals l’Ésser viu la seva vida”,
he indagat en com els verbs modals modulen la nostra manera de pensar i
comportar-nos.

CB: El
2013 el projecte Migrant Bodies va encarregar a 16 artistes que creéssin peces
a partir de la idea de la migració. Staying
Alive és fruit d’aquest projecte. Per què creus que et van convidar a
participar-hi?

JLV: Vaig emigrar de Croàcia el 1993. Com moltes altres persones provinents
dels Balcans vam viure la selecció dels perfils dels refugiats que podien
entrar i els que no. Les institucions que formaven part d’aquest projecte els
interessava veure com afrontaria aquest tema sabent pel què havia passat. I
precisament, el 2013 la crisi humantària ja era latent, però bona part d’Europa
no n’era conscient menys Itàlia perquè és el port d’entrada per a molts
refugiats.

Quan em van encarregar aquesta peça sobre la
migració, en principi era un tema massa recent per a mi i que encara em removia
molt. A més, encara no tenia la distància per reflecionar-hi i per això m’hi
vaig llençar. Vaig decidir centrar-me en els procediments jurídics i com les
migracions són regulades per la burocràcia. El fluxe del moviment a Europa, des
dels refugiats, passant pels animals als béns materials estan gestionats per
buròcrates, per això en la meva peça, cos i coreografia estan tan restringits/delimitats.

A més, les peces que havia fet fins aleshores posaven
l’accent sobre les problemàtiques dels artistes i la paperassa. En particular
m’havia fixat amb les dones que es dediqueen a la dansa (coreògrafes i
ballarines) i els procediments burocràtics. Això ve de la meva pròpia
experiència; no vaig tenir el luxe de poder escollir on volia estudiar, ja que
necessitava una visa i mitjans econòmics per poder sostenir-me. També he hagut
i continuo havent de portar a terme procediments burocràtics extrems quan
presento un projecte. Sovint en les biografies dels ballarins o performers no hi consta que la seva trajectòria ha estat condicionada pels països i l’educació
als quals no han pogut accedir. Volia explorar les restricions o limitacions
d’aquest tipus a Staying Alive.

CB: Has
abordat el tema de les fronteres en altres peces?

Vaig crear un solo per una ballarina filipina
que vaig titular Which club?, perquè
a Occident sovint les dones filipines són vistes com a prostitutes i volia
treballar amb una ballarina filipina, l’Unita Gay, que visqués en la realitat europea. En
aquest cas tractava sobre les fronteres i com creuar-les.

JLV: Afrontes temes molt complexes,
però Staying Alive és una performance
força còmica. Et vas proposar fer riure o utilitzar l’humor quan vas crear
aquesta peça?

JLV: L’humor en situacions tan tràgiques és una eina per abordar-les i
permetre que la gent reflexioni sense pressionar-los amb discursos moralitzadors.
Amb l’humor puc penetrar temes durs i desplegar diferents capes de comprensió o
recepció del que genero en la performance.

CB: El
personatge que encarnes a Staying Alive
és una buròcrata molt amable. Què intentes provocar?

JLV: El que m’agrada de la performance com a gènere escènic és que el
performer és a l’ara i aquí amb el públic. La meva feina és fer d’amfitriona,
una buròcrata que dóna la benvinguda i convida a entrar al públic. Porto un
vestit molt “constret” (en anglès la Jasna fa servir “constrained” i remarca
molt aquest adjectiu), la roba transmet l’estat i l’ofici del personatge. De
fet, la coreografia que marco també és extremadament “constreta” en termes
d’espai i moviments, fins i tot em poso en situacions en les que ho accentuo més
encara. A més, al llarg de la peça intento que el públic esdevingui una
comunitat, tot adreçant-me a cadascun d’ells, per aquest motiu a l’acabar també
acompanyo a tothom fora de la sala. No és necessari que el públic participi de
manera directa, però els espectadors tenen una gran influència en la meva
performance.