Sin categoría

by Deixa un comentari

Com a bon detector del terreny i el
moviment, el Sismògraf d’Olot 2017 ha traçat un festival que ha permès veure la
majoria de les propostes programades; espectacles i activitats variats i per a
tots els públics, reflex de l’ampli i creixent ventall d’oferta que inclou la
dansa. Amb fluïdesa i sense aglomeracions, ha transportat els espectadors per una
vintena d’espais escènics potenciant el valor dels sites specifics i presumint de l’entorn del Parc Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa.

Segurament els escenaris més
sorprenents han estat la gradera del Montsacopa on, amb ‘Waiting for
earthquakes’, la ballarina Moon Ribas ha interactuat coreogràficament amb els petits
terratrèmols que se succeïen a temps real a través del sensor que duu implantat
al braç. O el passeig en bicicleta d’‘Hablar con las plantas’ en què els Artistas
Salchichas, amb la col·laboració de l’arquitecta i urbanista Daniela Sanjinés,
han convidat a revisitar l’emblemàtic paisatge d’Olot amb tot un carregament de
preguntes. Caminar a partir de la mitjanit pels voltants del Molí d’en Climent,
a tocar del Fluvià, ha dotat de més autenticitat la vivència d’haver de fugir
del propi poble per emprendre un camí incert com a refugiat (‘Welcome’ d’Amebeu
Teatre) com també la plaça de Can Marcé ha portat el públic a pagès amb el
‘Dispositivo LABranza’ de Colectivo Lamajara, que ha relacionat els moviments
del camp amb els del cos dels ballarins amb la participació d’un grup de
garrotxins.

Però hi ha hagut més escenaris especials
com l’Espai Barberí, una fàbrica de principi del XX que ha embolcallat amb
pedra, sorra i fusta la poètica del ‘Mira-T’ de Circ Pànic, una de les 7 estrenes
i coproduccions del festival on són claus la concepció del pes i l’espai i on
els llenguatges circense i musical es fusionen per explicar una bonica història
de descoberta. Els claustres acostumen a esdevenir sempre un marc excepcional i
els del Museu de la Garrotxa o del Carme no han fallat en la missió. Tot i el
fred de les tres nits de Sismògraf, els espectadors han gaudit embolicats en
mantes d’alguns dels millors espectacles d’aquesta 9a edició com ‘Lowland’ de
Roser López Espinosa, que ha fet enlairar el públic amb una hora exclusiva de
dansa contemporània immensament agraïda i inspirada en el vol dels ocells.

Evidentment, cal citar també la gran
pista de ball en què es converteix diumenge al migdia el Parc Nou amb un
Itinerari de dansa tremendament acollidor que regala píndoles als curiosos que
s’atansen a cada racó. Un excel·lent fi de festa alegre i popular que enguany
s’ha celebrat sota un sol radiant. Meravellós.

A banda de les places i carrers on s’han
brindat múltiples propostes gratuïtes com el xocant ‘Mulïer’ on la Cia. Maduixa
ha demostrat la força de la dona i del ball sobre xanques, destaquen també les
sales petites propenses a introspeccions com la de Laila Tafur amb ‘Monstruo’, si
bé han de resoldre hàndicaps pel que fa a la visualització a peu pla. Aquests
espais ajuden a contextualitzar millor treballs que encara s’estan gestant, com
el polèmic ‘Sweet Precarity’ de Pere Faura, que ha presentat la trilogia sencera
del ‘Sweet Suite’ en diferents espais del Teatre Principal (la sala d’assaig,
la plaça, el teatre) amb les peces ‘Sweet Precarity’, ‘Sweet Fever’ i ‘Sweet Tiranny’.
Faura ha partit d’un mateix punt: les bandes sonores amb coreografia incorporada
de les pel·lícules dels 70 i 80 per arribar a destins distints on la
reivindicació, l’evasió banal i la transgressió de cadascuna s’acompanyen d’un
interessant i necessari anàlisi de fons.

No podem acabar aquest trajecte
forçadament incomplet pels espais del festival sense mencionar la Carbonera, la
reina de la festa. Seu del Sismobar, és allà on tothom balla fins ben entrada
la matinada. Divendres ha acollit el ‘SismoDanceTVspots’ de Djdmoda, una
discoteca de música publicitària, mentre que dissabte ha escalfat els motors al
pati amb la ‘Festa de balls per salvar el món’, una conya de La Generació Feliç
que assenyala els grans hits musicals de la història com a causants dels
pitjors desastres mundials i ha fet saltar, ballar i plegar de riure el
personal amb els passos de Saturday Night, l’Aserejé o el Gangnam Style.

En resum, un festival que mou, es mou i,
sobretot, remou.

by Deixa un comentari

Público y crítica han recibido con general frialdad el último estreno
de Ivo van Hove en Londres. Una respuesta de entrada sin relación directa con
la hostilidad manifestada por algunos popes del teatro británico -entre ellos
David Hare- ante la llegada de directores europeos continentales con su “teatro
conceptual”. Un fenómeno tolerado como pasajero exotismo hasta que Van Hove -señalado
por los guardianes de las esencias- comenzó a sumar atención, elogios y premios
con los estrenos de Hedda Gabler y A View from the Bridge, un enorme éxito
en el West End y Broadway. Si estos “caprichos” -pensaron alarmados los
mandarines- funcionan se podría producir un indeseado efecto contagio a este
lado del Canal de la Mancha. Con el matizable “fracaso” de Obsession quizá se han tranquilizado, aunque el fenómeno Van Hove
no tiene visos de remitir en Londres: ya está anunciada su adaptación de All About Eve con Cate Blanchett en el
papel de Margo Channing como espectacular cabeza de cartel.

Obsesión rima con pasión para los londinenses. El espectador y los
críticos esperan calor sexual, un arrebato físico, un ardor de las hormonas, un
instinto gonadal cuando la promesa es una versión escénica de The Postman Always Rings Twice de James
M. Cain. Es el recuerdo de Jack Nicholson y Jessica Lange embadurnados de
harina y deseo sobre una mesa de cocina. Es la esperanza de reencontrarse con
el mito de la femme-fatale. La aparición
de Lana Turner vestida de inmaculado blanco para derribar en un abrir y cerrar
de ojos todas las defensas de John Garfield. La primera imagen que reciben en
el Barbican Centre es desconcertante. Un vacío conceptual. Un proyecto en gris
de una arquitectura de la desolación de Hopper. En el centro, dominando el
espacio, el tótem de la tripa mecánica de un coche. Una escenografía sin
temperatura. Pero los cuerpos Halina Reijn y Jude Law aún no se han encontrado
y todo es posible.

La decepción no tardará en llegar. Por dos motivos, ambos por
inclinación y elección del director. La atracción sexual es un elemento
frecuente en los montajes de Ivo van Hove sin que se traduzca en una cuestión
de piel. En una propuesta anegada de sofoco monzónico como De stille kracht el círculo vicioso de la sociedad colonial nunca
suda sus impulsos más sensuales. El sexo es para el director holandés un objeto
importante de análisis que no pasa por lo primario. Y además tampoco es el motivo
central en Obsession. La tría de la
versión de Luchino Visconti de la novela negra de M. Cain (Ossessione, 1943) le permite abrir el foco de su dramaturgia y distanciarse
de la claustrofóbica relación física entre los dos protagonistas, una trampa de
sexo y muerte cada vez más asfixiante, tal como la filmaron Tay Garnett y Bob
Rafelson.

Visconti introduce importantes variables que Van Hove utiliza
libremente para construir su propio discurso: la ruptura de la telaraña que se
teje alrededor de Gino -una huida a la larga estéril-, nuevos personajes, sobre
todo el encuentro con “El Español” (en el Barbican rebautizado como Johnny) y un
importante giro sobre la mirada del objeto del deseo, que pasa del cuerpo de la
mujer al del hombre. Pero a Van Hove le interesa principalmente el terror
existencial que a Gino le genera verse atrapado y tener que abandonar el anhelo
de vivir sin raíces. Un alma libre ante un horizonte ilimitado que sólo podría
compartir -si quisiera- con otro hombre, el único dispuesto a seguir con él su
eterno camino. Hanna en cambio es la satisfacción del deseo y la condena de la estabilidad,
de cargar con “la vida de un hombre muerto”. Un dilema ante el cual sucumbe de
manera trágica.

Se malinterpreta a Van Hove cuando en la entrevista del programa de
mano proclama que su dirección de escena versa sobre la “fuerza de la
devoradora de la pasión”. La mayoría se verá tentada de leer en estas palabras
la idea de un ritual amatorio cercano a la Mantis Religiosa cuando el director quizá
dirige su mirada hacia las fuerzas destructivas que cercenan la libertad de un
hombre alejado de las convenciones de la sociedad. La elegía de un anti-héroe
cantado por Woody Gultrie. Es posible que haya visto en Gino-Frank el reflejo
romántico de un vagabundo por destino y elección, un drifter, uno de esos hobos
que surcaban Estados Unidos durante la Depresión subidos a los trenes de
mercancías con su propio código ético. Un personaje sacado de On the Road de Kerouac. Neal Cassady
como lejana inspiración, aunque para un espectador habituado al teatro catalán
también se imponga la sombra de un Manelic con menos inocencia, pero con la
misma conexión directa y atávica con la naturaleza. Qué otra cosa pensar ante
la potente imagen que crea Van Hove cuando en el austero escenario levanta de
la nada un horizonte de mar embravecido con Gino enfrentado a las fuerzas de la
naturaleza como una mancha de David Friedrich. Aquí sí que se siente el
éxtasis. El mismo que la sala ha echado de menos cuando el sexo domina la
escena.

No es un problema de falta de química entre Halina Reijn (maravillosa
actriz de la tropa del Toneelgroep) y Jude Law (correcto oponente). Es una
simple cuestión de acento, de electrizar más con el obsesivo cálculo de una
mujer que pretende prosperar casado con el hombre que quiere -aunque tenga que
pasar por el asesinato- que por su conexión física. 

by Deixa un comentari

“La
dansa no és difícil, és desconeguda”. Aquesta és una de les afirmacions més
consensuades sentida aquests dies a Olot en el marc del festival Sismògraf, que
des de dijous 20 d’abril fins demà diumenge Diada de Sant Jordi sacseja per 9a
edició la capital garrotxina. Hi ha com una reserva, com una por a no entendre la
dansa que la situa al final de la llista quan es vol anar a veure un
espectacle. Tenim la necessitat de disposar de més eines per atrevir-nos a
mirar-la i processar-la en plenitud. I segurament ens serien ben útils, és
clar, però tot plegat pot ser més senzill. Es tracta sobretot de trencar
clixés, una pirueta que al seu gir permet desprendre’s de cuirasses i obrir els
sentits cap a una nova perspectiva.

El
Sismògraf ja ho ha fet i molt del públic que aquests dies “la balla per aquí
dalt” també. Quan véns constates que la dansa és molt més híbrida de com se l’ha
venut sempre, va moltíssim més enllà del ballet (l’etiqueta més pesant). “Moviment
artístic” se li escauria més! El fet és que aquesta obertura, aquesta transversalitat,
omple d’aire un sector que –com molts d’altres en les arts escèniques– sempre s’ha
sentit petit, menystingut, deixat de banda. S’estan fent múltiples esforços des
de l’Administració per revertir aquesta situació –un bon exemple és la inclusió
del Sismògraf des de fa 3 anys dins el mapa dels Mercats estratègics de les
arts escèniques i la música del país o el Pla d’impuls de la dansa, que suma
complicitats per dignificar-la i apropar-la a la gent–, però la volta que ho
canviarà tot només la pot fer un mateix… i és tan simple com deixar-se tocar,
emocionar, sorprendre, de la mateixa manera que ho faríem amb una altra art.

En
els dos dies i mig que portem de festival hem gaudit d’un munt de sacsejos amb
diferents hipocentres. Des del risc d’incorporar nous llenguatges del moviment
a escena com els minimalistes i espasmòdics gestos fragmentats de Tomeo Vergés
X Man Drake a ‘Anatomia pública’ o l’esplèndida fusió cultural del hip hop dels
Brodas Bros amb la dansa tradicional basca de Kukai Dantza a ‘Topa’ amb una contagiosa
exhibició d’energia positiva, fins a l’impacte de les imatges amb propostes com
‘Perra de nadie’ d’una Marta Carrasco imponent des de la fragilitat de qui es
nega a si mateix o ‘O.V.N.I’ del Col·lectiu Big Bouncers que qüestiona l’ús, l’existència
i l’obsolescència dels objectes portant-los fins al surrealisme. La pista de
ball ha abraçat altres narratives reflexives com ara ‘Let sleeping dogs lie & of no fixed abode’ de Laura Aris & Jos Baker, dues peces independents
i molt personals al voltant de la solitud, la cerca i el dolor i ‘The endgame’
de LOKKE (Olatz de Andés) en què els ballarins entren en joc en un tauler d’escacs
on, com a la vida, el triomf i el fracàs pot dependre d’un mer moviment. També
s’ha convidat a la participació amb treballs ben oposats: d’una banda, el lúdic
i divertit ‘Lur away’ de Sra. Polaroiska que, una mica a l’estil del programa televisiu
1000 maneras de morir i amb un humor
calidoscòpic, subministra un seguit d’instruccions per sobreviure a tot tipus de
situacions ja sigui l’atac d’un os, una intensa tempesta de neu o la pèrdua d’un
ésser estimat; i, d’una altra banda, el ‘Welcome’ d’Amebeu Teatre en què el
públic experimenta l’èxode dels refugiats, maleta en mà i amb una història pròpia
seguint el curs del riu en la negror de la nit i l’anonimat (encertadíssim site
specific).

Qui
està resultant ser el gran terratrèmol del Sismògraf és el coreògraf i
performer Pere Faura que, a l’espera de presentar la tercera peça de la
trilogia ‘Sweet Suite’ aquest dissabte al vespre, ja ha posat damunt de la
taula un ric debat sobre la precarietat del sector –de la dansa, però extrapolable
a qualsevol altra professió–, els límits entre la forma i l’ètica, així com la
dansa com a vàlvula d’escapament social. Déu n’hi do!

by Deixa un comentari

Com
si es tractés d’una pel·li romàntica: una ballarina i un b-boy, després unes
primeres reticiències, s’enamoren. Ella és alemanya, de pares coreans, i ell és
francés, amb arrels catalanes. Els dos són ballarins i coreògrafs de hip hop
escènic. Honji Wang i Sébastien Ramirez presenten Monchichi (2011) i Everyness
(2016) al Mercat de les Flors, del 6 al 9 d’abril. La primera peça, que ha
girat exitosa per tot el món, és l’espectacle més personal i emblemàtic
d’aquest tàndem coreogràfic, que també són parella fora de l’estudi i
l’escenari. El títol de Monchichi fa
referència a una anècdota de quan la Honji era menuda i un veí alemany (blanc)
del barri de Frankfurt on va crèixer se li va acudir cridar-la “Monchichi”, ell
ho trobava bufó.

Mentre
aquest veí li feia aquesta broma de malgust, la Honji estudiava
dansa clàssica al conservatori de Frankfurt. Als 16 anys  ho va deixar per provar les arts
marcials o la capoira, i no va ser fins que tenia 20 anys quan va descobrir
l’escena hip-hop. En canvi, en Sébastien es va submergir en aquesta cultura molt
més jove pels volts de 1995, quan ell en tenia 13 i vivia a Perpinyà. A ell li
agradava l’estil de música i sobretot el breaking
(molt semblant a la gimnàstica i les acrobàcies, disciplines que a ell ja
dominava). Més enllà de la fisicitat del hip-hop, per a en Sébastien i la Honji,
com per a molts adolescents i joves de barris de classe treballadora, aquestes
danses urbanes  implicaven qüestions
més profundes. Tal i com explica la productora teatral Claudia Alick:
“Si ets hip-hop, tens l’habilitat d’existir o no en diferents llocs alhora i
ser moltes coses a la vegada 
…estructura i contingut s’emmirallen.” És en aquesta recerca d’una
identitat cultural flexible i construida en danses improvisades com en Sebastién
i la Honji es van conèixer a el 2004, a Berlín. La companyia Sébastien
Ramírez/Clash 66 va convertir-se en la Wang Ramirez. Des d’aleshores aquest
tàndem franco-català i coreà-alemany –es  defineixen a si mateixos com a Yin i Yang– juga amb la
seva química i energies oposades per crear. I és que el hip-hop és pura
dicotomia: competitiu i amistòs, espiritual i material, cridaner i
íntim/poètic, rabiosament actual i alhora connectat amb el llegat que van
deixar els artistes que van encendre l’espurna d’aquest moviment als anys
setanta.

Les dansses urbanes: dels
carrerons als escenaris

En
carrerons i racons amagats, la generació “post Drets Civils”, adolescents i
joves d’origens ètnics ben plurals –afro-americans, jamaicans, cubans,
dominicans …– van començar a crear danses urbanes. Una resposta pacífica a la
violència i la misèria dels barris devastats econòmicament. El hip-hop, com
molts altres moviments artístics, sorgeix de la marginalitat i és un terme
paraigües que engloba –sense parlar del graffiti, la música o el rap– molts
estils de danses urbanes que van cristalitzar els setanta del segle passat; des
del breaking (dansa sorgida al Bronx
de Nova York a partir dels beat breaks
repetits en loop) als funk styles californians (roboting, bopping, hitting, locking,
bustin’, popping, electric boogaloo, entre d’altres).Corrien els anys
vuitanta quan aquesta cultura urbana va esdevenir un fenomen global. De la
marginalitat, el Hip Hop va acabar absorbit per la indústria musical que l’ha
inflat a clixés masclistes i materialists des d’aleshores. Però quan va pujar
als escenaris aquesta cultura o quan va sorgir el concepte de Hip Hop Theatre? Aquest terme va ser
utilitzat per primera vegada al Regne Unit el 1990, pel carismàtic Jonzi D, el
director artístic de Breakin’ Convention (plataforma i festival internacional
de Hip Hop produït pel Sadler’s Wells), per descriure una performance d’estils
fusionats. Format en dansa contemporània a la London Contemporary Dance School
i en hip-hop als carrers de l’est de Londres, Jonzi D va entendre aquesta fusió
com una evolució natural. Al llarg dels noranta, a la premsa escrita estatunidenca
ja es feia ressó de la transferència teatral d’aquesta cultura sobre els escenaris.
Ara bé, el hip-hop no és només un fenomen anglosaxó, als anys vuitanta va calar
profundament als extraradis de les ciutats franceses i d’altres països
europeus. Uns dels pioners del continent són el b-boy Niels “Storm” Robitzky,
el francès d’origen marroquí-algerià popper
Salah o la companyia Renegade
Theatre d’Alemanya –és una llista d’exemples molt parcial. És a dir, quan la
Honji Wang i en Sébastien Ramirez participaven en les seves primeres battles, el hip-hop començava a trobar
el seu lloc en l’escena.

Per saber-ne més sobre aquesta evolució al Regne Unit, aquesta Ted talk del Jonzi D és fantàstica. 

L’univers
Wang Ramírez: estil i col·laboracions de luxe

Es van conèixer entrenant a
Berlín i de la relació personal va sorgir la professional. En Sébastien ja
s’havia embarcat en una recerca del seu propi estil amb una voacació més
artística que d’altres b-boys, i
l’Honji destacava per la seva elegància –fruit, en part, de la seva formació en dansa clàssica i arts marcials. Van començar amb una peça curta Amor & Psyque que va guanyar una
bona colla de premis en plataformes de hip-hop, i que alguns vam poder veure
per primera vegada a Barcelona en el festival Dies de Dansa el 2010. Aquests 15
minuts es van convertir en AP15, un
versió llarga de Amor & Psyque o
un extracte de Monchichi (2011), l’exploració
més profunda de la seva relació. A Borderline
(2013) van comptar amb més ballarins i van indagar en un treball amb cables per
parlar de la manipulació, espectacle presentat al Mercat de les Flors; i fa dos
anys l’Honji s’uní a la Rocío Molina per juxtaposar el flamenc amb el hip-hop a Felakihum. El recorregut professional d’aquest duet ha estat força
meteòric, si tenim en compte que van presentar la seva primera peça fa set
anys. Des d’aleshores han col·laborat amb el coreògraf Akram Khan, el
compositor Nitin Sawhney, el dissenyador de moda Paul Smith i amb ni més ni
menys que la mateixa Madonna (en Sébastien va coreografiar dos números del
Rebel Heart Tour, 2015, i la Honji va formar part de l’elenc de ballarins).

L’estil Wang Ramirez és poètic, construït a base
d’acrobàcies i salts elàstics. Tenen l’habilitat de suspendre’s en l’aire, a dos
pams de terra. Han cotaminat el treball artesanal del breaking (que requereix una pràctica i recerca constant) amb els
elements dramatúrgics de la dansa-teatre, la composició coreogràfica dels seus espectacles
és producte de la fusió amb la dansa contemporània. Tant Monchichi com Everyness
són treballs sobre les relacions entre homes i dones, la primera només es
centra en una parella, ells dos, i la segona en les combinacions possibles dins de
l’elenc format per Christine Joy, Alpuerto
Ritter, Salomon Baneck-Asaro, Alexis Fernandez Ferrera alias Maca, Thierno
Thioune i Honji Wang. Aquest tàndem artístic no carrega l’escenari d’atrezzo ni
grans estructures, ara bé, si a Monchichi
un arbre blanc és el testimoni de la història, a Everyness, una esfera blanca, dissenyada per Constance Guisset, es
converteix en un sisè personatge. Wang i Ramirez narren i ens fan viatjar per
diferents emocions a cavall de l’abstracció i la gestualitat més descriptiva.
Sempre creuen fronteres o les difuminen, es contagienen de
l’energia, del bagatge, la cultura, l’estil, la tècnica de l’altre. Perquè el
Yin i el Yan són dos imans que ballen una una dansa balsàmica i elèctrica, un xoc/atracció
entre un home i una dona. 

Podreu veure 

Monchici: el 6 i el 7 d’abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors.

Everyness: el 8 i el 9 d’abril, a la sala MAC, del Mercat de les Flors. 

#WangRamirez#EVERYNESS#Monchichi 

by Deixa un comentari

Un any més, i ja en són vint-i-vuit, Igualada s’ha
convertit en epicentre del teatre familiar i jove, d’espectacles de sala i de
carrer, de circ, de dansa i de creació contemporània que, amb els diversos
llenguatges de l’art en viu, fan riure, emocionar-se o pensar al públic en edat
escolar. La Mostra, però, no és mai la mateixa: edició rere edició, l’equip que
la fa possible s’empesca noves fórmules per fer palesa la diversitat existent
en l’àmbit del teatre infantil i juvenil. Així, enguany ha programat propostes
que parlen als nens i nenes de temes tan espinosos com la mort o la por, mentre
que als que tot just han deixat la infància al darrere els ha ofert un ampli
ventall d’activitats (tallers, concerts) fetes a mida, brindant-los un espai propi
dins aquest mercat que, a banda de servir d’aparador de la creació escènica que
es cou (i mou) al país, vol encomanar la passió pels escenaris a les noves
generacions d’espectadors.

Una altra de les fites d’aquesta Mostra
d’Igualada dirigida per Pep Farrés rau en la implicació de tota la ciutat en un
esdeveniment que atreu gent d’arreu. En aquest sentit, La Mostra 2017 ha estat
present, viva, als carrers i botigues que s’han guarnit per a l’ocasió, i fins
i tot  a les finestres i balcons dels
veïns que han volgut participar de la festa escènica. Tot un encert: la difusió
de la cultura no només passa per teixir complicitats amb institucions o
entitals privades, sinó per teixir-les amb la mateixa ciutadania.

La pèrdua també és cosa de nens

Malgrat dues importants cancel·lacions d’última
hora (Cospress, de Cia. Kimani, una reflexió coreogràfica al voltant del
culte al cos, i El buit, l’espectacle d’Estampades/Impàs que hauria
d’haver inaugurat la Mostra, i que parla de l’art com a aliat per superar les
adversitats), totes dues causades per la lesió d’un dels intèrprets,
l’expectació aixecada per la incorporació de temes tabús a la programació infantil
de la fira va quedar satisfeta amb espectacles com Euria (Pluja), de Markeliñe Teatro, un muntatge que
exposa, amb la delicadesa que defineix els treballs de la companyia basca, però
sense cap mena d’edulcorant, el procés de dol que segueix a la pèrdua d’una
persona estimada. A la mateixa franja d’edat (de 6 a 12 anys) van adreçar-se
Atikus Teatro (Maravilla en el país de las miserias, una evocació del
dolor i la injustícia de les guerres) i L’Estenedor Teatre, que amb El col·leccionista de pors
va donar algunes claus per fer front a les pors dels més menuts, amb humor però
insistint, en tot moment, en que la por no és cosa de covards.

De manera menys directa, però igualment eficaç,
el clown de Nàufrags (La Industrial Teatrera) toca assumptes com els
excessos del poder o dels petits naufragis quotidians; la subtil poètica de Tierra
efímera (Collectif Terron) ens recorda en tot moment la fugacitat de fets i
emocions que, com la terra, semblen inalterables, i la ironia de Contes 1.0 (Teatre
a la Fuga) ens fa veure com la posada al dia dels contes clàssics els resta
part de la màgia. Són propostes, entre moltes altres, que se sumen a la
voluntat de La Mostra 2017 de parlar als nens i nenes de temes adults a través
de codis que puguin entendre.

Teatre reivindicatiu a La Mostra Jove

Per segon any consecutiu, el públic d’entre 12
i 18 anys va comptar amb la seva programació. Una programació que va transitar
per la reivindicació d’una figura literària –Caterina Albert, àlies Víctor
Català– i del dret de les dones a realitzar-se lliurement en un món d’homes (Víctor Català, la senyoreta de l’Escala, de Terratrèmol produccions) i per la denúncia d’una
terrible realitat: les angoixes que pateixen els homes i les dones transsexuals
per viure plenament la seva sexualitat, la seva identitat (Limbo, de Les
Impunxibles); pels tràngols d’una colla d’adolescents el primer any d’institut
(Ningú et va dir que fos fàcil, de la companyia Jove Teatre Regina) o
pel mal ús (i abús) de les xarxes socials, amb un espectacle participatiu (#1000likes,
de Nus Teatre) que posa l’accent en la facilitat amb què permeten l’assetjament
i l’escarni públic de nois i noies. Un bullying gens virtual. La influència
dels social media en la vida dels joves va tornar a qüestionar-se a Ones (Cia. Ones), un
monòleg interromput per les converses que la protagonista manté a través del
Whatsapp, del Facebook o del Tinder, i que fa evident la superficialitat de les
relacions humanes en aquests temps hipertecnològics, que podrien conduir-nos,
en el termini de trenta anys, a una deshumanització sense precedents.

La novetat de l’any ha estat la programació
d’activitats paral·leles per a joves, autogestionada per ells mateixos, que va
prolongar les sessions teatrals i les va integrar en un projecte més complet,
amb concerts o tallers de dansa urbana al pati de l’Escorxador: al cap i a la
fi, si els més menuts poden trobar propostes fora de les parets d’un teatre, perquè
no han de gaudir els adolescents d’un espai de trobada, relació, diversió i
cultura fer per i per a ells? Bona iniciativa.

ESPAIS NO TEATRALS, ESPAIS MÀGICS

Una altra novetat té a veure amb els escenaris
de La Mostra, que aquest 2017 ha incorporat dos espais d’actuació: les Cotxeres
de Moixiganguers i el Celler del Sindicat, un edifici gairebé centenari, seu de
l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada, que s’ha recuperat per a la ciutat
després d’un llarg període de rehabilitació. Els impressionants dipòsits de
pedra van embolcallar una proposta mínima, La llavor del foc de Babou
Cham i Carlota Subirós, un conte de contes que recorre a la mitologia de
diversos pobles de la Terra, del cor d’Àfrica a la Xina, per explicar l’origen
del món i de les espècies, però també, el de les idees, els projectes, les
il·lusions: una llavor que tots portem dintre i que cal regar perquè prengui
cos. El contrast entre la grandiositat de l’escenari i la intimitat del
muntatge va fer viure els espectadors una experiència màgica.

by Deixa un comentari

Són exploradors de llenguatges
escènics.  L’any passat van formar part de la plataforma de dansa europeaAerowaves que organitza el festival itinerant Spring
Forward. Vaig poder veureWOMANhouse, d’Andreas Constantinou-Himherandit Productions, iStaying
Alive,de Jasna L. Vinovrski-Public in Privatea Pilsen (República Txeca), on es
va instal·lar la plataforma tres dies durant l’abril del 2016. Els temes que
aborden tenen poc o res a veure; la primera peça tracta sobre la masculinitat
des de la perpectiva de les dones, i la segona sobre el paper de la burocràcia
en els moviments migratoris. Però, les dues propostes utilitzen l’humor amb
molta intel·ligència i ens atrapen en un estira-i-arronsa entre paraules i
movimentper fer aflorar unsllenguatgesartístics virtuosament híbrids.

WOMANhouse, d’Andreas
Constantinou-Himherandit Productions, a la sala MAC, Mercat de les Flora, l’1
d’abril, a les 19h. Intèrprets:  Sofia Karlsson,
Hilde I Sandvold, Sarah Armstrong, Daniel Mariblanca.

Desafia els estereotips dels gèneres i abraça l’immens espectre que hi
ha entre els dos gèneres (el que en anglès podríem dir queerness) , i des de
tots els punts de vista possibles. Andreas
Constantinou és un coreògraf, director i performer que ha presentat els seus
espectacles i performances en teatres, galeries i festivals d’arreu d’Europa i
Àsia des del 2003. Format al Conservatori del Trinity Laban a
Londres, des de que es va graduar ha col·laborat amb companyies i artistes com Kitt
Johnsons X-act, PunchDrunk Theatrical Experiences, Athina Vahla o CandoCo Dance
Company. L’Andreas també s’ha dedicat a laa docència de les arts escèniques a
Islàndia i al Regne Unit. 
Actualment, la seva companyia HIMHERANDIT Productions és resident a Bora Bora–Dance
and Visual Theatre, a Aarhus (Dinamarca). Abans d’aterrar a Barcelona pel cicle TRANSaccions, he entrevistat a l’Andreas
Constantinou per skype.

Clàudia
Brufau: Com vas arribar a la dansa?

Andreas Constantinou: Sempre vaig saber que volia formar part del món
de les arts. Era un individu jove molt creatiu, i abans de començar a ballar
vaig estudiar teatre i música. M’encantava la música però m’identificava més
amb el teatre. Tot i així, vaig trobar a faltar el moviment, per tant, això em
va portar a centrar-me amb la dansa. A més, quan als 17 anys vaig veure una
peça molt antiga de la Martha Graham, Lamentation,
me’n vaig adonar immediatament que el què volia fer era físic i expressiu. Em
va atreure moltísssim.

CB: El nom de la teva
companyia, HIMHERANDIT
Productions, és una
declaració d’intencions: “him-her-and-it”.

AC: La vaig fundar fa quinze
anys (2003), llavors ja treballava els temes que toco ara, però no n’era del
tot conscient, el nom em va sortir sense pensar-hi gaire. La idea de treballar
sobre el gènere va sorgir a finals del 2012, després d’haver vist alguns
espectacles que tractaven sobre la masculinitat, em van molestar, perquè cap em
representava a mi. No abordaven el gènere queer,
ni la masculinitat queer. Només
parlaven de la masculinitat des d’uns esteroptips molt convencionals, el que em
van fer pensar: “No fotem! Si hem de parlar
de gènere hem de fer-ho d’una manera més àmplia”. Així que a principis del
2013 vaig arrencar el meu projecte de sis anys, GENDERhouse, i vaig estrenar MANhouse.

CB: Per aquest projecte estàs fent recerca, què busques i com l’organitzes?

AC: Estructuro la meva recerca
en un sistema binari i de fora cap endins. Així que, bàsicament, he passat dos
anys indagant en subjectes masculins i els altres dos en femenins. L’últim
parell d’anys d’aquest projecte em centro en els subjectes “de l’entremig”. En
el cas del subjectes masculines vaig crear MANhouse amb un home queer i un
d’heteresexual, des d’una perspectiva masculina. I per altra banda, a
WOMANhouse preguntava a unes dones què era la masculinitat des del seu punt de
vista i si un gènere i l’altre estaven realment separats.

Jo treballo bàsicament amb la gent, perquè m’interessen, com intento
saber què passa en la societat. He fet recerca en diferents nivells. Per
exemple, en el cas de MANhouse vaig entrevistar a seixanta homes, i vaig
procurar que fos prou divers (homes homosexuals, homes de més de seixanta anys,
homes més joves de vint-i-cinc, homes que no fossin danesos). Els hi faig preguntes
sense caure en el format d’entrevista, sinó que intento que sigui una conversa.
Però, tot això és material de recurs per aprofundir. Dins d’aquest projecte
global, també desenvolupo tallers com “TalkingGenders”
amb gent jove.  El que faig és traslladar
aquestes qüestions als adolescents i joves d’entre 16 i 25 anys. A partir del
que parlem, ells creen obres d’art visuals. I a finals del 2017 faré el mateix
amb gent gran. És a dir, també em
pregunto quin paper juga l’edat en la concepció del gènere. Intento
endinsar-me en diferents aspectes per investigar-ho.

CB: Les accions físiques, el
moviment i les paraules estan en tensió en WOMENhouse, aquest efecte l’has
creat a propòsit?

AC: Un dels meus objectius amb GENDERhouse
és –que és molt ambiciós hi hauria de dedicar-m’hi deu anys i no sis– desenvolupar un llenguatge artístic per
debatre sobre el gènere, per tal que no depengui de les paraules. És a dir,
podem parlar de gènere d’una altra manera? Perquè les paraules et poden limitar
molt i quan es tracta de gènere, la llengua pot ser una presó. Quan n’ets
testimoni, ho entens diferent. L’any passat vam presentar WOMANhouse a Zuric i
un espectador em va dir que havia estat una molt bona experiència, perquè la
funció li havia fet sentir un gènere diferent al seu. Avui en dia donem per
sentat molts conceptes, perquè confiem massa en les nostres paraules.

CB: Vaig riure molt amb
WOMENhouse, tens tendència a utilitzar l’humor?

AC: No sempre utilitzo l’humor.
En aquesta peça tenia molt clar que havia de ser còmica al principi, perquè
volia trencar estereotips i crec que per fer-ho hem de ser capaços de riure. Si podem riure junts també podem plorar
plegats. Per tant, això era part de l’essència d’aquesta performance.

CB: Com has arribat a ser
artista resident de Bora-Bora, a Aarhus?

AC: No vaig venir directament
del Regne Unit, abans vaig viure a Islàndia on aprecien l’art d’una altra
manera, de fet m’havia sortit una oportunitat de feina. Llavors vaig anar a
parar a Dinamarca, per un tema persnal, i després de treballar a consciència
ara estic en una bona posició. Em sento afortunat perquè aquí (Dinamarca) hi ha
suport per desenvolupar aquest tipus de treball, cosa que no ho hauria trobat a
Londres.

CB: Creus que a Londres no podries
haver desenvolupat aquesta línia de treball?

AC: El consell de les arts de
Dinamarca i el teatre on som residents, Bora Bora, ha invertit moltíssim en la
meva companyia i el meu projecte. Perquè valoren el tema que tracto i donen
suport a la naturalesa experimental del treball i el fet que sobrepassi els
límits d’allò preesteblert.

Properament HIMHERANDIT Productions estrenarà WoMAN & WOMAN amb el performer català Daniel
Mariblanca a Bora-Bora, del 26 al 30 d’abril.