Sin categoría

Núria Guiu és una de les artistes catalanes del moment a Catalunya, com a mínim dins del món de la dansa, que ja sabem que no és el més mediàtic. Actual artista resident al Marcat de les Flors des de 2021, després d’haver estat artista associada a El Graner de Barcelona i La Caldera des de 2020 en anys consecutius. Premi National de Cultura el 2022, artista seleccionada per la plataforma europea Aerowaves 2018 amb la peça Likes, per la qual va obtenir altres reconeixements com el Premi Ciutat de Barcelona, Premi de la Crítica i Premi DansaCat. Com explica al Pòdcast del Mercat amb la Bàrbara Raubert, ella mateixa és conscient de la sort que implica haver tingut aquest acompanyament sostingut i se’n sent agraïda, però també sent la pressió de l’expectativa.

La trajectòria de Núria Guiu podríem dir que comença amb la promoció 2005-2007 de la companyia jove d’IT Dansa de l’Institut del Teatre, que enguany celebrava el seu 25è aniversari. D’allà ja va passar a treballar com a ballarina per diverses companyies i creadores internacionals de reconegut prestigi com Gisele Vienne, Carte Blanche Dance Company, Batsheva Dance Company (Kamuyot), Jasmin Vardimon, La Veronal, Kobalt Works, entre d’altres. Però després de més de deu anys treballant fora com a intèrpret i coreògrafa, va començar a desenvolupar escènicament les seves inquietuds relatives a la relació del cos amb el món digital a través del desig, el poder i la imatge en l’època del neoliberalisme; una investigació que, si més no, desperta interès per la seva radical contemporaneïtat i la seva perspectiva antropològica arrel dels seus estudis d’Antropologia a la UOC.

D’aquí van sortir els seus primers solos més aplaudits com a artista emergent: Likes estrenada el 2018 a l’enyorada Sala Hiroshima (aleshores presentada com una descoberta) i Spiritual boyfriends estrenada el 2020 en el marc del Festival Grec. Com dèiem, Likes (que era una conferència performàtica sobre el valor social dels likes a les xarxes socials) va obtenir especial reconeixement tant del món de la dansa com del teatre, com explica Oriol Puig Taulé. El cas és que la de Mollet del Vallès va començar amb bon peu la seva trajectòria com a creadora i performer, portant a escena de forma intel·ligent els seus estudis d’Antropologia, cosa que li ha valgut aquest acompanyament i suport de bona part de les institucions catalanes de la dansa. Però el cert és que Núria Guiu també ha treballat des de tots els àmbits de la producció (a més de la creació) per moure el seu treball, cosa que critica com un del principals motius de la precarietat del sector.

El següent treball, ja coproduït pel Mercat el 2022, va ser Cyberexorcisme, en el qual seguia la investigació entorn del cos i la seva imatge en el món digital, concretament tractava sobre el fenomen popular dels vídeos de dansa al TikTok, però aquest cop es tractava d’una peça grupal en la qual ella no participa en escena. Saltant de la virtualitat digital a la virtualitat fantasmal, durant el mateix any Guiu estrenava a Oslo Medium, un projecte creat en col·laboració amb la coreògrafa noruega Ingri Fiksdal, en el qual plantegen el cos com un arxiu d’experiències personals, de cultura i d’imatges (siguin reals o virtuals). Un cos que, en el cas de Guiu i Fiksdal, es tracta també d’un arxiu i un canal de dansa i moviments, fruit de totes les coreografies que han interpretat al llarg de la seva trajectòria com a ballarines. La peça, que es va poder veure al Mercat de les Flors aquesta tardor, es planteja com una invocació i exorcisme d’aquests fantasmes de la dansa a través del cos que els incorpora.

Gràcies al projecte Cèl·lula del Mercat, pensat per promocionar artistes que es troben en un moment de maduresa creativa donant-los la infraestructura i finançament necessaris per a la creació de peces de mig o gran format, Guiu podrà presentar Supermedium, una versió col·lectiva del solo anterior. De fet, aquesta serà la quarta producció enterament produïda per la Casa de la Dansa, que s’estrenarà del 24 al 28 de gener de 2024 a la sala MAC, i anirà acompanyada d’una xerrada postfunció el divendres 26. 

En aquesta versió de gran format, Guiu i Fiksdal entren de ple en alguns dels temes actuals i autoreferencials de la dansa contemporània: la dansa com a ritual, el cos com a arxiu, la dona empoderada com a bruixa i el que potser sigui el més original: la ballarina com a treballadora. El cas és que el projecte compta amb vuit ballarines sobre l’escenari: Clara Tena, Emma Riba, Mabel Olea, Aina Lanas, Blanca Tolsà, Anna Calsina, Laura Morales i Berta Pascual, cadascuna amb una trajectòria i estil de dansa molt diferents, però totes elles amb una forta presència escènica i una energia lluminosa. Cal dir que no és gens fàcil entrar en l’univers artístic i metodològic d’una altra creadora, menys si es té tanta personalitat artística com a ballarina, per això serà interessant veure si sota la direcció de Núria Guiu podran lluir tot el seu potencial personal i interpretatiu.

Júlia Vernet

A partir d’una invitació que el Mercat de les Flors va rebre, el 2019, de part del National Theatre and Concert Hall NTCH de Taipei (Taiwan), es va posar en marxa una complicitat i un intercanvi que ara arriba a la cartellera de l’equipament de Montjuïc, amb algunes propostes vibrants provinents del país oriental. Artistes d’una banda i l’altra han viatjat, al llarg d’aquest temps, per barrejar imaginaris i cultures i per treballar i col·laborar amb creadors locals, com és el cas de Roser López Espinosa i Lin I-Chin. S’han posat en marxa laboratoris compartits, i en un futur pròxim es preveu que això fructifiqui també en forma d’una peça de nova cocreació, que es podrà veure al Mercat. Aquest “panorama”, una de les cites dansístiques inel·ludibles de l’any a Barcelona, permetrà entrar en contacte amb una escena creativa que, per allunyada, diferent i original, a l’espectador català segurament li resultarà del tot atractiva, exòtica i aclaparadora. A l’espectacle 13 tongues, de la veterana companyia Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, que inaugura el Panorama el pròxim dijous 23, se suma la peça per a trio, Burnt [the eternal long now], de Lee/Vakulya, una reflexió de càmera sobre l’esgotament i el sobreesforç en la societat actual. Més endavant, a mitjan febrer del 2024, B.Dance, de la mà del coreògraf Po-Cheng Tsai, reelaborarà, a Floating Flowers, una cerimònia budista taiwanesa al voltant del Festival dels fantasmes, mentre que cal·ligrafia, intimitat i poesia corporal prendran l’escenari gràcies a Shimmering Production, amb una peça de Wang Yeu-Kwn de títol Beings, i que s’inspira en el caràcter xinès per al mot “persona”.

Històries, esclats, premonicions

Potser precisament per la presència a la vegada tangible i poètica dels cossos en moviment en escena, per la síntesi estètica i la potencial hibridació que la suma de formats, missatges i codis li permet, per la independència respecte a la mimesi i l’autonomia de la narració explícita, codificada, fixada, la dansa és capaç, com cap altre llenguatge, de copsar amb potència i transparència, sense rigideses, amb una profunditat a la vegada concreta i de llarg recorregut, tant la intensitat d’un moment (el del procés creatiu, el del present del públic i l’aparició efímera en escena), com, paral·lelament, expressar ña profunditat de les angoixes i els canvis de la societat d’on ha sorgit. Fruit de la casualitat i de la temporalitat, de l’originalitat i de la comunitat, la dansa és una transmissora de realitats i d’històries, que actua també com a sismògraf: els seus espetecs i trasbalsos podrien ser entesos com a ecos, com a llampecs o il·luminacions. També, com a senyals i premonicions.

Del gra d’arròs al xip

En el cas de la companyia Cloud Gate Dance Company, fundada per Lin Hwai-min, això és evident en les diferents etapes de la seva llarga trajectòria, que tan bé il·lustren el lema de la temporada actual al Mercat: “qui balla, muta”. Des de l’obra primerenca Tale of the White Serpent del 1975, cada obra il·lustra els canvis de llarg recorregut de l’illa de Taiwan, i ho fa amb l’estètica i la gènesi dels moviments i tècniques dels ballarins, diverses en les successives peces i etapes. Fundada a Taiwan fa cinquanta anys, i prenent el nom d’una dansa ancestral de la Xina, Cloud Gate és l’ambaixadora cultural del seu país al món, i des de fa dècades té una enorme reputació als escenaris de dansa internacionals. Com comentava anys enrere el seu fundador i primer director artístic, Hwai-min (qui fa quatre anys passà el relleu a Cheng Tsung-lung), la dansa de la companyia encara treballa per reflectir la canviant identitat taiwanesa, tot harmonitzant antiguitat i contemporaneïtat, i mantenint i enriquint una conversa entre passat, present i futur que, en el cas de Taiwan, és tant ple de bellesa i de riquesa, com de complexitats i incerteses.

La genialitat de qui comença de zero

El llenguatge de la companyia ha anat mutant, i més que d’una tradició o altra, aquest llenguatge sorgeix, en cada obra, d’un encreuament i una hibridació entre tècniques, habilitats, inèrcies, propulsat per l’energia creadora dels seus demiürgs i per l’energia portada al límit de l’elenc. En una entrevista amb Caroline Gluck a The New York Times, en Hwai-min afirmava, fent referència al seu passat d’escriptor i al seu acostament de neòfit curiós a la dansa: “Jo no era ballarí. Vaig arribar tard, a la dansa; la meva formació era limitada”. I continuava: “Vaig pensar que no hi havia res que no poguéssim fer. No tenia cap tabú. No he heretat res”. Per reblar: “Per tant, creo”. Sobre la companyia, deia el seu fundador: “Crec que hem trobat el nostre llenguatge de ball, un llenguatge que és pur, que és nostre”. I afegia: “La dansa és un intercanvi, un diàleg d’energia. Una actuació de Cloud Gate es torna tan intensa perquè tothom respira conjuntament. El públic està inconscientment seduït, convidat, implicat en el que està passant”.

Les quatre consciències de Taiwan

Yatin Lin ha descrit, a l’article “Choreographing A Flexible Taiwan”, les successives etapes del llenguatge de la companyia en qüestió. En un marc general, l’investigador Lin explicava, de manera suggerent la dansa taiwanesa contemporània a partir dels estudis culturals i el postcolonialisme, posant en relació l’art amb la societat i la història del seu context. Lin parlava de les quatre consciències en la història i la cultura de l’illa, tant en els ciutadans taiwanesos, com a l’obra de Cloud Gate. Com un reflex de les mutacions taiwaneses, a les peces de la companyia, segons Lin, serien palpables i essencials els vestigis i les formes provinents de la Xina, com també l’herència del Japó i les influències occidentals. Més tard, a això seguiria un interès en la cerca d’una identitat taiwanesa i en la promoció de noves danses orientals, per continuar cap a un moviment que donés resposta i assumís i expressés la globalització, entesa des de la realitat urbana de Taipei.

Orient i occident

Yatin Lin explica, a l’article citat, les diferents influències i tècniques lligades a cada etapa i moment creatiu, que haurien servit el coreògraf Hwai-min per il·lustrar els canvis en l’estatus de l’illa i els seus ciutadans, sobretot pel que fa a la relació amb la veïna i gegantina Xina. Aquestes influències, que no s’encadenen sinó que s’encavalquen i se sumen, passen per l’òpera xinesa, les danses folklòriques, indígenes i aborígens (reals o reinventades), les variacions insulars de les arts marcials i el taichí. Aquestes tècniques i arts, i aquí romandria un dels trets distintius de la companyia, han anat convergint al llarg dels anys amb la modernitat coreogràfica apresa pel director i coreògraf, qui, en la seva estada als Estats Units, conegué i s’interessà per les tècniques de José Limon, Paul Taylor, Merce Cunningham, mentre anava prenent classes a l’escola de Martha Graham i, posteriorment, inspirant-se en alguns elements de la dansa-teatre de Pina Bausch.

Minimalismes portentosos

A les obres de Cloud Gate Dance Theatre, l’escenari és un paisatge sobri però contundent, sobre el que els ballarins, amb una tècnica virtuosa i singularíssima, elaboren aquesta fluència pautada pels cops i espasmes, en conduir l’energia a través del cos i fer-la emergir de sobte. L’escenari se significa, creix, es carrega i s’omple de manera espectacular i explosiva, en cada obra, amb un element destacat. Esdevé, segons el cas, el lloc on retrobar els paisatges agrícoles i els moviments del camp i les collites dels pioners taiwanesos (a Legacy i a Rice), les muntanyes d’arròs per escenificar un viatge cap a la il·luminació i l’espiritualitat de Siddhartha (Songs of the Wanderers), i l’indret oníric resplendent de l’aigua i els miralls de Moon Water, reflectint-se i esquitxant-se en una fantasia amb música de Bach. O, a la trilogia Cursive, el paper, la tinta i la cal·ligrafia dels cossos dels ballarins escrivint sobre l’escenari.

Inèrcies insòlites, destins desconeguts

La peça de Cloud Gate que es presentarà al Panorama Taiwan del Mercat, del 23 al 26 de novembre, serà 13 tongues, i vindrà acompanyada de la projecció d’un documental “entre bastidors”, que en mostra el procés de creació. 13 tongues és una coreografia de l’actual director artístic de la companyia, Cheng Tsung-lung, qui -sempre evitant narracions clares, i seguint una progressió tendent cap a l’abstracció-, barreja memòries de la seva infància a l’àrea de Bangka, un mercat de Taipei, amb les històries d’un narrador de carrer. Un elenc d’onze ballarins desplegaran la coralitat a partir d’un art a cavall de la poesia i l’art marcial, la flexibilitat i la rotunditat. Ho faran en un escenari tenebrós, i amb l’aparició màgica (mitjançant projeccions) d’un gran peix de colors, que sembla nedar lliure pel volum de l’escenari, avançant sobre un fons sonor folk, d’electrònica i pop, composat pel músic Lim Giong. D’aquesta manera, la companyia continua cercant ininterrompudament, i ara s’empesca una faula urbana que, dels baixos fons, sembla descendir encara cap a les interioritats de l’ésser, obrint camí cap a les profunditats aquoses i naturals, deixant-se guiar per criatures mitològiques i bèsties hipnòtiques, i seguint així tot de camins inexplorats.

1. “PROTO SN(1806)” és el nom d’una supernova i el títol de la teva peça. Em va sorprendre la definició de “supernova” quan la vaig buscar, perquè pensava que era una estrella, però és una explosió estel·lar. D’on sorgeix aquesta inspiració de les supernoves?

Apareix des de diferents llocs d’una forma casual. En el meu últim treball Where is Janet?, en l’última escena jo em quedo com una exposició viva en una projecció de l’univers. Jo no ho sabia, però el que es projectava eren supernoves. Algú ho va dir en una crítica i jo vaig pensar que ho deia pel meu cognom (Novás), i a partir d’aquí vaig començar a investigar i llegir sobre les supernoves. Aleshores va ser quan es van unir aquestes casualitats amb el moment en què jo em trobava, un moment d’explosió i de voler expandir el meu treball per deixar de treballar en solitari i compartir més l’espai creatiu. Em va semblar que aquestes tres idees casaven molt bé i oferien un joc molt bonic per arrencar aquesta producció.

 

2. Com connecten aquests referents de l’astrofísica amb l’altra part més política de la peça, la que tracta sobre maneres alternatives de convivència en l’espai comú?

En les meves obres acostumo a posicionar-me molt, sempre en relació amb una manera d’estar en escena i els conflictes que em genera. Ja fa un temps que em sento a disgust amb la manera en què m’estic relacionant amb el lloc que tinc, amb la dansa, amb l’espai, amb allò polític, allò artístic, etc. És un sentiment personal, però que també ve de fora, com per exemple de la precarietat, que pesa molt en la professió. No és una queixa, però sí una reflexió sobre la manera per continuar fent el que faig des d’un lloc més amable, perquè no ens haguem de veure tan afectats a nivell personal pel treball. A mi em travessa d’aquesta manera, però no parlo només de mi, sinó també d’una ressonància del que tinc al meu voltant, de cossos molt cansats i desgastats, cossos artístics que estant tota l’estona lluitant. Hi ha alguna cosa de la cultura de l’esforç que acaba desgastant la il·lusió.

PROTO ve d’un desgast, d’empènyer durant molts anys, però en lloc de deixar-ho o desplaçar-me a un altre lloc, vaig voler veure si hi havia la possibilitat de construir un altre espai des d’on poder seguir treballant d’una manera més amable amb el meu cos, els altres cossos i amb el fet artístic. És una prova i un risc que també tenen les altres obres, i que els dona una fragilitat.

 

3. Partint de la idea de la supernova i la voluntat de generar aquest espai més amable per crear, quina ha estat la investigació coreogràfica, dramatúrgica, escènica, etc. ?

Com plantejo sempre, el centre és el cos i tot parteix d’allà, de començar per mobilitzar el cos i veure què es desvela i quines sensacions es desperten. A PROTO sí que vaig voler introduir la veu, i la investigació que n’he anat fent en anteriors treballs. La veu com una prolongació del cos, una manera d’expandir-se i accedir a allò invisible i més gran. Per mi la veu té una cosa molt poderosa i és que et permet veure el cos en la dimensió que realment té, més enllà de la física. Vaig plantejar el treball de cos a partir de la fisicalitat i la veu que parteix del cos, de les diferents tonalitats corporals i com aquestes afecten el moviment; a partir d’aquí he anat creant una mena de ficció, sortint de la primera persona en què acostumava a treballar en les peces anteriors. Llançar-me a aquesta ficció em permetia treballar des d’un lloc menys “afectiu”, tot i que és inevitable separar-me d’això, però sí que em donava més joc. La ficció em va semblar una mica aquest lloc més amable des del que poder apropar-me a llocs que un s’imagina o desitja.

Aquesta ficció la vam crear amb les intèrprets Yuantao Gorriz, Julia Kayser, Danielle Mesquita. Una idea que tenia molt present des d’un principi era crear “arquitectures més petites”, que fins i tot puguin ser invisibles (com els codis) i ens permetin estar més a prop del nostre cos, i no tan lluny. Si pots parlar fluixet, estàs més a prop i tot és més amable, però quan et vols expandir molt, acabes perdent alguna cosa de la teva essència. Havíem de retornar al cos, fent-lo valdre i posant-lo en potència, i la manera era crear arquitectures més petites, encara que fos en espais grans. Volíem tenir uns codis entre nosaltres, però jo no els vaig voler imposar, sinó que van ser elles a partir de les eines que els vaig donar, que són les eines amb què treballo sobretot en els laboratoris que imparteixo. La idea de PROTO és utilitzar aquestes eines per posar el cos en valor i veure què és el que construeixen elles i com troben els seus llocs de potència.

 

4. De fet, vas conèixer a les intèrprets en aquests laboratoris que imparteixes, algun d’ells com a artista associada a El Graner. Com va anar això?

Jo mai m’ho vaig plantejar com unes audicions, perquè és una idea que s’allunya molt del meu treball, però no sabia ben bé com i els laboratoris van servir per trobar la química amb la gent. De fet, jo només he dirigit una obra, sempre he estat més en col·laboració o treballant sola, i volia descobrir quin perfil de ballarina o performer podria encaixar més amb el meu projecte, perquè és molt físic, però també molt psicològic. És un treball molt exigent, de molta insistència i persistència, a vegades també de molta frustració, perquè és un procés lent d’estar i entendre, en el que la fisicalitat ha de negociar amb allò psicològic i cal una certa maduresa. A mesura que anava fent els laboratoris, descobria la complexitat del treball i quines personalitats hi podrien encaixar millor, però van ser elles les que em van donar la pista a partir de la connexió que tenien entre si. Vaig veure una cosa molt animal i instintiva en elles i els seus cossos, que és on resideix el meu treball, i això facilitava molt les coses.

 

5. Quin paper té el so en la peça?

El so ho és tot; ha estat el més complex i de fet, ha passat per moltes persones. La fragilitat de l’obra està en el so, perquè és intangible i variable, i aquestes variacions afecten l’obra, però alhora fan que sigui molt més potent. Aquesta és l’aposta i el risc que estic proposant, ja que és tot en directe, elles porten micròfons i cadascuna té una capa sonora. Però he après a assumir el risc i jugar amb els problemes tècnics, no t’hi pots enfrontar.

 

6. La peça es va estrenar fa no res al Terrassa Noves Tendències. Com va anar?

Les estrenes sempre són estressants, és la primera vegada que llences “la criatura”, però encara està per formar; va ser bonic, però ara s’ha de polir. Em quedo amb el fet que la criatura m’agrada, em toca i m’emociona, però ara ha de tenir el seu procés. Quan les obres són tan viscerals, demanen un temps llarg de cocció per madurar i que estiguin tancades del tot. De cara al Mercat de les Flors, estem fent un treball de taula i mirada externa per separat, perquè el treball intern el tenim tots molt clar, ara ens cal només reorganitzar algunes coses. També ens cal molta part tècnica per assajar i no podem assajar en una sala normal.

 

7. De PROTO també volia parlar de la idea de “catàstrofe”.

La catàstrofe és part de la ficció que vaig construir per proposar a les intèrprets, però explicar-ho seria desvelar el que succeeix dins l’obra. El que sí puc dir és que la catàstrofe té a veure amb aquest cansament del cos de que parlàvem, amb uns cossos totalment desconnectats de si mateixos; per mi aquesta és la catàstrofe a nivell col·lectiu.

 

8. Enmig de tot aquest procés, has estrenat una pel·lícula com a actriu protagonista.

M’he adonat que estic en un moment de canvi, un canvi d’etapa personal que va començar amb Where is Janet?, un canvi que també té a veure amb l’edat, amb una altra energia i amb una manera diferent de relacionar-me amb el cos. Sempre he sigut molt explosiva, Mercedes máis eus  en va ser el clímax, però tota aquesta feina física i de producció, de tirar endavant una creació, m’ha portat un cansament molt gran que m’ha fet buscar una altra manera de comunicar. També hi ha hagut alguna cosa còsmica (en relació amb les supernoves) en el fet que aparegués la pel·lícula just en aquest moment, quan anava a començar la producció de PROTO, tot començava el mateix dia.

M’adono que hi ha una necessitat de canvi en la manera que tinc de comunicar. Fins ara he utilitzat la dansa perquè m’hi identifico i sé anomenar amb el cos, però fent la pel·lícula m’he adonat que aquesta sensibilitat va més enllà del fet escènic i coreogràfic, que es pot traslladar a altres àmbits com el cinema. Crec que m’estic coneixent en una nova etapa, i  que per haver fet un treball introspectiu, ara soc conscient de totes les potencialitats i la infinitud del cos, cosa que em torna a portar a les supernoves.

 

9. Durant la residència al TNT, vas anar a presentar la pel·lícula a San Sebastià i després de l’estrena vas anar a recollir la Concha de Oro. Com ho estàs compaginant?

Està sent molt intens. Encara no sé com ho estic digerint. També perquè en el cinema hi ha molta visibilitat, molta premsa, i és desbordant. Però intento tenir els peus a terra, més que res perquè una cosa no es mengi a l’altra; fa molt de temps que estic immersa en PROTO i vull cuidar el projecte, però alhora també van de la mà en molts sentits. Estic molt agraïda d’haver participat en la pel·lícula, perquè està sent una experiència molt bonica i és un projecte que em toca profundament, ja que parla de la meva terra, pràcticament s’ha rodat a casa meva i toca temes que tenen molt a veure amb mi i del que jo parlo, com és la memòria del cos i el que el cos explica. El meu personatge és un personatge silenciós que parla amb el cos totalment.

Alhora també se’m desperta una mirada crítica des de l’audiovisual que m’ha permès fer valdre el cos i el treball de la dansa dins del cinema, perquè encara que se n’estigui parlant, som unes arts que estem poc cuidades en comparació amb la plataforma que tenen. M’ha fet il·lusió i he sentit la responsabilitat d’estar allà com altaveu del treball que estem fent moltes.

Quina casualitat que hagi coincidit tot.

Va sorgir tot d’una manera molt inesperada, per això el tema de les supernoves està prenent una altra dimensió per a mi, perquè sento una necessitat de moviment personal i professional des de fa molt temps, però no és fàcil desplaçar-se i donar-se el temps alhora.

 

 

PROTO SN(1806) es podrà veure a la sala MAC del Mercat de les Flors el 26 i 27 d’octubre i el 14 de desembre al Centre Cultural Conde Duque de Madrid.