Era una de les apostes del Palau de les Arts, dins d’una temporada en la què l’intendent Davide Livermore s’ha enfrontat amb enteresa artística a les dificultats d’un ajustat pressupost. Programar Werther de Massenet era tot un risc després del ressò del clamorós triomf del recent muntatge del mateix títol al Liceu, amb Piotr Beczala com a gran protagonista. El record de la completíssima actuació del tenor polonès, amb bis inclòs de la cèlebre ària Pourquoi em réveiller, i la bona resolució de l’abstracta posada en escena de Willy Decker adaptada com un guant a la complexa psicologia dels personatges de la hiperromàntica obra, feia difícil pensar que amb un cantant de menys talla la coproducció internacional del teatre valencià amb l’Òpera de Montecarlo pogués aixecar el vol.
I alguna cosa d’això va succeir, tot i que Jean-François Borras, amb una ja notable carrera a l’esquena, salvés amb decòrum la complicada papereta que se li presentava. El tenor francès, amb algunes dificultats en el seu centre vocal, va recrear amb bon gust, elegància i una línia de cant dotada d’un encertat fraseig al personatge de Goethe que s’acaba suïcidant per amor. Va fer un encomiable esforç, però tant a ell com a Anna Caterina Antonacci (que va tornar a encarnar, igual que al Liceu, a Charlotte amb aquesta solvència artística que l’ajuda a amagar el seu desgast canoro), els va faltar l’alè d’una direcció dramàtica més atenta a la feina actoral. Aquest dèficit va perjudicar notablement a l’exposició emotiva d’un relat de tanta intensitat.
Jean-Louis Grinda, responsable del muntatge escènic, no va estar a l’altura de les exigències d’una òpera que tendeix a l’estaticisme a la qual cal saber-la moure amb més imaginació de la que va mostrar. La primera part de la funció va resultar tediosa, tot i les bones idees emprades al utilitzar un gran mirall per reflectir el flash-back de les diferents etapes de la vida dels personatges, Així, comença mostrant el suïcidi del protagonista i es mostra enginyós en el moment en què es trenca el vidre per mostrar la decepció de l’antiheroi quan ella li insisteix que ja està compromesa amb un altre i no pot fer marxa enrere en el seu matrimoni. Són, en canvi, ridícules les escenes dels angelets amb ales.
El millor de la nit va ser el treball del talentós director hongarès Henrik Nánássi, en la seva tercera actuació al capdavant de l’encara excel·lent orquestra de la casa. La formació va transmetre sempre la força i subtilesa de la commovedora càrrega del relat. El públic va premiar justament la seva tasca i tot apunta que el jove músic tindrà una major presència en el futur del teatre. Tant de bo sigui així. Borràs va ser també molt aplaudit, així com Antonacci. Helena Orcoyen va complir com Sophie i Michael Bort, procedent del Centre de Perfecionament Plácido Domingo, va compondre un convincent Albert, marit de Charlotte. Fins a quatre cantants més d’aquesta institució formativa van participar en l’òpera, cosa que ajuda a abaratir els costos dels repartiments alhora que permet donar oportunitats als nous valors.
Precisament un muntatge de The the turn of de screw de Britten, amb alumnes de l’escola, rellevarà en la programació a Werther, abans que Fabio Biondi, a finals de juny dirigeixi el Tancredi de Rossini, que tancarà la temporada. El curs 2017-2018 s’iniciarà amb una pretemporada (11 d’octubre) que inclou un nou muntatge de Madama Butterfly i El amor brujo de Falla a càrrec de Carlus Padrissa de la Fura. La programació oficial l’obrirà l’incombustible Plácido Domingo amb Don Carlo de Verdi. Altres fites destacades són les produccions de Il corsaro i la de La damnation de Faust, amb Celso Albelo com a protagonista. Nicola Luisotti tornarà amb Tosca i Gregory Kunde debutarà amb el Peter Grimes de Britten. L’oferta lírica es completarà amb Le cinesi de Gluck, Il mondo della luna de Haydn i La clemenza di Tito, de Mozart. Molt, variat i bo per triar.