Sin categoría

by Deixa un comentari

Hi ha una sèrie de creadors –etiqueteu-los com vulgueu– que han aconseguit treure el sutge a les  arts del circ. Sense vestits de lluentons ni redoblament de tambors, la hibridació de les tècniques i  treballs més elaborats de dramatúrgia i concepte són fites que aporten quotes inèdites d’expressivitat a un gènere que es desdibuixa per enriquiment. Quim Giron és una de les cares més visibles de la renovació del circ, una nova generació formada a l’estranger, que investiga i arrisca, que no es conforma amb la lògica poc sostenible del ‘més difícil encara’. Per situar el creador direm que és la cara més visible de la companyia Animal Religion, responsable d’espectacles com el surrealista ‘Indomador’, el site-specific brutalíssim de FiraTàrrega ‘Chicken legz’ situat a una quadra, o el volcànic ‘Sifonòfor’, premi ciutat de Barcelona de circ 2015.

Ara, Quim Giron ens presenta una creació signada per ell mateix, que tot i això no perd de vista les coordenades d’exploració de la part més salvatge i il·lògica del públic, l’estranyament de les rutines pròpies de la societat que investiguen els Animal. La nova creació es dirà ‘Fang’ i va inserida en el cicle Noves Escenes de la Pedrera, format per quatre espectacles que ens mostrem el treball dels creadors més arriscats de casa nostra, una proposta que de mica en mica, any en any, creix en ambició, i que fins i tot enguany aposta per produir obres: ‘Landscape’ d’Ernesto Collado va ser una i ara també aquesta que ens ocupa que s’estrenarà a la Pedrera el pròxim dimecres 31 de maig a les 20 h.

‘Fang’ en un primer moment s’havia de dir ‘Melic’, no sabem la raó del canvi de títol. El que sí que podem traçar és un paral·lelisme entre dos mots que ens connecten amb la part més essencial, per un costat de la natura i per l’altre de la vida humana. En comunió tel·lúrica, el treball amb fang sedueix l’audiència, encara recordem quan el pintor i escultor Miquel Barceló i el ballarí Josef Nadj creaven en directe aquell mural performatiu de ‘Paso doble’. Els referents de Quim Giron, però, són més propers. “La meva mare ha fet fang tota la vida, una matèria que m’inspira en la forma i es transforma al voltant del circ i la meva personalitat”, ens explica per correu electrònic l’artista mentre assaja uns dies a Portugal.

‘Fang’ treballa per contrast entre l’espai net i brut. Veurem com el cos de l’acròbata i les seves expressions es barregen amb la matèria des de múltiples posicions, en la distància, en l’encontre i fins i tot dins d’ell, inserit en el fang. Poblen l’espectacle un bestiari de criatures i construccions de fang que cobren forma a través de l’acrobàcia. Tot per trobar una textura diferent que incorporar al circ i a l’esperit d’Animal Religion, sempre trufat d’elements com el misteri, l’humor i la poesia.

Acrobàcia, verticals i manipulació d’objecte són les tècniques de circ que trobarem, base d’un espectacle en què el fang aporta una dimensió de formes molt diversa. “És un material fort que permet pujar-me a sobre”, destaca Giron, “adopta la forma de quasi qualsevol cosa, per exemple pilotes de malabars”. Dins del fang és on es transforma la identitat de l’intèrpret, personatge mig home mig fang, una porta d’entrada a un univers nou i diferent que fa créixer, encara més, l’univers creatiu de l’artista.

Sempre a la recerca de l’animalitat que ens uneix amb la natura, Giron signa aquest espectacle amb el seu propi nom per marcar una línia encara més personal i íntima. “És un moment del procés creatiu en què he tornat a preguntar-me com estava i a donar-me l’oportunitat de partir del meu cos des d’una manera més personal i meva”. Tornar a l’essència, als materials familiars, allò que ens fonamenta i que és la base de tot, bona matèria primera per arrelar un arbre que de ben segur pujarà ben alt.

by Deixa un comentari

Quatre dies d’intensa activitat a Móra d’Ebre durant els quals una cinquantena d’artistes han mostrat els seus espectacles relacionats amb obres literàries, que han pogut veure 75 programadors procedents d’arreu dels Països Catalans.

La varietat és la clau que fa atractiu LITTERARUM. Hi ha hagut des d’espectacles de titelles, contes, concerts, recitals i propostes més teatrals, com ara la de Bubulina Teatre, Com nos tornem. Amb una senzilla i eficaç posada en escena, una experruquera fa un assaig davant el públic del que serà la seva actuació al Gran Teatre del Liceu. Un espectacle que fa morir de riure, farcit de tendresa i també dels poemes més carrinclons de la poesia catalana de tots els temps, aquells que, volent-ho o no, formen part de la memòria col·lectiva. Espectacular i molt recomanable tant per a públic jove com adult.

També netament teatral però d’un to radicalment diferent és l’obra més vista a la Fira d’enguany, el muntatge que el creador ebrenc Valer Gisbert ha fet inspirant-se en la novel·la Les passions de la menestrala de l’autora de Xerta Francesca Aliern. Un viatge que transporta l’espectador amunt i avall per les emocions, una història que data del segle passat però amb una posada en escena eclèctica, amb elements actuals. Una interessant reflexió sobre el paper de la dona interpretada per quatre actors.

Continuant en l’àmbit teatral, Òscar Intente, a Hem escollit, ofereix una selecció literària amb un eix central: aquest petit país nostre. No és un recital, com a actor que és, Intente actua, viu textos de Verdaguer, Sagarra, Margarit i un llarg etcètera que presenten, donen voltes i ens fan pensar en la nostra realitat, o en la nostra utopia.

Un altre dels espectacles més vistos ha estat Les darreres paraules, cançó, recitació i música, servides en aquest ordre per Marta Elka, Mingo Ràfols i Toni Pastor. S’han centrat en la pintoresca figura de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg Lorena, l’aristòcrata que va fer de Mallorca el seu particular paradís, i prenen el títol i els textos de la novel·la de Carme Riera, de la qual a més han donat a conèixer un poema inèdit.

L’altre espectacle amb més públic assistent va ser dissabte el concert de la cantant algueresa Franca Masu, que durant dues hores va cantar i recitar poemes propis i d’altres poetes de la seva ciutat: Rafael Caria, Rafael Sari, Antoni Canu, Antoni Coronzu, Rafael Catardi, Ramon Clavellet, Pino Piras, Pinutxa Ginesu, Antonel·lo Col·ledanchise i Antoni Arca. Un veritable luxe.

També en el camp de la música, cal destacar el concert de Verdcel, una formació consolidada i canyera que amb Òrbites. Poetes i cançons ens han passejat des d’Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés passant per Salvador Espriu. I sempre, l’Ovidi Montllor.

A part dels espectacles, hi ha hagut les sessions de Recomana.cat Cafè, que han propiciat el diàleg directe entre programadors i artistes, els quals han tingut l’oportunitat de fer cinc cèntims del seu treball tot prenent cafè.

Una altra novetat d’aquesta edició ha estat el Tast-Vinent, una activitat paral·lela a Litterarum et Vinum, l’espai de la Fira on es poden assaborir vins de diverses denominacions d’origen de Catalunya, maridatge de vi i literatura, adreçat a biblioteques, cellers, etc.

I al Tast-Avanç hem fem un tast de fragments d’espectacles basats en l’obra de Joan Brossa. El 2018 farà 20 anys de la seva mort i el 2019, cent anys que va néixer.

Més de 1.600 espectadors, un 25% que l’any passat, han gaudit enguany de la Fira, que en el seu desè aniversari veu acomplerts amb escreix els seus objectius. Amb ganes de dir #joentinc11 i visca lo riu i la seva gent!

by Deixa un comentari

Ve de gust fer cap a Móra d’Ebre. Ve molt de gust una Fira dedicada exclusivament a Espectacles Literaris. Això és LITTERARUM, una fira professional on acudeixen programadors del sector, que vénen a pescar espectacles per endur-se’n a les seves bibiblioteques o festivals de poesia o racons de lectura o a teatres, però que també té una part oberta als espectadors en general, cosa que evidentment li dóna molta vida. 

Que l’eix central dels espectacles sigui l’obra literària, predominantment la poesia, implica que les propostes siguin diversíssimes. El ventall és molt i molt ampli. Cada grup, cada artista, hi dóna el toc personal, el seu enfoc, el seu format. Aquesta és la gràcia.

Dijous van obrir la Fira els textos de l’ebrenc Artur Bladé, a càrrec de Valer Gisbert. A “La casa de la memòria” el públic redescobria a l’Arxiu Comarcal records, testimonis i sentiments mitjançant la dansa, el teatre i la paraula. 

Van tancar la jornada Odile Arqué i el músic Eduard Iniesta, que van batejar la seva poètica proposta com “La paraula grega”, un espectacle amb tot de poemes del rara avis mai prou valorat Jaume Vidal Alcover. Un espectacle que té molta vida per endavant.

Qui va fer treure les lleganyes divendres va ser l’Assumpta Mercader, que amb titelles i contes, amb dos espectacles d’aquests que en diuen familiars, “Cuscueta” i “Tomba la tinta”, s’endinsa en mons màgics, històries inventades, d’altres d’ecos tradicionals, amb esquitxos de Joan Amades o Joaquim Ruyra. Sovint no som conscients de com és d’important fer bons espectacles per a la mainada.

Hi ha poetes d’ara. Sí. I que es posen a l’escenari, sí. El pèsol feréstec ha presentat “Treure’n robins“, amb la mateixa poetessa en escena, Maria Cabrera, premi Carles Riba 2016. Un grup jove i amb moltíssima trempera. Si teniu joves apàtics, porteu-los a veure’ls, que van directe a la vena. La Maria diu els seus poemes i altres que l’han marcat: de Vinyoli fins a Llull.

Teatre Essela ha presentat “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, vers emblemàtic de Foix. Dos recitadors, amb el suport de  projeccions, fan un itinerari per la poesia d’avantguarda, tota aquella exaltació de les màquines i la industrialització, fins arribar a l’aspecte més social, la mecanització, l’obrerisme, el sense sentit. Recorren des de Folguera, Salvat Papasseit, Foix, Brossa o Martí Pol. Textos rabiosament actuals i que fan reflexionar. Un espectacle de petit format ideal per a alumnes d’institut.  

La llum d’aquesta tarda de maig ha entrat al recòndit espai fosc de la Casa Noble Montagut, l’eixida d’un casal senyorial que padroneja el centre de Móra. “Espero meravelles” és el títol ideal per al concert que han ofert Mirna Vilasís i Xavi Múrcia, i és que aquest és el poema de Montserrat Abelló que la cantant va mostrar a la poetessa un cop musicat i d’on va néixer una fructífera relació artística. Textos d’un intimisme commovedor cantats per una veu lluminosa absolutament compenetrada amb la guitarra còmplice de Xavi Múrcia, el compositor. Un espectacle excel·lent que dóna per a espais de molt més aforament.

Quantes vegades he vist la Marta Pessarodona passejant el gos per Sant Cugat i penso com ha patit. Quantes vegades vaig al bar El Mesón i m’assec a la taula on seia Gabriel Ferrater i em deixo endur pels fantasmes. Quantes històries he sentit dels meus mestres, que van ser alumnes seus! Joan Artigas ha muntat una banda i canta Ferrater. Amb passió, amb ganes. Els versos magistrals d’aquell home estrany, solitari, faldiller, incorrecte, d’una intel·ligència fora de sèrie, prenen aquí tons de cançó melòdica, roquera, jazzística i de la cançó francesa. Un espectacle vital.

A “Dunes” Laura Borràs i Montse Castellà juguen.  A partir d’unes quantes postals literàries juguen amb un munt de poetes. Juguen entre elles, amb el públic, la música i la poesia.

La perla d’aquesta nit ha estat la gran artista algueresa Franca Masu, acompanyada de la pianista siciliana Sade Mangiaracina. Reconeguda a tot el món i amb una llarga carrera, Franca Masu és una gran dama de la música mediterrània. El públic ha acabat dempeus i molta gent sortia plorat emocionada de l’espectacle. Per què? Perquè té una gran veu, amb una gran coloratura, i l’ha feta jugar improvisant perquè s’hi trobava de gust. Perquè té un català preciós, que és el de l’Alguer (reducte viu inexplicable del català a l’illa de Sardenya, a Itàlia). Però sobretot perquè respira una enorme sensibilitat, perquè parla de sentiments profunds, perquè té una qualitat musical, una ductilitat, un ventall de registres, una presència escènica… i sobretot una veritat i una humanitat que desarmen!!! La Franca Masu ha cantat i ha recitat textos de poetes algueresos i altres propis seus en català de l’Alguer. COR DE MAR. Un espectacle majúscul. Constatant com ho rep el públic, com s’emociona, com gaudeix, és una pena que els teatres del nostre territori no s’animin a programar-la, perquè és una aposta segura.

Queda encara molta fira per endavant i moltes propostes interessants que cal veure.

by Deixa un comentari

Era una de les apostes del Palau de les Arts, dins d’una temporada en la què l’intendent Davide Livermore s’ha enfrontat amb enteresa artística a les dificultats d’un ajustat pressupost. Programar Werther de Massenet era tot un risc després del ressò del clamorós triomf del recent muntatge del mateix títol al Liceu, amb Piotr Beczala com a gran protagonista. El record de la completíssima actuació del tenor polonès, amb bis inclòs de la cèlebre ària Pourquoi em réveiller, i la bona resolució de l’abstracta posada en escena de Willy Decker adaptada com un guant a la complexa psicologia dels personatges de la hiperromàntica obra, feia difícil pensar que amb un cantant de menys talla la coproducció internacional del teatre valencià amb l’Òpera de Montecarlo pogués aixecar el vol.

I alguna cosa d’això va succeir, tot i que Jean-François Borras, amb una ja notable carrera a l’esquena, salvés amb decòrum la complicada papereta que se li presentava. El tenor francès, amb algunes dificultats en el seu centre vocal, va recrear amb bon gust, elegància i una línia de cant dotada d’un encertat fraseig al personatge de Goethe que s’acaba suïcidant per amor. Va fer un encomiable esforç, però tant a ell com a Anna Caterina Antonacci (que va tornar a encarnar, igual que al Liceu, a Charlotte amb aquesta solvència artística que l’ajuda a amagar el seu desgast canoro), els va faltar l’alè d’una direcció dramàtica més atenta a la feina actoral. Aquest dèficit va perjudicar notablement a l’exposició emotiva d’un relat de tanta intensitat.

Jean-Louis Grinda, responsable del muntatge escènic, no va estar a l’altura de les exigències d’una òpera que tendeix a l’estaticisme a la qual cal saber-la moure amb més imaginació de la que va mostrar. La primera part de la funció va resultar tediosa, tot i  les bones idees emprades al utilitzar un gran mirall per reflectir el flash-back de les diferents etapes de la vida dels personatges, Així, comença mostrant el suïcidi del protagonista i es mostra enginyós en el moment en què es trenca el vidre per mostrar la decepció de l’antiheroi quan ella li insisteix que ja està compromesa amb un altre i no pot fer marxa enrere en el seu matrimoni. Són, en canvi, ridícules les escenes dels angelets amb ales.

El millor de la nit va ser el treball del talentós director hongarès Henrik Nánássi, en la seva tercera actuació al capdavant de l’encara excel·lent orquestra de la casa. La formació va transmetre sempre la força i subtilesa de la commovedora càrrega del relat. El públic va premiar justament la seva tasca i tot apunta que el jove músic tindrà una major presència en el futur del teatre. Tant de bo sigui així. Borràs va ser també molt aplaudit, així com Antonacci. Helena Orcoyen va complir com Sophie i Michael Bort, procedent del Centre de Perfecionament Plácido Domingo, va compondre un convincent Albert, marit de Charlotte. Fins a quatre cantants més d’aquesta institució formativa van participar en l’òpera, cosa que ajuda a abaratir els costos dels repartiments alhora que permet donar oportunitats als nous valors.

Precisament un muntatge de The the turn of de screw de Britten, amb alumnes de l’escola, rellevarà en la programació a Werther, abans que Fabio Biondi, a finals de juny dirigeixi el Tancredi de Rossini, que tancarà la temporada. El curs 2017-2018 s’iniciarà amb una pretemporada (11 d’octubre) que inclou un nou muntatge de Madama Butterfly i El amor brujo de Falla a càrrec de Carlus Padrissa de la Fura. La programació oficial l’obrirà l’incombustible Plácido Domingo amb Don Carlo de Verdi. Altres fites destacades són les produccions de Il corsaro i la de La damnation de Faust, amb Celso Albelo com a protagonista. Nicola Luisotti tornarà amb Tosca i Gregory Kunde debutarà amb el  Peter Grimes de Britten. L’oferta lírica es completarà amb Le cinesi de Gluck, Il mondo della luna de Haydn i La clemenza di Tito, de Mozart. Molt, variat i bo per triar.

by Deixa un comentari

Los Galindos nunca fallan. Preestreno de lujo en Trapezi bajo el título de un término inventado por ellos mismos: ‘Udul’. Dícese de un grito largo de verdades incontrolables. Empezaron su nuevo espectáculo con una lucha por el protagonismo y por una alfombra que convirtieron en elemento central de la historia, cual espíritu que los poseía. El personalísimo estilo de la compañía  -singular combinación de clown, acrobacias y danza-, dotado de un humor infalible, convirtió la pequeña carpa instalada en el Parc de Sant Jordi en un volcán de emociones. Cautivaron al personal metidos en las surrealistas obsesiones de unos personajes que no quieren perder el foco y llevan su cotidianidad al absurdo. 

Con otras obsesiones, las del perfeccionismo, triunfó también el joven Miguel Gigosos, llegado de Valladolid con decenas de bolas y una gran imaginación. Un sorprendente solo de malabares y contorsiones con el artista viajando de la rabia por el error a la alegría por los logros en una búsqueda incansable de la complicación.

Los elementos más sencillos -bolas, madera, cuerdas…- han dominado esta 21ª edición que el sábado llenó las calles, plazas y teatros de un público muy  familiar. También asomaron las nostálgicas peonzas, con El señor de les baldufes, que sedujo a grandes y pequeños con su colección y pericia. Otra peonza apareció en ‘Espera’, la propuesta zen y participativa de la compañía eia, que no está a la altura de sus anteriores trabajos.

‘Sinergia 3.0.’, de los madrileños Nueveuno, fue otro de los éxitos de la programación al aire libre con una elaborada dramaturgia en torno a la exclusión y la adaptación social. Con gran coordinación, los cuatro integrantes dibujaron poéticas coreografías con bolas, maderas y mazas lumínicas, una concesión a la tecnología en un Trapezi que se ha rendido a la belleza de lo simple y las proezas artesanales, como las estructuras con perchas de madera y cañas de los suizos Traberproduktion.

by Deixa un comentari

Aquest any vaig tenir la sort d’acudir al Festival Sismògraf com a millor públic al laboratori de públic organitzat pel propi festival, dirigit per Beatriu Daniel, Toni Jodar, i Bàrbara Raubert. Una combinació perfecta per engrescar a un grup majoritàriament de dones plenes de ganes de gaudir de la dansa i de les sorpreses del festival.  Festival del que en parlarem més dies del que ha durat.    

Del Sismògraf del 2017 puc destacar, en general, la qualitat artística dels espectacles i el risc dels artistes amb les seves propostes. Un gran descobriment per a mi fou la companyia Basca la Sra. Polaroiska i el seu espectacle Lur Away, em va semblar un conjunt de peçes molt ben encaixades. Vaig quedar enamorada de les Big Bouncers amb O.V.N.I. Des del meu punt de vista han fet investigació no tan sols a nivell de manipulació d’objectes i treball corporal sinó també a nivell dramatúrgic tan en el contingut com en l’estructura circular que plantegen. No passa desapercebut Pere Faura i la seva desvergonyida Sweet Tirany, em va semblar una Catarsi molt actual. La fascinant fusió entre Kukai i els Brodas Bros a l’espectacle de carrer Topa, ens van regalar una energia fresca i festiva, a un festival a on la densitat intel·lectual predominava la majoria d’obres. 

L’espectacularitat i el virtuosisme de les cinc ballarines de la Companyia Maduixa [Mulïer]. Una peça capaç de menjar-se el món i que ens deixa sense paraules. La increïble peça Anatomia Pública de Tomeo Vergés X Man Drake, és una sobredosi d’impossibilitat plena de risc. I per últim el Circ Pànic amb Mira-t, ens presenta un personatge molt carismàtic que juga amb els límits d’una estructura aparentment precària. 

Per tant tot i que un festival siga un laboratori, un grup, dansa, companyia, espectacle, investigació, treball, catarsi, virtuosisme, risc, personatge i límits. Crec que el Sismògraf del 2017 ha estat molt més que totes aquestes paraules, crec que d’alguna manera ha creat una comunitat que estima i valora la dansa per damunt de tot.  I com que no es pot definir, la millor recomanació que puc donar és que hi aneu l’any que ve. I qui no ho cregui que ho vagi a cercar.

Lluki Portas 

3 de maig de 2017