Quan vaig saber que Les Impuxibles (Limbo) s’havien aliat amb la Carla Rovira, vaig tenir molt clar que no em podia perdre de cap manera el que en sortís d’aquesta unió. Gràcies al Festival Grec i les activitats que organitza juntament amb el portal Recomana, unes quantes persones vam tenir l’oportunitat de poder anar a veure un assaig de l’espectacle i també vam poder xerrar una estona amb elles i les tres actrius que interpreten AÜC, que es representarà a La Seca del 7 al 23 de juliol.
No vaig poder veure el primer espectacle de la Carla Rovira, Most of all you’ve got to hide it from the chicks, però havia sentit molt a parlar del popularment conegut com “espectacle dels pollos”, i sabia que era teatre d’aquell que et colpeja amb el puny tancat ple de veritats incòmodes, que ens ensenya la cara que ens fa més vergonya de nosaltres mateixos. Volia viure l’experiència de veure un espectacle seu, i més si aquest cop ho feia juntament amb una parella d’artistes a les que admiro molt, la Clara i l’Ariadna Peya.
Els vint minuts d’espectacle que vam veure ens van deixar completament tocades. A part de les pròpies germanes Peya, a l’escenari hi trobem les actrius i ballarines Maria Salarich, Olga Lladó i una impressionant Júlia Barceló, que emocionen sense baixar ni un moment la intensitat de la proposta. El ritme va acompanyant la muntanya russa d’emocions que pateix el públic al rebre la combinació d’estímuls que fan posar la pell de gallina, complementats per moments de relax en que les intèrprets parlen directament amb el públic i ens expliquen part del procés artístic.
Aüc ens parla de l’assetjament sexual contra les dones, ens enfronta amb la crueltat i el desconcert que pateixen les víctimes d’aquest tipus d’agressions. Un tema molt potent plantejat amb un toc d’humor àcid, que sempre fa que tot sigui una mica menys difícil d’empassar. En el col·loqui ens plantegem per què no hi ha cap home entre el públic, tampoc entre el repartiment, i com podem fer que els homes s’apropin a aquest tipus de propostes.
Alguns diuen que se senten assenyalats com a culpables, i jo em pregunto, per què se senten identificats amb l’agressor en comptes d’empatitzar amb la víctima? Per què tenim tan assimilat que els homes, tots ells, es comporten d’una manera, i les dones, totes, d’una altra. Els homes són els agressors i les dones són les víctimes. Crec que potser hem de fer un pas més enllà i plantejar-nos que la lluita contra les agressions sexuals, que també succeeixen contra alguns homes, són una qüestió a combatre des de tots els fronts possibles. Una lluita de persones, sense cap discriminació de sexe, gènere, edat o ètnia, contra actes horribles i comportaments despreciables.
“No som lleugeres” diu la Carla quan una de les participants de l’activitat li pregunta si tota la peça manté el nivell de tensió que nosaltres hem vist. No és un tema lleuger, i no s’ha de tractar a la lleugera. El tracten d’una manera molt intel·ligent, i a més, amb una gran qualitat artística per part de totes les integrants del projecte. Un espectacle que no es pot deixar perdre.
Sílvia Mercè i Sonet
Si voleu consultar l’article de l’Elisa Díez sobre el mateix assaig cliqueu aquí