“M’he
trobat amb molta bellesa i he reviscut la il·lusió de quan vaig començar a
ballar”, comenta cap al final del col·loqui en Rober Gómez, un dels quatre
ballarins de Moaré, l’espectacle de dansa amb el que la ballarina Ariadna Montfort s’estrena com a
coreògrafa. Som en una de les sales d’assaig del Graner el divendres 30 de juny, on gairebé tot l’equip de
l’Ariadna porta instal·lat un més. Moaré és
una peça que explora la realitat des de diferents perspectives, la mirada com a
creadora de realitats. El clima que s’ha creat durant el col·loqui és distès,
però alhora reflexiu, tant de part dels artistes com el públic –una colla
d’espectadors curiosos que el Recomana ha acollit. Parlem i intercanviem
impressions, però segurament totes les ments dels assistents són captives
d’algun gest, una mirada del petit extracte que ens han mostrat.
Moaré és el projecte
quanyador de la segona edició del Premi
de l’Institut del Teatre, una oportunitat per crear un espectacle d’una
hora amb condicions òptimes i formar part del Grec Creació. És a dir, temps, espai i recursos econòmics per poder
permetre’s la dedicació d’un bon equip. I efectivament, l’Ariadna Montfort ha
arreplegat un grup “delicatessen” de ballarins: l’Ángela Boix, la Blanca Tolsà, en Ioseba Yerro i en Rober Gómez.
Tampoc ha escatimat en talent a l’hora de comptar amb l’Estela
Merlos –una ballarina que hem vist poc aquí. Instal·lada al Regne
Unit, el 2010 va ser escollida com a millor ballarina per la revista Dance
Europe, (poca broma)– que l’assiteix amb el moviment i també s’encarrega de
l’entrenament físic. La música és un dels gran caramels d’aquest espectacle, el
grup Volans format per Lluís
Campos, Hug Bonet i l’Eduard Rosselló estan component en paral·lel la
partitura per l’espectacle en el que també tocaran en directe. I de la
dramatúrgia, el vestuari i l’escenografia se n’encarreguen l’Alba Pujol, l’Adriana Parra i i la Laura
Clos, respectivament. És a dir, un dream team.
Però, d’on
surt l’Ariadna Montfort? Formada a l’escola Madó de Vilassar de Mar, als divuit
anys va entrar a l’escola Rudra de Maurice Béjart a Lausana. La seva carrera
professional també va començar a Suïssa, a Berna concretament, on va treballar
a l’Staatstheater durant un període en el que el dirigia el coreògraf belga
Steijn Celis, un dels més reconeguts de la seva generació. L’encontre amb el
llenguatge d’Ohad Naharin, el “gaga”, de la mà d’un ballarí de la Batheva la va
dur a Tel Aviv. Després d’un parell d’anys a Batsheva Ensemble, l’Ariadna va entrar en una altra companyia
isrealí, Inbal Pinto & Avshalom
Pollak, amb la qual va girar intensament per tot el món. Tot i gaudir d’una
carrera que anava vent en popa, la terra sempre crida i el desig de treballar
en projectes més concrets, més personals, van fer que l’Ariadna tornés a
Catalunya, tot i que tothom li aconsellava justament el contrari. Ara bé, des de
que va tornar l’hem vist sovint sobre els escenaris, com amb La Veronal, de
Marcos Morau. I la veritat és que hem tingut sort, hi ha ballarins catalans
boníssims, i ella n’és una. Enguany es llança a la piscina com a coreògrafa amb
la il·lusió d’una exploradora de meravelles, quan parla d’aquesta experiència
destil·la passió per cada moment i detall que està visquent durant el procés. A
l’assaig queda palès les tones d’informació corporal i artística que ha
acumulat. Tornem a l’assaig al Graner.
“Ups i ara
com pugem?” penso en veu alta tot pivotant sobre meu i obrint portes, però en
cap hi trobo les escales, rotllos de papers de vàter en un cuarto de trastos i
la cuina. De reüll veig les cares divertides de la bona colla d’espectadores –i
algun espectador– que m’han seguit per un passadís confiant que els portaria a
bon port, però en canvi els fico en un cul de sac. Per sort, acudeix al nostre
rescat la Cristina Alonso del Graner, i ens recondueix cap a les escales.
(Començava bé una servidora guiant-les a cuarto dels mals endreços, per la
pròxima vegada assajaré el viatge de l’entrada a la sala, ho prometo). Passat
el perill d’extraviar espectadors, arribem a la sala d’assaig on tota la
companyia ens espera per compartir un extracte de Moaré.
Un nen de
tres anys, l’espectador més jove i el més concentrat, mira atentament l’Àngela
que avança cap a nosaltres. “M’estic movent”, diu la ballarina palplantada, a
poc a poc, se li uneixen els altres tres. Cadascú al seu temps, s’encavalquen
les veus en un so que fa ziga-zagues. Del silenci, a la veu i de la veu a un
solo de l’Àngela que després reinterpreten –distorsionen– els altres tres. La
Blanca amb una serenitat cristal·lina, en Ioseba amb una qualitat més
voluptuosa –irònica– i en Rober més vulnerable. El solo enganxa, amb moviments
sincopats, impulsen els braços amunt com si s’encomanéssin al sol, estiren la
cama endarrera en decalé –és
a dir, fora d’eix– tot mirant nostàlgics la punta del peu. Duets, ombres
i una samarreta en la que entren i surten, com si hi hagués un cinquè ballarí
fantasma, fet d’un trosset de cadascun d’ells. Un plaer de moviments que
tradueix en dansa el moaré, que és un efecte òptic en el que dues trames
superposades fan percebre un patró d’unes onades que no existeix.
Moaré de l’Ariadna Monfort apunta ser un espectacle
electrificant, d’aquells que injecta energia per la vena amb moviments
irresistibles. La música de Volans, el vestuari i l’escenografia els
espero amb candaletes –crec com bona part dels assistents. Però, el que em va
sorprendre més de l’assaig –i crec que als altres també– va ser aquesta vessant
poètica i íntima, en la que la bellesa sorgeix de la màgia del treball, de
l’aventura d’aprendre i admirar els altres. Malgrat la timidesa del públic a
l’inici del col·loqui, a poc a poc, mentres l’Ariadna i els ballarins s’obrien
i expressaven la seva il·lusió, la llista de coses pendents, els dubtes
artístics, el gel es va trencar. Tres
espectadores estupendes es van llençar a fer preguntes. I amb les seves
observacions, mirades, els efectes òptics es multiplicaven. Ara a esperar tres
setmanes i a fer cua a la Hiroshima!
Preneu
nota: l’estrena
és el 26 de juliol a la sala Hiroshima.
Pròxims assajos del Grec Creació Reserves:
[email protected]
– Assaig Tender Naplam. Companyia Sixto Paz. Dia: 3 de juliol, a les 17h a la Sala Beckett.
– Assaig Wolrd of wolves #0.1. Laboratori de creació a càrrec de Núria Legarda. Dia: 7 de juliol, a les 20h al Graner.
-Assaig Utopia. Companyia: Ignífuga. Dia: 11 de juliol, a les 20h a Fabra i Coats.
-Assaig de Burn. Dia: 18 de juliol, a les 20:30h a l’Hangar.
Crònica de Sara Esteller
sobre l’assaig d’Aire, de Miquel G. Font