Sin categoría

12 de juliol de 2017 by Alba Cuenca Sánchez Deixa un comentari

La ballarina i
coreògrafa Constanza Brncic sempre ha admirat la prosa de Samuel Beckett i la
música de Morton Feldman. A mesura que es va immergir en les seves obres, va
descobrir la relació que hi havia hagut entre els dos artistes i va voler crear
un espectacle molt personal prenent-los com a base. El resultat, What is the word, és una actuació
performàtica inspirada en l’homònima poesia de Beckett, una exploració sobre
els límits del llenguatge com a forma d’expressió.

El tema de la
peça és la memòria a través d’imatges femenines. M’ho explica la pròpia
Constanza a l’entrevista que li faig al teatre Sagarra de santa Coloma, on està
fent residencia tècnica abans d’estrenar al Mercat de les Flors dins el Grec
creació. “Tot el que succeeix a l’escenari és com un laberint de la memòria on
ens intentem situar, recordar i intentar tornar a allò que havíem oblidat”. A
nivell dramatúrgic, hi trobarem tres parts diferenciades “que es poden llegir
com tres moments vitals o tres èpoques, o tres estats també, i que dibuixen
diferents imatges de dones en accions diferents.” Tot i així, l’espectacle no
té una estructura aristotèlica, doncs a cada etapa hi ha coses de les anteriors
i de les futures, “com la vida mateixa, en la que som grans però encara tenim
coses de quan érem petits”. De fet, molts dels moviments de la peça pertanyen a
gestos o mirades de les dones de la família de l’artista, com la seva mare, la
seva àvia i fins i tot la seva filla.

La Constanza em
diu que l’espectacle està fet a tres nivells: la il·luminació, la música i el
cos. I en tots ells s’hi nota la influencia de Beckett. El primer el corroboro
quan entro a la sala on està provant les llums i quedo hipnotitzada per la
força que desprenen els focus, amb moments més espectaculars i altres en els que estan
concentrats en la intimitat del moviment. “Hi ha una relació amb la llum, amb
aquesta cosa d’estar en el límit de la llum, aparèixer i desaparèixer, voler
mostrar-te i no voler-ho”, m’explica.

Pel que fa a la
música, la peça triada no és la que Feldman va crear per la versió radiofònica
del poema de Beckett. L’escollida, Triodic
memòries, és en paraules de Brncic, “un mar que s’instal·la i que té com onades
que vénen i van”. Després de provar diverses músiques per piano del compositor,
aquesta va arribar per quedar-se, donada la seva relació amb la memòria. “La
peça musical agafa motius que es van repetint però no els repeteix exactament
de la mateixa manera”, observa. “Sembla
que sempre t’estigui fent una pregunta”, afegeix, una impressió que relaciona
amb la incògnita que dóna títol a l’espectacle i a la recerca de Beckett.

El cos també
transmet, sense perdre la veu de la creadora, la influencia del poeta. “El que
més m’interessa de Beckett son les didescàlies, les accions, les acotacions,
perquè té un sentit del gest i de l’espai i de les direccions, és molt coreogràfic”.
La recerca del com expressar-se que tan preocupava a Beckett és una constant en
la peça, encara que en aquest muntatge no es pronuncia cap paraula. “El llenguatge ve del cos a i el cos quan
parla té un moviment, una intenció, un sentit en l’espai. El cos a l’escena està
com amb aquesta cosa de buscar, de voler dir, que no li surt la paraula, però
la paraula es com si estigués en el cos. Hi ha aquesta paradoxa“.

Després de tres
anys de creació interromputs a períodes, l’espectacle amb tres parts, tres noms
-Beckett, Feldman i Brncic- i tres nivells arriba al Mercat de les Flors
durant… Sí, només durant tres dies. Del 13 al 15 de juliol. Si voleu veure-la, ja podeu córrer!

Més informació de l’espectacle aquí.

Data de l’entrevista: 5 de juliol.

10 de juliol de 2017 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Els
homes, a taula, les dues dones netejant les fustes i servint-los una
poma. Però ells la refusen. Finalment, la coreografia mostra com
elles també entren en el ball en els costats lliures de la taula,
però servint-se les pomes que han estat rebutjades. Eva va donar la
poma prohibida a Adam, segons el Gènesi. Doncs aquí queda clar qui
se sent propietari de la fruita i decideix fer-ne ús del seu poder.
D’esclafar-la, si és necessari.

Primers
quadres de la producció Juana
Ines (parafrásis de sí misma). Els
actors mexicans de les companyies Teatro Nómada i Teatro Estudio
s’atreveixen a lligar móns aparentment distants: per una banda la
biografia i obra de Sor Juana Inés de la Cruz, una autora mexicana
que va escriure en castellà i també en náhuatl
(un idioma ancestral de la comunitat mexicana, anterior al
descorbiment d’Amèrica); per una altra, la situació de
vulnerabilitat de les dones a Mèxic (al segle XVIII de la monja
escriptora; i també a l’actualitat). La beca DespertaLAB estrena la
seva vessant internacional amb aquesta producció que també vol
incloure la situació de micromasclisme occidental. Per això, han
vingut a Barcelona, a conèixer-lo i a implantar-lo com a una pàtina
més de la dramatúrgia que investiguen.

La
porta d’emergència a la segona planta de la Nau Ivanow està oberta
perquè passi l’aire. El
primer que fa un dels actors en accedir a la sala d’assaig és rascar
la jarana, un instrument de corda, medieval de petites dimensions. El
director de Teatro Nómada, Fernando Sakanassi, signa la mirada
exterior: elabora els textos i cus les escenes. La companyia veu amb
preocupació com s’està extenent incomprensiblement la violència
domèstica a Mèxic. Inicialment, només semblava una xacra als
estats del Nord, fronterers amb els Estats Units. Ara, també arriba
al Sud. Cada dia moren sis dones “i unes altres tantes
desapareixen” a Mèxic, repeteixen sense entendre la impunitat. En
ple segle XXI, quan sembla que ha desaparegut la diferència entre
l’home i la dona (tothom pot treballar, estudiar i votar legalment)
es constata que la fragilitat social és evident.

Juana
Inés va ser una dona que va aconseguir destacar en un món d’homes.
Però sembla evident que la Santa Inquisició no veuria de bons ulls
aquesta figura, de qui no es coneixia ni tant sols el seu pare
natural. Per això, ella deuria escriure amb molta cura per
estalviar-se els seus càstigs. Per a Sakanassi el fet que hi hagi
molts buits en la vida d’aquest personatge permet ficcionar molt,
intuir com seria aquella època en què es van prohibir les cançons
populars, per ser considerades massa barroeres, poc adequades a la
moral cristiana imperant.

Tornem a
l’escena. Un personatge conclou, provocador: “el feminisme és una
burla per a les causes socials; si algú és masclsita va ser Déu,
per haver-les fet inferiors”. Hi ha molt camí a recórrer, encara.
La situació de fragilitat de la dona, d’una posició d’inferioritat
també és l’espina dorsal del Mafia
de The Mamzelles, guanyadora del Despertalab que viatjarà a Mèxic
pròximament. S’ha descoltar més les raons d’Eva. I evitar que Adam
segeixi creient-se l’amo de les pomes.

Jordi
Bordes

30 de
maig

7 de juliol de 2017 by Aída Pallarès Deixa un comentari

Tres anys. Han
passat més de tres anys des de que Sixto Paz va estrenar Pulmons a la Sala
Beckett. Tres anys de taquilles inverses, lligues de teatre i iniciatives
vàries. Tres anys de l’Efecte, Dybbuk, Pretty i hISTÒRIA. Ara, des de la Beckett del
Poblenou, passen per la batedora l’univers de Duncan Macmillan, l’estètica de
Blade Runner i l’estructura de la mítica Traició
de Harold Pinter. El resultat: Tender
Napalm. Un espectacle que suposa, alhora, tot un gir en la trajectòria de
Sixto Paz. Més fosc, menys optimista.

L’obra, escrita pel
britànic Philip Ridley, explica la història d’un home i una dona encallats en
un punt crucial de la seva relació: S’estimen però ja no saben com
relacionar-se. Han perdut una filla i es passaran cinc anys enfrontant-se a les
seves debilitats i fortaleses, recordant, disseccionant la seva relació i
parlant d’amor, sexe i violència.

Anem a l’inici:
Dilluns, 2 de juliol. Són les cinc de la tarda. Un grup d’espectadors conduïts
per una servidora, entren a una mena de festa (o potser rave?) enmig de la Sala
Beckett. Estan drets, tenen els mòbils apagats i es miren, amb curiositat. Un
fetus mort presideix l’espai. Les portes,-una gran reixa-, es tanquen i un home
i una dona, Pau Roca i Ariadna Cabrol, comencen a parlar. No es miren, no es
toquen. I comencen a fer memòria, a endinsar-se en coves cada cop més fosques,
més brutals. Anem al final: Són les cinc i mitja de la tarda i, encara
compungits, comencem a fer(nos) preguntes.

Pau Roca,
protagonista i director de l’espectacle, ens explica que va llegir aquest text
fa uns quants anys i va flipar. Va al·lucinar amb la poètica de Ridley i l’univers
sensual i salvatge que plantejava. “És pura dinamita”. I per donar-hi més força,
va decidir sumar-hi un altre llenguatge: el circ. “La col·laboració de
Sixto Paz i PSIRC ha sigut una de les grans coses que m’ha passat com a creador”
explicava Roca. Potser perquè no s’han amotllat l’un a l’altre sinó que s’han
retroalimentat. Potser perquè un text tant visceral, tant al límit, necessitava
risc, necessitava circ. I potser perquè, com admetrà la companyia, “ens agrada
que l’espectador mai se senti còmode en els nostres espectacles”. Objectiu
aconseguit.

7 de juliol de 2017 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Gota rere gota cau sobre una planxa
metàl·lica. Una placa de gel considerable es fon al costat dret de la sala.
Provoca sensacions contràries. Per una banda, hi ha moments -si et concentres només amb el so- que
sembla que estiguis enmig d’un bosc. En canvi, quan mires la placa de gel
directament sembla una làpida elevada que espera amb impaciència un llogater.

Duen només una setmana al Graner, però l’equip
que dirigeix Nuria Legarda ha aconseguit teixir quaranta minuts per mostrar a
la colla de curiosos, espectadors professionals i amics i coneguts dels membres
de la companyia. Wolf of wolves #0.1
és un laboratori de creació amb els actors Ruben Ametllé, Rosabel Huguet i
Pedro Mas que s’ha gestat amb altres artistes que han dissenyat llums, vídeos i
escenografia. En aquest work in progress
Legarda indaga en la construcció de la identitat en relació als mecanismes del
poder dins de la societat patriarcal. A partir de diferents materials i suports
–des de vídeos a maniquís fets de paper de diari– s’evoquen textos o imatges
que es relacionen amb obres de Shakespeare. La mostra arrenca amb els tres
actors xerrant i caminant del fons a primera línia. Dempeus i de cara al públic
es presenten somrient i rient –com si no anés amb ells la cosa o potser per
semblar més casual. El cas és que
cadascún d’ells ens explica el seu currículum en relació al bard anglès.
Aquesta escena d’introducció en la que queda ben clar que bona part de la
matèria prima són els actors i l’actriu dóna peu a passatges i escenes molt més
metafòriques.

Es projecta un bosc nevat al fons, que
emmiralla uns torsos encamisats, plantats enmig de la sala. En un passatge els
actors deambulen entre els arbres-torsos i com robots envien telegrames sobre
qui són i què desitgen. Més endavant es projecten ombres darrere la pantalla
del fons –potser dels efectes més bonics–, unes sabates duarades de telons
simbolitzen les lluites de poder i la dificultat de sostenir-s’hi, abrics de
pell i un combat contra els propis fantasmes esgoten dos dels actors. Quaranta
minuts més tard, la placa ha format un bassal a sota, i abans del fade
out final apareix Rosabel Huguet nua i vestida amb la seva pròpia cabellera
de Rapunzel –imatge que ens remet a la de Elizabeth Siddal, la musa de la
pintura icònica de Millais, a Ofèlia.

El dramaturg i dramaturgista Marc Villanueva
va capitanejar el col·loqui amb molt sentit de l’humor i unes quantes píndoles
de coneixements de butxaca que van molt bé. Fent broma, ens va confessar que el
col·loqui s’havia estructurat en “unitats didàctiques”, és a dir, preguntes
dissenyades per encarrilar el discurs i no anar-se’n per les branques. Al
llarg, d’aquestes unitats doncs, tots els membres de l’equip es van presentar.
Però van ser els actors els que van oferir més “teca” sobre el procés com les
dificultats de repondre el correu electrònic de la Nuria Legarda, en el que els
demanava una llista de privilegis que consideren que tenen i una dels que no
tenen. Al seu torn, el públic –molt lúcid– va aportar la seva lectura sobre les
diferents capes –textos, moviment i audiovisuals– i les sensacions i/o el
significat que havien interpretat. Una de les millors aportacions va ser la
d’una noia asseguda a primera fila amb unes ulleres rodones, que va interpretar
la descomposició del gel com la mort anunciada. Unes tres o quatre unitats
didàques, més unes cites de Ricard II
de la mà de Villanueva, les felicitacions a l’espectadora estrella, i aquest
col·loqui ja s’ha fos.

4 de juliol de 2017 by gestio_recomana Deixa un comentari

A
l’escenari quatre ballarins i tres músics en directe. I fora, un
altre cos pensant, l’Ariadna Montfort, la coreògrafa, que amb
Moaré ha
volgut obrir una reflexió sobre el poder creatiu i transformador de
la mirada. El procés de creació ha estat conjunt i això, que és
tan interessant com poc usual, es descobreix en el resultat: cadascun
dels ballarins amb el seu cos i les seves experiències, genera un
moviment genuí. També és per això que mai els veurem a tots
moure’s exactament igual, la coreografia flueix amb cànons,
sinèrgies, versions d’un solo executades simultàniament…

Moaré és un
espai de llibertat també pel qui
ho observa: la mirada recorre els cossos dels ballarins i es deixa
captivar a cada segon per un d’ells i pels seus detalls, per les
diferents textures de bellesa que aquests cossos són capaços de
transitar. Moments fugaços de bellesa harmònica, però també de
l’estranya bellesa que es revela en postures informes que els
nostres ulls no havien vist mai. Tot i així són imatges amb les que
empatitzem fortament, capaces d’impregnar-nos de sensacions que no
sabríem expressar si no fos per justament aquell gest, aquella
petita tensió, aquella combinació d’una mirada amb el moviment de
la cama…

La
peçaés
fruit d’una investigació en busca d’una poètica capaç
d’expressar que cadascú percep la realitat de manera diferent, que
en certa manera la construïm constantment des del propi cos, la
nostra biografia, prejudicis, desitjos… No té massa sentit
entendre el món en què vivim i convivim com una cosa totalment
sòlida. Aquests són grans temes filosòfics que podrien haver
acabat amb forma d’un assaig sobre fenomenològica, però que s’han
obert camí esplèndidament en forma de coreografia. Ariadna Montfort
posa a la palestra un desplegament del seu llenguatge coreogràfic,
impregnat del mètode Gaga, i tan ric que és capaç de parlar-nos
creativament de tot això.

La
dansa de cada ballarí està constantment afectada per la dels seus
companys: desdoblaments, ombres, miralls, reinterpretacions,
distorsions, imitacions… Una polifonia de gestos que evocarà un
sentit diferent per cada espectador. Individual i col·lectivament
es construeix la coreografia, igual que passa amb la realitat
quotidiana. Els ballarins encarnaran aquest joc en què percebre’s
a un mateix i a l’alteritat és una actualització contínua. Però
cadascun dels espectadors és qui efectivament acabarà de fer
l’obra, dotant d’un sentit genuí a cada moviment, expressió, o
relació entre ballarins. Percebre la realitat és sempre un procés
actiu i creatiu, i al ser espectador de Moaré
això es farà més
patent encara.

Tot
això és el que va ser capaç d’evocar un tast de només 20 minuts
i una posterior conversa amb l’equip que vaig poder gaudir fa uns
dies. Ara només fa que créixer l’expectació per l’estrena que
es veurà al Festival Grec a partir del 26 de juliol.

Èlia Brugulat Rosselló

2 de juliol de 2017 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

“M’he trobat amb molta
bellesa i he reviscut la il·lusió de quan vaig començar a ballar”, comenta cap
al final del col·loqui en Rober Gómez, un dels quatre ballarins de Moaré,
l’espectacle de dansa amb el que la ballarina Ariadna Montfort s’estrena com a coreògrafa. Som en una de les
sales d’assaig del Graner el
divendres 30 de juny, on gairebé tot l’equip de l’Ariadna porta instal·lat un
mes. Moaré és una peça que
explora la realitat des de diferents perspectives, la mirada com a creadora de
realitats. El clima que s’ha creat durant el col·loqui és distès, però alhora
reflexiu, tant de part dels artistes com el públic –una colla d’espectadors
curiosos que el Recomana ha acollit. Parlem i intercanviem impressions, però
segurament totes les ments dels assistents són captives d’algun gest, una
mirada del petit extracte que ens han mostrat.

Moaré és el projecte quanyador de la segona edició
del Premi de l’Institut del Teatre,
una oportunitat per crear un espectacle d’una hora amb condicions òptimes i
formar part del Grec Creació.
És a dir, temps, espai i recursos econòmics per poder permetre’s la dedicació
d’un bon equip. I efectivament, l’Ariadna Montfort ha arreplegat un grup
“delicatessen” de ballarins: l’Àngela
Boix, la Blanca Tolsà, en Ioseba Yerro i en Rober Gómez. Tampoc ha
escatimat en talent a l’hora de comptar amb l’Estela Merlos –una ballarina que hem vist poc aquí. Instal·lada al Regne
Unit, el 2010 va ser escollida com a millor ballarina per la revista Dance
Europe, (poca broma)– que l’assiteix amb el moviment i també s’encarrega de
l’entrenament físic. La música és un dels gran caramels d’aquest espectacle, el
grup Volans format per Lluís
Campos, Hug Bonet i l’Eduard Rosselló estan component en paral·lel la
partitura per l’espectacle en el que també tocaran en directe. I de la
dramatúrgia, el vestuari i l’escenografia se n’encarreguen l’Alba Pujol, l’Adriana Parra i i la Laura
Clos, respectivament. És a dir, un dream team.

Però, d’on surt l’Ariadna
Montfort? Formada a l’escola Madó de Vilassar de Mar, als divuit anys va entrar
a l’escola Rudra de Maurice Béjart a Lausana. La seva carrera professional
també va començar a Suïssa, a Berna concretament, on va treballar a
l’Staatstheater durant un temps en el que el dirigia el coreògraf belga
Steijn Celis, un dels més reconeguts de la seva generació. L’encontre amb el
llenguatge d’Ohad Naharin, el “gaga”, de la mà d’un ballarí de la Batheva la va
dur a Tel Aviv. Després d’un parell d’anys a Batsheva Ensemble, l’Ariadna va entrar en una altra companyia d’Israel, Inbal Pinto & Avshalom
Pollak, amb la qual va girar intensament per tot el món. Tot i gaudir d’una
carrera que anava vent en popa, la terra sempre crida i el desig de treballar
en projectes més concrets, més personals, van fer que l’Ariadna tornés a
Catalunya, tot i que tothom li aconsellava justament el contrari. Ara bé, des
de que va tornar l’hem vist sovint sobre els escenaris, com amb La Veronal, de
Marcos Morau. I la veritat és que hem tingut sort, hi ha ballarins catalans
boníssims, i ella n’és una. Enguany es llança a la piscina com a coreògrafa amb
la il·lusió d’una exploradora de meravelles, quan parla d’aquesta experiència
destil·la passió per cada moment i detall que està visquent durant el procés. A
l’assaig queda palès les tones d’informació corporal i artística que ha
acumulat. Tornem a l’assaig al Graner.

Un nen de tres anys,
l’espectador més jove i el més concentrat, mira atentament l’Àngela que avança
cap a nosaltres. “M’estic movent”, diu la ballarina palplantada, a poc a poc,
se li uneixen els altres tres. Cadascú al seu temps, s’encavalquen les veus en
un so que fa ziga-zagues. Del silenci, a la veu i de la veu a un solo de
l’Àngela que després reinterpreten –distorsionen– els altres tres. La Blanca
amb una serenitat cristal·lina, en Ioseba amb una qualitat més voluptuosa
–irònica– i en Rober més vulnerable. El solo enganxa, amb moviments sincopats,
impulsen els braços amunt com si s’encomanéssin al sol, estiren la cama
endarrera en decalé –és a
dir, fora d’eix– tot mirant nostàlgics la punta del peu. Duets, ombres i
una samarreta en la que entren i surten, com si hi hagués un cinquè ballarí
fantasma, fet d’un trosset de cadascun d’ells. La coreografia tradueix en dansa el moaré, un efecte òptic en el que dues trames
superposades fan percebre un patró d’unes onades que no existeix.

Moaré de l’Ariadna Monfort apunta ser un espectacle
electrificant, d’aquells que injecta energia per la vena amb moviments
irresistibles.
La música de Volans, el vestuari i l’escenografia els espero amb candaletes
–crec, que com bona part dels assistents. Però, el que em va sorprendre més de
l’assaig –i crec que als altres també– va ser aquesta vessant poètica i íntima,
en la que la bellesa sorgeix de la màgia del treball, de l’aventura d’aprendre
i admirar els altres. Malgrat la timidesa del públic a l’inici del col·loqui, a
poc a poc, mentres l’Ariadna i els ballarins s’obrien i expressaven la seva
il·lusió, la llista de coses pendents, els dubtes artístics, el gel es va
trencar. Tres espectadores
estupendes es van llençar a fer preguntes. I amb les seves observacions,
mirades, els efectes òptics es multiplicaven. Ara a esperar tres setmanes i a
fer cua a la Hiroshima!