Sin categoría

by Deixa un comentari

Gota rere gota cau sobre una planxa
metàl·lica. Una placa de gel considerable es fon al costat dret de la sala.
Provoca sensacions contràries. Per una banda, hi ha moments  -si et concentres només amb el so- que
sembla que estiguis enmig d’un bosc. En canvi, quan mires la placa de gel
directament sembla una làpida elevada que espera amb impaciència un llogater.

Duen només una setmana al Graner, però l’equip
que dirigeix Nuria Legarda ha aconseguit teixir quaranta minuts per mostrar a
la colla de curiosos, espectadors professionals i amics i coneguts dels membres
de la companyia. Wolf of wolves #0.1
és un laboratori de creació amb els actors Ruben Ametllé, Rosabel Huguet i
Pedro Mas que s’ha gestat amb altres artistes que han dissenyat llums, vídeos i
escenografia. En aquest work in progress
Legarda indaga en la construcció de la identitat en relació als mecanismes del
poder dins de la societat patriarcal. A partir de diferents materials i suports
–des de vídeos a maniquís fets de paper de diari– s’evoquen textos o imatges
que es relacionen amb obres de Shakespeare. La mostra arrenca amb els tres
actors xerrant i caminant del fons a primera línia. Dempeus i de cara al públic
es presenten somrient i rient –com si no anés amb ells la cosa o potser per
semblar més casual. El cas és que
cadascún d’ells ens explica el seu currículum en relació al bard anglès.
Aquesta escena d’introducció en la que queda ben clar que bona part de la
matèria prima són els actors i l’actriu dóna peu a passatges i escenes molt més
metafòriques.

Es projecta un bosc nevat al fons, que
emmiralla uns torsos encamisats, plantats enmig de la sala. En un passatge els
actors deambulen entre els arbres-torsos i com robots envien telegrames sobre
qui són i què desitgen. Més endavant es projecten ombres darrere la pantalla
del fons –potser dels efectes més bonics–, unes sabates duarades de telons
simbolitzen les lluites de poder i la dificultat de sostenir-s’hi, abrics de
pell i un combat contra els propis fantasmes esgoten dos dels actors. Quaranta
minuts més tard, la placa ha format un bassal a sota, i abans del  fade
out final apareix Rosabel Huguet nua i vestida amb la seva pròpia cabellera
de Rapunzel –imatge que ens remet a la de Elizabeth Siddal, la musa de la
pintura icònica de Millais, a Ofèlia.

El dramaturg i dramaturgista Marc Villanueva
va capitanejar el col·loqui amb molt sentit de l’humor i unes quantes píndoles
de coneixements de butxaca que van molt bé. Fent broma, ens va confessar que el
col·loqui s’havia estructurat en “unitats didàctiques”, és a dir, preguntes
dissenyades per encarrilar el discurs i no anar-se’n per les branques. Al
llarg, d’aquestes unitats doncs, tots els membres de l’equip es van presentar.
Però van ser els actors els que van oferir més “teca” sobre el procés com les
dificultats de repondre el correu electrònic de la Nuria Legarda, en el que els
demanava una llista de privilegis que consideren que tenen i una dels que no
tenen. Al seu torn, el públic –molt lúcid– va aportar la seva lectura sobre les
diferents capes –textos, moviment i audiovisuals– i les sensacions i/o el
significat que havien interpretat. Una de les millors aportacions va ser la
d’una noia asseguda a primera fila amb unes ulleres rodones, que va interpretar
la descomposició del gel com la mort anunciada. Unes tres o quatre unitats
didàques, més unes cites de Ricard II
de la mà de Villanueva, les felicitacions a l’espectadora estrella, i aquest
col·loqui ja s’ha fos. 

by Deixa un comentari

A
l’escenari quatre ballarins i tres músics en directe. I fora, un
altre cos pensant, l’Ariadna Montfort, la coreògrafa, que amb
Moaré ha
volgut obrir una reflexió sobre el poder creatiu i transformador de
la mirada. El procés de creació ha estat conjunt i això, que és
tan interessant com poc usual, es descobreix en el resultat: cadascun
dels ballarins amb el seu cos i les seves experiències, genera un
moviment genuí. També és per això que mai els veurem a tots
moure’s exactament igual, la coreografia flueix amb cànons,
sinèrgies, versions d’un solo executades simultàniament…

Moaré és un
espai de llibertat també pel qui
ho observa: la mirada recorre els cossos dels ballarins i es deixa
captivar a cada segon per un d’ells i pels seus detalls, per les
diferents textures de bellesa que aquests cossos són capaços de
transitar. Moments fugaços de bellesa harmònica, però també de
l’estranya bellesa que es revela en postures informes que els
nostres ulls no havien vist mai. Tot i així són imatges amb les que
empatitzem fortament, capaces d’impregnar-nos de sensacions que no
sabríem expressar si no fos per justament aquell gest, aquella
petita tensió, aquella combinació d’una mirada amb el moviment de
la cama…

La
peçaés
fruit d’una investigació en busca d’una poètica capaç
d’expressar que cadascú percep la realitat de manera diferent, que
en certa manera la construïm constantment des del propi cos, la
nostra biografia, prejudicis, desitjos… No té massa sentit
entendre el món en què vivim i convivim com una cosa totalment
sòlida. Aquests són grans temes filosòfics que podrien haver
acabat amb forma d’un assaig sobre fenomenològica, però que s’han
obert camí esplèndidament en forma de coreografia. Ariadna Montfort
posa a la palestra un desplegament del seu llenguatge coreogràfic,
impregnat del mètode Gaga, i tan ric que és capaç de parlar-nos
creativament de tot això.

La
dansa de cada ballarí està constantment afectada per la dels seus
companys: desdoblaments, ombres, miralls, reinterpretacions,
distorsions, imitacions… Una polifonia de gestos que evocarà un
sentit diferent per cada espectador. Individual i col·lectivament
es construeix la coreografia, igual que passa amb la realitat
quotidiana. Els ballarins encarnaran aquest joc en què percebre’s
a un mateix i a l’alteritat és una actualització contínua. Però
cadascun dels espectadors és qui efectivament acabarà de fer
l’obra, dotant d’un sentit genuí a cada moviment, expressió, o
relació entre ballarins. Percebre la realitat és sempre un procés
actiu i creatiu, i al ser espectador de Moaré
això es farà més
patent encara.

Tot
això és el que va ser capaç d’evocar un tast de només 20 minuts
i una posterior conversa amb l’equip que vaig poder gaudir fa uns
dies. Ara només fa que créixer l’expectació per l’estrena que
es veurà al Festival Grec a partir del 26 de juliol.

Èlia Brugulat Rosselló

by Deixa un comentari

“M’he trobat amb molta
bellesa i he reviscut la il·lusió de quan vaig començar a ballar”, comenta cap
al final del col·loqui en Rober Gómez, un dels quatre ballarins de Moaré,
l’espectacle de dansa amb el que la ballarina Ariadna Montfort s’estrena com a coreògrafa. Som en una de les
sales d’assaig del Graner el
divendres 30 de juny, on gairebé tot l’equip de l’Ariadna porta instal·lat un
mes. Moaré és una peça que
explora la realitat des de diferents perspectives, la mirada com a creadora de
realitats. El clima que s’ha creat durant el col·loqui és distès, però alhora
reflexiu, tant de part dels artistes com el públic –una colla d’espectadors
curiosos que el Recomana ha acollit. Parlem i intercanviem impressions, però
segurament totes les ments dels assistents són captives d’algun gest, una
mirada del petit extracte que ens han mostrat.

Moaré és el projecte quanyador de la segona edició
del Premi de l’Institut del Teatre,
una oportunitat per crear un espectacle d’una hora amb condicions òptimes i
formar part del Grec Creació.
És a dir, temps, espai i recursos econòmics per poder permetre’s la dedicació
d’un bon equip. I efectivament, l’Ariadna Montfort ha arreplegat un grup
“delicatessen” de ballarins: l’Àngela
Boix, la Blanca Tolsà, en Ioseba Yerro i en Rober Gómez. Tampoc ha
escatimat en talent a l’hora de comptar amb l’Estela Merlos –una ballarina que hem vist poc aquí. Instal·lada al Regne
Unit, el 2010 va ser escollida com a millor ballarina per la revista Dance
Europe, (poca broma)– que l’assiteix amb el moviment i també s’encarrega de
l’entrenament físic. La música és un dels gran caramels d’aquest espectacle, el
grup Volans format per Lluís
Campos, Hug Bonet i l’Eduard Rosselló estan component en paral·lel la
partitura per l’espectacle en el que també tocaran en directe. I de la
dramatúrgia, el vestuari i l’escenografia se n’encarreguen l’Alba Pujol, l’Adriana Parra i i la Laura
Clos, respectivament. És a dir, un dream team.

Però, d’on surt l’Ariadna
Montfort? Formada a l’escola Madó de Vilassar de Mar, als divuit anys va entrar
a l’escola Rudra de Maurice Béjart a Lausana. La seva carrera professional
també va començar a Suïssa, a Berna concretament, on va treballar a
l’Staatstheater durant un temps en el que el dirigia el coreògraf belga
Steijn Celis, un dels més reconeguts de la seva generació. L’encontre amb el
llenguatge d’Ohad Naharin, el “gaga”, de la mà d’un ballarí de la Batheva la va
dur a Tel Aviv. Després d’un parell d’anys a Batsheva Ensemble, l’Ariadna va entrar en una altra companyia d’Israel, Inbal Pinto & Avshalom
Pollak, amb la qual va girar intensament per tot el món. Tot i gaudir d’una
carrera que anava vent en popa, la terra sempre crida i el desig de treballar
en projectes més concrets, més personals, van fer que l’Ariadna tornés a
Catalunya, tot i que tothom li aconsellava justament el contrari. Ara bé, des
de que va tornar l’hem vist sovint sobre els escenaris, com amb La Veronal, de
Marcos Morau. I la veritat és que hem tingut sort, hi ha ballarins catalans
boníssims, i ella n’és una. Enguany es llança a la piscina com a coreògrafa amb
la il·lusió d’una exploradora de meravelles, quan parla d’aquesta experiència
destil·la passió per cada moment i detall que està visquent durant el procés. A
l’assaig queda palès les tones d’informació corporal i artística que ha
acumulat. Tornem a l’assaig al Graner.

Un nen de tres anys,
l’espectador més jove i el més concentrat, mira atentament l’Àngela que avança
cap a nosaltres. “M’estic movent”, diu la ballarina palplantada, a poc a poc,
se li uneixen els altres tres. Cadascú al seu temps, s’encavalquen les veus en
un so que fa ziga-zagues. Del silenci, a la veu i de la veu a un solo de
l’Àngela que després reinterpreten –distorsionen– els altres tres. La Blanca
amb una serenitat cristal·lina, en Ioseba amb una qualitat més voluptuosa
–irònica– i en Rober més vulnerable. El solo enganxa, amb moviments sincopats,
impulsen els braços amunt com si s’encomanéssin al sol, estiren la cama
endarrera en decalé –és a
dir, fora d’eix–  tot mirant nostàlgics la punta del peu. Duets, ombres i
una samarreta en la que entren i surten, com si hi hagués un cinquè ballarí
fantasma, fet d’un trosset de cadascun d’ells. La coreografia tradueix en dansa el moaré, un efecte òptic en el que dues trames
superposades fan percebre un patró d’unes onades que no existeix.

Moaré de l’Ariadna Monfort apunta ser un espectacle
electrificant, d’aquells que injecta energia per la vena amb moviments
irresistibles.
La música de Volans, el vestuari i l’escenografia els espero amb candaletes
–crec, que com bona part dels assistents. Però, el que em va sorprendre més de
l’assaig –i crec que als altres també– va ser aquesta vessant poètica i íntima,
en la que la bellesa sorgeix de la màgia del treball, de l’aventura d’aprendre
i admirar els altres. Malgrat la timidesa del públic a l’inici del col·loqui, a
poc a poc, mentres l’Ariadna i els ballarins s’obrien i expressaven la seva
il·lusió, la llista de coses pendents, els dubtes artístics, el gel es va
trencar. Tres espectadores
estupendes es van llençar a fer preguntes. I amb les seves observacions,
mirades, els efectes òptics es multiplicaven. Ara a esperar tres setmanes i a
fer cua a la Hiroshima!

Preneu nota: l’estrena és
el 26 de juliol a la sala Hiroshima.

Pròxims assajos del Grec Creació Reserves:
[email protected] 

Crònica de Sara Esteller
sobre l’assaig d’Aire, de Miquel G. Font

Preneu
nota: l’estrena
és el 26 de juliol a la sala Hiroshima.

Pròxims assajos del Grec Creació Reserves:
[email protected] 

–
Assaig Tender Naplam. Companyia Sixto Paz. Dia: 3 de juliol, a les 17h a la
Sala Beckett.

–
Assaig Wolrd of
wolves #0.1. Laboratori de creació a càrrec de Núria Legarda. Dia: 7 de
juliol, a les 20h al Graner.

-Assaig
Utopia. Companyia: Ignífuga. Dia: 11 de juliol, a les 20h a Fabra i Coats.

-Assaig
de Burn. Dia: 18 de juliol, a les 20:30h a l’Hangar. 

Crònica de Sara Esteller
sobre l’assaig d’Aire, de Miquel G. Font

by Deixa un comentari

“M’he
trobat amb molta bellesa i he reviscut la il·lusió de quan vaig començar a
ballar”, comenta cap al final del col·loqui en Rober Gómez, un dels quatre
ballarins de Moaré, l’espectacle de dansa amb el que la ballarina Ariadna Montfort s’estrena com a
coreògrafa. Som en una de les sales d’assaig del Graner el divendres 30 de juny, on gairebé tot l’equip de
l’Ariadna porta instal·lat un més. Moaré és
una peça que explora la realitat des de diferents perspectives, la mirada com a
creadora de realitats. El clima que s’ha creat durant el col·loqui és distès,
però alhora reflexiu, tant de part dels artistes com el públic –una colla
d’espectadors curiosos que el Recomana ha acollit. Parlem i intercanviem
impressions, però segurament totes les ments dels assistents són captives
d’algun gest, una mirada del petit extracte que ens han mostrat.

Moaré és el projecte
quanyador de la segona edició del Premi
de l’Institut del Teatre, una oportunitat per crear un espectacle d’una
hora amb condicions òptimes i formar part del Grec Creació. És a dir, temps, espai i recursos econòmics per poder
permetre’s la dedicació d’un bon equip. I efectivament, l’Ariadna Montfort ha
arreplegat un grup “delicatessen” de ballarins: l’Ángela Boix, la Blanca Tolsà, en Ioseba Yerro i en Rober Gómez.
Tampoc ha escatimat en talent a l’hora de comptar amb l’Estela
Merlos –una ballarina que hem vist poc aquí. Instal·lada al Regne
Unit, el 2010 va ser escollida com a millor ballarina per la revista Dance
Europe, (poca broma)– que l’assiteix amb el moviment i també s’encarrega de
l’entrenament físic. La música és un dels gran caramels d’aquest espectacle, el
grup Volans format per Lluís
Campos, Hug Bonet i l’Eduard Rosselló estan component en paral·lel la
partitura per l’espectacle en el que també tocaran en directe. I de la
dramatúrgia, el vestuari i l’escenografia se n’encarreguen l’Alba Pujol, l’Adriana Parra i i la Laura
Clos, respectivament. És a dir, un dream team.

Però, d’on
surt l’Ariadna Montfort? Formada a l’escola Madó de Vilassar de Mar, als divuit
anys va entrar a l’escola Rudra de Maurice Béjart a Lausana. La seva carrera
professional també va començar a Suïssa, a Berna concretament, on va treballar
a l’Staatstheater durant un període en el que el dirigia el coreògraf belga
Steijn Celis, un dels més reconeguts de la seva generació. L’encontre amb el
llenguatge d’Ohad Naharin, el “gaga”, de la mà d’un ballarí de la Batheva la va
dur a Tel Aviv. Després d’un parell d’anys a Batsheva Ensemble, l’Ariadna va entrar en una altra companyia
isrealí, Inbal Pinto & Avshalom
Pollak, amb la qual va girar intensament per tot el món. Tot i gaudir d’una
carrera que anava vent en popa, la terra sempre crida i el desig de treballar
en projectes més concrets, més personals, van fer que l’Ariadna tornés a
Catalunya, tot i que tothom li aconsellava justament el contrari. Ara bé, des de
que va tornar l’hem vist sovint sobre els escenaris, com amb La Veronal, de
Marcos Morau. I la veritat és que hem tingut sort, hi ha ballarins catalans
boníssims, i ella n’és una. Enguany es llança a la piscina com a coreògrafa amb
la il·lusió d’una exploradora de meravelles, quan parla d’aquesta experiència
destil·la passió per cada moment i detall que està visquent durant el procés. A
l’assaig queda palès les tones d’informació corporal i artística que ha
acumulat. Tornem a l’assaig al Graner.

“Ups i ara
com pugem?” penso en veu alta tot pivotant sobre meu i obrint portes, però en
cap hi trobo les escales, rotllos de papers de vàter en un cuarto de trastos i
la cuina. De reüll veig les cares divertides de la bona colla d’espectadores –i
algun espectador– que m’han seguit per un passadís confiant que els portaria a
bon port, però en canvi els fico en un cul de sac. Per sort, acudeix al nostre
rescat la Cristina Alonso del Graner, i ens recondueix cap a les escales.
(Començava bé una servidora guiant-les a cuarto dels mals endreços, per la
pròxima vegada assajaré el viatge de l’entrada a la sala, ho prometo). Passat
el perill d’extraviar espectadors, arribem a la sala d’assaig on tota la
companyia ens espera per compartir un extracte de Moaré.

Un nen de
tres anys, l’espectador més jove i el més concentrat, mira atentament l’Àngela
que avança cap a nosaltres. “M’estic movent”, diu la ballarina palplantada, a
poc a poc, se li uneixen els altres tres. Cadascú al seu temps, s’encavalquen
les veus en un so que fa ziga-zagues. Del silenci, a la veu i de la veu a un
solo de l’Àngela que després reinterpreten –distorsionen– els altres tres. La
Blanca amb una serenitat cristal·lina, en Ioseba amb una qualitat més
voluptuosa –irònica– i en Rober més vulnerable. El solo enganxa, amb moviments
sincopats, impulsen els braços amunt com si s’encomanéssin al sol, estiren la
cama endarrera en decalé –és
a dir, fora d’eix–  tot mirant nostàlgics la punta del peu. Duets, ombres
i una samarreta en la que entren i surten, com si hi hagués un cinquè ballarí
fantasma, fet d’un trosset de cadascun d’ells. Un plaer de moviments que
tradueix en dansa el moaré, que és un efecte òptic en el que dues trames
superposades fan percebre un patró d’unes onades que no existeix.

Moaré de l’Ariadna Monfort apunta ser un espectacle
electrificant, d’aquells que injecta energia per la vena amb moviments
irresistibles. La música de Volans, el vestuari i l’escenografia els
espero amb candaletes –crec com bona part dels assistents. Però, el que em va
sorprendre més de l’assaig –i crec que als altres també– va ser aquesta vessant
poètica i íntima, en la que la bellesa sorgeix de la màgia del treball, de
l’aventura d’aprendre i admirar els altres. Malgrat la timidesa del públic a
l’inici del col·loqui, a poc a poc, mentres l’Ariadna i els ballarins s’obrien
i expressaven la seva il·lusió, la llista de coses pendents, els dubtes
artístics, el gel es va trencar. Tres
espectadores estupendes es van llençar a fer preguntes. I amb les seves
observacions, mirades, els efectes òptics es multiplicaven. Ara a esperar tres
setmanes i a fer cua a la Hiroshima!

Preneu
nota: l’estrena
és el 26 de juliol a la sala Hiroshima.

Pròxims assajos del Grec Creació Reserves:
[email protected] 

– Assaig Tender Naplam. Companyia Sixto Paz. Dia: 3 de juliol, a les 17h a la Sala Beckett.

– Assaig Wolrd of wolves #0.1. Laboratori de creació a càrrec de Núria Legarda. Dia: 7 de juliol, a les 20h al Graner.

-Assaig Utopia. Companyia: Ignífuga. Dia: 11 de juliol, a les 20h a Fabra i Coats.

-Assaig de Burn. Dia: 18 de juliol, a les 20:30h a l’Hangar. 

Crònica de Sara Esteller
sobre l’assaig d’Aire, de Miquel G. Font

by Deixa un comentari

Un cor de 25 veus, una projecció que
acompanya l’acció en escena sobre una pantalla, vuit ballarins, un
actor i un equip artístic de gairebé 50 persones. Amb aquests
ingredients Miquel G. Font està component Aire, la seva producció
més ambiciosa fins avui, per la qual ha comptat amb la coproducció
del Grec Festival de Barcelona i altres centres de creació com a
L’Estruch de Sabadell o el Graner. Es tracta de la cinquena peça
d’un projecte anomenat Ecumenicam pel qual ha ideat set espectacles.

Per acostar-nos al procés de creació
d’aquesta nova obra d’un dels joves coreògrafs catalans amb major
trajectòria internacional (ha treballat a Estats Units, França,
Alemanya, Suïssa,… com a ballarí i coreògraf), un nodrit grup de
curiosos espectadors va acudir dimarts passat a un assaig de la
companyia que dirigeix, Habemus Corpus, acció que s’inclou en la
iniciativa Grec Creació.

Miquel G.Font ha muntat una autèntica
Babel de ballarins: d’Israel, Bèlgica, Holanda, Polònia, França i
Catalunya prové el versàtil elenc que va oferir 25 minuts de la
peça. Aire ens parla sobre el que ens espera després de la mort, un
tema que dóna cabuda a allò més
espiritual; per això el punt d’arrencada
va ser un Kyrie Eleison que va permetre als ballarins anar entrant en
matèria. Després, dues escenes de la peça van servir per exhibir
la dansa rigorosa, detallada i dinàmica de G. Font. Frases grupals,
duets i solos dibuixant a l’espai un complex entramat de relacions i
perfilant els personatges que serveixen de fil conductor d’aquesta
història “basada en fets reals”. Els gestos, precisos i
evocadors, també són molt importants en aquesta història. Amb tot
el que es va veure i va escoltar durante l’assaig, veiem que està
garantit un espectacle de gran plasticitat i noves hibridacions.

Per a la banda sonora de la peça, que
segons el seu director és a més d’una obra de dansa “una
pel·lícula”, comptarà en escena amb la participació del Cor
Ciutat de Mataró i amb una composició electrònica abstracta del
propi G.Font que dimarts va sonar a la presentació. El seu
artífex reconeixia davant el públic que aquesta creació no ens
servira com a exercici d’evasió sinó que més aviat ens farà
pensar.

Després de l’exhibició, les
intervencions de l’equip artístic i del públic van permetre
desgranar més detalls del procés
creatiu d’Aire, un entramat de disciplines artístiques al servei de
la història que G.Font ens oferirà els dies 11 i 12 de juliol a la
sala MAC del Mercat dels Flors.

Benvingudes siguin totes aquestes
preguntes que ens llança; com sabem, trobar resposta no és
l’important.

Si vols veure, què va passar a l’assaig d’Aüc, clica aquí

by Deixa un comentari

Dijous passat va tenir lloc un assaig obert organitzat per Recomana.cat de l’obra Un tret al cap, el darrer text de Pau Miró que s’estrenarà a la Sala Beckett com un dels plats forts del Grec Ciutat. Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer protagonitzen un muntatge sobre tres dones lligades per l’ètica i la responsabilitat. Ja sigui a nivell professional o personal, les tres protagonistes d’Un tret al capes veuen obligades a plantejar-se els seus paràmetres d’exigència moral. Servidor de vostès va presentar l’assaig obert, englobat dins del Grec Creació 2017, i ara intentarà explicar-los com va anar.

“De sobte va començar a ploure”. Així comença Un tret al cap, i la pluja ens fa pensar, inevitablement, en Plou a Barcelona, et text que Pau Miró va estrenar a la Sala Beckett el 2004 i una de les seves obres que ha tingut més projecció internacional. Emma Vilarasau és una periodista que acaba de ser acomiadada del diari on treballava, se suposa per ser massa crítica amb el sistema (facin les seves suposicions) i conviu en un pis gran i antic amb la seva germana, Imma Colomer, una escriptora de contes infantils que s’enfronta als seus últims anys de vida. El triangle es completa amb el personatge de la jove, Mar Ulldemolins, que entra a la vida de la periodista buscant ajuda. La periodista, tot i que sense treballar al diari, és un altaveu per a la societat, i la jove ho sap i ho aprofita. Aquest és el punt de partida d’Un tret al cap.

L’escenografia de Sebastià Brosa és la d’un ampli pis (tant podria ser de l’Eixample com de San Francisco), amb terra de fusta i mobles dels anys seixanta molt coquetons. Miró juga amb la promesa d’il·lusió que ens ofereix el teatre, i situa alguns elements fora de l’escenografia, com la “burra” on les actrius deixen la roba, o uns focus molt grans i visibles als laterals de l’escenari, com dient “Alerta, no ho oblideu: sou al teatre”. Les actrius fan el mutis i les veiem marxar d’escena (no hi ha cametes) o bé s’esperen a l’extraescena, ben visibles per a nosaltres. Algunes projeccions de textos (de Taller Estampa) acaben de donar aquest element distanciador a la posada en escena dirigida pel propi dramaturg. Miró ho explicava, al col·loqui de després de l’assaig obert, dient que li agrada “ensenyar les costures del teatre”.

Als assajos oberts, desenganyem-nos, el públic desitja que el director talli l’escena, que hi hagi imprevistos, que succeeixin coses. No hi ha res més frustrant per al teatreroprofessional que va a aquests tipus d’actes que un “assaig obert” acabi essent com un passi de l’obra. Quan Pau Miró va interrompre Imma Colomer per donar-li algunes indicacions sobre el text, quasi vam sentir el somriure de satisfacció dels espectadors. Miró li demanava de ser més antipàtica, cosa un xic difícil per a Colomer, ja que és bàsicament un encant de dona i d’actriu. L’assaig va continuar, i a mica en mica l’espectador va rebent petites dosis d’informació (“Aquesta història està basada en fets reals”).

La periodista que interpreta Emma Vilarasau ens pot fer pensar en una professional en concret (acomiadada amb l’excusa de la regulació de plantilla, però en realitat per ser una veu massa crítica amb el diari que l’ha vist créixer… els sona?), que obre un blog perquè encara té (o creu que té) moltes coses a dir i que segueix utilitzant la gravadora analògica, cosa que ja fa molt temps que ningú no fa.

La xerrada post-assaig amb els assistents va ser un intercanvi molt enriquidor d’opinions dels espectadors amb el dramaturg i director de l’espectacle. “He sentit que els monòlegs de l’inici no eren per a tot el públic, sinó que m’interpel·laven només a mi”, declarava una espectadora. També hi va haver preguntes sobre com combinen Vilarasau i Ulldemolins els bolos d’Infàmia, de Pere Riera, per Catalunya amb els assajos d’Un tret al cap, i d’altres sobre temes més concrets de la posada en escena que aquí no desvetllarem.

Pau Miró fa un paral·lelisme, a Un tret al cap, entre els mitjans de comunicació i la indústria alimentària, i conclou que, en l’època de la postveritat en la que ens ha tocat viure, “tots ens alimentem de toxines, ja sigui amb allò que mengem o amb allò que llegim per informar-nos”.

Un tret al cap comença les funcions aquest divendres i s’estrenarà oficialment el proper dimecres 5 de juliol. Per a més informació podeu consultar el web de la Sala Beckett.

Si vols veure, què va passar a l’assaig d’Aüc, clica aquí

Si vols veure, què va passar a l’assaig d’Aire, clica aquí