Sin categoría

by Deixa un comentari

Temporada Alta busca crítics joves. Amb el suport de la plataforma de crítics Recomana, engegarà un grup de #novaveu a Girona/Salt. D’entrada, seran actius a partir del festival però s’aspira a que el projecte tingui continuïtat durant tot l’any. A través de #Novaveu, el Temporada Alta i Recomana oferiran accions privilegiades per als joves espectadors, de 18 a 30 anys, i els donarà eines per a crear una comunitat de crítics entre ells i també per aconsellar-los en la manera d’afrontar un comentari crític d’un espectacle. També s’estudien nous canals, com ara incentivar un canal de Youtubers per a acostar les opinions teatrals a un format proper al target jove al que es dirigeix.

Recomana i #Novaveu convocaran als interessats/des a una reunió en la que  s’explicaran els detalls de funcionament d’aquest col·lectiu, que ja fa un any que es va implantar a Barcelona i que potencia ponts entre els joves i les arts escèniques. Les persones interessades han d’adreçar un mail amb les seves dades personals (nom, edat, i adreça mail) així com les raons per les que es volen inscriure a [email protected]. Als incrits se’ls convocarà a una trobada el 23 de setembre al matí. El termini de sol·licituds es tanca el 15 de setembre. El grup només pot acollir fins a 25 participants. 

Recomana és un associació de crítics sense ànim de lucre que mira de donar valor al producte cultural a partir de la prescripció, sigui virtualment (web i xarxes socials) com presencialment (organitzant accions amb públic en directe). La preocupació de Recomana és la del sector escènic. Fa temps que l’entitat treballa compartint el repte d’incorporar públic jove a les platees convencionals. Recomana vetlla per aquests nous prescriptors, una pedrera que apropa el públic jove a l’interès per l’escena des de les seves eines comunicatives i interessos generacionals. 

Amb la implicació del Temporada Alta aquesta iniciativa crearà una comunitat, un punt comú (virtual i presencial) de joves prescriptors. Aquesta comunitat estarà vetllada per Recomana, que els facilitarà: _ entrades d’espectacles per als seus articles (amb la complicitat del festival) _ revisió de textos amb complicitat _ formació en nous formats (Youtuber) _presencia en el blog novaveu (incrustat al web www.recomana.cat) _ invitació a accions amb el públic perquè hi intervinguin, en la mesura del possible.

#Novaveu es va crear el juliol del 2016. *Al gener, es va activar el seu blog que ja compta amb més de 80 comentaris d’espectacles de la cartellera de la temporada. *Des de juliol del 2017, la coordinació és interna, amb el suport de Recomana. També s’ha creat recentment un compte propi d’Instagram (@novaveu) i de twitter (@somnovaveu).

by Deixa un comentari

Em
costa molt trobar-li un sentit a una
representació/performance/obra/instal·lació. No sé ni com dir-li. Però m’és
igual. Hi entro, passejo. Sé que puc estar-me només una estona, no cal que m’hi
estigui les dues hores en què aquests ballarins/performers/actors/estàtues ho
donen tot en un espai de, calculo uns 10 metres per 10, potser. Això em dona
confiança: quan em doni la gana, piro. Però passa el temps i no deixo de mirar
el que hi passa, allà dins. I, al cap de poca estona, resultarà que el tema
s’haurà acabat. Que són les 22.30 i  que els nou artistes, suats,
extasiats, hiperestimulats, feliços, saluden. Això s’ha acabat.

Però
què he vist? Què m’he trobat en aquesta sala enfosquida de l’Hangar, que m’ha
captivat? Pantalles, capses, rètols, escales de pintor, una peixera amb boletes
de color torreagbar que venen ganes d’aixafar-les on els artistes es
banyen, un tiu que toca la bateria, una dona que manega un ordinador que fa de
taula de mescles, unes pantalles amb projeccions borroses o difuminades per una
cortina transparent, una muntura de cavall, una guineu dissecada, fotos de
tipus estranys escampades pel terra, una taula amb sushi (un pèl soso, he de
dir), una altra amb gotets de vi que, miracle, es van omplint constantment, una
gàbia. Un senyor gran que primer abraçava un osset de peluix, ara llegeix Lorca
amb cacofònic accent flamenc (holandès, no pas de Granada): “Quisiera que toda
mi alma entrara en tu cuerpo breve”. Tendresa, passió.

I
artistes que van a la seva: es contorsionen, ballen,corren, es llencen al
terra. Ara ens passa pel costat una noia en calces que camina a quatre potes
panxa amunt (allò que se’n diu fent el pont) , i una noia, nua, puja a una
escala de pintor, i un noi s’asseu per a que els espectadors li tatuïn el cos,
i una noia es fica dins d’una gàbia mentre una altres camina com una ànima en
pena. Ara la música contínua (electrònica, sons metal·litzats) s’atura i es fa
el silenci i, sembla, també la quietud. I ara un solo de bateria. I una cançó.
Alegria. I moviments corporals continus. Tot forma part d’aquesta poesia
visual.

Aquesta
companyia holandesa però multinacional afincada a Eindhoven (United Cowboys) té
25 anys de vida i, tot i que va començar amb propostes de moviment però
teatralitzades, ara desafien les convencions teatrals i han derivat cap a les
arts performàtiques, el terreny on volen demostrar que la narrativa és més
oberta perquè juga amb les impressions de cadascú.

 Tot
té una dramatúrgia, però molt lleugera. Tant, que no cal buscar-hi un sentit,
un missatge, un fil argumental. Cal deixar-se endur. Observar la instal·lació
viva i absorbir-ne les emocions que desprèn. Sense complexes, sense
complicacions. Ningú no ens ha de dir què ens volen dir, perquè aquesta
història, un s recorreguts amb infinits encreuaments, no ho seria sense el
públic, que és qui tafaneja, qui investiga, qui respira i qui treu les pròpies
conclusions. Si és que en treu. Ja està, ja ha passat. Sempre hi hagut un focus
d’acció on parar atenció. Sempre ha estat passant alguna cosa, encara que no
haguem sabut què era. Ens ha hipnotitzat, ni més ni menys.

by Deixa un comentari

15 de juliol, 19.30 h. Som al punt on el
carrer de l’Aviador Franco es troba amb el de l’Aviador Durán, i a pocs metres
d’un tercer carrer amb cognom de pilot, Ruíz de Alda, tots tres, Franco, Durán
i Alda, tripulants del Plus Ultra, el primer avió que va cobrir la ruta
Espanya-Argentina l’any 1922. D’aquí que a aquest racó de La Marina del Port se’l
conegui justament per aquest nom, Plus Ultra. En comparació, la ruta que s’inicia avui, a la
porta d’un dels establiments més emblemàtics del barri –la Bodega Peña–, pot
semblar insignificant pel fet que cobreix els escassos tres quilòmetres que el
separen del Teatre Grec; el recorregut, però, va molt més enllà (plus ultra) de carrers asfaltats i
escales mecàniques: és un passeig per la memòria d’un barri i d’una muntanya
que, de vegades, li ha donat recer, i d’altres, l’ha ocultat, aïllat, de la
resta de la ciutat.

Davant de la Bodega Peña –que va abaixar la
persiana per Sant Joan, després de noranta anys d’activitat– encara no hi ha ningú,
però en una estona s’hi congregarà una cinquantena de persones, a punt per emprendre
aquest viatge en el temps. El recorregut dissenyat per Javier Guerrero i Albert
Pijuan s’emmarca dins el projecte BooMBeta, art i comunitat, una iniciativa d’El
Graner amb l’aliança de l’Oficina Barcelona Ciutat de la Literatura-UNESCO, del
Pla de Barris i del Grec 2017, molt atent a les experiències
creatives que involucren artistes i públic. Un espectacle viu, participatiu,
que uneix carrer, quotidianitat, amb literatura, dansa i teatre. Poesia i denúncia.

Una xaranga (La joia de Montjuïc) toca el pasdoble
Amparito Roca mentre els viatgers
brindem amb cava –gentilesa de la Maria Peña, que per a l’ocasió ha obert la
bodega i els records que atresoren les seves parets– i alguns espontanis, veïns que prenen la fresca a
la porta de casa, interactuen amb el grup, interessant-se pel que farem o
demanant-nos una bossa de les que BooMBeta ha repartit entre els expedicionaris.
Una bossa de roba que, diu un d’aquests veïns, li anirà molt bé per anar a
comprar el pa.

Aquesta anècdota parla, i molt, del tarannà
de la proposta de Guerrero i Pijoan, una acció oberta, exposada a canvis imprevistos
de guió que li donen un alè de veritat, d’autenticitat. L’alè es percep en la
mirada dels vianants quan pugem les escales cap al barri del Polvorí mentre
escoltem la guia, Cristina Celada, llegint
textos de Paco Candel, o en els comentaris d’un grup de veïnes del barri, viatgeres
com nosaltres, des del cim, tot identificant els blocs de cases que ens mostra el
panorama: “aquells són Las estrelles altas, perquè van ser els primers
gratacels de La Marina, aquells altres, els Dúplex de La Caixa, a mà esquerra,
La Pantera Rosa [un conjunt de vivendes de parets rosades] i allà El convento”, dit
així perquè té unes finestres que recorden les d’un monestir… Javier Guerrero
i Albert Pijoan no només ens han conduït pel Montjuïc ignorat per Forestier, primer,
i pels arquitectes olímpics, després, sinó que ens han empès a conèixer la
història no escrita de La Marina, de boca dels historiadors més fiables.

En acabar, el públic de l’acció haurà
assaborit les paraules de Candel, el relat radiofònic de la primera vaga de la
SEAT, de l’ordenació massiva de sacerdots a l’Estadi de Montjuïc amb motiu del
Congrés Eucarístic del 52 i de l’esfondrament de l’abocador de deixalles que, l’any
71, arran d’unes pluges torrencials, va soterrar cases senceres del barri. Haurà
reflexionat al voltant de les successives urbanitzacions de la muntanya –la darrera,
la dels Jocs del 92–, haurà gaudit de la dansa, mínima, poètica, que tanca el
recorregut. Haurà quedat satisfet d’un exercici artístic i reivindicatiu que,
de ben segur, no acabarà aquí: hi haurà ganes d’explorar en el treball creatiu
dels artífexs del recorregut, i també en la història d’un barri de Barcelona
desconnectat de Barcelona, en la realitat d’un districte que, com ens expliquen durant l’acció, va ser expoliat per grans industrials, colonitzadors dels
segles XIX i XX, mentre  els treballadors, els colonitzats, a penes treien
per portar el pa a casa. 

by Deixa un comentari

Des què va fer els primers passos fins a
l’estrena a la Sala Muntaner (19 de juliol), CabaretA ha recorregut un llarg camí. Un camí que, podríem dir, va
començar a París, a aquella Rive Gauche
de Q-Ars Teatre que va fer coincidir a l’equip artístic Bàrbara Granados
(compositora) i Maria Molins (actriu). Entre totes dues va néixer, ja en aquell
moment, el desig de crear un espectacle conjunt en què la música i la paraula
compartissin protagonisme. Sis anys després que van formular el desig, arriba als
escenaris CabaretA, un homenatge al teatre
concert de Maria Aurèlia Capmany, a les lletres picants i reivindicatives de
Guillermina Motta, al Paral·lel de Mary Santpere o al d’una altra figura igual
de gran, el gran Àngel Pavlovsky. Als cuplets, a la cançó sicalíptica, al circ
que es transforma en poesia. I una crítica a tot allò que ens emprenya, ens
desagrada i fastigueja, a elles i a nosaltres, la corrupció política, les
rèmores del franquisme, les persones tòxiques, la injustícia.

A CabaretA
els textos són de la Maria i la música, a excepció d’alguns clàssics (updated version), de la Bàrbara; la
direcció d’escena és cosa d’un altre dels bohemis
de Rive Gauche, Joan Maria Segura,
encarregat ara d’endreçar l’abundant cabal d’idees i escenes que configuren
l’espectacle. Moltes càpsules han hagut
de quedar-se fora, ens comenta el director el dia que anem a veure’ls assajar.
Es va generar molt de material.

Avui, toca assaig musical. Tot i la canícula,
Maria Molins porta jaqueta i un mocador que li protegeix el coll i la veu. CabaretA és el seu debut com a cantant,
una assignatura pendent. Un somni. Fa
anys em vaig presentar al càsting de l’A
Little Night Music [Mario Gas, 2000], recorda. No em van agafar, però el Manolo Gas em va dir que jo havia de cantar.
La Bàrbara Granados li va brindar la primera ocasió de fer-ho en públic tot
just fa un any, en una gala benèfica en què també hi van actuar Jaume Sisa o
l’Elèctrica Dharma, i ara l’acompanya al piano (o amb l’acordió o amb campanetes o amb…) quan canta.
El que canta a l’assaig és el tema que obre CabaretA. Diu així: “Benvinguts
al cabaret (vinga, tots)/ Al Cabaret, a Cabareta/ Dones i homes del cap dret/ Al
Cabaret, a Cabareta/ Tanca els ulls i deixa’t fer/ Comença ja Cabareta/ Si allà
fa molt de fred/ aquí dins t’escalfarem/ I si fa molta calor, aquí hi ha un
ventilador”. Qui podria resistir-se a passar?

Al petit estudi on
assagen hi ha també Dick Them i Miquel Malirach, molt més que músics. El Joan
Maria i jo sortim d’allà per no entorpir més la sessió, i seiem en un sofà del càlid
local de Q-Ars Teatre, sí, la companyia que els va reunir a Rive Gauche. Un espai màgic que respira
teatre per tots els racons. Jo aquí només
sóc el que posa una mica d’ordre a l’espectacle, ja t’ho he dit, les autèntiques
autores són elles, diu amb humilitat, però tothom que ha seguit la
trajectòria de Joan Maria Segura sap que la seva empremta serà visible. Seguim
parlant tranquils mentre de l’estudi escapa la melodia del Bohemian Rhapsody de Queen. Queen? Sí, però amb una lletra nova…
que no desvetllaré. Aneu al cabaret i deixeu-vos-hi sorprendre!

by Deixa un comentari

La cita és a la fàbrica de creació Fabra i Coats una tarda tòrrida d’estiu. Els de la Ignífuga presenten la peça en assaig obert just una setmana abans de l’estrena oficial a la Sala Hiroshima. El material que ens ofereixen, per tant, encara està subjecte a canvis. L’experiència forma part del cicle Grec Creació. El festival d’estiu de Barcelona ha demanat a les companyies que han fet residències a les fàbriques de creació de la ciutat que posen punt final a la seva estada en aquests espais oferint una representació prèvia a l’estrena de l’espectacle. Una experiència curiosa, si més no, poder veure obres quan encara no s’han de veure.

L’esperit d’encontre informal de l’inici de la proposta sembla fet a mida per a l’ocasió. En els primers minuts d”Utopia’ –projecte guanyador del premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre– veiem un debat-conferència on els actors es presenten a ells i la companyia. En un primer moment sembla que ens oferiran una explicació més densa que lleugera sobre l’obra que dóna títol a l’espectacle i, amb ella, tota una sèrie de conceptes derivats que al llarg de la història han treballat amb la idea d’utopia. Però entre els plans de la companyia no hi ha la intenció d’avorrir, al contrari, el mecanisme original anirà generant diferents capes de discurs que es mouen entre la recerca social de les idees i l’experiència particular. Cada actor ha transformat la seva persona en personatge incorporant una exageració dels trets més característics de cadascú.

Tot i que la idea de base pot sonar pretensiosa, de seguida es veu clar que la companyia defuig la solemnitat i l’arenga. Els de la Ignífuga ja saben el que és enfrontar-se a tota la complexitat d’un text amb presència. Amb ‘La norma de l’extinció’ s’acostaven al ‘Platònov’ de Txèkhov, i amb ‘A house is not a home’ havien fet el mateix amb ‘Interior’ de Maurice Maeterlinck. Ara la intenció no és tant l’exercici ficcional com aixecar un joc de miralls entre la realitat i la ficció, entre les teories escrites i les llançades al vol, entre la utopia personal i la col·lectiva que han tractat d’expressar durant dècades idealistes i pensadors de tota mena.

A banda de Moore, a l’obra hi ha altres referències creuades. Per exemple a les ‘Tres germanes‘, amb el pensament instal·lat entre l’anhel de Moscou i la inacció. També hi juga un paper crucial la història d’Àlex Moreu, habitant d’una comunitat utòpica del Pirineu francès que persegueix la felicitat. És realment assolible? Aquesta és una de les preguntes que sobrevola de forma constant la proposta, dubtes que el públic fa seus, que va assimilant mentre la conferència, originàriament formal i didàctica, muta en una sort d’explosió de la individualitat, motor i conflicte d’una idea general d’utopia.

La capacitat de la companyia per imprimir una visió política als seus muntatges agafa amb ‘Utopia’ una nova volada. El discurs literari s’integra d’una forma diferent quan la proposta utilitza una paleta híbrida que qüestiona, fins i tot, la capacitat del llenguatge teatral. Aquesta nova aventura de la Ignífuga fa un salt d’ambició formal, un pas endavant cap a un format més lliure i carregat de possibilitats. Utòpics o no, el nou espectacle plantejarà algunes de les reflexions més ambicioses que escoltarem al Festival Grec per part de companyies de casa nostra. 

by Deixa un comentari

Tàrrega.
13 de juliol. Molta calor. Falten menys de dos mesos per FiraTàrrega (apunteu
dates! del 7 al 10 de setembre) i la companyia Harinera passa la prova de foc: l’assaig obert de ‘Harinera. Te
ganarás el pan con el sudor de tu frente’, l’espectacle que presentarà a l’espai
Les Sitges el segon, tercer i quart dia de fira a les 11h i a les 19h.

És un moment important pel futur del projecte.
Per primer cop hi participarà un dels protagonistes més rellevants: el públic. Es
col·loca la peça final pensada des del principi. Seran els espectadors els qui
decidiran el rumb i desenllaç del muntatge a través d’un joc de rol. Posant-se
a la pell de les diferents parts en escac, hauran de confrontar-se a l’interès
d’una constructora per aixecar un luxós centre empresarial en un barri ocupat i
enmig de les veus que denuncien l’afany lucratiu de la iniciativa, sense tenir
en compte la ciutadania.

Construir? Destruir? Conservar? Reconvertir? Què
hi té a dir la gent? S’escolta prou a tothom? És això el que necessita Tàrrega?
Aquestes són algunes de la llarga bateria de preguntes que afloren, una rere l’altra,
al voltant de la precarietat aplicada a la llar, a la feina, al sistema… Reflexions
crítiques carregades de realitat, ja que s’han recollit a partir d’un treball
de camp amb els mateixos targarins –els van anar a consultar un dia de mercat– i,
de fet, la Harinera no és tan hipotètica… A l’antiga Farinera Balcells de Tàrrega,
un edifici modernista que es troba just al costat de l’espai d’actuació, hi ha projectat
des de fa temps un equipament cultural dotat d’un auditori, un casal de joves,
un passeig, etc., però la rehabilitació es troba en pausa a causa del seu
elevat cost.

Política local extrapolable a d’altres indrets i
nivells que es converteix en teatre polític, compromès amb els problemes
socials, quan n’agafa les regnes un creador amb ganes de remoure, de
mobilitzar, de transformar. En aquest cas la responsable del sacseig és la
directora xilena Andrea Paz, que
va idear el projecte com a treball final del Màster de Creació en Arts de Carrer de FiraTàrrega el 2015. Des
d’aleshores la producció ha evolucionat molt. Com ens va explicar en
acabar l’assaig, a l’inici es va inspirar
en l’obra ‘La panadería’ del dramaturg alemany Bertolt Brecht, centrada en els efectes de la crisi del 29
que, desenganyem-nos, no disten gaire dels actuals: falta de feina,
desnonaments… Sembla que, a poc a poc, arran de la residència que ha fet a
Tàrrega gràcies al programa de Suport a la Creació de la mateixa fira, el
projecte ha anat arrelant-se a la ciutat. Aviat veurà la llum carregant FiraTàrrega
de noves raons per denominar-se “Territori creatiu”, una merescuda etiqueta ja
que impulsa i acompanya al llarg de l’any –no només els 4 dies de fira– processos
artístics bastits sobre la investigació de nous formats i la implicació del
públic.

Harinera ho compleix escrupolosament afegint una
nota d’humor i molta complicitat a aquest interessant experiment social que, a
cada funció, pot trobar un resultat diferent segons quina sigui la reacció del
públic.