Sin categoría

by Deixa un comentari

En un moment on la bona praxi del
periodisme es posa en dubte, Pau Miró fa que qüestionem l’ofici
encara més. Un tret el cap ens presenta a tres dones fortes.
D’una banda l’Emma Vilarasau i la Vicky Luengo plasmen dues cares
d’una mateixa professió: la que pateix les conseqüències a la
dedicació de tota una vida, i la que s’inicia amb la fam voraç de
la jove que es veu tancada en un mercat laboral sense sortides.
D’altra banda, l’Imma Colomer completa el grup desvetllant la
cruesa de la realitat i el que comporta la maduresa, haver d’afrontar
les veritats que t’has negat tota la vida. Tot això en un marc on
a les empreses només importa el benefici, sense tenir en compte al
consumidor ni el seu impacte.

Un drama amb pinzellades fresques i ben
trobades d’humor satíric que t’atrapa durant una hora i mitja.
Deixa preguntes a l’aire per tal que reflexionis amb els
personatges: les aparences d’una publicació limiten al periodista?
És culpa del mitjà o del periodista que permet cohibir el seu
criteri? A la vegada que dóna un missatge clar: no deixar-nos perdre
per l’ambició d’una carrera prometedora i, renunciar a les
oportunitats valuoses de la vida com és el de cuidar aquells qui
estimem.

Un tret al cap
és un muntatge que no deixa indiferent, amb unes actrius que
plasmen a la perfecció els seus personatges. L’Emma Vilarasau
reafirma un cop més la seva trajectòria, l’Imma Colomer brilla i
la Vicky Luengo, esplèndida, em fa pensar en les meves companyes de
classe i en mi mateixa, perdudes davant d’una situació laboral
decadent i sense pronòstic de millora, on la desesperació acaba
aflorant.

Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre de 2017

Lúa Campos

by Deixa un comentari

Un cub, una taula i dues
cadires són els elements per desenvolupar una nova versió de la
cèlebre obra de William Shakespeare. Un triangle amorós, al que
acompanyen personatges reflexius i al mateix temps bufònics, amb un
naufragi com a punt de partida per a la coneixença de tots/es
ells/es. Una obra coral representada per 13 grans actors – que no
actrius – i músics.

Un detall a destacar, és
que la peça és íntegrament en rus. Per sort o per desgràcia
aquest idioma, a orelles pròpies, sona feixuc, amb pocs canvis
d’entonació i lleugerament desapassionat (sobretot si tenim en
compte que els personatges de l’autor original de l’obra,
acostumen a ser estrambòtics i turmentats per sentiments exagerats).
Tampoc ajuden a centrar-se en l’actuació els subtítols amb llum
verda que pengen del sostre de l’escenari, i que obliguen a la
platea a pujar i baixar la mirada de forma constant. No obstant, tots
aquests inconvenients, seran inexistents per a aquells/es que parlin
i entenguin el rus.

Amb
això em refereixo a la mostra d’habilitat i professionalitat de la
companyia dirigida per Declan Donnellan. Cadascun dels personatges és
representat amb habilitat i elegància, no només a nivell
interpretatiu, sinó també en relació al vestuari i a
l’escenografia. Els actors són la viva representació de la idea
de Donnellan sobre el teatre, amb un aire lleuger, desenfadat, però
al mateix temps donant veu a reflexions i monòlegs profunds. Una
combinació de moments d’humor i d’altres de dramàtics i
tràgics. Entre la primera part de l’obra i la segona, cal destacar
un interessant joc cromàtic que casa perfectament amb l’argument
de la peça teatral. El vestuari és senzill però precís i
suficient. Els espais es creen segons la necessitat de cada escena a
partir de 5 teles verticals de fons i una taula i dues cadires en
primer pla. Utilitzades amb gràcia i interactuant amb els actors,
generen contínuament imatges que talment semblen quadres barrocs.

En definitiva, una
representació molt completa, molt curosa a nivell escènic i amb un
final esplèndid que fa que deixis el seient a contracor i amb un
somriure.

dEstacaBle

  1. 2 elements: una
    bossa de plàstic de súper i un mapa actual de la ciutat.
    Utilitzats amb enginy et fan riure per sota el nas.

  2. El final:
    fantàstic. Un moment de disbauxa entre la sobrietat característica
    de tota l’obra

  3. Professionalitat:
    dels actors. Just començat el segon acte, sona el mòbil d’un
    espectador de primera fila. L’actor que representa Cesario es
    dirigeix directament al públic, fa el gest d’agafar el telèfon
    acompanyat d’un “aloh?” i girant el cap, torna immediatament
    al seu paper.

Berta Rimbau

by Deixa un comentari

Del 19 al 22 d’octubre, els carrers i espais del Poblenou s’ompliran de
creacions contemporànies per setzè any consecutiu. I es que arriba una nova
edició del festival Escena Poblenou,
una mostra de projectes molt diferents però amb la creativitat, l’actualitat i
la reivindicació com a elements comuns. Enguany, continuant amb la direcció de
la creadora Ada Vilaró, el festival
programarà 17 espectacles i activitats complementaries que poden definir-se amb
els següents adjectius:

· 
Feminista: La reivindicació per a la igualtat de gènere serà
una de les més presents en el festival. En aquesta ocasió, la convocatòria Escena + Dones recau en Mònica Muntaner i Sessions remotes, un collage de més de 30 entrevistes gravades en
les que es convida als participants a ballar com a manifestació cultural i
col·lectiva. Interessants també seran els diàlegs en els que escriptores i
creadores com Aída Pallarès, Carla
Rovira, Neus Molina o Agnès Mateus debatran sobre la dificultat
de fer visible la mirada femenina en el món de l’escena. Per la seva banda, espectacles
com Aüc de Les Impuxibles i Clara Peya,
Rebota rebota y en tu cara explota de
la pròpia Mateus juntament amb Quim Tarrida o el taller de Carla
Rovira impartit als alumnes de l’IES Quatre Cantons es preocuparan sobre la
violència de gènere.

· 
Multidisciplinar: Circ, clown, text, dansa, performance… A
l’Escena Poblenou hi caben totes les disciplines. Si la companyia Eia presentarà Espera, un espectacle de circ participatiu, Txalo Toloza i Laida Azkona
portaran dues versions de Extraños mares arden, una videocreació performàtica que estableix la relació entre el
desert d’Atacama, el més antic i àrid del món, i els cossos que l’habiten. I
atenció perquè l’espectacle tindrà una versió en forma de dinar, Asado, un relat documental sobre el
capitalisme del segle XX a Llatinoamèrica mentre es degusta un dinar familiar
típic, senzill i saborós.

· 
Arrelat: El festival aposta des de la seva creació pels
lligams establerts amb el barri. Hi haurà espectacles a espais tancats com el Centre Cívic Can Felipa, la sala Beckett, el Centre Cultural i Moral
del Poblenou o Can Ricard. Però
també hi haurà activitats de carrer i amb participació dels veïns. El projecte Art i Territori recau en 22A, de la cia. Silere, un recorregut en bicicleta en el que s’explicarà l’impacte
que ha tingut el projecte de transformació urbanística 22@. D’altra banda, amb
la col·laboració de Josep Perelló,
la pròpia Vilaró reviurà urGENTestimar,
una versió reduïda de la performance que va inaugurar la passada edició de Fira
Tàrrega. Durant tres hores, l’artista convidarà als vianants a unir els seus
batecs en una acció comuna per acabar amb una manifestació silenciosa en contra
de la violència. En la mateixa línia anirà urGENTrelacionar-se,
un acció de ciència ciutadana en la que els vianants de la Rambla podran
participar en una investigació col·lectiva sobre la fortalesa del teixit social
del Poblenou.

· 
Fèrtil: Un any més, la secció Embrions deixarà provar un tastet d’espectacles que es troben en
fase de creació. Colectivo ameno
presentarà Saunterer, pelegrí, un
espectacle de clown i performance centrat en el caminar com un acte de
resistència i rebuig a la mercantilització imperant en la societat. Núria Guiu oferirà un espectacle de
dansa, Likes, en el que barreja yoga
i antropologia per parlar sobre la importància i la necessitat d’agradar a un
mateix i als altres. El dúo de circ Amer
i Àfrica portaran Envà, un
muntatge d’equilibris acrobàtics fets amb 250 kg de palla sobre l’escenari.
Finalment, Javier Guerrero i Montón de paja & trigo presentaran Bajo por las escaleras para no encontrarme
al vecino en el ascensor, una funció en la que es procura que dansa i
performance es barregin amb text sense una aparent relació.A més, també es podran veure dins de la programació regular dos
espectacles que van ser embrions l’any passat: l’elogiat projecte de dansa
–teatre Aüc i  Un
leñador no es un diseñador, espectacle de JuanCallate Produccions en el que es parla de creativitat, disseny
i estètica des d’una òptica còmica. 

by Deixa un comentari

Ferran
Joanmiquel, dramaturg i director d’El
color de la llum,
torna a emocionar i sacsejar amb el seu últim espectacle de
temàtiques socials i d’extrema actualitat. L’autor enfoca, un cop
més, qüestions que toquen de ben a prop i fan vibrar sobretot amb
els esdeveniments de les últimes setmanes, a Catalunya. L’espectador
és convidat a espiar com si estigues darrere d’un teleobjectiu un
hipotètic diàleg entre fotoperiodistes que sense pudor, ens
imprimeixen a la retina, al cervell i al cor els color de la seva
professió.

Amb
el ritme de les imatges i els relats l’espectador passa per la mort,
la injustícia, rebota a diferents parts del món entre la
manipulació mediàtica, l’humor, l’absurd, impotència, la
frustració i finalment la cerca de la bellesa i l’humanisme més
sincer.

L’equip
d’actors
(Jordi Subirà, Mireia Vallès i David Martínez)
posen
en escena de forma
natural i molt
fluïda una peça de teatre Verbatim:
un format de teatre documental que construeix un espectacle a partir
d’entrevistes realitzades amb aquest propòsit.

Deixeu-vos
transportar per les experiències de Joan
Guerrero, Sandra Balsells, Emilio Morenatti, Samuel Aranda i Marta
Ramoneda
en un espectacle on
el públic és un convidat especial més.

Festival
Temporada Alta, Sala La Planeta

Dimarts,
10 d’octubre (vam veure un assaig general). Funcions
a La Planeta fins diumenge. També farà temporada a
posteriorment a La Seca de Barcelona.

Elisa
Ballardin

by Deixa un comentari

La
Fira Mediterrània de Manresa és la fira de la diversitat per antonomàsia. En
una sola jornada tant hi pots trobar música, teatre, dansa, circ i jocs i
instal·lacions per als més petits com música, teatre, dansa, circ i poesia per
adults, com propostes transversals per a tota la família, incloses manifestacions
artístiques pròpies de la cultura popular com ara la imatgeria festiva, els
castells, els esbarts, els jocs tradicionals… Hi ha de tot i força i, com és
habitual, amb l’arribada del cap de setmana l’oferta escènica es multiplica
complicant (i molt) la tria. No es pot estar a tot arreu al mateix moment. Per
ara!

Només
divendres es podia escollir entre gairebé una cinquantena de propostes, que
aquest dissabte continua ampliant-se fins arribar a la setantena. Sota aquest immens
paraigua hem trobat espectacles recurrents als circuits convencionals –ja
siguin estrenes o repesques després de perdre’ls al seu pas pels teatres o altres
fires– i apostes més experimentals. Són aquestes les que ens han cridat més l’atenció,
pel seu caràcter de risc i transgressió. La tradició no està renyida amb la
innovació. Ja ho vam veure al concert inaugural ‘Saba!’ amb Joves Músics d’Arrel
i ahir en vam copsar un nou exemple amb ‘A vore’ de la coreògrafa Sònia Gómez, els
ebrencs Ramon i Carme Balagué, el grup de jazz d’avantguarda Astrio i el
castellonenc Pau Puig. Una estrena absoluta coproduïda per la fira amb el
Mercat de les Flors i l’Auditori de Barcelona que va entusiasmar el públic de
la Mediterrània després de fer-ne un primer tast ara fa dos anys a mode de
laboratori.

L’arrel
tradicional de les terres de l’Ebre, amb els seus “gaiteros”, jotes i
fandangos, va ser objecte d’investigació col·lectiva emmirallant-se cara a cara
amb la creació més contemporània. Ho van alertar a l’inici de la festa tot
cantant: “A vore aquesta colla on ens volen fer arribar!” i l’expectativa es va
acomplir amb èxit. Es va produir el mesclum. L’aproximació i barreja va ser
bidireccional, tant en la música com el ball. I si sobretot era la
contemporània Sònia Gómez qui reinterpretava la dansa meticulosament pautada de
Carme Balagué, finalment l’ebrenca va caure rendida al ritme desenfrenat de la
disbauxa. Tot plegat amb tocs d’humor coreogràfics dels mateixos músics i un
recull de remeis costumistes del folkore tortosí per afrontar el mal de pedra,
de pit o esquena, el fracàs social i també, específicament, la solteria
femenina.

Avui
i demà hi ha noves oportunitats de sorprendre’s amb més iniciatives artístiques
que furguen, barregen i es llencen sense por per descobrir el “què passaria si…?”.
Reptes per als més atrevits. Consulteu-los a l’itinerari de Recomana ‘Un tall de bull esferificat’. Aquí trobareu els tres recorreguts que us hem preparat
per orientar-vos en la selecció escènica.

by Deixa un comentari

Manresa
torna a ser, fins diumenge, una cita imprescindible pels amants de la cultura
popular i les músiques del món (i pels qui encara no han descobert que ho
seran). Prenent el relleu a la Gran Festa de Cultura Popular al Bages, ara fa 20
anys va néixer aquesta Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional que posteriorment
es reanomenaria Fira Mediterrània, com la coneixem a dia d’avui. Ahir va donar
el tret de sortida a una edició que acollirà fins a 126 companyies oferint 179
representacions, 32 de les quals estrenes.

La
primera jornada va arrencar ben d’hora amb funcions escolars i unes jornades que
ja s’han fet un lloc a les agendes dels professionals del sector. Enguany han
estat centrades en les noves pràctiques per al futur de la cultura i han
tractat sobre els reptes de l’era digital, la introducció a les escoles o la
dramatúrgia en els espectacles infantils. En total s’organitzaran 80 actes en
una Llotja ubicada al Museu de la Tècnica que bull de trobades, reunions i
presentacions.

També van poder veure’s els primers espectacles a l’aire
lliure, com el poètic ‘…Sodade…’ de Cirque Rouages amb el funambulisme com
a protagonista i el vistós ‘Jardí mecànic’ de Ferroluar i AMPANS.

I després que el conseller de Cultura Lluís Puig –estretament
vinculat a la Fira, entre altres motius perquè en va ser director artístic del
1999 al 2010– inaugurés emocionat la 20a Mediterrània, va arribar el torn del
sempre esperat espectacle inaugural. En aquest cas un gran concert de producció pròpia que és tota una
declaració d’intencions ja que va donar veu i llum a una àmplia representació
de la nova generació de músics d’arrel; joves que, combinant tradició i
avantguarda, reivindiquen la vigència i la garantia de futur d’aquest tipus de
proposta.

Com
el líquid que nodreix les plantes, ‘Saba!’ va recórrer i alimentar com una
marea d’emocions el públic que feia petita la sala gran del Kursaal. Gairebé
quaranta músics a l’escenari (planter inclòs amb l’Escola Folk del Pirineu) i
col·laboracions inèdites amb les veus de Maria Arnal, Joana Gomila, Judit
Neddermann i Xavier de Bétera. La tenora, la gralla, l’acordió diatònic, el sac
de gemecs, les guitarres, els saxos, les trompetes, els flabiols, els trombons,
la percussió, etc. van reivindicar-se plegats en el sí d’una varietat de
textures i accents dialectals desbordant de riquesa i embolcallat en un
deliciós joc lumínic amb motius naturals (arrels, fulles, branques). Un viatge
musical que va transportar els espectadors del Pirineu a les Illes Balears, de la
plaça popular a l’elegància del jazz amb un arranjat toc de castells, de la
dolçor al nervi, de la crítica a l’esperança…

‘Saba!’ va absorbir públic i intèrprets en la “bombolla
Meditèrrania” en què s’ha convertit més que mai la fira manresana, que va
trobar en les paraules de benvinguda el moment per rebutjar la violència pels
fets de l’1 d’octubre i on cants com “La gent no s’adona del poder que té” de Maria
Arnal van ressonar amb un nou sentit.