Sin categoría

Dins
del festival Temporada Alta, Sol Picó ha estrenat a Catalunya la
seva darrera proposta escènica, Dancing
with frogs,
en la que tots els homes del segle XXI es presenten i s’interroguen
a través de la definició de la masculinitat postmoderna.

A
Dancing
with frogs
s’hi representa l’alliberament de les diferents maneres de sentir
i exercir la masculinitat, que en l’espectacle es presenten poc
definides, precisament reproduint les diferències en la homogeneïtat
d’una part de la societat que es troba en procés de pròpia
defensa i legitimitat. Les granotes de Sol Picó es transformen
contínuament, evitant encasellar-se en un únic paper i, de vegades,
caient en els tòpics de la identitat de gènere. En mig d’aquesta
dansa, marcada per la figura de l’home, Picó intervé com a
intèrpret, a més de com a directora i coreògrafa, representant a
aquella dona que envers la nova realitat es repensa mentre defuig el
discurs de l’alteritat, ara ja caducat.

Més
enllà dels aspectes referits al contingut, Dancing
with frogs és
la continuació d’una carrera d’èxits conscients, un espectacle
capaç d’afrontar prejudicis en el que el cos humà té doble
presència i significat. L’execució és més que lloable i, en
alguns moments, envejable, gràcies a moviments ferms i provocatius
que ens avisen de què els conceptes canvien, així com ho fan les
persones. La contundència d’un escenari vermell funciona a la
perfecció amb els moviments delirants dels ballarins, cossos que
xisclen sense aturar per explicar‒nos amb extravagància que fins
al darrer segon d’aquesta peça és seu.

La
reflexió sobre el gènere s’ha convertit, gairebé, en un dels
deures de la ballarina valenciana, que l’any passat va portar a
escena l’espectacle W.W
(We Women),
en la que va parlar de l’altra cara de la moneda, la dona
contemporània. Ens trobem, doncs, davant d’un recorregut natural,
tant pel desenvolupament personal de Sol Picó com pel de la societat
que l’acompanya. 

Divendres, 13 d’ctubre a El Canal. També farà temporada al Mercat de les Flors de Barcelona

Megan Descayre

 “Havíem quedat
avui? Perdoneu, hauria jurat que veníeu demà”. Pietro Bartolo se
sorprèn de trobar-nos en el seu petit ambulatori de Lampedusa (a mig
camí entre Sicília i Tunísia) però, tot i així, és un home
acostumat als imprevistos i comença a relatar-nos com de convuls és
ser la primera autoritat sanitària de l’illa, coixí de contínues
arribades d’immigrants que persegueixen el somni d’arribar a Europa.

Il dottore,
encarnat per Xicu Masó, se’ns mostra desgastat, no només pel que
suposa emocionalment haver de veure centenars de cadàvers i persones
amb cremades químiques, hipotèrmia i deshidratació, sinó també
per la impassibilitat que durant aquests 26 anys de professió ha
regnat, i continua regnant, als escenaris polítics d’Europa.
L’inquieta viure en un món on només importen les aparences i en el
que, si bé avui ens cau la llagrimeta per veure el cadàver d’una
criatura flotant al mar, demà farem vida normal. Els diaris, tot i
ser arbres de fulla perenne, perden les fulles i contínuament en
surten de noves que colguen les antigues en l’oblit. 

A l’obra, el mar
hi juga un paper destacat. Els roncs de les onades ofeguen milers de
veus que criden desesperades en perdre éssers estimats entre
llàgrimes salades. També el metge Bartolo va tastar en pròpia pell
la salabror angoixant de l’aigua salada que t’engoleix.
Tanmateix, també l’ ajuda a tranquil·litzar i asserenar-se:
“necessitava sentir l’olor de mar i omplir-me de paisatge”.

Miquel Gorriz, el
director, ha enfocat aquesta història verídica d’una manera tan
humil i despullada que, conjuntament amb una escenografia i
il·luminació austera, ajuda el públic a endinsar-se en la història
en un constant estat de desequilibri emocional. Una deliciosa obra de
teatre disposada a despertar la consciència i sensibilitzar aquelles
persones que, lluny de contemplar l’acollida com a possible opció,
la veuen com una invasió. Invasió? No! El mateix Bartolo manifesta
que, repartides, només seria necessari acollir una persona refugiada
cada 1400 habitants.

La llei del mar
sempre ha estat la d’ajudar els nàufrags. Potser ja comença a ser
hora d’aplicar-la a terra. 

Dissabte, 14 d’octubre al Teatre de Salt. Fa temporada a l’Espai Lliure de Barcelona fins el 12 de novembre.

El dramaturg Pau
Miró surt dels esquemes que li havien estat familiars fins a la seva
darrera obra, Victòria,
i ens presenta una reflexió sobre l’ofici del periodisme, un tema
molt actual avui en dia. Ho fa amb un seu propi text, interpretat per
Emma Vilarasau, Imma Colomer i Vicky Luengo.

Emma Vilarasau
interpreta el paper d’una periodista que ha dedicat tota la seva
vida a la professió, a l’espera del moment – i de l’article –
perfecte. El diari pel què treballa l’acaba d’acomiadar, la seva
germana està malalta i una jove dona s’introdueix a la seva vida
demanant-li ajuda.

Aquest és un punt
de partida a partir del qual es desenvolupa una narració que toca
temes molt delicats: la pèrdua del sentit crític, la censura en
l’àmbit privat i públic, el benestar psicològic del periodista,
la precarietat d’aquesta feina i la dificultat de comunicar-se. La
tasca és de difícil realització a causa de l’enormitat de
cadascun d’aquests temes, i potser el tractament de qüestions tan
complexes és poc completa, lleugerament precipitada.

Pau Miró es
proposava, segons el que va declarar juntament amb la protagonista en
una entrevista, que les actrius sortissin de la “teatralitat
convencional” i de la “falsa teatralitat” típica de l’estil
televisiu i que actuessin amb honestedat. Aquesta intenció, potser
per la gravetat dels temes presentats, queda poc clara i en alguns
moments pot resultar forçada: la caracterització del personatge
principal és extremadament marcada, quasi prepotent. No obstant
això, el joc entre les actrius funciona bé. Imma Colomer diverteix
i commou amb una actuació impecable que resulta familiar i
espontània. El personatge interpretat per Vicky Luengo, al contrari,
es queda poc definit, potser per una tria de la direcció, i transmet
certa desconfiança.

En definitiva,
malgrat algunes debilitats en la estructura de la narració, aquesta
obra emociona i sacseja l’espectador posant-lo davant d’una
reflexió que espanta però és inevitable. Algun acudit enginyós
completa l’obra amb pinzellades d’humor i sarcasme que
esmorteeixen – o, al contrari, fan més amargs – els temes
tractats. 

Teatre Municipal de
Girona, 14 d’octubre de 2017 

En un moment on la bona praxi del
periodisme es posa en dubte, Pau Miró fa que qüestionem l’ofici
encara més. Un tret el cap ens presenta a tres dones fortes.
D’una banda l’Emma Vilarasau i la Vicky Luengo plasmen dues cares
d’una mateixa professió: la que pateix les conseqüències a la
dedicació de tota una vida, i la que s’inicia amb la fam voraç de
la jove que es veu tancada en un mercat laboral sense sortides.
D’altra banda, l’Imma Colomer completa el grup desvetllant la
cruesa de la realitat i el que comporta la maduresa, haver d’afrontar
les veritats que t’has negat tota la vida. Tot això en un marc on
a les empreses només importa el benefici, sense tenir en compte al
consumidor ni el seu impacte.

Un drama amb pinzellades fresques i ben
trobades d’humor satíric que t’atrapa durant una hora i mitja.
Deixa preguntes a l’aire per tal que reflexionis amb els
personatges: les aparences d’una publicació limiten al periodista?
És culpa del mitjà o del periodista que permet cohibir el seu
criteri? A la vegada que dóna un missatge clar: no deixar-nos perdre
per l’ambició d’una carrera prometedora i, renunciar a les
oportunitats valuoses de la vida com és el de cuidar aquells qui
estimem.

Un tret al cap
és un muntatge que no deixa indiferent, amb unes actrius que
plasmen a la perfecció els seus personatges. L’Emma Vilarasau
reafirma un cop més la seva trajectòria, l’Imma Colomer brilla i
la Vicky Luengo, esplèndida, em fa pensar en les meves companyes de
classe i en mi mateixa, perdudes davant d’una situació laboral
decadent i sense pronòstic de millora, on la desesperació acaba
aflorant.

Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre de 2017

Lúa Campos

Un cub, una taula i dues
cadires són els elements per desenvolupar una nova versió de la
cèlebre obra de William Shakespeare. Un triangle amorós, al que
acompanyen personatges reflexius i al mateix temps bufònics, amb un
naufragi com a punt de partida per a la coneixença de tots/es
ells/es. Una obra coral representada per 13 grans actors – que no
actrius – i músics.

Un detall a destacar, és
que la peça és íntegrament en rus. Per sort o per desgràcia
aquest idioma, a orelles pròpies, sona feixuc, amb pocs canvis
d’entonació i lleugerament desapassionat (sobretot si tenim en
compte que els personatges de l’autor original de l’obra,
acostumen a ser estrambòtics i turmentats per sentiments exagerats).
Tampoc ajuden a centrar-se en l’actuació els subtítols amb llum
verda que pengen del sostre de l’escenari, i que obliguen a la
platea a pujar i baixar la mirada de forma constant. No obstant, tots
aquests inconvenients, seran inexistents per a aquells/es que parlin
i entenguin el rus.

Amb
això em refereixo a la mostra d’habilitat i professionalitat de la
companyia dirigida per Declan Donnellan. Cadascun dels personatges és
representat amb habilitat i elegància, no només a nivell
interpretatiu, sinó també en relació al vestuari i a
l’escenografia. Els actors són la viva representació de la idea
de Donnellan sobre el teatre, amb un aire lleuger, desenfadat, però
al mateix temps donant veu a reflexions i monòlegs profunds. Una
combinació de moments d’humor i d’altres de dramàtics i
tràgics. Entre la primera part de l’obra i la segona, cal destacar
un interessant joc cromàtic que casa perfectament amb l’argument
de la peça teatral. El vestuari és senzill però precís i
suficient. Els espais es creen segons la necessitat de cada escena a
partir de 5 teles verticals de fons i una taula i dues cadires en
primer pla. Utilitzades amb gràcia i interactuant amb els actors,
generen contínuament imatges que talment semblen quadres barrocs.

En definitiva, una
representació molt completa, molt curosa a nivell escènic i amb un
final esplèndid que fa que deixis el seient a contracor i amb un
somriure.

dEstacaBle

1. 2 elements: una
   bossa de plàstic de súper i un mapa actual de la ciutat.
   Utilitzats amb enginy et fan riure per sota el nas.

2. El final:
   fantàstic. Un moment de disbauxa entre la sobrietat característica
   de tota l’obra

3. Professionalitat:
   dels actors. Just començat el segon acte, sona el mòbil d’un
   espectador de primera fila. L’actor que representa Cesario es
   dirigeix directament al públic, fa el gest d’agafar el telèfon
   acompanyat d’un “aloh?” i girant el cap, torna immediatament
   al seu paper.

Berta Rimbau