Sin categoría

El
petit príncep,que
porta representant-se des del 2014 a la sala Barts de Barcelona, va
venir aquest diumenge 15 a l’Auditori de Girona, com ja havia fet
l’octubre de fa dos anys en el Temporada Alta 2015. Ja han fet més
de 300 funcions i continuen omplint teatres.

Interpretat
per Júlia Bonjoch, el Petit Príncep viatja per l’univers en la
cerca d’alguna cosa que li faci entendre i estimar la seva rosa. En
aquest viatge troba diversos personatges singulars, tots ells
interpretats per Xavi Duch, Josep Palau i Diana Roig, que l’ajuden a
obrir els ulls. També
coneix un aviador, representat per Àngel Llàcer. Gràcies a aquesta
trobada l’aviador rememora com és la innocència de ser un nen, i
amb ell tots els espectadors.

El
rerefons de l’obra parla de qüestions atemporals, ja que retrata
grans trets que sempre han format part del comportament humà, com
ara la vanitat, l’ambició, la necessitat d’aparentar ser seriosos i
savis, la innocència…

És
un espectacle musical que compta amb unes cançons compostes per Manu
Guix i un vestuari dissenyat per Amadeu Ferré que no podrien ser més
adequats. Malgrat les cançons eren molt boniques i esqueien a la
perfecció amb la singularitat dels personatges i amb l’obra en
general, la música estava massa forta i costava entendre les
lletres, ja que la veu dels actors quedava tapada.

Marc
Artigau, a més d’escriure la lletra de les cançons del musical
juntament amb Manu Guix, també n’és el dramaturg. Artigau i Àngel
Llàcer aconsegueixen portar la història al teatre a través
d’aquesta magnífica adaptació, que enllaça el caràcter de cada
personatge que plasmava el llibre amb una estètica, un ritme vital i
una cançó concreta. Qui ha dirigit i coordinat tots aquests factors
ha estat el director artístic Àngel Llàcer

Amb
l’ajuda de les il·lustracions de l’autor projectades de fons, de la
caracterització dels personatges i de l’escenografia feta per
Tatiana Halbach i Jordi Queralt, l’espectador s’endinsa en la
història del protagonista, i és transportat a altres galàxies
durant una hora i mitja. Tant els grans com els petits gaudeixen
d’aquest viatge sideral i emocional. I és que aquest musical no
només entreté els més petits, sinó que a més fa reflexionar els
adults (com també fa el llibre, de l’autor francès Antoine de
Saint-Exupéry).

L’obra
es fa molt amena, i cal destacar la rapidesa dels canvis de vestuari
del repartiment, que són molts.

En
conclusió, es podria dir que el Petit Príncep és un espectacle que
fascina i emociona tant a grans com a petits. Un altre cop ha quedat
demostrat que Manu Guix i Àngel Llàcer formen un bon tàndem, com
s’ha vist també en altres produccions com “Molt soroll per no
res”. És
un musical 100% recomanable.

15 d’octubre, Auditori de Girona. Farà temporada, novament, al Barts de Barcelona

Núria Navarro

Imagina que la teva família i tu caieu
al mig del mar. Imagina també que només tu saps nedar i que si tots
s’agafen a tu us enfonseu. A qui salvaries? I a qui deixaries
ofegar? Sembla un malson, oi? Però no ho és. Aquesta és una de les
moltes situacions reals que El Metge de Lampedusa et fa reviure
durant la funció. El Metge de Lampedusa és una obra de teatre que
s’ha estrenat recentment dins del festival Temporada Alta de Girona
i que ja està fent estada al Teatre Lliure de Barcelona fins el 12
de novembre.

L’obra ha estat dirigida per Miquel
Gorriz, director també d’Art (l’adaptació teatral de la
novel·la amb el mateix nom, escrita per Yasmina Reza, que tracta
sobre un quadre pintat de blanc), i és interpretada per Xicu Masó,
actor i director de diverses propostes teatrals com Molly Sweeney,
Una comedia española, Oncle Vània o Petits crims conjugals, tot i
que també ha participat en sèries televisives com Polseres
Vermelles o Temps de Silenci. L’obra sorgeix a partir de la
iniciativa del propi Xicu Masó que després de conèixer la història
de Pietro Bartolo decideix portar-la al teatre. L’adaptació
teatral s’ha fet a partir del llibre Llàgrimes de Sal,
escrit pel mateix Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, i que explica la
seva propia experiència com a metge de l’hospital de l’illa
italiana de Lampedusa, on diàriament ha d’atendre immigrants i
refugiats que arriben a “Europa” a través del mar.

També és important recordar, que
Pietro Bartolo també apareix al documental, dirigit per Gianfranco
Rosi, Fuocoammare (que significa emergència al mar en italià), que
va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín, va ser nominat als
Oscars l’any passat i, del que Meryl Streep va dir que era un
“documental urgent i necessari”. El metge de Lampedusa és un
monòleg que es desenvolupa dins la mateixa consulta del metge i que
reviu tant les històries dels pacients que hi han passat com les
dels que no hi han pogut arribar perquè han perdut la vida durant la
seva travessa en el mar. El metge parla als espectadors de forma
directa, fent servir un llenguatge senzill, com el que faria servir
jo mateixa, però utilitzant frases tan potents i expliquen una
realitat tan dura, que és impossible no emocionar-se (molts
espectadors van plorar). A més, el fet de que inclogui en el seu
discurs petits trets autobiogràfics i tocs d’humor, fa que
l’espectador empatitzi moltíssim amb el personatge que interpreta. L’obra també fa una forta crítica a
com la premsa tracta el drama migratori i a les dinàmiques de l’opinió pública, on prima la
immediatesa i on les notícies del dia anterior ja no són importants.

Crec que la major virtut de l’obra
és, que un cop acabada la funció, et preguntes “i jo, què he fet
per millorar la situació de les persones refugiades?”. I que
davant la propia resposta, sentis la necessitat de fer alguna petita
cosa que provoqui un canvi real en el destí de milers de les
persones refugiades. Sents la necessitat de convertir-te en un dels
llumins que provoqui l’incendi (com ens anima a fer l’espot
publicitari de Temporada Alta) i de convertir l’acolliment en una
malaltia infecciosa, tal i com diu en Pietro Bartolo.

Cristina Adroher

Després
del seu èxit al Festival Grec 2017, ens arriba Un Tret al Cap
al Teatre Municipal de Girona. La bona nova de Pau Miró, un dels
dramaturgs i directors catalans més importants de l’actualitat. Ell
mateix diu que és l’obra més diferent que ha escrit, ja que es
surt del context habitual de les seves obres, el barri del Raval amb
tot allò que l’envolta, i se’n va a un pis en ple Eixample de
Barcelona, a fer una crítica a la censura periodística, la gestió
de comiats i nous contractes de les empreses i les relacions
interpersonals.

Emma
Vilarasau, Imma Colomer, dues grans actrius, i Vicky Luengo donen
vida als tres personatges que ens expliquen la història d’una
periodista acomiadada, la seva germana i la responsable d’un correu
que arriba a la bústia d’entrada de la periodista. Es passejaran
durant una hora i mitja per un senzill escenari que dona plaer a la
vista, acord amb la il·luminació. El text no ens deixarà
indiferents, i algun moment vaig tenir ganes de tenir un comandament
a distància per poder rebobinar i tornar a escoltar les paraules; i
de tant en tant sentim un acompanyament a piano, cosa que m’enamora,
delecta les nostres orelles.

Una
crítica al periodisme i la llibertat d’expressió, que també parla
de la honestedat en les relacions intrapersonals i els canvis que ens
porta la vida, una obra que equívocament durant dues vegades pensava
que havia acabat, però a la tercera va la vençuda i amb un somriure
d’orella a orella em va fer sortir satisfeta del TMG. Un teatre
històric, artístic, un teatre on hi passen moltes coses i una
d’aquestes coses ha sigut aquest ambient carregat per silencis plens,
frases lapidàries i un subtil sentit de de la ironia i l’humor, que
el deixa caure com em vaig anar deixant caure jo dins de la història.

Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre. També fan funció el 25 de novembre al Teatre Municipal de Palafrugell)

Maria Cambil

Després
de passar setmanes cobrint la guerra de l’Iraq, la Sarah –Clara
Segura-, una fotoreportera d’èxit, i en James –David Selvas-,
periodista, tornen al seu acomodat apartament, a Brooklyn, per
continuar amb les seves vides, i el que ha de ser un període de
cicatrització física i emocional que viuran tots dos.

La
relació, tocada per diversos motius, comença a viure, a més, un
procés de canvi gràcies a la influència que exerceixen dos
personatges més: en Richard –Ramon Madaula-, i la Mandy –Mima
Riera-. En James, fart de viure en una perpètua muntanya russa
d’emocions, decideix canviar les regles del joc que havien
preestablert i proposa a la Sarah que aquell període de treva pugui
convertir-se en quelcom permanent .

Al
marge de la problemàtica que viuen la Sarah i en James com a
parella, l’obra genera un discurs paral·lel sobre l’ètica del
periodisme de guerra. És ètic clavar l’objectiu sobre una mare
que acaba de perdre un fill? O, fins i tot, retratar l’horror
d’algú que agonitza, sense moure un dit només que per prémer
l’obturador?

L’obra
original –Time Stands Still-, del dramaturg Donald Margulies, es va
estrenar el febrer de 2009, essent tot un èxit a Broadway; a
Catalunya, ens arriba sota la direcció de Julio Manrique en una
coproducció de la Villarroel -on es va estrenar l’any passat-,
La Brutal i Bitò Produccions. A través d’una escenografia molt
intimista, càlida i molt nòrdica, a l’estil Ikea, anem
descobrint les intimitats d’una parella, la franquesa que mai
s’havien tingut i que l’horror viscut fora de casa ha destapat.
Els diàlegs sincers que mantenen els protagonistes, però també els
silencis incòmodes, recorden les pel·lícules de Woody Allen, que
sap com ningú com descarnar la veritat i les relacions
interpersonals. La música que ens acompanya al llarg de l’obra,
amb peces d’Arcade Fire, Albert Hammond Jr. o el millor jazz de
fons, ajuden a crear un ambient de canvi, de transició entre els
protagonistes. Sens dubte, hi ha un gran treball de fons amb
l’escenografia i els elements sonors, que ajuden a omplir els
moments on no es diu res, però es diu de tot.

Sens dubte és una petita joia que calia
anar a veure al Temporada Alta, amb uns actors de luxe, amb una Clara
Segura brillant i rebel a parts iguals i un David Selvas exasperat
per ser estimat de la manera que ell voldria i per trobar una mica de
serenor enmig d’un món ple de caos.

Mariona Viñolas

21 d’octubre, teatre Municipal de Girona

Per
què un home ha de jugar a futbol? Per què li ha d’agradar anar al
gimnàs, perseguir les noies seguint un model heterosexual, ser fort
i valent, tenir èxit i fer-ho tot igual que els seus companys? Per
què un home no pot plorar? Per què ha de portar el cabell curt i
els pantalons llargs?

L’espectacle
convida a reflexionar sobre la condició masculina a través d’una
posada en escena rica en interpretació que es caracteritza per la
multiplicitat d’experiències sobre la masculinitat que ens mostra:
frustracions i necessitats dels homes expressades amb moviments
d’arts marcials, danses tribals i dansa contemporània. La música
en directe de Pere Jou va expressar i complementar molt bé els
diàlegs i moviments per reforçar el tòpic de macho.

L’èmfasi
en la fecunditat de l’home com a element identitari el trobem en el
penis que penja enmig de l’escenari. Una escultura que treu fum al
més pur estil Botafumeiro i que es pixa literalment sobre
l’estereotip masculí. El penis adquireix un caire d’adoració
divina, fent entendre que allò que val un home, o allò que, si més
no l’identifica com a tal, acaba sent el seu sexe.

El
grup de ballarins seran ensinistrats durant l’espectacle per tenir
els atributs considerats masculins: força, competitivitat, èxit…
I que malgrat tots els esforços, acabaran mostrant les mancances
d’una societat que obvia la part emocional de l’home. Aquest
univers es trasllada a l’escenari mitjançant les cançons
copla-pop
del Fary i elements que es consideren purament masculins com la
cadira de barber, en la que la navalla serà l’afilada veu del
cantant Antoni Comas.

Després
de veure tots els elements portats a l’extrem i en clau d’humor,
representats en certes ocasions d’una manera massa tòpica i
ridícula, l’espectador es pregunta per l’aparició d’una dona
en un espectacle que pretén ser la reflexió sobre “l’home del
segle XXI”?

L’entrada
de Picó a l’escenari, vestida amb una armilla que ressalta les
espatlles musculades, un bigoti fals i uns talons, ens parla de la
masculinitat com a una meitat que es defineix de manera contrària
als atributs femenins. El vestuari de cintura cap avall que porten
els intèrprets, el qual seria típic per ballarines: puntes de
ballet, mitges i roba interior, invoquen aquesta necessitat de
reafirmació a través de la negació de la feminitat. L’home sense
pantalons, l’home de les mitges liles i les sabates en punta, deixa
de ser home?

De la
mateixa manera que una dona no és només els seus atributs, crec que
la interpretació de Picó amb un bigoti i uns talons, enlloc de
convocar la mirada transgender
o queer,
reafirma els estereotips cap a allò que es considera femení o
masculí.

La
pluralitat de veus que sí funcionava a We
Women (presentada l’any passat a
Temporada Alta i que es podrà veure del 26 al 29 d’octubre al
Mercat de les Flors), aquí trenca amb la reflexió de la
masculinitat des del seu propi espai. El títol ens ho deixa ben
clar: Dancing with frogs.
És Sol Picó qui està ballant amb les granotes. Potser seria més
interessant deixar que els intèrprets (tots homes) ens expliquin a
través de la seva experiència el que entenen per masculinitat.
“L’home del segle XXI” no hauria de considerar-se granota ni
príncep, igual que les dones estem fartes de princeses. Jo demanaria
si us plau, que la propera vegada que hi hagi una reflexió d’aquesta
mena es deixés a les granotes ballar en pau al seu bassal. 

                                                                                                                                                                                      Azucena Moya

                                                        Divendres, 13 d’octubre a El Canal. També farà temporada al Mercat de les Flors de Barcelona