Sin categoría

Sarah (Clara Segura)
després de fotografiar la vida i la mort en escenaris de guerra i a
punt de morir a l’Irak, torna a Brooklyn amb Jamy (David Selvas)
que també exercia de reporter de guerra. L’escenografia que
representa el piset on viuen aconsegueix un niu d’amor tot decorat
amb fusta i llum tènue al més pur estil nòrdic.

Aquest niu
d’amor sovint és atropellat per les converses existencials de la
parella on l’aigua, el wisky i el jazz de fons que s’escolta,
sembla que els calmi. Els debats s’originen entorn si val o no la
pena jugar-se la vida amb aquesta professió; el dolor que provocar
veure una mort davant dels seus ulls; o el dilema sobre si és més
ètic fer una foto o recolzar al que està morint. La Clara Segura
interpreta una ment forta amb moltes experiències acumulades a
l’esquena. I per l’altra banda, trobem un David Selvas, que
encara està sota les seqüeles de la crisis ansiosa que va patir
mentre cobria el conflicte de guerra abans de tornar a casa.

Les vivències de la
Sarah fa que es torni una dona forta, però alhora amb un cor indecís
que vol ballar a tothora amb el seu estimat Jamy. Els prejudicis, si
l’arròs se li ha passat o no, les comparacions després de les
visites del seu amic i editor Richard (Ramon Madaula) recent casat
amb una jove i rossa Mandy (Mima Riera); fa que la seva ànima
estigui constantment fent equilibris per salvar-se d’ella mateixa.
Mentrestant, en David Selvas interpreta un Jamy que vol una vida que
se suposa que s’ha de tenir, una vida de família feliç.
És
una obra en la que dins de molts prejudicis sobre la vida, els
personatges parlen obertament sobre el què pensen i solen esclatar
els seus sentiments a cop de crit. Trobem a la Sarah i en Jamy com
una parella atormentada pel patiment que hi ha darrera els seus
fotoreportatges de guerra. I a l’altra punta de l’oceà tenim a
l’altre parella d’amics: en Richard, un home d’uns 50 anys que
emprèn una nova vida de recent casat amb la Mandy, una joveneta que
es dedica a montar events.

Julio
Manrique (director) manté atent a l’espectador a través del
trepidant ritme de l’obra i amb la brutal selecció musical.
ArcadeFire i la resta de la playlist
de la Treva,acompanya a l’espectador a fer el canvi d’escenes i
el manté en connexió en els moments més àlgids.a Treva, és una
obra de teatre totalment recomanable que, després d’haver estat un
èxit a Broadway, arriba a Catalunya de la mà del director Julio
Manrique en una coproducció de La Villaroel, La Brutal i Bitò
Produccions.

Crítica
de l’obra dins del marc del festival Temporada
Alta

https://twitter.com/belencaparros
http://www.temporada-alta.net/en/home.html

La
Treva ens mostra una parella que torna d’una llarga travessia
després de cobrir la guerra a l’Iraq. Com tot viatge, mai es
regressa de la mateixa manera que un se’n va. La parella torna per
recomposar-se tan física com psicològicament donant-se un parèntesi
a les seves vides. Com diu James (David Selvas) a Sarah (Clara
Segura), “et posarem totes les peces del puzzle a lloc”. Al
mateix temps, ens mostra una parella del tot contraposada per buscar
una vida estable, en constrat d’una vida emocionant fotografiant i
escrivint un instant únic en la història. Aquests dos personatges
són en Richard (Ramon Madaula), l’editor de la parella que es casa
amb una noia molt més jove que ell, la innocent Mandy (Mima Riera).

L’obra
de teatre ens ensenya a ser voyeurs
d’una parella amb una ferida molt gran i amb intencions d’on
volen anar ben diferents. Una, com sempre energètica, Clara Segura
ens mostra que la vocació, a vegades, està per davant de tot.
Sorprèn la química que desprenen la Segura i en Selvas. Són
capaços de semblar la parella perfecte, tot i que de dins, està
trencada. El que no sabien cap dels dos, és que més profundes són
les cicatrius interiors que les ferides de Guerra. Atrapa l’actuació
de la jove Mima Riera que, tot i no tenir el bagatge dels altres tres
actors, sembla tenir la mateixa força, d’una manera molt més
ingènua, que Clara Segura.

Tot
i això, la música, en aquesta ocasió, es sobreposava a vegades al
diàleg dels actors fent-ne difícil la connexió amb l’espectador.

En
conclusió, La Treva
és un descans introspectiu on la parella principal, amb uns
personatges ben interpretats, trobarà el que busca assolir en la
vida sense moure’s de casa. 

Víctor Vázquez

El
petit príncep,que
porta representant-se des del 2014 a la sala Barts de Barcelona, va
venir aquest diumenge 15 a l’Auditori de Girona, com ja havia fet
l’octubre de fa dos anys en el Temporada Alta 2015. Ja han fet més
de 300 funcions i continuen omplint teatres.

Interpretat
per Júlia Bonjoch, el Petit Príncep viatja per l’univers en la
cerca d’alguna cosa que li faci entendre i estimar la seva rosa. En
aquest viatge troba diversos personatges singulars, tots ells
interpretats per Xavi Duch, Josep Palau i Diana Roig, que l’ajuden a
obrir els ulls. També
coneix un aviador, representat per Àngel Llàcer. Gràcies a aquesta
trobada l’aviador rememora com és la innocència de ser un nen, i
amb ell tots els espectadors.

El
rerefons de l’obra parla de qüestions atemporals, ja que retrata
grans trets que sempre han format part del comportament humà, com
ara la vanitat, l’ambició, la necessitat d’aparentar ser seriosos i
savis, la innocència…

És
un espectacle musical que compta amb unes cançons compostes per Manu
Guix i un vestuari dissenyat per Amadeu Ferré que no podrien ser més
adequats. Malgrat les cançons eren molt boniques i esqueien a la
perfecció amb la singularitat dels personatges i amb l’obra en
general, la música estava massa forta i costava entendre les
lletres, ja que la veu dels actors quedava tapada.

Marc
Artigau, a més d’escriure la lletra de les cançons del musical
juntament amb Manu Guix, també n’és el dramaturg. Artigau i Àngel
Llàcer aconsegueixen portar la història al teatre a través
d’aquesta magnífica adaptació, que enllaça el caràcter de cada
personatge que plasmava el llibre amb una estètica, un ritme vital i
una cançó concreta. Qui ha dirigit i coordinat tots aquests factors
ha estat el director artístic Àngel Llàcer

Amb
l’ajuda de les il·lustracions de l’autor projectades de fons, de la
caracterització dels personatges i de l’escenografia feta per
Tatiana Halbach i Jordi Queralt, l’espectador s’endinsa en la
història del protagonista, i és transportat a altres galàxies
durant una hora i mitja. Tant els grans com els petits gaudeixen
d’aquest viatge sideral i emocional. I és que aquest musical no
només entreté els més petits, sinó que a més fa reflexionar els
adults (com també fa el llibre, de l’autor francès Antoine de
Saint-Exupéry).

L’obra
es fa molt amena, i cal destacar la rapidesa dels canvis de vestuari
del repartiment, que són molts.

En
conclusió, es podria dir que el Petit Príncep és un espectacle que
fascina i emociona tant a grans com a petits. Un altre cop ha quedat
demostrat que Manu Guix i Àngel Llàcer formen un bon tàndem, com
s’ha vist també en altres produccions com “Molt soroll per no
res”. És
un musical 100% recomanable.

15 d’octubre, Auditori de Girona. Farà temporada, novament, al Barts de Barcelona

Núria Navarro

Imagina que la teva família i tu caieu
al mig del mar. Imagina també que només tu saps nedar i que si tots
s’agafen a tu us enfonseu. A qui salvaries? I a qui deixaries
ofegar? Sembla un malson, oi? Però no ho és. Aquesta és una de les
moltes situacions reals que El Metge de Lampedusa et fa reviure
durant la funció. El Metge de Lampedusa és una obra de teatre que
s’ha estrenat recentment dins del festival Temporada Alta de Girona
i que ja està fent estada al Teatre Lliure de Barcelona fins el 12
de novembre.

L’obra ha estat dirigida per Miquel
Gorriz, director també d’Art (l’adaptació teatral de la
novel·la amb el mateix nom, escrita per Yasmina Reza, que tracta
sobre un quadre pintat de blanc), i és interpretada per Xicu Masó,
actor i director de diverses propostes teatrals com Molly Sweeney,
Una comedia española, Oncle Vània o Petits crims conjugals, tot i
que també ha participat en sèries televisives com Polseres
Vermelles o Temps de Silenci. L’obra sorgeix a partir de la
iniciativa del propi Xicu Masó que després de conèixer la història
de Pietro Bartolo decideix portar-la al teatre. L’adaptació
teatral s’ha fet a partir del llibre Llàgrimes de Sal,
escrit pel mateix Pietro Bartolo i Lidia Tilotta, i que explica la
seva propia experiència com a metge de l’hospital de l’illa
italiana de Lampedusa, on diàriament ha d’atendre immigrants i
refugiats que arriben a “Europa” a través del mar.

També és important recordar, que
Pietro Bartolo també apareix al documental, dirigit per Gianfranco
Rosi, Fuocoammare (que significa emergència al mar en italià), que
va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Berlín, va ser nominat als
Oscars l’any passat i, del que Meryl Streep va dir que era un
“documental urgent i necessari”. El metge de Lampedusa és un
monòleg que es desenvolupa dins la mateixa consulta del metge i que
reviu tant les històries dels pacients que hi han passat com les
dels que no hi han pogut arribar perquè han perdut la vida durant la
seva travessa en el mar. El metge parla als espectadors de forma
directa, fent servir un llenguatge senzill, com el que faria servir
jo mateixa, però utilitzant frases tan potents i expliquen una
realitat tan dura, que és impossible no emocionar-se (molts
espectadors van plorar). A més, el fet de que inclogui en el seu
discurs petits trets autobiogràfics i tocs d’humor, fa que
l’espectador empatitzi moltíssim amb el personatge que interpreta. L’obra també fa una forta crítica a
com la premsa tracta el drama migratori i a les dinàmiques de l’opinió pública, on prima la
immediatesa i on les notícies del dia anterior ja no són importants.

Crec que la major virtut de l’obra
és, que un cop acabada la funció, et preguntes “i jo, què he fet
per millorar la situació de les persones refugiades?”. I que
davant la propia resposta, sentis la necessitat de fer alguna petita
cosa que provoqui un canvi real en el destí de milers de les
persones refugiades. Sents la necessitat de convertir-te en un dels
llumins que provoqui l’incendi (com ens anima a fer l’espot
publicitari de Temporada Alta) i de convertir l’acolliment en una
malaltia infecciosa, tal i com diu en Pietro Bartolo.

Cristina Adroher

Després
del seu èxit al Festival Grec 2017, ens arriba Un Tret al Cap
al Teatre Municipal de Girona. La bona nova de Pau Miró, un dels
dramaturgs i directors catalans més importants de l’actualitat. Ell
mateix diu que és l’obra més diferent que ha escrit, ja que es
surt del context habitual de les seves obres, el barri del Raval amb
tot allò que l’envolta, i se’n va a un pis en ple Eixample de
Barcelona, a fer una crítica a la censura periodística, la gestió
de comiats i nous contractes de les empreses i les relacions
interpersonals.

Emma
Vilarasau, Imma Colomer, dues grans actrius, i Vicky Luengo donen
vida als tres personatges que ens expliquen la història d’una
periodista acomiadada, la seva germana i la responsable d’un correu
que arriba a la bústia d’entrada de la periodista. Es passejaran
durant una hora i mitja per un senzill escenari que dona plaer a la
vista, acord amb la il·luminació. El text no ens deixarà
indiferents, i algun moment vaig tenir ganes de tenir un comandament
a distància per poder rebobinar i tornar a escoltar les paraules; i
de tant en tant sentim un acompanyament a piano, cosa que m’enamora,
delecta les nostres orelles.

Una
crítica al periodisme i la llibertat d’expressió, que també parla
de la honestedat en les relacions intrapersonals i els canvis que ens
porta la vida, una obra que equívocament durant dues vegades pensava
que havia acabat, però a la tercera va la vençuda i amb un somriure
d’orella a orella em va fer sortir satisfeta del TMG. Un teatre
històric, artístic, un teatre on hi passen moltes coses i una
d’aquestes coses ha sigut aquest ambient carregat per silencis plens,
frases lapidàries i un subtil sentit de de la ironia i l’humor, que
el deixa caure com em vaig anar deixant caure jo dins de la història.

Teatre Municipal de Girona, 14 d’octubre. També fan funció el 25 de novembre al Teatre Municipal de Palafrugell)

Maria Cambil

Després
de passar setmanes cobrint la guerra de l’Iraq, la Sarah –Clara
Segura-, una fotoreportera d’èxit, i en James –David Selvas-,
periodista, tornen al seu acomodat apartament, a Brooklyn, per
continuar amb les seves vides, i el que ha de ser un període de
cicatrització física i emocional que viuran tots dos.

La
relació, tocada per diversos motius, comença a viure, a més, un
procés de canvi gràcies a la influència que exerceixen dos
personatges més: en Richard –Ramon Madaula-, i la Mandy –Mima
Riera-. En James, fart de viure en una perpètua muntanya russa
d’emocions, decideix canviar les regles del joc que havien
preestablert i proposa a la Sarah que aquell període de treva pugui
convertir-se en quelcom permanent .

Al
marge de la problemàtica que viuen la Sarah i en James com a
parella, l’obra genera un discurs paral·lel sobre l’ètica del
periodisme de guerra. És ètic clavar l’objectiu sobre una mare
que acaba de perdre un fill? O, fins i tot, retratar l’horror
d’algú que agonitza, sense moure un dit només que per prémer
l’obturador?

L’obra
original –Time Stands Still-, del dramaturg Donald Margulies, es va
estrenar el febrer de 2009, essent tot un èxit a Broadway; a
Catalunya, ens arriba sota la direcció de Julio Manrique en una
coproducció de la Villarroel -on es va estrenar l’any passat-,
La Brutal i Bitò Produccions. A través d’una escenografia molt
intimista, càlida i molt nòrdica, a l’estil Ikea, anem
descobrint les intimitats d’una parella, la franquesa que mai
s’havien tingut i que l’horror viscut fora de casa ha destapat.
Els diàlegs sincers que mantenen els protagonistes, però també els
silencis incòmodes, recorden les pel·lícules de Woody Allen, que
sap com ningú com descarnar la veritat i les relacions
interpersonals. La música que ens acompanya al llarg de l’obra,
amb peces d’Arcade Fire, Albert Hammond Jr. o el millor jazz de
fons, ajuden a crear un ambient de canvi, de transició entre els
protagonistes. Sens dubte, hi ha un gran treball de fons amb
l’escenografia i els elements sonors, que ajuden a omplir els
moments on no es diu res, però es diu de tot.

Sens dubte és una petita joia que calia
anar a veure al Temporada Alta, amb uns actors de luxe, amb una Clara
Segura brillant i rebel a parts iguals i un David Selvas exasperat
per ser estimat de la manera que ell voldria i per trobar una mica de
serenor enmig d’un món ple de caos.

Mariona Viñolas

21 d’octubre, teatre Municipal de Girona