Sin categoría

by Deixa un comentari

Com en
tantes altres batalles emocionals, La treva passa a casa. En un pis
recollit de Nova York en què avui habiten en James i la Sarah. Així
es presenta l’escenari: una cuina, un llit, un petit altell, un
parell de butaques i un lavabo fora de camp.

Aquesta
obraté
un quelcom cinematogràfic en el seu llenguatge. Per una banda, una
excel·lent banda sonora és l’encarregada de marcar les
transicions temporals, per l’altra, la llum s’ocupa de
diferenciar espais. Amb tot això, l’escenari esdevé un espai ple:
ple d’un any de vida, de dubtes, de persones i d’intencions.

D’entrada,
els protagonistes d’aquesta història són un escriptor i una
fotorreportera, una parella que, deixant enrere el conflicte d’Iraq,
torna a casa després d’un greu accident. Ella masegada per la
pèrdua i l’horror, ell ben disposat a acomodar-se a la vida
sedentària. Ben aviat, en James i la Sarah rebran la visita d’en
Richard i la Mandy, un altra parella, més senzilla, més
convencional… que posarà en qüestió els seus principis i
arguments. Així, entre discussions i debats transcorre aquesta
història, cosa que fa palpable la realitat quotidiana d’aquesta
parella, la seva readaptació i les seves inseguretats. Tot és tan
tranquil com estar a casa. Tant, que potser esperaries, que tard o d’hora, hi
hagués un gir.

Aquesta
obra no va de la guerra en si, sinó d’imatges i emocions. No va de
show sinó
de subtilesa. No va d’altres, sinó de nosaltres… Aquesta
exquisida dramatúrgia de Donald Margulies, posa sobre la taula temes
com ara l’ètica periodística, la nostra relació amb les imatges
o la hipocresia capitalista, a través de converses quotidianes,
sarcasme i espurnes d’humor.

Finalment
sembla que el protagonisme està ben repartit entre aquests quatre
personatges. Personatges que esdevenen persones, gràcies a
l’excel·lent interpretació de Clara Segura, David Selvas, Ramon
Madaula i Mimi Riera.
Persones que debaten i rebaten, què fan i desfan… És precisament
en aquest intercanvi d’arguments i d’acció on l’espectador se
sent convidat a reflexionar, on pren partit. On s’identifica, no
amb un, sinó amb tots els personatges.

Sembla
que La treva, és més conflicte que treva. Aquesta obra, dirigida
per Julio Manrique mostra l’acció sostinguda d’un dia a dia ple
d’inquietud, de dubtes i de desconsol. La treva no necessita punts
d’acció extrema per sorprendre, si qui observa està disposat a
analitzar i mastegar la trama.

Abigail
Parris Montes

by Deixa un comentari

El Ballet du Nord presenta Auguri, creació per a 22
ballarins d’Olivier Dubois, el seu carismàtic director. Al focus, la recerca de
la humanitat.

Tot a la carrera
professional d’Olivier Dubois (Colmar, França, 1972) està marcada per
l’excepcionalitat. El seu inici com a ballarí als 23 anys no li va impedir
arribar a convertir-se en intèrpret  per a
alguns del grans noms de l’escena contemporània: Jan Fabre, Sasha Waltz,
Angelin Preljocac o el Cirque du Soleil van comptar amb Dubois entre les seves
files. També ho va fer la mega star
Céline Dion pel seu show a Las Vegas en un llunyà 2003.

Un físic
especial, definit per alguns de guerrer i per altres directament de gros, va
fer que les seves interpretacions tinguessin una nova i desconeguda força escènica
la qual cosa el va propulsar en una carrera ampliada després com a coreògraf,
director i creador  dins de projectes
artístics més enllà de la dansa.

Escollit el 2011
per la revista Dance Europe com un dels 25 millors ballarins del món, Dubois
sembla tan enigmàtic com sorprenent i divertit, una barreja de passió, inquietud
vital i dinamisme que el va portar a l’inici del 2014 a la direcció, -després
de la sortida de Carolyn Carson-, del Ballet du Nord, formació del Centre Choréographique
National Roubaix Pas-de-Calais, càrrec al qual romandrà fins l’últim dia
d’aquest 2017 en la que ha estat una direcció prolífica però també polèmica per
desavinences pressupostàries i organitzatives amb els responsables.

Un faune especial

El seu primer solo és
de l’any 1999, Under Cover, però
seria Pour tout l’or du monde, un
encàrrec del Festival d’Avinyó, la peça que definitivament el situaria al centre
de totes les mirades pel seu acurat i atrevit ús d’un cos atípic però versàtil,
ple de qualitats. Amb l’ajuda d’una barra de pole dance i un fi sentit de l’humor  va diseccionar el mercantilisme del cos i els
perseverants codis de la dansa.

Premiada pel Sindicat
de la Crítica, la peça va obrir a Dubois nombroses portes a creacions pròpies o
alienes. Una d’aquestes, Faune(s), 2008,
al voltant de L’apres midi d’un faune
de Nijinsky, va reforçar el reconeixement de “la nova estrella de la dansa a
França” segons Le Monde. Com ell mateix contava temps després en una
entrevista: Quan vaig decidir ballar em preguntaven
“però, tu t’has vist?”. Sempre
m’havien vist com un monstre; quan vaig ballar L’apres midi d’un faune va ser
un escàndol, van dir, “és un porc, un porc que balla”. La gent pagava les
entrades per venir a veure Olivier Dubois, el gros que balla, virtuós, que mou
el cap, que cau, que fa riure”.

Aquest gran agitador
de l’escena contemporània, que arribava suposadament  tard al món de la dansa, però conscient que cap
cos té límits, va treballar enèrgicament totes les tècniques i estils amb
la  perseverança i disciplina de qui
acumula ànsies d’expressar-se amb el moviment. Tot i així en una entrevista
recent afirmava que encara no sap per què balla.

El 2007 funda la
companyia de dansa que porta el seu nom. Des 
d’aleshores ha encarat creacions tan dispars com ara Spectre, pels Ballets du Monte-Carlo, L’homme de l’Atlantique, un duet amb
música de Frank Sinatra o la coreografia de La
Perichole d’Offenbach per les òperes de Nantes, Lille i Limoges, a més de
desenvolupar la seva faceta pedagògica i estendre les relacions coreogràfiques
més enllà d’Europa amb col·laboracions constants amb El Caire o l’École des
Sables de Senegal.

Souls, obra per set ballarins
originaris de set països africans, és també un bon exemple de la inabastable
capacitat d’engegar projectes diferents. Darrerament ha publicat a Gallimard Tohu-Bohu, una col·laboració amb Michael
Archimbaud per la qual ha escrit sobre art, creació, la noció d’intèrpret i les
institucions culturals franceses actuals.

Un tríptic que ara acaba

Auguri, l’obra que veurem al Mercat
de les Flors, forma la darrera part d’una trilogia iniciada per Dubois el 2009,
Étude critique pour un trompe l’oeil. Mentre
que a Revolution feia ballar sense
parar a 12 dones al llarg de més de dues hores i mitja, el solo Rouge, del 2011, va ser l’aportació
masculina a aquesta recerca, continuada el 2012 amb Tragédie, gran èxit al festival d’Avigyó d’aquell any i peça vista
per més de un milió i mig d’espectadors arreu del món.

I, com és que Auguri
forma part d’una trilogia que sembla finalitzada amb Tragédie? Perquè la primera es mostra com la continuació de la
segona, conformant un díptic. Es pot visualitzar aquesta idea amb la darrera
imatge de Tragédie, 18 ballarins nus
corrent a l’escenari, carrera amb la qual s’inicia Auguri.

“Ser humà no vol dir tenir humanitat” ens comenta amb veu jovial i
enèrgica via telefònica només un dia després de sol·licitar una entrevista amb
ell. Aquest és el punt central d’Auguri juntament
amb la recerca de la felicitat, idea inicial de la trilogia. On és la felicitat
per Olivier Dubois? Jo no tinc la
resposta, ja faig la pregunta. Pot ser després de la vida. No està garatitzada però tenim l’obligació de
buscar-la. Pot ser per això, aquest “tsunami” escènic que és Auguri llança als ballarins a una cursa
sense fi, portant al límit els cossos per deixar-los, com al públic, sense alè.

Fisicalitat extrema, esprints
inacabables, girs continus, una mena de dansa hipnòtica per la qual se la
podria comparar amb els dervixos, els ballarins sufís que giran fins a l’èxtasi.
“És la cursa de l’home cap a l’absolut” diu el programa de mà. És vostè místic?
li preguntem, i després de riure contesta: No
ho sé, potser hi ha alguna cosa més…

Auguri és una paraula italiana amb la
qual es desitja felicitat però també fa referència als auguris de les aus,
trajectòries que segons les espècies revelen el futur. Dubois posa en escena a
22 ballarins que també representen el vol dels ocells, lineals o bé en
ziga-zaga, de vegades xoquen, d’altres acceleren composant escenes plenes de
suggeriments, un paral·lelisme amb la trajectòria dels homes als qual observem
per poder llegir sobre aquesta humanitat de la que ens vol parlar.  “No
m’agraden les masses, jo crec en la individualitat, en l’associació de
singularitats que és la societat. I aquesta idea és central en la meva feina”.

Quina aportació pot
fer la dansa en la recerca de la felicitat?, li preguntem: “La creació és un acte polític perquè
estableix un diàleg amb el públic però l’art no és per fer periodisme sinó per
obrir els ulls i fer preguntes”, ens contesta.

Un ocell barceloní

Inés Hernández és una
de las ballarines de la peça. Nascuda a Barcelona, va marxar a França després
de finalitzar la seva formació a l’Institut del Teatre. Va arribar al Ballet du
Nord com a integrant de la companyia d’Olivier Dubois, amb qui havia treballat
a Revolution.

Ella ens parla de
l’exigència de Dubois en les seves peces “Treballa
molt la resistència física, és cert, però és la que fa tenir una presència
habitada. El pensament porta al moviment no es tracta del moure’s per moure’s,
per això m’interessa com vol dir les coses, cada moviment té un sentit. A més a
més té una gran capacitat per treballar amb grups nombrosos” comenta.

Auguri parla d’aquesta urgència de
trobar la felicitat allà on sigui. “A
Olivier Dubois l’interessa molt l’individu per a partir d’allà construir junts,
en grup. A escena soc un ocell, que recorre mars, sorolls…, i arriba a aquell
lloc imaginari. Inicio una migració però també estan els predadors…hi ha moltes
metàfores” afegeix.

Per Dubois velocitat,
resistència i lluita contra la gravetat són presents amb aquest ballarins, la
seva “troupe d’intèrprets pensants” que s’apropien d’Auguri, obra que és una invitació a mirar més enllà, a endinsar-se en el bosc negre amb les
nostres petites torxes.

by Deixa un comentari

Unes
setmanes abans de l’estrena a La Pedrera, el coreògraf i ballarí
Cesc Gelabert treballa centrant-se en la idea d’un lloc que resulta
inespecífic: la panxa de La Pedrera, una part de l’edifici que va
ser restaurada per Oriol Bohigas en la intervenció dels anys 2005-08
de l’Auditori i la Sala Gaudí. “Notes encara les bigues,
l’estructura de ferro del centre, no tens la sensació de trobar-te a
l’emblemàtic edifici” ens explica en una breu entrevista: “un
punt de tot arreu, però estretament vinculat al geni de Gaudí que
tant admiro.” Aquesta mirada l’ha portat a fer una recopilació de
vídeos d’una dilatada carrera, 40 anys, on la correlació entre
arquitectura, espai i dansa són eloqüents. Tres elements, d’altra
banda, habituals en la seva obra. Des d’un enregistrament de Bigas
Luna a la Sala Vinçon, situada a tocar al mateix Passeig de Gràcia;
com unes poques imatges d’una nova coreografia que està preparant
per a la inauguració de l’exposició sobre Ramon Llull al Zentrum
für Kunst und Medien (ZKM) de Karlsruhe (Alemanya) i que es va poder
veure al CCCB la temporada passada.

Tres
pantalles, situades a manera d’una escenografia, projectaran vells
fragments mentre es desenvolupa la site-specific
que ha dissenyat per a l’ocasió: Al lloc, inespecífic.
“Per navegar per aquelles memòries i llegir un parell de textos;
en la línia d’oferir una reflexió al voltant de com travessa la
història, a un espai.” Serà un acte únic, performatiu, en un
indret ben especial. Per als seguidors del creador, veureu que la
proposta té molta relació amb l’espectacle VO+
del 2012, on feia un recull d’alguns dels grans moments coreogràfics
de la seva vida. “Tot i que allà hi havia un ordre, una claredat
organitzativa que en aquest cas es transforma en una cosa més
oberta: amb més improvisació i un diàleg directe amb les
projeccions, que en aquella ocasió no hi havia. Com que són
d’èpoques diferents, l’espectador se situarà més temàticament amb
respecte els conceptes que hi vull treballar.”

Ens
confessa que aquesta experiència a La Pedrera “és com ballar a
una cova”. Una caixa circular que em porta a ser-hi, dins del tot,
i fora alhora. Dins perquè es troba a les entranyes del singular
edifici. Fora perquè em remet a molts altres espais i instants
especials.” I sempre des del precís concepte des del qual Cesc
Gelabert ha abordat la feina de ballarí i coreògraf: “perquè la
força del moviment depèn de les paraules que ressonen per dintre, i
de les emocions que l’acompanyen.”

El
títol és quasi bé la millor pista: Al lloc,
inespecífic. El motor de
l’actuació / memòria / present / futur que Gelabert farà a La
Pedrera dijous 16 de novembre a les 20h.

@escenadememoria

Podeu consultar també l’itinerari #DansaAra que us Recomana la plataforma, clicant aquí

També l’entrevista que Clàudia Brufau va fer a la companyia Moveo

by Deixa un comentari

La obra empieza mostrando su mejor
cualidad, Carmen Machi. La actriz que nos presenta un personaje con
muchos altibajos que la actriz representa con gran soltura y
habilidad. No se puede decir lo mismo de Mireia Aixalà y Francisco
Reyes, sobretodo este último presenta una actuación que resulta muy poco creíble. Y cuando tiene oportunidad de romper
un momento el personaje para dejarnos saborear su verdadera
naturaleza lo hace con las manos en los bolsillos, literalmente.
Mireia si consigue dar una actuación más convincente pero sigue sin
ganarme del todo, tal vez sea por la odiosa comparación con su
compañera en este escenario, pero eso tampoco es excusa.

A nivel de luces y escenografía es muy
básico, tal vez me gustaría algo más interesante ya que podrían
sacar mucho juego con la psique de la protagonista. Solo usan los
paneles para reflejar el estado de la obra, pero me sigue pareciendo
extremadamente superficial.

La obra en sí me ha parecido
interesante, pero a la vez simplista. Critica al arte contemporáneo
mediante varias burlas que son fases de la protagonista y ataca
también a la política que actualmente se dice que es por y para el
ciudadano. Nos presenta un futuro que ha evolucionado según la
corriente de que hay que ir a lo objetivo y válido y podríamos
decir que olvidando el “alma” de las cosas, que cualquier copia
nos vale y un cuadro vale menos que un chusco de pan, pues del
primero no te puedes alimentar. Pero a la vez el mensaje real que
saco de la obra es que el arte no se debería tocar ni remodelar sino
dejar como lo hacían antes y no romper con las reglas establecidas,
con esa constante alabanza a Velázquez y menosprecio a las artes
contemporáneas.

Esto lo digo por sacar un mensaje,
porque a mi parecer la obra nos ataca desde demasiados frentes como
para sacar algo en claro. ¿Cuanto vale la fama? ¿Qué es necesario
para ser artista? ¿Todo el mundo puede hacer arte? ¿Hay que seguir
el camino cómodo o romper esquemas? ¿Hasta qué punto una copia
exacta es diferente del original? Y muchas preguntas más, el
problema es que no da respuesta a casi ninguna y las respuestas que
parece dar prefiero imaginar que no las ha dado.

La comedia dentro de la obra no es más
que una herramienta para que el público no se aburra, como si no
confiase en su trama real. Con un final que se deja en el aire para
quedarte pensando en la obra, pero no sé si lo merece.

Si quieres una obra para sentarte y
pasar un rato decente (aunque te muestren todo por puro texto sin
nada mas allá de ese lenguaje) que de paso te haga pensar y
reflexionar un poco esta puede ser tu obra, pero tal vez la
encuentres un poco falta de arrogancia y salirse del molde, lo cual
sería casi poético pues es a lo que nos anima la obra, a no
salirnos del tiesto bajo ningún concepto.

11 de octubre en el Municipal de Girona

Ángel Canto

by Deixa un comentari

Sarah (Clara Segura)
després de fotografiar la vida i la mort en escenaris de guerra i a
punt de morir a l’Irak, torna a Brooklyn amb Jamy (David Selvas)
que també exercia de reporter de guerra. L’escenografia que
representa el piset on viuen aconsegueix un niu d’amor tot decorat
amb fusta i llum tènue al més pur estil nòrdic.

Aquest niu
d’amor sovint és atropellat per les converses existencials de la
parella on l’aigua, el wisky i el jazz de fons que s’escolta,
sembla que els calmi. Els debats s’originen entorn si val o no la
pena jugar-se la vida amb aquesta professió; el dolor que provocar
veure una mort davant dels seus ulls; o el dilema sobre si és més
ètic fer una foto o recolzar al que està morint. La Clara Segura
interpreta una ment forta amb moltes experiències acumulades a
l’esquena. I per l’altra banda, trobem un David Selvas, que
encara està sota les seqüeles de la crisis ansiosa que va patir
mentre cobria el conflicte de guerra abans de tornar a casa.

Les vivències de la
Sarah fa que es torni una dona forta, però alhora amb un cor indecís
que vol ballar a tothora amb el seu estimat Jamy. Els prejudicis, si
l’arròs se li ha passat o no, les comparacions després de les
visites del seu amic i editor Richard (Ramon Madaula) recent casat
amb una jove i rossa Mandy (Mima Riera); fa que la seva ànima
estigui constantment fent equilibris per salvar-se d’ella mateixa.
Mentrestant, en David Selvas interpreta un Jamy que vol una vida que
se suposa que s’ha de tenir, una vida de família feliç.
És
una obra en la que dins de molts prejudicis sobre la vida, els
personatges parlen obertament sobre el què pensen i solen esclatar
els seus sentiments a cop de crit. Trobem a la Sarah i en Jamy com
una parella atormentada pel patiment que hi ha darrera els seus
fotoreportatges de guerra. I a l’altra punta de l’oceà tenim a
l’altre parella d’amics: en Richard, un home d’uns 50 anys que
emprèn una nova vida de recent casat amb la Mandy, una joveneta que
es dedica a montar events.

Julio
Manrique (director) manté atent a l’espectador a través del
trepidant ritme de l’obra i amb la brutal selecció musical.
ArcadeFire i la resta de la playlist
de la Treva,acompanya a l’espectador a fer el canvi d’escenes i
el manté en connexió en els moments més àlgids.a Treva, és una
obra de teatre totalment recomanable que, després d’haver estat un
èxit a Broadway, arriba a Catalunya de la mà del director Julio
Manrique en una coproducció de La Villaroel, La Brutal i Bitò
Produccions.

Crítica
de l’obra dins del marc del festival Temporada
Alta

https://twitter.com/belencaparros
http://www.temporada-alta.net/en/home.html

by Deixa un comentari

La
Treva ens mostra una parella que torna d’una llarga travessia
després de cobrir la guerra a l’Iraq. Com tot viatge, mai es
regressa de la mateixa manera que un se’n va. La parella torna per
recomposar-se tan física com psicològicament donant-se un parèntesi
a les seves vides. Com diu James (David Selvas) a Sarah (Clara
Segura), “et posarem totes les peces del puzzle a lloc”. Al
mateix temps, ens mostra una parella del tot contraposada per buscar
una vida estable, en constrat d’una vida emocionant fotografiant i
escrivint un instant únic en la història. Aquests dos personatges
són en Richard (Ramon Madaula), l’editor de la parella que es casa
amb una noia molt més jove que ell, la innocent Mandy (Mima Riera).

L’obra
de teatre ens ensenya a ser voyeurs
d’una parella amb una ferida molt gran i amb intencions d’on
volen anar ben diferents. Una, com sempre energètica, Clara Segura
ens mostra que la vocació, a vegades, està per davant de tot.
Sorprèn la química que desprenen la Segura i en Selvas. Són
capaços de semblar la parella perfecte, tot i que de dins, està
trencada. El que no sabien cap dels dos, és que més profundes són
les cicatrius interiors que les ferides de Guerra. Atrapa l’actuació
de la jove Mima Riera que, tot i no tenir el bagatge dels altres tres
actors, sembla tenir la mateixa força, d’una manera molt més
ingènua, que Clara Segura.

Tot
i això, la música, en aquesta ocasió, es sobreposava a vegades al
diàleg dels actors fent-ne difícil la connexió amb l’espectador.

En
conclusió, La Treva
és un descans introspectiu on la parella principal, amb uns
personatges ben interpretats, trobarà el que busca assolir en la
vida sense moure’s de casa. 

Víctor Vázquez