Sin categoría

by Deixa un comentari

“La
vida mental dels nadons és extraordinàriament complexa. Són capaços de desenvolupar
estratègies molt sofisticades i percebre coses que després ja no captaran. Molta
gent creu que, quan són tan petits, no s’assabenten de res. Però nosaltres
sabem que això no és així. Aquest és el nostre punt d’unió. Si us puc donar una
informació perquè els pugueu conèixer millor, utilitzeu-la!”. Així d’optimista
i generosa es va presentar la investigadora Núria Sebastián davant el nombrós
públic (sobretot del sector de les arts escèniques per a la petita infància) que
dissabte omplia L’Estruch de Sabadell amb motiu de les jornades professionals del Festival d’arts escèniques El Més Petit de Tots dirigit a espectadors de 0 a 5
anys.

Projectant
tests reals, Sebastián va explicar com des del Laboratori de Recerca en la
Infància “BabyLab” de la Universitat
Pompeu Fabra estudien el funcionament de la ment dels infants compresos entre
els 0 i els 24 mesos (tot i que als 12 mesos ja els veuen grans i costa més que
hi participin, perquè no paren quiets). Ho fan a través de la succió quan són
nounats i amb sensors en la visió a partir dels 4 mesos, amb una àmplia gamma
de procediments que els permeten posar en pràctica exercicis de probabilitat,
de raonament, d’aprenentatge, de cognició social i, fins i tot, de la teoria de
la ment per la qual es demostra que els menuts aprecien que la gent no funciona
per “com és” el món, sinó per “com creu que funciona” el món (és a dir, els
nadons poden arribar a entendre per què les persones fan el que fan).

Els
experiments de la UPF plantegen qüestions com ara: Quant de temps triga un nadó
a adonar-se que dues llengües són diferents? Això varia si es troba en un
entorn bilingüe o monolingüe? Són més difícils de diferenciar unes llengües d’unes
altres? Com ho analitzen els nadons, miren als ulls o a la boca de qui parla?
Passa el mateix aplicant el cas a la llengua de signes?

O
un altre estadi de preguntes més proper a les arts escèniques: Quan perden l’interès
pel que veuen els nadons? Què els atrapa? Fins a quin punt poden recordar el
que han vist? Quants estímuls poden arribar a processar a cada edat abans que perdin
el fil o distreguin?

Respostes
que, aquestes sí, poden ajudar els artistes a crear les seves obres tenint en
compte la comprensió del públic. “Si us comuniqueu amb ells però no sabeu com llegeixen
el que feu… Els nadons tenen una capacitat molt petita per recordar. Si carregueu
massa l’espectacle es perdran”, va apuntar Sebastián.

Igualment,
Núria Sebastián va detallar empíricament per què el comportament dels nens i
nenes és diferent quan van al teatre amb la família o l’escola. Quan són tan
petits, els pares actuen de moderador, és a dir, els petits aprenen d’ells la
reacció emocional de la mateixa manera que ho fan quan cauen a terra i els miren
per decidir si toca plorar o “aquí no ha passat res i endavant”. En canvi, a l’escola
no tenen tan properes les figures de referència.

La
col·laboració entre la ciència i les arts en viu sembla evident però, per ara, són
dos mons que han estat d’esquena. Com deia la directora d’El Més Petit de Tots,
Eulàlia Ribera, “amb el BabyLab hem
tingut un enamorament mutu. Ens aporta una visió totalment diferent del que
pensàvem dels nens. Compartim la passió pels nadons, ara cal trobar les maneres
de sumar”. Sens dubte, difondre la iniciativa del laboratori és un primer pas per
aconseguir-ho.

La
mateixa tarda, després del trasllat a LaSala per veure l’espectacle ‘Blink Flash Duncan’ del Mercat de les Flors i l’Associació Blink Flash, els assistents van
conèixer de primera mà la innovadora acció que LaSala ha posat en marxa aquesta
temporada: “LaSala entre tots”.
Consisteix en la coprogramació del teatre amb la participació de pares i
educadors amb l’objectiu de millorar el funcionament de l’equipament i
apropar-lo als espectadors. Els impulsors van explicar el procés d’aquest
exercici d’obertura, així com els temors inicials i els beneficis multilaterals
que ha brindat, entre els quals el reforçament del vincles afectius entre
LaSala i el públic, i l’enriquiment personal dels participants.

by Deixa un comentari

Quantes
vegades hem anat a un museu d’art contemporani i ens hem quedat
estupefactes davant un quadre per la seva incomprensibilitat? Segur
que moltes. No estaríem, però, mai disposats a pagar un preu desorbitat per una
obra d’aquestes magnituds. En Sergi sí, motivant la incredulitat
dels seus dos amics i desencadenant una sèrie de reflexions sobre
l’art i l’amistat.

Això
és Art,
obra de la francesa Yasmina Reza escrita el 1994 i representada
múltiples vegades arreu del món. A Catalunya ja s’havia
representat anteriorment, amb Josep Maria Pou i Josep Maria Flotats
com dos dels protagonistes. Ara és el torn de Pere Arquillué,
Francesc Orella i Lluís Villanueva, sota la direcció de Miquel
Gorriz.

Ens
trobem davant de tres pesos pesants del teatre català, tot i que
últimament els hem vist més en sèries de TV3 com Merlí
i La
Riera. No obstant això, es
nota que estan còmodes dalt de l’escenari, se n’apoderen i ens
fan entrar en el seu univers, amb unes actuacions que es complementen
les unes amb les altres. Segurament qui encarna el paper més
diferent és Arquillué. Després de veure’l durant vuit temporades
com un dels dolents amb bon cor de La
Riera, s’agraeix disfrutar
de la seva qualitat com a actor còmic, on es troba com peix a
l’aigua. El moment en què parla durant deu minuts a una velocitat
impossible quedarà gravat a la memòria col·lectiva del teatre
català per sempre.

La
primera idea que relacionem amb Art
és, lògicament, el quadre de preu astronòmic. Però en aquesta
obra hi ha art més enllà. Tota l’escenografia és, en si mateixa,
una obra d’art contemporani: el marc blanc minimalista, que crea un
efecte òptic de perspectiva, el sofà creat a partir de la unió de
coixins rectangulars, la cadira que sembla més una escultura que un
lloc on seure, i la tauleta, amb unes potes impossibles i tan fines
que només serveix per aguantar una ampolla d’aigua.

Tot
això ens hauria de fer pensar en els suprematistes russos,
precursors en la utilització de formes geomètriques bàsiques.
Artistes com Malèvitx, amb el seu quadre Blanc
sobre blanc (1918), van portar
l’art abstracte a un nivell indesxifrable. Avui en dia, un altre
quadre molt similar a aquell torna a aixecar debats, demostrant que
per més indesxifrable que sigui, un fons blanc amb ratlles blanques
sempre serà motiu de reflexió, tant si l’aprecies com si no hi
entens un borrall. Al cap i a la fi, l’art sempre ha volgut ser un
vehicle de provocació i l’Art
de Reza segueix aquesta
tradició amb un altre tipus d’art: el teatre.

Helena
Xirgu Cachinero

Dilluns 30
d’octubre a les 20.30h al Municipal de Girona

by Deixa un comentari

El
Més Petit de Tots ja té 13 anys. Passen ràpid, volant, però són fruit de picar
pedra amb passió, dia rere dia, per teixir la xarxa que és ara. Un festival internacional
d’arts escèniques per a nens i nenes de 0 a 5 anys consolidat i de referència a
Europa que cada cop guanya més adeptes, tant entre el públic com entre els
professionals arribats d’arreu del món per assistir als espectacles, tallers,
conferències i presentacions que s’hi realitzen. Una dada: la desena d’internacionals
de l’any passat, enguany supera la quarantena. Entre ells, hi assisteixen representants
de festivals i coordinadores del sector com la Small Size Network o la Small
Size Board of Directors.

El certamen té la seu a Sabadell (a LaSala Miguel Hernández i la fàbrica
de creació L’Estruch), però s’estén a 11 ciutats sumant un total de 14 teatres:
el Teatre de l’Aurora d’Igualada, el
Mercat de les Flors de Barcelona, el Teatre de l’Escorxador de Lleida, el
Teatre Principal d’Olot, el Teatre Municipal de Benicàssim, el Teatre Auditorii Teatre Mira-solde Sant Cugat del
Vallès, elTeatre Clavé de Tordera, el
Teatre Auditori de Granollers, l’Àtrium de Viladecans, el
Teatre el Magatzem de Tarragona i el SAT! Sant Andreu Teatre de
Barcelona. Va arrencar l’11 de novembre i s’allargarà fins el diumenge 26 amb
una programació més que interessant per posar-se al dia de l’escena per a la
petita infància i comprovar-ne la seva necessitat i bon estat de salut.

Aquest cap de setmana L’Estruch pren el protagonisme amb una
trobada professional de relació, intercanvi i networking. Divendres al matí s’han
reunit els festivals catalans adreçats a aquesta franja d’edat (l’Embassa’t de
Sabadell, el Petits Camaleons de Sant Cugat, el Flic i el MiniMúsica de
Barcelona, l’Esbaiola’t de les Valls d’Àneu, La Mostra d’Igualada i el mateix El
Més Petit de Tots) en el si d’una gratificant oportunitat –com han afirmat– per
compartir experiències i posar els fonaments per a la creació de sinergies.

A la tarda s’ha dut a terme la conferència inaugural “L’art com a element d’inclusió social”a
càrrec dedos creadors especialistes en la matèria: Carles Laredo
(director de la companyia espanyola-brasilera La Casa Incierta, pionera a l’Estat
en el teatre per a nadons) i Laurent Dupont (director de la companyia francesa
ACTA i del festival Premières Rencontres). Han explicat colpidors casos de projectes
socials en què, amb equips multidisciplinaris i a través de manifestacions transversals
de l’art, han pogut fer obrir emocionalment menuts i adults (pares,
professors…) ajudant-los a reconduir i, fins i tot, superar una gran
diversitat de problemes: afectius, d’abandonament, de violència psicològica o física,
d’abús sexual, etc. “Són projectes on es posa l’art abans que la presó”,
subratllava Laredo. “Cal molta delicadesa i perseverança per desbloquejar les
coses”, afegia Dupont. Ambdós han coincidit en l’extraordinarietat de poder
participar en aquest intens treball de transformació que permet empoderar les
persones en el moment en què són més vulnerables: la infantesa.

L’activitat professional continuarà dissabte
amb la presentació de dues iniciatives locals: “LaSala entre tots”, de participació de pares i educadors en la
programació d’un teatre, i el Laboratori de Recerca en la Infància “BabyLab” de la Universitat
Pompeu Fabra. En seguirem el fil.

by Deixa un comentari

Diumenge,
les 17.30h de la tarda. Arribem a la porta del teatre Municipal de
Girona, massa aviat per començar a entrar. Recollim les nostres
entrades i anem a prendre alguna cosa a un bar proper. Quinze minuts
més tard, puntuals de mena, ens dirigim de nou a l’entrada.
Aquest cop ens trobem una llarga cua, formada pels futurs
espectadors. Mentre esperem, podem comprovar que el públic d’aquest
mag tan particular és molt variat. Malgrat ser un espectacle
familiar, no tan sols esperen per entrar famílies amb canalla, si no
parelles joves, adults i gent gran. Tots tenim l’esperança, que el
Mag ens sorprendrà també a nosaltres.

Aquesta
vegada, Mag Lari ha utilitzat Itàlia per contextualitzar el seu show
i ho lliga amb les cançons italianes més conegudes, amb referències
gastronòmiques o incloent monuments coneguts en els seus números.
Si bé la música està molt ben aconseguida, ja que sempre
aconsegueix l’efecte que es busca (més d´intriga, més alegre,
més pausada), el fil argumental es perd o a vegades es posa massa en
calçador.

Val a dir, per qui no
el conegui, que el Mag Lari enganxa des del primer moment amb el seu
humor, la seva perspicàcia i la seva ironia que sap combinar molt bé
per atrapar des d´els més petits als més grans. Àgil i sempre amb
aquest punt de simpàtica xuleria, et fa mantenir el somriure de
principi a fi. Afegiríem que si bé és cert que més d’un número
et deixa amb la boca oberta i impressiona per la seva originalitat,
considero que alguns altres són massa típics o poc sorprenents.

Marxem
del teatre compartint les nostres teories sobre com haurà fet un
dels números que ens ha sorprès i amb les galtes adolorides, però
mai cansades, motivades pel riure.

Núria Lisbona

Teatre Municipal de Girona, diumenge
21 d’octubre de 2017

by Deixa un comentari

Què pensaríeu si, passejant per una
fira de pintura, trobéssiu un artista que vengués un quadre
completament blanc per una altíssima suma de diners? Quines
discussions es produirien al voltant de l’obra? Com en qualsevol
centre d’art contemporani, sentiríem els defensors i els
detractors: els primers trobarien en l’obra la genialitat de la
idea i el concepte, tan propis de la modernitat, en canvi els segons
ridiculitzarien i demanarien explicacions als primers, veient-ho com
una estafa, burla i insult cap a l’art “de veritat”. Art, obra
de la parisenca Yasmina Reza, ens apropa una discussió entre amics
que no es posen d’acord a l’hora d’entendre una pintura
abstracta. Temporada Alta torna a convidar al Teatre Municipal de
Girona l’obra traduïda per Jordi Galceran i dirigida per Miquel
Gorriz.

Una sèrie de marcs blancs tanquen
l’escenari, on hi veurem diferents objectes: una cadira de disseny,
que no serveix precisament per seure-hi, un sofà que sembla fet de
còdols gegants i una tauleta metàl·lica també de disseny.
Entremig d’aquest decorat, tractat amb cura per Jon Berrondo, hi
destacarà, ja cap al final, la il·luminació de Jaume Ventura, que
ens aproparà de manera màgica la culpable de totes les discussions:
un quadre blanc.

En Sergi (Lluís Villanueva) ha comprat
un llenç blanc per 200.000€, i n’està cofoi i orgullós, cosa
que el seu amic Marc (Francesc Orella) no pot tolerar ni acceptar de
cap manera. La polèmica està servida, i les discussions circulars
podrien ser infinites sense trobar mai una via de sortida si no fos
que, en l’obra, com en la vida mateixa, trobem una tercera posició:
la del personatge indiferent. L’Ivan (Pere Arquillué), és l’amic
en comú dels altres dos personatges, i és el clàssic perfil de
persona que prefereix no posicionar-se i mantenir-se al marge per no
adoptar un judici que pugui repercutir en la relació d’alguna de
les seves amistats. Tots tres intèrprets destaquen per la
particularitat del seu rol i aconsegueixen mantenir un ritme constant
de diàlegs i reflexions. A mesura que l’obra avança, provocant
infinitat de rialles per l’absurditat aparent de la discussió, ens
identifiquem amb un dels tres personatges, aprofitant els seus
perfils per recordar situacions pròpies, fins veure que la trama
superficial deixa lloc a la trama encastada de l’obra, que floreix
i agafa més i més pes: l’amistat, allò universal que sempre
ofereix un joc de retrets, falta de comunicació, exigència
d’empatia i aquell enyor cap a allò que era i ja no és.

Durant la primavera del 2018 podreu
tornar a gaudir d’Art al Teatre Goya, no us la deixeu perdre!

Andrea Bonet Aldeguer

by Deixa un comentari

És normal que Nit de Reis, comèdia del gran Shakespeare dirigida per Declan Donellan, ocupi la portada del diari promocional creat per Temporada Alta, ja que la posada en escena de l’obra no podria ser millor. Ara bé, també és una posada en escena complexa per l’espectador català, ja que es tracta d’una obra russa (amb sobretítols en català), interpretada només per homes, i que juga tota l’estona amb el cromatisme blanc-negre. Potser és millor iniciar-se en Shakespeare amb companyies com la Parking Shakespeare, que transmet el text d’una manera simple i lleugera. Crec que es pot gaudir molt més la proposta escenogràfica de Donnellan si prèviament es té coneixença de la peça que es va a veure. Així, per exemple, els jocs lingüístics del text shakespearià són plaents.

L’11 i 12 d’octubre es podia veure al Teatre Municipal de Girona aquesta obra sobre l’amor i la identitat, Dvenadtsataia Noch (Nit de Reis), i per la resposta final del públic és clar que va ser tot un èxit. Si bé en un inici això pot desconcertar una mica que tots els interprets siguin homes, Eugeny Samarin, Andrey Zuzichev i Ilia Ilin fan una interpretació mestre en els papers corresponents d’Olivia, una comtessa rica, Viola, i Maria, una dama al servei d’Olivia. De fet, la interpretació més complexa i per això també la més divertida i sorprenent és la d’Andrey Zuzichev, l’actor que fa el paper d’una dona que, dins l’obra, es fa passar per home. Interpretativament, doncs, potser el punt més fluix és el del personatge Malvolio, el majordom d’Olivia, ja que, tot i que en un inici trobo encertat el seu caràcter sec, a mesura que avança l’obra, en escenes on el pes cau en ell, no creix prou emocionalment ni còmicament. Les paraules de Shakespeare mostren un personatge foll, amb lligacames grogues, per exemple; però dalt d’escena veiem un personatge que encara no ha arribat al seu límit grotesc, i que només duu uns mitjons grocs ocultats sota els pantalons, que en un determinat moment mostra una mica.

Cal dir que la introducció de l’obra ajuda molt a l’hora de presentar els personatges. Però com és possible que una obra d’inicis del segle XVII i interpretada en rus captivi tant un públic català? Es tracta d’una peça d’escenografia austera, mínima, d’acord amb la presentació inicial, però que dóna el joc suficient. Les escenes s’entrellacen de tal manera que mentre els propis personatges (que no actors) munten una mínima escenografia (taula, cadires), en desmunten una altra, i mentre acaben un diàleg, enceten el següent, fins el punt en què rèpliques de la primera escena i de la segona s’intercalen. I són aquests petits detalls els que marquen la diferència.

És cert que a l’inici podem pensar que la representació és molt basada en el text, però a mesura que avança, cada cop adquireix més moviment i ritme. La música dalt d’escena ajuda molt en aquest sentit i agilitza la peça. També donen un toc còmic el mapa de Girona, la cervesa Estrella Damm o la bossa de l’hipercor que apareixen en escena.

Per últim, cal anomenar Nick Ormerod, el director de l’espai escènic i el vestuari, ja que ha aconseguit envoltar tota l’obra de la dualitat cromàtica negre-blanc, tal com hem comentat. En la primera part, tant els personatges com tota l’escenografia és negre, fosca, si bé la segona part és clara, crema o blanca. Aquest fet lliga perfectament amb la temàtica shakespeariana, en un inici impregnada de dol i mort, però després d’alegria i amor. Així, doncs, el final de l’obra encara pren més força quan, tots els personatges es presenten vestits de blanc, feliços i correspostos, i Malvolio es presenta de negre ja que és l’únic que resta infeliç. Trobo que aquest final salva l’interpretació de Malvolio i deixa l’espectador amb el riure (que no només el somriure) a la boca, davant d’una obra i una posada en escena completament rodones.

Aneu a veure Shakespeare, aneu a veure Nit de Reis.

Laura Masmiquel Martí

Teatre Municipal de Girona, 10 de novembre de 2017