Sin categoría

Aquesta és la meva primera crítica, podríem dir que no sóc expert en cap gènere teatral en concret però encara menys de la dansa. Tot i així, com a esser humà, puc parlar d’allò que ens fa vibrar i que no ens deixa indiferents a la butaca del teatre: el bàtec dels nostres cors.

Platel ha tornat al Temporada Alta sabent que és allò que ens commou i a més, aquest cop, fent un subtil homenatge a Pina Bausch i el seu concepte de la dansa teatre.

Moltes vegades quan anem a veure una obra de teatre, un número de circ, un concert o un espectacle de dansa, aquest segueix un fil argumental que llavors valorarem si el missatge que hem rebut ens ha calat fons o ha passat pel nostre costat sense moure’ns un pèl…  En aquest cas però, Out of Context no ens parlar d’un tema en concret sinó que ens exposa un cicle. És per això que l’espectacle ens permet reinterpretar-lo de diferents formes: redescobrir el nostre passat, entendre el nostre present o preguntar-nos pel futur. Cada un pot estar en un punt diferent però en podem reconèixer la resta. Totes les opcions són vàlides ja que al tractar-se d’un cicle, el seu argument n’és infinit.

Tot això Platel ho aconsegueix amb un elenc fantàstic de ballarins que pensen amb el seu cos i ballen amb la seva ment  i segueixen els diferents tempos i melodies que ens acompanyen des dels primers passos a la maduresa, de la socialització a l’enamorament i del desig a l’excitació. Però d’una forma més general es basa en descobrir d’allò que és nou per a nosaltres i per tant, començar altre cop amb el primers passos, la maduresa, la socialització…

La connexió amb l’espectador (malauradament una vegada a l’any) està assegurada des del minut zero i fins l’últim segon. De fet, podríem dir que l’espectacle neix i acaba d’aquest, el públic latent!

Juli Sanjuan

L’amor romàntic té
més a veure amb qui és desitjat o amb la imaginació de qui
desitja? Què hi ha de superficial en l’amor?

El ‘Dvenadtsataia Noch’
(Nit de Reis) de Declan Donnellan tracta la comèdia de Shakespeare
com un joc de gestos i petites subtileses, com una petita dansa de la
bogeria humana. Bogeria instigada per l’amor, i sobretot, per la
voluntat d’amor.

El director rus ens
deleeix amb una decoració simple, lleugera però canviant, que es
cus amb el moviment dels personatges. Els actors fent un treball
excepcional ens demostren el poder del cos i de la ment per fer-nos
veure sobre l’escenari allò que ens han volgut fer creure.

S’obre el teló i
davant la mirada atenta de l’espectador es construeix l’obra,
comencen les il·lusions i els miratges. Un grup d’homes es vesteix
i es transforma en personatges: homes, dones, ducs, joglars es
formen. La tela com a primera arquitectura de l’espai teatral i
escenogràfic. Una elecció que acompanya l’obra i la reforça però
mai distreu. Tota l’atenció del públic és per ells i la seva
gesticulació, la subtilesa i el cos són els grans protagonistes. Un
treball extraordinari que no passa desapercebut i aconsegueix
enganxar-te i arrancar-te contínuament la rialla sense decaure la
tensió en les dues hores i mitja de rus sobretitolat que dura la
funció. Quedes abduït per una dansa constant que sense
sobreposar-se a l’acció o al text acaba essent la gran
protagonista. Res trenca el ritme de l’obra, ni les cançons que hi
queden perfectament harmonitzada, ni els canvis d’escena que es
fonen uns dins dels altres, ni tan sols un mòbil sonant a les
primeres files del públic que queda integrat amb un petit genial
moment de complicitat i improvisació.

Amb aquest joc de nines
russes inicial, el director, evidencia la puresa del joc
d’identitats. Un home dins una dona dins un home. Es difuminen els
gèneres. I és que d’això tracta ‘Nit de reis’ de
Shakespeare. D’un petit miratge inicial fet per la protagonista,
Viola, que decideix convertir-se temporalment en el seu germà bessó
(Sebastian) per trobar feina a la cort d’Orsino, el duc enamorat
d’Olivia. Comença tota una cadena d’amors i confusions que posa
en evidència l’estructura que hi ha darrere l’enamorament.
Considerada una de les comèdies més genials de l’autor, explora
el gènere, la identitat, el desig, la idolatració… i l’amor que
assaltant-nos inesperadament i inbatellable ens acosta a la bogeria.
Al final, com molt bé es presenta en aquesta obra, sembla que el
borratxo (l’oncle de Viola) i el bufó, rendits a la realitat, són
els personatges més sensats. Cal dir que un bufó corporalment
genial en aquesta representació.

Declan Donnellan troba en
la seva ‘Nit de Reis’ una substància alquímica que supera el
fet verbal, ens presenta una història que arriba a través dels
gestos més que de les paraules. Una gran comèdia que gaudeixes de
principi a fi. Un espectacle altament recomanable que aconsegueix
crear un univers creïble a partir de material i moviments molt
simples.

Tanmateix, tot i trobar
en aquesta aposta una força extraordinària, no m’ha acabat de
transmetre el Shakespeare que més m’agrada: aquell que despulla la
realitat i regala grans preguntes. Em va atrapar tant la gestualitat
i comèdia buscada de l’obra, que em vaig perdre en aquesta
seducció, en aquesta immersió alternativa que et provoca. Entre
teles flotants i miratges vaig veure un gran espectacle, però no
vaig acabar mai de descobrir la Viola darrera d’aquest Sebastian.

I
tot i així, com crec que ha quedat bastant clar, vaig gaudir-la. Per
això us convido: deixeu-vos fer Olivia a les mans de Declan
Donnellan, abandoneu les robes negres i deixeu-vos transportar en
aquesta divertida nit de reis. 

Mar Cabarrocas

Com
de necessari és
l’humor quan fora de l’escenari res fa gràcia!
Quina responsabilitat tenen els actors quan el públic
exigeix un circ que els buidi la ment durant una hora o dues. Que bé
que
aquest encàrrec
se’ls faci a tres grans de la interpretació.

El
quadre en blanc podria ser una metàfora
del moment actual. Bombardejos d’informació que deixen la ment buida
i la liciten a fer i dir bajanades. O
podria ser una metàfora
de la mirada esnob que es té
davant l’art quan no se’l coneix. Intents d’aparentar
intel·lectualitat
quan el bagatge és
nul. O
potser el quadre és
un quadre. Un simple objecte que serveix per portar a tres grans de
l’escenari a lluir-se en una de les grans comèdies
dels
últims anys per explicar una història
d’allò més
interessant.

Potser
el Teatre Municipal és
el millor marc per una peça
artística
com la que compra en Sergi… aquells motius Renaixentistes de la
boca de l’escenari encuriosien l’espectacle. No dic que sigui un
espai erroni, al contrari. Des de quan el contrast és
un problema en la comèdia?

Però
oblidem
el quadre. Parlar-ne massa em recorda a aquella frase de “cuando
el sabio señala
a la luna, el necio mira al dedo”. No crec que Reza cregués
que fos l’important. Aquí
l’important
són
les relacions humanes i la capacitat intrínseca
d’alguns a l’hora d’interferir en la vida dels altres. Que fàcil
és
ser expert en decisions alienes!

Sobre
actors no hi
ha
paraules. En Merlí
no hi era, a l’escenari. I em feia por que s’hagués
vingut amb en Francesc Orella. Arquillé
tampoc
va portar al Claudi Guitart. I en Ramon es va quedar a la ràdio
de Plats Bruts, Villanueva va venir sol. Quan vas a veure a actors
coneguts per un personatge que t’ha acompanyat durant molt de temps
sovint surts del teatre amb un mal gust de boca. Sempre es busca
aquell personatge que han carregat durant tant de temps. No ha estat
el cas. A l’escenari hi havia tres amics que discutien per culpa
d’una estafa artística.
Però eren
tres amics desconeguts fins al moment.

Miquel
Gorriz va dir en una entrevista “Quasi és
més
important el que no es diu que el que es diu”. Escolto les
paraules del director i les faig meves, l’obra parla per sí
sola, sense posar textos innecessaris en boca dels personatges.
Recordeu que Reza va ser actriu i com ella mateixa deia -si em
permeteu una altra cita-, “quan saps del que és
capaç un bon actor aprens a escriure amb poc, amb les menys paraules
possibles, i a deixar espai per al que l’intèrpret
pugui aportar”. I se’ns presenta a tres bons actors. Escolteu
els silencis, aquests no fan riure. Pareu l’orella al diàleg,
us provocarà
unes
bones riallades.

Si
heu llegit Feliços
els Feliços
(Heureux les heureux, 2013), coneixereu el cinisme i l’humor de Reza.
Una autora amb una gran capacitat de fer parlar les desgràcies amb
la seva veu més còmica.
I amb Art ho torna a demostrar. Els tres personatges de l’obra em
recorden a la parella Toscano. Aquella discussió
mig
ridícula
mig absurda, mig important mig transcendent. Quin riure fa veure com
tres amics de tota la vida destrueixen la relació
per
la compra d’un quadre en blanc, oi? O no? La dramaturga ens proposa
una obra àcida
on t’ho pots passar genial i pots patir alhora. Una peça
que prové
del
Teatre de bulevard i que, de ben segur, us entretindrà
durant l’hora i mitja tan curta que dura.

Una
última
cita de Reza, d’una entrevista que li va fer P. Unamuno:

“Sí,
sé
que
la risa no está
de
moda. Se piensa que el mundo es trágico
y que, por tanto, no hay que reírse.
Eso es una estupidez: precisamente porque el mundo es trágico,
es imperativo reírse;
por muy bien que nos vaya, estamos abocados al desastre, a la muerte.
La risa es lo que cimenta nuestras relaciones con las personas. Si te
ríes
con una persona es que la quieres; no te ríes
con tu enemigo.”

Aneu
a veure Art, riure és
el millor antídot
contra la gravetat del moment.

Dídac Manzanares

Fa uns dies, al Municipal de Girona, vàrem tenir el privilegi de
veure la singular peça Out of Context,
creada l’any 2010 pel director Alain Platel i representada només
un cop l’any en algun indret del món. El públic del Temporada
Alta coneix sobradament al director, i es per això que l’aposta
era arriscada però gairebé segura.

Cal
destacar en primera i gairebé única instància als ballarins.
Creadors, coreògrafs, intèrprets i cantants, que porten l’acurada
i individual tècnica que de sobres demostren fins als límits.
Malucs fora de lloc, peus regirats, mandíbules desencaixades i
contraccions de músculs que ni imaginàvem que existien, cada un
d’ells té el seu moment per destacar. No utilitzen res: roba
interior, unes teles vermelles, 2 micròfons amb molt de joc per
davant i un sistema de llums escàs però efectiu.

Director
i artistes treballen un cop més en la recerca del moviment
descontrolat, o aquell que ens suggereix l’inconscient. El títol,
Out of Context ens
explica, entre moltes altres coses, que l’obra no es basa en cap
peça musical prèviament determinada. El “For pina”, fa
referència a la coreògrafa Pina Bausch, que va morir durant la
creació de l’obra i a qui se li ha dedicat.

Entrem
doncs, en matèria. Els ballarins comencen asseguts entre el públic,
com si fos qualsevol de nosaltres pogués aixecar-se i pujar a
l’escenari a vibrar amb el seu jo natural.
Després de treure’s
la roba minuciosament, se’m suggereix (i entenc que gran part del
públic també ho va percebre així), l’inici un viatge temporal.
Parlant
entre ells, com si d’animals es tractés, fins a la descoberta i
presa de consciència del propi cos i la condició d’animal-home.
Escenes hipnòtiques i emocionants, les llàgrimes no em van deixar
de caure, tímidament, al llarg de l’espectacle. Transmissió
d’emocions profundes a través de petits tics i gestualitzacions
extremes o indagacions en l’esdevenir de l’home modern i en com
ens influeix la societat, individual i grupalment.

El fil
a seguir serà aquest fins al final. Punyent i humorístic alhora,
l’obra aconseguia que, quan em semblava que el pla central de la
peça perdia intensitat, descobria dos intèrprets al rerefons que,
subtilment, captaven i desviaven la meva atenció a un món paral·lel
de la història base a la que ells mateixos retornaven amb mi pocs
minuts després. Tot provocava una sensació estranya però
extremadament intensa i captivadora. L’experiència és totalment
personal, i un dels motius crec, després de comentar-ho amb el meu
acompanyant, és la manera en que se’ns presenta la subjectivitat
de la bellesa.

Tot
sembla caòtic, però té sentit, i esdevé de lògica que per
aconseguir-ho cada moment ha estat estudiat al mil·límetre. Per mi,
que els artistes siguin tots de nacionalitats diferents dóna sentit
a tot. Uns artistes, que, fusionats amb la personalitat de Platel,
demostren que el cos és capaç d’explicar idees, sensacions i
conceptes que a les paraules els queda difícil.

L’èxit
és rotund perquè és bell, perquè s’entén universalment tot i
la raresa, i perquè connecta amb el públic. Públic que ens va
deixar moments tan únics i bonics, com quan una noia s’aixecà
espontàniament i s’abraçà a l’últim intèrpret que quedava
quiet sobre l’escenari mentre sonava Nothing
compares to you abans d’anar-se a
vestir i tornar-se a fusionar amb els seus companys entre el públic
donant per finalitzada la sessió.

Maria Rodríguez