Fa uns dies, al Municipal de Girona, vàrem tenir el privilegi de
veure la singular peça Out of Context,
creada l’any 2010 pel director Alain Platel i representada només
un cop l’any en algun indret del món. El públic del Temporada
Alta coneix sobradament al director, i es per això que l’aposta
era arriscada però gairebé segura.
Cal
destacar en primera i gairebé única instància als ballarins.
Creadors, coreògrafs, intèrprets i cantants, que porten l’acurada
i individual tècnica que de sobres demostren fins als límits.
Malucs fora de lloc, peus regirats, mandíbules desencaixades i
contraccions de músculs que ni imaginàvem que existien, cada un
d’ells té el seu moment per destacar. No utilitzen res: roba
interior, unes teles vermelles, 2 micròfons amb molt de joc per
davant i un sistema de llums escàs però efectiu.
Director
i artistes treballen un cop més en la recerca del moviment
descontrolat, o aquell que ens suggereix l’inconscient. El títol,
Out of Context ens
explica, entre moltes altres coses, que l’obra no es basa en cap
peça musical prèviament determinada. El “For pina”, fa
referència a la coreògrafa Pina Bausch, que va morir durant la
creació de l’obra i a qui se li ha dedicat.
Entrem
doncs, en matèria. Els ballarins comencen asseguts entre el públic,
com si fos qualsevol de nosaltres pogués aixecar-se i pujar a
l’escenari a vibrar amb el seu jo natural.
Després de treure’s
la roba minuciosament, se’m suggereix (i entenc que gran part del
públic també ho va percebre així), l’inici un viatge temporal.
Parlant
entre ells, com si d’animals es tractés, fins a la descoberta i
presa de consciència del propi cos i la condició d’animal-home.
Escenes hipnòtiques i emocionants, les llàgrimes no em van deixar
de caure, tímidament, al llarg de l’espectacle. Transmissió
d’emocions profundes a través de petits tics i gestualitzacions
extremes o indagacions en l’esdevenir de l’home modern i en com
ens influeix la societat, individual i grupalment.
El fil
a seguir serà aquest fins al final. Punyent i humorístic alhora,
l’obra aconseguia que, quan em semblava que el pla central de la
peça perdia intensitat, descobria dos intèrprets al rerefons que,
subtilment, captaven i desviaven la meva atenció a un món paral·lel
de la història base a la que ells mateixos retornaven amb mi pocs
minuts després. Tot provocava una sensació estranya però
extremadament intensa i captivadora. L’experiència és totalment
personal, i un dels motius crec, després de comentar-ho amb el meu
acompanyant, és la manera en que se’ns presenta la subjectivitat
de la bellesa.
Tot
sembla caòtic, però té sentit, i esdevé de lògica que per
aconseguir-ho cada moment ha estat estudiat al mil·límetre. Per mi,
que els artistes siguin tots de nacionalitats diferents dóna sentit
a tot. Uns artistes, que, fusionats amb la personalitat de Platel,
demostren que el cos és capaç d’explicar idees, sensacions i
conceptes que a les paraules els queda difícil.
L’èxit
és rotund perquè és bell, perquè s’entén universalment tot i
la raresa, i perquè connecta amb el públic. Públic que ens va
deixar moments tan únics i bonics, com quan una noia s’aixecà
espontàniament i s’abraçà a l’últim intèrpret que quedava
quiet sobre l’escenari mentre sonava Nothing
compares to you abans d’anar-se a
vestir i tornar-se a fusionar amb els seus companys entre el públic
donant per finalitzada la sessió.