Sin categoría

by Deixa un comentari

Michel
de Certeau (1925-1989), pensador francès, va dedicar una
investigació a allò que anomenà La
invenció de la quotidianitat.
Hi desgranava el conjunt d’objectes amb els quals podem identificar
una cultura i va titular els dos volums de l’obra: “les arts que
fan” i “habitar i cuinar”. Un fascinant viatge pels espais
domèstics, la llar i les pràctiques comunes, les experiències
particulars i tanmateix compartides pels membres d’una comunitat.
Sovint invisibles, mudes, menystingudes. Des de l’ús de la llengua,
amb la paraula com a element de creació; fins als objectes i els
costums de la vida que emergeixen des de l’interior de la família,
per esdevenir fils que relliguen les diverses societats: els hàbits
alimentaris i els estris per arranjar els àpats; la imatge personal
i els seus adorns; els espais de la casa i els mobles que els
ocupen…

Es
presenta al Festival Sâlmon el 8 i 9 de febrer, després de
l’exitosa estrena al Festival de dansa Sismògraf 2017, una creació
del Col·lectiu Big Bouncers que té molt a veure amb aquell fil
argumental: O.V.N.I.
Potser estranyarà el nom, però pren tot el seu sentit atesa la
peculiar aparició a l’escenari d’aquella munió de coses que
envaeixen, molt sovint, els escassos metres quadrats dels quals
disposem avui dia als pisos de les ciutats. I més enllà d’aquest
llistat interminable, que dona pistes sobre el consum i el seus
excessos, les artistes d’aquest interessant grup volen també posar
l’accent en aquells altres processos globals, fruit de la
colonització, destructors d’hàbitats i tradicions.

Efectivament, l’ordre natural de les
coses, no ho és tant en les societats que van patir la intromissió
d’altres, normalment per la força. I el fràgil equilibri des del
qual dones i homes d’un espai determinat s’arreceren amb el medi on
són, intentant la seva conservació alhora que l’exploten per a la
supervivència; queda bruscament trencat amb l’arribada de noves
maneres de fer, sovint poc adaptades al nou entorn, extractives i
altament contaminants: la invasió.

Les tres creadores catalanes: Cecilia
Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola, amb la interpretació
també en aquesta obra d’Ursa Sekirnik donen, però, un gir inesperat
al relat: ara pensem en l’Objecte Volant No Identificat (O.V.N.I.)
davant del qual ens posaríem en alerta no malmeti el nostre espai
vital. I si resulta que fa temps que ha aterrat i és entre
nosaltres? És la tecnologia, en les seves múltiples facetes. Aquí
la peça s’eixampla: per la força de significat que té; i per
l’extraordinària posada en escena.

Respecte d’aquest darrer punt,
O.V.N.I. és un artefacte ben singular: en el qual el moviment
al qual porta a les protagonistes només és apte si, com és
el cas, tenen un dilatada experiència en allò que en podríem dir
la presència física no invasiva. Compartint amb tot d’objectes
l’espai d’actuació, entren i surten veloçment, apareixen des dels
lloc més inesperats i dibuixen entre totes una fugaç pluja
d’estrelles.

Perquè justament d’allò que tracta
l’obra és de convidar l’espectador a un joc on podem veure
l’estranyesa d’una existència on ens han envaït, definitivament,
malalts com estem de tenir coses, envoltats d’elles, posseïts durant
el dia, abduïts en el temps lliure, i incapaços de retornar allà
d’on proveníem: una naturalesa sense excessos.

JORDI SORA

Pots llegir també el primer article sobre el Festival Sâlmon dedicat a fer una panoràmica general de la programació.

by Deixa un comentari

La dansa
és un milió de coses. Això es descobreix amb els anys: el primer
contacte sol ser a través de grans companyies; també alguna cosa
més aviat clàssica. Poc a poc et fas més agosarat i per fi
s’arriba a l’inabastable univers de la contemporània. Quan hi ets,
no hi ha marxa enrere: fascina, com interroga a parts iguals. Fins a
la descoberta de la complexa diversitat en estils, escoles,
tradicions, idees, conceptes i mirades. Així és la dansa actual
també aquí: consciència viva d’un món ple de matisos i colors,
amb línies de fuga, experimental i oberta a formats no
convencionals, en diàleg amb altres disciplines artístiques.

Per a
Barcelona hi volem un festival. Integrat al seu territori, on les
persones siguin les protagonistes. Amb una gran inauguració amb més
de 100 intèrprets, del barri, gent treballadora com tu i jo,
explicant les seves experiències a la feina, posant en valor el lloc
de cadascú en la societat on vivim: Atlas.

Un
certamen que miri pel benestar dels nostres artistes, que els doni el
suport que mereixen i que sigui capaç de generar amb ells una
velocitat de creuer en l’àmbit de l’empatia i la il·lusió. Perquè
ens cal dels seus projectes i valors. Per ballar amb ells música
techno de manera emancipada, vivint el propi acte com a projecte:
Èpica. Per somiar un
món sense explotacions alienes, d’uns per sobre d’altres, on puguem
ser conscients de les relacions entre les coses: O.V.N.I.
Per percudir el so de les paraules, perquè mai més no quedin en
l’injust oblit aquells a qui devem tantes coses: Y los huesos hablaron. Per escoltar
plegades música, i entendre’ns, i fins-i-tot moure’ns una mica:
Pelucas en la Niebla.

Ens
agradaria un festival que traspassi d’una vegada la frontera de les
etiquetes. Que ens és igual si és dansa o què, doncs l’important
és un bon viatge, d’aquells que et permeten sortir de les pròpies
identitats: M.C. : Las historias naturales.
On els somnis de cadascú hi tinguin el seu lloc, i siguin
compartits: El resistente y delicado hilo musical.
I on sempre es pensi que hi ha espai per a noves escriptures, formes
diferents de definir el present: Mnemosina.

I
esclar! Imaginem una trobada amb artistes d’altres bandes del
planeta. Per exemple els iberoamericans, amb qui podem compartir
tantes coses ben fàcilment. I així transformar-nos en altres
éssers, empatizar amb ells, comprendre’ls: Inês.
O bé per reivindicar-nos cossos, sense més apel·latius, ni
gèneres, ni altres floritures, en igualtat: Nosotres.

Evidentment que estem parlant del
Festival Sâlmon. Per sort no caldrà inventar-lo. Fa sis anys que el
gaudim amb cada proposta, que ens convida a formar-ne part, que és
obert a la sensibilitat de tots els afeccionats al teatre, la dansa,
la música, i tota manifestació artística que s’hi vulgui
aixoplugar. Perquè és dansa i més. I expandit per la ciutat, des
del Graner, passant pel Mercat de les Flors, la Sala Hiroshima,
l’Antic Teatre, la Fabra i Coats, el MACBA, La Fundació Joan Miró i
el Caixaforum, arriba aquest mes de febrer.

Jordi Sora 

by Deixa un comentari

Aquest cap de setmana podreu veure un dels plats forts de la programació internacional del Mercat de les Flors: “Protagonist”, de Jefta van Dinther i el Cullberg Ballet. Del 2 al 4 de febrer. 

…

Només cal veure les fotografies de l’espectacle,
dedicar cinc minuts xafardejant a internet per adonar-se’n que els espectacles
del coreògraf Jefta van Dinther són altament viscerals i viatges per tots els
sentits. “Pot transformar l’espai, el so, la llum i els cossos en drogues
performatives”, escriu el crític d’art i dansa austríac Helmut Poelbst. Van
Dinther (Utrecht, 1980) és un coreògraf i ballarí que va créixer a Suècia,
actualment treballa a cavall de Berlín i Estocolm, i com la majoria dels
coreògrafs freelance, també per tot
arreu. Des d’una aproximació de la fisicalitat del cos molt rigorosa ja sigui
en espectacles de gran com petit format. Entre les seves obres destaquen, per
exemple: IT’S IN THE AIR (2008), GRIND (2011), THIS IS CONCRET (2012) The Plateau Effect (2013) creada amb el
Cullberg Ballet.

Aquesta setmana Jefta van Dinther presenta al
Mercat de les Flors Protagonist amb
el Cullberg Ballet, una companyia sueca fundada per la llegendària Brigit
Cullberg el 1967 que sempre s’ha distingit per la innovació escènica, i el
carisma i la tècnica dels seus ballarins i ballarines. Així doncs, Protagonist uneix una companyia
històrica amb un dels grans talents coreogràfics actuals. Una setmana abans de
la seva actuació a Barcelona truco a Jefta van Dinther per conversar sobre què
és Protagonist. Un títol que crida
l’atenció per la seva simplicitat, però que alhora planteja mil i una
preguntes. Qui és el protagonista? Què implica voler o no voler ser-ho? Com ho
trasllada als cossos dels ballarins? Però, abans d’entrar en aquestes qüestions
“posthamletianes”, volia saber com va anar a parar a la dansa i la coreografia.

Clàudia Brufau: Com i per què vas començar a
ballar?

Jefta van Dinther: Vaig començar a ballar quan
tenia uns disset anys. Estava en una escola molt elitista; i creia que faria una carrera acadèmica. Un amic em va portar a una classe de ball i el
professor que era molt entusiasta tenia un programa que va animar a seguir, i li vaig fer cas. Així que vaig passar de no ballar
a de sobte anar a classes de dansa cinc dies a la setmana. En aquella època,
això va ser una mena de resposta al fet que tot em resultava molt fàcil. I en
canvi, la dansa em va fer pensar: “ostres, això sí que és un repte”. Així que,
només un any més tard vaig fer una audició a la School of Arts d’Amsterdam
(MTD) i vaig començar una formació i educació en dansa contemporània
professional.

CB: Com et vas adonar que volies ser
coreògraf, a part de ser intèrpret?

JvD: Després de passar per l’MTD vaig ballar
amb la companyia d’aquesta escola i durant alguns anys vaig treballar amb uns
quants coreògrafs com a freelance.
Aquests coreògrafs dirigien el treball, però tothom i sobretot els ballarins
érem molt influents en el procés creatiu. Així que, fins i tot com a ballarí,
sempre em considerava autor, no del treball, sinó d’una certa part de l’obra.
Així que ja tenia aquest tipus de perspectiva, i crec que el canvi cap a
iniciar un projecte jo mateix, buscar financiació o la creació de xarxa no
va ser un salt tan important. Al començament, m’interessava més indagar en certes
coses que encara no havia respost com a intèrpret. Així que els meus primers
projectes es van centrar en la dansa, en comptes de “vull expressar alguna
cosa”. De fet, al principi m’enfocava cap a la recerca del moviment.
Però molt ràpidament, i de manera natural, també vaig començar a voler
comunicar-me cada vegada més.

CB: Què t’interessa comunicar o explorar en
les teves peces? Quin tipus de temes t’impulsen a iniciar un projecte?

JvD: Pel mateix motiu que vaig començar a
ballar; perquè necessito desafiar-me a mi mateix. Crec que, en general, en el meu treball sovint tracto
temes o conceptes que encara no he descobert; així que m’imagino allò que m’és
desconegut. Sovint treballo amb fenòmens desconeguts que poden ser perceptius
en el contingut, o a través de la narració o la psicologia. Sempre abarco un
tema o concepte que no entenc completament. La posada en escena d’això també és
un procés de recerca. De fet, no sé on arribaré al final. Comença amb uns temes
bastant generals i la posada en escena també és un procés de recerca per conèixer millor allò desconegut, però al
mateix temps deixo espais per no proporcionar totes les respostes.

CB: Havent titulat “protagonista” un
peça de grup, crec que provoca moltes preguntes a l’espectador. D’on surt i què
et proposes a Protagonist?

JvD: El tema de la peça va sorgir arrel del
què m’estava passant. Estava submergit en la meva pròpia psicologia pensant
molt en el què passa a la gent en un moment de crisi. Jo diria que la peça posa
en escena un moment de crisi. Una crisi molt  personal, però al mateix temps una història molt comú sobre
allò que ens succeeix quan arribem a un punt en què ja no podem connectar
amb el que els envolta. Com un determinat bloqueig que crea una dissociació i
aquesta es manifesta sovint en com ens relacionem amb el nostre
entorn. Tenim un estat saludable quan hi ha un equilibri entre la vostra vida
interior i la exterior: com et sents en relació amb la gent que t’envolta.

Crec que Protagonist
tracta aquestes preguntes. De com pertànyer i de com se sentir-nos connectats, a
través de molts conflictes i alienacions, però també a través de compartir i
acceptar els altres. La peça intenta treure l’entrellat. I el títol (Protagonist) emmarca la visualització
preguntant constantment a l’espectador qui és el protagonista d’aquesta obra,
oi? És una comunitat de catorze-quinze ballarins i estan contínuament a la
recerca de qui és el protagonista. No sempre volem ser el protagonista. De
vegades ens han adjudicat el rol. Per tant, es tracta de preguntar com es
generen aquests rols.

CB: En una crítica que vaig llegir sobre Protagonist el crític començava l’article amb: “un crit per cridar l’atenció”. D’on surt aquesta angoixa o desesperació? 

JvD: Hi ha un sentiment de desesperació i
violència i desolació en la peça. Crec que és molt present en la primera part
de l’actuació. És bastant intens. Es tracta de la vida d’aquestes persones,
dels seus passats. Entren en un espai de negociació, en el qual estan carregats de les respectives històries. La peça desencadena el que tenim dins nostre, les nostres històries.

La segona part de la peça projecta cap al
futur. Em refereixo a la dificultat que tenim de ser presents en la nostra
societat contemporània. La gent està tan obsessionada amb el futur. En
realitat, és molt difícil tenir una conversa amb algú que no estigui relacionada amb el passat o el futur. Vull mostrar aquesta relació entre el
passat, el present i el futur i l’obstinació pel passat i el futur.

CB: Suposo que aquesta peça ha estat molt
exigent per als ballarins durant el procés de creació, així com durant les
actuacions.

JvD: L’única raó per la qual ha funcionat és
perquè els ballarins van confiar en mi, ja ens coneixíem, i això ens va
permetre portar a terme aquesta obra. Acabem de presentar-la a París, i hem
rebut molts comentaris sobre la gran implicació que tenen durant la funció. Els
demano que omplin la coreografia amb la seva pròpia memòria, sentiments i
subjectivitat, però també hem treballat a partir d’un tipus de ficció.

Bàsicament, un moviment de braços o un moviment
de cames és més aviat una manifestació d’una coreografia interior que està
passant dins del ballarí. Així, fins i tot si un ballarí està assegut i mirant,
ell o ella està ballant contínuament a través de moviments interns. En
realitat, quan els observem de prop, passen moltes coses, com si tinguessin un
malson o un somni. Veuràs tota una història a través dels seus rostres, i
després dels seus cossos. La coreografia exterior és com un desencadenament o
una manifestació d’aquesta coreografia interna.

CB: Creus que podries haver aconseguit la
mateixa qualitat o intensitat amb una altra companyia?

JvD: Rebo ofertes. Però crec que no he posar en
circulació peces que no estan al nivell que desitjo. el Cullbergballeten és la
companyia que pot fer millor el meu treball. I això es deu a que són una
institució “suau”. Per descomptat són una institució i també la companyia
contemporània més gran de Suècia, però tenen en molts aspectes una filosofia molt
similar a l’escena freelance. Per
tant, sento que no estan tan lluny de com m’agrada treballar. I, per
descomptat, amb ells puc obtenir certes condicions de treball que només puc
somiar en altres llocs.

CB: Els ballarins són òbviament necessaris en
el procés de creació de la peça, però tu també comptes amb els dissenyadors de
so, il·luminació i espai des de bon principi, oi?

JvD: Sí, tant en David Kiers (disseny de so i
música) i Minna Tiikkainen (disseny lleuger), hi són, normalment, des de
l’inici del procés. Depèn molt de cada obra. De vegades la llum té un paper
molt destacat, i d’altres, tot en general. Però en el cas de Protagonist, el so té un paper molt
destacat amb la cantant ELIAS, la veu que sentim parlant i cantant durant tota
la peça. Tota la música està especialment creada per a la peça, excepte una
cançó.

CB: Què has experimentat de nou amb la creació
i les funcions de Protagonist ?

JvD: Jo diria que Protagonist és el meu treball més personal. Vaig escriure el text
de la peça quan estava passant per un moment de crisi. I, per tant, el resultat
és més narratiu. Volia escenificar una cosa que em preocupava molt, en comptes
de treballar en un nivell de percepció. Vaig voler transferir-lo al cos i a
tots els mitjans dels meus col·laboradors. I també necessitava algun tipus de
resolució dins de la peça, la qual cosa era totalment nova per a mi. Acostumo a
treballar d’una manera més ambigua, potser d’una manera més subtil, però
aquesta vegada he sentit que volia parlar clar.

https://www.youtube.com/watch?v=nLHYjRu9Et8

by Deixa un comentari

És el deure d’un artista portar la seva expressió fins a territoris indòmits, sorprendre amb la seva gosadia. En aquest sentit, el currículum de Jan Fabre és quasi irreprotxable. Còmode en la seva posició al centre de la polèmica, en la seva faceta de director i coreògraf –en la d’artista plàstic és potser més reputat i menys transgressor– s’ha caracteritzat per conduir el seu llenguatge hibridat fins als límits de les seves capacitats, sobretot als últims anys. Si bé en la seva darrera visita al Temporada Alta 2014 ens va deixar freds amb el solo de dansa dedicat a son pare mort (‘Attends, attends, attends’), en la seva visita a Madrid ha complert de forma sobrada les expectatives. Les 24 hores de la performance orgiàstica ‘Mount Olympus’ van aixecar una polseguera com poques vegades s’havia vist al sector teatral. A excepció de mitges veritats o directament falsedats abocades pels mitjans que vigilen la recta moral conservadora, poques crítiques s’han llegit que entren al to i les formes de la proposta. És, doncs, un muntatge perfecte? En absolut.

Si li comprem la proposta al director belga és per atrevir-se a portar el joc del teatre més lluny, a fer-nos recuperar l’excepcionalitat del ritual teatral. Descompassant les rutines temporals estereotipades hem tornat a entrar a una sala com un fet insòlit mai explorat, quin goig! Algú ho va descriure molt encertadament com una “festa de pijames de la professió”. Però n’hi ha prou? Repetir, estirar, posar a prova la resistència del públic i dels actors, amb això ja s’omplen 24 hores? És absolutament impossible mantenir la tensió un dia sencer, ni tenir contingut amb densitat tot aquest temps si només es compta una trentena d’intèrprets. Així, no tots els moments van ser brillants, ans al contrari. Moltes de les lectures dels 33 mites convocats (Medea, Èdip, Antígona…) van ser esquemàtiques i superficials. Poc text, quan hi havia, i poques imatges de complexitat per abastar els materials convocats, tragèdies clàssiques i rituals de l’antiga Grècia. Calia estar familiaritzat amb el corpus hel·lènic per arribar a tancar el sentit de molts dels quadres. Entre el traç simplificat i l’elitisme de les formes, la proposta va expulsar gent. Tot i que és cert que no cal comprendre tot per gaudir de la plàstica irredempta de certs moments fabrians.

SEXE, VIOLÈNCIA I ESCATOLOGIA
Molt s’ha comentat el vessant escatològic: l’erecció, el ‘físting’, les vísceres i els animals morts (sexe explícit, malgrat el que s’ha publicat, no va haver-hi, a menys que considerem que ho és simular un coit amb un arbre o recitar un text amb un puny a dins de l’anus). Tots aquests elements són provocadors? Imagino que pels escandalitzats cronistes de l’ABC sí. En realitat, en l’art de la performance, body art o art físic –com li vulgueu dir– està quasi tot inventat, des del Cabaret Voltaire de 1916 a experiències tan extremes com la crucifixió de l’artista Sebastian Horsley o la desaparició al mar de Bas Jan Ader. Sense arribar a la bogeria, la provocació i els extrems estan molt presents en mestresses del gènere com Marina Abramović i Gina Pane que han elaborat rituals força més rics en l’àmbit conceptual dels que vam veure als Teatros del Canal, que en molts casos semblaven improvisacions per sortir del pas i arribar a omplir la jornada de contingut. Fins i tot a escala teatral, Angélica Liddell ha treballat amb la sang amb una profunditat simbòlica de moment no superada, per això el plasma simulat de Fabre no deixa de ser quètxup.

Des de l’excessiva fragmentació d’escenes, en molts casos inconnexa o indesxifrable, va faltar en general profunditat de concepte, riquesa en matisos o una voluntat d’enllaçar amb el present més enllà d’un ball de perreo o una referència al ‘Vogue’. Només en un context festiu encaixa la màxima de l’espectacle, el lloc comú de la bogeria com a veritat absoluta. I entre les altres premisses trobem també alguna redundància com l’animalitat de l’ésser humà o la corporeïtat del cos. De nihilisme, ja n’estem ben tips. I per veure porno anem al Bagdad, que allí és real. Per escandalitzar de veritat ja estan els rescats a la banca o la mort de refugiats cada dia. Tot i que sí, alguns moments sí que va treure les coses de polleguera, per exemple al monòleg misogin d’Hipòlit en què es denigrava la intel·ligència de les dones i per extensió la de tothom, per més que s’interpreti des de la ironia i faci referència als textos antics. No és que toqui la moral, toca l’ètica i el compromís.


I MALGRAT TOT…
Tot l’elogi del ritual de resistència no tindria sentit si, també, a ‘Mount Olympus’ no s’haguessin creat moments d’irrepetible bellesa. En els seus intents de crear ritme i apartar la part més violenta o escatològica, Fabre va saber copsar la iconografia més suggestiva de l’antiga Grècia. El seu coneixement del món antic resulta abassegador. No recordarem el tedi d’algunes coreografies poc elaborades reiterades fins a dir prou, però sí moments tan bells com la lluita de la batalla d’amor –amb cossos oliosos que primer combaten i després jauen abraçats–, o els jocs d’ombres que recordaven frisos i escultures, o el despertar pagà del matí de ressonàncies pretèrites. N’hi ha molts, i cadascú dels presents tindrà els seus. Perquè l’experiència és única i en aquest sentit contribueix que el mateix públic se sentís partícip d’un ritual inigualable. Una proesa barreja d’excepcionalitat i resistència col·lectiva que només es pot superar… amb una obra de 48 hores?

Mes informació sobre ‘Mount Olympus’ a la crònica d’Aida Pallarès i Xavi Pardo

by Deixa un comentari

Ens trobem amb quatre membres de la companyia La Zítrica a la Sala Muntaner on estaran amb el seu espectacle The Professionals del 18 de gener al 3 de març. Amb el Javi, l’Arnau, la Laura i en Sergi seiem al terra de l’escenari, que ara està preparat per a Cobi, Curro Naranjito de Martí Torras, i xerrem una estona de la seva trajectòria i l’espectacle sobre el que han treballat durant molt de temps.

Com i quan va començar, La Zítrica?

JAVI BAÑASCO: bé, aquí hi ha dues vessants, per una banda tots ens vam conèixer treballant al Càmping l’Ametlla, des de fa molts anys…
LAURA PÉREZ: nosaltres dos fa uns 13 anys, ja! Amb l’Arnau 6 i amb el Sergi 2.
JB: exacte! Allà ens dediquem a fer espectacles de teatre i animacions per a més de 600 persones de totes les nacionalitats. Per l’altra banda, quan vaig acabar la carrera de direcció i dramatúrgia vaig triar el tema del gag visual per a fer la tesis de final de grau. 
SERGI PRÍNCEP: i com a companyia ens vam formar ara farà un any, que vam estrenar una primera versió d’aquest espectacle.
JB: una versió Beta!


És a dir, aquest és un espectacle que ha anat evolucionant…

JB: Exacte, va començar com un laboratori d’investigació teòrica, per a la meva tesi, en la que ens vam tancar amb el Gerard, que avui no hi és, i l’Arnau a fer investigació bibliogràfica sobre com es construeix un gag. Quan ho vam presentar a l’Institut del Teatre va agradar molt i ens vam animar a seguir investigant per a construir The Professionals.


A tot això, expliqueu-nos què és un gag visual! Com es construeix?

SP: tu imagina’t un globus aerostàtic i ves-li treient coses…
ARNAU LOBO: hahahaha! Perdoneu, això és una broma interna…
JB: sí, jo sempre dic que un gag és un terrorista de l’estatus quo. Et presenta una situació que creus que coneixes i llavors, et fot una clatellada! Et gira la situació!
AL: i això fa gràcia, genera el riure. El gag és un mecanisme de precisió, és efectiu 100% o no. Quan el gag no funciona es nota…
JB: i per què no funciona? Per que no està ben atacat, per què el tempo no és aquest, la premisa còmica no està ben trobada…
LP: hem anat creant el nostre llenguatge també. Vam posar nom a les coses que havíem generat físicament per intuïció, i ara tots tenim clar de què parlem quan diem “premisa còmica” o “hi ha massa expressió a l’execució”

Com és que vau triar el tema de les professions com a fil que unifica l’espectacle?

JB: La societat ens jutja per com som com a treballadors, com a element productiu. Ens força a definir-nos com a professionals abans que com a persona. L’estrés que provoca aquesta situació en que hem de deixar de banda anhels, relacions, per tal de ser bons professionals, és una cosa que a mi, com a persona responsable, em preocupa.
AL: a més, és un tema universal i atemporal, és una cosa que ens hem proposat, treballar amb coses que puguin sobreviure el temps, no treballem amb l’actualitat concreta, que només arriba a un sector de la societat concret en un moment concret…
SP: això té a veure amb la motxilla sociocultural que tenim tots, que son aquelles coses que culturalment hem après. Treballant amb persones de totes les nacionalitats, com fem al càmping fent funció cada nit durant tres mesos, ho hem de tenir molt en compte…

Clar, un holandès no entendrà una broma sobre Puigdemont…

JB: el riure, el sentit de l’humor, és una cosa que apel·la directament a la intel·ligència humana, és el que ens diferencia dels animals, la capacitat de riure. Apel·la al que tu tens al cap en aquell moment, els teus coneixements, les coses que tu saps.

Us ha passat alguna funció que el públic no rigui allà on espereu?

AL: cada funció és diferent, però canvia poc. Gràcies a tot el treball d’investigació que hem fet hem creat un espectacle que és una partitura, és gairebé matemàtic. Tot està calculat sobre paper i després testat a escena per comprovar si funciona, i si no funciona hem anat ajustant, allò que deiem: el tempo, l’atac, la premisa…
LP: i la gent riu allà on ha de riure! Fins i tot quan vam anar a fer-lo a Can Brians, la resposta va ser la mateixa. Una gran experiència!
JB: jo que estic a la cabina fent de tècnic compto “1, 2, 3 i… hahahaha”!

Vaja, que és impossible no riure amb The Professionals!

AL: tothom en surt content, pots coincidir amb el sentit de l’humor, per què n’hi ha de molts tipus i et pot fer més o menys gràcia una broma, però veus les cares de la gent al sortir i tothom està content, i relaxat! Per què el riure serveix per a destensar, és una via per alliberar tensions!
SP: és un espectale que agrada…
JB: està científicament provat!!

Cèlia Ventura @soctastaolletes
Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet

by Deixa un comentari

Una crònica de Xavi Pardo i Aída Pallarès

18h. Localització: un bar qualsevol de Madrid. Acabem de berenar uns entrepans i una ració de calamars, per agafar forces. Estem nerviosos. Només parlem del mateix. Quantes bateries portes? Tens pasta de dents? I el necesser, què? De sobte, s’obren les portes i entra un exèrcit (o dos o tres o quatre) de persones carregades amb bosses plenes de mantes, coixins i pijames. No sabem si anem al teatre o a la guerra.

Arribem als Teatros del Canal. Fent cua per entrar, ens sorprèn la quantitat de cares conegudes que també han agafat el “pont aeri teatral”. Jordi Oriol, Àlex Serrano, Iván Morales, Anna Aurich, Ferran Dordal, Vicky Luengo, Narcís Puig, Marcel Borràs, Aina i Marc Clotet… Està clar que l’expectació és elevadíssima. També veiem noms de l’escena madrilenya com Israel Elejalde, Nathalie Poza, els #tuiteatreros o Pedro Almodóvar en persona. Que, per cert, es va quedar fins al final.

Abans d’entrar a la sala, fem la gimcana pertinent: deixem la motxilla on duem la muda per l’endemà (comptant que sobreviurem a l’experiència) i ens col·loquen la polsereta que ens permetrà entrar i sortir del teatre quan vulguem. Pensem: No ens cal, no pensem abandonar… Però la durem al canell com un trofeu de guerra.

Entrem a la sala i ens acomodem al seient. Traiem el mòbil, ens posem guapos i ens fem la primera selfie de la jornada. Hashtag? #MountOlympus. Al llarg de les vint-i-quatre hores, de fet, l’espectacle es viurà simultàniament a dos llocs diferents: a la realitat i a les xarxes socials. Twitter, Facebook i, sobretot, Instagram treien fum. Tots teníem, tal com veurem més endavant, el mòbil ben a prop però, curiosament, només en van sonar un o dos. Un o dos en vint-i-quatre hores. Al final encara resultarà que tot és qüestió d’educació teatral.

Comença l’espectacle, comença Mount Olympus.

19.10h. S’apaguen els llums i arriben els missatgers vestits amb un llençol blanc lligat a la cintura. El deixen caure. Apareixen dos homes més, que avancen a quatre grapes fins que la cara els queda incrustada al cul dels altres. Criden alguna cosa, però no s’entén res. Per sort, la veu travessa el cos dels missatgers eixarrancats i les paraules acaben sonant diàfanes per boca seva. Quan encara ens estem refent de l’impacte, arriba el següent. Entra un home nu que es planta al mig de l’escenari. Es queda immòbil. Ens preguntem què fa fins que ens adonem que el seu penis comença a animar-se. Tot solet. Una erecció sense mans. Automàticament ens ve al cap la performance “Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke”, d’El Conde de Torrefiel. Ells ja aconseguien trempar només amb el poder de la ment tres anys abans que Jan Fabre estrenés el seu “Mount Olympus”.

I tot seguit, twerking. Abans d’entrar a la sala ens han donat un extens programa de mà amb una mena d’escaleta de l’espectacle, un índex d’escenes amb el seu timming respectiu i unes quantes instruccions pel públic. Hi fem una ullada. Ara toca “Perreo”. I efectivament, apareixen una colla de performers i es posen a remenar el cul com bojos mentre sona una música que ens quedarà gravada al cervell i que anirem reproduint mentalment durant dies. Busqueu-la, és a Spotify. El tema es diu, evidentment, “Mount Olympus”.

20h. Segons la llegenda, Etèocles és fill d’Èdip i Iocasta. Quan es va descobrir l’incest dels pares, Etèocles i el seu germà Polinicies van expulsar Èdip de Tebes. Però, com acostuma a passar a la mitologia grega, el pare els va maleir i els va dir que moririen l’un en mans de l’altre. No cal que us diguem què va passar. Jan Fabre tradueix aquest mite en una de les escenes més dures i extenuants de l’espectacle: deu o dotze performers saltant a corda fent servir unes cadenes mentre canten una cançó de guerra. El límit? No existeix. I a mesura que ells salten i salten, nosaltres comencem a aplaudir. Gairebé sentim, palpem, l’esforç del dolor. Comencen a caure, marejats. No poden més. Però encara n’hi ha un que continua. Els aplaudiments s’amplifiquen. D’aquí als Jocs Olímpics.

21.20h. Odisseu doma la serp, representada aquí per una cadena llarguíssima, de deu o dotze metres. El veiem agitar-la, fer-la volar, colpejar-la contra el terra. Algun cop se li escapa de les mans, patim pels espectadors de les primeres files. Odisseu cau a terra, extenuat. S’aixeca i hi torna. De nou, l’escena es prolonga més enllà de l’imaginable. Ara patim per ell. Més tard, quan ja no pot més, apareixen dotze intèrprets més en escena i representen, segons llegim al programa, “Les fases del dol”. Una vegada i una altra repeteixen aquestes paraules: “No. No. No. No. Fuck. Fuck. Fuck. Fuck. Take me. Take me”. Primer a l’uníson, com una salmòdia. Però mica en mica les veus es van descompassant. Ja no és un dolor col·lectiu, abstracte. És el dolor de cadascun d’ells, real i palpable.

23h. No exagerem si diem que aquesta escena ens va marcar un abans i un després. Des de llavors, som incapaços de veure els arbustos de la mateixa manera. És impossible. Tragèdia? Èdip. Nom del capítol? ‘Los bosques dionisiacos, cachondos todas las noches’. Ho sabem. Amb aquest títol per força havia de ser, com a mínim, memorable. I ho va ser. Durant vint o vint-i-cinc minuts, una colla de performers ens van ensenyar mil i una maneres de mantenir relacions sexuals amb arbustos. Postures impossibles, masturbacions, fel·lacions i fins i tot algun físting. Tot és possible al Mount Olympus.

00.00h. Ja fa cinc hores que hem començat a escalar el Mount Olympus i per fi arriba l’esperadíssim sirtaki. Fins ara, la majoria d’escenes i imatges plàstiques que hem vist ens han agafat per sorpresa. Volíem que així fos. Els dies previs al viatge hem intentat evitar al màxim articles, fotos i vídeos que ens fessin espòilers, però ho hem de reconèixer, el sirtaki el vam veure. És a Youtube. Però presenciar-lo en directe va ser tota una altra cosa. Al ritme marcat pels cops de timbal de Dionís, set homes comencen a ballar amb uns contundents cops de pelvis que fan colpejar els seus membres contra el llençol que duen embolicat a la cintura, com si fos una faldilla. A base de colpejar-los, els llençols cauen a terra i ara els penis, alliberats, voleien amunt i avall. Entre aplaudiments, Èdip se’ls uneix i ballen el famós sirtaki, amb la música de “Zorba, el grec” i la veu d’Anthony Quinn. En acabar, exclamen: “Every man needs a little bit of madness”. Ara l’ovació és eixordadora.

01.55h Arriba la primera de les tres pauses de l’espectacle. Els intèrprets es concedeixen un merescudíssim descans i acampen a l’escenari amb sacs de dormir. Sabem que durant 50 minuts no hi haurà acció, podem abandonar la sala sense por de perdre’ns res. Són gairebé les dues, fa set hores que hem ocupat la nostra butaca i de moment no ens hem aixecat ni per fer un riu. I curiosament, no estem cansats. Podríem aprofitar aquesta primera pausa per anar a les sales d’assaig del Canal, reconvertides en dormitoris amb matalassos inflables. Però no, decidim que és millor anar a la cafeteria del teatre per carregar piles. Apareix el primer símptoma de “jet lag teatral”. Acabem fent una mena de sopar-esmorzar, sucant un croissant al cafè amb llet. Com que encara tenim temps, sortim a fer un cigarret. Fora, la gent flipa. Tothom comenta amb entusiasme un fragment o altre del que hem vist fins ara. Tothom ha pres consciència, ja, que estem vivint una experiència inoblidable, una vivència d’aquelles que ens acompanyaran tota la vida i que explicarem als nostres néts. “Jo hi vaig ser”.

03.00h. Plena matinada. Sembla mentida que ja hagin passat vuit hores. Sembla mentida que encara en quedin el doble. Sembla mentida que a l’escenari ara hi tinguem quatre dones nues, obertes de cames, que es van decorant el sexe amb pètals de flors. Consultem el programa: “Celebració de la dona”. Aprofitem per fer un cop d’ull al llistat de les escenes que veurem en els propers minuts, si no ens venç la son. Ens crida l’atenció l’epígraf “Dones iogurt”. A què es deu referir? Sortim de dubtes al cap d’uns minuts, quan un grup de dones emblanquinades, també nues, entren a escena. Sabem que van cobertes de iogurt perquè l’olor de làctic ens arriba fins l’amfiteatre.

05h. Són hores crítiques i alguns comencem a fer una petita becaina. Anem mirant el programa de mà però Morfeu s’apodera de nosaltres. De sobte, ens despertem. (O potser no?) Hipòlit apareix a escena envoltat de tres dones. Una a una van pujant damunt seu i ell les carrega. O ho intenta. La primera puja al damunt, la segona dona voltes i patapam, al damunt. La tercera agafa embranzida i, com si es tractés d’un castell, aconsegueix coronar-lo. Hipòlit intenta caminar, les dones cauen i tornen a pujar. I així fins a l’infinit, fins a l’extenuació, fins que les forces diguin prou. Entenem el cansament d’Hipòlit i comencem a aplaudir. Fins on aguantaran? Fins on aguantarem?

07.10h. La son comença a ser irresistible. Ja són més de les set. Si haguéssim sortit de festa, un cap de setmana qualsevol, ara estaríem tornant cap a casa i desitjant ficar-nos al llit. Però no, som en un teatre. Des de fa dotze hores. Ens adonem que acabem de superar l’equador de l’espectacle. Mirem al nostre voltant. Moltes butaques buides, potser el moment que més. I molta gent dormint, recargolada al seient. Estem tan cansats que ja no sabem distingir si el que estem veient està passant de debò o ho estem somiant. Sabem que falta gairebé una hora i mitja pel segon descans, i per un moment estem a punt de cedir. Consultem el programa de mà, per veure si el nom d’alguna de les escenes ens resulta prou prometedor com per aguantar desperts. I no. Tot i així, decidim combatre la son i resistir. Una amiga que fa estona que dorm al nostre costat de sobte obre un ull i ens diu: “Si passa res d’interessant, desperteu-me!”, i torna a caure rendida. I al cap de poc, la despertem. Ho hem de fer, ens ho ha demanat. A l’escenari, Hèrcules lluita contra la serp. Només que la serp està representada pel puny d’un actor, que l’introdueix repetidament dins l’anus del fill de Zeus, fins el canell. Obrim uns ulls com taronges i instintivament tirem el cos endavant, per intentar veure-ho millor. Efectivament, no és cap artifici ni cap truc teatral. És fisting pur i dur. Després de rebre la primera envestida, Hèrcules exclama: “Va ser com si una serp hagués devorat la meva ànima”. Uns quants assalts més tard, l’heroi guanya la batalla al rèptil.

Entre les 7 i les 8.30h del matí anem entrant a la sala de dormir. La noia de l’entrada ens avisa que està força ple, però volem entrar, necessitem entrar. Albirem dues noies que s’estan aixecant dels matalassos inflables. Com si fossin les rebaixes d’Apple, correm (bé, potser només vam caminar) per agafar-los el relleu. Ho hem aconseguit. Podrem dormir. Ens tapem amb la manta i intentem aprofitar la poca estona que tenim. Hi ha qui, literalment, es queda fregit. Altres ens anem despertant, temerosos de quedar fora de combat i perdre’ns hores d’espectacle. Fem un cop d’ull al nostre voltant: roncs i malsons a parts iguals. A les 9.50 obrim els ulls. Sense alarma ni res. Ens aixequem, agafem les bosses i anem directes al lavabo. Comencem a necessitar una dutxa però ens conformem amb rentar-nos les dents. Llavors entra un noi i, en veure’ns, exclama: “sou uns professionals”. Al sortir pensem que no, que l’autèntic professional és el que va amb un pijama de girafa i camina pel passadís com si fos la cosa més normal del món.

10.20h. Els intèrprets continuen dormint a l’escenari. Fins que apareix el fantasma de Clitemnestra i els escridassa: “Esteu gaudint de la vostra becaina?”. Els esgarips de la reina de Micenes i els cops de timbal de Dionís aconsegueixen arrencar els actors dels braços de Morfeu. Es convulsionen dins els sacs de dormir i enceten una dansa espasmòdica, gairebé epilèptica. Acaben ballant una tarantel·la acompanyats pel so d’un flautí, que dóna a l’escena un aire pastoral. Aplaudim enfervorits. Es nota que alguns han tornat amb energies renovades. En efecte, la sala torna a estar gairebé plena.

11.00h. Assistim a una de les escenes en què el mecanisme reiterat de portar al límit la resistència física dels intèrprets resulta més dolorós. Fins i tot desagradable. Agamèmnon ocupa el centre de l’escena, estàtic, mentre Clitemnestra i la seva filla Ifigènia ballen en una doble rotació, girant sobre elles mateixes i, al mateix temps, dibuixant cercles al voltant del rei d’Argos, com si fossin dos planetes orbitant al voltant del sol. L’escena s’allarga molt més enllà del que recomanaria el sentit comú. El públic passa del tedi inicial a l’astorament. Una de les intèrprets cau desplomada a terra. Ovació clamorosa acompanyada de xiulets i crits d’ànims. Ella s’aixeca i continua la dansa giratòria, malgrat les nàusees. No donem crèdit.

14.50h. Ho estàvem esperant. Després de ballar vogue, una majestuosa Maria Callas, -més similar a RuPaul que a la majoria de representacions que veiem per les sales de teatre-, comença a lamentar-se: “Estic acabada, he deixat el meu cos buit d’alegria”. Ara ho entenem: és Medea. Al fons, quatre homes vestits amb llençols blancs en forma de túnica, no es mouen, semblen estàtues. I la Callas recita un dels monòlegs més punyents de la tragèdia d’Eurípides. Feu-vos un favor i busqueu-lo al Youtube.

16h. Tots sabem que recordarem Mount Olympus durant anys. És impossible oblidar una experiència com aquesta. Però, més enllà de l’impacte, hi ha una escena que a tots ens va deixar bocabadats. Medea està a un lateral, sense moure’s. Jason apareix i comença a lamentar-se, cridant, ple de ràbia. Medea ha matat els seus fills. Per què? Per què? La fredor d’ella, el dolor d’ell. Impossible d’oblidar.

17.10h. Jan Fabre ens pica l’ullet amb una escena en què una dotzena llarga d’intèrprets irrompen a escena badallant ostensiblement. Molt apropiat, quan portem més de vint-i-dues hores d’espectacle i el cansament és innegable. Els actors s’adormen però de cop apareix Àiax i comença a repartir clatellots. Amb una tenacitat admirable. Es passa ben bé un quart d’hora corrent de l’un a l’altre per assegurar-se que ningú tanca els ulls, a base de calbots i puntades de peu. Si baixés a platea tindria feina. L’orgull i la supèrbia que exhibeix durant el seu monòleg, reclamant amb insolència un premi per la seva heroïcitat, contrasta amb el desconsol de Filoctetes, que relata els greuges soferts després d’entrar a escena ranquejant i deixant un regueró de sang al seu pas. Ens hi hem de fixar molt per concloure que el líquid surt del seu anus. “L’únic que tinc per oferir-vos és la meva ferida”. I malgrat el cansament (o potser pel cansament), les seves paraules ens emocionen.

18h. Encara estem al·lucinant pel que acabem de veure quan una colla d’intèrprets ocupen l’escenari. Pràcticament no porten roba i van carregats d’ampolles d’oli. Comencen a posar-se’l pel cos, per tot arreu, per tots els racons. I nosaltres ja sospitem. Ai, ai, ai. Què passarà. Consultem el programa de mà: Lluita i petons. Dit i fet. Els intèrprets s’ajunten per parelles (totes heterosexuals, per cert…) i comencen a lluitar. No sabem si lluiten o practiquen el kamasutra. O les dues coses a la vegada. S’aturen i hi tornen. S’aturen i hi tornen. Fins que una pluja de sorra els cau al damunt.

18.30h. La pluja de sorra marca l’inici de l’apoteosi. Els intèrprets fan torns. Mentre uns corren sense moure’s de lloc, com si estiguessin sobre una cinta transportadora, els altres els empastifen enfilats a les taules. Confeti, purpurina, talc, pintura… de tot. Tots acaben convertits en un quadre de Pollock. Després de gairebé vint-i-quatre hores observant-los, ja són com de la família, reconeixem cadascuna de les cares. Ara, però, acaben tan enllardats que som incapaços de distingir qui és qui. Mentre corren, repeteixen a crits el monòleg d’Àiax, que conclou amb una exhortació: “And now give me all the love you got”. Aplaudiments eufòrics. Finalment, el públic s’apunta al ritual i crida aquestes paraules amb totes les seves forces. Els fem cas, els donem tot l’amor que tenim. I més encara. No volem que això s’acabi.

19h. Això ja és insuperable. Totalment insuperable. Ho sabem. Res pot ampliar la nostra eufòria. Res pot… Patapam. De cop i volta, reggaeton. I tots, plens d’oli, confeti, purpurina, talc i sorra, comencen a ballar twerking. L’eufòria es converteix en catarsi. Ara ja no aplaudim, ja no cantem, ara només volem cridar, saltar i ballar. Apareix Dionís, el gran Dionís, ple de purpurina i ara sí que sí. Ara només volem córrer fins a dalt, pujar a l’escenari i posar-nos a ‘perrear’. Això ja no es pot aturar. En comptes d’això, agafem els nostres mòbils i ens posem a gravar-ho, a penjar-ho a les xarxes. Fem directes per Instagram, per Facebook, per Periscope. Llarga vida al postureo!

19.10h. No ens ho creiem. No pot ser. Això no pot acabar així. Els llums s’han apagat. La trentena d’intèrprets surten a saludar i, com si canalitzéssim tota la catarsi viscuda, comencem a aplaudir com bojos. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra. Només volem que torni a començar. Aplaudim, aplaudim i aplaudim. I aleshores, algú del públic, comença a cantar ‘Moooount Olympus!” com si fóssim en un camp de futbol. Com si això fos Wembley al 92. O millor: El 2-6 amb el Madrid. No podem deixar d’entonar el nostre cant. Mooount Olyyympus! I llavors passa l’inimaginable: Les llums de l’escenari s’apaguen i s’encenen al nostre ritme. Jan Fabre és una estrella del rock. I això, amigues i amics, no ha estat un espectacle. Això és una experiència. Això és una rave. Una bacanal. Every man needs a little bit of madness.

I si voleu llegir la crítica que n’ha fet el Manuel Pérez, cliqueu aquí.