Sin categoría

by Deixa un comentari

Ha
passat la primera setmana del Festival Sâlmon i és difícil
escoltar res més que elogis per una programació que, més enllà de
les sorpreses i els descobriments artístics, és sobretot necessària
per a la ciutat. I que deixa imatges de feliç esdeveniment, com la
paellada a la Fabra i Coats: la bacanal de dissabte. Feu una ullada a
les xarxes socials i descobrireu què us heu perdut. En l’aspecte
estrictament escènic, càlida acollida a la nova creació de les Big
Bouncers: O.V.N.I. Podeu consultar la crítica de l’estrena al
Festival Sismògraf: Tenim un temps ben limitat. La de
Nosotres la trobareu aquí: La piel de la serpiente.

Dijous
arriba un dels noms a destacar. El vam descobrir com una sorpresa en
l’edició passada del Festival amb una performance al MACBA i la
plaça dels Àngels. Gran encert de Cristina Alonso i Elena Carmona,
directores artístiques del Festival, tornar a portar a Barcelona
Volmir Cordeiro, inclassificable creador brasiler, vinculat
estretament amb l’escena francesa. Es va formar en teatre i poc
després va començar a col·laborar amb coreògraf brasilers. Un cop
a Europa va entrar en contacte amb el Centre Coreogràfic Angers de
dansa experimental i va treballar després amb noms com Xavier Le
Roy. Va centrar la seva tesi doctoral en les figures marginals de la
dansa contemporània.

En
aquella ocasió servia una interessant reflexió sobre l’accés a la
cultura. Amb la participació d’un percussionista començava
l’espectacle al hall del Museu i es desplaçava a l’exterior.
Comentava a la crítica publicada en aquell moment la fascinació que
va crear entre la gent d’aquell espai singular de la ciutat, poblat
com sabem de skaters. Per una estona l’únic soroll que se
sentia a la plaça era el de la dansa. Fins a la tornada, esclar, a
l’interior i on es posava en evidència el dard conceptual amb el
qual volia jugar amb aquella peça anomenada Rue.

Dijous
15 de febrer, a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors
presenta Inês. Explica que un dia va trobar pel carrer
una noia, la Inês, protagonista de l’obra. El seu relat recorda molt
a aquella idea lorquiana: “hay almas a las
que uno tiene ganas de asomarse.” I d’aquesta forma
transforma la curiositat en entitat: i el cos del ballarí i actor
esdevé una alteritat que té per referència tot allò que desconeix
d’ella. S’interroga i problematitza una existència; just allò que
per desídia o presses no solem recordar de l’altre quan ens el
creuem pel carrer: una esperança, un desig, un món… La noia balla
(in)corporada a la causa que Cordeiro juga en favor d’aquella
estranyesa, aliena a la seva condició d’artista i que comparteix amb
el públic, empenyent-lo a una posició des de la qual es trenca la
separació entre la representació i la realitat.

Al
llarg de la peça veureu Volmir Cordeiro “empassant-se” el
personatge, com li agrada explicar-ho a ell mateix. És un ballarí
d’una alçada considerable i una presència física molt destacable.
No pretén imitar o actuar com una senyora de 57 anys. Vol
reflexionar sobre la necessitat, aquell interior que no té edat i
davant del qual cadascú actua com bonament pot. Aquí al voltant del
desig d’esdevenir famós. L’artista a l’escenari. Ella a la vida
real. Tots en un moment o altre hem volgut aquest reconeixement, al
nivell que sigui. Per fer-ho possible, el coreògraf es va
transformant en algú diferent de sí mateix. Com per exemplificar
precisament l’absurditat del propi anhel. De qui depèn aquella vana
esperança? És que potser una vida es justifica per aquell impacte,
fugaç, irreal, distorsionat i excèntric de l’aplaudiment? Faríeu
bé de no descuidar aquest espectacle de la programació del Sâlmon
2018.

Jordi
Sora 

Pots llegir també el primer article sobre el Festival Sâlmon dedicat a fer una panoràmica general de la programació.

El segon el vam dedicar a O.V.N.I. del Col·lectiu Big Bouncers

by Deixa un comentari

Michel
de Certeau (1925-1989), pensador francès, va dedicar una
investigació a allò que anomenà La
invenció de la quotidianitat.
Hi desgranava el conjunt d’objectes amb els quals podem identificar
una cultura i va titular els dos volums de l’obra: “les arts que
fan” i “habitar i cuinar”. Un fascinant viatge pels espais
domèstics, la llar i les pràctiques comunes, les experiències
particulars i tanmateix compartides pels membres d’una comunitat.
Sovint invisibles, mudes, menystingudes. Des de l’ús de la llengua,
amb la paraula com a element de creació; fins als objectes i els
costums de la vida que emergeixen des de l’interior de la família,
per esdevenir fils que relliguen les diverses societats: els hàbits
alimentaris i els estris per arranjar els àpats; la imatge personal
i els seus adorns; els espais de la casa i els mobles que els
ocupen…

Es
presenta al Festival Sâlmon el 8 i 9 de febrer, després de
l’exitosa estrena al Festival de dansa Sismògraf 2017, una creació
del Col·lectiu Big Bouncers que té molt a veure amb aquell fil
argumental: O.V.N.I.
Potser estranyarà el nom, però pren tot el seu sentit atesa la
peculiar aparició a l’escenari d’aquella munió de coses que
envaeixen, molt sovint, els escassos metres quadrats dels quals
disposem avui dia als pisos de les ciutats. I més enllà d’aquest
llistat interminable, que dona pistes sobre el consum i el seus
excessos, les artistes d’aquest interessant grup volen també posar
l’accent en aquells altres processos globals, fruit de la
colonització, destructors d’hàbitats i tradicions.

Efectivament, l’ordre natural de les
coses, no ho és tant en les societats que van patir la intromissió
d’altres, normalment per la força. I el fràgil equilibri des del
qual dones i homes d’un espai determinat s’arreceren amb el medi on
són, intentant la seva conservació alhora que l’exploten per a la
supervivència; queda bruscament trencat amb l’arribada de noves
maneres de fer, sovint poc adaptades al nou entorn, extractives i
altament contaminants: la invasió.

Les tres creadores catalanes: Cecilia
Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola, amb la interpretació
també en aquesta obra d’Ursa Sekirnik donen, però, un gir inesperat
al relat: ara pensem en l’Objecte Volant No Identificat (O.V.N.I.)
davant del qual ens posaríem en alerta no malmeti el nostre espai
vital. I si resulta que fa temps que ha aterrat i és entre
nosaltres? És la tecnologia, en les seves múltiples facetes. Aquí
la peça s’eixampla: per la força de significat que té; i per
l’extraordinària posada en escena.

Respecte d’aquest darrer punt,
O.V.N.I. és un artefacte ben singular: en el qual el moviment
al qual porta a les protagonistes només és apte si, com és
el cas, tenen un dilatada experiència en allò que en podríem dir
la presència física no invasiva. Compartint amb tot d’objectes
l’espai d’actuació, entren i surten veloçment, apareixen des dels
lloc més inesperats i dibuixen entre totes una fugaç pluja
d’estrelles.

Perquè justament d’allò que tracta
l’obra és de convidar l’espectador a un joc on podem veure
l’estranyesa d’una existència on ens han envaït, definitivament,
malalts com estem de tenir coses, envoltats d’elles, posseïts durant
el dia, abduïts en el temps lliure, i incapaços de retornar allà
d’on proveníem: una naturalesa sense excessos.

JORDI SORA

Pots llegir també el primer article sobre el Festival Sâlmon dedicat a fer una panoràmica general de la programació.

by Deixa un comentari

La dansa
és un milió de coses. Això es descobreix amb els anys: el primer
contacte sol ser a través de grans companyies; també alguna cosa
més aviat clàssica. Poc a poc et fas més agosarat i per fi
s’arriba a l’inabastable univers de la contemporània. Quan hi ets,
no hi ha marxa enrere: fascina, com interroga a parts iguals. Fins a
la descoberta de la complexa diversitat en estils, escoles,
tradicions, idees, conceptes i mirades. Així és la dansa actual
també aquí: consciència viva d’un món ple de matisos i colors,
amb línies de fuga, experimental i oberta a formats no
convencionals, en diàleg amb altres disciplines artístiques.

Per a
Barcelona hi volem un festival. Integrat al seu territori, on les
persones siguin les protagonistes. Amb una gran inauguració amb més
de 100 intèrprets, del barri, gent treballadora com tu i jo,
explicant les seves experiències a la feina, posant en valor el lloc
de cadascú en la societat on vivim: Atlas.

Un
certamen que miri pel benestar dels nostres artistes, que els doni el
suport que mereixen i que sigui capaç de generar amb ells una
velocitat de creuer en l’àmbit de l’empatia i la il·lusió. Perquè
ens cal dels seus projectes i valors. Per ballar amb ells música
techno de manera emancipada, vivint el propi acte com a projecte:
Èpica. Per somiar un
món sense explotacions alienes, d’uns per sobre d’altres, on puguem
ser conscients de les relacions entre les coses: O.V.N.I.
Per percudir el so de les paraules, perquè mai més no quedin en
l’injust oblit aquells a qui devem tantes coses: Y los huesos hablaron. Per escoltar
plegades música, i entendre’ns, i fins-i-tot moure’ns una mica:
Pelucas en la Niebla.

Ens
agradaria un festival que traspassi d’una vegada la frontera de les
etiquetes. Que ens és igual si és dansa o què, doncs l’important
és un bon viatge, d’aquells que et permeten sortir de les pròpies
identitats: M.C. : Las historias naturales.
On els somnis de cadascú hi tinguin el seu lloc, i siguin
compartits: El resistente y delicado hilo musical.
I on sempre es pensi que hi ha espai per a noves escriptures, formes
diferents de definir el present: Mnemosina.

I
esclar! Imaginem una trobada amb artistes d’altres bandes del
planeta. Per exemple els iberoamericans, amb qui podem compartir
tantes coses ben fàcilment. I així transformar-nos en altres
éssers, empatizar amb ells, comprendre’ls: Inês.
O bé per reivindicar-nos cossos, sense més apel·latius, ni
gèneres, ni altres floritures, en igualtat: Nosotres.

Evidentment que estem parlant del
Festival Sâlmon. Per sort no caldrà inventar-lo. Fa sis anys que el
gaudim amb cada proposta, que ens convida a formar-ne part, que és
obert a la sensibilitat de tots els afeccionats al teatre, la dansa,
la música, i tota manifestació artística que s’hi vulgui
aixoplugar. Perquè és dansa i més. I expandit per la ciutat, des
del Graner, passant pel Mercat de les Flors, la Sala Hiroshima,
l’Antic Teatre, la Fabra i Coats, el MACBA, La Fundació Joan Miró i
el Caixaforum, arriba aquest mes de febrer.

Jordi Sora 

by Deixa un comentari

Aquest cap de setmana podreu veure un dels plats forts de la programació internacional del Mercat de les Flors: “Protagonist”, de Jefta van Dinther i el Cullberg Ballet. Del 2 al 4 de febrer. 

…

Només cal veure les fotografies de l’espectacle,
dedicar cinc minuts xafardejant a internet per adonar-se’n que els espectacles
del coreògraf Jefta van Dinther són altament viscerals i viatges per tots els
sentits. “Pot transformar l’espai, el so, la llum i els cossos en drogues
performatives”, escriu el crític d’art i dansa austríac Helmut Poelbst. Van
Dinther (Utrecht, 1980) és un coreògraf i ballarí que va créixer a Suècia,
actualment treballa a cavall de Berlín i Estocolm, i com la majoria dels
coreògrafs freelance, també per tot
arreu. Des d’una aproximació de la fisicalitat del cos molt rigorosa ja sigui
en espectacles de gran com petit format. Entre les seves obres destaquen, per
exemple: IT’S IN THE AIR (2008), GRIND (2011), THIS IS CONCRET (2012) The Plateau Effect (2013) creada amb el
Cullberg Ballet.

Aquesta setmana Jefta van Dinther presenta al
Mercat de les Flors Protagonist amb
el Cullberg Ballet, una companyia sueca fundada per la llegendària Brigit
Cullberg el 1967 que sempre s’ha distingit per la innovació escènica, i el
carisma i la tècnica dels seus ballarins i ballarines. Així doncs, Protagonist uneix una companyia
històrica amb un dels grans talents coreogràfics actuals. Una setmana abans de
la seva actuació a Barcelona truco a Jefta van Dinther per conversar sobre què
és Protagonist. Un títol que crida
l’atenció per la seva simplicitat, però que alhora planteja mil i una
preguntes. Qui és el protagonista? Què implica voler o no voler ser-ho? Com ho
trasllada als cossos dels ballarins? Però, abans d’entrar en aquestes qüestions
“posthamletianes”, volia saber com va anar a parar a la dansa i la coreografia.

Clàudia Brufau: Com i per què vas començar a
ballar?

Jefta van Dinther: Vaig començar a ballar quan
tenia uns disset anys. Estava en una escola molt elitista; i creia que faria una carrera acadèmica. Un amic em va portar a una classe de ball i el
professor que era molt entusiasta tenia un programa que va animar a seguir, i li vaig fer cas. Així que vaig passar de no ballar
a de sobte anar a classes de dansa cinc dies a la setmana. En aquella època,
això va ser una mena de resposta al fet que tot em resultava molt fàcil. I en
canvi, la dansa em va fer pensar: “ostres, això sí que és un repte”. Així que,
només un any més tard vaig fer una audició a la School of Arts d’Amsterdam
(MTD) i vaig començar una formació i educació en dansa contemporània
professional.

CB: Com et vas adonar que volies ser
coreògraf, a part de ser intèrpret?

JvD: Després de passar per l’MTD vaig ballar
amb la companyia d’aquesta escola i durant alguns anys vaig treballar amb uns
quants coreògrafs com a freelance.
Aquests coreògrafs dirigien el treball, però tothom i sobretot els ballarins
érem molt influents en el procés creatiu. Així que, fins i tot com a ballarí,
sempre em considerava autor, no del treball, sinó d’una certa part de l’obra.
Així que ja tenia aquest tipus de perspectiva, i crec que el canvi cap a
iniciar un projecte jo mateix, buscar financiació o la creació de xarxa no
va ser un salt tan important. Al començament, m’interessava més indagar en certes
coses que encara no havia respost com a intèrpret. Així que els meus primers
projectes es van centrar en la dansa, en comptes de “vull expressar alguna
cosa”. De fet, al principi m’enfocava cap a la recerca del moviment.
Però molt ràpidament, i de manera natural, també vaig començar a voler
comunicar-me cada vegada més.

CB: Què t’interessa comunicar o explorar en
les teves peces? Quin tipus de temes t’impulsen a iniciar un projecte?

JvD: Pel mateix motiu que vaig començar a
ballar; perquè necessito desafiar-me a mi mateix. Crec que, en general, en el meu treball sovint tracto
temes o conceptes que encara no he descobert; així que m’imagino allò que m’és
desconegut. Sovint treballo amb fenòmens desconeguts que poden ser perceptius
en el contingut, o a través de la narració o la psicologia. Sempre abarco un
tema o concepte que no entenc completament. La posada en escena d’això també és
un procés de recerca. De fet, no sé on arribaré al final. Comença amb uns temes
bastant generals i la posada en escena també és un procés de recerca per conèixer millor allò desconegut, però al
mateix temps deixo espais per no proporcionar totes les respostes.

CB: Havent titulat “protagonista” un
peça de grup, crec que provoca moltes preguntes a l’espectador. D’on surt i què
et proposes a Protagonist?

JvD: El tema de la peça va sorgir arrel del
què m’estava passant. Estava submergit en la meva pròpia psicologia pensant
molt en el què passa a la gent en un moment de crisi. Jo diria que la peça posa
en escena un moment de crisi. Una crisi molt  personal, però al mateix temps una història molt comú sobre
allò que ens succeeix quan arribem a un punt en què ja no podem connectar
amb el que els envolta. Com un determinat bloqueig que crea una dissociació i
aquesta es manifesta sovint en com ens relacionem amb el nostre
entorn. Tenim un estat saludable quan hi ha un equilibri entre la vostra vida
interior i la exterior: com et sents en relació amb la gent que t’envolta.

Crec que Protagonist
tracta aquestes preguntes. De com pertànyer i de com se sentir-nos connectats, a
través de molts conflictes i alienacions, però també a través de compartir i
acceptar els altres. La peça intenta treure l’entrellat. I el títol (Protagonist) emmarca la visualització
preguntant constantment a l’espectador qui és el protagonista d’aquesta obra,
oi? És una comunitat de catorze-quinze ballarins i estan contínuament a la
recerca de qui és el protagonista. No sempre volem ser el protagonista. De
vegades ens han adjudicat el rol. Per tant, es tracta de preguntar com es
generen aquests rols.

CB: En una crítica que vaig llegir sobre Protagonist el crític començava l’article amb: “un crit per cridar l’atenció”. D’on surt aquesta angoixa o desesperació? 

JvD: Hi ha un sentiment de desesperació i
violència i desolació en la peça. Crec que és molt present en la primera part
de l’actuació. És bastant intens. Es tracta de la vida d’aquestes persones,
dels seus passats. Entren en un espai de negociació, en el qual estan carregats de les respectives històries. La peça desencadena el que tenim dins nostre, les nostres històries.

La segona part de la peça projecta cap al
futur. Em refereixo a la dificultat que tenim de ser presents en la nostra
societat contemporània. La gent està tan obsessionada amb el futur. En
realitat, és molt difícil tenir una conversa amb algú que no estigui relacionada amb el passat o el futur. Vull mostrar aquesta relació entre el
passat, el present i el futur i l’obstinació pel passat i el futur.

CB: Suposo que aquesta peça ha estat molt
exigent per als ballarins durant el procés de creació, així com durant les
actuacions.

JvD: L’única raó per la qual ha funcionat és
perquè els ballarins van confiar en mi, ja ens coneixíem, i això ens va
permetre portar a terme aquesta obra. Acabem de presentar-la a París, i hem
rebut molts comentaris sobre la gran implicació que tenen durant la funció. Els
demano que omplin la coreografia amb la seva pròpia memòria, sentiments i
subjectivitat, però també hem treballat a partir d’un tipus de ficció.

Bàsicament, un moviment de braços o un moviment
de cames és més aviat una manifestació d’una coreografia interior que està
passant dins del ballarí. Així, fins i tot si un ballarí està assegut i mirant,
ell o ella està ballant contínuament a través de moviments interns. En
realitat, quan els observem de prop, passen moltes coses, com si tinguessin un
malson o un somni. Veuràs tota una història a través dels seus rostres, i
després dels seus cossos. La coreografia exterior és com un desencadenament o
una manifestació d’aquesta coreografia interna.

CB: Creus que podries haver aconseguit la
mateixa qualitat o intensitat amb una altra companyia?

JvD: Rebo ofertes. Però crec que no he posar en
circulació peces que no estan al nivell que desitjo. el Cullbergballeten és la
companyia que pot fer millor el meu treball. I això es deu a que són una
institució “suau”. Per descomptat són una institució i també la companyia
contemporània més gran de Suècia, però tenen en molts aspectes una filosofia molt
similar a l’escena freelance. Per
tant, sento que no estan tan lluny de com m’agrada treballar. I, per
descomptat, amb ells puc obtenir certes condicions de treball que només puc
somiar en altres llocs.

CB: Els ballarins són òbviament necessaris en
el procés de creació de la peça, però tu també comptes amb els dissenyadors de
so, il·luminació i espai des de bon principi, oi?

JvD: Sí, tant en David Kiers (disseny de so i
música) i Minna Tiikkainen (disseny lleuger), hi són, normalment, des de
l’inici del procés. Depèn molt de cada obra. De vegades la llum té un paper
molt destacat, i d’altres, tot en general. Però en el cas de Protagonist, el so té un paper molt
destacat amb la cantant ELIAS, la veu que sentim parlant i cantant durant tota
la peça. Tota la música està especialment creada per a la peça, excepte una
cançó.

CB: Què has experimentat de nou amb la creació
i les funcions de Protagonist ?

JvD: Jo diria que Protagonist és el meu treball més personal. Vaig escriure el text
de la peça quan estava passant per un moment de crisi. I, per tant, el resultat
és més narratiu. Volia escenificar una cosa que em preocupava molt, en comptes
de treballar en un nivell de percepció. Vaig voler transferir-lo al cos i a
tots els mitjans dels meus col·laboradors. I també necessitava algun tipus de
resolució dins de la peça, la qual cosa era totalment nova per a mi. Acostumo a
treballar d’una manera més ambigua, potser d’una manera més subtil, però
aquesta vegada he sentit que volia parlar clar.

https://www.youtube.com/watch?v=nLHYjRu9Et8

by Deixa un comentari

És el deure d’un artista portar la seva expressió fins a territoris indòmits, sorprendre amb la seva gosadia. En aquest sentit, el currículum de Jan Fabre és quasi irreprotxable. Còmode en la seva posició al centre de la polèmica, en la seva faceta de director i coreògraf –en la d’artista plàstic és potser més reputat i menys transgressor– s’ha caracteritzat per conduir el seu llenguatge hibridat fins als límits de les seves capacitats, sobretot als últims anys. Si bé en la seva darrera visita al Temporada Alta 2014 ens va deixar freds amb el solo de dansa dedicat a son pare mort (‘Attends, attends, attends’), en la seva visita a Madrid ha complert de forma sobrada les expectatives. Les 24 hores de la performance orgiàstica ‘Mount Olympus’ van aixecar una polseguera com poques vegades s’havia vist al sector teatral. A excepció de mitges veritats o directament falsedats abocades pels mitjans que vigilen la recta moral conservadora, poques crítiques s’han llegit que entren al to i les formes de la proposta. És, doncs, un muntatge perfecte? En absolut.

Si li comprem la proposta al director belga és per atrevir-se a portar el joc del teatre més lluny, a fer-nos recuperar l’excepcionalitat del ritual teatral. Descompassant les rutines temporals estereotipades hem tornat a entrar a una sala com un fet insòlit mai explorat, quin goig! Algú ho va descriure molt encertadament com una “festa de pijames de la professió”. Però n’hi ha prou? Repetir, estirar, posar a prova la resistència del públic i dels actors, amb això ja s’omplen 24 hores? És absolutament impossible mantenir la tensió un dia sencer, ni tenir contingut amb densitat tot aquest temps si només es compta una trentena d’intèrprets. Així, no tots els moments van ser brillants, ans al contrari. Moltes de les lectures dels 33 mites convocats (Medea, Èdip, Antígona…) van ser esquemàtiques i superficials. Poc text, quan hi havia, i poques imatges de complexitat per abastar els materials convocats, tragèdies clàssiques i rituals de l’antiga Grècia. Calia estar familiaritzat amb el corpus hel·lènic per arribar a tancar el sentit de molts dels quadres. Entre el traç simplificat i l’elitisme de les formes, la proposta va expulsar gent. Tot i que és cert que no cal comprendre tot per gaudir de la plàstica irredempta de certs moments fabrians.

SEXE, VIOLÈNCIA I ESCATOLOGIA
Molt s’ha comentat el vessant escatològic: l’erecció, el ‘físting’, les vísceres i els animals morts (sexe explícit, malgrat el que s’ha publicat, no va haver-hi, a menys que considerem que ho és simular un coit amb un arbre o recitar un text amb un puny a dins de l’anus). Tots aquests elements són provocadors? Imagino que pels escandalitzats cronistes de l’ABC sí. En realitat, en l’art de la performance, body art o art físic –com li vulgueu dir– està quasi tot inventat, des del Cabaret Voltaire de 1916 a experiències tan extremes com la crucifixió de l’artista Sebastian Horsley o la desaparició al mar de Bas Jan Ader. Sense arribar a la bogeria, la provocació i els extrems estan molt presents en mestresses del gènere com Marina Abramović i Gina Pane que han elaborat rituals força més rics en l’àmbit conceptual dels que vam veure als Teatros del Canal, que en molts casos semblaven improvisacions per sortir del pas i arribar a omplir la jornada de contingut. Fins i tot a escala teatral, Angélica Liddell ha treballat amb la sang amb una profunditat simbòlica de moment no superada, per això el plasma simulat de Fabre no deixa de ser quètxup.

Des de l’excessiva fragmentació d’escenes, en molts casos inconnexa o indesxifrable, va faltar en general profunditat de concepte, riquesa en matisos o una voluntat d’enllaçar amb el present més enllà d’un ball de perreo o una referència al ‘Vogue’. Només en un context festiu encaixa la màxima de l’espectacle, el lloc comú de la bogeria com a veritat absoluta. I entre les altres premisses trobem també alguna redundància com l’animalitat de l’ésser humà o la corporeïtat del cos. De nihilisme, ja n’estem ben tips. I per veure porno anem al Bagdad, que allí és real. Per escandalitzar de veritat ja estan els rescats a la banca o la mort de refugiats cada dia. Tot i que sí, alguns moments sí que va treure les coses de polleguera, per exemple al monòleg misogin d’Hipòlit en què es denigrava la intel·ligència de les dones i per extensió la de tothom, per més que s’interpreti des de la ironia i faci referència als textos antics. No és que toqui la moral, toca l’ètica i el compromís.


I MALGRAT TOT…
Tot l’elogi del ritual de resistència no tindria sentit si, també, a ‘Mount Olympus’ no s’haguessin creat moments d’irrepetible bellesa. En els seus intents de crear ritme i apartar la part més violenta o escatològica, Fabre va saber copsar la iconografia més suggestiva de l’antiga Grècia. El seu coneixement del món antic resulta abassegador. No recordarem el tedi d’algunes coreografies poc elaborades reiterades fins a dir prou, però sí moments tan bells com la lluita de la batalla d’amor –amb cossos oliosos que primer combaten i després jauen abraçats–, o els jocs d’ombres que recordaven frisos i escultures, o el despertar pagà del matí de ressonàncies pretèrites. N’hi ha molts, i cadascú dels presents tindrà els seus. Perquè l’experiència és única i en aquest sentit contribueix que el mateix públic se sentís partícip d’un ritual inigualable. Una proesa barreja d’excepcionalitat i resistència col·lectiva que només es pot superar… amb una obra de 48 hores?

Mes informació sobre ‘Mount Olympus’ a la crònica d’Aida Pallarès i Xavi Pardo

by Deixa un comentari

Ens trobem amb quatre membres de la companyia La Zítrica a la Sala Muntaner on estaran amb el seu espectacle The Professionals del 18 de gener al 3 de març. Amb el Javi, l’Arnau, la Laura i en Sergi seiem al terra de l’escenari, que ara està preparat per a Cobi, Curro Naranjito de Martí Torras, i xerrem una estona de la seva trajectòria i l’espectacle sobre el que han treballat durant molt de temps.

Com i quan va començar, La Zítrica?

JAVI BAÑASCO: bé, aquí hi ha dues vessants, per una banda tots ens vam conèixer treballant al Càmping l’Ametlla, des de fa molts anys…
LAURA PÉREZ: nosaltres dos fa uns 13 anys, ja! Amb l’Arnau 6 i amb el Sergi 2.
JB: exacte! Allà ens dediquem a fer espectacles de teatre i animacions per a més de 600 persones de totes les nacionalitats. Per l’altra banda, quan vaig acabar la carrera de direcció i dramatúrgia vaig triar el tema del gag visual per a fer la tesis de final de grau. 
SERGI PRÍNCEP: i com a companyia ens vam formar ara farà un any, que vam estrenar una primera versió d’aquest espectacle.
JB: una versió Beta!


És a dir, aquest és un espectacle que ha anat evolucionant…

JB: Exacte, va començar com un laboratori d’investigació teòrica, per a la meva tesi, en la que ens vam tancar amb el Gerard, que avui no hi és, i l’Arnau a fer investigació bibliogràfica sobre com es construeix un gag. Quan ho vam presentar a l’Institut del Teatre va agradar molt i ens vam animar a seguir investigant per a construir The Professionals.


A tot això, expliqueu-nos què és un gag visual! Com es construeix?

SP: tu imagina’t un globus aerostàtic i ves-li treient coses…
ARNAU LOBO: hahahaha! Perdoneu, això és una broma interna…
JB: sí, jo sempre dic que un gag és un terrorista de l’estatus quo. Et presenta una situació que creus que coneixes i llavors, et fot una clatellada! Et gira la situació!
AL: i això fa gràcia, genera el riure. El gag és un mecanisme de precisió, és efectiu 100% o no. Quan el gag no funciona es nota…
JB: i per què no funciona? Per que no està ben atacat, per què el tempo no és aquest, la premisa còmica no està ben trobada…
LP: hem anat creant el nostre llenguatge també. Vam posar nom a les coses que havíem generat físicament per intuïció, i ara tots tenim clar de què parlem quan diem “premisa còmica” o “hi ha massa expressió a l’execució”

Com és que vau triar el tema de les professions com a fil que unifica l’espectacle?

JB: La societat ens jutja per com som com a treballadors, com a element productiu. Ens força a definir-nos com a professionals abans que com a persona. L’estrés que provoca aquesta situació en que hem de deixar de banda anhels, relacions, per tal de ser bons professionals, és una cosa que a mi, com a persona responsable, em preocupa.
AL: a més, és un tema universal i atemporal, és una cosa que ens hem proposat, treballar amb coses que puguin sobreviure el temps, no treballem amb l’actualitat concreta, que només arriba a un sector de la societat concret en un moment concret…
SP: això té a veure amb la motxilla sociocultural que tenim tots, que son aquelles coses que culturalment hem après. Treballant amb persones de totes les nacionalitats, com fem al càmping fent funció cada nit durant tres mesos, ho hem de tenir molt en compte…

Clar, un holandès no entendrà una broma sobre Puigdemont…

JB: el riure, el sentit de l’humor, és una cosa que apel·la directament a la intel·ligència humana, és el que ens diferencia dels animals, la capacitat de riure. Apel·la al que tu tens al cap en aquell moment, els teus coneixements, les coses que tu saps.

Us ha passat alguna funció que el públic no rigui allà on espereu?

AL: cada funció és diferent, però canvia poc. Gràcies a tot el treball d’investigació que hem fet hem creat un espectacle que és una partitura, és gairebé matemàtic. Tot està calculat sobre paper i després testat a escena per comprovar si funciona, i si no funciona hem anat ajustant, allò que deiem: el tempo, l’atac, la premisa…
LP: i la gent riu allà on ha de riure! Fins i tot quan vam anar a fer-lo a Can Brians, la resposta va ser la mateixa. Una gran experiència!
JB: jo que estic a la cabina fent de tècnic compto “1, 2, 3 i… hahahaha”!

Vaja, que és impossible no riure amb The Professionals!

AL: tothom en surt content, pots coincidir amb el sentit de l’humor, per què n’hi ha de molts tipus i et pot fer més o menys gràcia una broma, però veus les cares de la gent al sortir i tothom està content, i relaxat! Per què el riure serveix per a destensar, és una via per alliberar tensions!
SP: és un espectale que agrada…
JB: està científicament provat!!

Cèlia Ventura @soctastaolletes
Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet