Sin categoría

by Deixa un comentari

Com
ja deveu saber els passats dies 12, 13, 14 i 15 d’abril Igualada es
va tornar a omplir de teatre infantil i juvenil en la 29a edició de
La Mostra. Aquest any, un dels focus més importants va ser el de la
part juvenil, protagonitzada per la programació ja habitual en els
darrers anys però protagonitzada principalment pel grup de
participació jove. Aquest grup, del qual en formo part, ens hem
estat reunint des del passat mes de novembre per tal de decidir com
volíem que fos La Mostra Jove 2018. L’Escorxador d’Igualada és,
des de fa ja uns anys, la seu principal de la part juvenil de la fira
i és on es van dur a terme totes les activitats que va preparar o
coordinar el Grup de participació jove. Les activitats van ser molt
diverses però la majoria estaven relacionades amb el món de les
arts escèniques. Assajos oberts, improshows, concerts, comèdies,
exhibicions, tallers, post-funcions i Kahoots amb Novaveu o un dinar
popular van ser només algunes de les activitats que van fer que
L’Escorxador s’omplís de joves malgrat la pluja. De cara a l’any
que ve esperem que no plogui i que molts més joves decideixin a
animar-se a venir a una de les cites més importants de Catalunya si
parlem de teatre juvenil. I ara un deixo amb un seguit de crítiques
dels espectacles de la programació Jove, només dels que vaig poder
veure.

La
corda (TeDebat): Senzill
monòleg i debat que connecta perfectament amb el públic jove

De
vegades, moltes vegades, costa traspassar el mur, la cuirassa dels
joves, però l’espectacle La Corda de TeDebat ho aconsegueix. Per
sorpresa i sense previ avís un jove de vint-i-tants anys anomenat
Marc arriba a una classe tot preocupat per la seva novia, la Marta.
Descobrirem un noi jove, gelós i incapaç de mantenir la relació
amb la seva novia. El control, les relacions tòxiques, la llibertat
en les parelles, la confiança o la gelosia són els temes que tracta
l’espectacle i en els quals els joves hi entren de seguida. Al acabar
el monòleg de l’actor i un seguit d’intervencions per telèfon la
companyia obre un debat sorprenentment participatiu. Els joves de
seguida ens parlen de les seves relacions, de la teoria de la corda,
del control i de la gelosia. L’espectacle no és especialment
innovador però aconsegueix connectar amb els joves i amb això ja
n’hi ha prou perquè sempre és difícil. La proximitat amb l’actor
que s’ha colat a la classe fa que el bon rotllo imperi en tot moment
i sigui gairebé un diàleg amb el públic.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Quins
clàssics (La frontera artesanal): Intent
fallit d’explicar la literatura de manera interactiva amb una molt
bona interpretació i un in
crescendo d’acció

Els
espectacles de vegades no compleixen l’objectiu desitjat però igual
n’aconsegueixen un altre. Per com està construït aquest espectacle
crec que intenta incitar a fer llegir clàssics als més joves i no
ho aconsegueix. Un professor jove i enrotllat entra a la classe
presentant un programa per fer arribar la literatura d’una manera més
didàctica: amb emoticones, exemples i interacció amb el públic,
poc després entra un estereotipat inspector estirat i estricte que
fa canviar la classe i qüestiona el monòleg demostrant la seva
superioritat. Intenta presentar la Ilíada, Hamlet, Frankenstein i la
Metamorfosi en un format diferent que no et fa venir ganes de llegir
cap de les quatre novel·les, que tampoc pensaven obrir els
adolescents. Tot i així, el joc còmic dels dos personatges acaba
fent que el públic estigui pendent d’aquest constant joc dels
disbarats. Si no han après, potser han rigut.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Bombers
(Mise en lumière/Barna-Bé): La
història del dolent i la de la innocent en un diàleg intens, amb
brillants interpretacions però potser un pèl llarg

De
l’abús a una noia mentalment limitada per part d’un o més bombers,
d’això ens parla aquest llarg i intens debat entre la noia i el
bomber abans del judici. L’amor de la noia cap al bomber idealitzat i
el només sexe que volia l’home provoca un diàleg xocant de les dues
histories. Si no dius no, és sí? Aquest intens debat és el que
aborden els dos intèrprets que fan que et creguis la història
plenament. En un espai simple però molt adequat, amb una dramatúrgia
intensa però llarga i amb boníssimes interpretacions Bombers
aconsegueix convertir-se en un notable espectacle que obre un llarg
debat.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Lost
dog…perro perdido (Cal y Canto Teatro): En
una posada en escena immillorable Cal y Canto ens presenta la
història d’un gos abandonat que aconsegueix despertar la tendresa
d’aquells que mai ens havíem fixat en els gossos de carrer

Sembla
mentida que encara ens puguin sorprendre les posades en escena. Quan
et penses que ja ho has vist tot llavors apareixen artistes com Cal y
Canto i ens presenten el seu Lost Dog en una posada en escena
immillorable i sorprenentment diferent. La història d’aquest gos és
trista, molt trista i ens fa adonar de l’egoisme dels humans vist a
través d’aquest gos i la seva alçada, ja que l’espai on passa
l’acció no fa ni un metre d’alt. Lost Dog és aquest gos abandonat,
acollit, trist, ferit, influenciable, innocent i amb sentiments. Jo,
com dic en el títol, mai m’havia fixat amb els gossos abandonats al
carrer i aquesta magnífica història m’hi ha fet pensar. Necessitem
obres que ens facin pensar en els altres i que ens recordin que som
uns egoistes. I les necessitem tant ben fetes com aquest espectacle.
Amb la senzillesa, compicitat i proximitat de l’espai escènic
aquests artistes aconsegueixen explicar una bona història en una
encara millor posada en escena. Una cabana deixada ens fa adonar de
la vulnerabilitat dels gossos però també la dels humans.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Cospress
(Kimani): Cospress
ens parla del culte al cos en aquesta peça de dansa no prou definida

Aquest
és un espectacle molt adequat per joves i adolescents. Els trastorns
alimentaris, l’obsessió pel cos, la moda, la perfecció,
l’aprimar-se i, en definitiva, el culte al cos són els protagonistes
d’aquesta peça que no és dansa ni teatre, elles en diuen teatre
físic o dansa-teatre. El joc de l’actriu i la ballarina et fa entrar
en aquest món de l’obsessió a través d’un joc amb maniquins,
culleres, plats, benes, cadires de rodes, pintallavis però sobretot
un joc amb la mort. Pot ser tant perillós? Podem morir-nos per voler
arribar a ser maniquins? Què és la perfecció? Podem ser mai
feliços si la perseguim sempre? Aquestes són només algunes de les
preguntes que obra aquest espectacle que no acaba de ser bo però que
si que provoca un llarg i intens debat entorn el culte al cos.

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Paràsits
(Cia. B de Bareka): Musical
prou ben fet que canta a la llibertat d’expressió, la manifestació
i el pacifisme però que cau en la mediocritat dels musicals
habituals, comercials, plens d’amors estranys, de tòpics,
d’estereotips, d’interpretacions sobreactuades i de cançons
agudes repetitives i avorrides.

El
diec ens diu:

musical 
1 1 adj. [LC] [MU] Relatiu
o pertanyent a la música. Una
obra musical. Vetllada musical. 
1 2 adj. [LC] [MU] Harmoniós,
melodiós. Veu
musical. Accent musical. 
2 m. [LC] [MU] [JE] Pel·lícula
o espectacle teatral que es desenvolupa a través de seqüències
cantades o dansades.

En
cap moment hi diu: ha de ser estereotipat, ple de tòpics, amb amors
estranyíssims, amb cançons repetitives, comercial… Però sembla
que no sapiguem fer res més. A mi, com podeu veure no m’agraden
aquest tipus de musicals. Una protagonista bona persona, un poeta,
una noia reservada, una parella enamorada i amb complicacions i un
xuleta
impulsiu són els estereotips que han fet servir per acostar la
història dels Pirates d’Edelweiss al públic adolescent. Paràsits
ens parla d’un grup de joves que s’organitza per combatre el nazisme
amb l’única arma que tenen: els pamflets. Aquest cant a la llibertat
d’expressió, la manifestació i el pacifisme (en temps com els que
estem passant) s’havia de fer ara i pel públic adolescent però,
calia fer-lo així? Les obres xiclet, aquestes que s’allarguen amb
cançons inútils, no m’agraden. El que és innegable és que la idea
que han desenvolupat (que agrada a un cert públic) l’han fet molt
bé: ben interpretada (més enllà dels tòpics i estereotips que hi
figuren), ben cantada (més enllà d’aquest tipus de cançons
repetitives) i amb una bona posada en escena (gens allunyada de la
clàssica dels musicals). És així com B de Bareka canta a la
llibertat en aquest musical: Paràsits

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Balkan
Paradise Orchestra (Balkan Paradise Orchestra): Concert
festiu i per a tothom musicalment impecable

Un
músic d’alta categoria m’hagués dit que són unes músics molt
professionals i que sonen d’allò més bé. I en canvi, un nen de 6
anys m’hagués dit que s’ho ha passar súper bé i que ha estat tota
una festa. I això vol dir que és un bon espectacle, un bon concert.
Perquè el que és realment bo, ho és per tothom, grans i petits,
experts i inexperts. Aquest concert és, per damunt de tot, festiu.
Però només és música, música i prou, li faltaria una posada en
escena per acabar de complementar el bon ambient que des d’un bon
inici es respira . Els concerts ja són això: només música, però
aquesta és molt i molt bona. 

Consulta quina és l’opinió dels crítics aquí

Martí Rossell Pelfort

by Deixa un comentari

Un sismògraf normalment és un instrument per mesurar els terratrèmols però a Olot li han volgut donar tot un altre significat. Durant quatre dies, la capital garrotxina es va sacsejar de dalt a baix al ritme de la dansa per al gaudi dels amants de la ballaruga.

El dissabte 21 Olot estava de festa; no de festa major sinó de festa de primavera, colorida i dansaire. Els diferents espais de la ciutat van servir d’escenari a diferents companyies, emergents i consolidades, per a mostrar els seus treballs coreogràfics a un públic inexpert però frisós per aprendre. Al matí, el Colectivo Lamajara va presentar Labranza kids, en el qual es pretenia crear una simbiosi entre el cos i el passat rural de tots nosaltres. Els protagonistes van ser nens i nenes d’entre 8 i 13 anys, els quals a través d’un moviment lliure recordaven els gestos de cavar, llaurar o sembrar. La innocència, el joc infantil i el camp units per la dansa.

A mitja tarda, la plaça Major d’Olot, allà on no hi cap una agulla durant les Festes del Tura, va ser l’escenari per on van passar diferents grups de dansa urbana com The Premoh’s Cru, Nouvås Cia, Legacy Dance Company, Colectivo Kampai, Aina Lanas o Agnés Sales&Héctor Plaza. Amb tots ells, la plaça va vibrar al ritme enèrgic de la música urbana, que es va contagiar a grans i petits. Precisament, aquests últims van ser els que més van viure l’ambient; no n’hi havia cap que estigués quiet.

La música era frenètica però el ritme de les actuacions durant tot el dia també. A la mateixa hora hi havia programats diferents espectacles, fet que va provocar que fos impossible anar a tots. Les propostes eren totes molt interessants però sempre n’hi ha alguna que crida més l’atenció que una altra. Va ser el cas de C.O.S de la CIA. Vero Cendoya. D’estructura minimalista, l’espectacle pretenia posar el focus sobre la temàtica dels refugiats, però d’una manera molt més especial, on els sons i les coreografies n’eren els conductors.

Un dels moments més impactants va ser quan els intèrprets es van posar a la pell d’un gos (el qual també estava present en escena), per criticar que els refugiats són tractats com animals per la policia i, si es vol fer extensible, també per la Unió Europea. La cruesa de veure un grup d’humans agenollats a quatre grapes i pendents d’una certa caritat que no arriba mai trenca el cor. Més encara quan, davant la inutilitat d’aquest acte, la companyia admet que aquesta performance no servirà de res. En aquest sentit, és una crítica que es pot fer extensible a tots aquells actes en suport als refugiats però que no repercuteixen ni milloren les seves vides, només ens fan sentir millor a nosaltres.

Va ser un dia llarg i intens però es pot afirmar que, al final de la jornada, després d’haver absorbit dansa per tots els porus de la nostra pell, no ens quedava cap altra opció que encomanar-nos al lema del festival per oblidar, per un moment, la dura realitat d’aquells que no tenen les mateixes vides que nosaltres: Puja aquí dalt i balla!

Helena Xirgu
@Helenaxc

by Deixa un comentari

Quines paraules utilitzem quan parlem d’un
espectacle concret? Com reflectim el que sentim i pensem des del pati de
butaques? Set of Sets és un
espectacle que posa en òrbita als ballarins per desafiar la gravetat, i de la
manera més humil possible m’he proposat posar en conjunt el grapat de paraules
que hem fet servir els crítics de Recomana per escriure els nostres textos.

He volcat en un generador de núvols de
paraules (els famosos word clouds),
per veure quines paraules predominen en el cas d’un crític i d’un altre. Quins
noms, verbs i adjectius utilitzem? M’he rebelat contra el propi sistema de
puntuació númerica dels espectacles del Recomana per posar en òrbita el text de
la Montse Otzet, en Jordi Sora i el meu. No sabem quines frases ens sortirien
si haguéssim escrit la crítica junts. Però, així potser podem saber quin
material (vocabulari) faríem servir?

by Deixa un comentari

La coreografia dissenyada sobre la
repetició, les frases acumulatives que exposen sense artificis la duració i la
persistència pot ser és una estratègia compositiva radical, que pot resultar
ser d’alt risc. En efecte, si ens fixem en l’atenció de l’espectador
–nosaltres– la línia vermella que separa l’exasperació de la total fascinació
és molt fina en aquest tipus de partitures. Es poden crear efectes oposats a
través de les mateixes eines: frases repetides, moviments reciclats, composició
per capes o per acumulació. La dansa postmoderna americana va fer bandera de la
repetició, però es tracta d’un recurs coreogràfic –i musical, és clar– del que
en podríem traçar una llarga i fructífera tradició.

Tant amb Time Takes The Time Time Takes
com amb Set of Sets, Guy Nader i Maria Campos han editat el material,
generat a través de la tècnica de partnering,
amb diferents recursos que proporciona la repetició com a eina de composició.
Sobre quina temàtica universal i comuna en totes les arts han indagat en
aquestes aquestes dues obres? La noció del temps. De fet, com a arts efímeres
que poden sublimar-se a una gran abstracció, la música i la dansa disposen
d’uns elements que permet abordar-lo d’una manera que provoca uns efectes no tant emocionals, sinó mocionals. 

Per tal, de posar en context aquest
treball abstracte sobre la repetició i l’ambició de transformar en dansa la
pròpia noció del temps de Nader i Campos, m’he proposat fer un petit i
incomplet llistat d’altres coreògrafes i coreògrafs que han cultivat i dominat
aquest recurs.

Lucinda Childs, la minimalista imprescindible

Filla del postmodernisme, Lucinda Childs
(Nova York, 1940) és una coreògrafa que sap com treballar amb el poder de la
repetició i la riquesa poètica que atresora un ventall limitat de moviments i
motius. Childs, que va formar part del mític grup Judson Church Theater, als
anys setanta va passar d’un treball conceptual a un de minimalista, en el qual
dominaven els patrons repetits i les mutacions d’aquests. La crítica de dansa
Arlene Croce etiqueta aquest tipus de pràctica coreogràfica de “ballet prehistòric.”
Obres com Dance (1979) i Available Light (1983) exemplifiquen
aquesta pràctica. L’efecte que provoquen a l’espectador no és dramàtic, sinó
hipnòtic.

Childs va crear Available Light amb la
col·laboració del compositor John Adams
i l’arquitecte Frank Gehry, que va
dissenyar l’escenografia. Dotze ballarins en marxa sobre un escenari nu i una
estructura elevada en una atmosfera industrial sota els acords d’Adams a Available Light. A partir d’una
seqüència molt simple de passos, Childs la recicla del dret i dels revés a
partir de múltiples versions: emmirallant, reduint o ampliant
elements. El crític Luke Jennings diu que en aquesta obra “Childs s’esmera amb
escreix a ensenyar  com fan allò que fan els dotze ballarins.”

Inspirada per les estructures modulars de
SolLeWitt i Robert Morris i influenciada per les composicions que inviten al
trànsit de compositors com Steve Reich, Childs pertany a una generació que es va dedicar a despullar la dansa d’elements decoratius i virtuosisme innecessari.
Aquest focus sobre el poder de la simplicitat i la repetició encara reverbera
en molts estudis de dansa d’arreu del món.

Anne Teresa de Keersmaeker

Entre l’ordre i el caos, entre el
formalisme i l’expressionisme

Sota la música minimalista de Steve Reich,
la coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker va crear Fase, un duet que es desplega a base de loops de moviments que amb sincronia van acumulant gradualment
material addicional. L’actitud i presència de les dues ballarines només ens
ofereix lògica i resistència. Fase o Rosas danst Rosas (1983) –que vam poder
veure al Mercat aquesta temporada– són peces molt representatives de l’estil i
la contradicció fascinant que representa De Keersmaeker; per una banda, mostra
un treball tossudament cerebral sobre l’estudi dels patrons. Per l’altra, la
gestualitat i els passos que són totalment naturalistes desprenen una
emocionalitat complexa. La composició és clau en les seves coreografies: sempre
hi ha una tensió entre l’ordre –les
estructures geomètriques i la precisió rítmica– i el desordre –el caos de Rain, per exemple, que també vam poder veure al Mercat la temporada 2013-14. 

Kolbebasar d’Àngels Margarit

Minimalisme km 0

Fent referència al lema “transmissió
contínua” d’aquesta temporada: Maria Campos va ballar en la reposició de Kolbebasar el 2010, quan Àngels Margarit
va celebrar els 25 anys de Mudances. Kolbebasar és una juxtaposició de partitures o plans coreogràfics autònoms que
s’organitzen com una “exposició mòbil”. La peça és un trencaclosques dinàmic, en el que set ballarines creen
efectes simètrics o calidoscòpics sense interrupció. Com a Fase o Rosas danst Rosas
d’Anne Teresa de Keersmaeker, l’obra de Margarit destil·la el màxim d’expressivitat
a partir del mínim d’elements: la reiteració de les frases coreogràfiques en
relació amb l’espai i la música com un mecanisme de rellotgeria.


Jan Martens,

El minimalisme “postpostpostpost-aeròbic”

El coreògraf belga Jan Martens porta la
repetició exhaustiva fins a les seves màximes conseqüències cardiovasculars. The Dog Days Are Over (2014) –la
vam poder veure i gaudir al Festival Salmôn del 2016– és una peça que
literalment dura tanta estona com podien ser capaços de resistir els set
ballarins que la ballen –o la pateixen. Martens dispara sota un patró
matemàtic, taquigrafiat a base de saltironets, a set ballarins en una cursa
sense meta. L’única compensació en aquesta peça despullada d’escenografia i
música, és la intensitat i la persistència. L’esgotament al descobert desvetlla
la transformació que es produeix en els cossos i estats mentals dels ballarins, i de retruc, per empatia, dels espectadors. 

Perdurar, un verb coreografiat

The
Dog Days Are Over és
una coreografia que persegueix la persistència en grup com és el cas de Set of Sets, tot i que, la resta de
motius coreogràfics i el vocabulari de moviments no tenen res a veure. Martens
s’entossudeix en la precisió portada a terme per un petit exèrcit d’atletes decidits; mentre que Campos i Nader es centren en perdurar a través de la
fluïdesa: set cossos que entrellacen amb naturalitat les seves òrbites.

Perdurar és un verb que al llarg de la
història de la dansa ha quedat plasmat en grans escenes corals, duets o solos.
La repetició del gest o del moviment i l’acumulació reflecteixen aquest instint
tan humà com és el de perdurar, resistir, seguir. La idea extrema de resistència de The Dog Days Are Over té una
connexió clara amb Fase d’Anne Teresa
de Keersmaeker, i fins i tot amb l’extenuant Consagració de la primavera (1975) de Pina Bausch o la melodia farcida
de capes instrumentals del Bolero de Ravel (1928).

Davant d’aquest tipus de coreografies
t’has de deixar anar, sucumbir als efectes de la persistència dels ballarins i
sense adonar-te’n entres en comunió. Tot això, pot sonar molt a prospecte
pamfletari religiós, ara bé, aquest tipus de dansa no es comunica, sinó se
sent. És una dansa encarnada, que no idealitza els cossos, i que ens recorda
que la nostra carn és mortal i el present, continu.

Present continu

Totes aquestes coreografies ofereixen una
experiència sobre el pas del temps i la indiferència d’aquest fenomen en
relació a com ens pot afectar emocionalment. El crític literari Frank Kermonde que va escriure The Sense of an Ending: Studies in the
Theory of Fiction sosté que les ficcions temporals s’han inventat per
trobar un sentit a les nostres vides, i per tant, necessitem un principi i un
final. Tant a TTTTTT com a Set of Sets, Campos i Nader es desprenen
d’aquestes ficcions, perquè construeixen sobre el sentit d’un final. A través
de la repetició i la persistència, aquestes coreografies, més o menys
minimalistes, no ens embarquen en una història èpica, sinó que ens fan entrar
en trànsit per una veritat infinita: el propi pas del temps, que es conjuga en present continu. 

by Deixa un comentari

Pocs esdeveniments culturals de la ciutat comtal poden enorgullir-se de
disposar d’un escenari com el que ofereix Terrats
en Cultura, una iniciativa de Coincidències que enguany enceta la seva
sisena edició. Gràcies als amfitrions, gent d’arreu de la ciutat que cedeix el
seu terrat, podem gaudir d’una sèrie d’espectacles d’arts escèniques amb vistes
privilegiades de la ciutat i amb una cervesa a la mà.

El passat dilluns 9 d’abril vam assistir a
la gal·la de presentació dels espectacles d’aquesta temporada, que comença al
maig i acaba al setembre, tot coincidint amb l’esclat del piromusical de les
festes de la Mercè. Regada de moments còmics i capitanejada per l’Oriol Puig
Taulé i el Jordi Domènech, en la sisena gal·la de Terrats en Cultura se’ns va
oferir un primer tast d’alguns dels esdeveniments planejats: el Pol Jiménez ens va presentar part del
seu espectacle de dansa agènere, que persegueix un llenguatge corporal
desvinculat de les connotacions del gènere binari; i el Daniel Lumbreras va tancar l’acte amb la cançó que obre el seu nou disc,
un cant a la improvisació fònica i una cerca de noves eines comunicatives des
de la música experimental, per moments recordant a la banda islandesa Sigur
Ros. Tot plegat en una vetllada amena i dinàmica que, entre d’altres, va
anunciar els següents espectacles als què voldríem fer menció.

Just després d’una inauguració estel·lar amb el Delafé aproximant-se als seus temes nu, sense el barroquisme
electrònic ni els efectes sonors, tot cercant l’essència literària, poètica, de
les seves lletres; ens trobem, el dia 11 de maig, amb els espectacles Conseqüències  i No
come pan, de la companyia Moveo. En el primer, reconegut pel premi de la
Fira de Tàrrega, els ballarins exploraran mitjançant el moviment l’estranya
línia que separa realitat de ficció, que confecciona el nostre dia a dia en un
ambient desvinculat de certeses, desubicats. A continuació, Marta Hervàs, membre de la companyia,
ens oferirà en un solo un còctel d’emocions que, potser, només poden
expressar-se emprant un altre idioma, allunyat de les paraules, que tant sovint
manquen de força per a expressar el què ens fa viure.

Poc després, el 15 de juny, Alberto
Díaz ens permetrà gaudir del nou text del dramaturg irlandès John
O’Donovan, Si tinguéssim més coca et demostraria
com t’estimo. Emmarcat en la nit de Sant Joan, en Marc Balaguer i en Pau
Escobar representaran una comèdia romàntica poc a l’ús,  farcida de drogues i alcohol, i marcada per la
necessitat última de sincerar-se, de recapitular i veure en què ha quedat tot
això de l’amistat i de l’amor. Acorralats en un terrat, perseguits i cercats,
des de la llunyania les sirenes de la policia, l’espectador se’ns dubte es
sentirà partícip d’aquesta història i la seva particular posada en escena.

I programat pel dia 14 de setembre, la Companyia
Anemisko representarà el seu espectacle Hem vingut a deixar les coses clares. Emprant textos de Josep Maria
de Segarra, la Blanca Garcia-Lladó, la Clara Manyós i el Jordi Cornudella faran
un homenatge al poeta i escriptor català, situant-se en el seu funeral i
intentant fer-lo viure recordant les seves paraules, el seu pensament: si
quelcom ha de salvar-nos de l’oblit de la mort bé podrien ser les paraules
escrites, l’amor i l’emoció cal·ligrafiades per l’eternitat. És realment mort,
en Josep Maria de Segarra? Les tres intèrprets ens oferiran una peculiar
resposta musical i literària.

Amb l’esclat del piromusical es posarà punt i final a la sisena edició dels
Terrats en cultura, que ens hauran tornat a recordar que la cultura està a tot arreu,
que només cal un terrat i voluntat per compartir una velada màgica.

Per a més informació i per gestió d’entrades: http://www.coincidencies.org/terrats-en-cultura-2018/

Bertran Salvador

by Deixa un comentari

Del 26 d’abril al 29 d’abril el Mercat de les Flors presenta Set of Sets del tàndem coreogràfic Guy Nader i Maria Campos, companyia resident de la casa de la dansa. Després de
l’èxit obtingut amb Time Takes The Time
Time Takes que ha girat extensament per tot Europa des de que es va
estrenar el 2015, Campos i Nader ha creat una peça que a través de set
ballarins s’embarca en la recreació de la repetició i uns cossos que desafien
la gravetat.

Entrevistem a Maria Campos en aquesta primera entrega
de la RecomAcció de seguiment de Set of Sets.

Clàudia Brufau: Ara estrenareu Set of Sets, però hi ha alguns aspectes d’aquesta obra que tenen un
gran vincle amb TTTTTT, l’espectacle que vau estrenar el 2015.

Maria Campos: Sí, i tot plegat, de fet, comença amb Zenith un duet que vam començar a crear
amb en Guy a partir de la idea de la noció del temps. A nosaltres ens fascinava
el temps i tot va sorgir a partir de la idea del ritme, del moviment i de la
imatge del pèndol. Vam poder fer un espectacle amb quinze ballarins que era Perpetuum que girava al voltant d’aquesta
idea del temps. Time Takes va ser el
primer projecte gran en el que parlàvem del temps com una continuïtat. Així com
en l’espectacle de Zenith vam
treballar sobre diferents associacions que podem fer amb un temps més lineal,
amb Time Takes es tractava de
treballar sobre el temps com un present etern. Un projecte cíclic, amb el que
no hi ha un principi o un final, i aquest és el vincle amb el treball de Set of Sets, que es tracta en anar més
enllà sobre la idea de l’infinit.

CB: A TTTTTT
preníeu el pèndol com a imatge i metàfora del present infinit. Com traslladeu
aquestes idees tan abstractes com la noció del temps i la idea de l’infinit
sobre l’escenari? Quina relació establiu entre el vostre llenguatge coreogràfic
i aquests conceptes?

MC: A nivell de material en basem molt en el partnering (material coreogràfic a
partir del contacte amb un altre),
que és llenguatge molt característic nostre. Ara bé, a la vegada desenvolupem
un treball grupal. Explorem a fons la manera en com encaixar. Per una altra
banda hem treballat en la idea de circularitat, com aportar aquest concepte del
temps i de l’infinit com es pot reflectir amb la imatge d’orbitar.

CB: Set of sets
és la vostra segona gran producció com a companyia. En aquesta segona com heu
encarat el treball? Què heu après després d’un rodatge tan intens com el que ha
estat TTTTTT i amb quins reptes nous
us heu enfrontat?

MC: Gràcies a TTTTTT
hem tingut el suport co-productors com el Mercat i el Sismògraf i un
co-productor internacional com és el festival holandès Julidans, que a qui els
havia agradat el nostre treball previ. En certa manera, això fa que hi hagi més
expectativa. Nosaltres amb Set of Sets
volem aprofundir en un llenguatge que fa anys que hi treballem, en el fons es
tracta d’un projecte més gran, que no embarquem dins de cap trilogia. Per a
nosaltres es tracta de seguir en un recerca tant en moviment com eleccions
estètiques. No es limita només a un espectacle, sinó és una manera d’apropar-se
a un llenguatges des d’una altra perspectiva. I és clar, també tenim ganes de
fer projectes molt diferents a aquest.

CB: En aquesta creació heu comptat amb quatre
ballarins nous respecte l’anterior. Repetiu evidentment, tu, en Guy i la Roser
Tutusaus. I s’han incorporat en Lisard Tranis, Clementine Telesfort, Csaba
Varga i en Tom Weksler. Com creus que ho han viscut?

MC: En Lisard va començar a treballar amb nosaltres en
plena gira de Time Takes i en Tom ha
fet algunes substitucions, per tant en el seu cas ja estaven avesats al nostre
llenguatge i això facilita molt les coses. És curiós, perquè ens hem trobat que
des de fora és un treball que com a ballarí pot ser molt engrescador, ja que et
desperta moltes ganes de moure’t. Però quan estàs en ple procés de creació és
força dur, hi ha molt de treball de repetició i passa com gairebé en tots els
processos de creació, que en realitat són més ardus del que semblen.

CB: Com m’has comentat abans, el grup és fonamental en
aquesta peça. Com vau compondre’l? És a dir, com vau escollir cada ballarí?

MC: Volíem treballar amb un grup i com que és un
treball molt físic, sabíem que necessitàvem gent forta. Hi ha molts portées, i tot i que jo no estic a favor
que les noies siguin sempre les que estiguin a dalt i els nois els «portors»,
nosaltres intentem trencar-ho. Llavors intentem trobar un equilibri. En Lisard
és un noi molt acrobàtic i molt lleuger, també tenim a la Clementine que és
forta i la Roser que per la seva lleugeresa sempre està enlaire. Per tant,
d’alguna manera també era important per a nosaltres el que podien aportar
cadascun dels intèrprets. Ells també són creadors a més a més, que tenen el seu
propi vocabulari. Per a nosaltres era essencial portar les qualitats de cada
ballarí, a més a més del llenguatge que proposem com a coreògrafs.

CB: Ja porteu vàries produccions encarregant la música
a en Miguel Marín i aquesta és la segona que us acompanya sobre l’escenari. Per
què heu apostat per la interpretació en directe de la música?

MC: Hi ha una cosa en el directe … una descàrrega
d’una energia molt especial. Busquem potència, i no només això, sinó que el que
més ens importa és poder oferir un viatge, transmetre persistència del viatge
conjunt que fem entre tots. I d’alguna manera el Miguel, que no és ballarí,
però que estarà allà amb nosaltres és una presència, que canalitza l’energia
que transmet la música. Vam dubtar molt de si havíem d’anar amb ell de gira o
no, perquè ja som una bona colla. Però, te n’adones de que és un valor afegit.
I no és només a per a nosaltres, sinó perquè la gent s’emociona quan viu la
dansa i la música alhora. Evidentment no es tracta d’un concert, però segueix
transmetent la màgia de la música en directe.