La dansa et remou. Mirar cossos ballant sobre una partitura, com si ells mateixos fossin les notes, et desperta. Veure figures inflades jugant amb l’entorn, t’inquieta. Observar la precisió del moviment, la delicadesa dels finals, la força dels ballarins, la potència dels instants immòbils o la penetració d’una mirada a públic, fa venir ganes de ser dalt l’escenari. És del tot encertat, doncs, l’eslògan del Festival Sismògraf: «Puja aquí dalt i balla!».
Una frase popular i còmica, així és com el Sismògraf 2018 es presenta. I és que passant un dia al Festival d’Olot te n’adones que la dansa no és un art elitista, sinó que és al carrer, que és viva, i que es propaga tot sovint amb somriures. Així és com treballa, per exemple, la companyia Los Moñecos a l’espectacle We-ding!, una peça molt teatral i pròxima al clown, on la participació del públic esdevé clau des de l’inici de l’obra, quan els ballarins/actors escullen un home del públic per a casar-s’hi, i fins al final, quan tot el públic els ha de tirar arròs per a celebrar aquest casament.
També la Compagnie Didiet Théron, amb l’espectacle itinerant La grande phrase, interactua amb el públic, però a un altre nivell. Es tracta d’un espectacle que combina l’estètica de la música clàssica amb un comportament animal de descoberta d’un espai nou. Evidentment aquesta combinació porta a l’humor i a la comicitat. Són personatges inflats i grotescos, interpretats per a ballarins que dominen a la perfecció el moviment i la improvisació ja que cada cop que han fet aquesta peça han sortit i acabat al mateix punt de la ciutat, però el recorregut ha estat diferent. La gran capacitat d’escolta dels cinc membres del grup, doncs, és molt important, així com les imatges fixes que adopten de tant en tant, que potencien molt l’estètica dels seus cossos. El públic més menut no podia resistir a ballar amb ells, ja que la companyia també els feia partícips tot sovint. Aquesta interacció va ser tal que vam poder veure els ballarins entrar a un bar o a una botiga, on van beure sucs d’alguns clients i es van estirar a un llit en venda. Es pot dir, doncs, que són els personatges que més van inquietar i despertar els olotins, fins i tot els que no ho pretenien.
I crec que aquest és l’esperit del Sismògraf: no només entretenir, sinó remoure consciencies a través de la dansa, fer despertar inquietuds a través del joc del moviment. En aquest aspecte, tampoc no es queden curts el trio de ballarins de Kernel Dance Theatre, amb Give me protein, una espectacle amb referències esportives, amb dos focus d’atenció constants i molt ben alternats, així com amb personatges també ben treballats interpretativament. Ni tampoc, a un altre nivell, l’espectacle Brut, dirigit per Marta Torrents, i posat a escena, a diferència dels altres, dalt d’un escenari. En aquest cas, la importància de l’espai buit, que recorda Brook, del cromatisme, i del treball de les emocions, fa que, per una banda, el públic ja es disposi a veure un espectacle amb més pes dramàtic que la resta, amb més exposició dels detalls sobre un fons negre, i que, per altra banda, es deixi contagiar per a personatges carismàtics, que connecten amb la nostra part més infantil o primària. És així com s’inicia l’obra, amb el riure d’una ballarina que fàcilment es transmet per tota la platea.
I és que ja ho diu Tena Busquets i Costa, la directora artística del Festival Sismògraf d’Olot, que la dansa no ens és aliena, que si un cos es mou amb els altres, no pot més que constuir, i que cossos movent-se junts ens contaminen d’emoció. Ens contaminen de ganes de ballar.
Laura Masmiquel
@Laura_masmi