Sin categoría

by Deixa un comentari

El
domini d’un exercici acrobàtic demana molta perseverància,
constància. Sempre. Dedicació i entrenament. Sempre. Ara, a més,
amb la el segell del circ contemporani se li suma la investigació en
repetir aquella acrobàcia amb nous elements, de diferent resistència
o equilibri. I també cal donar-li una forma que permeti lluir el
domini de la disciplina sense cansar l’espectador i amb un discurs
dramatúrgic (sovint sense paraules, alguns cops amb una música que
s’interpreta en directe, acoblant-se als ritmes del risc del moment)
que desenvolupi una idea, un conte, un pom d’emocions. Els
espectacles de circ demanem molta paciència, cocció lenta. Per
això, Fira Trapezi demana temps, per ajudar a créixer el sector a
Catalunya i que reforci estabilitat als circuïts per desplaçar-los
per l’estat espanyol i a la resta del mercat internacional. Amb la
humilitat del que se li cau un bitlla en un joc malabar. Amb
l’enteresa del que sap que en la seva insistència hi ha un fet
teatral que magnetitza l’espectador. Sigui un expert en disciplines
o sigui el que es deixa capturar per un exercici golafre, pescat al vol.La capacitat de connectar augmenta si té
una segona veu amb ressò humorístic o si és fiable l’enteresa de l’intèrpret.
Cadascú amb el seu color, fins a construir un arc de Sant Martí
complet. Espectacle complert.

En
aquesta Fira Trapezi hi ha espectacles que comencen a rodar com el
Flou Papagayo
de Mumusic Circus, una companyia que fa un pas ambiciós més en
direcció al circ de l’equilibri, superant el joc de verticals i joc
de dos personatges. Ara en són tres. I l’equilibri pot estar agafat
pels pèls…(!) O rodant amb patins. Mantenen el gust per la pausa,
la connexió amb el públic i aquella veu segura que canta i balla.
Envà és un altre espectacle que porta prop d’un any amb el cartell de
working progress.
Si Joan Català va trobar el filó de l’acrobàcia més orgànica
(amb un pal a Pelat o amb unes cordes i una parella (Menar),
ara són els artistes Amer i Àfrica els que desplacen el seu mà a
mà en estructures fetes amb bales de palla.

Just
fa un any que els Barlou van presentar un primer esquitx del seu
espectacle després d’una residència. Ara s’estrena amb la garantia
d’haver-lo experimentat (amb aquell humor divertidament patètic que
se suma a l’acrobàcia): Set up. Adrian Schvarzstein
(autor d’espectacles icònics com Circus
Klézmer o Kamchàtka,
però també Call me,
Maria) s’atreveix a
versionar el Josafat
de Prudenci Bertrana en clau de circ. L’espectacle d’un home
corpulent i d’una nena fina, i el seu amor impossible. Fins i tot,
els dos clowns imprevisibles (Toti Toronell i Pere Hosta) fan una
nova aproximació al seu món de patacada, la caiguda és lenta, com
la d’un cargol (Escargots)
, en tot cas, amb un gust per Monty Phyton, preciosament surrealista. Són només algun s exemples. La cartellera treu fum. El xup-xup ja caldeja a Reus. Fira Trapezi engega motors dijous i
escamparà, més que mai, els artistes per tota la ciutat.

Jordi
Bordes

by Deixa un comentari

El Grec Festival convida a
despertar la curiositat dels espectadors amb el programa Factoria
Grec. Aquest projecte vol ensenyar el procés de creació: els
artistes conviden a les fabriques on es cuinen les seves propostes
artístiques i ensenyen el que porten preparat per veure la reacció
del públic. Són propostes de companyies que estan investigant com
incidir en el tema que els preocupa a partir de diverses formes
d’expressió.

La investigació i el públic és
clau per innovar els llenguatges escènics d’avui en dia i de demà.
Recomana, associació per a la promoció de les arts escèniques,
acompanya els espectadors a aquest intrigant viatge al procés de la
creació. Cal fer inscripció prèvia al mail
[email protected]
i aclarir per quina sessió es vol apuntar.

De comú acord amb les
companyies, un membre de la plataforma Recomana (formada per uns 40
crítics professionals) procurarà donar les claus per conèixer
algun aspecte concret de la producció, a més de poder veure, com a
mínim, alguna escena que estigui en procés de creació. El públic
podrà compartir opinions amb els artistes. I també impulsar el
debat amb el grup de Novaveu (joves de 16 a 30 anys que volen
difondre les arts escèniques amb nous format).

En aquest link les propostes, una a una.

by Deixa un comentari

Reflexions, llenguatges, mirades,
respiracions, batecs, complicitat… Aquestes són algunes de les sensacions que
es van poder notar en l’ambient el cap de setmana del Sismògraf 2018 a Olot. Enmig d’espectacles de carrer i
d’espectacles en equipaments, ens trobem amb “Labranza Kids”, un espectacle que
va fer vibrar a tota la gent que es va aplegar al Passeig de la Muralla a la 13h del migdia.

 “Labranza
Kids” parteix de l’anterior projecte del col·lectiu Lamajara on es reproduïen els moviments del treball al camp a
través d’uns bastons de fusta: cavar, llaurar, sembrar, fangar, recol·lectar…

És interessant destacar l’enginy de la
coreografia. A través d’ella podem entendre què es vol transmetre i això ens fa
connectar encara més amb l’espectacle. La dansa contemporània, que és una
disciplina força desconeguda per la societat, cada vegada més, ens vol explicar
idees, reflexions, històries, etc.

Van ser 15 minuts, sí, però quins 15
minuts! L’espectacle està format per nens i nenes de 8 a 13 anys i van poder
descobrir i experimentar el món rural a través de la dansa. L’emoció va ser-hi
des del primer moment que va començar a sonar la música de Marcelo Lastra.
Moviments nets, lliures i fluids a més de compenetració i coordinació entre
companys i companyes. Veure el treball i la dedicació dels infants va fer que
el públic es sentís en plena sintonia amb ells veient-los gaudir del que
estaven fent. La coreografia agita, de la mateixa manera que el pagès ho fa amb
la terra. Va ser quasi impossible centrar l’atenció només en un
infant perquè la connexió entre ells feia que s’esdevingués un tot conjunt. Ara
bé, sí que és cert que hi va haver un infant que, sembla que va captivar a
tothom: els seus moviments, les seves expressions facials i la seva aura, es
transmetia des de qualsevol part del Passeig. Podíem sentir les seves emocions
a través del seu cos i aquest fet esdevenia màgic i donava més intensitat a la
coreografia.

Amb “Labranza Kids” es palpen els
beneficis de la dansa. Dels erros s’aprèn i els petits ho van saber gestionar
de la millor manera possible; dels encerts també s’aprèn, i quan l’espectacle
requeria de més coordinació no es van perdre ni un moment. Finalment, el treball social és evident amb la implicació d’infants de
la comarca, de la mateixa manera que es potencia el desenvolupament de peces
artístiques i es creen llaços entre nens, nenes, pares i mares i públic.

Francina Recio

by Deixa un comentari

Un idili inesperat amb la dansa, la voluntat de sortir fora i una contínua indagació en el llenguatge coreogràfic van fer de Salva Sanchis un membre destacat de l’escena europea, que ha contribuït a alimentar amb més d’una vintena de creacions pròpies i amb peces signades juntament amb l’Anne Teresa de Keersmaeker. Mentre que A Love Suprem és una obra a quatre mans amb la directora de Rosas, Radical Light és la seva darrera aportació al món de la dansa. Aprofitem el pas d’aquests dos espectacles pel Mercat de les Flors per parlar amb ell. 

Després de la teva formació a l’Institut del Teatre en acrobàcia, aikido, mim i teatre físic, en quin moment decideixes començar la formació en dansa? Quan vas descobrir que podia ser el teu llenguatge? 

Va ser gradual, perquè en el moment que vaig descobrir la dansa contemporània com a espectador em va fascinar immediatament i vaig trobar que no havía res més interessant, però no em veia capaç ni d’aprendre ni de dedicar- m’hi. Jo tenía l’estereotip de que es començava de petit, o que primer havies de fer clàssic i després contemporani, idees del tot errònies. És a dir, que la vaig descobrir però la veia molt lluny. També vaig prendre clases però com si fos un turista, pensant “jo no sóc ballarí però potser puc aprendre alguna cosa que em servirà per fer-ne d’altres”, però sense l’ambició de ser ballarí. L’últim pas va ser quan vaig arribar a PARTS amb moltes ganes però no amb la intenció clara de ser ballarí professional. Va ser durant el primer any que vaig pensar que era factible.

Des que et vas graduar a PARTS el 1998 has estat ballarí per Rosas i per altres formacions, has creat una trentena de coreografies, cinc de les quals han estat signades conjuntament amb Anne Teresa de Keersmaeker, has tingut la teva pròpia plataforma de creació i exhibició (Kunst/Wekr), has desenvolupat una carrera docent considerable,… i has tornat a Catalunya. És un bon lloc des del qual dedicar-se a la dansa?

Aquets 20 anys els dono com una etapa molt complerta, no ha faltat de res. Jo em plantejo ara una oportunitat que pot representar un canvi en la meva carrera, no ho tinc molt clar, vull fer els estudis [de psicología] i el que pot passar després es que canvïi del tot o que torni a la dansa, no ho sé. Seria molt difícil dir si Catalunya és un bon lloc per a la dansa, perquè un es pot a dedicar a la dansa pràcticament des de qualsevol lloc i cada lloc ofereix aspectes diferents. El que ofereix Bèlgica és un nivell de reconeixement institucional molt gran, recolzament, espais de producció, d’exhibició, … Barcelona té altres coses, és una ciutat amb molta inspiració, amb molt bons ballarins, que acull molts tallers … depén com vulguis crear pot ser un bon lloc.

De Keersmaeker va dir de tu fa poc “pertany a una nova generació de coreògrafs als quals tinc un gran respecte. He après molt de la seva inventiva i espontaneïtat”, que has après tu d’ella?

Moltes coses, a nivell coreogràfic i a un altre nivell. Que la dansa no es la germana petita de cap art, que és un art escènic amb tot el seu dret. Hem treballat molt junts, és una persona molt estricta cap a si mateixa, he aprés que quan un té una idea o un principi coreogràfic cal seguir-lo fins al final, ser honest amb si mateix. He après a treballar amb música, ho fem de manera diferent però entenem que la música i la dansa tenen una relació molt privilegiada; la dansa es pot relacionar amb moltes arts però amb la música i ha una relació molt directa … he aprés moltes coses. Ella no descansa mai, una peça per a ella no està acabada mai, i encara que funcioni bé no deixa de plantejar-se com pot estar millor, fins i tot després de 50 funcions encara plantejarà algún canvi.

Tu també ho sents així? Si, però jo deixo viure més la peça, jo puc estar 10 actuacions deixant que la peça es formi a ella mateixa.

Has treballat amb diferents compositors i sempre has assenyalat l’especial relació de la teva dansa amb la música, d’on sorgeix aquest vincle? 

Com que vaig començar tard en la dansa i ja portava anys escoltant i estimant la música va estar molt present des d’el principi. M’agrada molt el cinema, la literatura, però per sobre de tot m’agrada la música, i a l’entrar en el mòn de la dansa ja portava això incorporat; quan vaig començar a provar coses en la dansa la meva experiència musical em servia, la podría aprofitar. A diferencia del teatre, que vaig estudiar però que no em va servir de gaire, si que vaig aprofitar molt més els coneixements de música.

Com creus que es podrien definir les teves creacions? 

Sobretot com una recerca en vocabulari de dansa. També de vegades es podría dir que es tracta de dansa purament, no es barreja amb teatre o altres ingredients, encara que la paraula puresa sone una mica malament, el meu treball és dansa. 

Pròxim article, sobre Radical Light (18, 19 i 20 de maig al Mercat de les Flors)

by Deixa un comentari

Un infart bé podria ser
una opressió invisible al pit que glaça d’una sotragada el cor, que paralitza
la vida i en un instant tot sembla empastifat d’una espuma espessa que no ens
permet moure’ns. Ens han dit que el símptoma principal n’és el dolor al pit, al
braç, però ho és per a tots? Rarament es menciona que en les dones aquests
símptomes solen estar acompanyats de dolor d’esquena i mandíbula, problemes
respiratoris, vòmits i nàusees, amb molta més freqüència que en els homes. GoldILocks
és una peça que reflexiona sobre opressions invisibles i sobre construccions
socials que, com un infart, immobilitzen de manera silent, la violència
invisible que manté un iceberg del qual massa sovint només veiem la punta.

És Meritxell Termes
–actriu– qui ens explica la simptomatologia dels infarts en les dones quan ens
trobem a la Nau Ivanow per veure un dels primers assajos de l’obra. Ens
confessa que d’aquí comença a nodrir-se una idea que ha pres cos a mans de Jaume
Viñas –l’autor–, fins a convertir-se en el segon premi del cicle
Despertalab 2018. Juntament amb Júlia Barceló –la directora–, Alba
Ribas –actriu– i Judit Colomer –l’escenògrafa– farem un tast de
l’obra que s’estrenarà el proper dijous 3 de maig a la Sala Atrium.

Arribem amb l’assaig
començat. Veiem Meritxell Termes i Alba Ribas a escena, construint el codi de
comunicació propi que han de tenir els seus personatges, Maira i Louise. Són
dues dones que només es tenen a elles, i que porten tota la vida tancades sota
l’opressió invisible d’un Ell, soles en la seva companyia. De quina manera es
parlen, de quina manera entenen el món, què en saben de la realitat externa?
Aquestes són algunes de les preguntes que es fan les quatre membres de l’equip
artístic presents, i, a mesura que avança l’assaig, som testimonis de com
comencen a trobar-hi respostes, de com es va donant forma a una relació marcada
per la reclusió i la companyia mútua, i de com s’aixeca un text tan críptic i
intens com ho és el de Jaume Viñas. Júlia Barceló, juntament amb la resta de
l’equip, ens demostra que cada frase té milers de possibilitats
d’escenificació, i que el text es pot adaptar a la posada en escena. La
directora té clar que és difícil, però necessari, que l’acció i els objectius
de les protagonistes no es perdin en el text.

Quan fem el descans, poc
després d’arribar, ens expliquen alguns detalls més de l’obra. Ens parlen de
com volen construir un llenguatge propi, de com estan pensant d’enfocar
l’escenografia, de quines idees se’ls van acudint per transmetre a l’espectador
l’angoixa i les il·lusions de les protagonistes, guardades en un diari
invisible. El muntatge jugarà també amb l’espai sonor, utilitzant músiques
intradiegètiques que de ben segur moltes persones reconeixeran i en faran una
segona lectura que no les deixarà indiferents. Però no us volem donar més detalls,
preferim que ho visqueu en la pròpia pell i que, si us hi animeu, vingueu a
parlar-ne en el col·loqui que conduirem el dia 11 de maig.

Pel que fa a nosaltres, el
que hem vist ens ha bastat per embriagar-nos de la història, de les paraules i
de les peculiars formes amb què la directora i les dues actrius transmeten la
seva visió del text; tancada, per ara, amb clau en una garjola d’or.

Nil Martín @Nil_ml
Bertran Salvador

by Deixa un comentari

L’àlbum que John Coltrane va enregistrar l’any 1964
amb el seu quartet sota el títol d’A Love
Supreme va convertir-se ràpidament, i encara és ara, una de les obres més
importants de la història del jazz. D’una complexitat intel·lectual, emocional
i espiritual com segurament cap altra, A
Love Supreme mostra totes les influències del músic i el seu llegat.
Provinent de la lleugeresa be bop, marcat
per l’audàcia de Charlie Parker, col·laborador dels colossals Miles Davis i
Thelonius Monk i investigador de músiques africanes i asiàtiques, va dedicar
els últims anys de la seva vida a l’experimentació més avantguardista, fins i
tot ostracista. Però en el cas d’A Love
Supreme, publicada dos anys abans de la seva mort, hi ha un retorn a la
idea més primigènia de voler transmetre un missatge a través de la música. En
aquest cas, un missatge espiritual. Prou curiós quan és un disc sense lletra,
fora de les tres paraules del títol que es repeteixen al final del primer
moviment. A-Love-Supreme. No cal dir més.

Aquest amor suprem, el missatge, es refereix al despertar
espiritual que el va allunyar de l’heroïna i el va empènyer a fer-se una
religió pròpia i sincretista, a la que dedica i pren forma en aquest disc que
ell mateix presenta com una declaració espiritual. La gravació, feta a la
penombra com en una església, va ser un equilibri perfecte entre la
planificació exhaustiva i la inventiva lliure, malgrat estar dividida en quatre
moviments, com un concert clàssic, on ens mostra un interès per l’estructuració,
conferint-li una quadratura impecable. La darrera part, Psalm, està construïda
a partir de la notació que es podia extreure de la dedicatòria que el músic
feia a Déu. Creences a part, l’obra és una revelació per l’oïda que involucra
la resta de sentits.

I és la in-corporació d’aquesta música, literalment
parlant, la que ens ofereix la seva versió coreogràfica, ara al Mercat de les
Flors, firmada per la coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker i el manresà
Salva Sanchis.Ell forma part de la primera generació que es va graduar a
l’escola PARTS de Brussel·les, fundada per Keersmaeker, i va ser allí que un
dia es va trobar lesionat i havent de seure al costat de la seva mestra,
encetant una col·laboració que ha durat anys, especialment com a ajudant de direcció.
En el cas d’A Love Supreme va anar un
pas més enllà i marcà la primera vegada que la creadora minimalista firmava una
col·laboració amb algú. Fou estrenada el 2005 amb Sanchis com a part del
quartet de ballarins que l’interpreten, i l’any 2016 se’n va renovar l’elenc,
així com també es van revisar il·luminació i vestuari, recuperant la foscor en
la que el disc va ser gestat, i amb ballarins només masculins.

Però el que era vital en la primera versió i
continua sent-ho avui és el lligam estructural de cada ballarí a un instrument
en concret junt amb la guia improvisatòria que marca la música jazz. Així, el
ballarí que personifica el saxo, l’instrument del propi Coltrane, clava els
seus moviments entre la resta de ballarins que personifiquen els altres
instruments, com la destral humil que era, sabent que el seu lideratge era per
força necessari per abraçar aquell grup i guiar-lo de manera ascendent, i
alhora amb la humilitat de saber que n’era una peça més als ulls de més amunt.
Pel que fa a l’escriptura coreogràfica, segueix les pautes musicals en que,
dins l’estructura marcada, es permeten moments amplis de llibertat total que
només tenen per constricció haver de guardar el record de la melodia -o
coreografia, en aquest cas- original.

En aquesta creació compartida -en pocs dies podrem
veure’n una de personal de Sanchis- hi ha un equilibri entre la manera de fer
més compositiva i organitzadora en el temps i l’espai que és el llenguatge
distintiu de Keersameker, i l’aspecte generatiu de vocabulari que interessa a
Sanchis, un vocabulari que, totalment arrelat a la música, forma part d’un flux
continu energètic i resolutiu. Junts aconsegueixen que no només sentim la
música, si no que la veiem en el cos de quatre intèrprets (musicals i
coreogràfics) preciosos que ballen amb el seu ritme i melodia, i que encara la
continuem percebent quan ha deixat de sonar i ells es mouen. La traducció ha
dut el missatge encara més lluny.