Sin categoría

by Deixa un comentari

Després d’unes primeres hores d’escalfament amb la inauguració
oficial a càrrec dels músics Circonautes, el primer cabaret nocturn a la plaça
del Mercadal i les activitats professionals emmarcades en el vessant de negoci
de la fira –és el mercat estratègic del circ a Catalunya–, el 22è Trapezi va
aixecar el vol divendres a la tarda a Reus per exhibir fins diumenge una
generosa mostra del que es cou actualment en el món del circ. En total, una
trentena d’espectacles i un centenar de representacions majoritàriament
gratuïtes i adreçades a tots els públics.

Vam iniciar el nostre balanceig particular amb quatre
propostes ben diferents. Amb previsió per aconseguir bona vista, tres quarts
d’hora abans de l’inici de la funció ja érem al terra de la plaça de la
Llibertat en un mar d’infants inquiets per tanta espera i soferts adults. A
l’escenari, l’enorme decorat del ‘Briks’ ens situava a la deixalleria dels
Cirk’Crash, una barraca sepultada de bidons, tubs, paelles, ampolles i vuitanta
coses més. I a dins, quatre clowns que conviuen amb aquesta muntanya de rebuig
on, suposadament, treballen d’operaris. És el punt de partida, però poc més, ja
que el muntatge se sustenta pel relleu d’artistes a escena sense una història
per explicar. Ens ensenyen què fan, i a vegades ja n’hi ha prou, però no en
aquest cas. Com si es tractés d’una desfilada, hi vam veure dosis de barra
fixa, acrobàcia, cable fluix, escala, malabars i música en directe, amb gags
prims, tècnica justeta i poca interacció amb el públic que, això sí, retornava obedient
l’aplaudiment quan ho dictava el guió. Una peça decebedorament insulsa que no esprem
el potencial de la companyia.

Sense un minut a perdre, ens vam escapar al Teatre Fortuny
per descobrir els belgues D’Irque&Fien i el seu ‘Sol Bémol’ que ens ha demostrat
que sí, que és possible ballar entre pianos. Amb un muntatge impressionant
presidit per dues grans grues i uns immensos draps que amaguen constantment la
sorpresa, un home i una dona s’enfilen al que acabarà sent un pilar de 4
pianos. Tocaran en les més surrealistes i arriscades posicions en un
anar-i-venir ben simple, però tensat. Una delícia amb una estètica meravellosa
que ens va transportar ben lluny.

Reconfortats, vam seguir corrent per arribar al Bartrina.
Ens hi esperaven els francesos Les mains, les pieds et la tête aussi amb ‘Santa
Madera’ que ens va hipnotitzar amb la roda cyr. Vam quedar completament absorbits
per una posada en escena que abraça tècnica, estètica i relat. Vam arribar a
veure dos aros en òrbita.

Seguidament, fi de festa a una plaça del Mercadal espectacularment
vestida per acollir la vintena d’artistes del ‘Cabaret Trapezi’, que ens van
delectar amb una vetllada variada i ben animada per cloure comunitàriament una
primera jornada circense en què vam patir, riure i al·lucinar a parts iguals. I
a descansar, que l’endemà faríem el doble salt mortal per complir l’optimista tetris-graella
per veure el màxim d’espectacles possible. Per guanyar temps, vam dormir
enfilats al trapezi.

by Deixa un comentari

Roberto Romei va llegir Shenzhen abans que el text d’Stephano Massini  saltés a l’escena per primer cop, l’any 2015.
El dramaturg havia escrit aquesta diatriba contra l’explotació laboral quan va sortir
a la llum la terrible experiència dels treballadors d’una gran multinacional
localitzada a la Xina, sotmesos a una pressió tan extrema que havia abocat a
més d’un al suïcidi.

La força del text, les agres reflexions que
suscita, van atrapar Romei, que dos anys després de portar als escenaris una
altra genialitat de Massini, Lehman
Trilogy, torna a capbussar-se en una obra que sacseja l’espectador, i que posa al centre de la diana el capitalisme més ferotge.

Prova
decisiva

Durant seixanta minuts, la protagonista de Shenzhen significa infern examina a
quatre operaris d’Osiris, la fàbrica per a la qual treballa (situada a la
ciutat xinesa de Shenzhen), amb l’objectiu de determinar si mereixen un ascens,
el comiat o quedar-se tal com estan. Els operaris, dos homes i dues dones, són simples
números, peons d’un tauler d’escacs; l’examinadora arremet contra ells un cop i
un altre, formulant-los preguntes enganyoses que acaben comprometent greument als
examinats. Quin serà el resultat del test? Caldrà esperar al final de l’obra, a
la darrera rèplica, per descobrir-ho.

El plantejament escènic d’aquest Shenzhen que es veurà al Grec és auster,
però també vigorós. Un escenari central i despullat en què l’única intèrpret
del drama, Sandra Monclús, es mou com una fera que ronda la seva presa. És, amb diferència, el text més complicat a
què m’he enfrontat, i no perquè sigui un monòleg, diu. És el segon dia de
lectura i encara no ha tingut temps de prendre la mida al personatge o de
fer-se amb un text recargolat, pervers i absolutament brillant.

Els assistents a l’assaig seiem al voltant d’aquesta
mena de quadrilàter, tal com farà el públic del Tantarantana, el teatre que acollirà l’espectacle. I, sense voler,
ens convertim en els quatre operaris que seran examinats al llarg d’una hora. Té més força incorporar el públic en l’obra,
involucrar-lo, que posar quatre cadires buides en escena fent veure que són els
obrers, explica Roberto Romei. De la
mateixa manera, el fet que el públic es transformi en un personatge més, pot empènye’l
a identificar-se amb els treballadors, o sentir-se interpel·lat quan la Sandra
s’adreci a ells. Romei avisa que, malgrat l’obra ens remeti a una ciutat xinesa, la precarietat dels operaris és comú arreu del món. També al nostre país, i a qualsevol altre, els treballadors suporten la pressió dels caps, dels mercats. Cada cop més.

En efecte, el públic de l’assaig va entrar plenament en el
joc: va sentir-se interrogat, va incomodar-se amb els ganxos de l’examinadora…
I es va quedar amb ganes de continuar jugant. El combat sencer tindrà lloc del
6 al 29 de juliol al Teatre Tantarantana. No ens el perdrem.

by Deixa un comentari

Colectivo
Lamajara ens presentava el passat dissabte 21 d’abril Labranza Kids. En una plaça plena de gent, sol i bon ambient –
característiques del que Sismògraf crea a la capital garrotxina – apareix un
grup de nens com a protagonistes. Eren nens. I nenes. I eren presències. Eren
moviment. Fugien totalment del possible preconcepte que un pot tenir sobre el
que un grup de mainada entre vuit i dotze anys pot fer quan són observats en una
proposta escènica.

El
seu cos i un pal. El seu cos i el terra. El seu cos i l’espai. Era dansa. El
que el col·lectiu, que no companyia, Lamajara aconsegueix amb aquest projecte
“on tour” és llibertat corporal. A través dels moviments de treballar la terra:
cavar, llaurar, sembrar, fangar o recol·lectar se n’extreu la dansa. Una dansa
sense artificis ni filigranes. Una dansa que no ha estat ensenyada per mimesi
sinó a través de sentir els propis cossos. I és per això que cada nen tenia el
seu propi moviment, un moviment “inspirat en” i no “imitat de”. Caminaven,
corrien, descansaven, usaven un pal com a eina. Com si un quadre de
Jean-François Millet prengués vida, molta vida. Lamajara, amb aquests nens, ha
creat un treball honest i transparent. Un joc. I una música, ja que aquesta
també s’inspira en els mencionats moviments i en els materials de les eines emprades al
camp.

És
d’aquells espectacles que ressonen més enllà de la pròpia funció, cada un
d’aquells nens d’Olot s’emporta un bagatge i coneixement de noves capacitats
que mai ningú altre els havia despertat. És quan la dansa traspassa el llindar
de ser tan sols una art cultural i també se suma a allò social.

Veure
aquell grup de nens i nenes ballant una coreografia amb llibertat de moviment –
sí, coreografia i llibertat de moviment no són antònims – va ser esperançador.
La dansa és viva, la dansa transforma, la dansa rega les noves generacions,
rega les noves llavors.

Laura Pujol

by Deixa un comentari

En el seu solo
anomenat La mesura del detall, el ballarí Magí Serra ens fa entrar en un
món de geometria i matemàtiques, ciència i càlculs, que aparentment governen
les nostres vides. Cada moviment que fem, cada decisió que prenem ha d’encaixar
en un esquema, segons les normes. Pensem que ha de ser així i per això
construïm. Construïm estructures físiques i mentals, intentant ser precisos,
intentant estar en equilibri, intentant que tot tingui un lloc i una raó
d’existir que es pugui explicar amb racionalitat. L’artista crea un espai tot
seu, el mesura amb els passos, a vegades amb precaució, a vegades amb frenesí.

En Magí mou els fils
i, entre els fils, mou el seu cos. Amb bastons, cordes, pedres i blocs de
fusta, crea una estructura que té l’espectador embadalit i en una tensió
constant. El resultat és un laberint suspès i fràgil, on els moviments del
ballarí són improvisats però nets i precisos. Explora aire i terra, juga amb
totes les parts del cos, amb un sentit inventiu d’acrobàcies hipnòtiques.
L’estructura a vegades vacil·la, però en general aguanta. El ritme de la música
accelera, en un crescendo que culmina amb una caiguda sobtada dels pals que
sostenen l’estructura. Col·lapse. S’apaga
la llum.

Quina és la raó dels
esforços fets? Com es pot tornar a construir? Les fórmules d’abans seran
suficients? Després de la ruptura, el cos i la ment queden destrossats,
intenten lligar caps. Però la matèria el domina, queda atrapat en una corda que
es converteix en un fil elèctric. Els llums es fan intermitents, inestables. A
més a més, sembla que la matèria es burli d’ell, quan els seus moviments
relacionats amb els objectes generen sons gairebé ridículs. El material és el
mateix, la precisió és la mateixa, però el cos no arriba a retrobar la mateixa
connexió.

Una veu externa
(potser el mateix artista?) comenta l’evolució de la peça, mantenint un fil
comú en les parts, que entre si són molt diferents i amb una continuïtat
trencada entre l’una i l’altra. Allò que continua és la reflexió, així com
l’exploració exterior i interior. La recerca de l’equilibri potser no s’acaba
mai, però a cada caiguda es pot tornar a començar, des de les coses més
bàsiques, des dels detalls.

Francesca Trevisan

by Deixa un comentari

SHENZHEN

Stefano Massini/ Roberto Romei

9 de maig a les 13h – Nau Ivanow –

Modera: Carme Tierz (@ctierz)

Focus: Inici de l’aventura
escènica + assaigs

Com
és el treball de taula? Què passa en les primeres lectures de
l’obra? Com respira un espectacle en les primeres jornades d’assaig
abans d’aixecar-se i començar a caminar?

GENTRY

Mos Maiorum

25 de maig a les 13h – Fabra i Coats –

Modera: Oriol Puig i Taulé
(@oriolpuigtaule)

Focus: Tècnica Verbatim + assaigs

El drama dels veïns que són exclosos
del seu barri, sense parany, directament a l’espectador. Verbatim
ho és tot. Mentre respires, tu crees l’obra. Com s’assaja un
espectacle que depèn tant de la reacció del públic?

NOWHERE IN PARTICULAR

Sònia Gòmez & David Climent &
Pere Jou –

Modera: Clàudia Brufau (@claudiabrubo)

4 de juny a les 16h – Graner-

Focus: creació interdisciplinar

Tres creadors de disciplines i estils
tan diferents es poden arribar a entendre i fer un espectacle
conjunt? Una activitat en què fins i tot els més incrèduls tindran
cabuda. Estàs disposat a deixar-te sorprendre?

FALSESTUFF

Nao Albet & Marcel Borràs

20 de juny a les 20h – TNC-

Modera: Alba Cuenca (@Herronita93)

(amb forta presència del col·lectiu
Nova Veu, @somnovaveu)

Focus: posada en escena

Què els passa pel cap a aquests dos
quan han de posar en escena un dels seus espectacles? Què va ser
abans, l’ou o la gallina? Què creen/pensen primer, el text o la
posada en escena?

OUR DEATH WON’T HURT ANYBODY

Teatro de los Sentidos / Tang Shu-wing
Theatre Studio

22 de juny a les 18 – Fabra i Coats, Sala 1

Modera: Jordi Bordes (@desbordat)

Focus: Del so al text + equip
internacional

La companyia de teatre sensorial per
excel·lència prova a fer un espectacle de text, però no estan
sols. Els acompanyen creadors de Hong Kong. Com es treballa amb un
equip tan internacional i amb mentalitats creatives tan diferents?

NOMÉS UNA VEGADA

Marta Buchaca

27 de juny a les 12h – Bonnemaison-

Modera: Teresa Ferrer (@3Aferre)

Focus: condicionament de l’espai +
tema dona

El teatre és el
millor mirall de la societat. Marta Buchaca examina víctima i
maltractador en una obra que posa el focus en la dona. Nosaltres el
posarem a més en l’espai (La Bonnemaisson) per saber de quina
manera condiciona la concepció de l’obra.

KINGDOM

Agrupació Sr. Serrano

28 de juny a les 19h – Graner-

Modera: Aída Pallarès (@aidapallares)

Focus: posada en escena +
coordinació d’elements…

Vols ser per una estona un membre més
de l’Agrupació Sr Serrano? Vols viure des de dins Kingdom? No et
podem assegurar que en sortiràs indemne, de ben segur que et quedarà
la petjada del mític monstre.

RAPHAËLLE

La Conquesta del Pol Sud

29 de juny a les 19h – Sala Tallers/TNC
–

Modera: Manuel Pérez i Muñoz
(@ManelPiM)

Focus: part audiovisual de les seves
obres

El teatre fa temps que ha deixat de ser
text i prou. El món audiovisual cada dia és més present i els
integrants de La Conquesta del Pol Sud en són experts. Com es concep
un muntatge que basa la seva força en la imatge documental gravada,
projectada i en moviment?

by Deixa un comentari

Acaba d’arribar de Madrid i a la maleta ja li neix un altre repte, acceptar l’encàrrec de La Pedrera d’estrenar una peça de nova creació dins del seu festival Noves Escenes. Fa només dos mesos va presentar al Festival Sâlmon del Mercat de les Flors Pelucas en la Nieve, que també s’ha representat a Madrid.

El 10 de maig a l’Auditori de La Pedrera presentarà una peça creada a sis mans, les dues d’ella juntament amb les dels creadors Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol. I malgrat que la peça porti per títol Lo Mínimo, el que rebrà el públic serà el màxim ja que si la unió fa la força, aquesta esclatarà d’una forma poc habitual. Cris Blanco destaca de la peça el resultat de la unió dels 3 creadors: un humor peculiar, però que ningú no s’esperi una comèdia, el públic més fidel ja sabrà trobar-lo; es treballa el fet quotidià, sublimant-lo; es barregen la realitat i la ficció, com ja passava en treballs anteriors i els jocs del llenguatge estaran molt presents.

Lo Mínimo neix com una prova i la seva expressió màxima recau en la posada en escena. Serà llavors quan el públic rebi la sensació que els creadors volen mostrar una mena d’estranyament. El públic entrarà en un lloc on la ficció de fora, tempestes, sons de micos… el farà replantejar-se on és o què és a punt de presenciar.  

En un espectacle d’una única funció no es pot mesurar la reacció del públic. Però tant els que estan familiaritzats amb la seva obra com els que no han de tenir clar que hi haurà quarta paret. Encara que la reacció del públic serà important, no es busca un públic participatiu. “La seva única funció serà fer de públic”, recalca Cris Blanco.

“És difícil descriure un espectacle que encara no està acabat, que encara no ha vist ningú i que només veurà acabat la gent que vingui a La Pedrera.” Encara que no sembli de gran ajuda pot ser ho, sobretot per aquells que busquin veure peces úniques, sentir-se partícips d’alguna cosa que potser no es repetirà.

Lo Mínimo no es basa en la crítica social a cap col·lectiu. No hi ha cap tipus de crítica implícita, “el fet més polític de la meva feina és poder seguir fent-la cada dia”. Amén.