Sin categoría

by Deixa un comentari

El passat cap de setmana vaig tenir el privilegi i la responsabilitat de
formar part del jurat del 2n festival de Mikro Teatre que organitza el Teatre
Akadèmia. En quatre dies vam veure 12 peces seleccionades d’entre les més de 90
que es van presentar a la convocatòria. Triar la guanyadora no va ser fàcil, doncs
eren moltes les propostes interessants i hi havia en joc un premi d’envergadura:
Una residencia creativa al teatre i la possibilitat de presentar un espectacle
la propera temporada.

Sota la presidència de l’actriu Serena
Vergano, vaig compartir jurat amb el director artístic del teatre Guido Torlonia; l’actor Pep Planas, representant de l’Associació
d’Actors i Directors Professionals de Catalunya; el director de l’Institut
Cervantes de Milà Sergi Rodríguez López-Ros;
i la directora d’escena Andrea Segura,
guanyadora de la passada edició del festival amb la cia. A3 (de la que aviat
tindrem notícies!) i responsable del muntatge Yes, potser que es va poder veure al teatre a mitjans de temporada.

La rapidesa i l’eficiència de tot l’equip de la sala es mereix el primer reconeixement:
No és gens fàcil coordinar les companyies i agilitzar els canvis d’escenografies
entre espectacles. I es que en quatre dies vam fer un viatge frenètic per tot
un seguit de formes, missatges i estils molt diversos per riure, emocionar-se i
pensar.

La frustració va ser un tema molt present, presentat en muntatges irònics i
irreverents. Aquí s’hi engloba la deliciosa parodia de Pirandello Sis autors a la
recerca de personatge, un text de Ramon
Pardina dirigit per Pep Garcia-Pascual
 amb Oscar
Llobet, Adrià Díaz i Alba Aluja. També Hola, ¿fumo? de la cia. Goddaut, humor absurd sobre l’immobilisme i
les prohibicions que marquen la societat, un text escrit i dirigit per Rubén Homar amb execució de David Menéndez i Dani Amor. O el microcabaret Con
dientes y uñas me defiendo de la cia. Frustractrices, en la que dos actrius
expliquen les peripècies de la professió.

La violència sexual va ser un altre dels grans temes, tant la de qui no té
permès estimar (Beautiful Boysz,  cia. La Bondage) com la de qui està obligada
a fer-ho. El meu reconeixement personal a la cia. La Cítrica i a la seva obra INI (dins), escrita i interpretada per Montse Folgado –acompanyada a l’escenari
per Raül Ferré– i dirigida per Mercè Solé. Un clam feminista a la
necessitat de mostrar i debatre l’assetjament ja des de l’adolescència.

En quatre dies també vam viatjar pel temps i l’espai a un ritme trepidant:
De l’estudi de Picasso a principis del segle XX (Cafè Hippodrome, cia. Pomodoro) al Bagdad del segle XIII (El ojo y la polla, cia. El somriure
bàrbar). Dels suburbis de Las Vegas del 69 (Moonlight
Blues de la cia. 015 Culture) a la dictadura xilena dels anys 70 (Chejovianas, 1973 de la cia. Meridiano
70ymedio Teatro). Aquesta última peça, un exercici suggeridor de l’autora i
directora Marcela Terra que porta
els anhels dels personatges del mestre rus al context xilè, va ser una de les
que el jurat, hegemònic i indecís, vam condecorar amb un accèssit improvisat. Les
potents interpretacions de Padi Padilla
i Anna Casas i l’evocador joc
escènic amb il·luminació de Consuelo Barrera
no podien marxar sense reconeixement.

L’altre accèssit va ser per I’m late,
de la cia. Esgrata, una divertidíssima comèdia absurda de Carlos Be sobre les relacions en temps de presses continues, amb
una frescor i una agilitat lloables tant en la direcció de Laia Alberch com en les interpretacions de Georgina Latre i Javier
López.

Finalment, i després de comprensibles dubtes, el jurat vam acabar triant com a guanyadora Jocs perillosos, una peça de la cia. La Volcànica escrita, dirigida
i interpretada per la polifacètica Lara
Díez Quintanilla, acompanyada en escena per l’actor Ivan Padilla. El muntatge, que ja va ser premiat a l’edició de 2017
del festival Píndoles, ens presenta la historia d’una aparent primera cita que
amaga un transfons més profund i melancòlic del que sembla.

Per acabar, també dona, actriu i autora és la impulsora del projecte
guanyador del premi del públic. Alma Alonso
és la creadora de Espècies desprotegides,
obra en la que apareix acompanyada per Àngela
Jové, Àngela Cervantes i David Bagés
sota la direcció de Víctor Àlvaro  i que explica la història d’una família actual
amb tres generacions femenines que sobreviuen com poden als sotracs de la vida.
S’ha de destacar com, sense quotes i de forma absolutament orgànica, les
creadores van acabar sent majoria entre els premiats.

Finalitzat el viatge, vam pal·liar el sabor amarg de no poder donar tants
premis com voldríem amb un piscolabis amb els artistes en el que vam poder compartir
visions i opinions. L’any que ve haurem de proposar atorgar 12 premis… Mentrestant,
ens conformem amb la reposició de les dues guanyadores de l’any. Jocs perillosos i Espècies desprotegides es podran tornar a veure a l’Akadèmia  del 20 al 22 de juny. 

by Deixa un comentari

Creuar
fronteres artístiques

“Quan vam treballar plegats en una peça de
l’Enric Montefusco, Tata Mala (2016),
amb la Sònia (Gòmez) ens vam confessar mútuament que sentíem un rebuig envers
el treball de l’altre.” Amb aquest comentari tan franc en David Climent va
començar la xerrada que vam fer el passat 4 de juny al Graner. Malgrat aquesta
“no admiració” respectiva sobre discurs artístic de l’altre, al llarg de la
producció Climent i Gòmez es van sentir molt còmodes a nivell personal. En
conseqüència, les bones sinergies personals van plantar una llavor, que dos
anys després ha germinat amb un tercer còmplice que també va formar part
d’aquest espectacle dirigit per Montefusco, el músic i compositor Pere Jou.
Així doncs, al llarg d’un treball organitzat en diferents residències per fer
aflorir Nowhere in particular, l’espectacle es presentarà al Grec el 6, 7 i 8 de juliol a la sala Pina
Bausch, del Mercat de les Flors.

Vet aquí, doncs que tres artistes amb discursos i
llenguatges artístics molt diferents s’han proposat trobar-se en una mateixa
cruïlla, sortir de la zona de confort per passar per un procés creatiu inèdit.
Amb un bagatge molt dispar, tots tres tenen un denominador comú: l’interès
infatigable per l’exploració dels llenguatges escènics entesa de la manera més
transversal possible. Ballarina i performer, Sònia Gómez va estudiar dansa a
l’Institut del Teatre i a P.A.R.T.S. a Brussel·les (Performing Arts Research
and Training Studios), i va començar a treballar en companyies com la General
Eléctrica (fundada per Roger Bernat i Tomàs Aragay) i La Carnicería Teatro. Des
del 2004, aquesta ballarina i performer ha creat i dirigit els seus propis
espectacles que s’han caracteritzat durant una etapa per performances
autobiogràfiques que han ballat a cavall de la dansa, el teatre i fins i tot la
televisió com a Mi madre y yo i Las Vicente matan a los hombres, o bé Experiencias con un desconocido.
Darrerament, però, Gómez s’està endinsant en l’exploració de les formes com és
el cas del projecte Ballarina.

Mitja taronja de loscorderos.sc, David Climent
que juntament amb Pablo Molinera –i Pilar López a la producció– s’ha dedicat a
cultivar el teatre bastard des del 2003, quan es van agrupar per formar un
“ramat reduït.” Climent i Molinero es van trobar al grup de teatre La Casual,
de la Universitat Jaume I de Castelló, i a partir d’aleshores la formació i
entrenament d’aquests omnívors de l’escena ha estat molt fructífera. A partir
de títols com Crónica de José Agarrotado
han recorregut teatres de l’estat i l’estranger. El Mal Menor o més endavant Afasians
– The Last Conference creat amb el duet musical Za!, loscorderos.sc han i
segueixen desplegant un teatre contaminat amb un imaginari gens realista, però
que adreça sense concessions temes molt reals i actuals. I per la seva banda,
en Pere Jou és un músic i compositor, membre del grup Quart Primera, que des
del patí de butaques del Mercat de les Flors –és un espectador fidel de la casa
de la dansa– s’ha “colat” a espectacles de diferents companyies i artistes com
Sol Picó, Amalia Fernández o bé Enric Montefusco. A finals del 2017, va
estrenar juntament amb Sònia Gómez, Apel·lació
a la pedra.

“Hola”
fora de context

Així doncs d’aquest “atac de sinceritat” n’ha
nascut un espectacle que indaga en les convencions de la interacció quotidiana.
Com un “clar, clar”, un “hola”, una aixecada de celles, i altres monosíl·labs,
gestos, que utilitzem de manera gairebé inconscient, si els observem a través
d’un microscopi i n’ampliem la fotografia, ens duran a una altra realitat que navega entre la individualitat i la col·lectivitat.

Al llarg del col·loqui que vam poder compartir
amb una bona colla d’espectadors, en Pere Jou i en David Climent –la Sònia
Gómez no ens hi va poder acompanyar– ens van contar les sensacions viscudes al
llarg de la producció. Quan estàs acostumat a treballar la dramatúrgia d’una
certa manera costa trencar amb els hàbits, com li ha passat a Climent, qui
d’altra banda, però ha viscut aquesta creació com una experiència molt
“lluminosa”, comparat amb altres espectacles que ha creat i dirigit. Nowhere in particular s’ha gestat des de
l’experimentació a l’estudi, sense un treball de documentació o uns textos
treballats fora de la sala. Així doncs, tots aquells automatismes o codis per
sortir del pas quan ens trobem algú amb qui sentim una certa distància, aquest
triangle d’artistes els converteix en el punt de partida d’unes partitures en
la qual el moviment, el ritme i el treball vocal són la matèria primera. Al
llarg del procés de creació de Nowhere in
particular, Gómez, Climent i Jou han portat sota una nova llum els
automatismes, com a claus per treballar llocs en comú, amb aquells que pots
tenir menys afinitat.

Cube.sz
il·lumina

Per circumstàncies d’agenda, aquesta acció de
Factoria Grec es va dur a terme una una mica al revés de les altres, en comptes
de veure una part de l’assaig, l’encontre amb en Pere i en David va començar
amb un col·loqui i va acabar a l’estudi on la María de la Cámara de Cube.bz
estava treballant en el muntatge de focus acompanyada per Neus Villà
–adjudantia de direcció. Aprofitant l’avinentesa, María de la Cámara i David
Climent van desvetllar als assistents el disseny d’il·luminació de l’espectacle
i com l’havien elaborat; van mostrar alguns plànols del disseny i quines són
les necessitats tècniques que hi ha darrere d’uns certs efectes lumínics. Una
creu –amb tota la càrrega simbòlica que comporta– presideix l’espai de Nowhere in particular, que la
il·luminació de Cube.bz apunta a convertir en un ritual amb aires de concert de
rock’n’roll. 

by Deixa un comentari

Senyalat pels peixos-pinzells realitzats pels alumnes de l’Escola El Far de l’Empordà, el Festival Inund’art ha arribat als carrers de Girona entre l’1 i el 3 de juny. Instal·lacions i intervencions a l’espai públic han permès descobrir i re-descobrir la ciutat d’una manera nova i original. Com els draps blancs dels alumnes de l’optativa de plàstica de 4rt d’ESO de l’Institut Jaume Vicens Vives al pont de les Peixateries Velles, que ens fan aturar mentre el travessem i reflexionar sobre com estem cada vegada més “empantallats”. També al programa figuren performances diferents, com la “Lectura al presoner que vaig ser” dins del refugi antiaeri. Quatre artistes – Pep Aymerich, Antoni Madueño, John Moderno i Raquel Moron – actuen simultàniament, reprodueixen gestos i sons, amb la veu o amb instruments especials, donant vida als espais de la memòria.

Uns altres espais tancats i amb història – la Carbonera i la Cisterna, antigament la part soterrània d’un antic convent – van ser l’escenari d’un recorregut sensitiu i col·lectiu creat pel grup teatral La Nave va. El projecte s’anomena Nit d’asil i uneix l’actuació dels actors amb la implicació dels participants. Es narren les històries de 4 persones que han hagut de deixar el seu propi país per sobreviure, en moments històrics i països diferents, des de la guerra civil espanyola fins a l’Àfrica. La llum és dèbil, fins que ens tapen els ulls i ja no podem comptar amb el sentit de la vista. Totalment a mercè dels altres, ens deixem portar i comencem un viatge cap a terres desconegudes.

Respirant un aire humit i amb el soroll de fons de la pluja (real), travessem el mar muntats en una embarcació, pugem unes escales que semblen no acabar mai, agafats a l’espatlla del veí. El fet de estar junts ens dóna seguretat, sentim la presència reconfortant dels altres, que estan al nostre mateix vaixell. Però un cop arribats ens esperen una corda que ens lliga, uns sacsejaments i uns crits que no deixen lloc a esperances. Una veu amb olor d’espècies ens murmura a l’orella que ja és tard per tornar enrere. Els sentits estan a l’aguait, estem totalment involucrats. No es pot no pensar en la gent que en els segles passats i encara avui ha hagut que deixar el seu país per marxar cap a un altre destí, perseguint una esperança de vida millor. Privats de les seves identitats i tractats com animals, marxen amb innocència, records i por cap a la nit. Una nit misteriosa i terrible, on els malsons es tornen realitat.

Per sort, existeixen maneres de dissipar els malsons: la llum i la calor humana. Des de la foscor, apareixen persones, espelmes i coixins sota una tenda. Bevem un tè calent, asseguts i reconfortats. Cal molt poc per tornar a ser humans i sobretot per fer sentir humans els altres. A vegades no cal demanar, sinó només compartir i donar llum. Agafats de la mà, tornem cap al principi, a mirar unes maletes plenes de records, de fotos de refugiats, amb colors i en blanc i negre.

El passat i el present han passat pels nostres cossos, hem viscut sensacions noves i intenses. De manera simple i molt eficaç, amb pocs objectes i molta imaginació, els actors de La Nave Va ens han fet posar a la pell dels altres, recordant què és l’empatia i què significa acollir. Un espectacle necessari més que mai, a dia d’avui; que pugui inundar moltes altres ciutats i consciències.

Francesca Trevisan

by Deixa un comentari

El Festival Píndoles és el festival de microteatre fora del teatre de Barcelona. Quan diem fora del “teatre” ens referim a “l’edifici on habitualment s’hi fa teatre”, i és així com en aquesta 4a edició ens presentem al Castell de Montjuïc per a descobrir racons que normalment no estan a l’abast de tots els visitants, i a més, gaudir de 6 peces de microteatre cada vespre.

Els responsables de muntar tota aquesta infraestructura, amb la inestimable col·laboració d’un gran equip de voluntaris, són Giulia Poltronieri, Aina Bujosa, Maria Soler i David Barrera, Gestores Culturals que com a treball final de màster van presentar aquest projecte i el van saber tirar endavant, creixent cada vegada més, convertint-se en un festival referent per a molts artistes, que hi volen participar, i programadors, que no es volen perdre l’oportunitat de veure el nou talent i les seves propostes.

Els guanyadors d’aquesta edició han estat, sense cap tipus de premeditació del jurat (us ho puc ben assegurar, jo en formava part), propostes que no podríem catalogar del tot com a teatre de text. En primer lloc, Alex Bartis i el seu titella que pren vida pròpia i et deixa absolutament hipnotitzat, forma part de la categoria teatre d’objectes, ja que en les dues últimes edicions es van afegir altres disciplines, com el circ o la performance, al teatre de text que tradicionalment havia estat el microteatre.

En segon lloc trobem Ambulantis, de Daniela Morales, Francisca Mujica, Magdalena Staniewicz, Mercè Rua i Anton Coimbra, que compta amb la col·laboració de Teatro de los Sentidos i pertany, més aviat, a una branca multidisciplinar, és una reflexió sobre els motius que et porten a marxar de la teva llar i les experiències que n’extreus. Un espectacle tendre i molt delicat que porta a l’espectador, mai millor dit, a fer un viatge preciós. El tercer premiat ha estat Duel de Juanjo Marín, una dramatúrgia enginyosa i perfectament lligada que gira al voltant dels grans duels de la història teatral i cinematogràfica, que podem definir com a teatre físic. Finalment, el guanyador escollit pel públic, Aquest sol, hi és per a tots?, de Martí Costa, tot i que encara podria ser un text més punyent, no podria ser més actual aquests últims dies. Com podem posar a debat el salvament o no de vides humanes? Persones que fugen de la guerra i la misèria als seus països d’origen i supliquen ajut des de barcasses enmig del mar? Costa ha encertat en explicar-nos una tragèdia col·lectiva que es viu més sovint del que coneixem, a través d’un fet puntual que aquesta setmana s’ha tornat a repetir vora la costa Italiana.

Aquests espectacles els podreu veure a la Gira Píndoles, els dies 25, 26 i 27 de juny al Maldà, Tantarantana i Flyhard respectivament, a les 20h30.

No ens oblidem d’un premi molt interessant que s’entrega a banda de la gira. Es tracta d’una residència artística d’una setmana a Cal Gras, una preciosa casa rural a Avinyó, on poder desenvolupar les idees, posar-les en pràctica i donar-les-hi forma. Aquest premi se l’ha endut la que en la meva opinió ha estat la millor peça del festival, escrita per Nuria Corominas i dirigida per ella mateixa i Irene Vicente, El Sopar o de com ella sopa sola el dia de l’aniversari de la mort del seu pare. 

No puc acabar sense destacar altres propostes que m’han semblat molt interessants, 18 participants al festival són molts, i molts mereixen ser anomenats a part de les que han rebut premi. En primer lloc, un musical, Jo, desconegut, d’Oscar Domínguez. Un format que no se sol veure en microteatre, ben interpretat, tant actoralment com vocal, i amb un missatge que encoratja a l’artista a continuar treballant superant, d’una manera original, els moments en que tot sembla perdut. Welcome to Berlin, de Núria Deulofeu i Jaume Viñas, on veiem els dubtes pels que passa una parella quan una de les integrants té l’oportunitat de marxar a treballar fora. Una peça amb una trama molt senzilla i quotidiana que t’enganxa amb els seus detalls tan propers a la nostra generació, t’emociona al veure’t reflectit en tots els matisos i les inseguretats viscudes per aquests millenials, que ara es plantegen diferents tipus de relacions. De part del Collettivo Terzo Livello, arriba Documento 17, un espectacle que barreja clown, dansa, acrobàcia i reflexió sobre el paper del públic en una performance. Un espai on els intèrprets proposen un punt d’inici des del que qualsevol cosa pot passar ja que l’espectador aviat es converteix en un actiu protagonista.

Last but not least, un grapat de comèdies molt ben travades i interpretades que ens parlen de petites desgràcies alienes en les que efectivament tots ens hi veiem representats. RRHH, de Lara Díez, una entrevista de feina i una cita del tinder, Duérmete niño, de La Niña Bonita, el mètode Estivill en seriós dubte, A propósito del miedo a volar, de Jordi Diamant, on David Lynch destrossa l’amor de joventut; i La Inversemblant Peripècia de James Richards, de Sílvia Navarro, un univers que desdibuixa la línia entre veritat i mentida. Per sort, tots aquests espectacles formen ja part de la cartera d’espectacles que aniran girant per tot Catalunya les properes temporades, i encara teniu moltes oportunitats de poder-los veure. Pareu bé les orelles!

Sílvia Mercè i Sonet

@pinyasonet

by Deixa un comentari

El IV Concurs de crítica teatral de La Mostra d’Igualada, organitzat conjuntament per la fira i l’Associació per a la promoció de les arts escèniques Recomana integrada per més de 40 crítics del país, ha rebut un total de 87 obres. D’aquestes, 49 corresponen a la categoria infantil (primària) i 38 a la juvenil (secundària i batxillerat). El concurs arriba a la quarta edició amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere.

El jurat del concurs, format pels crítics de Recomana Jordi Bordes, Iolanda G. Madariaga i Núria Cañamares (en les categories infantil i juvenil) i Carme Tierz (en la juvenil), ha atorgat el primer premi en la categoria infantil a Laura Batalla i Vilà, de 12 anys, per la seva crítica de ’La nena dels pardals’ de Teatre al detall i La Tresca i la Verdesca. El primer premi en la categoria juvenil ha estat per Albert Panisello i Figueras, de 14 anys, pel seu text sobre ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé.

El segon i tercer classificats en la categoria infantil són Marc Cózar i Cubí, d’11 anys, per la crítica de ‘Amour’ de Marie de Jongh i Quim Pelfort i Borrega, també d’11 anys, per ‘Diario di un brutto anatroccolo’ de Factory Compagnia Transadriatica. D’altra banda, en la categoria juvenil, Carla Güell i Martí, de 13 anys, i Elisabet Solé i Marimón, de 15 anys, han quedat en segona i tercera posició, respectivament, pels seus comentaris crítics sobre ‘Amour’ de Marie de Jongh i ‘Bombers’ de Mise en Lumière/Barna-Bé.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries Abacus Cooperativa, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria. Les crítiques guanyadores es poden llegir als webs de La Mostra AQUÍ.

A més a més de les valoracions sobre els espectacles vistos a la fira, enguany Recomana ha tornat a ser present a La Mostra organitzant un Kahoot i dinamitzant una postfunció de l’espectacle ‘Cospress’ de la companyia Kimani. Totes dues activitats han anat a càrrec dels joves Novaveu en coordinació amb el Grup de Participació Jove de La Mostra, que impulsa les accions paral·leles de La Mostra JOVE a L’Escorxador, l’espai adreçat al públic a partir de 12 anys. Finalment, membres de Novaveu han participat en la tria final dels guanyadors de les dues categories (infantil i juvenil) del concurs de crítica teatral.

by Deixa un comentari

El passat divendres 25 de maig va tenir lloc uns dels
assajos oberts, organitzats per Recomana i el Grec 2018, englobats sota
l’epígraf #FactoriaGrec. En aquest cas vam poder conèixer el treball de la
companyia barcelonina Mos Maiorum
que estrenarà Gentry, el seu darrer
espectacle, al festival Grec. La trobada va tenir lloc a la Fabra i Coats, la
monumental fàbrica de creació de Sant Andreu, i va ser presentada pel seu humil
servidor. La companyia, formada per Mariona
Naudin, Ireneu Tranis i Alba Valldaura, rep el nom del seu
primer espectacle, que es va estrenar al TNT del 2016 i també es va poder veure
a l’Off de La Villarroel. Mos Maiorum
tractava sobre la frontera i la immigració, utilitzant el llenguatge del teatre
documental. En aquest cas, i el títol ja ens dona algunes pistes, el seu
objecte d’estudi (escènic) és la gentrificació. És a dir, els processos
d’aburgesament de determinades zones d’una ciutat, que provoquen l’encariment
del preu dels lloguers i, per tant, l’expulsió dels veïns del barri i la
vinguda de nous habitants, ja siguin locals o estrangers. Som a Barcelona,
l’any 2018. Poca cosa més caldria afegir.

La companyia es caracteritza (fins ara, aquest és el seu
segon espectacle) per triar el teatre documental a l’hora d’encarar un
projecte. Més concretament, la tècnica coneguda com a teatre Verbatim, apareguda al Regne Unit als
anys noranta, i que consisteix en què el material textual de l’espectacle no
provingui d’una obra escrita, ja sigui original o adaptada. El text que
sentirem prové, en la seva totalitat, d’entrevistes, enregistraments sonors,
vídeos i altres mitjans documentals, que els intèrprets es limiten a reproduir.
A través d’uns dispositius sincronitzats i uns auriculars, els tres actors escolten
i al mateix temps van dient o copiant els àudios, creant un efecte
d’estranyament o alienació deliciosament inquietant. La peça té un dramaturg,
no obstant, en Marc Villanueva, que
es va afegir al debat post-funció per Skype, des d’Alemanya. La tasca del
dramaturg en un muntatge com aquest consisteix en la recerca, la selecció i
l’ordenament dels materials textuals, per tal que de tota la informació
recopilada se’n pugui extreure un espectacle intel·ligible i mínimament
interessant.

I què vam poder veure a 
l’assaig obert? La Mariona, l’Ireneu i el Tranis ens van fer passar a la
sala d’assaig i ens va donar llibertat perquè féssim el que volguéssim, un cop
vam accedir a l’espai delimitat com a escena. A Gentry, públic i intèrprets ocupen el mateix espai, semblant a una
galeria d’art, on tres grans pantalles fan de paret i on trobem una sèrie de
cubs blancs lluminosos on podem seure. O no, com vulguem. “No es diu
gentrificació, es diu capitalisme”. La primera escena funciona com a pròleg o
introducció a l’espectacle, on una sèrie de testimonis (urbanistes, advocats,
sociòlegs) ens expliquen què coi és això de la gentrificació. Si no n’heu
sentit a parlar mai, segurament viviu a Mart. Bé, això ens ho expliquen els
tres intèrprets: la tècnica que utilitzen recorda a una possessió, no infernal
però quasi. Sembla que d’un moment a l’altre hagi d’entrar el capellà a la
sala, per exorcitzar les seves ànimes posseïdes.

Els canvis que ha sofert Ciutat Vella, el Poble-sec, el
Poblenou i ara, el barri de Sant Antoni, amb el flamant i renovat mercat acabat
d’inaugurar, són tractats per experts i contrastats amb imatges de Google Maps
i webs immobiliàries (Engel & Völkers, Norvet Property). També tafanejarem
a pàgines relacionades amb el lloguer entre particulars, com ara Airbnb, que va
néixer simulant ser una plataforma d’economia col·laborativa i ha esdevingut un
element merament immobiliari, que ha convertit els seus usuaris en petits
especuladors. L’espai escènic de Gentry
és fluctuant i líquid, com el mateix mercat, i el to de la proposta transita entre
la duresa de les xifres i l’emoció dels testimonis reals, passant per la
paròdia (no cal fer massa cosa) d’alguns anuncis publicitaris o personatges
virals.

El debat posterior amb els espectadors va ser summament
interessant. Bé, amb les espectadores: van assistir 13 dones a l’assaig obert,
fet que ens demostra, un cop més, que les arts escèniques (i la cultura en
general) sobreviu gràcies al gènere femní. La companyia ens va explicar el seu
mètode de treball i perquè havien triat aquest tema, i vam debatre sobre fins a
quin punt hem de permetre que les millores en un barri (peatonalització dels
carrers, més zones verdes, mitjans de transport públic) facin encarir els
lloguers. L’opinió general de les assistents és que la llei hauria de posar
topalls a l’especulació, creant més lloguer públic i no permetent als
propietaris tenir habitatges buits. Tots volem més parcs i barris més nets,
però no pot ser pagant un preu tan alt. Literalment.

Gentry ha rebut el
Premi Adrià Gual 2017 de l’Institut
del Teatre, que premia els millors projectes escènics, i s’ha creat entre
Berlín, Venècia, La Caldera, la Fabra i Coats i L’Estruch de Sabadell. Es podrà
veure a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de
juliol.