Sin categoría

by Deixa un comentari

El passat divendres 25 de maig va tenir lloc uns dels
assajos oberts, organitzats per Recomana i el Grec 2018, englobats sota
l’epígraf #FactoriaGrec. En aquest cas vam poder conèixer el treball de la
companyia barcelonina Mos Maiorum
que estrenarà Gentry, el seu darrer
espectacle, al festival Grec. La trobada va tenir lloc a la Fabra i Coats, la
monumental fàbrica de creació de Sant Andreu, i va ser presentada pel seu humil
servidor. La companyia, formada per Mariona
Naudin, Ireneu Tranis i Alba Valldaura, rep el nom del seu
primer espectacle, que es va estrenar al TNT del 2016 i també es va poder veure
a l’Off de La Villarroel. Mos Maiorum
tractava sobre la frontera i la immigració, utilitzant el llenguatge del teatre
documental. En aquest cas, i el títol ja ens dona algunes pistes, el seu
objecte d’estudi (escènic) és la gentrificació. És a dir, els processos
d’aburgesament de determinades zones d’una ciutat, que provoquen l’encariment
del preu dels lloguers i, per tant, l’expulsió dels veïns del barri i la
vinguda de nous habitants, ja siguin locals o estrangers. Som a Barcelona,
l’any 2018. Poca cosa més caldria afegir.

La companyia es caracteritza (fins ara, aquest és el seu
segon espectacle) per triar el teatre documental a l’hora d’encarar un
projecte. Més concretament, la tècnica coneguda com a teatre Verbatim, apareguda al Regne Unit als
anys noranta, i que consisteix en què el material textual de l’espectacle no
provingui d’una obra escrita, ja sigui original o adaptada. El text que
sentirem prové, en la seva totalitat, d’entrevistes, enregistraments sonors,
vídeos i altres mitjans documentals, que els intèrprets es limiten a reproduir.
A través d’uns dispositius sincronitzats i uns auriculars, els tres actors escolten
i al mateix temps van dient o copiant els àudios, creant un efecte
d’estranyament o alienació deliciosament inquietant. La peça té un dramaturg,
no obstant, en Marc Villanueva, que
es va afegir al debat post-funció per Skype, des d’Alemanya. La tasca del
dramaturg en un muntatge com aquest consisteix en la recerca, la selecció i
l’ordenament dels materials textuals, per tal que de tota la informació
recopilada se’n pugui extreure un espectacle intel·ligible i mínimament
interessant.

I què vam poder veure a 
l’assaig obert? La Mariona, l’Ireneu i el Tranis ens van fer passar a la
sala d’assaig i ens va donar llibertat perquè féssim el que volguéssim, un cop
vam accedir a l’espai delimitat com a escena. A Gentry, públic i intèrprets ocupen el mateix espai, semblant a una
galeria d’art, on tres grans pantalles fan de paret i on trobem una sèrie de
cubs blancs lluminosos on podem seure. O no, com vulguem. “No es diu
gentrificació, es diu capitalisme”. La primera escena funciona com a pròleg o
introducció a l’espectacle, on una sèrie de testimonis (urbanistes, advocats,
sociòlegs) ens expliquen què coi és això de la gentrificació. Si no n’heu
sentit a parlar mai, segurament viviu a Mart. Bé, això ens ho expliquen els
tres intèrprets: la tècnica que utilitzen recorda a una possessió, no infernal
però quasi. Sembla que d’un moment a l’altre hagi d’entrar el capellà a la
sala, per exorcitzar les seves ànimes posseïdes.

Els canvis que ha sofert Ciutat Vella, el Poble-sec, el
Poblenou i ara, el barri de Sant Antoni, amb el flamant i renovat mercat acabat
d’inaugurar, són tractats per experts i contrastats amb imatges de Google Maps
i webs immobiliàries (Engel & Völkers, Norvet Property). També tafanejarem
a pàgines relacionades amb el lloguer entre particulars, com ara Airbnb, que va
néixer simulant ser una plataforma d’economia col·laborativa i ha esdevingut un
element merament immobiliari, que ha convertit els seus usuaris en petits
especuladors. L’espai escènic de Gentry
és fluctuant i líquid, com el mateix mercat, i el to de la proposta transita entre
la duresa de les xifres i l’emoció dels testimonis reals, passant per la
paròdia (no cal fer massa cosa) d’alguns anuncis publicitaris o personatges
virals.

El debat posterior amb els espectadors va ser summament
interessant. Bé, amb les espectadores: van assistir 13 dones a l’assaig obert,
fet que ens demostra, un cop més, que les arts escèniques (i la cultura en
general) sobreviu gràcies al gènere femní. La companyia ens va explicar el seu
mètode de treball i perquè havien triat aquest tema, i vam debatre sobre fins a
quin punt hem de permetre que les millores en un barri (peatonalització dels
carrers, més zones verdes, mitjans de transport públic) facin encarir els
lloguers. L’opinió general de les assistents és que la llei hauria de posar
topalls a l’especulació, creant més lloguer públic i no permetent als
propietaris tenir habitatges buits. Tots volem més parcs i barris més nets,
però no pot ser pagant un preu tan alt. Literalment.

Gentry ha rebut el
Premi Adrià Gual 2017 de l’Institut
del Teatre, que premia els millors projectes escènics, i s’ha creat entre
Berlín, Venècia, La Caldera, la Fabra i Coats i L’Estruch de Sabadell. Es podrà
veure a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de
juliol.

by Deixa un comentari

Aquestes darreres setmanes hem pogut visitar els assajos d’Arrogante
Albino a la Nau Ivanow i ser testimonis d’una fracció del seu procés
creatiu. Aquesta companyia de joves mexicans han rebut una beca per portar el
seu projecte a Barcelona, després de tenir bona rebuda al seu país en
l’anterior i primera producció teatral. Podrem veure l’estrena d’Un grupo de
performers mira hacia el oriente el proper dia 24 de maig a la sala
Atrium.

El col·lectiu Arrogante Albino es va formar l’any 2015 a
Guadalajara, Mèxic, per donar resposta a les inquietuds escèniques d’onze
artistes a partir de la creació col·lectiva, l’horitzontalitat i la relació amb
l’espectador i la memòria.

Un grupo de performers mira hacia el oriente és la segona obra de teatre d’aquest
col·lectiu, que ha fet diverses performances. Per dur-la a terme era necessari
que el grup se separés en dos, idea que els va engrescar des de bon
començament. La tria es va fer de forma natural, la meitat del grup que tenia
més disponibilitat viatjaria cap a Barcelona i l’altra meitat treballaria des
de Mèxic.

Així doncs, cinc membres d’Arrogante Albino són a Barcelona des de
l’11 d’abril juntament amb la Isabel Rodríguez que és la dramaturga que
els ajuda en aquest projecte concret. La Natalia Martínez i el Jesús Estrada aquesta vegada faran
també de codirectors perquè van ser els ideòlegs de gran part de la proposta.
L’equip l’acaben de conformar les actrius Carolina Vázquez-Chau, Elizabeth
Tapia i Karla Sosa.

De totes maneres el mètode de treball és molt horitzontal, tothom participa
en la creació de material. Cadascú és responsable de desenvolupar una escena
per la seva banda i després les posen en comú i, de forma natural, es va creant
un entramat al qual cal afegir-li coherència i dramatúrgia per acabar polint-ho
a nivell estètic.

De la primera a la segona visita que els vam fer, amb tan sols una setmana
de diferència, ja hi va haver força canvis, reducció d’escenes i transformació
d’idees. I és que justament d’això tracta la seva proposta i la manera com han
decidit explorar-la, que es fonamenta en el canvi i la transformació constants
que van experimentant durant tot el procés de l’experiència que estan vivint.
És així fins al punt que es plantegen la possibilitat que els canvis no
s’aturin amb la primera presentació davant del públic i l’obra segueixi
evolucionant amb el temps.

El fil conductor són els desitjos que cadascun d’ells han vingut a fer
realitat a Barcelona. Es guiaran pels seus capricis escènics, jugant amb el
límit entre la realitat i la ficció com una crítica als metarrelats, a les
“narracions oficials” i la post-veritat. Tota l’obra serà una barreja entre situacions reals viscudes en primera
persona i d’altres de ficcionades. El públic no sabrà què és què. És una
pel·lícula sobre una obra de teatre.

Volen obrir sempre el procés de creació donant peu al debat col·lectiu i
rebutjant la figura tradicional del director que delimita tot el procés i
promovent les diferents estètiques i nocions dins un grup. Hi ha directors,
però la seva funció és jugar i estirar de les propostes que sorgeixen.
Propostes que, de fet, pel coneixement global que tots tenen de tot el procés
ja estan naixent de forma natural amb una coherència estructural.

La Carolina Vázquez-Chau va viure la possibilitat de parlar català com un
regal! Més enllà de l’obra també els hem preguntat per l’experiència en si, que
els ha sorprès en diversos aspectes; com ara la sort que tenim de disposar de
biblioteques per a cada barri, la naturalitat amb que ocupem els espais públics
i en fem ús, l’accés a múltiples fonts d’informació i l’habilitat de canviar
d’idioma per adaptar-nos a l’interlocutor que tenim al davant.

Han treballat també en la idea de sentir-se foraster en una realitat
viscuda per tot l’entorn menys per un mateix, idea que ha impulsat l’obra en
una direcció que inicialment no es plantejaven: la situació de l’estranger.

Malgrat les dificultats burocràtiques viscudes a Mèxic per poder venir, un
cop aquí destaquen haver rebut molt bona acollida i tracte tant de la Nau
Ivanow com del veïnat de la Sagrera.

Evidentment també els hem preguntat pel moment polític que estem vivint,
sobre el que “sorprenentment” no som els primers a preguntar. Ells ens responen
afirmant sorpresa en trobar-se una realitat diferent a l’anunciada pels seus
mitjans de comunicació, alimentats bàsicament pels mitjans espanyols. També ho
comparen parcialment amb la situació que està vivint Mèxic ara mateix, on hi ha
una gran fractura social i escalada constant de tensió de la qual, per cert,
aquí en som grans ignorants.

En preguntar pel debat de gènere els d’Arrogante Albino ens comenten
que aquest és un tema que treballen habitualment, impulsats per l’abús que va
patir una de les seves integrants per part d’un actor de renom, extern al
col·lectiu, durant una de les seves performances. La companyia ho va denunciar
i fer públic en el seu moment i des d’aleshores és un tema amb el que estan
compromesos i, de fet, afirmen veure el feminisme com un pas natural en
l’evolució de tota societat.

Val a dir que un cop aquí han notat poca pressió masclista, especialment en
comparació amb el que viuen diàriament a Mèxic, però sí que són capaços de
posar-nos un exemple. Fet que ens recorda que encara tenim molt camí a fer en
aquest sentit.

Us animem a veure el resultat d’aquest complex i canviant procés! Ens
trobareu en el col·loqui post-funció del 31 de maig. Honestament nosaltres ja tenim ganes de veure quin en serà el resultat
final.

Joana Cortils
Quelot Martín (@quelcom_)

by Deixa un comentari

Sóc
una amant de la dansa i de tot i tothom, que faci que aquest art,
pugui arribar a més públic. Amb la fórmula dansa &circ, això
s’aconsegueix. La dansa és la germana pobre de les arts escèniques
i la gent encara la coneix poc i gaudeix poc. A Cuculand hi ha
fusió de contempo-breakdance amb circ, aportant a la dansa,
la fisicalitat que a vegades també ens agrada. És difícil
l’equilibri, i crec que l’espectacle ho aconsegueix bastant.
L’escenografia i la música són els complements imprescindibles en
aquest Cuculand, amb una comunió que segur
que en un escenari més gran guanyarà més.

Haig
de dir, que tot i que l’autor justifica els seus “moments
d’absurd” en l’espectacle, a
mi em sobren i em provoquen distorsió dins del discurs de
l’obra. M’agrada més que el contingut estigui més lligat i
potser no em va arribar
el missatge de l’autor sobre els records que es transformen en
superficials. No
em preocupa gens perquè,
si el que tinc la sort de veure, m’arriba per una altra
fórmula, ja m’està
bé. Cuculand
em va arribar també perquè,
es fa palès, que el coreògraf ha tret el millor de cada un dels
joves ballarins de diferents procedències i formacions.

Anna Gatell

by Deixa un comentari

Entrem a l’assaig d’Othello, a una de les sales de la Nau Ivanow, i trobem la
companyia Les Antonietes (a qui potser coneixereu per Stockmann, Mambo o
Somni americà) al voltant d’una taula passant les últimes notes, preparant-se per
mostrar-nos un passi sencer de tot el que tenen muntat. Fem un cafè amb ells
perquè descansin una estona abans de posar-s’hi. Parlem amb Annabel Castan,
actriu i productora, sobre la companyia i sobre aquest nou projecte que ara
assagen. 

Actualment la companyia està formada per Annabel Castan; Oriol Tarrason,
director artístic; Raül Perales, productor, i Eduard Arderiu, gestor cultural. La
companyia, abans dedicada exclusivament a la producció d’obres de pròpia
creació, està ampliant les seves activitats per coproduir altres espectacles, com
el que hem vist recentment al Teatre Akadèmia, Escenes d’un matrimoni. Castan
ens parla del seu personatge, Desdèmona, de com se sent amb una gran
responsabilitat a l’hora d’interpretar-la en un moment com aquest, en que el
feminicidi està a l’ordre del dia, tal com ho estava a principis del segle XVII. 

Després del cafè, parlem amb Oriol Tarrason sobre la facilitat amb què les
persones podem arribar a ser manipulades per éssers roïns, com Iago a l’obra,
que només volen fer mal per al seu propi benefici. Ens resulta curiós com els dos
tenen visions lleugerament diferents sobre la temàtica de la obra, acord amb la
seva perspectiva. Al cap i a la fi, és el que passa sempre amb qualsevol obra per
als espectadors: cada individu llegeix els signes exposats dalt de l’escenari de
manera diferent depenent del seu bagatge i els seus interessos, i n’extreu les
seves pròpies i personals opinions i conclusions; cada persona viu el seu propi
viatge. 

Malgrat això, tots els camins es toquen: l’obra parla de la manipulació, i una de
les eines essencials de la manipulació és la divisió (el famós “divideix i
venceràs”), que es pot aplicar en els binomis home-dona, blanc-negre, normaldiferent,
etc. És per aquest motiu que dos dels temes essencials de l’obra també
són la violència de gènere i, en menor mesura, la xenofòbia. En un context en
què el poder està acaparat per l’home blanc, les dones i les persones de pell
negra són considerades inferiors i més fàcils de manipular. És per això que, a
l’obra de Shakespeare, qui manipula és Iago (l’home blanc) i Desdèmona i
Othello (la dona i el moro) són manipulats.

Comença el passi i nosaltres ens disposem a viatjar en companyia dels tres
actors. Iago, interpretat per Arnau Puig, triat per la seva facilitat de generar
empatia, la qual cosa el farà ser un malvat amb llums i ombres, segons Tarrason,
és considerat el personatge més vil dels que va escriure Shakespeare, ja que la
seva maldat no rau en un fet extern que el fa tornar-se un monstre ni en un desig
de venjança, sinó que és malvat pel plaer de fer mal (una espècie de Joker, que
simplement vol veure el món en flames). Òscar Intente és Othello i, amb una
mirada intensa i absolutament sincera, ens mostra un home poderós fàcilment
manipulable i esclau de les seves pulsions més instintives, violentes i irracionals.
Per últim, el personatge femení interpretat per Castan, que, com ja és tradició en
la nostra societat, és el que té menor presència escènica, es constitueix en una
Desdèmona madura, apassionadament enamorada i amb més força de la que
estem acostumats a veure en el personatge. 

Un sentiment de ràbia ens envaeix gairebé durant tot el passi. Se’ns presenten
dos homes arrogants, masclistes, violents, malvats… i, amb tot això, segueixen
sent els protagonistes de la història. Desdèmona, lluny de ser càndida i innocent,
és en una dona intel·ligent i madura emocionalment, que és tractada com un
objecte a ser admirat per a seva bellesa i puresa, i segueix sent la víctima. Ens
envaeix la ràbia perquè el que veiem a escena és un reflex de la societat en la
que vivim. 

L’adaptació de Les Antonietes ha reduït l’obra de Shakespeare, que originalment
té més de 15 personatges, a un pols per a dos actors i una actriu, que interpreten,
segons Tarrason, els rols “essencials” de l’obra. Per als moments en què l’obra
requereix l’aparició d’altres personatges, la companyia compta amb la complicitat
i la col·laboració del públic, amb una doble finalitat: suplir aquestes vacants, per
una banda, i, per l’altra, fer partícipes totes i cadascuna de les persones de la
platea de la manipulació de Iago, que culminarà en un tràgic final que no deixarà
ningú indemne.

Els podreu veure a partir del 31 de maig a La Seca Espai Brossa. 

Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet
Nil Martín López @Nil_ml

by Deixa un comentari

El dret a l’ús i a l’abús és el que defineix la propietat
en dret romà. Aquest és el punt de partida d’Uti et abuti, el nou espectacle del sempre inclassificable Roger
Bernat. Un encàrrec de Jordi Fondevila que (de moment) només es podrà veure el
pròxim 17 de maig al cicle Noves escenes de la Pedrera.

Són les dotze del migdia. Està a punt de començar el
butlletí de les 12h a RAC1 i, tal com vam quedar, truco a Roger Bernat. Què
tal, tot bé, fa temps que no parlàvem. Parlem de les habituals presses en la
creació (periodística o escènica) i comença l’entrevista. Primera pregunta, la
bàsica: Què hi trobarem a Uti et abuti?
“A l’espectacle posem en joc la necessitat que tenim tots
de comunicar-nos i com aquesta necessitat, quan és vehiculada per un dispositiu
del què tu no tens control, acaba generant un discurs completament diferent”
m’explica. I no només això, sinó que, “com més actius estem a les xarxes
socials, ho som menys en el nostre compromís societari al carrer i a la
política”. Dit d’una altra manera: Hem subtituït les pancartes pel tuits,
l’acció pels hashtags. I qui dia passa, any empeny.

I tot això com es trasllada en un espectacle?
Resposta ràpida: “A través de l’smartphone”. En entrar a la sala de la Pedrera
ens trobarem una mena de xat, on els espectadors tindrem l’oportunitat de ser
els protagonistes d’una sèrie d’escenes que es construeixen en els seus mòbils.
Aquestes escenes formaran una ficció que acabarà explicant una història
inesperada. El joc del telèfon portat a l’extrem.

M’explica que va optar per aquest dispositiu
perquè està convençut que el teatre ja no és l’espai on es representa la
realitat. “La realitat es representa en les innumerables pantalles que tenim.
Els mitjans de comunicació i la política treballen amb eines bàsicament
teatrals i espectaculars, al teatre li ha quedat el privilegi de ser el
dispositiu crític que parli precisament de tot això” diu Bernat. El teatre, per
tant, acaba sent un lloc ideal per fer una crítica dels dispositius de
comunicació i les xarxes socials. “Crec que és un espai prou ambigu com per què
les paradoxes de la comunicació virtual siguin molt més visibles del que són
habitualment quan estem davant d’una pantalla” afegeix. Entre la virtualitat
del xat i la realitat de la sala de teatre. Teràpia de xoc per adonar-nos que
el nostre dia a dia podria ser un capítol de Black Mirror. 

by Deixa un comentari

El moviment és i genera energía, la dansa és moviment i a Radical Light de Salva Sanchis l’energia que genera el moviment dels cinc ballarins es trasmet a través d’un fil directe al públic, que vibra amb els ritmes musicals i corporals que hi ha a l’escenari.

La investigació que aquest coreògraf ha dut a terme durant dues dècades de creació i interpretació dancística tenen a Radical Lightuna mena de punt culminant per dos motius: és, de moment, la seva darrera creació (2016) i, a més a més, reflecteix alguns dels principals interessos de la seva carrera com ara l’equilibri entre la dansa improvisada i la dansa formalitzada. És la seva una trajectòria que ara mostra uns punts suspensius mentre finalitza els estudis en psicología, però que s’ha caracterizat per una recerca en el vocabulari de la dansa, una relació molt intensa entre aquesta i la música i una energía provinent del dibuix dels cosos en l’espai.

La peça que veurem al Mercat de les Flors el proper cap de setmana (18, 19 i 20 de maig), compta amb la música electrònica (minimalista) de Joris Vermeiren i Senjan Jansen, el duet Discodesafinado, participació crucial per la tesi que llança Sanchis: hi ha diferencia entre ballar instintivament, com fem en una festa o a casa, i ballar de forma pautada, com es fa a les obres de dansa; al passar de la primera a la segona es poden perdre qualitats com autenticitat, frescura o precisió. Per aixó durant els 60 minuts de representació veurem una primera part que podem anomenar “improvisada”, on els ballarins s’alimentan dels seus propis impulsos, i una segona “coreografiada” i podrem comparar que succeix, en els seus cosos i en les nostres sensacions. Ambdues parts es connecten i la dansa experiencial sembla que ocupi la formal.

Amb un elevat ritme musical de 120 pulsacions per minut, Radical Light garanteix adrenalina i un gaudi que, provinent del plaer mateix dels ballarins, envaeix el nostre espai sensorial. Són impressions que ens arriban de testimonis d’alguna de les 25 representacions anteriors.

Com ens deia el propi Sanchis a propòsit de l’obra: “Radical Ligth es centra en la sensació de plaer, tant la dels ballarins com del públic, és una peça molt directa, amb una proposta molt explícita que és per gaudir-la”.
 
L’artista català ha estat 23 anys a Bèlgica formant-se primer i creixent després com a ballarí, coreògraf i docent al voltant de l’escola PARTS, la companyía ROSAS i la seva directora Anne Teresa de Keersmaeker. Amb més d’una vintena d’obres estrenades, ha treballat en profunditat la improvisació com a eina escénica, i potser és en aquesta darrera peça en la qual es manifesta amb més claredat i amb uns límits molt més cristalins la voluntat d’improvisar.

Ballarins virtuosos entre els qual es troba el mateix Sanchis, velocitat, ritme, dibuixos coreogràfics rics i enginyosos, elevades pulsacions a través d’un paisatge sonor que provoca el “trance”, tot per recorda-nos que “la dansa conté històries personals, marques culturals, conté l’intangible, l’inqualificable i conté també el que ens fa a cadascun de nosaltres únics i alhora ens fa a tots iguals” com explica el creador.

Salva Sanchis, que ha ballat molt, tant a l’escena com fora d’ella, ens ofereix l’oportunitat de deixar-nos emportar pel ritme de la música i dels ballarins per després sortir d’allà i buscar el nostre propi batec.