El passat divendres 25 de maig va tenir lloc uns dels
assajos oberts, organitzats per Recomana i el Grec 2018, englobats sota
l’epígraf #FactoriaGrec. En aquest cas vam poder conèixer el treball de la
companyia barcelonina Mos Maiorum
que estrenarà Gentry, el seu darrer
espectacle, al festival Grec. La trobada va tenir lloc a la Fabra i Coats, la
monumental fàbrica de creació de Sant Andreu, i va ser presentada pel seu humil
servidor. La companyia, formada per Mariona
Naudin, Ireneu Tranis i Alba Valldaura, rep el nom del seu
primer espectacle, que es va estrenar al TNT del 2016 i també es va poder veure
a l’Off de La Villarroel. Mos Maiorum
tractava sobre la frontera i la immigració, utilitzant el llenguatge del teatre
documental. En aquest cas, i el títol ja ens dona algunes pistes, el seu
objecte d’estudi (escènic) és la gentrificació. És a dir, els processos
d’aburgesament de determinades zones d’una ciutat, que provoquen l’encariment
del preu dels lloguers i, per tant, l’expulsió dels veïns del barri i la
vinguda de nous habitants, ja siguin locals o estrangers. Som a Barcelona,
l’any 2018. Poca cosa més caldria afegir.
La companyia es caracteritza (fins ara, aquest és el seu
segon espectacle) per triar el teatre documental a l’hora d’encarar un
projecte. Més concretament, la tècnica coneguda com a teatre Verbatim, apareguda al Regne Unit als
anys noranta, i que consisteix en què el material textual de l’espectacle no
provingui d’una obra escrita, ja sigui original o adaptada. El text que
sentirem prové, en la seva totalitat, d’entrevistes, enregistraments sonors,
vídeos i altres mitjans documentals, que els intèrprets es limiten a reproduir.
A través d’uns dispositius sincronitzats i uns auriculars, els tres actors escolten
i al mateix temps van dient o copiant els àudios, creant un efecte
d’estranyament o alienació deliciosament inquietant. La peça té un dramaturg,
no obstant, en Marc Villanueva, que
es va afegir al debat post-funció per Skype, des d’Alemanya. La tasca del
dramaturg en un muntatge com aquest consisteix en la recerca, la selecció i
l’ordenament dels materials textuals, per tal que de tota la informació
recopilada se’n pugui extreure un espectacle intel·ligible i mínimament
interessant.
I què vam poder veure a
l’assaig obert? La Mariona, l’Ireneu i el Tranis ens van fer passar a la
sala d’assaig i ens va donar llibertat perquè féssim el que volguéssim, un cop
vam accedir a l’espai delimitat com a escena. A Gentry, públic i intèrprets ocupen el mateix espai, semblant a una
galeria d’art, on tres grans pantalles fan de paret i on trobem una sèrie de
cubs blancs lluminosos on podem seure. O no, com vulguem. “No es diu
gentrificació, es diu capitalisme”. La primera escena funciona com a pròleg o
introducció a l’espectacle, on una sèrie de testimonis (urbanistes, advocats,
sociòlegs) ens expliquen què coi és això de la gentrificació. Si no n’heu
sentit a parlar mai, segurament viviu a Mart. Bé, això ens ho expliquen els
tres intèrprets: la tècnica que utilitzen recorda a una possessió, no infernal
però quasi. Sembla que d’un moment a l’altre hagi d’entrar el capellà a la
sala, per exorcitzar les seves ànimes posseïdes.
Els canvis que ha sofert Ciutat Vella, el Poble-sec, el
Poblenou i ara, el barri de Sant Antoni, amb el flamant i renovat mercat acabat
d’inaugurar, són tractats per experts i contrastats amb imatges de Google Maps
i webs immobiliàries (Engel & Völkers, Norvet Property). També tafanejarem
a pàgines relacionades amb el lloguer entre particulars, com ara Airbnb, que va
néixer simulant ser una plataforma d’economia col·laborativa i ha esdevingut un
element merament immobiliari, que ha convertit els seus usuaris en petits
especuladors. L’espai escènic de Gentry
és fluctuant i líquid, com el mateix mercat, i el to de la proposta transita entre
la duresa de les xifres i l’emoció dels testimonis reals, passant per la
paròdia (no cal fer massa cosa) d’alguns anuncis publicitaris o personatges
virals.
El debat posterior amb els espectadors va ser summament
interessant. Bé, amb les espectadores: van assistir 13 dones a l’assaig obert,
fet que ens demostra, un cop més, que les arts escèniques (i la cultura en
general) sobreviu gràcies al gènere femní. La companyia ens va explicar el seu
mètode de treball i perquè havien triat aquest tema, i vam debatre sobre fins a
quin punt hem de permetre que les millores en un barri (peatonalització dels
carrers, més zones verdes, mitjans de transport públic) facin encarir els
lloguers. L’opinió general de les assistents és que la llei hauria de posar
topalls a l’especulació, creant més lloguer públic i no permetent als
propietaris tenir habitatges buits. Tots volem més parcs i barris més nets,
però no pot ser pagant un preu tan alt. Literalment.
Gentry ha rebut el
Premi Adrià Gual 2017 de l’Institut
del Teatre, que premia els millors projectes escènics, i s’ha creat entre
Berlín, Venècia, La Caldera, la Fabra i Coats i L’Estruch de Sabadell. Es podrà
veure a la Sala Hiroshima del 7 al 9 de
juliol.