Sin categoría

by Deixa un comentari

El circ dels polítics va portar enguany a suprimir la programació de Trapezi 2024 el diumenge 12 de maig, dia de les eleccions catalanes, i concentrar les propostes del dimecres al dissabte. Una quarantena de companyies, la meitat catalanes, i unes 70 funcions van acostar el virtuosisme, l’humor i la reflexió a petits i grans. Els cartells amb els rostres aspirants al poder i les pancartes als balcons –la majoria de Puigdemont- engalanaven els espais ocupats pels acròbates i els pallassos del circ més autèntic. Una edició molt variada i d’alta volada, amb muntatges de molta qualitat que van sorprendre i emocionar.

La grUtesca d’Escarlata va obrir el foc convidant als espectadors a una experiència poètica, sonora i interactiva tenyida de comicitat. En la petita plaça de Sant Pere, el públic es va amuntegar per treure el cap a les Finestres de Martí Soler. No va resultar fàcil, en el reduït espai abarrotat de gent, seguir-li el traç a l’artista, que feia girar dos hulahoops metàl·lics i una roda Cyr sobre el seu cos. Millor es va veure en la mateixa plaça a una àgil Àfrica Llorens que era alçada pels seus companys en La lévitation réelle, un breu i exquisit aperitiu acrobàtic que va agradar molt. La mateixa Llorens va protagonitzar en dies anteriors Foradada, un exercici conceptual complex en el qual apareix meitat home, meitat dona (amb el cabell llarg d’un costat i curt en l’altre; vagines de plàstic sobre la seva pell i un penis postís que es traurà per a utilitzar-lo de micròfon). Va faltar ritme en aquest trànsit de gènere al fil de la llegenda de la roca Foradada de Montserrat, segons la qual els qui són capaces de travessar aquesta roca amb un cistell ple d’aigua sense vessar una gota, si són homes es converteixen en dones i a l’inrevés.

Hibridació de llenguatges 

Es va confirmar en la cita de Reus que la hibridació de llenguatges marca el camí del circ contemporani. Ara es conten històries i s’abracen diferents disciplines i temàtiques. El brillant DESproVISTO‘ de UpArte proposava la necessitat d’alliberar-se de les aparences, els prejudicis i els rols. En Proxima Centauri, Oriol Borràs es perdia en el firmament buscant paral·lelismes entre les fases de la vida d’una estrella i la cicatrització d’una ferida causada per l’abús infantil. La salut mental va estar també present a Borderline, amb quatre virtuosos de la perxa xinesa, i a Mar, o cómo sobrevivir a un tsunami, de Rebe al Rebés, una peça que tracta de la pèrdua dels pares en la infància amb gran protagonisme de la paraula i la música. L’acròbata Rebeca Pérez intenta salvar-se en una mar de cordes del forat de la depressió, mentre que Maria Palma a La veu submergida es capbussava literalment en un gran tanc d’aigua per a trobar-se a si mateixa. I més aigua, la de Hidràtica, de la compañía El Cruce, que ens parla de la relació entre els éssers humans i aquest element vital castigat per la sequera.

L’ombra de la zitzania també ha estat present en el seu vessant més esbojarrat. Les tres pallasses de B.O.B.A.S. Banda Orquestal Benéfica de Actos Sepulcrales, de la companyia de Jimena Cavalletti, van disparar els riures amb les seves baralles a paletades en el fang d’un cementiri. A Duelo, Jean Philippe Kikolas jugava amb una calavera i recollia ossos amb un carretó entrellaçant l’humor negre amb tècniques com el llançament de ganivets i el trapezi Washington. L’aparició d’un soldat malferit aproximant-se al seu destí final es resol amb un poètic i emotiu desenllaç. També aborden la mort de la manera més lúdica Marcel et ser drôles de femmes en Masacrade, un trepidant espectacle sobre el trapezi volant molt vistós i divertit.

Humor disbauxat

Les Couchers van animar la nit del divendres amb les seves hilarants Charlas de azucarillo i el clown Loco Brusca ens va alegrar el dissabte amb la seva maleta plena de romanticisme i jocs a The train….. is gone! Al·lucinant va ser el colorit Rollercoaster del nord-americà Wes Peden, considerat el millor malabarista del moment i amb més de 10 rècords del món amb maces i cèrcols. Un ‘xou’ vertiginós que va impressionar al públic del Teatre Bartrina. La mateixa sala va acollir l’estrena de Cuirassa oberta, la primera peça de la companyia Marilén Ribot, que va agradar molt amb la seva poètica dramatúrgia visual i textual. Parla de les ferides que sofreixen els acròbates mentre executa rutines com els equilibris sobre ampolles de vidre, la roda Cyr i el prisma aeri.

Fantàstiques van ser les gamberrades de Extrêmités, dels francesos Cirque Inextrémiste, que van disparar els riures i la tensió amb els seus arriscats equilibris sobre taulons de fusta i bombones de gas. Un espectacle inoblidable entre bromes i acrobàcies. Molt a prop, els dos artistes de Bitbybit sorprenien amb la seva impressionant força mandibular.

Sempre a la recerca de noves relacions i jocs amb materials naturals, Joan Català va aparèixer en Idiòfona carregant un monstre de tubs d’acer que després, amb l’ajuda del públic, va convertir en instrument sonor. Manel Rosés va mostrar les mil i una possibilitats acrobàtiques sobre una escala en Akri. El teatre Fortuny va acollir les trobades i desacords, diàlegs acrobàtics i escenes oníriques de Disculpa si te presento como que no te conozco, Premi Talía 2024 a millor espectacle de circ. I el Cabaret d’aquesta edició, conduït pel carismàtic José Luis Redondo, va apostar per joves acròbates i veterans humoristes com Teatre Mòbil, que s’acomiaden de les carpes després de 40 anys compartint riures i emocions, com les que s’han viscut aquests quatre dies a Reus.

Imma Fernandez

by Deixa un comentari

Com s’arregla, un cos trencat? Cal dissimular esquerdes, solcs i imperfeccions? El kintsugi és l’art japonès de la reparació de ceràmica, identificable per les cridaneres i enigmàtiques cicatrius de pols daurada que serpentegen sobre les peces recompostes. En els cercles terapèutics, el concepte s’usa sovint com a metàfora de resiliència, i remet poèticament, més enllà a la conservació d’una peça i d’un material, a l’atenció intensiva al pas del temps i a l’observació acurada dels seus accidents. El kintsugi és sinònim de valorar la història material i concreta de quelcom, el fons del detall d’una cosa en si mateixa, sense confrontar-la o reduir-la al seu model, a com era o hauria de ser o d’haver estat. La tècnica, doncs, es deslliura de la convenció de la perfecció intocable o l’abstracció de la immaculada imatge, i substitueix això per l’acostament de l’usuari i l’observador al detall potser imperfecte, a la textura sempre única. La materialitat del temps i la realitat de la seva petja fan presents una abstracció, el temps, que mai no passa debades. En aquest bricolatge daurat hi ha la bellesa de la simplicitat i l’estima per el que és vell i oxidat, i per això aquesta tècnica és una via cap a l’atenció, el deteniment i la profunditat que als dits “occidentals” segurament se’ns escapa. Una profunditat que, de fet, emergeix fins a les superfícies, i que en aquella contrada oriental basa les beceroles l’estètica budista del wabi-sabi. Tan lluny, tan aprop: més enllà d’exòtics orientalismes, tot plegat és ben fàcil de copsar, ja que la seva bellesa hipnòtica s’aprecia de cop i volta, ens permea naturalment.

Una trilogia cicatritzada i guaridora

Les diferents crisis socials, econòmiques, culturals, així com les crisis individuals que al llarg de la vida vivim, formen part de la Història, en majúscules i en minúscules: ens expliquen, ens defineixen, i doncs, també ens conformen. La ballarina, coreògrafa i directora Vero Cendoya ha pres aquella bella metàfora del kintsugi, per continuar esplaiant-se, movent-se i pensant sobre els cossos, la resistència, les ferides i el pas del temps… Ens explica Cendoya que, durant la pandèmia, va traçar “un mapa de les cicatrius del meu cos, i les experiències vinculades a aquestes cicatrius”. Ella volia “reivindicar les cicatrius, que des de fora es poden veure com una marca lletja, però des de dins ningú se les vol treure, perquè són coses que una ha passat i ha superat”. Les cicatrius no només formen part d’una mateixa, sinó que explicarien fil per randa (mai millor dit) la història d’algú: en són part indestriable, biografia i essència, no accident anecdòtic. Tornant al kintsugi, la coreògrafa explica com, les peces trencades i arreglades, per als japonesos arribaven a tenir més valor que aquelles peces noves, o “en bon estat”. I aquest és el tema que centra la trilogia en què treballa la seva companyia, actualment. “Cicatrius”, que duia el sorprenent subtítol de “contrapàs de mamuts i altres feres”, i era un “ritual de dansa amb aires ancestrals”, itinerant, es va estrenar al Sismògraf d’Olot, i es podrà veure també a les pròximes festes de la Mercè de Barcelona. Allà ja van tractar el tema de les ferides guarides, en aquell cas com a actuació, treball i celebració col·lectius: els intèrprets escenificaven de quina manera els individus col·laboren en el procés de cura, igual que en un procés de cicatrització es dona una col·laboració entre els sistemes del cos. Després de “Kebo (Mapa de la pell d’un cos)”, que es podrà veure al Mercat de les Flors del 24 al 26 de maig (en coproducció d’El Canal de Salt, on la companyia és resident enguany), la tercera part de la trilogia serà “Una brillant imperfecció”, coproduïda pel TNC, i que parteix del llibre homònim d’Eli Clare (autor queer i amb paràlisi cerebral). La diferència entesa com a veritable normalitat, la fragilitat viscuda com a realista fortalesa.

Inclusivitat, diversitat, normalitat

El món de la dansa és territori propici per a metàfores, arguments, paral·lelismes i contaminacions estètiques dispars: si el cos pot ser molt abstracte, portador de llenguatges de tota mena, a la vegada és prosaic, eina de la narració figurativa, i ens parla en un llenguatge que, literalment, toca de peus a terra. De la mateixa manera, el discurs crític pot enlairar-se i fer-se polític, general, universal, però també pot concretar els seus postulats tot predicant amb l’exemple. Cendoya va crear la seva pròpia companyia de dansa-teatre l’any 2008, i al llarg de la seva trajectòria ha presentat obres com “Órdago a lo grande” (2019), “La partida” (2015) o, la darrera, “Bogumer”, actualment en gira internacional, i que era un projecte professional de dansa inclusiva. També ha codirigit projectes com Barricidis, i ha col·laborat com assessora de moviment en projectes d’altri, com la companyia de Blanca Portillo i, més recentment, l’obra de teatre “La trena”, dirigida per Clara Segura. Al llarg de la seva trajectòria, la companyia ha anat passant, en aquests més de quinze anys, per alguna etapa eminentment dedicada a projectes socials. Cendoya ha treballat ja una pila d’anys en projectes de dansa inclusiva, alguns d’aquests amb Ramon Giné. Amb ell, Anna Barrachina i Marta Pérez, van coordinar el projecte Incursió Social. Posteriorment, la companyia passa per una etapa on aquesta inclusivitat s’explicitava ja en la mateixa estructura, tot incorporant a persones amb diversitat, amb plenes condicions laborals. Aquestes etapes en evolució han anat incorporant a la companyia no només una major diversitat d’intèrprets i cossos diferents, també han suposat una ampliació dels llenguatges escènics, on l’interès pel teatre i l’explosió plàstica s’han anat fent més i més evidents. La dramaturga aclareix la vàlua de tota mena de projectes, però incideix en el fet que aquest espectacle, com altres seus, haurien de poder girar per festivals i programacions no exclusivament centrades en la dansa inclusiva, sinó que, per la seva aportació artística, volen ser del tot parangonables a qualsevol altra peça professional de dansa contemporània.

“Kebo” arriba al Mercat

Més enllà de l’accessbilitat, la diversitat, la inclusió, hi ha l’art en primer pla, que l’espectador rep directament, sense adjectius o aclariments. L’equip de “Kebo” que veurem al Mercat a finals de maig inclou, a l’apartat dramatúrgic, els noms del director de La Calòrica, Isra Solà, i la compositora Adele Madau, cofundadora de la companyia de Cendoya, fa quinze anys, i qui tocarà en directe. Cube.bz s’encarrega del disseny d’il·luminació, Albert Ventura del disseny escenogràfic, Pau Auli el vestuari, i la Bàrbara Meneses com a assistent de direcció. En la interpretació, Cendoya destaca l’heterogeneïtat dels components de l’elenc, tant pel que fa a les edats (entre els catorze i els cinquanta-nou anys), com a la procedència (hi ha gent d’Holanda, Paraguay, Italia, Catalunya i Rumania). D’entre els intèrprets hi trobem en Jem Prenafeta, un joveníssim intèrpret amb síndrome de Down, que fa uns quants anys que col·labora amb la companyia -set dels catorze anys que té-, i ja en forma part. Sobre en Jem, diu Cendoya que, al llarg de la seva carrera com a directora, s’ha trobat amb moltes persones amb diversitat, i amb molt de talent. “En Jem té catorze anys, i en porta set amb nosaltres. Som família, ens hem anat convertint en una família, i això és molt enriquidor per a tothom, per a ells i també per a nosaltres. En Jem està aprenent, i això és del que es tracta. A l’escenari és molt bo, i és convenient per a la peça. És un intèrpret que està allà, sobre l’escenari, per la seva capacitat de comunicació. Si no fos així, potser estaria en un projecte social, però no com a membre de la companyia…”.

Hi ha un context, per a l’espectacle, marcat també per l’agenda, la programació, l’itinerari que, des del Mercat, es tria i s’orienta amb cura i criteri, per tal que el públic gaudeixi de forma progressiva, didàctica i coherent. Hem vist com, en els darrers anys, aquesta programació és menys atzarosa i, en canvi, permet un veïnatge d’autores i obres, una confluència d’espectacles propícia per tal de construir un relat, un cert context temàtic, ètic i estètic. Enguany, la mutació i la persistència van lligades al ball, al moto o títol de la temporada: “Qui balla MUTA… persisteix”. L’espectacle “Kebo” es programa al Mercat en el marc del projecte europeu Europe Beyond Access II, amb una tria d’obres que inclouen entre els seus temes i integrants l’expressió, la reflexió i el qüestionament sobre els cànons i les jerarquies vigents a les arts, i especialment sobre el sentit de la normativitat a l’escena de les arts del moviment. També formen part d’aquesta programació al Mercat, les peces “Harmonia” (cia. Unusual Symproms del Theater Bremen), que es podrà veure el 30 i 31 de maig, i “The other side of the dance” (de la portuguesa Diana Niepce), que serà a l’espai de dansa de Montjuïc els dies 29 i 30 de maig.

by Deixa un comentari

La jornada professional sobre les sinergies entre entitats socials i culturals Arts Escèniques Drets Culturals (celebrada el 10 d’abril del 2024 a la seu de la Fndació SGAE), va concloure amb un prec: “Menys pastilles i més cultura”. Està comprovat que la cultura contribueix a l’empoderament, socialització i gaudi, especialment en els col·lectius habitualment més arraconats. La jornada, la primera estació del projecte CURACULTURA (a través del qual l’entitat de prescripció cultural Recomana vol fer un pas cap a la prescripció social), va exposar casos d’èxit i reptes a compartir per enfortir un triangle entre Cultura, Serveis Socials i Salut. Aquesta és una breu relatoria de tot el que es va parlar i dels interrogants que van quedar oberts. El repte és, ara, donar solucions possibles i constructives. Construir ponts que uneixin els penya-segats actuals des d’on els tres àmbits es reclamen col·laboració.

Taula1: Les entitats culturals s’aboquen al valor social.

Sergi Díaz, Director d’extensió cultural de l’Institut de Cultura de Barcelona. Explica l’abast de Barcelona Districte Cultural (BDC) a partir d’algunes dades:

El programa es distribueix per tots els districtes de la ciutat a partir, principalment dels centres cívics.

  • El 89% de les funcions estan adreçades a un públic general, i un 11% a l’escolar
  • L’abast que costa més accedir-hi són els espectadors de 16 a 24 anys
  • Compten, ja, amb un públic fidelitzat: El 70% són usuaris del centre.
  • Els fidels veuen fins a 3 propostes/any; la freqüència augmenta en programacions familiars.
  • El BDC és un espai relacional, en què es facilita la comunicació: artistes amb el públic

Ana Bustamante, Coordinació de projectes locals a La Xixa Teatre. Parla dels projectes de teatre de l’oprimit que desenvolupen en diferents graus: local, europeu (projecte Sophie en un programa d’entitats de 4 països), Cooperació internacional (Equador i Senegal).

A través del teatre es procura que aprengui tant l’alumne com el mestre o la família. És un espai compartit. Un dels projectes és al Casal dels Infants del Raval on proposen una creació comunitària. Ara tenen el repte que un d’aquests grups de teatre facin funcions de monitors del lleure que tinguin en compte els participants.

Per últim, La Xixa Lab-Cia de teatre: és l’espai d’exploració per renovar la metodologia.

Ester Bartomeu, Vicepresidenta de l’AADPC, les Mostres de Teatre als Centres Penitenciaris. L’entitat entén que cal fer un retorn social a través de la seva feina d’artistes.

Tenen una relació estable amb diferents centres penitenciaris on es desenvolupen tallers (ajuden a què els interns aprenguin noves maneres de comunicar-se), o bé Mostres de teatre.

L’AADPC reivindica l’accés universal a la cultura. Han comprovat que la representació ajuda a la reinserció social, sigui integrat dins d’un grup de teatre del centre o bé seguint-ho com a públic.

Els artistes que intervenen també els aporta feina i experiència.

  • En 13 anys, s’han programat unes 150 funcions d’uns 400 intèrprets diferents
  • Les han pogut gaudir al voltant d’uns 3.000 interns

Marissa Paituví, representant el Projecte Comunitari de l’Antic Teatre. Aquest projecte, guanyador del Premi Maria José Ragué (entregat el 2023) és un dels emblemes de mediació entre un teatre contemporani i les veïnes del barri.

L’Antic reconeix que és imprescindible una mediació per als diferents col·lectius i es mira d’incidir-hi a partir d’una programació amb temàtiques concretes, com el suïcidi o els abusos sexuals.

Les arts escèniques potencien tant el gaudi estètic com el reflexiu, Avui es busquen fórmules per trencar els prejudicis de la contemporaneïtat i el veïnat poc habituat a les arts de risc:

  • Potenciant intercanvi d’experiències amb altres centres d’art
  • Revisar els horaris per possibilitar la conciliació
  • Incorporar el grup comunitari de les “iaies” perquè es converteixin en agents actives al barri: avui són “recomanadores”.

Sílvia Ferrando Luquin, Directora General de l’Institut del Teatre, i Marta Galán Sala, responsable IT Acció Social i Comunitària.

L’Institut del Teatre, sota la direcció de Sílvia Ferrando, des del 2021, està transformant l’Observatori de les Arts Escèniques Aplicades en el marc de la formació de l’Acció Social i Comunitària de l’IT. A partir d’ara, es vol que també tingui en compte les arts en viu i també la mediació artística en diferents contextos. És el punt de trobada en el nou paradigma de la democràcia cultural. Per a fer-la realitat és necessari:

  • Facilitar un accés equitatiu als mitjans de producció artística i cultural
  • Les expressions artístiques són un bé comú: no són exclusives d’una classe o cultura dominant
  • L’articulació de projectes amplia el capital cultural de les comunitats
  • Els projectes han de ser sostenibles en el temps

L’Institut del Teatre ha establert els objectius, per fases, del 2024 al 2028. Immediatament es vol:

  • Implementar aquests coneixement a altres assignatures d’ESO
  • Es crea un grup de projecte comunitari entre els treballadors (no artístics) de l’Institut del Teatre: La Liminal.
  • Instituir el Premi IT Acció Social (comparable a l’IT Teatre i al Premi IT Dansa)
  • Adherir-se a l’Apropa Cultura.

Pepe Zapata, Director de Relacions Corporatives del Grup Focus, Projecte Grans Teatrerus.

Després de convocar el I Congrés Mundial d’Espectadors (ja en elaboració la segona edició), s’han iniciat uns Consells de públics tant al Condal com a la Villarroel, per participar en la programació. Les sales del Romea i de Goya participen amb la Fundació Tot Raval (un barri molt cohesionat entre cultura i societat). Apareix la necessitat d’atacar la soledat de la gent gran al barri. D’aquesta demana sorgeix Grans Teratrerus al Romea: Que joves acompanyin a avis al teatre.

Focus dona invitacions a tots dos. S’estableixen les següents condicions:

  • Es reserva l’experiència a 25 parelles
  • Es detecta persones majors de 65 anys que han deixat d’anar al teatre (per raons socials o econòmiques)
  • Se selecciona 25 persones (se’n van presentar moltes més) pe fer parelles estables durant tota la temporada. Es vol una complicitat sense paternalismes, ni confondre-ho com a mediadors o agents socials.
  • S’han fet activitats complementàries per conèixer interioritats del teatre.

L’experiència ha resultat un èxit. Ara es planteja ampliar aquesta acció a totes les sales de Focus. No podran repetir, en principi, les primeres parelles però es mirarà que puguin seguir vinculades des de la proposta que la Fundació Romea s’incorpori a Apropa Cultura.

Glòria Cid, que va treballar en promoure l’art per la societat a través de la Fundació La Caixa, però que assisteix a títol personal a la fila zero, reclama que són necessàries estructures estables que afiancin una acció entre els agents culturals i socials. Per garantir-ne la continuïtat, l’òptim és que “aquesta transformació social es faci des de la societat civil”. Cal avaluar impactes i avançar en una plataforma oberta des d’on intercanviar experiències.

Semolina Tomic, directora de l’Antic Teatre. També des de la fila zero coincideix en què la reacció ha de venir de la societat, tot i que ho posiciona en la plataforma Cultura de Base: que no hi hagi jerarquies institucionals que predisposin el sistema.

Taula2: Les entitats socials connecten amb els projectes culturals

Laia Viñas, referent municipal del projecte Radars de l’Ajuntament de Barcelona.

Radars és un programa de Serveis socials que busca crear una xarxa de proximitat de persones grans amb el seu entorn.

  • Dels 73 barris, Radars s’ha implantat, en 60.
  • El programa s’adapta a cada realitat vaira segons les necessitats sempre buscant aliances
  • És un programa que vincula Salut i Serveis Socials
  • El repte és que es generin vincles entre els avis i els voluntaris (que pot ajudar a una desena d’usuaris), que hi hagi sentit de pertinença de grup i de ser actiu al barri

Per a Viñas, La cultura s’ha de reivindicar com un dret fonamental. Cal trencar la barrera. La cultura ha de ser per a tothom. Això és el que s’ha de perseguir dins del seu programa.

Raquel Paz, Treballadora social sanitària del CAP Sant Martí. Es treballa amb grups per reforçar la socialització. A través de la prescripció social es vol evitar el tractament farmacològic. La convivència evita malalties: Hi ha evidencia científica que ho demostra: La prescripció cultural, segons l’OMS, evita decaure en depressions psicològiques.

Des del CAP Sant Martí es vol impulsar l’activitat cultural sigui per a malalts com a cuidadors . Es fan grups anualment (un o dos l’any). És necessari fer experiències estables en el temps amb el grup de demències.

Entén que un metge no pot desenvolupar-se com a prescriptor social i cultural, però la treballadora social pot dirigir activitats: pel malalt i pel cuidador.

Raquel: “Aquests projectes m’emocionen”

Mariona Galter. Responsable de comunicació d’Apropa Cultura, una xarxa que vincula les arts en viu amb les entitats socials. Cada usuari paga tres euros per localitat, sigui en el lloc que sigui. Apropa cultura es presenta comuna “facilitadora” de Cultura. Estableix un pont molt transitat.

Ara s’està ampliant el ventall. A més de fer propostes concretes també s’obre projectes a través d’accions com el “Museu s’apropa” o la “Dansa s’apropa” en què els usuaris poden intervenir activament en l’actuació en un taller experimentant una instal·lació.

Hi ha 170 equipaments inscrits que ofereixen activitats.

Un dels darrers projectes ha estat programar una concert per a 100 persones usuaris de cadires de rodes. Perquè es va detectar que a L’Auditori hi ha molt poques places. Es va fer a les cotxeres de Sants i hi van assistir residències i entitats del barri.

S’escolta els usuaris per mirar que l’experiència sigui el més beneficiosa possible.

S‘ha iniciat contacte amb la Federació Catalana de Voluntariat Social perquè col·laborin en trasllats i acompanyament.

La cultura és per a tothom, no pot excloure.

Raquel Paz recomana que cal establir vincles amb agents culturals i formar grups estables; no es pot confiar amb la voluntat perquè és molt inestable. Des dels serveis sanitaris es constata que hi ha molta activitat cultural accessible però no se n’assabenten.

En el moment d’intervencions de les taules, Sílvia Ferrando reclama un “canvi cultural”

Raquel Paz afirma que el Pla de Salut ja contempla el Pla de Salut la prescripció social i la cultura per a una millora dels pacients.

Ester Bartomeu fa una reflexió necessària sobre universalitzar l’accessibilitat: Cal una aportació econòmica perquè no perjudiqui el teatre. De fet, “si la cultura estalvia medicaments, aquests diners es podrien revertir en la cultura”, diu Sílvia Ferrando.

Caldrien dades que quantifiquessin l’estalvi per a revertir-lo en acció cultural. La cultura és transformadora.

De fet, la Salut ha de significar el benestar de les persones; no només enfocar-se en les patologies dels pacients (la falta de benestar d’un grup de persones). La prescripció social avança cap a la prescripció cultural, des d’un punt de vista comunitari.

Un dels col·lectius que més temps disponible té és la gent gran. Els horaris, les barreres arquitectòniques i els preus sovint els exclouen de participar-hi; s’ha de revisar per no excloure’ls. Cal trobar fórmules per plantejar una cultura més diversa.

Glòria Cid es pregunta: La conselleria de salut i la de cultura, parlen? La pàtina bonista ens agrada, però calen més dades per demostrar que la feina és transformadora.

El lliure accés a l’educació ha d’anar lligat al lliure accés a la cultura. Gràcies a una iniciativa del CoNCA, s’han iniciat mecanismes de trobada i conciliació política entre ensenyament i Cultura des del 2022.

En aquesta obertura de la cultura, hi havia històricament un recel de les elits culturals. La cultura té por, en certa manera, que ocupin la seva parcel·la. Què és la cultura “en majúscules”?

“Les elits culturals creuen que estan per sobre del bé i del mal, aquí hi ha un error de concepte”. Per a Tomic (si no són paraules seves, segur que les subscriuria), el camí és inequívoc: “La responsabilitat és política, però la política avança gràcies a la societat civil, tenim un impacte, que els polítics han de recollir”.

La sessió s’acaba a les dues del migdia. Si en la primera taula, l’ordre ha estat molt dirigit a presentar els projectes, a la segona taula, les intervencions anaven completant la visió dels ponents. Arribant a consensos obertament, sense necessitar de vots. Aquelles tres veus que, des dels penya-segats de la cultural els Serveis Socials i la Sanitat es desganyitaven la veu per fer-se sentir, després d’un matí de conversa, han sintonitzat millor les seves idees; veuen que el ressò els afina. Estan més a prop de trobar una via possible. S’escolten millor. I si han patit algun capítol d’afonia pel forçar de veu de primera hora, sempre hi haurà els caramels de menta que tot ho resolen: Recomana avança en el seu projecte de CuraCultura.

by Deixa un comentari

La vida esclata a Igualada durant cinc dies d’abril. Bé, ja s’entén de què parlo. Em refereixo a la vida teatral, a l’esclat de les arts escèniques en una ciutat que té un fort arrelament amb el teatre. 35 edicions de Mostra Igualada, 35 anys d’espectacles infantils i juvenils. 35 anys fent créixer a petits i grans en emocions i experiències. I enguany també ha estat així, una mostra d’emocions i experiències eclèctica. Algunes bones, d’altres més irregulars. I alguna que ens ha fet sentir com la imatge de la Mostra: penjats del cel, balancejant-se en un gronxador.

La meva mostra comença amb l’espectacle de carrer Sfumato de Llum de fideu. Els coloms i els peixos d’aquesta companyia han voltat molt per Catalunya, però allà on van sempre captiven. La funció és un al·legat a favor del respecte i la diferència entre espècies i persones. Una primera pregunta despenjada en una pancarta encara ressona dins: I que fem amb les vides que no se’ns assemblen, que no ens agraden i que no serveixen de res? L’espectacle dona la volta a les relacions entre nosaltres i aquells animals amb més mala premsa: coloms i peixos. El discurs és clar: experimenta el rebuig que sent un colom, experimenta l’abandonament d’un peix, experimenta l’abraçada d’un arbre. Antropomorfisme o animalisme? La proposta queda ben fixada i a mesura que hom la va integrant més va creant més el dibuix definitiu. Com un bon sfumato, el que sembla difuminat acaba donant forma a un concepte molt clar.

I de preguntar-nos sobre les diferències entre nosaltres i els coloms, a buscar més endins encara i qüestionar-se com es forma el nostre cos. Els dos integrants de El patio Teatro semblen explicar-nos un conte sobre la composició química i emocional dels nostres cossos. Suportats per cartolines, radiografies i tot d’objectes petits i de factura artesanal van radiografiant les entranyes dels nostres cossos. A través d’aquest espectacle, aprenem sobre composició química, però també recordem aquells episodis que ens han marcat a la vida i que ens han deixat cicatrius, que ens han fet plorar o han fet créixer els nostres ossos. Entrañas és una proposta íntima molt ben filada i explicada per dos actors amb una prosòdia que acarona.

El recorregut continua i fa parada darrera del Museu de la Pell, a la carpa que han muntat Projecte MAM, una companyia encara prou jove per presentar la seva primera obra: Matzali. Rebuscant veig una descripció de les intencions dels integrants de la companyia i m’encaixa força: “creació d’espectacles amb vocació multidisciplinària, en espais no convencionals i amb voluntat d’afavorir la participació del públic”. Multidisciplinària? Es tracta més aviat d’una espècie de perfomance de site específc. Espais no convencionals? Entrem dins un univers blanc, vestits amb granotes també blanques. Participació del públic? Durant deu minuts estarem enfilant tot d’esferes, per descomptat, blanques, en una espècie de mòbil de planetes, una estructura de fils connectats. Un cop sembla que estan tots els planetes ben enfilats (perquè tanta verificació?) ens quedem esperant, expectant. Un ritual, una música, una invocació i sembla que quelcom es desperta. Algunes d’aquestes esferes s’il·luminen i els dos guies del ritual Marçal Bayona i Aleix Melé tracten de caçar aquestes llums. La performance evoluciona cap al joc participatiu fins a una catarsi col·lectiva on brindem, ballem i invoquem a aquesta mena d’espècie de divinitat pagana. Què és Matzali si no? Malgrat tot, la proposta queda encara per perfilar i tampoc s’entén massa on vol arribar.

Sota el sol càlid de la tarda, mitja Igualada es reuneix a la Plaça Pius XII. Arriba un BMW descapotable ocupat per quatre senyors amb tratge fosc. Als balcons una sèrie de persones (joves, avis d’una residència, veïns de tota la vida) mirant-s’ho encuriosits. En una de les cantonades d’una de les cases modernistes penja una pancarta que alerta de la presència d’un fons voltor L’àguila Depredadora. Amb l’arribada dels especuladors al balcó d’aquesta torreta modernista, els veïns responen al seu discurs destructiu amb cançons. Darrere d’aquesta proposta hi ha el Cor de Teatre de Banyoles, acostumats a revolucionar les places. Però també compten amb uns quants voluntaris dels cors de la ciutat. Al final, però la proposta resulta estranya. Què tenen a veure aquestes cançons amb l’emergència de la crisi d’habitatge? Cantant My Way o Where is the love estovaran els cors dels especuladors? Li falta una dramatúrgia més sòlida, no caure en tants tòpics estèrils i l’execució de les veus no és tampoc per caure de cul a terra. Al final em transmet més una sensació de voluntarisme amateur.

El circ també ha tingut una presència destacada a la Mostra i una companyia que estrenava espectacle era Cirque Entre Nous. Borderline vol ser una peça que combina pal xinès, humor, discurs social i música. Però tot plegat acaben sent un aiguabarreig amb una alarmant falta de ritme, on es concatenen escenes sense un fil conductor molt clar i uns discursos buits. L’execució acrobàtica dels quatre integrants és molt bona: les suspensions a l’aire, les figures que creen, com s’entortolliguen uns amb altres, com cauen i saben frenar-se a centímetres del terra… Però el lligam entre aquestes execucions, aquests discursos, falta perfilar-los i triar per una opció (discurs social contra el liberalisme, però també de burla dels corrents filosòfics new age) o l’altra (les conyes metateatrals on dos dels seus integrants discuteixen sobre el sentit de la peça que estan creant).

Afortunadament, després tenim una trobada amb els monstres quebequesos de Cas Public. The Monsters és sens dubte una de les propostes escèniques triomfadores d’enguany. Les coreografies repetides dels ballarins, amb xanques incloses, són extenuants, però transmeten una energia que no decau mai. Bàsicament, gràcies també a tot un embolcall escènic que compta amb videoprojeccions animades de la francesa Marjolene Leray que podria firmar el mateix Michel Gondry, amb la música de Dear Criminals que marca i contraposa el ritme de les actuacions dels ballarins i amb un disseny d’il·luminació genial que tant encaixa, com crea ombres, com crea punts de llum en els objectes més insospitats.

El dia s’acaba a La Cotonera amb les B.O.B.A.S., tres dones i clown que guarden el sot on s’ha d’enterrar un mort mentre esperen el cadàver. Són la banda fúnebre, aquella que potser encara avui en dia es pot trobar en algun poble remot de l’Espanya més profunda. Les tres clowns, amb cadascuna d’elles una personalitat definida, es fan la punyeta, es barallen i al mateix temps intenten entretenir el públic assistent, els familiars i amics que hem vingut al sepeli. Les barrabassades que fan petar de riure a tothom en un in crescendo salvatge i brut que comptarà amb la participació d’una persona del públic que ràpidament adoptarà el rol juganer.

L’últim dia de la Mostra comença amb una proposta delicada i íntima que valora el paper de les iaies com a ésser d’amor i bondat que ens ensenya coses de la vida que els pares no poden. L’espectacle de la Gisela Llimona és curt i senzill i potser se li podria dotar d’una mica més de contingut. Ens parla d’una àvia que s’ha mort fa pocs dies, de com la Gisela la redescobreix gràcies a una espècie d’armari-maleta que li ha deixat. En aquest utensili anirà descabdellant diferents fils que simbolitzaran els viatges que havia fet la iaia en silenci. Però cada fil serà una paraula que ella li haurà deixat. Una paraula en diferents idiomes. La Gisela, a través de titelles creats amb cabdells i llana crearà una mena de coreografies tendres que embadaleixen els més petits. Potser, però, hauria preferit que s’acompanyés cada manipulació d’aquests objectes amb algun conte, alguna anècdota de la iaia entorn la paraula dita. Al final, Gisela Llimona es quedarà amb la frase que uneix tots els viatges, una simple i bonica frase que li ha deixat la seva àvia.

Tornem al carrer on ens esperen els germans Pino i Alma Steiner associats amb l’Elena Lalucat. Són la companyia L’atapeïda i es dediquen bàsicament al teatre físic, a allò tan complicat i tan bonic com són els portors o portadors, quan dos cossos o més s’entortolliguen, es munten l’un amb l’altre, creant figures complexes. A Esberlar, però es creen un univers on les catifes són el sòl salvador i el terra de la plaça seria com lava que han d’evitar. El joc de salts i caigudes acrobàtiques és també un ball que es realitza a través d’una camisa que es van canviant, braç a braç, els tres intèrprets. La participació del públic en aquest espectacle no frena, ni alenteix el ritme sinó que està ben integrat. A Esberlar no es trenca res, però sí que ens transmet la idea que ensopegar i caure forma part de la vida i que aquells territoris que crèiem impossibles de trepitjar no tenen per què cremar-nos els peus.

Continuem amb la tendresa de Claire Ducreux que ens convida a viure la vida d’una manera més tranquil·la. Fleurir les abimes és un solo curt on l’artista francesa, antiga sòcia del clown Leandre Ribera, munta una espècie de happening entorn un arbre creat per Juan Carlos Sagarra. Contempla l’arbre i convida a tres persones del públic a passejar amb ella al voltant de l’arbre. Les persones escollides, una nena, un home adult i una àvia en cadira de rodes, ajuden l’artista a transmetre aquesta idea transgeneracional de pau i harmonia amb la natura. Tanmateix, fins al final no s’enfila a l’arbre que funciona com a pal xino i tampoc és que creï cap figura en especial. L’important és deixar el niu a la part alta de l’arbre perquè els ocells hi puguin fer la criança.

Després arriben els Contes Meravellosos de Teatre Nu, un espectacle que glossa la figura de la Lola Anglada, una de les narradores infantils i dibuixants catalanes que més contes ha escrit, però que per molts continua sent una dona invisibilitzada. Els tres joves intèrprets (en aquesta ocasió, són Maria Berenguer, Mireia Moncunill i Marçal Giné) ens presenten la figura de la Lola Anglada, una dona que viu enclaustrada a casa per la Guerra Civil. A través de petits contes que aniran escenificant amb titelles i tota mena d’objectes, es crearan una sèrie de relacions entre els personatges i l’escriptora, fent-la evolucionar de la depressió i l’aïllament a la llibertat i el retrobament amb la creativitat. Una nina, un grill, un espantaocells o un gripau són alguns dels éssers que poblen aquests contes i que cadascun a la seva manera són l’alter ego de l’escriptora. Una bonica obra per homenatjar aquesta meravellosa narradora. 

I si és important l’obra amb què s’inaugura un festival, una fira, aquesta Mostra d’Igualada, també ho és l’obra amb què la tanca. I enguany el pes ha caigut sobre les espatlles dels tres acròbates de pal xinès que formen la companyia D’Click. Latas és sens dubte l’espectacle més complet de la Mostra. Si a Esberlar, ens trobàvem en un món on s’havia de caminar sobre catifes, aquí ens munten un escenari distòpic, un món poblat per llaunes buides, on tres acròbates es trobaran, es coneixeran i es reptaran tot jugant amb aquestes llaunes. L’obra funciona tant pel virtuosisme en els equilibris que facin amb i sobre les llaunes o fent tota mena de figures, en solitari, duo o trio, al perxa xinesa. Però també té una línia dramatúrgica clara explotada còmicament. Els equilibrismes captiven, les caigudes fan trencar de riure. La història d’aquests tres supervivents a la cerca de les llaunes plenes està ben traçada, amb un sentit dramàtic que escala fins a un final tendre i arriscat on veiem una de les figures creada en la perxa xinesa més boniques de la Mostra.

I ja ho diu la dita. To va bé, si s’acaba bé. Un any més, la Mostra ens transporta a nous mons, ens genera preguntes, ens explica històries ben tendres, ens fa reflexionar sobre el nostre entorn i sobretot serveix per unir-nos tots, grans, pares, fills, nets, totes les generacions possibles, al voltant d’històries i propostes escèniques transversals. La Mostra és familiar perquè és pròxima i perquè ens aproxima a tots. 

by Deixa un comentari

-Què aporta el Circ d’Ara Mateix?

Durant l’any al Mercat de les Flors no hi ha una programació regular de circ. El Circ d’Ara Mateix és una de les poques oportunitats per donar a conèixer un circ de caràcter contemporani, d’experimentació, risc… Un cicle per poder reivindicar els processos que es desenvolupen amb els artistes, el circ d’autor, que va mes enllà de l’entreteniment. Convida a explorar, qüestionar, submergir-se, deixar-se contagiar…

A nivell d’espai ja existeixen fires com Trapezi, Tàrrega, la Mostra Igualada o Mediterrània, però la gran majoria s’adreça a un públic familiar –que és necessari– i el circ, com a art, beu d’opcions dramatúrgiques que van des de l’entreteniment mainstream fins al performatiu. També busca un cert tipus de públic sota un concepte d’art basat en la cerca, una part essencial en un autor.

El concepte de circ contemporani és jove –va arribar a Catalunya fa uns 15-20 anys, després d’aparèixer a França el 1994 o 95 fruit del que abans era el “nou circ”– i rau en qüestionar les possibilitats que existeixen de problemàtiques, la tècnica, l’artefacte circense, etc. Al cicle hi ha propostes que desafien totes aquestes àrees.

-La programació mostrarà un ventall ampli i divers d’aquest circ actual. Com heu fet la selecció?

La majoria de les companyies han participat a Circus Next, com Doisacordes i Palimsesta –guardonats l’any passat a París–, o hi participen enguany, com Andrea Salustri o La Víspera. També hi ha companyies que han estat en residència a La Central del Circ com Los Putos Makinas. A més, com cada any, l’escola Rogelio Rivel farà una mostra al vestíbul. I també, per involucrar el públic familiar, comptarem amb el clown excèntric de Wilbur.

-Tots els espectacles seran a sala, tret d’un al carrer i un altre de carpa.

L’espectacle inaugural Résiste serà a l’aire lliure amb Les filles du renard pâle. I, a carpa, el Collectif Malunés presentarà Bitbybit, una peça estrenada fa dos anys en què dos germans utilitzen la tècnica de suspensió mandibular a sobre d’un gran tauler. És interessant perquè hi ha risc, vistositat i el concepte de voyeurisme circense de “tan de bo passi alguna cosa”. És horrorós veure com se suspenen per la boca, fa por pensar “què més passarà” i aprofiten aquesta possibilitat de manera molt tranquil·la, contemplativa, mostrant la bellesa dels cossos suspesos a l’aire. És una tècnica que es veu molt poc a nivell europeu perquè comporta una pràctica d’anys poder executar-ho.

-Del conjunt del cicle, què més destacaries?

D’artistes locals, els ja esmentats Palimsesta i Doisacordes, que es mereixen ser-hi per haver superat la gran selecció de Circus Next. Palimsesta ha estat recentment al Festival UP! de Bèlgica i Doisacordes han fet residència a Hèlsinki. Tots dos han desenvolupat un treball de circ molt potent com artistes emergents dins la precarietat de les arts escèniques i necessiten suport i visibilitat. També Juan Carlos Panduro, que va estar al Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular de Nou Barris, va fer residència a La Central i presentarà un work in progress, així com Los Putos Makinas, que són espectaculars, i La víspera, de Granada.

I, d’altra banda, tot el treball d’Alexander Vantournhout. És un treball que es desenvolupa al nord d’Europa; no és un circ mediterrani ni franco-català, ve d’una àrea de cerca i experimentació del cos diferent. Amb la investigadora Bauke Lievens analitzen la dramatúrgia del circ i expliquen com la narrativa s’atura en executar una acció acrobàtica. Per exemple, si vaig a fer un mortal no puc fer-ne la metàfora, sinó que deixo de somriure per concentrar-me i executar l’exercici. El circ contemporani advoca perquè hi hagi una hibridació, però parla de l’herència del circ tradicional, les avantguardes teatrals, el gir performatiu i el nou circ jove contemporani. L’Alexander està desenvolupant aquest treball corporal, una cerca molt interessant perquè és només de cos, sense escenografia. Personalment em recorda molt el treball que feia Eugenio Barba o Jerzy Grotowski, però amb una mirada actualitzada de què haurien de ser els cossos en moviment.

-Actualment, com rep el circ el públic? Entén les etiquetes de clàssic i contemporani?

Jean-Michel Guy, un sociòleg francès i intel·lectual de circ que treballa a Circus Next, va dir que tot el concepte d’etiquetes i categories s’entén molt dins el sector, siguin artistes, programadors, directors, productors…, però al públic no li interessa. Per a ells és circ. I punt. Sense cognoms. Ni circ reivindicatiu, ni contemporani, ni militant, ni feminista, ni res… Circ. Ho dic perquè és l’herència que necessitem però, alhora, cal celebrar totes aquestes opcions en parlar de circ. I que el públic, en veure l’obra i preguntar-se si és circ o no, desenvolupi per si mateix la resposta. És una invitació a no posar límits a la paraula.

El públic de Catalunya està obert a les peces contemporànies. La Mercè, el Circ d’Hivern, Tàrrega i Trapezi han fet la seva tasca perquè el públic pugui estar actualitzat del que passa amb aquestes arts. Tant Catalunya com Barcelona tenen una mirada molt important del circ mediterrani i d’Europa.

-Què en penses de l’estat de la creació i el circuit de circ a Catalunya?

De creació n’hi ha molta, de circuit n’hi podria haver una mica més! Està passant una cosa curiosa: Com a fàbrica de creació rebem moltes propostes i la majoria són solos en el sentit que els artistes desenvolupen la producció, la programació, la direcció, la dramatúrgia, etc. Sense menystenir el treball en solitari, s’està fent una crida a valorar el treball col·lectiu circense, com que hi ha tanta feina per fer… Les creacions cauen en això, tot està en “procés de creació”.

Falten espais d‘estrena i que el circuit existeixi. Ara, per exemple, els artistes es poden presentar a un centre cívic, però el punt final del circ contemporani és arribar al Circ d’Ara Mateix, FiraTàrrega o Trapezi. Les companyies hi actuen i la gran pregunta és quantes d’elles tindran possibilitat de continuar al territori. Fem una crida als programadors a ser sostenibles amb el producte local.

-El festival ‘Explosió de circ’ hi ajudarà, oi?

Sí, és una mesura amb l’Associació de Circ per conèixer el terreny i es farà cada any. Hi ha companyies que ara no són al Circ d’Ara Mateix que també fan circ contemporani i que també necessiten visibilitat. La riquesa actual és que hi ha molta creació. Aquesta és la part bonica que passa ara. “El circ està mes viu que mai”, com deia Jean-Michel Guy fent la metàfora que estava mort per explicar que està ben viu i que no hi ha una sola categoria, sinó proliferacions de molts tipus de circ.

by Deixa un comentari

Totes les activitats del Barcelona Districte Cultural són gratuïtes i les entrades es poden reservar per mitjà del web districtecultural.barcelona.

El Barcelona Districte Cultural (BDC) encara la recta final de la quinzena temporada, que havia començat el 8 de febrer. El BDC és un circuit d’arts escèniques, música en directe i cinema, que permet gaudir d’espectacles per a tothom als centres cívics de la ciutat. De les 34 propostes diferents programades, en queden encara una vintena en actiu, repartits per tots els districtes de Barcelona, fins al 27 d’abril. Us donem pistes sobre els espectacles d’arts escèniques que encara es poden veure a l’abril i que algun crític de la plataforma Recomana n’ha deixat comentari.

Aquest mes d’abril destaquen peces de fort compromís social com Mi madre en bragas, de la companyia Cándida, i el testimoni de la periodista de guerra Marie Colvin assassinada pel règim sirià el 2012 (Des de l’ull de l’huracà). També intervé la companyia Mea Culpa, que aposta per un teatre de contingut, de qualitat, honest, fet amb humor i amor a CR#SH (Tothom pot caure). En circ, hi ha un cant a la màgia i l’espectacularitat amb perxa xinesa de Jordi Panareda (L’home que perdia els botons) i d’altres que ho fan amb les acrobàcies, com Penjats, de la companyia Los Colgados, o amb el circ familiar, com Solo de dos, de la companyia Duo x Caso. Diana Gadish tanca la seva participació del BDC amb Handle with care, una peça que es remunta a l’Escena Poblenou del 2015.

El BDC també aposta per les arts escèniques per a tots els públics amb una oferta familiar que inclou el circ, el teatre, la dansa i la música. La companyia de dansa Roberto G. Alonso repeteix al circuit, en aquesta ocasió amb Marúnica, una obra recomanada per a majors de cinc anys que ens transporta a l’univers de la pintora surrealista Maruja Mallo. Hi ha espectacles que volen descobrir el plaer d’escoltar música per als més petits, de zero a cinc anys, com Sona la llum!, de La Curiosa. A més, també hi ha obres de teatre per als més petits: els germans Farrés presenten Dins el cau del Tabalet, basada en un conte del naturista canadenc, Ernest Thompson Seton (premiada recentment amb un premi Feten); i els titelles de la companyia basca Anita Maravillas, que presenta Las Cotton, una obra que s’inspira en les lluites obreres de les dones a la indústria tèxtil de principis del segle XX.

BDC va néixer el 2017 per enfortir la cultura de proximitat. La graella d’espectacles és fruit de la selecció i consens dels centres cívics, principalment. Es busca una proposta àmplia que abraci de públic familiar a música moderna. Segons afirmava en l’arrencada d’aquesta quinzena temporada Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives, «Barcelona Districte Cultural és un aixopluc que té activitats molt diverses. Tendim que l’activitat cultural es faci en espais molt cèntrics, i el BDC ajuda que això es pugui trencar; de fet, és una manera de socialitzar i descentralitzar l’activitat cultural, situant el centre cívic en un espai perfectament normalitzat en el programa cultural de la ciutat». El programa treballa també la inclusió i l’accessibilitat. Aquest mes d’abril encara es pot accedir a sessions amb subtítols, interpretació en llengua de signes catalana i bucle magnètic de Des de l’ull de l’huracà, als centres cívics Bon Pastor (5 d’abril) i Guinardó (19 d’abril).