Sin categoría

by Deixa un comentari

Plàtans, King Kong, consum, coreografies virils, publicitat, punk-rock, supermercats, creixement, descontrol, expansió, multinacionals, escassetat de recursos, cops d’estat, zoofília, trap i machotes morrejant-se en una festa sense fi. Dit d’una altra manera: capitalisme, capitalisme i més capitalisme. Així es podria definir Kingdom, el darrer muntatge d’una de les (nostres) companyies més internacionals del panorama actual: Agrupación Señor Serrano. El muntatge es podrà veure durant el Festival Grec i la temporada que ve al Teatre Lliure.

Després de veure qualsevol espectacle dels Serrano, gairebé tothom es pregunta el mateix: Quin és el seu punt de partida, com comença tot? En general, expliquen sempre  Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal, tot neix a partir d’una imatge, alguna cosa molt concreta i molt visual. Imatges que neixen a través del diàleg constant entre ells. Treballen per acumulació de capes i a partir d’aquesta imatge fan un buidatge de tot allò que, d’alguna manera, té relació amb aquella imatge. El resultat final és un trencaclosques de significats i significants. Un llenguatge directe i visual que – i aquesta és una de les claus de la companyia – funciona bé a Àsia, Amèrica o Europa. De fet, com m’explicava un dia Àlex Serrano, “els nostres espectacles caben en una maleta”.

Així doncs, han fet peces sobre el món immobiliari (‘Brickman Brando bubble boom’), sobre la caça de Bin Laden (‘A House in Asia) i, fins i tot, han estat capaços de disseccionar fins a límits insospitats la famosa fotografia de José Palazón de la frontera de Ceuta a ‘Birdie’.

Ara proposen una identificació del model capitalista i patriarcal amb la figura de King Kong. “A través d’ell i del que representa (virilitat, força, desig, instint, naturalesa salvatge) s’ensenyen els mecanismes que actuen dins el model econòmic i social d’Occident” expliquen. En aquesta al·legoria cal afegir-hi els plàtans ja que, segons la companyia, la indústria del plàtan amaga un exemple perfecte del que és el capitalisme i com funciona. Ja ho veureu, ja.

L’altra gran clau dels Serrano: el com. La companyia sempre ens explica una història, però ho fa a través d’un llenguatge que aquí ens entestem en definir com “noves tendències”: Cinema en temps real, maquetes, vídeo, performers (en aquest cas Pablo Rosal, Diego Anido, Wang Ping-Hsiang, David Muñiz) i, aquí, música en directe a càrrec de Nico Roig. Una festa amb llums estereoscòpiques per celebrar que tot se’n va a la merda. We are fine.

by Deixa un comentari

Els crítics hauríem d’entrar més sovint en una sala d’assaig. No per veure què s’hi cou, que ja ho sabem, però sí per omplir-nos d’humanitat. Per deixar de somiar el que ens agradaria veure i mirar als ulls dels actors que lluiten des de la primera lectura del text per fer-se amb el personatge. Això que comunament es diu ‘ficar-se en la pell del personatge’. Això que el dia que s’aconsegueix, la sala d’assaig explota i neix la màgia. He tingut l’oportunitat de viure-ho i de quina manera!

El primer dia d’assaig tot són il·lusions, nervis, pors, incredulitat. Al cap i a la fi la primera presa de contacte amb el text, sense haver-lo llegit gaires vegades prèviament com va succeir amb aquest text, dóna peu a pensar: “i això com ho farem?” I a més, en aquesta ocasió tenien un al·licient afegit, el text del Pablo Messiez, traduït per Marc Artigau, no és gens fàcil.

Messiez no escriu rèpliques curtes i la dramatúrgia naturalista no forma part del seu estil. Muda és un seguit de fils entreteixits que formen una història que no deixa allunyar la vista de l’escena a l’espectador. Quan els actors agafen per primer cop el text i veuen com de farcit està el full és habitual sentir “on m’he fotut?”. El resum perfecte per la primera sessió el va verbalitzar en Jordi Rico i encara que serveix per qualsevol muntatge en aquest adquireix un altre significat “no són només les paraules sinó com les dius”.

Des d’aquella primera taula d’aproximació al text, vaig deixar passar tres setmanes fins que em vaig tornar a submergir en el món Messiez. Em trobo els actors drets, alguns mobles i els espais escènics força delimitats. El text flueix millor, encara sense abandonar del tot el paper, però recordo que no és gens fàcil d’aprendre. Un cop apreses les línies, els intèrprets han d’aprendre a matissar les paraules, a deixar-les respirar. Mercè Vila, la directora del muntatge, vol provar coses de moviment, de persones, de mobles, gestos, etc. L’espai temps d’aquesta obra necessita un espectador obert que abandoni la realitat per una estona i es pugui endinsar en una de paral·lela, un espectador que no necessiti parets i que sigui capaç de visualitzar que damunt d’un escenari tot és possible.

Si has arribat fins aquí és possible que et preguntis per què no he comentat res de la trama. Sóc de les que pensa que és millor veure algunes obres amb els ulls tancats, sense saber res de l’argument. Muda és la història de tres personatges que viuen en el mateix bloc de pisos, una nova inquilina, el conserge i una veïna. Com sempre el text de Messiez amaga molts secrets i els personatges es van despullant (metafòricament) a mesura que avança l’obra.

Han passat gairebé dos mesos des de la primera taula d’assaig i la companyia és a punt d’acomiadar-se de la sala d’assaig amb un passi sencer de l’obra. Són a menys d’una setmana d’estrenar a Andorra (setmana del 25 de juny) abans del seu pas pel Festival Grec la primera setmana de juliol, i la Mercè està enllestint els últims detalls. Hi ha nervis. Per als que no som damunt de l’escenari, veure l’espectacle en una sala d’assaig és més complicat que en un teatre. Hi ha alguns elements que no permeten que t’acabis de concentrar. En aquest cas, però, durant poc més d’una hora vaig oblidar on era, i em vaig submergir en l’obra. En vaig veure les diferències: com s’havien resolt els primers dubtes, com fluïen la manera d’interpretar el text i els personatges, com el text destil·lava la màgia, en definitiva, se n’havien sortit.

Fora de la sala d’assaig falta comprovar com el públic i la crítica reben tot el que s’ha treballat. Els seus silencis, les seves rialles i les seves respiracions seran claus pel tancament del procés. Ara queda sentir i gaudir. Quines ganes de quedar-me Muda!

Elisa Díez / @butaquesisomnis

by Deixa un comentari

A fora, se’ls rifen. Aquí, el circuit teatral de creació contemporània és tan esquifit que amb prou feines en podem veure més de dues funcions i sempre emmarcades en festivals com el TNT, el Sâlmon o la setmana de programadors del Temporada Alta. Aquesta vegada, però, debuten al Grec. Ho faran amb La plaza, la peça que van estrenar al maig al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i que ja ha passat també per Frankfurt, Lisboa, Viena i Atenes.

El títol de la peça fa referència a l’esfera pública, a l’obligació de conviure amb els altres, i amaga una de les constants en els muntatges d’El Conde de Torrefiel: la tensió entre individu i societat. N’hem parlat amb Tanya Beyeler, codirectora de la companyia juntament amb Pablo Gisbert. Ens explica que a l’inici del procés de creació de La plaza els interessava parlar sobre el futur: “Va ser un fracàs. Finalment hem volgut plasmar que el futur és una gran pregunta que no sabem com abordar. El que està clar és que el futur es decideix ara, el futur neix al present”. I mentre la peça anava prenent forma, va sorgir un altre tema, la tirania de la imatge, que ha acabat imposant-se i eclipsant l’anterior. “Vivim en una societat dominada per la imatge, i volíem tractar com aquest llenguatge tan perceptiu condiciona les decisions i els punts de vista del nostre dia a dia”, diu Beyeler.

En tot plegat el sentai hi ha tingut un paper clau. Són les màscares orientals que duen els performers de La plaza, una mena de mitja que els cobreix la cara i els deixa sense rostre. Beyeler confessa que van tenir-hi una mena de relació amor-odi: “Ens va fascinar, és un element estètic molt potent. Tant, que no les teníem totes. Hem lluitat molt per eliminar-lo, però s’ha resistit i ha acabat convertint-se en l’eix central de la peça. El sentai és un llenç en blanc on l’espectador pot projectar les seves emocions”.

De fet, amb La plaza, El Conde atorga al públic un rol central: “Ens ho hem jugat tot a una carta, si l’espectador no hi entra, no hi ha res a fer”. Beyeler defineix la peça com una experiència immersiva i psicològica: “És  l’exploració de la ment d’un espectador hipotètic d’El Conde de Torrefiel. El veiem sortint d’un dels nostres espectacles i l’acompanyem fins a casa”. I per aconseguir que aquesta immersió sigui encara més profunda, el text projectat utilitza la segona persona del singular: “És un dispositiu que volíem explorar. La segona persona no només interpel·la directament l’espectador, sinó que pot arribar a violentar-lo”, diu Beyeler. Quedeu avisats.

Xavi Pardo

by Deixa un comentari

La violència masclista s’escola i impregna
tots els racons de la nostra societat cada dia, però a escena “es treballa molt
poc, també perquè hi ha molt poques dones que fan coses” explica Marta Buchaca,
autora i directora de Només una vegada. Som una trentena d’espectadors i
espectadores a l’Espai Francesca Bonnemaison per assistir a l’assaig obert
d’aquesta peça en tres actes. Hi veurem el segon, la trobada entre dues dones,
Eva (Anna Alarcón) i la psicòloga que l’atén (Maria Pau Pigem).

Abans d’engegar, l’autora anuncia que l’espai
de l’acció és pretesament deixat, d’estètica similar a la soviètica; sembla que
es busca mostrar la sordidesa de la burocràcia i, en certa manera, la manca de
recursos que l’administració dedica a l’atenció per violència de gènere. Buchaca
ens situa al punt de partida, una pregunta “Estàs segur que no et pot passar a
tu?” i en una circumstància quotidiana, la conversa durant una sessió de
teràpia on la protagonista creu que ella hi és per error, perquè no es
considera una dona maltractada. L’autora diu “vull intentar entendre com li
passa això a gent a casa seva, on se suposa que hem d’estar segurs”.

“Està molt bé. Tornem al got, Anna, i provem
sense la resposta, Pigem”. Es repeteix el fragment i la directora atura un
altre cop: “ja treballarem pujar-la una mica més, i que la psicòloga sigui més
seca, i recuperem la rèplica. Tornem a quan agafa el got i fem fins al final de
l’escena”.  És d’agrair la generositat de
la companyia perquè ben poques vegades el públic té l’oportunitat de veure un
assaig real, de notar aquell clic entre intèrpret i personatge, d’apreciar l’artesania
de la construcció d’un espectacle i com de necessària és la complicitat entre
tot l’equip perquè arribi a bon port. 

Fugir dels estereotips

Els diàlegs a l’escena que hem vist demostren
que aquesta obra fuig dels estereotips, especialment amb l’actitud del
personatge d’Eva que critica durament el que ella considera dones maltractades,
és a dir, incultes i de classe baixa, a diferència d’ella que és el contrari.
Tampoc Pau, l’escriptor  educat i
sensible s’adiu a la idea generalitzada d’home maltractador. Anna Alarcón parla
d’Eva com “una dona guerrera. Ella li fa mal a Pau, el traeix i no es presenta com
una víctima”. Bernat Quintana explica que “ Pau suposadament està sensibilitzat
amb el tema però en una situació límit com la que el posa la Marta reacciona
amb violència. Això és molt interessant. No em sembla bé el que fa, però m’he
de posar allà i no és agradable.”

Només una vegada no serà previsible; segons la directora fuig del patró i treballa amb l’ambivalència
perquè “és un tema molt complicat. Tu veus un text sobre violència masclista i
penses que saps què t’explicaran. I no”.

Rigor en la documentació i llicència per a la
ficció

Tenint entre mans una qüestió tan complexa Buchaca
ha realitzat un procés de documentació exhaustiu, a més de comptar amb l’assessorament
d’una psicòloga especialitzada i visitar els Serveis d’Atenció, Recuperació i Acollida per a dones de l’Ajuntament de Barcelona (SARA) i el Servei d’Atenció als Homes (SAH). Actualment són serveis col·lapsats
on han comprovat que, pel que fa a l’atenció a les dones, cada professional atén
entre 80 i 90 casos. 

Un punt en comú de les psicòlogues dels dos serveis és que parlen dels pacients com a víctimes. Maria Pau Pigem explica: “al SAH et parlen dels homes
com víctimes d’una cultura masclista, que inconscientment els diu no fotré una
hòstia al meu jefe però sí a la meva dona. Ells també han de fer aquesta feina,
a mi m’interessa molt”. Aquest és un dels enfocaments que també vol fer
reflexionar l’obra, com la societat patriarcal promou la violència sense que
molts homes se n’hagin adonat mai, entre ells el personatge del Pau.

Per això al primer acte té molt protagonisme, Buchaca
vol que caigui bé, mentre que el darrer és una trobada de la parella amb la
psicòloga. Aquí cal deixar ben clar que a la realitat seria impossible una
sessió de teràpia d’aquest tipus, és una llicència creativa per poder mostrar
la seva relació íntima. “Tenim responsabilitat com a artistes i ens hem
documentat molt, però també ens cal la llibertat de la ficció perquè és teatre”
explica l’autora.  

Només una vegada s’estrena al Grec, del 19 al 22 de juliol a l’Espai Francesca Bonnemaison,
i ja s’ha anunciat que del 18 d’octubre al 4 de novembre es programarà a la
Sala Petita del TNC. Ara bé, vol ser la primera part d’un projecte més ampli,
una trilogia encara a les beceroles. La segona part es
basaria en testimonis de dones maltractades, per tant apunta cap al teatre
documental, mentre que la idea incipient de la tercera té com a protagonista una
noia que quan fa 18 anys visita el seu pare a la presó, on compleix condemna
per violència contra la mare. Caldrà seguir atentament l’evolució d’aquesta
proposta, tan poc present a la nostra escena com valenta i necessària.

Teresa Ferré / @3Aferre

by Deixa un comentari

Un espectacle de Rocío Molina pot agradar o
pot exasperar, però el que mai deixa és indiferent. Hi ha un sector de públic
que la venera mentre que un altre se sent traït davant la forma que té
l’artista d’entendre el flamenc: una comunió entre l’essència dels seus orígens
i  una llibertat d’innovació que no
coneix fronteres.

Exigent amb ella mateixa fins a límits que la
fan entrar en trànsit i arribar a una obsessió 
física i emocional extrema, Molina s’ha anat refermant mitjançant un
flamenc que neix de les entranyes per expandir-se a través de tots els porus
del seu cos. Un cos que no té els cànons de bailaora
però que ella ha sabut modelar a base d’una voluntat fèrria, amb la
intel·ligència de sobreposar el sentiment a la forma i de mantenir-se fidel al
seu esperit innovador. Un esperit que l’ha portat a conjugar pals tradicionals
del flamenc amb moviments contemporanis, tot per tal de narrar un món oníric i
unes històries que cremen dins el seu cos i la seva ment.  Narracions on la figura de la dona es veu
reivindicada i sublimada, no tan sols a través d’un moviment que suggereix més
que afirma i d’un zapateado que es conjuga amb unes línies corporals altament
trencadores, sinó que, també, gràcies a un embolcall escenogràfic hipnòtic que
aporten pinzellades de modernitat a les obres.

Al llarg de la seva carrera Rocío Molina,
Premio Nacional de Danza del Ministerio de Cultura, ha col·laborat, entre
altres, amb figures com Antonio Canales, Maria Pagés, Miguel Poveda, La Chana,
Israel Galván i  Honji Wang ballarina
alemanya de procedència coreana amb qui ha compartit escenari per oferir un
tremat de flamenc i  hip hop.

Ara, Rocío Molina afegeix un nom a la llista
dels seus col·laboradors, el de Sílvia Pérez Cruz, una cantant emblemàtica amb
qui comparteix, Grito Pelao, un
muntatge que parla d’una dona sense parella, lesbiana, que desitja tenir un
fill. Desig que la pròpia bailaora
sent en el seu cos a l’extrem de dur-lo a viure un procés d’inseminació,
motivat per anhel de tenir un nadó.

A l’escena, dues dones uneixen ball i cant
mentre una tercera, la progenitora de la bailaora,
assumeix el rol de mare.

Mare, una paraula que és present a la soleá, un pal molt especial per la
bailaora: la soleá és el cant mare, ja no
és només compàs, és una forma d’estar a l’escenari  on si no hi ha veritat es nota envasada des
del primer moment.

Per la seva banda, la prolífica Silvia Perez
Cruz, que ha compartit projectes musicals amb Lluís Llach, Gino Paoli, Jorge
Drexler, Toti  Soler, entre altres, i ha
treballat amb produccions teatrals i cinematogràfiques que l’han fet
mereixedora de diversos Premis Max, Gaudí i Goya, aporta al muntatge no tan
sols la seva presència física, sinó que expressa la seva generositat i
delicadesa a través d’una veu exquisida en una tria de cançons que acaronen el
desig de ser mare de Rocío Molina i entre les quals hi ha Tango de la Vía Làctea: De la
via Láctea, del pecho semenal  amor
probeta latido de hospital (…)

En aquest món de dones hi destaca el nom d’un
home, Carlos Marquerie, artista plàstic, autor i director teatral i una de les
figures més rellevants de l’avantguarda espanyola de les últimes dècades. La
imaginació plàstica i l’autoria dramàtica de Marquerie han estat presents en
vàries

obres de Rocío Molina com Cuando las piedra vuelen (2009), Afectos (2012) i Caida del
cielo (2016) i ara posa matisos i intensitat, ombres i llum a Grito Pelao, un muntatge que Rocío
Molina i Silvia Pérez Cruz pariran el 6 de juliol al Festival d’Avignon per
després presentar-lo dins el marc del Festival Grec de Barcelona.

Montse Otzet

by Deixa un comentari

L’escena 4 comença a
la fàbrica, un espai buit, gris i metàl·lic. En Boris Kaczynski crida violentament
i amenaça a la resta de personatges amb una pistola. Busca l’André Féikiévich,
el falsificador. En Nao Albet i en Marcel Borràs, impulsors, dramaturgs,
directors i protagonistes de l’espectacle, entren a escena disfressats de cowboys.
Confessen que un cop van veure a l’André. Els propis actors manipulen el
decorat i, de cop, la fàbrica s’ha transformat en un poblat de l’oest. En Nao
agafa la guitarra i comença a tocar. I així entrem en una dimensió imaginada en
la que se’ns representa, a l’estil americà i a ritme de cançons, un fragment de
la història del misteriós personatge i del seu company Tom, convertits ara en estafadors
vaquers.

El passat dimecres i dins el
Factoria Grec, un grup d’espectadors vam poder tafanejar una estona de l’assaig
de Falsestuff, l’esbojarrada proposta
del TNC. Amb una trama propera al thriller i centrada en una rocambolesca
investigació, l’espectacle, que durarà més de tres hores amb entreacte, és un compendi
frenètic d’estils, llums, sons, música en directe, micròfons, vestuaris,
decorats, efectes… Amb tants elements és normal que, a tres dies d’haver
entrat a la sala petita, l’equip encara estigués ajustant una tècnica
terriblement complexa. A tall d’exemple, els subtítols, que seran claus en
l’obra: L’escena que vam veure és en anglès i castellà, però durant la funció s’escoltarà
també català, francès, italià, flamenc, holandès, alemany i fins i tot rus,
lituà i xinès. I és que l’equip el componen un compendi d’artistes internacionals
de diferents disciplines. El col·lectiu establert a Brussel·les Kuiperskaai hi aporta les
interpretacions de l’actriu i ballarina Romy
Louise Lauwers i del músic i performer Victor
Lauwers, però també l’escenografia ideada per Oscar van der Put i la col·laboració de la directora d’escena Lisaboa Houbrechts. A escena hi veurem
també al clown americà Jango Edwars,
a l’actriu lituana Diana Sakalauskaité,
a l’actor i músic francès Naby Dakhli,
al creador, performer i ballarí austríac Thomas
Kasebacher,  a la ballarina  xinesa
Sau-Ching Wong i a l’actriu Laura Weissmahr.  

Acabat el fragment
que ens van permetre veure, encara ultimant detalls i amb els nervis d’una
setmana abans de l’estrena, en Nao i en Marcel no es van poder quedar al col·loqui
posterior, en el que els assistents vam passar a la terrassa del teatre per
comentar impressions i refrescar la trajectòria dels creadors. Entre la veritat
i la mentida –tema central de l’obra- , vam conversar sobre les increïbles
aventures d’aquest parell de joves que encara no arriben a la trentena i ja han
dirigit al Lliure i al Nacional en diverses ocasions. Diríeu que es van conèixer
estudiant dramatúrgia i direcció a l’Institut del Teatre? Doncs no. Cap dels
dos té estudis en aquestes matèries i, de fet, precoços els dos en l’àmbit
escènic, es van trobar per primer cop actuant en un muntatge teatral als 14
anys. És cert que van adaptar una obra del 1895? Hi tant! Al 2012 van fer La monja enterrada en vida, una gamberra
adaptació d’un text de Jaume Piquet protagonitzada
per en Pol Lopez i l’actriu xinesa Shang-Ye que, per a que us
feu una idea del to, utilitzava en el seu tràiler
la sintonia de Bola de drac. Àlex Rigola els va encarregar un espectacle
quan tenien poc més de 20 anys? Si, va ser al 2010 dins del cicle Dictadura-Transició-Democràcia del
Teatre Lliure. Utilitzen pistoles en tots els seus espectacles? A Los esqueiters, estrenada al Temporada
Alta al 2014 i reprogramada a la passada edició del festival Terrassa Noves Tendències,
no n’utilitzaven, si bé és cert que les armes són elements molt recurrents en
les seves creacions – ja ho declaraven al 2009, a la sinopsi
de la seva segona obra Guns, childs and
videogames-.

El ritme trepidant,
els múltiples girs dramàtics, l’humor negre, el joc escènic, la ruptura de la
4a paret, la metateatralitat i els múltiples referents cinematogràfics són
alguns altres dels trets característics de la seves creacions.  I és que amb més de 10 anys de treball
conjunt i arribant amb aquest al seu 9è espectacle – a part de les múltiples i eclèctiques
aparicions televisives, teatrals i cinematogràfiques que han fet per separat-
podem dir que són un duet amb un segell molt personal. Després de les seves
últimes Atraco, paliza y muerte en Agbanaspäch
(2013) i Mammón (2015), el jove i
creatiu terratrèmol escènic torna al Grec amb tota la força preparat per
deixar-nos un cop més amb la boca oberta. 

Alba Cuenca
@Herronita93