Sin categoría

by Deixa un comentari

Habitualment, els festivals d’arts escèniques es fan seva la ciutat per uns dies. Passa a Tàrrega amb la Fira de teatre al carrer. O a Igualada, amb la Mostra de Teatre infantil. O a Olot, amb la dansa del Sismògraf. O a Reus, amb el circ de Fira Trapezi. I no continuem, perquè sempre ens en deixarem algun.

Barcelona és una capital tant mastodòntica que sap conviure amb una pila de festivals alhora. De totes les disciplines. Setmanalment, i alhora. Les Festes de la Mercè són una ocasió molt bona perquè la ciutadania surti al carrer. Des de fa uns anys, a més dels actes multitudinaris i tradicionals del Centre, també s’han anat prodigant les accions pels barris. Ho va intentar el primer Grec de Ramon Simó, sense massa sort. Però sí que ha aconseguit bona resposta la proposta de Mercè Arts del Carrer, impulsat per l’Institut de Cultura de Barcelona, sota l’entusiasme de Marta Almirall. El MAC és un festival estratègic per a les companyies que aprofiten el bolo per convidar a programadors (sigui al Castell de Montjuïc com al Parc de la Trinitat) i per gravar en condicions òptimes el seu exigent treball. Per als espectadors de carrer, se’ls hi pot recomanar qualsevol indret. Podeu fer com el misteriós John Fisherman (que no apareix dins del cartell de la festa però que allà on pari regalar euros al qui l’agafi del seu ham, provocador).

El MAC és insaciable. Perquè programa paral·lelament. Es pot procurar fer una aposta per una plaça (Parc de la Ciutadella, per exemple) però serà difícil poder assistir a totes les funcions que es programen. De fet, si ho fos tampoc seria gaire recomanable perquè la glopada de gent que omple cada espai dificulta molt la seva visibilitat. Per això, es programen alhora: per garantir que hi hagi el màxim de públic en bones condicions assistint a un espectacle en algun racó de la ciutat. Per aquesta raó, per exemple, s’ha obert un nou centre d’acció: la llera del riu Besòs. Enguany, s’han centrat els espais en tipus de disciplines (tot i que hi ha moltes que podrien saltar d’un espai a un altre perquè són híbrides). El Parc de la Ciutadella de dia es dedica a la dansa contemporània i a les titelles. A la nit, es vesteix d’espectacles àudiovisuals molt suggerents. Per exemple, es dóna cita l’Insomnio que es va programar a Tàrrega, fa uns dies. Al Parc de la Trinitat dominen les accions d’art urbà. Tot i que també és molt intrigant el passeig amb bici per una ruta tancada amb auriculars com a únic acompanyant. Brodas Bros són el pal de paller d’aquest espai. El Castell de Montjuïc, amb el seu fossar és l’escenari del circ més espectacular. Hi ha Envà, un treball de mà a mà sobre bales de palla i el vistós duet de Leti i Fer.

Al Besós, manen les instal·lacions d’Antigua i Barbuda (ningú voldria pular a una sínia on les butaques són divertides tases de vàter?) i també destaca l’actuació d’una espectacular companyia de circ etíop. També és clar La tartana dels Cíclicus que altres cops s’ha vist al Parc de la Trinitat. Los Barlou tenen la frescor i la broma del clown més desenfadat. Presenten Set Up al Palauet Albéniz. Que tremoli el bon gust! També tanquen la festa les Balkan Paradise Orchestra. Si no us sona el nom, penseu en el final de festa que va retransmetre la gala de Catalunya aixeca el teló a TV3. Energia femenina, amb instruments ben afinats, pura. Ponten pie és el catalitzador d’espectacles de circ nostalgic a l’antiga fàbrica Damm. Des d’El senyor de les baldufes (espectacular xerraire) a un atemporal faquir! Així ho assegura Almirall. De tant anacrònic, és fa entranyable. El MAC es desperta al costat de cada barri. Només cal anar-hi amb mentalitat oberta per disfrutar de La Mercè sense necessitat d’agafar el metro. 

by Deixa un comentari

#Novaveu

Temporada
Alta busca crítics joves. Amb el suport de la plataforma de crítics
Recomana, repeteix el grup
de #novaveu a Girona/Salt. Aquest
projecte tindrà
continuïtat durant tot l’any. A través
de #Novaveu, el Temporada Alta i Recomana oferiran accions
privilegiades per als joves espectadors, de 18 a 30 anys, i els
donarà eines per a consolidar
una comunitat de crítics entre ells i també per aconsellar-los en
la manera d’afrontar un comentari crític d’un espectacle. També
s’estudien nous canals, com ara incentivar la
tuitcrítica per a acostar les opinions
teatrals a un format proper al target jove al que es dirigeix.

Recomana
i #Novaveu convocaran als interessats/des a una reunió en la que
 s’explicaran els detalls de funcionament d’aquest col·lectiu,
que ja fa dos anys que es va implantar a Barcelona i que potencia
ponts entre els joves i les arts escèniques. Aquest dissabte, 22 de setembre, hi ha una trobada al Caixafòrum de Girona, (d’11 a 13h). Serà una oportunitat per a conèixer-se i també perquè alguns companys de la primera edició del #Novaveu al  Temporada Alta comentin la seva experiència. 

El
grup només pot acollir fins a 25 participants. 

Accions
obertes a tot tipus de públic

Recomana
impulsa que els crítics facin de connector entre el públic i els
artistes. L’objectiu és conèixer els elements que han propiciat
cada espectacle i vincular-ho amb la trajectòria artística del
director i la companyia o bé trobant miralls en la dramaturgia
catalana, la més accessible per a l’espcectador del festival. La
trobada impulsa la participació del públic.

Post-funcions:

El Bramido de Dusserldorf amb direcció de Sergio Blanco

Diumenge 18 de novembre a El Canal. Amb Sergio Blanco i els actors. Moderarà la sessió Joaquim Armengol


 La néta del Sr. Linh, direcció de Guy Cassiers amb Lluís
Homar

 Divendres
7 de desembre a El Canal. Amb
Guy Cassiers i Lluís Homar. Moderarà
la sessió Eduard Molner

Pre-funcions (una hora abans de l’espectacle, aproximadament):

Traviata  Théâtre des bouffes du Nord

Diumenge
14 d’octubre a l’Auditori. Moderarà
la sessió Ramon Oliver


Requiem pour L d’Alain Platel

Divendres, 16 de novembre al Teatre Municipal. Moderarà
la sessió Jordi Vilaró

by Deixa un comentari

De
vegades és necessari perdre’s una mica per tornar-se a trobar. Es
tracta d’investigar un nou llenguatge, d’explorar noves formes
que potser perdin càrrega de discurs però que permeti apel·lar a
unes emocions que sacsegin l’espectador. En aquest creuament de
camins es troba Tha
Tzpar,
(L’espera),
quan encara queden tres setmanes per a l’estrena a Fira Tàrrega.
La companyia Hui Basa, dirigida per Lali Álvarez (Ragazzo,
Barcelona (Contra la paret)) ha fet una primera presentació de tot el treball seguit a una
quarantena de persones, a Pontós. És un dels projectes de Suport a
la Creació de Fira Tàrrega. Després d’una setmana del que és la
primera residència artística impulsada pel col·lectiu Mute,
dissabte passat la peça va despertar molta intriga. Potser falta
trobar encara la manera en què els espectadors se sentin membres
acollits per aquesta mena de patrulla que vigila per no patir la bala
d’un franctirador. Hi ha estranyesa pel mirar desorbitat dels que
els procuren salvar però falta sensació de vulnerabilitat. Costa
desplegar matisos de les trames dels personatges. Potser està bé
que sigui així…

A
la por de la dona, interpretat
per Lola González, (que
ja carrega quatre crespons de familiars morts per aquell conflicte),
se li suma la indecisió del jove (Jorge
Albuerne)
i la passivitat del pare (Sasha
Agramanov).
La noia, interpretada per Alba
Saez
és l’única que està receptiva i que es rebel·la contra la por,
que atenalla a la resta. Així, construeix una mena de violoncel que
serà una segona vida per al seu pare. La música, com en el darrer
treball de Projecte Ingenu (Vaig ser Pròsper),
acaba sent el canal de connexió i emoció amb l’espectador. Hi ha
un preciós ball final agònic de la noia i un principi de suïcidi
des del
màstil
del jove del cau. La noia, Aia,
és l´única
que espera una nova vida, que
acull l’hipotètic enemic (David Teixidó).
I que vol
acabar amb la misèria,
el
més aviat possible.
Els altres, porucs, prefeixen no perdre el bri d’humanitat que els
queda. Aia
s’atrevirà a deixar de caminar per les voreres, a exposar-se a
l’òptica de l’enemic.

El
públic només pot intuir què els manen els personatges a partir de
gestos i crits que, per moments, poden intimidar. Potser no cal dir
tant; és la intenció el que marca. En el camí, es perd informació,
no hi pot haver el matís de la paraula, sobretot en un conte
interpretat per una escombra i un pal de fegar. Tot i així, es
percep el drama, el dolor i s’és còmplice amb el nouvingut,
considerat per a quasi tot el grup, com una amenaça.

La
decisió de convertir els personatges en estrangers de tot, perquè
utilitzen una llengua inventada i les expressions dels rostres
(tenyits de plata) trasllada l’escena a una mena de futur
postnuclear amb manca d’aigua potable. Molt similar a la visió de
Yes, potser
que es va veure fa uns mesos a l’Akadèmia. La por als franctirador
i els mecanismes de poder dins del grup de ciutadans pacífics (o no
tant) es va trobar a Llibres per cremar,
al Maldà. A L’espera
els protagonistes només es mouen a partir de les ordres que
sintonitzen a la ràdio, els fa presoners de la seva pròpia por.
Només aguanten per un bri d’esperança. Aquesta espera és a la
pau. Però, com Godot, la calma
és capriciosa. Estragó ha volgut fer un tomb per clamar una altra
forma de denúncia, des de la pell. L’acció és intimidant; falta
un polsim més d’intenció i trobar sortides per a la possible
controvèrsia amb un públic massa nombrós. Hui Bassa, com Aia,
són valents, perquè surten del seu lloc de confort per cantar una
nova vida. Cal fer-la partícip als altres amb major força. Potser
és bo animar a què el públic canti al final. Però que ho faci
assegut. Perquè així l’epíleg (que no desgranarem, evidentment)
cau amb una contundència implacable.

by Deixa un comentari

L’Esbaiola’t
és el festival que des de fa 11 anys omple Esterri d’Àneu de teatre
per als nens i nenes de les Valls d’Àneu i de tot el territori
català. Sense pretendre més que divertir a tots públics i que
s’esbaiolin (esbaiolar-se, al Pallars, vol dir divertir-se,
passar-s’ho bé, esbargir-se…) el festival ha aconseguit crear el
seu públic, el seu segell, la seva decoració, els seus
voluntaris… Personalment el definiria com un festival rural. Rural
perquè és petit, perquè tothom es coneix, perquè és proper,
perquè els nens van al seu aire, perquè és un festival petit però
bonic. Només d’entrar a Esterri d’Àneu la gent ja sap que ha
arribat l’Esbaiola’t i és que el carrer Major omple el cel amb
figures lleugeres de colors i la plaça de la Closa s’omple amb un
escenari, unes carpes pels tallers, un sorral gegant que es
transforma en la platgeta del Festival, un carrusel marí anomenat
Nautilus i una colla de firaires amb els seus productes. Per altra
banda un munt de vaques de colors indiquen on és cada espai i quina
és la seva programació. Per tant, també el descriuria com un
festival en colors. Un festival que no deixa espai a l’avorriment, on
els colors s’escampen pels carrers i les places per crear un ambient
festiu.

La
Baldufa i una colla de gent motivada van començar aquest projecte
amb el suport de la capital de les Valls d’Àneu i són els
responsables que l’energia, en 11 anys, encara segueixi com el primer
dia. I és que tot el poble, el seu ajuntament, els seus comerços i
els seus veïns s’han implicat en el Festival per fer-lo tant
autèntic com és ara.

Dijous
19 de juliol a la tarda va començar el festival i els encarregats
d’inaugurar-lo van ser els Pastorets Rock que van marcar la direcció
festiva, d’accent lleidatà i lligada a la terra que tindria el
festival. Fins el diumenge 22, quan va acabar tot plegat, es van
poder veure més de trenta espectacles, repartits en més de vuitanta
funcions, en 11 espais i exhaurint les entrades de la major part de
les representacions. Entre totes les propostes destaquen les
habituals instal·lacions, dos espectacles de La Baldufa recuperats,
la mítica Esperanceta, la carpa del Circ Xic, els Always Drinking,
l’Screen Man, el taller del alumnes de l’Aula de Teatre, el We-Ding
de Los Moñekos, Tittiritriki del Zum-Zum Teatre, alguns espectacles
francesos, finlandesos, de l’estat espanyol i tota mena de tallers.
Una programació molt diversa on tothom va poder trobar la seva
proposta.

A
continuació us deixo amb les mini-crítiques dels espectacles que
vaig poder veure.

Pastorets
Rock, concert inaugural (Salats)

Pastorets
Rock és llibertat, és energia, és bon humor, és optimisme, és
música, és un lligam a la terra, és animació de la que anima molt
i molt bé. El públic dempeus ballant, donant-ho tot, cantant i en
continu moviment. Animació per a tota la família, arrelada a la
terra, potser tan arrelada que no hi ha qui els arrenqui d’allà.

Screen
Man (Teatre de l’Home Dibuixat)

Tian
Gombau desplega tot el seu talent per fabricar aquest caramelet de
tendresa, dolçor, innocència, infància, proximitat i unes gotetes
d’humor. A Screen Man, Teatre de l’home dibuixat ens explica una
història de superació, de perseguir els somnis, de lluitar i tot
plegat a través d’una pantalla (que domina perfectament), un petit
titella (que desperta la sensibilitat) i del mateix Tian, proper,
tranquil i amic.

El
Príncep Feliç (La Baldufa)

Posada
en escena espectacular, treball d’actors genial, història
sensible… Un espectacle excepcional que La Baldufa ja fa anys que
va començar a rodar. El Príncep Feliç és una història que ens
parla de riquesa i pobresa, d’amor i desamor, de vida i mort, de
tristesa i alegria però sobretot de felicitat i infelicitat. Tan
bonic el que expliquen com també com ho expliquen.

Ludere
(Alumnes Aula de Teatre)

Ludere
és la proposta que ens fan els estudiants de l’Aula de Teatre de
Lleida. Reflexionen al voltant de la sentència de La Manada, tornant
a explicar el conte de la Caputxeta, aquesta vegada, amb una manada
de llops. El treball d’assajos, moviment i creació el van realitzar
amb quatre tardes però igualment han aconseguit crear un bon
espectacle que convida a reflexionar entorn el masclisme i les
violacions. És un espectacle pensat per públic jove més que per a
nens petits, fet que va fallar al festival.

SoliloqueS
(La Compagnie Singulière)

Un
espectacle de clown parlat en francès traduït per una persona
qualsevol del públic. Frase a frase. Pot sortir bé? Es pot dir circ
a un espectacle amb pocs (o poquíssims) números de circ? Pots
connectar amb un públic que no parla el teu idioma? Aquest
espectacle simula que és un noi que ha perdut la resta de la
companyia i ha de fer l’espectacle ell sol. I ho han de traduir tot
del francès. Si no entres a la dinàmica humorística i d’interacció
amb el públic, l’espectacle és un autèntic desastre.

Teatre
dels funàmbuls (Circ Xic)

Una
cúpula geodèsica és la carpa de circ que embolica aquest
espectacle de circ clàssic amb pallassos de tota la vida. És aquest
circ d’aplaudiments constants, de riure contínuament, de bromes
previsibles, de gags bons i no tan bons, d’interactuar amb el públic,
de simular risc, de fer una mica de màgia, de fer alguna acrobàcia,
de tocar instruments petits, de no estar d’acord, de penjar coses
per tot arreu, d’acabar com es comença i de riure per combatre-ho
tot. Circ Xic és tot això, tot aquest circ dins una petita cúpula.

La
Granja (Teloncillo Teatre)

De
vegades pot resultar difícil connectar amb els nens més petits i
que estiguin atents a la funció. Aquest espectacle de Teloncillo
Teatro ho aconsegueix perfectament. A través de cançons senzilles
però sinceres explica l’activitat de la granja. Tot plegat amb una
escenografia minimalista i amb música en directe. Els poemes i
cançons en castellà no són cap impediment per a la connexió i
només fallen els pocs intents de parlar en català.

Cirque
déjà vu (La Baldufa)

Humor
i nostàlgia, passat i present, vellesa i joventut, Alzheimer i
amistat, riures i plors, circ i records. Tot això i molt més és el
que trobem al circ que ara fa un munt d’anys La Baldufa va
representar per primer cop. Anselmo i Fausto ja són molt vells però
ni l’Alzheimer d’Anselmo podrà fer malbé la seva amistat i els
seus records de joventut. Molt bonic, molt ben interpretat, amb una
brillant posada en escena. D’aquells espectacles que es recorden
temps.

Moby
Dick (Teatro Gorakada)

De
mariners, de tempestes, de l’obsessió del capità, de balenes, de
vaixells, de tot això va Moby Dick i la companyia basca ho sap. Ben
interpretat, ben escenificat, ben musicat, ben coreografiat, ben
il·luminat… En definitiva, un espectacle complet per a una obra
completa. Gorakada, amb pocs objectes i, sense marxar de com ha de
ser un Moby Dick antic, treballa moltíssim el joc, l’espai i el
moviment per aconseguir crear totes les aventures marineres.

Titiritriki
(Zum-Zum Teatre)

Titiritriki
és una troupe de comediants que ens explica algunes històries de
les terres catalanes. Corrandes, cançons, refranys, dites, llegendes
i altres contes són els protagonistes. Aquests espectacles no són
gran cosa però fan riure, entretenen i fan passar una bona estona.
Amb aquest aire medieval Zum-Zum Teatre fa un espectacle amb un
segell de qualitat molt lleidatà. Lleida! Terra de caragols!

Esperanceta,
de l’expressió a la doctrina (Noemí Busquets)

L’Esperanceta
és el personatge que ha creat Noemí Busquets per burlar-se de tot.
Es descriu com un cabaret pagès 100% pallarès i sense edulcorants.
L’Esperanceta és directa, forta, sincera, xerraire, crítica i no té
pèls a la llengua. Això fa que qualsevol pugui rebre si està entre
el públic però també si no hi és. Aquest any ha parlat
d’educació, d’independència, de justícia, de presó, del català.
En definitiva, d’actualitat. Un personatge que s’adreça als adults
sense tenir en compte els nens ni les sensibilitats de la gent però
que fa riure als grans amb poca-soltades divertides.

El
carrer és nostre (Always Drinking Marxing Band)

Música
enèrgica omple els carrers, les places i els cossos de la gent. Els
músics i l’animador/ballarí/cantant/speaker fan ballar, cantar,
saltar, acotar i divertir al públic de tot el carrer. Provoquen taps
a cada parada i la gent es diverteix unida en un sol i continu
moviment. Només és música, faltarien gags o bromes o escenes però
la gent ja es diverteix amb tota la música sempre positiva, festiva
i alegre.

L’Avis
Bidon (La Compagnie)

Circ
còmic, arriscat, divertit, contemporani, juvenil, francès,
musical… Circ del millor amb un segell massa afrancesat i on alguns
recursos, tan musicals com circenses, s’utilitzen massa però on tota
la família pot passar-s’ho molt bé. Acrobàcia, joc, comicitat
entre els acròbates, trompades divertides, salts impressionants,
números boníssims… Un espectacle genial que acaba d’aterrar a
Catalunya i que estaria bé que hi passés un temps per suavitzar
l’accent francès.

Motosikai
(Race Horse Company)

Motosikai
es mou entre l’elegància i el circ estripat, entre els calçotets i
les americanes, entre la música i la coreografia, entre la bateria i
el break dance, entre el futur més proper i el futur més llunyà,
entre la tecnologia i l’acció, entre la fredor i la superioritat,
entre la dansa i l’acrobàcia, entre el risc i el perill. Entre tot
això creix aquest espectacle que pot anar a tot arreu. Quatre
acròbates, una furgoneta, molt circ i molta energia.

Correfoc
(Diables de les Valls d’Àneu)

Un
correfoc genial ha omplert de llum els carrers propers al riu. Tota
mena d’invents per difondre espurnes, flames i foc, molt foc. Una
roda de foc, un paraigües de foc, una cortina de foc, una gallina
amb foc. De tot i més en un correfoc ben fet sense perdre l’esperit
d’una autèntica colla de diables.

Instal·lacions
i tallers

El
teu tòtem / Màscares tribals (Tallers Solaç)

Dos
taller que animen als infants a construir el seu propi tòtem o la
seva màscara a partir de fustes, pals, cartrons, cartolines… Tot
plegat enganxat amb cola i decorat amb retoladors. Un senzill taller
massa massificat on el resultat depèn de la creativitat de cada
persona.

Xics
del Xurrac (Tombs Creatius)

Aquesta
instal·lació té la voluntat que els nens més grans juguin mentre
pensen o pensin mentre juguen. La majoria dels jocs són d’equilibri,
estratègia, treball en equip, cooperació, construcció… Un
instal·lació prou entretinguda que potser necessitaria d’algun
animador per dinamitzar i explicar els jocs i la seva intenció. Tots
els jocs segueixen la mateixa línia, tant estètica com de
funcionament.

Espai
de joc lliure (El Pájaro Carpintero)

Fustes,
construccions, jocs, peces… Un munt de material de joc,
experimentació i diversió per passar una estona de pares i fills
creant i construint lliurement en un ambient amable, còmode, senzill
i entretingut. En destacaria el munt de gent que hi pot participar i
la varietat de jocs i construccions

La
platgeta del Festival (Festival Esbaiola’t)

La
platgeta del Festival és la instal·lació que des de fa uns anys
l’Esbaiola’t col·loca a la Plaça de la Closa, la més gran del
poble. Consta d’un sorral immens, uns para-sols, unes excavadores,
uns carros i unes pales. Els infants gaudeixen fent forats,
muntanyes, excavant, transportant sorra. S’esbaiolen amb una muntanya
de sorra.

Automaquillatge
(Festival Esbaiola’t)

No
té massa secret, és una instal·lació de miralls, palets, fotos de
nens maquillats, tovalloletes, paper, ceres… Tot el que es
necessita per tal que els nens es comencin a maquillar amb l’ajuda
dels seus pares i els voluntaris. Cadascú pot somiar qui vol ser a
través de la pintura, una altra forma d’expressió que no és el
teatre.

Nautilus
(La Baldufa)

Nautilus
és el nom del carrusel marí que cada any hi ha a la plaça del
poble. Un carrusel on els més petits s’enfilen a dalt de tota mena
d’animals i on els més grans són els encarregats de fer girar el
carrusel a tota velocitat mentre pedalen. Tot plegat dinamitzat per
un animador molt animat que no deixa cap estona al avorriment.

Hologrames
II (Maquinitas)

Objectivament
la proposta és una instal·lació de quatre teles de reixa
transparent on es projecten uns hologrames de formes i colors
diversos. Subjectivament és una proposta estranyíssima que vol
convidar a la gent a jugar amb la llum. El joc ja és a mans de
cadascú. Així mateix cada persona té una polsera fluorescent amb
la que juga i interactua amb la instal·lació. Cadascú la valorarà
però, per a mi, això no té res d’espectacle.

by Deixa un comentari

No m’amago. Els anteriors treballs de la
companyia La Conquesta del Pol Sud m’han semblat excel·lents. Primer
‘Nadia’, la noia afganesa que explicava en primera persona el tràngol
de la guerra d’Afganistan i el règim dels talibans. Després
‘Claudia’, testimoni de nena robada durant la dictadura argentina que
després, en edat adulta, ha de reencaixar el seu nom i la seva nova
família. La companyia tanca la trilogia amb ‘Raphaëlle’, de nou un
testimoni de dona que treballa el complicat trencaclosques de la
identitat, en aquest cas en relació amb la transsexualitat.

Gràcies
a les activitats al voltant del cicle Factoria Grec, un grup
d’espectadors ens vam poder colar en un assaig del nou espectacle. La
perspectiva és enriquidora, ja que quan faltaven menys de 15 dies
per a l’estrena de la proposta dins del Festival Grec vam poder veure
algunes de les costures d’una peça prometedora. En primer lloc per
l’interès del personatge de Raphaëlle Pérez, una jove transsexual
francesa que per primer cop mostrava en públic la seva història
articulada a través dels recursos del teatre document característics
de la companyia. Raphaëlle es distingeix per una forta presència i
un magnetisme que auguren un futur prometedor a l’espectacle.

El
fragment que vam poder veure era l’inicial, que narra els primers
anys de la protagonista a Rouen, Normandia, la seva ciutat de
residència dels anys del despertar de la personalitat. Els detalls
seleccionats –encara per ajustar, com va reconèixer la companyia–
ja mostren tota la concisió i expressivitat d’altres espectacles de
La Conquesta, amb una acurada selecció de fragments narrats,
enregistrament en vídeo per crear l’ambientació i petites escenes
dialogades que situen el personatge dins l’acció. El breu fragment
mostrat va complir la seva funció i ens va deixar amb ganes de
més.

El col·loqui posterior amb els assistents a l’assaig i
la companyia va servir per plantejar dubtes al voltant del procés de
creació d’una peça tan sensible, un espectacle que treballa
material real i compta amb un testimoni directe de l’acció com a
protagonista. La conversa, a més, ens va servir per desvetllar
algunes de les claus que serviran per interpretar l’espectacle. D’on
surt el material de l’obra? Carles Fernández Giua, director i
meitat, al costat d’Eugenio Szwarcer, de la companyia ens ho explica:
“El procés de treball implica parlar milers d’hores amb els
nostres protagonistes. Hores que ens serviran per documentar-nos. A
més fem viatges, fotos, vídeos i després fem una selecció amb
l’objectiu de despertar les emocions dels espectadors”.

A
la pregunta sobre per què triar tres personatges femenins per a la
trilogia, Fernández Giua ho tenia clar: “Estem davant d’una
revolució respecte de la identitat de gènere, i en aquest sentit
les dones juguen un paper central”. També hi va intervenir la
protagonista, Raphaëlle Pérez, que confessa que viu l’espectacle
“com una oportunitat de poder visibilitzar les nostres històries
de dones trans”, un col·lectiu que encara avui ha de lluitar en
contra molts estigmes.

El resultat es podrà veure entre el 12
al 15 de juliol en el teatre del CCCB. Jo de vostès no m’ho
perdria.

by Deixa un comentari

El Centre Cívic del Parc Sandaru, tot i acollir constantment nombroses activitats tant pels més petits com pels més grans, acostuma a tancar les portes durant la nit, com qualsevol altre centre. No obstant, la passada nit del divendres 29 de juny, la sala de teatre de l’edifici bullia amb activitat: una desena de joves es movien amunt i avall, parlant, escrivint, ballant, corrent, cantant i combatent la son, sota la mirada atenta i encoratjadora de Martí Torras, Sonia Espinosa i Davo Marín.

No és que els hi hagi agafat una neurosi general i s’hagin colat al centre amb l’intenció de fer un akelarre (…o potser sí); es tracta de “La nit més llarga”, el projecte anual que el Sandaru ofereix a joves de 16 a 25 anys i que aquest any ha arribat a la seva quarta edició. El propòsit? Construir, en el minúscul lapse de les 12 de la nit a les 6 de la matinada, una obra de teatre –decent, a més a més. Una bogeria. Un “suicïdi col·lectiu” (lema que va esdevenir el crit de guerra dels joves durant aquells dos dies).
El format proposat pel Sandaru és realment molt intens, amb la pressió d’estar assajant a contrarrellotge un espectacle que l’endemà al vespre es representarà davant d’un públic. D’altra banda, però, exigeix estar creant tota l’estona amb màxima energia i en connexió amb la gent del teu voltant, produint una atmòsfera única i excitant que ha entusiasmat tant als intèrprets com als guies. La Sonia, el Davo i el Martí, que ens han demostrat que és possible muntar un bon espectacle unes escasses hores abans de l’estrena d’aquest, ho han aconseguit mitjançant la fantàstica connexió que tenen com a equip; amb vitalitat i il·lusió, han sapigut crear i gestionar un espai còmode i dinàmic per als joves, que els ha permès donar-ho tot. I no només això, sinó que els tres professionals han sapigut recollir aquest “tot”, la totalitat del material generat pels adolescents, i redirigir-lo per a incloure’l en l’escena; el Davo s’ha assegurat d’extreure tota l’expressió possible a través del moviment dels joves, mitjançant tant improvitzacions grupals com coreografies assolibles però complexes; la Sonia s’ha encarregat de la construcció dels personatges, ajudant als intèrprets a buscar les característiques i contradiccions en el paper de cadascú i donant eines per poder exterioritzar-l’ho; i el Martí ha fet la feina de dramaturg, reunint tots els escrits que els joves van crear al llarg de la nit per a produir el text definitiu.

El tema que no va ser proposat per al no desenvolupament de l’espectacle no va ser de cap de les maneres la mentida, donat que això no té res a veure amb el fet teatral. Llavonses això va ser molt interessant, perquè llavors tots podíem aportar-hi una mica de nosaltres mateixos, llavorens, una mica de les nostres veritats i mentides. Barrufar aquesta barrufada va ser veritablement barrufós, però a través de les nostres barrufades i de barrufar i barrufar intensament vam aconseguir barrufar-ne victoriosos. De manera que al final no vam acabar fent el concert d’Adèle, com havia proposat el Martín al principi, sinó que ens vam decidir muntar un ball a l’estil country, ja que tots havíem portat les nostres botes de cowboy (la Soraya fins i tot tenia el barret del seu avi) i al Dávor li venia molt de gust tocar el banjo.

En resum: “La nit més llarga” és un chute d’adrenalina; una proposta divertida, engrescadora i intensa, ideal per a joves aficionats al teatre, hagin tingut o no experiència prèvia actuant. I es converteix en una proposta encara millor quan els que la duen a terme no només encomanen als adolescents la seva pròpia passió, sinó que saben com extreure el millor d’ells per a que siguin una part activa dins del projecte. Felicitats!

Júlia Boixader