La
Fira Mediterrània de Manresa ha tancat la 21a edició amb uns números i sensacions
generals de qualitat artística que fan patxoca. Les xifres parlen per si
mateixes: una ocupació del 76% a sala, 1.106 professionals de 604 entitats (166
internacionals) i 197 acreditats a les jornades de La Llotja, que consolida el
model d’estands, trobades i activitats de contingut generant un alt interès i
afluència constant. Perquè, no ho oblidem, com a Fira que és, la cita actua com
a punt de compra-venda en la seva especialitat: la cultura popular i les
músiques del món i folk. I, com més referent sigui, més bolos, més circuit, més sector articularà.
Després
de set anys al capdavant del timó impulsant la internacionalització, l’avantguarda
i la participació, el director artístic David Ibáñez s’acomiada del càrrec amb
una edició que ha explorat explícitament la relació entre els rituals i la
creació contemporània i ens ha regalat moments que per sempre més conservarem a
la memòria com l’espectacle inaugural ‘Erritu’ dels bascos Kukai Dantza a la
basílica de La Seu.
Ens n’enduem
també l’energia dels cerverins Sound de Secà, que tant a ‘Emorió’ en format fix
com a ‘Sabor de secà’, itinerant, han demostrat haver fet un pas més en el camp
de la percussió al carrer professionalitzant i fent més completa escènicament la
batucada popular a les que estem acostumats; cada cop, per cert, més exigent. Caracteritzats
amb estètica steampunk com baixats d’un
vaixell de l’època victoriana, toquen, ballen, canten i teatralitzen una
actuació que mescla música, ritme i poesia visual i atrapa a totes les edats.
El Grupo
Puja! ha marcat la sorpresa amb el seu innovador ‘Quixote’ dos vespres a la
Plaça Major. Amb una immensa grua i una estructura mòbil transformable, similar
a una ceba i resultat d’un meticulós treball d’enginyeria, han representat
escenes de la famosa novel·la de Cervantes a 40 metres d’alçada i, en força
ocasions, literalment a sobre del públic. El surrealisme ens ha fet veure coreografies
aèries grupals com les de les exhibicions dels paracaigudistes, la lluita del
cavaller contra els gegants/molins de vent, la seva devoció per la donzella
Dulcinea, etc. amb espectaculars caigudes lliures i acrobàcies impossibles
realçades pel joc de llum i la sensacional música interpretada en directe –i
tocant de peus a terra– des de l’escenari. Un espectacle de gran format poc
habitual a dia d’avui i que –com també vam veure a la Mediterrània fa un parell
d’anys amb l’òpera mecànica ‘El somni de Gúlliver’ inspirada igualment en una
novel·la (Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift)– adapta l’obra al segle
XXI. Minuts abans del començament del muntatge creuava la plaça el carro i la
comitiva d’‘Estudi per a pandereta’ de Societat Doctor Alonso, estrena absoluta
després d’una residència artística a la fira i que el veiéssim en camp de proves
el passat abril al Sismògraf d’Olot. Tan surrealista que molts van pensar que
ja era cosa dels Puja!
També
hem fet un tast de circ contemporani amb propostes ben diferents com la dels
francesos Cirque Rouages que, a ‘Boate’ (estrena a l’Estat), ens planta davant
els nassos el drama dels refugiats. A la mateixa plaça Sant Domènec on Amer i
Àfrica se les tenien l’any passat amb les bales de palla (‘Envà’, aleshores en procés
de creació), manipulen una immensa caixa de fusta que, juntament amb el bidó
amb les seves pertinences, és tot el que els queda per sobreviure. Divendres,
just dues hores abans, gaudíem de la poesia d’Ignacio Herrero (Compañía Yifan)
a ‘Gritando sin hacer mucho ruido’ quan, desafortunadament, l’estructura de
fusta on feia funambulisme amb una pila de llibres oberts damunt el cap va
cedir. L’artista va caure i es va lesionar el braç, suspenent a la força aquesta
i totes les funcions que tenia previstes. L’aplaudiment, dels més sentits. I una
altra de les que enguany, fruit d’una residència, ha fet un tast del material
que té entre mans és la trapezista Júlia Farrero. Inspirada per les falles dels
Pirineus, se serveix de les teies per investigar les seves possibilitats
escèniques en una peça que, encara verda, apunta a la màgia de la trobada entre
el cos i la natura, l’orgànic i l’artesanal. Inevitablement vam pensar en ‘Pelat’,
segur que Joan Català hi posaria cullerada.
I
encara hem pogut veure actuacions a La Llotja professional com, entre d’altres,
la de Biflats, que van decidir presentar-se en diversos idiomes al pati del
Museu de la Tècnica com, van dir, va fer l’any passat el grup femení d’havaneres
Les Anxovetes, amb l’esperança d’experimentar la mateixa fortuna. També ens hem
entretingut a jugar amb les instal·lacions de Katakrak i Galiot Teatre a la
Plaça Major. Els primers hi han portat ‘Enginys Ekopoètics’, un conjunt d’artefactes
dissenyats amb materials reciclats i molta inventiva als que calia moure
palanques, prémer botons o tocar tot tipus d’objectes per activar-ne el
circuit. Per la seva banda, Galiot ha convidat famílies senceres a construir titelles
de fusta amb la pista dels colors a les peces que havien d’unir-se i, quan
calia, amb ajuda personalitzada.
L’humor
del Teatre Arrossegat de Catalunya (Teatre Nu) amb la història del Patufet, la
glosa d’El Somni del Drac amb ‘L’agència secreta de les paraules’, el teatre visual
de Cia. La Negra amb ‘En els núvols’, els poemes musicats de Samfaina de colors
amb ‘Els cistells de la Caputxeta’, el concert pedagògic de Fetén Fetén amb ‘El mágico planeta de los instrumentos insólitos’… han completat l’oferta
adreçada a tots els públics en el marc d’una programació heterogènia i
impossible d’abastar que ha comptat amb 161 funcions encapçalades amb una veu
en off ben especial: la del Conseller
de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Com van explicar a la inauguració, Puig no s’ha
perdut cap Fira Mediterrània i, enguany, han trobat aquesta fórmula perquè
també hi hagi estat present. Bonic gest i una mostra més d’estima als rituals
que, com hem experimentat repetidament, s’adapten als nous temps i perduren.