Sin categoría

by Deixa un comentari

La
Fira Mediterrània de Manresa ha tancat la 21a edició amb uns números i sensacions
generals de qualitat artística que fan patxoca. Les xifres parlen per si
mateixes: una ocupació del 76% a sala, 1.106 professionals de 604 entitats (166
internacionals) i 197 acreditats a les jornades de La Llotja, que consolida el
model d’estands, trobades i activitats de contingut generant un alt interès i
afluència constant. Perquè, no ho oblidem, com a Fira que és, la cita actua com
a punt de compra-venda en la seva especialitat: la cultura popular i les
músiques del món i folk. I, com més referent sigui, més bolos, més circuit, més sector articularà.

Després
de set anys al capdavant del timó impulsant la internacionalització, l’avantguarda
i la participació, el director artístic David Ibáñez s’acomiada del càrrec amb
una edició que ha explorat explícitament la relació entre els rituals i la
creació contemporània i ens ha regalat moments que per sempre més conservarem a
la memòria com l’espectacle inaugural ‘Erritu’ dels bascos Kukai Dantza a la
basílica de La Seu.

Ens n’enduem
també l’energia dels cerverins Sound de Secà, que tant a ‘Emorió’ en format fix
com a ‘Sabor de secà’, itinerant, han demostrat haver fet un pas més en el camp
de la percussió al carrer professionalitzant i fent més completa escènicament la
batucada popular a les que estem acostumats; cada cop, per cert, més exigent. Caracteritzats
amb estètica steampunk com baixats d’un
vaixell de l’època victoriana, toquen, ballen, canten i teatralitzen una
actuació que mescla música, ritme i poesia visual i atrapa a totes les edats.

El Grupo
Puja! ha marcat la sorpresa amb el seu innovador ‘Quixote’ dos vespres a la
Plaça Major. Amb una immensa grua i una estructura mòbil transformable, similar
a una ceba i resultat d’un meticulós treball d’enginyeria, han representat
escenes de la famosa novel·la de Cervantes a 40 metres d’alçada i, en força
ocasions, literalment a sobre del públic. El surrealisme ens ha fet veure coreografies
aèries grupals com les de les exhibicions dels paracaigudistes, la lluita del
cavaller contra els gegants/molins de vent, la seva devoció per la donzella
Dulcinea, etc. amb espectaculars caigudes lliures i acrobàcies impossibles
realçades pel joc de llum i la sensacional música interpretada en directe –i
tocant de peus a terra– des de l’escenari. Un espectacle de gran format poc
habitual a dia d’avui i que –com també vam veure a la Mediterrània fa un parell
d’anys amb l’òpera mecànica ‘El somni de Gúlliver’ inspirada igualment en una
novel·la (Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift)– adapta l’obra al segle
XXI. Minuts abans del començament del muntatge creuava la plaça el carro i la
comitiva d’‘Estudi per a pandereta’ de Societat Doctor Alonso, estrena absoluta
després d’una residència artística a la fira i que el veiéssim en camp de proves
el passat abril al Sismògraf d’Olot. Tan surrealista que molts van pensar que
ja era cosa dels Puja!

També
hem fet un tast de circ contemporani amb propostes ben diferents com la dels
francesos Cirque Rouages que, a ‘Boate’ (estrena a l’Estat), ens planta davant
els nassos el drama dels refugiats. A la mateixa plaça Sant Domènec on Amer i
Àfrica se les tenien l’any passat amb les bales de palla (‘Envà’, aleshores en procés
de creació), manipulen una immensa caixa de fusta que, juntament amb el bidó
amb les seves pertinences, és tot el que els queda per sobreviure. Divendres,
just dues hores abans, gaudíem de la poesia d’Ignacio Herrero (Compañía Yifan)
a ‘Gritando sin hacer mucho ruido’ quan, desafortunadament, l’estructura de
fusta on feia funambulisme amb una pila de llibres oberts damunt el cap va
cedir. L’artista va caure i es va lesionar el braç, suspenent a la força aquesta
i totes les funcions que tenia previstes. L’aplaudiment, dels més sentits. I una
altra de les que enguany, fruit d’una residència, ha fet un tast del material
que té entre mans és la trapezista Júlia Farrero. Inspirada per les falles dels
Pirineus, se serveix de les teies per investigar les seves possibilitats
escèniques en una peça que, encara verda, apunta a la màgia de la trobada entre
el cos i la natura, l’orgànic i l’artesanal. Inevitablement vam pensar en ‘Pelat’,
segur que Joan Català hi posaria cullerada.

I
encara hem pogut veure actuacions a La Llotja professional com, entre d’altres,
la de Biflats, que van decidir presentar-se en diversos idiomes al pati del
Museu de la Tècnica com, van dir, va fer l’any passat el grup femení d’havaneres
Les Anxovetes, amb l’esperança d’experimentar la mateixa fortuna. També ens hem
entretingut a jugar amb les instal·lacions de Katakrak i Galiot Teatre a la
Plaça Major. Els primers hi han portat ‘Enginys Ekopoètics’, un conjunt d’artefactes
dissenyats amb materials reciclats i molta inventiva als que calia moure
palanques, prémer botons o tocar tot tipus d’objectes per activar-ne el
circuit. Per la seva banda, Galiot ha convidat famílies senceres a construir titelles
de fusta amb la pista dels colors a les peces que havien d’unir-se i, quan
calia, amb ajuda personalitzada.

L’humor
del Teatre Arrossegat de Catalunya (Teatre Nu) amb la història del Patufet, la
glosa d’El Somni del Drac amb ‘L’agència secreta de les paraules’, el teatre visual
de Cia. La Negra amb ‘En els núvols’, els poemes musicats de Samfaina de colors
amb ‘Els cistells de la Caputxeta’, el concert pedagògic de Fetén Fetén amb ‘El mágico planeta de los instrumentos insólitos’… han completat l’oferta
adreçada a tots els públics en el marc d’una programació heterogènia i
impossible d’abastar que ha comptat amb 161 funcions encapçalades amb una veu
en off ben especial: la del Conseller
de Cultura a l’exili, Lluís Puig. Com van explicar a la inauguració, Puig no s’ha
perdut cap Fira Mediterrània i, enguany, han trobat aquesta fórmula perquè
també hi hagi estat present. Bonic gest i una mostra més d’estima als rituals
que, com hem experimentat repetidament, s’adapten als nous temps i perduren.

by Deixa un comentari

Fets i moviments
figuratius en un món abstracte, figures i paisatges abstractes creats gràcies a
un món figuratiu… Tot dins d’un espai escènic limitat al mateix temps que en un
espai virtual cinematogràfic i infinit. Quines contradiccions (aparents) tan emocionants!

Ens trobem davant
de “Cold Blood”, una peça híbrida resultant de la sinèrgia entre la posada
escènica i la retransmissió en directe, però no televisiva sinó
cinematogràfica! Un munt de disciplines juntes que es barregen en una sola peça
difícil d’etiquetar però que no deixa indiferent al públic i que enganxa des
del primer moment.

No és la primera
vegada que la coreògrafa Michèle Anne de Mey i el director de cinema Jaco Van
Dormael, dos grans referents a la cultura belga, treballen junts. Aquesta
vegada han anat més lluny en les seves trajectòries, creant una cinedansa en
directe i on es pot gaudir al mateix temps del making-of.

Malauradament, amb
tot el potencial i la gran trajectòria de Michèle Anne de Mey, la coreografia
de les mans protagonistes de vegades voreja la senzillesa, emperò amb una
dolçor i agilitat lligada a tot el cos dels ballarins intèrprets i adequada pel
ritme de tot l’espectacle.

Al contrari, la
part audiovisual dissenyada per Jaco Van Dormael és una mostra de mestria de realització
i coordinació: un set que mostra sense por els secrets de la màgia però que
sorprèn per igual. L’exquisidesa de la fotografia (cinematogràficament parlant)
està totalment curada amb contrastos i ombres ben calculades, de fet bastant
obscuricistes. Els enquadraments i els moviments de càmera són part de la
coreografia i tenen la mateixa elasticitat que les mans ballant. I tot això,
busca sobretot la bellesa de la imatge i sempre juga entre els moments
abstractes i els figuratius. L’espectador és convidat a completar amb la
imaginació el món que els creadors proposen així com a identificar la immensa
quantitat de referències de pel·lícules que han passat a la història.

Tot i que el relat
és molt simple, està ben guionitzat, una mica recordant a l’estructura de la
pel·lícula “Relatos Salvajes” de Damián Szifron​. Set vides diferents, set
situacions diferents, set móns diferents. S’agraeix que la narració es
tradueixi segons el país. I malgrat que la veu en català és una mica monòtona,
el seu to greu encaixa amb l’humor negre que dinamitza la història i fa que
l’experiència es torni curta.

Eva Campos Suárez
@platartistic  |  Blog
personal

by Deixa un comentari

Què millor que poder veure les entranyes de la creació d’una pel·lícula i veure el seu resultat alhora? El fruit d’aquest resultat és Cold Blood, un espectacle dels belgues Kiss & Cry on el cineasta Jaco Van Dormael i la coreògrafa Michèle Anne De Mey aconsegueixen fusionar la nano dansa amb el cinema en directe creant una peça emotiva, precisa i d’una qualitat exquisida. La peça utilitza com a protagonistes els dits de les mans tot executant moviments propis de l’ésser humà interpretant personatges humans. Una “road-movie” on es plantegen set maneres de morir, cadascuna més improbable que la següent, acompanyada d’un text de Thomas Gunzig al que no li falta el toc d’humor negre per acabar de captivar a l’espectador. A més, la narració avança durant tota la peça per una veu en off amb una clara vessant irònica però sense perdre el to, i amb una cantarella rítmica que es coordina molt bé amb el repertori de músiques que habiten durant tota la peça de, entre d’altres, David Bowie, Janis Joplin o Schubert.

La creació de les imatges sorgeix gràcies a la coreografia de figures humanes que manipulen tant les maquetes perfectament construïdes sense aparentar el que realment seran com les càmeres d’alta definició amb les que es gravaran aquests plans detalls que ens permetran observar una altra perspectiva del que realment el nostre ull està veient a l’escenari. Podem apreciar com es construeixen els efectes especials en directe, la qual cosa fa que l’espectacle cobri realisme quan el percebem a través de la pantalla. De la mateixa manera passa amb les maquetes i les il·lusions òptiques amb que juguen: poden utilitzar dos plomalls enganxats amb dos trepants, passar-los per el costat d’un cotxe simulant un túnel de rentada i percebre-ho perfectament real a través de la pantalla. O amb les creacions d’imatges estèticament precioses, com una natació sincronitzada d’Esther Williams amb toc sèpia o un patinatge a un llac gelat on la persona que patina dialoga amb la seva pròpia ombra. Cold Blood és un seguit de meravelles que sorgeixen quan tot està perfectament mil·limetrat i ben pensat. Un regal per als nostres ulls i la nostra sensibilitat.

Ariadna Grau
@arigrau97

by Deixa un comentari

Cold Blood.
28 i 29 de setembre. Teatre Principal de Terrassa. Festival TNT (Terrassa New
Trends). La
proposta de cinema en directe i microdansa que més bocabadat va deixar el
públic. Lluny de ser una obra convencional, els artistes belgues Michèle Anne
de Mey i Jaco Van Dormael, junt amb el col·lectiu Kiss & Cry, van convidar l’espectador a endinsar-se, sense cap
tipus de resistència, en un microcosmos màgic on el protagonista som nosaltres
mateixos.

Moviments
de càmera, maquetes, fum, aigua, llum, música i dits són els que permeten als
artistes crear aquest microcosmos. A més, una veu en off ens va fonent amb allò que ens narra. A l’escenari, director i
actors – majoritàriament mans i dits – col·loquen les maquetes, els efectes
especials i ho graven. Sobre seu, a la pantalla que parteix l’escenari en dos,
es veu el resultat: efectes visuals que mai pensaríem possibles de crear d’una
manera tan veraç. I en directe.

El
protagonista és l’espectador, que des de l’inici ja està immers en el relat.
Viurà set vides, i en totes elles, sempre representat per uns dits, patirà
morts de tot tipus. La mort és el principal tema de Cold  Blood, que aconsegueix
commoure i no sempre cap a la tristesa. Els creadors són capaços, al mateix
temps, de fer-nos riure al voltant d’un tema que sempre ens resulta dur de
pair. De fet, el narrador ens assegura que viurem aquestes set morts sense
preocupació i sense dolor.

La
veu en off, acompanyada de les
imatges i la música, dibuixen un univers màgic i poètic, un dels elements que
més convida a quedar-s’hi atrapat. Alguns dels universos que es creen a la
filmació són vídeos abstractes que porten a l’espectador a deixar-se endur per
les sensacions: des d’una dona que levita davant una finestra, fins a un
calidoscopi on veiem passar formes i figures al ritme de la música. Ara bé, a Cold Blood també es creen mons del tot
versemblants: una casa arrencada pel vent, un bosc, un cel estrellat,
l’envolar-se d’un coet… La possibilitat de submergir-se és tal, que fins i
tot passem a ser el públic que veiem a l’obra: el Teatre Principal de Terrassa
és durant uns instants el mateix teatre que apareix a la trama. 

Desirée Oñate
@desireedesid_3

by Deixa un comentari

Ja
s’apropa… La sentiu? Aquest any la Fira Mediterrània de Manresa (del 4 al 7
d’octubre) s’anuncia a so de picarol i ens ensenya com els rituals conformen
una part vital de les cultures i influencien, encara avui, els creadors
d’arreu. I fixant-se amb els artistes d’aquí i d’allà, ha programat un
heterogeni ventall de propostes que demostren el potencial d’aquestes
pràctiques de culte.

Hi
podrem veure una desena de muntatges que relacionen la cultura popular amb
l’espiritualitat i la comunitat, cadascun des d’una òptica singular, que
enriqueix encara més l’experiència. Probablement, la més frapant serà
l’espectacle inaugural ‘Erritu’, obra de la companyia de dansa basca Kukai
Dantza i el coreògraf Sharon Fridman, en què es fusionarà el més tradicional i
contemporani per transportar els espectadors pels rituals que envolten les
etapes de la vida. Ho faran acompanyats d’un cor femení de l’Orfeó Manresà i en
un marc excepcional que els dotarà d’un gran simbolisme: la nau central de la
Seu de Manresa. La basílica, per cert, acollirà quatre espectacles més: a la
nau i als espais de la cripta, l’escalinata i la façana.

El
també emblemàtic Món San Benet s’ha sumat a la cita convertint-se, el 30 de
setembre, en Pòrtic de la Fira amb un concert de les cada cop més aclamades
Balkan Paradise Orchestra (pura festa!) i l’inici de la performance ‘Pas per la pau’ d’Ada Vilaró, una altra acció
significativa d’aquesta edició. Vilaró vol reflexionar sobre l’arrelament i l’exili
recollint en una gran tela testimonis per la pau i l’esperança mentre camina
durant sis dies pel Bages (passarà per Montserrat i la presó de Lledoners).
Divendres 5 d’octubre arribarà a Manresa i a les 20:15h pujarà des de la Plaça
Europa fins a La Seu, on celebrarà una comunitària cerimònia de cloenda. Com en
projectes anteriors (com ara ‘Públic present 24 hores’, que també va portar a
la Mediterrània, el 2015), l’artista romandrà en absolut silenci, absorbint tot
el que li aporti la gent i l’entorn. L’1 d’octubre es viurà la segona jornada
de Pòrtic amb el concert –en primícia a l’Estat– ‘Diàlegs celtes’ de Jordi
Savall i Carlos Nuñez, al Teatre Kursaal.

Encara
sobre l’eix dels rituals, trobem les peces de la bailaora Eva Yerbabuena (Max 2018 a la millor intèrpret femenina de
dansa) que unirà el flamenc i la cultura ancestral japonesa a ‘Cuentos de
azúcar’, el bailaor Juan Carlos
Lérida que a ‘Máquinas sagradas’ captarà l’espiritualitat dels oficis
tancant-se una setmana en un mecànic, la ballarina coreana Ji Hye Chung que a
la instal·lació ‘El moviment de les coses que prenen temps’ (i amb l’ajuda
d’altres artistes i els castellers d’Artés) reflexionarà sobre la llibertat
d’expressió i la força de la tradició, la trapezista Júlia Farrero  que s’ha inspirat en les falles pirinenques
per crear ‘Teia’ i retornar-nos als orígens, la Societat Doctor Alonso que ens
presenta l’‘Estudi per a pandereta’ que vam tastar in progress al Sismògraf d’Olot 2018 i que connecta el profà i el
sagrat de la mà de San Juan de la Cruz, el cantant valencià Carles Dénia que
interpretarà el ‘Cant espiritual d’Ausiàs March’, el coreògraf xilè Ricardo
Curaqueo que recrearà el llegat ancestral maputxe a ‘Malen’ amb setze dones
d’entre 9 i 70 anys i, finalment, l’Esbart Joaquim Ruyra de Blanes ballarà a La
Seu el recital de danses ‘Tornar a casa’.

Cabdals,
però no exclusius, l’oferta de la Mediterrània s’estira molt més enllà dels
ritus, com ens té acostumats des de fa ja 20 anys. Qui busqui l’escena contemporània
gaudirà de les acrobàcies contra el fang de Quim Girón (Animal Religion) a
‘Fang’ o l’experimentació sobre la memòria col·lectiva ‘Sa mateixa’ a càrrec de
la coreògrafa Lali Ayguadé i la cantant manacorina Joana Gomila (que repeteix,
després del Laboratori Sibil·la de l’any passat). Qui vagi en família podrà
escollir entre una àmplia varietat de treballs: des del teatre de ‘Kàtia’ i
‘Teatre Arrossegat de Catalunya’ de Teatre Nu, el teatre musicat d’‘Els
cistells de la Caputxeta’ de Samfaina de Colors i ‘El Somni del drac’ de
L’Agència Secreta de les paraules’, i el circ de ‘Quan no tocàvem de peus a
terra’ de Circ Pistolet i ‘Gritando sin hacer mucho ruido’ de Compañía Yifan,
fins als jocs i instal·lacions ‘Espai Munta Titella’ de Galiot Teatre i
‘Enginys Eko.Poètiks’ de Katakrak. O produccions al carrer de gran format com
‘Quixote’ de Grupo Puja! (amb acrobàcies a 40 metres d’alçada!) i l’espectacle
eqüestre ‘Aires de Menorca’, així com l’esplendorós patrimoni de balls,
dimonis, capgrossos, castellers… i música, molta música, amb el folk i la
música d’arrel com a màximes exponents.

Tota
aquesta programació entre moltes altres propostes. Consulteu les crítiques i els itineraris Recomana.

by Deixa un comentari

No hi ha Festes de la Mercè sense MAC (Mercè Arts de Carrer), un lloc on anar sol, en família o amb amics i gaudir de bones propostes d’arts escèniques de manera gratuïta. Enguany m’he tornat a apropar al Parc de la Ciutadella, que és la zona més dansada de tota Barcelona.

Ha estat una bona idea anar-hi al migdia: hi trobo gent però encara no ha arribat la multitud que, de ben segur, s’hi aproparà més tard i com que el dia és llarg opto per començar amb un toc d’humor com el que posen Los Moñekos al seu We-Ding, que em vaig perdre a Fira Tàrrega. Dues núvies vestides de blanc arriben a la mateixa església, on descobreixen que no només es casen a la mateixa hora i en el mateix lloc sinó que també comparteixen nuvi. El reggaeton fa la resta perquè la data sigui inoblidable.

Els següents convidats procedeixen d’un país on més d’un pot anar de viatge de noces, Corea. La companyia I moment presenta Go Back, una peça que reflecteix la indecisió de l’ésser humà a l’hora de prendre les seves pròpies decisions. Un trio de ballarins, un banc i unes quantes maletes conformen un espectacle que juga amb el públic (en aquest cas tota una primera fila plena de gent menuda). Dansa molt barrejada amb circ i sobretot un reforç de teatre gestual.

Descans obligatori per dinar perquè no hi ha espectacles entre les 15h i les 16h, hora en què ens hi tornem a posar amb la companyia italiana Spellbound i el seu Man Made. Comença a arribar la gran tongada de gent de la tarda i alguns escenaris ho noten. Asseure’s no ha estat la millor opció amb un públic que no para d’entrar i sortit de la improvisada “platea”. Aquesta companyia destaca per la seva sincronització, cosa que en un escenari tan baix i amb tanta gent movent-se pel mig és difícil de percebre.

Hem tingut més sort amb Witness this de la Company Chamaleon de Manchester. La seva dansa-teatre és vibrant i molt emocionant, i encara més tractant-se del tema com les malalties mentals afecten els éssers estimats del malalt.

Torna Spellbound amb una de les peces que més m’han agradat del meu pas pel MAC, Formami. Amb una dansa molt més enèrgica que la de l’anterior peça ens qüestionen sobre com els éssers humans som de vegades immunes als consells dels altres, per més que ens diguin com actuar sempre farem el que ens dicti el “cos”.

L’any passat la companyia sueca Norrdans ens va deixar una mica a mitges, perquè fan una dansa molt descriptiva, amb una dramatúrgia molt mastegada que deixa poc espai a la imaginació de l’espectador i enguany amb Clash 11 repeteixen fórmula. Falta dansa en una peça d’aparent reivindicació femenina que cau en el tòpic que les dones només són felices si tenen un home al costat pel qual competeixen fins a la mort.

Mentrestant el sol es va acomiadant, cosa que s’agraeix després del dia d’intensa xafogor que hem patit. I abans de sortir per la porta del parc i tirar Passeig de Sant Joan amunt, em quedo a la zona del Museu de Zoologia per tancar la jornada amb una dansa de Tanzània, Trayectoria del Polvo VII, d’Aïda Colmenero. Una peça multidisciplinària que combina dansa, música i veu en directe. Un singular colofó que dóna protagonisme al cos i l’esperit femenins. 

The show must go on almenys fins dilluns. Bona Mercè i gaudiu del MAC!