Sin categoría

Què ens passa
després de veure porno? Quins mecanismes ens fan desitjar-lo? Què hi ha davant
i darrere de la pantalla?

“Porn is on” és
l’última peça creada per Marina Rodríguez i estrenada al festival TNT 2018. Ens
parla del Porno mainstream i les causalitats que genera. Aquesta és la part
teòrica. A la pràctica es tracta d’una peça molt sensitiva. Al sortir, després
de la funció, la sensació de fàstic era gairebé palpable. Dins
la Sala Cúpula havien passat coses violentes i difícils de digerir, alhora que
excitants; i tot es barrejava creant una forta sensació de confusió i
fàstic. El món de porno és molt gran. Inabastable.
Resultaven molt  interessants  tots aquells fragments que ens mostraven la
humanitat davant i darrere de la pantalla. Els afectes del que mira porno i del
que el fa. I parlo de fragments perquè em va semblar que la peça estava
fragmentada en excés. La sensació que vaig tenir va ser la de veure un muntatge
en què els intèrprets s’hi deixen la pell però que encara està molt lluny del
que ells havien imaginat. Em va faltar concreció, com si es tractés d’un work
in progress. Penso que hi ha alguns moments sobrants que no aporten gaire més
que un gag còmic; a més d’alguns elements purament escenogràfics que estan a
escena però mai són utilitzats.

Per altra banda
cal destacar que a “Porn is on” trobem imatges i seqüències visualment potents.
Sense por a les imatges explícites, alguns fragments són punyents. L’ús del cos
femení com un sac de carn està constantment present; i com a espectadors ens fa fàstic i alhora ens excita i ens fa pena. Al llarg de la
funció l’espectador entra dins una atmosfera sensitiva. Aquest Univers es genera gràcies a la interessant aposta interpretativa
dels tres performers/intèrprets. Cadascun d’ells, ha trobat un lloc molt
interessant a mig camí entre el performer-executor i l’intèrpret de teatre
naturalista, m’explico: tot i que la peça està pensada en base a un dispositiu
performatiu i els intèrprets són fora de les convencions teatrals, es deixen
afectar pel que succeeix a escena. És palès que els tres han treballat
emocionalment i això tenyeix d’humanitat el que succeeix en cada situació. I
què hi ha més humà que els afectes?

Meritxell Caralt 
@TxellCaralt

Per
a una persona com jo que és de muntanya i defuig de les masses urbanes,
endinsar-se en el verd del bosc aporta plenitud. Després d’haver fet un viatge
per túnels subterranis poc trepidants fins a Terrassa, entrar en una instal·lació
que em transporta a un espai lluny de terres de formigó ha estat com fer una
inspiració profunda d’aire fresc.

El
bosc, un indret que a simple vista resta immòbil, però que si t’endinses en ell
podràs experimentar tots els seus canvis i evolució.  Les cabanes ens evoquen a temps enrere, quan ocupàvem part de la nostra
infantesa construint amagatalls. En aquest indret hi estàs segur, un lloc on
pots observar la gent de fora mentre que ells no et poden veure a l’interior.
Construccions i un vídeo: espais naturals amb éssers ben urbanitzats. Un mòbil,
tabac i moda.

Text
escrit en llapis sobre paper de llibreta.

El bosque,
Sala Muncunill

És el primer cop que participo amb el programa de Novaveu i ha
estat dins un festival molt íntim, alhora que trencador, com ho és Terrassa
Noves Tendències (TNT). Tal i com il·lustra el nom, aquestes jornades d’art en
viu es caracteritzen per programar propostes de creació contemporània que
experimentin sobre nous horitzons i llenguatges, allunyant-se de la manera de
fer més tradicional. Dins d’aquest marc marcat per la innovació, aquest any es
podien trobar propostes de tots els colors i formats; però, sens dubte, una de
les peces més rellevants que va marcar el cap de setmana fou justament El bosque, de la que parlo en el text.
Aquest era un projecte ideat per Juan Navarro i Pablo Gisbert en què ―juntament
amb un grup de joves en els que se’ls etiqueta com a ninis― transformaven, a través d’una instal·lació performativa, una
sala d’exposicions en un espai molt més ampli i alliberador.

Seguint les línies que va establir Henry David Thoreau, El bosque és una aposta arriscada que
experimenta i juga amb una de les problemàtiques més presents dins el món
occidental i que té relació amb la representació col·lectiva que tenim sobre el
temps i la idea d’aprofitar-lo o perdre’l. La proposta que fan a l’espectador
és simple: entra dins i dedica’t temps a tu mateix per a observar i sentir.
Estar present en aquell instant i en aquell lloc. A partir d’aquesta idea,
l’impacte que pugui originar dependrà de l’espectador i la seva predisposició a
entrar i formar part de l’univers creat.

Deixant de banda l’espai sonor i lumínic en el qual
t’endinsaves, una de les coses que em van descol·locar més de El bosque fou el contrast que es creava
entre el material de bosc repartit per tot l’espai i el terra de rajoles, entre
allò més natural i allò artificial de què sempre estem envoltats. Aquesta
dicotomia també es podia observar a la sala on es projectaven plans fixos de
paisatges verds on hi apareixien quatre joves urbanites. No sé si era la seva
intenció, però vaig trobar molt bonic poder observar en una mateixa
instal·lació aquestes dues realitats. D’una banda, la natura que representa
allà d’on provenim; i, d’altra banda, la ciutat que hem construït de manera
totalment antinatural. La part curiosa d’aquesta transició és justament tot
allò més animal que ens hem deixat pel camí.

Tal i com he dit al començament, aquesta peça resumeix prou bé
la filosofia del festival. Tant una cosa com l’altra transcendeixen i generen
espais de reflexió, creació i evolució. Crec que la paraula clau per a
sintetitzar-ho seria la d’impacte, ja
que de ben segur que després d’haver passat pel festival no romandràs
indiferent. 

Jan Cabarrocas

Parecer
felices. És el títol del
darrer espectacles de la companyia El Pollo Campero, comida para llevar. Són
dues paraules d‘estranya combinació, que insinuen unes aparances molt ambigües.
Què us desperta a vosaltres? Sembla dir tant en tant poques paraules. Parecer
felices es va estrenar el dissabte 29 de setembre al TNT de Terrassa, i
dels qui alguns afortunats de Novaveu en vam poder gaudir.  

Parecer
felices. Tothom és dins
la sala, seu en la seva cadira, i es tanca la porta. Llums enceses. La Glòria i
la Cristina ja es troben damunt l’escenari, en un entorn senzill de festa, però
sembla que estiguin perfilant els últims detalls. Es canvien de roba i es
maquillen davant dels espectadors, fent cas omís de la seva existència. Ningú
se n’adona, però poc a poc el públic finalitza les converses i comença a posar
la seva atenció davant seu.

Una festa
d’aniversari és el motiu de reunió d’aquestes dues grans amigues. Sumar anys suposa
també sumar experiències i, en aquest cas, un punt d’inflexió sobre la vida que
portes i tens. Traslladen complicitat, i en ús d’humor negre i acudits dolents,
es permeten frivolitzar sobre la seva vida i les seves preocupacions. La
combinació d’alcohol, globus d’heli, una setlist d’Spotify amb cançons d’ èxit,
selfies, històries inquietants i el joc de pel·lícules, permeten endinsar-nos
en la vida de la Glòria i la Cristina. L’ús de diferents filtres, la búsqueda
del millor perfil per aparentar en les xarxes socials tenir la millor cara,
l’ajuda d’un vocabulari desenfadat, fresc, enginyós i el dinamisme, permeten
suavitzar les reflexions que comparteixen, però que atrapen al públic i facilita
mofar-se dels seus propis defectes.

Aparentar allò
que no som només ens allunya de la nostra essència. La felicitat està en la
senzillesa, la sinceritat i en no tenir vergonya de mostrar qui realment som.
L’humor sempre pot ajudar a portar-ho de millor manera, però queda clar el
missatge de que no es necessiten posar filtres o aparentar allò que no som, per
a que els altres ens valorin .

Elena Aran

Una caja negra nos recibió con un set ya
preparado para lo que parecía una fiesta en escena. Dos artistas se preparaban
con vestidos coloridos, chupitos y bebidas tropicales, música de Abba y otros
éxitos pop mientras quitaban capa por capa revelando ambas personalidades.

La primera acción: una
sesión de selfies auto gestionada.
Desde el principio hizo click la
trama con el título de la obra: Parecer
Felices, comenzábamos a imaginar de qué iba la trama, pero lo
verdaderamente interesante fue la manera de desenvolverla. Interesante por cómo
desarrolló con herramientas muy simples un espacio en escena acogedor, cómico y
de reflexión con las actrices de la compañía El Pollo Campero.

Detrás de la obra se lee
un análisis a las fábricas de felicidad que hemos construido: el cine, el
teatro, las redes sociales (los likes,
mejor dicho). Y aquí tenemos el primer acierto: la empatía. Parecer Felices es íntima porque nos
conecta, es un universo en el que todos vivimos paralelamente y hacemos todo
por proyectar una imagen muy específica.

Reímos con los juegos
planteados en escena porque los conocemos a perfección, los jugamos a diario. Las
fotografías que tomamos sabiendo que tienen una vida fugaz, que se crean solo
para darnos una retribución inmediata una vez que estén colgadas a las plataformas.
Sobra decir que este recurso en la dramaturgia saca carcajadas de cualquiera
que viva en el Siglo XXI y use redes sociales.

En su punto más álgido se
toca una fibra sensible, retiran la máscara de nuestro Disney. Señalan la
paradoja de necesitar crear espacios para ser felices, insinuando así que el
resto de nuestros lugares, y el resto de nuestras actividades están hechas para
no serlo.

Con ello viene la risa
agridulce, la incomodidad de sentirnos bajo el reflector aun cuando sabemos que
estamos en nuestras butacas protegidos por la oscuridad: la verdadera felicidad
no tiene resaca. Sabemos bien que es intrínseca, que emerge desde dentro y que
es la falla del mundo que creamos lo que hace que queramos fabricar
sintéticamente algo que complete nuestra naturaleza orgánica.

Con una comedia ligera El
Pollo Campero logra montarnos en un recorrido por alegrías superfluas,
invitándonos casi sin querer a cuestionarnos algunos de los componentes más
esenciales de nuestro día a día. Sigamos yendo al teatro, pero no esperemos que
lo que definimos como ocio o entretenimiento detenga nuestra mente de completar
el proceso de crear comunidad, de dialogar, porque es eso lo que abonará a
nuestra felicidad.

Nídia Beltran

Un grupo de performers
punk tomó el auditorio de Amics de les Arts en Terrassa para hacer una
manifestación en contra del sistema. Transitando por el teatro físico y la
instalación, seis jóvenes artistas nos sumergieron en diferentes universos para
hablar del rol de control que ocupan la educación, el dinero y la familia.

La obra va del
performance a la instalación jugando con proyecciones que enriquecen la
experiencia convirtiéndola en una aglomeración de disciplinas artísticas que
lanzan críticas sin censura a la actualidad del franquismo en España.

Tanto para el erudito
como para el disidente, el trabajo de la compañía José y sus hermanas es exquisito, no hay momento en que la cabeza
diste de la trama, y la saturación de perfiles dentro de los intérpretes
enriquece los estímulos con los que se viste el argumento principal.

Durante hora y media
aprendimos la extraña relación entre el invento de la silla y la opresión que
puede generar un Estado; conocimos la cantidad exacta en euros que gastan
diferentes ciudades españolas en luces de navidad y entendimos el miedo a la
muerte de una de los personajes.

El hilo conductor fue una
conversación en un bar que iba del castellano al catalán y nos recuerda a
nuestras pláticas con aquellos amigos con quienes podemos hablar de todo. Las
pláticas donde nos mencionan sin estar presentes y donde se habla de la
educación que recibimos en casa, de la situación de desempleo, de arte y la en
donde profundizamos en muchos datos irrelevantes e “inútiles”.

El equipo de jóvenes
actores nos toma como contenedores para vaciar una densa sustancia mezclada en
explicaciones ilustradas acerca de cómo el sistema que creamos nos domina.
Trata con la posverdad, los abusos del capitalismo y cómo el régimen que
supuestamente defiende el individualismo y la privacidad termina explotando y
abusando de la sociedad en masa.

Es un teatro que no tiene
miedo de experimentar, de llevarnos con él al temblor y a las partes sudorosas
de la creación de esta pieza. Es un espiral que baja como una línea de
pensamiento a las tres de la mañana. Con música electrónica, perfiles
psicológicos, barricadas de sillas, ópera y perreo, el viaje con esta compañía
es un agujero de gusano sin medidas de seguridad en una caída libre de ecos de
denuncia pasados y presentes.

Nídia Beltran